divendres, 31 de juliol de 2009

Llàgrimes de sang sota el sol


Un dia com qualsevol dos joves amb tot un camí de vida per davant en un espai, en principi paradisiac, sense poder-se'n tan sols adonar morien assassinats. Al compliment del cinquanté aniversari de l'existència d'ETA es van perpetrar dos atemptants un d'ells amb dues Víctimes mortals.

Dues víctimes molt joves, guàrdia civils, acabats d'arribar quasibé, a la tan anomenada Illa de la Calma amb tot un futur per endavant. Carlos Sáenz de Tejada García, de Burgos, i Diego Salva Lezaun, de Pamplona, van morir a l'esclatar una bomba-lapa al seu vehicle, un d'ells portava només un dia destinat a la localitat mallorquina de Palmanova.

Un cinquantè aniversari esquitxat de sang. Una existència mortifera al llarg de mig segle, una agonia sense gaire sentit, tan sols el regnes de sang, odi i violència. En nom de què es mata? en nom de qui?... Els ideals pels quals es lliutava, tot i no ser els més adequats, estan caducats, inexistents, avui tant sols resta el preu de la polvora i el dolor...

dimecres, 29 de juliol de 2009

Ahora sí, otro mundo es posible: Federico Mayor Zaragoza


La crisis y el liderazgo de Obama son una oportunidad para cambiar el rumbo, para conseguir que primen los valores de la libertad, la igualdad y la solidaridad, pisoteados en la anterior etapa por el culto al mercado

"Tenemos la capacidad de lograr el mundo que deseamos si tenemos el valor de emprender un nuevo comienzo". Barack H. Obama . El Cairo, 4 de junio de 2009FEDERICO MAYOR ZARAGOZA 27/07/2009

Para pasar de una época de cambios a un cambio de época es imprescindible que se produzca la reacción de la sociedad, que ya no puede permanecer impasible, espectadora, testigo de lo que sucede, sino que tiene que participar, activamente, para que los gobiernos sean auténticamente democráticos, es decir, actúen en virtud de la voluntad mayoritaria de los ciudadanos y escuchen y respeten todas las opiniones. No me canso de repetir la importancia que tuvo, al término de la Segunda Guerra Mundial, que la Carta de las Naciones Unidas iniciara su preámbulo de este modo: "Nosotros, los pueblos, hemos resuelto evitar a las generaciones venideras el horror de la guerra". Estaba claro que eran los pueblos los que debían construir la paz a través de sus representantes genuinos. Y hacerlo en virtud del supremo compromiso contraído con las generaciones venideras.

Sin embargo, no fueron "los pueblos" sino los Estados, muchos de ellos autoritarios, los que interpretaron la Carta a su modo: la cooperación pronto se mudó en explotación, las ayudas en préstamos, los valores universales en leyes de mercado. Prevaleció el preparar la guerra para asegurar la paz, en lugar de construir la paz. Abandonadas progresivamente por las grandes potencias, las Naciones Unidas vieron cómo su sueño de democracia planetaria se convertía en agrupaciones plutocráticas (G-7, G-8, G-20...) que enarbolaban, en vez de "Nosotros, los pueblos", la enseña de "Nosotros, los poderosos".

Una economía de guerra, azuzada por los grandes productores de material bélico, se fue consolidando hasta alcanzar en el año 2000 inversiones diarias de casi 3.000 millones de dólares cuando la pobreza extrema y las muertes por hambre y enfermedades ya evitables se calculaban entre 60.000 y 70.000 personas cada día. No existió la voluntad política entre las grandes potencias de favorecer el desarrollo endógeno, de garantizar la igual dignidad de todos los seres humanos.

El panorama actual constituye una vergüenza colectiva, que exige un cambio tan radical como apremiante. Ahora sí es posible este cambio porque en los últimos años se ha producido una rápida "maduración" de las capacidades necesarias para que los súbditos se conviertan en ciudadanos del mundo y adquieran una conciencia global y, por tanto, la posibilidad de comparación, base ética fundamental; el incremento de mujeres en el escenario público y en los procesos de toma de decisión, y, por fin, la posibilidad de participación no presencial, a través de las modernas tecnologías de comunicación (Internet, SMS...).

Participación personal e institucional, anticipándonos para prevenir aquello que aparezca como más nocivo para la calidad de vida. La complejidad de los desafíos reclama una interacción permanente de los gobiernos, Parlamentos y concejos con la comunidad científica y académica con el fin de no aplazar decisiones, especialmente en procesos potencialmente irreversibles (biológicos, sociales, medioambientales...).

Ahora sí es posible: la "tensión humana" que produce la presente crisis -económica, medioambiental, alimenticia, energética, democrática, ética...- representa una extraordinaria oportunidad para convertir en acción la sorpresa e indignación sentida por quienes reclamaban inútilmente unos fondos razonables para erradicar el hambre o el sida, y han visto cómo se abrían los aliviaderos de inmensos depósitos para el "rescate" de las mismas instituciones que, con codicia e irresponsabilidad, nos llevaron a la presente situación.

Ahora sí es posible, por el "despertar" democrático de tantos países sometidos en el este de Europa, América Latina, África, Asia. Y tendrá que hacerlo la Unión Europea, que sigue siendo una Comunidad Económica, con mucha inercia de los instalados y la inexplicable tendencia a favorecer fuera de su ámbito políticas que no estima procedentes en casa. Pero, estoy convencido, si de verdad los países que la integran comparten valores esenciales, de que es cosa de poco tiempo.

Las raíces de esta crisis múltiple deben situarse, precisamente, en la inmensa equivocación de sustituir los "principios democráticos universales" de la justicia social, la solidaridad, la igualdad, por el mercado. El resultado ha sido la ampliación de las asimetrías económicas propiciando grandes desgarros sociales y poniendo en evidencia la insoportable levedad de la democracia, parafraseando a Kundera. Democracias sometidas, con ciudadanos perplejos pero obedientes y resignados, tanto por la fuerza del poder económico y militar como mediático. Es preocupante ver cómo, en una parte de la sociedad saciada, la pertenencia partidista es fanática, irreflexiva, indiscutible.

