diumenge, 7 de novembre de 2010

Suma de sueños: Koldo Aldai

"He pasado toda mi vida persiguiendo el sueño americano", ha afirmado satisfecho John Boehner, líder republicano, nada más conocer los resultados de las recientes elecciones legislativas en su país.

El mayor problema de este mundo son los sueños estrechos, limitados, individuales… como los de quien presidirá, con mucha probabilidad, el futuro Congreso de los Estados Unidos. A la postre el significado de una apuesta política y social se basa en las personas que somos capaces de incluir en nuestros sueños. Podemos incluir a los de nuestro color de fútbol, a los de nuestra sociedad gastronómica o club de ocio. Podemos ser más generosos e incluir también a los de nuestra ciudad y región, por qué no también a los de nuestro país…, sin embargo será preciso que empiece a imperar ese sueño en el que por fin somos capaces de incluir, sin reserva alguna, al conjunto de la humanidad.

El desarrollo de los medios de comunicación y locomoción, así como la manifestación de serios desafíos globales, han sido determinantes para ensanchar esos sueños, para desear incluir en su seno a más humanos, cualquiera que sea su raza, su color, su credo o condición social. El congresista republicano debería saber que nuestro planeta no puede albergar 6.000 millones de sueños americanos, pues para ello necesitaríamos varios planetas.

Hay quien sí entendió esta simple ecuación y trató de ubicar debidamente el sueño americano en el contexto de un mundo solidario. Este hombre ha querido ampliar el sueño americano a 32 millones de súbditos que hasta el presente no tenían ninguna cobertura sanitaria, ha querido poner freno a la voracidad de unos mercados jamás satisfechos con sus obscenas ganancias, ha tratado de dar dignidad y merecida ciudadanía a 11 millones de inmigrantes, ha tratado de sustituir la política de agresión en el exterior por la política de entendimiento, ha puesto cordura, diálogo y encuentro allí donde había imposición de “pax americana”… Pero a Obama no le han restado poder sólo los republicanos y su “Tea party”, que aprovechan la ola de la crisis para hundir al presidente de la esperanza. A Obama le han combatido, con no menos fiereza, las avanzadillas apresuradas, los de la utopía aquí y ahora, los del todo o nada, los que ignoran la ley de evolución y por lo tanto desconocen que los cambios en la conciencia humana jamás pueden operar de un momento a otro. Las aún tímidas medidas sociales puertas adentro y conciliadoras hacia fuera, del primer presidente de color ya han generado la remontada republicana. Imaginemos qué hubiera ocurrido si hubiera ido más lejos.

¿Qué dirán las impacientes fuerzas de progreso que no han escatimado acoso al primer mandatario de los Estados Unidos, cuando, con el avance republicano, la sanidad vuelva a ser privativa de la clase media adinerada, cuando los inmigrantes se vean de nuevo condenados a la clandestinidad, cuando ya nadie ponga freno a la avaricia desmedida de unos mercados descontrolados, cuando se calienten los motores para nuevas e interminables guerras en lejanos desiertos que azucen sentimientos patrios y permitan vender armas más al por mayor...?

¿Qué dirá el radicalismo exigente que de tanto tumbar a quienes osan ocupar poder, tumban también a quien porta toda la esperanza que hoy es capaz de abrigar el pueblo norteamericano? Los líderes sudamericanos que han abrazado “fraternalmente” a un Mahmud Ahmadineyad que lapida mujeres inocentes hasta la muerte, no han recibido para nada las críticas severas que se han clavado en Barack Obama, desde el mismo instante que ocupó la Casa Blanca.

Cada vez hay menos cielo para los sueños personales, nacionales, sobre todo cuando opacan, cuando anulan el sueño colectivo, planetario. John Boehner, al frente del Congreso, quiere asegurar su sueño de élite, su vida acomodada, su prestigioso country club de Ohio. Pero su sueño americano colisiona frontalmente con el de cientos de millones de seres humanos de alcanzar lo imprescindible para vivir con dignidad. John Boehner no parece saber que su modo de vida americano no es sostenible, que para que él disfrute de toda suerte de lujos, hay otros que han de padecer miseria o incluso morir de hambre. A estas alturas los sueños ya no pueden colisionar, hemos de soñar todos en la misma dirección. Algo andará siempre mal mientras que el sueño americano, no comience a ser también el sueño planetario.

