Per a pensar un minut (8)

Com matar l'amor

Hi va haver una vegada, en la història del món, un dia terrible en el que l'Odi -que és el rei dels mals sentiments, els defectes i les males virtuts- va convocar una reunió urgent a tots els pitjors sentiments del món i tots els desigs més perversos del cor humà.

Tots van arribar a la reunió encuriosits per saber quin era el motiu de la convocatòria. Quan tots hi van ser, va parlar l'Odi i va dir: "Us he reunit ací tots perquè desitjo amb totes les meves forces matar algú". Els assistents no se'n van estranyar gaire perquè era l'Odi qui estava parlant i ell sempre volia matar algú. Això no obstant, tots es preguntaven qui podria ser tan difícil de matar perquè l'Odi els necessités tots."Vull que mateu l'Amor", va dir. Molts van somriure malèvolament perquè més d'un el volia destruir.

El primer voluntari va ser el Mal Caràcter, que va dir: "Jo ho faré, i us asseguro que en un any l'Amor haurà mort; li provocaré tal discòrdia i ràbia que no ho suportarà".Després d'un any es van reunir altre cop. En escoltar l'informe del Mal Caràcter van quedar decebuts. "Em sap greu, ho he intentat tot però cada vegada que jo sembrava discòrdia, l'Amor ho superava i seguia endavant".
Va ser llavors quan, molt diligent, l'Ambició es va oferir a fer la feina. Tot fent gala del seu poder va dir: "Com que el Mal Caràcter ha fracassat, hi aniré jo. Desviaré l'atenció de l'Amor cap al desig per la riquesa i pel poder. Això no ho podrà evitar". I l'Ambició va començar l'atac i la seva víctima va caure ferida. Però, després de lluitar per alliberar-se'n, va renunciar a tot desig desbordat de poder i se'n va sortir altre cop.

Furiós l'Odi pel fracàs de l'Ambició va enviar a la Gelosia, que -que burleta i perversa- inventava tota mena d'estratagemes i situacions per a despistar l'amor i fer-li mal amb dubtes i sospites sense fonament.Però l'Amor, tot confós, va esclatar en plors i va afermar-se en no voler morir. I, així, amb valentia i fortalesa es va imposar a l'Ambició i la va vèncer.

Any rere any, l'Odi va seguir en la seva lluita i va anar enviant els seus companys més terribles: La Fredor, l'Egoisme, la Indiferència, la Pobresa, la Malaltia i molts altres que van seguir fracassant sempre perquè, quan l'Amor se sentia defallir, tot seguit prenia noves forces i tot ho superava.L'Odi, convençut que l'Amor era invencible, va dir als altres: "No hi ha res a fer". L'Amor ho ha suportat tot, ja fa massa anys que ho intentem i no aconseguim res.

De sobte, d'un racó de la sala es va alçar algú poc conegut. Anava vestit tot de negre i amb un barret gegant que queia sobre el seu rostre i no el deixava veure. El seu aspecte era fúnebre com el de la mort."Jo mataré l'Amor, va dir tot convençut". Tots es van mirar pensant qui era aquest que pretenia fer tot sol allò que mai ningú havia pogut aconseguir. L'Odi va dir: "Ves i fes-ho".

Només havia passat algun temps i l'Odi va tornar a convocar tots els mals sentiments per a comunicar-los que, després de molt esperar, finalment l'Amor HAVIA MORT. Tots se sentien feliços, però no deixaven d'estar ben sorpresos.

Llavors el sentiment del barret negre va agafar la paraula i els va dir: "Aquí us lliuro l'Amor totalment mort i destrossat"" I, sense dir res més, se'n va anar. "Espera"! Va dir l'Odi. "En tan poc temps li has fet perdre l'esperança, l'has pogut eliminar del tot i no ha fet el més mínim esforç per viure? Qui ets tu?"

El sentiment va alçar per primera vegada el cap per ensenyar el seu horrible rostre i va dir: "Sóc la Rutina."