Ahora sí es posible el fortalecimiento democrático para el cambio radical que representa el presidente Obama en el liderazgo mundial: diálogo, colaboración, búsqueda de la paz a través de la justicia y de la igual dignidad de todos los seres humanos. "Juntos", ha proclamado, "podemos". Ahora sí es posible porque ha quedado claro que es indispensable el multilateralismo. Que no se trata de reforzar algunas de las instituciones del Sistema, sino de cambiarlas profundamente.

Ahora sí, en 10 ó 12 años es posible que tenga lugar el cambio de época tan anhelado, desde una cultura de fuerza e imposición a una cultura de diálogo, conciliación, alianza y paz. Ha llegado el momento de la gran transición desde la fuerza a la palabra.

Hasta hace bien poco se han seguido invirtiendo inmensas cantidades en armamento propio de confrontaciones convencionales. La Administración de Bush ha llevado el gasto militar hasta límites inverosímiles. Pero ahora, por fortuna, el presidente Obama ha decidido liderar el desarme ofreciendo un plan concreto para reducir arsenales, cambiar de enfoque y frenar la proliferación de ojivas nucleares. "Hemos de optar", ha dicho Obama, "entre inversiones destinadas a mantener la seguridad del pueblo americano y otras elegidas para enriquecer a una compañía fabricante o a un gran contratista".

Ahora sí es posible que, junto al fortalecimiento del sistema multilateral y la eliminación inmediata de los paraísos fiscales, puedan sustituirse parcialmente las inversiones en armamentos por inversiones en desarrollo global sostenible: energías renovables, producción de alimentos (agricultura, acuicultura y biotecnología), obtención y conducción de agua, salud, transportes, vivienda... Sólo así aumentará el número de "clientes" en todo el mundo, y se evitarán los caldos de cultivo que crean flujos migratorios de personas desesperadas y violencia.

Ahora sí es posible. Por el sentimiento íntimo de que, de una vez, debe cambiar la mano alzada por la mano tendida. Las palabras clave son involucrarse y compartir. Tengo la seguridad de que, en los momentos actuales, una gran mayoría de ciudadanos con empleo contribuirían a un Fondo Voluntario de Solidaridad Social. Lo que no podemos hacer es pensar siempre que los problemas -que hemos consentido en buena parte con nuestro silencio y abstención- sean solucionados por quienes no supieron atajar oportunamente sistemas basados en la desregulación y la especulación.

"Todos los seres humanos iguales en dignidad": ésta es la clave -tan lúcidamente establecida en la Constitución de la UNESCO y la Declaración Universal de los Derechos Humanos- para entrar en la nueva era. Todos los seres humanos capaces de crear, de imaginar, de inventar, de emprender este nuevo comienzo siendo conscientes de que disponemos de las capacidades y voluntad requeridas. Y entonces, frente a los que sigan anclados en el pasado y en sus privilegios, frente a los escépticos y pusilánimes, se iniciará el cambio que anhelamos, este otro mundo de nuestros sueños. Con serenidad, porque sabemos que podemos. Como tan bellamente lo expresó Álvaro Cunqueiro: "El ave canta aunque la rama cruja porque conoce la fuerza de sus alas".

Federico Mayor Zaragoza es president de la Fundación Cultura de Paz.

diumenge, 26 de juliol de 2009

Un àngel a la Terra….


Era la tarda de Sant Jordi, vaig sortir de la feina amb l'idea d'anar a donar un volt pel barri a veure les paradetes de llibres i roses. Realment trobar un llibre que necessites o et ve de gust un dia tant assenyalat és tota una proesa. Gent que va a munt i avall mirant o almenys intentar mirar llibres, una multitud al mig del carrer, imagineu-vos al centre de la ciutat....

Vaig entrar dins d'una llibreria, estava totalment envoltada, no sabia ben bé el que volia. No havia sortit amb cap idea precisa del que trobaria. Però.... coses de la vida, les causalitats sempre oportunes, van fer que anessin a parar a les meves mans un darrera l'altre, i molt propers entre ells, quatre llibres molt interessants. Era quasibé com si m'esperessin, enmig d'aquell garbuix de mans, empentes, la sensació creixent d'ofec i la necessitat imperiosa de sortir el més ràpid possible d'aquell formiguer.....
Així començava un post “ Quiet” en celebració de la diada de Sant Jordi. Un post on apart de relatar la vivència personal d’una diada com aquesta volia ressaltar, i perquè no, recomanar un llibre molt interessant i a voltes intimista que havia escrit Marius Serra al seu fill Llullu (Luis).

Llullu ha mort a causa d'una aturada cardiorespiratòria. Tot i el dolor, la pèrdua ha estat una sorpresa relativa per als seus pares. Tal com ha explicat a Catalunya Ràdio Màrius Serra, la mort era una possibilitat que sempre tenien present. Serra ha explicat, però, que la marxa del seu fill, al costat de la família, de manera tranquil·la i fora de l'ambient hospitalari, els ha reconfortat. Llullu tenia una pluridiscapacitat congènita que li impedia gran part de la mobilitat. La seva família, amb l'escriptor Màrius Serra al capdavant, va voler donar a conèixer la situació de les persones que com en Lluís tenen aquestes lesions i van publicar el llibre "Quiet", en el qual, en passar les pàgines, el Llullu corria una cursa.


Avui ens hem assaventat d'aquesta trista noticia. Valgui la memòria d’un àngel a la Terra….

dilluns, 13 de juliol de 2009

Per a pensar un minut (19)


Ens van fer creure...

Ens van fer creure que “el gran amor”, només arriba un cop a la vida, generalment abans dels 30 anys. No ens van explicar que l’amor no es accionat, ni arriba en un moment determinat.

Les persones creixem a través de la gent i si estem en bona companyia és més agradable. Ens van fer creure que cada un de nosaltres és la meitat d’una taronja i que la vida només te sentit quan trobem l’altra meitat.