Nadie se lleve a engaños. No ha muerto el “Yes, we can”. Obama puede incluso perder las próximas presidenciales, pero ya nadie podrá desactivar el “juntos podemos”. Jamás olvidaremos su enorme tributo al avance de la conciencia colectiva. Más allá de sus logros en política nacional, el gran legado universal de este político inteligente y noble ha sido el de devolver el poder de transformación a la ciudadanía. “Yes, we can”, no es ideología, ni siquiera es el mantram del presidente de los EEUU, es ya la clave de todas las fuerzas de la esperanza de cualquier latitud, de quienes tenemos no sólo un sueño vasco, español, europeo, americano..., sino también por fin planetario.

Nosotros nos pasaremos también la vida persiguiendo ese sueño planetario, porque sólo concebimos el bienestar de nuestras familias, de nuestros barrios y pueblos, de nuestras naciones en el marco de una humanidad por fin fraterna y solidaria que come, canta, ríe, goza de pizarras, salud y libertades, tiene agua en lo profundo de sus pozos y tiene una estrella común en lo alto de los cielos.

No, no es un competir de sueños, no es una carrera de tenacidad, entre otras cosas porque el tiempo puede acabarse. Es un esfuerzo de concientización, es alcanzar la elemental premisa de que la felicidad es tema global, colectivo, de que los sueños pueden complementarse, sumar, pero nunca, nunca ya más restarse los unos a los otros. Por favor, té suave, ligero y sueños anchos para todos/as.

Koldo Aldai

Per a pensar un minut (25)

BENVINGUDA A BENET XVI

Jo que només volia la pau d’una capella i una biblioteca,
i afinar la meva raó fins a la Raó de Déu,
voltat de paraules de teòlegs i de místics,
i ser només pensament i pregària,
em trobo ara, aquí, voltat de la bellesa salvatge i grandiosa
d’aquest temple desmesurat i únic,
i recordo els boscos de la meva infantesa,
com si les branques dels arbres s’haguessin fet
tan fortes i desafiadores que sostinguessin el cel
com aquestes columnes ramificades sostenen, aquí, la volta.
M’oblido del pes dels aplaudiments, afalacs i reverències,
de l’esterilitat de debats que només busquen el poder
i no la veritat,
i deixo gronxar l’ànima en la música
i en el vertigen de les torres altíssimes,
aclaparadores com el lloc on la història m’ha posat.
I espero el moment del sermó,
sense saber què n’escoltaran ni de què servirà.
Si creus que ja ho saps tot
o que no pots saber res més,
¿de què serveix que et parlin de Déu?
Paraules, paraules.
Però no sóc pas jo qui sap on van les paraules:
jo sembro, escampo, ofereixo i prego.
Envejo els artistes, la fe d’aquest arquitecte
arrauxat i savi que va saber convertir
una trencadissa d’objectes en una bellesa nova i perdurable.
I mentre la música se m’enduu, i la multitud m’escruta,
i els teleobjectius busquen en el meu rostre
un indici de ganyota, de cansament o de badall,
prego per saber fer com ell:
reunir, en un sentit nou, tantes ànimes trencades,
invitar-les a una altura impetuosa,
a una bellesa que canti i explori la glòria de Déu,
a ser un recer obert a tothom.
Per això sóc aquí, avui,
fatigat, feliç, atònit,
en la consagració d’aquest temple.