No ens van explicar que ja naixem sencers i que ningú ha de carregar sobre la seva esquena, la responsabilitat de completar el que ens falta. Ens van fer creure en una fórmula anomenada “dos en un”: · Dos persones pensant igual· Actuant igual que era això el que funcionava.

No ens van explicar que això te un nom: ANUL·LACIÓ

Que només essent individus amb personalitat pròpia, podrem assolir una relació saludable. Ens van fer creure que el casament és obligatori i que tenir desig fora de la institució ha d’esser reprimit. També ens van fer creure que les persones boniques i primes son més estimades.

Ens van fer creure que hi ha fórmules per ser feliç, les mateixes per a tothom, i que els que n’escapen estan condemnats a la marginalitat. No ens van explicar que aquestes fórmules potser son equivocades, frustren les persones, son alienants i que podem intentar altres alternatives.

Ah!, tampoc ens van dir que potser algú ens diria tot això...... i cadascú ho haurà de descobrir per si mateix, tot sol.

Veuràs com, quan estiguis ben enamorat de tu mateix, seràs molt feliç i llavors, segur, que t’enamoraràs d’algú altri. Vivim en un mon on ens amaguem per fer l’amor i en canvi practiquem la violència a plena llum del dia.

Autor: John Lennon

diumenge, 12 de juliol de 2009

Obama posa dempeus l'Àfrica


Com ja fa temps Koldo Aldai, articulista compromès entre altres coses, es va posar en contacte amb aquest blog (com en d’altres) per publicar els seus articles d’opinió, i jo encantada. Avui se m’ha enviat un article no d’ell, però d’un autor en la seva línia. Espero que us sigui molt interessant....

Obama posa dempeus l'Àfrica
El president crida al continent a lluitar per la democràcia i el progrés ANTONIO CAÑO - ENVIAT ESPECIAL - Accra -11/07/2009

Si jo vaig poder, vosaltres podeu. "La meva família té la mateixa història de tragèdies i triomfs que la llarga història de l'Àfrica". "El meu avi va ser un cuiner per als britànics a Kenya a qui, malgrat ser un vell respectat al seu poble, els seus caps sempre van anomenar boy. El meu pare criava cabres en un petit llogarret". Jo vaig poder. Vosaltres teniu la paraula. "El món serà tal com vosaltres ho feu". Podeu treure l'Àfrica del cicle de desgovern i conflictes en el qual viu i crear un futur millor. " Yes you can! ".

Barack Obama ha cridat aquest dissabte al continent africà a posar-se dret, a recuperar el poder transformador dels moviments d'independència i fer ara la revolució de crear societats democràtiques i justes que permetin a l'Àfrica pujar-se al tren del progrés. Ha animat els africans a seguir l'exemple de Martin Luther King, a aprendre del que la comunitat afroamericana ha conquerit en EUA, ascendint des de l'esclavitud la Casa Blanca. "Amb institucions fortes i amb una forta voluntat, sé que els africans poden viure també el seu sonsomni a Nairobi i a Lagos, a Kigali i a Kinshasa, a Harare i aquí, a Accra.

"Els seus arguments han estat convincents, no sempre complaents, de vegades crítics i, generalment, molt exigents. Però la seva pell negra embolicava les seves paraules d'una autenticitat i una credibilitat mai no vistes abans en aquestes latituds. Un cognom africà, un africà en la cimeracim de l'èxit, es dirigia als seus des del Parlament de Ghana. Es presentava, a més, el petit detall que el seu títol era el de president dels Estats Units.

La gent assistia als carrers al transcurs de la història. Milers de persones han passat els basurales i bassals pestilents que conformen el paisatge d'Accra (de l'Àfrica) per saludar l'heroi allà per on passés. Visqui el president negre!, cridaven. Et volem Obama! "Tant de bo poguessis passar per cada una de les llars d'aquest país, perquè en cada un d'ells t'adoren i volen veure't", li ha dit el president de Ghana, John Evans Atta Mills.

Segurament és un sentiment compartit en altres països africans, on el discurs ha estat també seguit en directe per la televisió. Però Ghana és excepcional en un aspecte: dos expresidents i un president en exercici han assistit a l'al·locució d'Obama, tots ells vius, en llibertat i en raonable cordialitat.

Obama ha advertit que el món està canviant i que l'Àfrica té l'ocasió de canviar al seu ritme. "En aquest moment la història està en moviment", ha assegurat. Va esmentar que, abans d'arribar a aquesta ciutat, ha participat en Moscou en una reunió entre les superpotències, i a Roma en una cimeracim amb els països més rics del món. "Però el segle XXI", ha dit, "no es decidirà pel que passi a Moscou, Roma o Washington, sinó també pel que passi a Accra".

L'Àfrica ja ha sabut el que és triomfar, ha recordat. Les generacions posteriors van saber alliberar-se del colonialisme i obrir una porta a l'esperança. Aquesta oportunitat, tanmateix, va ser arruïnada ràpidament per la tirania i el caudillismo, i els africans "van caure en el cinisme i la desesperació"; "la malaltia i el conflicte van arrasar gran part del continent".

"És fàcil apuntar amb el dit i culpar a altres d'aquests problemes. Sí, el mapa colonial ha alimentat de vegades aquests conflictes i Occident s'ha aproximat a l'Àfrica amb paternalisme, més que com un soci. Però Occident no és responsable de la destrucció de l'economia de Zimbabwe o de les guerres en les quals allisten nens comcom a combatents", ha afirmat.

L'Àfrica es va detenir després de conquerir la seva independència, ha argumentat Obama. Ara cal recuperar el temps perdut. "Vau rebre l'herència de la llibertat. Ara heu de construir sobre aquesta herència". "Però aquesta vegada", ha dit, "no seran gegants com [Kwame] Nkrumah i [Jomo] Kenyatta els que decideixin el futur de l'Àfrica, sinó que seran els i el poble que representen, especialment els joves".

La condició essencial per guanyar aquell futur és la democràcia. "Els Governs que respecten les llibertats dels seus pobles són més pròspers, més estables i més reeixits que els que no ho fan. Cap país no crearà benestar si els seus líders es dediquen a enriquir-se, si la policia es ven als traficants de drogues. Ningú no voldrà invertir en un país on el Govern s'emporta el 20%. Ningú no voldrà viure en una societat on l'imperi de la llei dóna pas a la brutalitat i la corrupció".

No ha estat un discurs filosòfic. Obama ha explicat als africans que la democràcia no és bonica, és estri, que la llibertat no és una meta, és un mitjàmedi, i que les guerres i els abusos de poder, no solament són immorals, sinó que impedeixen el desenvolupament. El segle XXI, ha afirmat, "la creació d'institucions eficaces, confiables i transparents són la clau de l'èxit". "La història no està del costat dels que donen cops d'Estat o canvien la Constitució per mantenir-se en el poder. L'Àfrica no necessita homes forts, necessita institucions fortes".

Existeix, sens dubte, una obligació moral per part d'Occident de contribuir al desenvolupament africà. La millor prova d'això és el castell de Cape Coast, a la costa de Ghana, on Obama ha recorregut els galpones en els que s'amuntegaven els esclaus en espera del seu viatge a Amèrica. Obama ha promès que el seu Govern assumirà aquest deute. "EUA serà més responsable a l'estendre la mà. Tallant els costos a consultors occidentals i burocràcia, posarem més recursos en els qui els necessiten".

Però ni els 3.500 milions de dòlars (2.510 euros) que EUA s'ha compromès a atorgar a l'Àfrica en la cimeracim del G-8 ni tota l'ajuda del món poden salvar a aquest continent. "Això és una responsabilitat que només correspon als africans", ha manifestat. I, certament, Obama ha abordat poc després d'aquestes paraules l'Air Force One, i la nit ha caigut metòdicament sobre Accra.

dissabte, 11 de juliol de 2009

Los ultimos tiranos: Koldo Aldai


Son nuestras gargantas. Caminan anchas avenidas en lejanas geografías. Su clamor surge de nuestra misma alma colectiva. Son nuestras gargantas, pronunciándose en diferentes idiomas, reivindicando el mismo aire abierto, la misma libertad.

Son nuestras gargantas, poderosas, insobornables, de ayer y de siempre avanzando ahora por las calles de Teherán, de Lhasa, de Urumqi (Xinjiang), de Rangún…

¿Quién callará todas las gargantas, quién detendrá el viento y sus hondas, quién peinará los tejados de parabólicas, quien pondrá muros a la geografía inmensa de Internet…? Nadie, ningún tirano es tan poderoso como para parar la historia. Absolutamente nadie tiene derecho a arrebatarnos la libertad. Nos pertenece desde el mismo instante que vemos la luz de este mundo. Dios nos la ha dado como nuestro más preciado bien y nadie, salvo daño grave a la comunidad, puede privarnos de ella.

Las nuevas tecnologías y el desarrollo de los medios de transporte han ensanchado la libertad hasta límites antes insospechados, sin embargo aún hay centenares de millones de conciudadanos planetarios a quienes se niega su disfrute. Los dictadores limitan sus movimientos, sus palabras, sus iniciativas…, ni siquiera son libres con el mouse y el teclado en su manos. El mundo virtual de la pantalla con sus posibilidades infinitas queda también acotado.

Cierto que a veces es más fácil conquistarla que administrarla; cierto que a veces la utilizamos en nuestro propio beneficio en detrimento del bien del otro; cierto que a menudo la malgastamos y nos pierde, que no nos hacemos dignos de su disfrute; pero necesitamos ejercitarnos con ella, caer una y mil veces, hasta empezar a hacer adecuado y elevado uso de la libertad.

Se acabó la farsa. No hay revolución, no hay religión que se precien, que puedan justificar la conculcación de nuestro primero y más elemental derecho. Los derechos humanos priman sobre la cultura y las tradiciones de los pueblos, por supuesto sobre los burdos fines de los déspotas. Basta ya de disfrazar espurios intereses con una sacrosanta ideología o fe. Basta ya de tiranos sobre la tierra en los albores del siglo XXI. Su reino de terror es ya de otro mundo. Basta ya de calles ensangrentadas en Irán, en Tíbet, en China, en Birmania… No son sus avenidas, no son sus países, no es su aire… Dejen de perseguir a los/as ciudadanos/as más valientes.

Sus gases represores, su vergüenza traspasa las fronteras. El futuro juega en su contra. Sepan los tiranos de la tierra que Dios nos ha creado libres y que por lo tanto sus días se acaban. Sus tiranías no son sostenibles. Absolutamente ningún país puede construir futuro sin libertad.

Un solo mundo, un solo clamor. Todos caminamos por la calles de Moscú, de la Habana, de Bejín… La libertad que se priva a un hermano, es una libertad que se nos priva a cada uno/a de nosotros/as. Evocamos juntos su nombre sagrado, honramos a quienes aún han de jugarse la vida por ella. Nunca ya nadie más ose tocarla.

Tiemblen los tiranos. Abandonen ya la pista. No dancen más allá de su hora. Suena su último vals.

Koldo Aldai

dilluns, 6 de juliol de 2009

La ratera


Un ratolí, mirant per un forat a la paret, veu un granger i la seva esposa obrint un paquet.Va sentir emoció pensant que era el que contenia.Quin tipus de menjar hi pot haver allà?Per fi va arribar!!! Obrim-lo!Va quedar terroritzat quan va descobrir que era una ratera!!!Va anar corrent al pati de la Granja a advertir a tots:"Hi ha una ratera a la casa, una ratera a la casa!!! "La gallina, que estava cloquejant i furgant, aixeco el cap i va dir: Em disculpi Sr. Ratolí.Jo entenc que és un gran problema per a vostè, més no em perjudica en res, no m'incomoda.