David Jou i Mirabent

dimarts, 2 de novembre de 2010

L'espiritualitat d'Antoni Gaudí

Antoni Gaudí va ser un contemplatiu de la realitat. Pel fet d'estar malalt des de petit, va passar Ilargues hores en solitud i silenci contemplant la natura i interioritzant les seves llicons. Aquest habit contemplatiu el va acompanyar tota la vida. EII deia que aprenia en el Ilibre obert de la natura: "Aquest arbre proper al meu obrador: aquest és el meu mestre!". L'escultor japonés Etsuro Sotoo, que treballa des de fa trenta anys al temple de la Sagrada Família, diu que els campanars del temple s'inspiren en una herba que floreix en el camp de Tarragona que s'anomena "ungla de gat" i que Gaudí va poder contemplar Ilargament. Gaudí era ben conscient que cada vegada que posava una pedra privava a I'herba de créixer en aquell mateix Iloc, i als animalons de viure-hi. Per aixo glorificava les herbes del lloc en els pinacles de I'absis i els animals que corrien per allí, com les sargantanes o els cargols.

Aquesta contemplació de la naturalesa el va portar a interessar-se per la figura de sant Francesc d'Assís. Fins a sant Francesc, per als filósofs la natura era només una aparenca: el Pobrissó la va tractar com a una realitat fraternal. Per aixo deia: Germa sol, germana Iluna ... Per aixo lloava el que eren els quatre elements basics per a I'antiguitat: I'aire, I'aigua, el foc i la terra. A la taçana de la Gloria (encara no realitzada) hi intervindran tots: I'aire (els núvols amb el Credo in unum Deum), I'aigua (els quatre grans sortidors que recordaran els quatre rius del paradís), el foc (el triple teier en flames), i la terra que tot ho sustenta (que sera una plataforma que cobrirá un túnel per damunt del carrer de Mallorca i que determinara un espai subterrani, I'inframón o els inferns). Gaudí va dir que "en la mística, Verdaguer [de qui era rnolt amic] és gerrnà de sant Francesc d'Assís". L'arquitecte va fer el projecte de I'edifici de les missions franciscanes a Tanqer, que no es va arribar a realitzar i que, segons rnossen Francesc Camprubí, fou un precursor de la Sagrada Família.

Tota I'arquitectura de Gaudí és al-leqórica: la tacana del Naixement és talment un poema verdagueria fet pedra, la de la Passió és el Cantic Espiritual de sant Joan de la Creu. L'edifici de les teresianes de Ganduxer el va dissenyar a partir de la lectura de las Las Moradas del Castillo interior, I'últim llibre de santa Teresa de Jesús. A la cripta de I'església de la Colonia Güell hi va posar unes columnes inclinades de pedra basáltica a penes desbastades, per complir amb el mandat delllibre de l'Exode: "En cas d'aixecar-me un altar de pedres, no les posaras tallades, perque en manejar el ferro al damunt, ja les has profanades" (Ex 20,25). Igualment en I'arquitectura civil: el palau Güell és un homenatge al seu mecenes Eusebi Güell que va cornencar amb uns orígens foscos (els soterranis del palau) i va acabar essent un veritable senyor (les xemeneies de trencadís del terrat). El jardí de la Finca Güell, a I'actual Palau de Pedralbes, és la recreació del rnitològic jardí de les Hespérides, amb el drac de la reixa, el taronger d'antimoni i els arbres que evoca rnossen Cinto en l'Atlantida, en homenatge a Antonio López, el marques de Comillas. La Pedrera és la plasmació petria del poema l'Atlantida de rnossen Cinto, una peanya a la Mare de Déu del Roser (que no es va arribar a col-locar) i també un homenatge als seus propietaris, uns americanos, els Guardiola-Segimon.

Antoni Gaudí va estimar la litúrgia. Va participar del primer Congrés Litúrgic de Montserrat (1915), un fruit precoc del moviment litúrgic belga. Per encarrec del seu amic el bisbe Campins, va restaurar la Catedral de Palma de Mallorca i hi va assajar solucions que després usaria a la Sagrada Família. Gaudí va dir: "la litúrgia cristiana ens dóna llicons de la més delicada estetica pura ( ... ). Cal observar I'ús que la litúrgia fa de la Ilum, la qual és la base de tota ornamentació, puix que d'ella neixen els diferents colors en els quals es descompon".