El ratolí va anar fins al be i li diu: "Hi ha una ratera a la casa, una ratera!!! " …Em disculpi Sr. Ratolí, més no hi ha res que jo pugui fer, només demanar per vostè. Es quedi tranquil que serà recordat en les meves oracions. "El ratolí es va dirigir llavors a la vaca, i la vaca li va dir:Però potser, jo sóc en perill? Penso que no.... és més...Estic segura que no.Llavors el ratolí va tornar la casa preocupat i abatut per encarar a la ratera del granger.

Aquella nit es va sentir un gran esvalot, com el d'una ratera atrapant la seva víctima.La dona del granger va córrer per veure el que havia atrapat.En la foscor, ella no va veure que la ratera va atrapar la cuacola d'unacobra verinosa. La cobra va mossegar la dona.El granger la va portar immediatament a l'hospital.Ella va tornar amb febre.Tot el món sap que per alimentar algú amb febre,res millor que una sopa.

El granger va agafar el seu destral i va anar a buscar l'ingredient principal: la gallina.Com la malaltia de la dona continuava,els amics i veïns van anar a visitar-la.Per alimentar-los, el granger va matar el be.Mes la dona no va millorar i va acabar morint.I el granger llavors va vendre la vaca a l'escorxador per cobrir les despeses del funeral.

Així que:La pròxima vegada que escoltis que algú té un problemai creguis que com no és teu, no li has de fer atenció...Pensa-ho dues vegades.
"El que no viu per servir, no serveix per viure"
"Tots prenem diferents camins en la vida, però no importa on anem, prenem una mica de cada qui. " - Tim McGraw

Amb aquest conte un company i amic fa dies que em va enviar un mail amb una reflexió respecte com quan i si s’ha de donar ajut sobre els problemes dels altres. De les seves paraules m’agradaria ressaltar uns aspectes que crec, si mes no, interessants:

Cal estar a disposició, estar a punt per donar un cop de ma sempre que es produeixin uns requisits:
*Que la persona que té el problema demani ajuda, de manera que quedi clar que aquesta persona és conscient que té un problema i que ella sola no sap o no pot resoldre'l. És llavors quan estarem en condicions d'ajudar. (no tenim cap vareta màgica ni tenim la veritat absoluta). També es cert que es necessari reconèixer que ella és part del problema i, per tant, és també part de la solució. Ens cal la humilitat per demanar, buscar i trucar.
*Que la persona em plantegi un problema en relació a una circumstància que jo hagi viscut personalment. O respecte d'un problema que jo tinc i estic en procés de resoldre i que allò que la persona requereix o necessita estigui de la meva ma proporcionar-li.
*Generalment, quan més ajudem a les persones és quan els hi donem un cop de ma per buscar dintre seu la causa del problema i l'actuació correcta per sortir-ne. Sempre és millor ensenyar a pescar que donar un peix
* Allò que aconsellem als altres és sempre allò que nosaltres hem de fer, i si ja ho hem fet, hem de tornar-hi.
En el fons els problemes son oportunitats per canviar, per millorar, per descobrir una mica més què som nosaltres en realitat i què hi hem vingut a fer en aquest mon.

(Mt 7,1-5): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: ‘Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull’, si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hiveuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà».

Però massa sovint ens trobem que allò que verbalitzem tant nítidament en la oratòria mes excelsa queda en fum quan realment no sabem o no tenim els recursos adequats per actuar de la manera mes assertiva possible a una problemàtica d’una persona que enmig del seu neguit ens demana ajuda.

Es ben cert que possiblement els requisits esmentats anteriorment no es donin en una situació concreta, però aquest fet ens fa immunes tancant la porta sense mirar enrera darrera nostre?. Se, per experiència, que hi ha persones molt difícil d’ajudar, bàsicament perquè no es deixen ajudar, però com a mínim sabem que, en el nostre intent hi hem posat un petit gra de sorra. Masses vegades ens creiem en la potestat de dogmatitzar i jutjar altres, quan els altres no son mes que el nostre mirall, per reflexar les nostres pròpies mancances i poder així créixer i madurar.

diumenge, 5 de juliol de 2009

De "reis" i "captaires"


Aquest post , va lligat en certa manera a l’anterior , en un parlava a partir d’un poema que em van passar, de les màscares/mecanismes de defensa que sense adonar-nos molts cops en col·loquem per por, per inseguretat de esdevenir autènticament nosaltres mateixos. Aquest darrer post: De “reis i “captaires” es un escrit que m’ha arribat amb unes reflexions que fan pensar sobre a que aspirem i del que podem esdevenir. En aquest escrit hi ha idees força interessants, d'altres de les quals potser no hi estaria del tot d'acord. Ja que qui som nosaltres com a Sers humans, quina potestat tenim per fer judicis de valor als altres? Amb quina Veritat podem questionar als altres molts cops sense saber quina es l'autentica rao per la qual les persones actuen com actuen i les seves mancances o virtuds?? Tots volem ser en la nostra manera reis, quan en el fons som captaires, i esdevenim, alguns cops sense voler-ho, victimes...

De nou esdevinguda la mort del cantant Michael Jackson, i quan els mitjans de comunicació es prodigaven en difondre la notícia amb tot tipus de detalls i especulacions, em trobava amb un grup d'adolescents que rebien el sagrament de la Confirmació. Semblava lògic que aquella notícia tingués cabuda en la nostra conversa, tenint en compte l'eco que estava assolint.

No crec que faci falta convèncer ningú de l'influx tan notable que poden arribar a tenir les estrelles musicals en el nostre horitzó cultural, moral i espiritual, i especialment en el cas dels joves. El fet que una icona tan destacada de la música moderna, considerada com el "rei del pop", hagi portat una existència tan contradictòria i conclogui els seus dies d'una manera tan dolorosa, ens convidava a una serena reflexió sobre la fragilitat dels valors de la cultura occidental:

- Sabeu? També jo tenia aproximadament vostra mateixa edat quan va morir Elvis Presley, el "rei del rock"! No us sembla gaire casualitat que aquestes dues "estrelles" hagin mort d'una forma tan similar?