La propera dedicació del temple de la Sagrada Família pel papa Benet XVI serà una ocasió privilegiada per donar a conèixer arreu del món la figura i I'obra de "I'arquitecte de Déu", que deia que treballava per a un client que "no té pressa". JAUME AYMAR


divendres, 1 d’octubre de 2010

“Ni un paso atrás…”: Koldo Aldai

RETROBANT COSES, RETORNANT A UNA NORMALITAT INTERNAUTA HE CREGUT OPORTÚ PUBLICAR AQUEST ARTICLE D'OPINIÓ QUE JA FA UNS DIES QUE VAIG REBRE PERÒ QUE ÉS ADEQUAT EN AQUESTS MOMENTS...

Hay que producir no importa qué, ni cuánto. Hay que aumentar la producción a costa de todo, para reducir el déficit y el paro. No importa "fabricar" tomates de plástico, objetos inútiles, tanques mortíferos o coches de lujo en un mundo en que los humanos mueren de hambre. Lo más importante es acabar con las listas del INEM... No observamos más progreso en los sindicatos que en los empresarios y el gobierno, entendiendo por progreso también el avance de valores como solidaridad planetaria, sostenibilidad y cuidado de la Tierra.


No reverberan en nuestro interior las consignas de los sindicalistas. No hay eco en sus reivindicaciones cortoplazistas. Estamos hablando del mismo agro industrializado, de las mismas fábricas para el consumo desaforado y el despilfarro. Los sindicatos nos quieren en la calle, pero no cuestionan el sistema individualista y materialista. Su batalla no es la nuestra, mientras no se ponga interrogante a los tomates cargados de química, a los tanques para la muerte, a los supercoches contaminantes… No se cuestiona una producción absurda o incluso perjudicial mientras se creen puestos de trabajo. ¿Quién hace huelga por una Madre Tierra asfixiada y expoliada, por unas aguas y aires contaminados, por unos hermanos que se mueren de hambre al otro lado del mundo…?


Quizás no se trate tanto de cuánto ganamos, de cuánto nos dan si nos despiden (reforma laboral), sino de qué fabricamos, al fin y al cabo, de qué mundo construimos. Es llegada la hora de preguntarse sobre algo más que las condiciones de trabajo, el despido o la jubilación. Nadie pone en duda los derechos de los trabajadores, pero no es sólo el precio de la mano de obra o su final (despido) y las leyes laborales del gobierno lo que debería estar en cuestión. El 29 de Septiembre quieren nuestros brazos caídos, pero los convocantes no nos dan alas, no apuntan cielos. Quieren que dejemos de trabajar a los 62 años, pero nosotros quisiéremos ser útiles hasta el último aliento de nuestra vida. Quieren sueldos más altos, pero nosotros lo que quisiéramos es consumir menos.


La huelga es al fin y al cabo una cuestión de horizontes. Cada quien dibuja los suyos. Quieren que nos batamos por un horizonte que en realidad ya es. Quieren que salgamos a la calle por un presente maquillado y mejorado, pero es que no queremos este presente, este horizonte. En el viaje a la utopía no vamos muy lejos con los sindicatos de la mano. Cumplen su función, en muchos casos dignifican este sistema, pero nosotros suspiramos por otro sistema, por otro horizonte. El dilema se plantea cuando nos piden que nos sumemos a su pulso.


Quieren que aumente el poder adquisitivo de los trabajadores, que crezca la economía no importa en qué dirección. Más allá de su labor asistencial y de reivindicaciones que puedan ser oportunas, no veo en los sindicatos ola de emancipación, fuerza de evolución. Su oferta es un más de lo mismo pero con plus de euros y un cojín más mullido al sentarnos en la misma y alienante cadena de producción. Más y seguramente justo dinero en las cuentas de los trabajadores de occidente no va a cambiar una urgida realidad planetaria y es llegada la hora de que nuestra mirada abarque planeta.