- De casualitat res! -em va respondre un d'aquells joves. El mateix Michael Jackson havia manifestat que tenia el temor d'"acabar com Elvis"!

No està de més afegir que els nostres joves són bastant més lúcids de pensament del que moltes vegades solem suposar. Divorci entre el gust estètic i el bé moral. El fet que la cultura dominant estigui tan profundament marcada pel subjectivisme i el relativisme, en contribueix més, si cap, que el gust estètic sigui entès com a alguna cosa purament arbitrari (sobre gusts no hi ha res escrit!). Són molts qui pensen que els seus gusts i inclinacions musicals res tenien a veure amb els valors de la seva vida, sobretot quan en molts casos ens costa entendre la lletra de les cançons.

El cert és que alguns mites o "icones" musicals han exemplificat amb les seves vides l'inexorable atzucac al qual condueix la dissociació entre l'estètica i el bé moral de l'ésser humà. Com es compagina el que un artista assoleixi el cénit de la seva carrera professional, al mateix temps que creix el seu grau de desesperança? Com és possible que l'opinió pública dirigeixi la seva admiració cap a uns "reis" que, en el fons, no són sinó "captaires" d'una felicitat, la qual són incapaços d'assolir?
La humilitat de saber-se instrument. Que difícil és mantenir-se en el cim de la fama sense corrompre's! Que fàcil és caure en la temptació d'un endeuament que acaba per entristir el valor de l'obra artística! Possiblement, una de les temptacions més freqüents al món de l'espectacle consisteixi a desviar l'atenció de l'objectiu al subjectiu: de l'obra musical, al cantant ídol; de l'esport, a l'estrella galàctica... acabant per fomentar un culte a la imatge, que anul·la la consciència de saber-nos "instruments" d'un misteri de veritat i de bondat que ens precedeix i ens supera. La vida i la mort de Michael Jackson amaguen la tragèdia de tota una generació incapaç d'assolir una llibertat per la qual sospira. Fins a quin punt estam vosaltres marcats i condicionats per les ferides generades per la desestructuració familiar? En què consisteix la llibertat: en fer el que vulguem, o en voler el que ens correspon fer? En última instància, la felicitat consisteix a inventar una realitat al nostre caprici, o més aviat en voler conformar el nostre desig amb la voluntat divina? Michael Jackson ha estat una "paràbola" -i al mateix temps un "víctima" - de la nostra època, un "paradigma" de l'occident mancat fonaments sòlids, capaç del millor i el pitjor, generós i capritxós, materialista i idealista... un geni tan contradictori com la nostra cultura mateixa.

No seria just que poséssim al mateix sac totes les experiències de la música moderna. Existen intents seriosos de plasmar un missatge d'esperança en expressions musicals innovadores, com és el cas del conjunt irlandès U2, que actua aquests dies a Barcelona. En una recent entrevista, el solista del grup, Bono, declarava que s'havia inspirat en l'arquitectura del mestre Gaudí per crear l'escenari de la seva gira: "Gaudí feia un lloc on la gent podia resar. I per a nosaltres la música és una pregària. De vegades és a Déu, de vegades és al teu amor, però sempre una pregària". En efecte, la clau d'un producte musical de qualitat no pot estar exclusivament en el geni de l'artista, sinó també en la seva proposta de sentit, a més d'en la coherència moral de la seva vida.

Autor: monsenyor José Ignacio Munilla Aguirre (Palencia)

PALENCIA, dissabte, 4 de juliol de 2009

divendres, 3 de juliol de 2009

Please hear What I'm Not Saying


Don't be fooled by me.
Don't be fooled by the face
I wear For I wear a mask, a thousand masks,
Masks that I'm afraid to take off
And none of them is me.

Pretending is an art that's second nature with me,
but don't be fooled,
for God's sake don't be fooled.
I give you the impression that
I'm secure, that all is sunny and unruffled with me,
within as well as without,
that confidence is my name and coolness my game,
that the water's calm and I'm in command
and that I need no one,
but don't believe me.

My surface may be smooth but
my surface is my mask, ever-varying and ever-concealing.
Beneath lies no complacence.
Beneath lies confusion, and fear, and aloneness.
But I hide this. I don't want anybody to know it.
I panic at the thought of my weakness exposed.
That's why I frantically create a mask to hide behind,
a nonchalant sophisticated facade,
to help me pretend, to shield me from the glance that knows.

But such a glance is precisely my salvation,
my only hope, and I know it.
That is, if it is followed by acceptance, If it is followed by love.
It's the only thing that can liberate me from myself
from my own self-built prison walls
from the barriers that I so painstakingly erect.
It's the only thing that will assure me
of what I can't assure myself,
that I'm really worth something.
But I don't tell you this. I don't dare to. I'm afraid to.
I'm afraid you'll think less of me,
that you'll laugh, and your laugh would kill me.
I'm afraid that deep-down I'm nothingand
that you will see this and reject me.

So I play my game, my desperate, pretending game
With a façade of assurance without
And a trembling child within.
So begins the glittering but empty parade of Masks,
And my life becomes a front.
I tell you everything that's really nothing,
and nothing of what's everything,
of what's crying within me.
So when I'm going through my routine
do not be fooled by what I'm saying.
Please listen carefully and try to hear what I'm not saying,
what I'd like to be able to say,
what for survival I need to say,
but what I can't say.

I don't like hiding.
I don't like playing superficial phony games.
I want to stop playing them.
I want to be genuine and spontaneous and me
but you've got to help me.
You've got to hold out your hand
even when that's the last thing I seem to want.
Only you can wipe away from my eyes
the blank stare of the breathing dead.
Only you can call me into aliveness.
Each time you're kind, and gentle, and encouraging,
each time you try to understand because you really care,
my heart begins to grow wings --
very small wings,
but wings!

With your power to touch me into feeling
you can breathe life into me.
I want you to know that.
I want you to know how important you are to me,
how you can be a creator--an honest-to-God creator --
of the person that is me
if you choose to.
You alone can break down the wall behind which I tremble,
you alone can remove my mask,
you alone can release me from the shadow-world of panic,from my lonely prison,
if you choose to.
Please choose to.
Do not pass me by.
It will not be easy for you.
A long conviction of worthlessness builds strong walls.
The nearer you approach me
the blinder I may strike back.
It's irrational, but despite what the books may say about man
often I am irrational.I fight against the very thing I cry out for.
But I am told that love is stronger than strong wallsand in this lies my hope.
Please try to beat down those walls
with firm hands but with gentle hands
for a child is very sensitive.

Who am I, you may wonder?
I am someone you know very well.
For I am every man you meetand I am every woman you meet.
By Charles C. Finn

ESCOLTA SI US PLAU EL QUE NO T'ESTIC DIENT (Charles C. Finn) No t'enganyis amb mi.No et deixis enganyar per la cara que porto. Ja que porto una màscara, mil màscares, màscares que temo treure'm, i cap d'elles sóc jo.El que pot ser art, és per a meu un hàbit, però no t'enganyis. Per l'Amor de Déu, no t'enganyis. Et dono la impressió de seguretat, de que tot és alegre i serè en meu, per dins i per fora, Que la confiança és el meu nom i la fredor el meujoc, que l'aigua està en calma i mantinc el control, i que no necessitoningú. Però no em creguis.La meva cara sembla llisa, però la meva cara és la meva màscara, sempre variant, sempre encobridora.Sota no hi ha complaença.Sota hi ha confusió, i temor, i solitud.Però jo ho oculto. No vull que se sàpiga. M'horroritza pensar en la revelació de la meva debilitat i la meva por Per això he creat frenèticament una mastegués per amagar-me, una façana indiferent i sofisticada, per ajudar-me a creure que m'escuda de la mirada que sap.Però aquesta mirada és la meva única salvació, única esperança , i jo ho sé.Ho serà, si va seguida d'acceptació si va seguida d'Amor.És l'únic que pot alliberar-me de mi mateix, de les parets de la presó que jo mateix m'he construït, de les barreres que tan conscienciosament vaig erigir.És l'únic que m'assegura de quant jo no puc assegurar-me, que realment mereixo alguna cosa.Però jo no t'explico això. No m'atreveixo, temo fer-ho.Temo que l'acceptació no segueixi la teva mirada, ni que la segueixi l'Amor.Temo empobrir el teu concepte de mi, que et riguis, i el teu riure emmataria.Temo no ser gens en el fons, gens bo, i que teu ho descobreixis i emrebutgis.D'aquesta manera segueixo el meu joc, el meu presumpte joc desesperat, amb façana de seguretat fora mentre un nen tremola dins.Així comença la desfilada de màscares, brillant però buit i la meva vidaesdevé en un front.Vanament et parlo en to cortès de xerrada superficial.T'explico tot allò que no és res, i res d'allò que ho és tot, d'allò queplora dins de mi.Així quan segueixi la meva rutina, no et creguis el que jo digui, Escoltaamb atenció i tràfic de sentir el que no dic, la qual cosa m'agradariapoder dir, però que no puc pronunciar.No m'agrada amagar-me.No m'agrada jugar partides superficials i falses.Vull deixar de jugar-les.Vull ser autèntic i jo mateix, però has d'ajudar-me.M'has d'estendre una mà fins i tot sent l'últim que suposadament vull.Sol tu pots treure dels meus ulls la blanca mirada del mort que respira.Només tu pots tornar-me la vida.Cada vegada que ets amable i dolç i encoratjador, cada vegada que tràficsde comprendre'm perquè t'importa, es comencen a formar ales al meu cor,ales molt petites, ales molt fràgils però ales!Amb el teu poder de tocar-me la part sensible pots bufar vida dins de mi.Vull que sàpigues això.Vull que sàpigues l'important que ets per a mi, com pots ser elcreador-un creador fidel a Diosde la persona que sóc jo si decideixes fer-ho.Només tu pots fer caure el mur després del qual tremolo, només tu pots treure'm la màscara, només tu pots alliberar-me del meu ombreig món depànic i incertesa, de la presó de la meva solitud, si decideixes fer-ho.Fes-ho si us plau. No em deixis de costat.No seré fàcil per a tu.Una llarga convicció d'inutilitat construeix forta murs.Com més t'apropis a mi més cegament puc resistir-me. És irracional, perquè malgrat el que diguin els llibres sobre l'home josota sóc irracional.Lluito contra la mateixa cosa que anhelo desesperadament.Però se m'ha dit que l'Amor és més fort que els murs, i en això descansala meva esperança.Tracta de fer caure aquests murs amb mans fermes però amb mans suausperquè el nen és molt sensible.Te preguntes qui és jo?Sóc algú a qui coneixes molt bé.Doncs sóc cada home i cada dona que et trobes.

dimecres, 1 de juliol de 2009

Des de Barcelona amb amor...

Avui aqui a Barcelona es fa el funeral a Vicenç Ferrer. Anna Ferrer, la seva viuda, és a Barcelona per assistir-hi que s'oficia aquest vespre en honor del cooperant a l'església de Santa Maria del Mar. Es veu que ha confirmat l'assistència una àmplia representació de la Generalitat i també una delegació del govern central, però, sobretot, esta obert als milers de catalans que volen acomiadar-se'n per últim cop. En aquests moments Santa Maria esta desbordada de homes i dones anonimes que porten a Vicenç Ferrer al cor i que cadescu amb el seu granet de sorra fa que el seu somni es realitzi cada dia. Tambe de tots aquells que pel motiu que sigui no ha estat possible assistir-hi....

Comencem i seguim...


Vinc des de l'ahir des del passat fosc i oblidat amb les mans lligades pel temps amb la boca segellada des d'èpoques remotes. Vinc carregada de dolors antics, recollits per segles, arrossegant cadenes llargues i indestructibles. Vinc des de la foscor, del pou de l'oblit amb el silenci a coll, amb la por ancestral que ha corroït la meva ànima des del principi dels temps. Vinc en cas de ser esclava per mil·lennis, esclava de maneres diferents: sotmesa al desig del meu raptor a Pèrsia, esclavitzada a Grècia sota el poder romà, convertida en vestal a les terres d'Egipte, oferta als déus en ritus mil·lenaris venuda al desert o bescanviada com una mercaderia. Vinc de ser apedregada per adúltera als carrers de Jerusalem per una torba d'hipòcrites, pecadors de totes les espècies que clamaven al cel el meu càstig.

He estat mutilada a molts pobles per privar el meu cos de plaers i convertida en animal de càrrega, treballadora i paridora de l'espècie. M'han violat sense límit a tots els racons del planeta sense que compti la meva edat madura o tendra o importi el meu color o la meva estatura. Vaig haver de servir ahir als senyors, que ell se'm deixés als seus desigs,lliurar-me, donar-me, destruir-me, oblidar-se de ser una entre milers. He estat barragana d'un senyor a Castella, esposa d'un marquès i concubina d'un comerciant grec, prostituta a Bombay i a les Filipines i sempre ha estat igual el meu tractament.

D'uns i de d'altres sempre esclava, d'uns i de d'altres dependent, menor d'edat en tots els assumptes, invisible en la història més llunyana ioblidada en la història més recent. Jo no vaig tenir la llum de l'alfabet. Durant llargs segles vaig abonar amb les meves llàgrimes la terra que vaig haver de conrear des de la meva infantesa. He recorregut el món en milers de vides que m'han estat lliurades una a una .I he conegut tots els homes del planeta. Els grans i petits, els braus i covards, els vils, els honestos, els bons, els terribles. Mes gairebé tots porten la marca dels temps. Uns manegen vides com a amos i senyors, asfixien, empresonen i aniquilen. D'altres deixen ànimes comercien amb idees, espanten o sedueixen, manipulen i oprimeixen.

Jo els conec a tots, vaig ser a prop d'uns i de d'altres, servint cada dia, recollint engrunes, baixant el clatell a cada pas, complint amb el meu karma. He recorregut tots els camins han esgarrapat parets i assajat silencis tractant de complir amb el mandat de ser com ells volen mes no ho he aconseguit. Mai no es va permetre que jo escollís el rumb de la meva vida.He caminat sempre en una alternativa ser santa o prostituta. He conegut l'odi dels inquisidors que a nom de la santa mare església vancondemnar el meu cos al seu servei i a les infames flames de la foguera. M'han anomenat de múltiples maneres: bruixa, boja, endevina, pervertida, aliada de satán,esclava de la carn, seductora, nimfòmana, culpable dels mals de la terra,.Però vaig continuar vivint, llaurant, collint, cosint, construint,cuinant, teixint, curant, protegint, parint, criant, alletant,cuidant-se i sobretot estimant.

He poblat la terra d'amos i d'esclaus, de rics i captaires, de genis id'idiotes, però tots van tenir la calor del meu ventre, la meva sang i el seu aliment i es van emportar una mica de la meva vida. Vaig aconseguir sobreviure a la conquesta brutal i despietada de Castella a les terres d'Amèrica però vaig perdre els meus déus i la meva terra i el meu ventre va parir gent mestissa després que l'amo em va prendre per la força. I en aquest continent maculat vaig prosseguir la meva existència carregada de dolors quotidians, negra i esclava al mig de la hisenda em vaig veure obligada a rebre l'amo quantes vegades volgués sense poder expressar cap queixa. Després vaig ser costurera, camperola, serventa, llauradora, mare demolts fills miserables, venedora ambulant, curandera, assistent de nens o d'ancians, artesana de mans prodigioses, teixidora, brodadora, obrera,mestra, secretària, infermera.

Sempre servint a tots, convertida en abella o sementera complint les tasques més ingrates modelada com a gerra per les mans alienes. I un dia em vaig dolre de les meves angoixes un dia em vaig cansar delsmeus tragins, vaig abandonar el desert i l'oceà, vaig baixar de la muntanya, vaig travessar les selves i confins i vaig convertir la meva veu dolça i tranquil·la, en botzina del vent en crit universal i embogit.

I vaig convocar a la vídua, a la casada, a la dona del poble, a lasoltera, a la mare angoixada, a la lletja, a la de nou parida, a laviolada, a la trista, a la callada, a la bonica, a la pobra, al'afligida, a la ignorant, a la fidel, a l'enganyada, a la prostituïda. Van venir milers de dones juntes a escoltar les meves arengues, es vaparlar dels dolors mil·lenaris, de les llargues cadenes que els seglesens van carregar a coll.I formem amb totes les nostres queixes un cabalós riu que va començar arecórrer l'univers ofegant la injustícia i l'oblit. El món es va quedar paralitzat els homes i dones no van caminar es vanparar les màquines, els torns, els grans edificis i les fàbriquesministeris i hotels, tallers i oficines, hospitals ibotiguestendes, llars i cuines.

Les dones, per fi, ho descobrim. Som tan poderoses com ells i som moltes més sobre la terra!Més que el silenci i més que el sofriment! Més que la infàmia i més que la misèria!Que aquest cant ressoni a les llunyanes terres d'Indoxina ales sorres càlides de l'Àfrica, a Alaska i Amèrica Llatina, cridant a la igualtat entre els gèneres a construir unmón solidari -diferent, horitzontal, sense poderíosa conjugartendresa, pau i vida, a beure de la ciència sense diferencia. A derrotar l'odi i els prejudicis, el poder d'uns quants, les mesquines fronteres, a pastar amb les mans d'ambdós sexes el pa de l'existència.

L'Agència de Notícies Alcoràniques de l'Iran destacava en una entrevista amb el teòleg islamista Musa Gunes, que afirmava que "Occident tracta de desviar les dones del seu paper principal i real en la societat, pressionant-les amb lemes vans sobre llibertat i igualtat". També va afegir que una de les tàctiques que utilitzen és apartar les dones de les seves famílies, atraient-les al mercat laboral.

QUE AQUEST TIPUS DE COMENTARIS MAI MES ES TORNIN A ESCOLTAR.

Autor desconegut