No somos clase obrera en un mundo fragmentado, somos, antes que nada, seres humanos atendiendo todos a los mismos y grandes desafíos globales. Necesitamos luces largas para explorar futuros, no bolsillos más anchos para aumentar gasto. Necesitamos ahora más que nunca soñar alternativas a más largo plazo, atar compromisos con el otro mundo posible. Los sindicatos sirven al principio de mayor equidad, pero no visualizan otra naturaleza más pura, otro orden planetario más fraterno, otra civilización más verde y sostenible… No se aplican en su esbozo.


La crisis que la paguen los capitalistas, sí, pero también todos los que hemos contribuido a esta broma pesada de un mundo que sólo piensa en el máximo beneficio personal, en clave individualista, ya quienes están arriba, ya quienes están abajo en la pirámide de la economía. La crisis que la paguen los bancos y también nosotros que hemos puesto nuestro dinero en sus voraces productos que crecían y crecían mientras mirábamos para otro lado.


Dicen que la huelga del 29 es para ganar el futuro, pero ¿estamos hablando del mismo mañana? El cemento avanza por doquier, los hielos se derriten, el hombre muere de hambre, la vida en la tierra está amenazada… y los sindicatos llaman a la huelga general frente a la reforma laboral de Zapatero. ¿No hay otro llamado más potente? ¿No hay razón más entusiasmante para sacarnos a la calle?


Los nuevos vientos no bailan banderas rojas, agitan algodón de arco iris. Ya no blandiremos más "sprays". Las nuevas consignas no se rotularán en las paredes, brotarán con fuerza desde adentro. "Ni un paso atrás, a la huelga general…" Huelga a la televisión del "gol y más gol", a la competitividad dominante y la compraventa de todo, al rencor en las pancartas, a la ira en el megáfono… Huelga, a los polvos que envenenan los campos, a las sierras que tumban nuestros bosques… Ni un paso atrás, huelga a las chimeneas que oscurecen cielos, a los hospitales sin prados, al asfalto sin vida, al alba sin pájaros, al ocio sin creación, al comer sin compartir, al sexo sin ternura, a la vida sin amor…

dijous, 30 de setembre de 2010

L'Endemà


L'endemà de molts dies i moltes nits, l'endemà d'un parèntesi necessari, l'endemà de moltes experiències viscudes, l'endemà d'una vaga general....

L'endemà, és cert, d'un periode de temps on necessitava estar fora d'aquest aparador virtual i d'altres aparadors. En certa manera necessitava allunyar-me al desert, per retrobar coses perdudes. L'endemà de fets realment relevants com pot ser, per citar-ne un, la mort de Raimon Panikkar aquest estiu...

L'endemà, torno a escriure, a plasmar petites espurnes de la vida que m'envolta, quelcom em va fer escriure l'endemà de la vaga general.
Una vaga general, que si més no, curiosa, per no dir tràgica. No sè si es pot afirmar el terme general a una vaga que va tenir un seguiment irregular depenent dels sectors de treball. Una vaga que no s'hagués viscut intensament, si els piquets no haguessin bloquejat o haver-ho intentat, fàbriques, grans superfícies... o grups antisistema haguessin incendiat i haguessin destrossat punts de la ciutat, tant sols per reivindincar ves a saber què, o simplement pel plaer de destruïr.
Quin sentit té plantejar una vaga general i posteriorment omplir-se'n la boca del seu suposat èxit, quan en el seu procés s'ha usat la coacció i l'amenaça a diversos ciutadans, s'han fet explotar vehicles, s'han cremat containers, s'han tallat carrers fent malbé mobiliari urbà? Potser és que ho tinc malentès però creia que vivíem en una societat democràtica i que existia el principi del respecte a l'altre. Però pel que es veu aquest marc social desapareix quan alguns convoquen una vaga general, aleshores la nostra societat es transforma en els intints més bàsics, tornant-se, part d'ella, una massa destructiva contra si mateixa.
Potser en el fons el que realment passa és que no som una societat madura, vivim en una societat aparador, superficial, on les pautes estan com a desaparegudes i al mínim d'inestabilitat tot es desmonta com un castell de cartes.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Dol al Parc

L'altre dia vaig anar a un parc d'atraccions amb la Pilar i El Jordi. Vam pujar a la nòria i allà se'm va caure la jaqueta, que va anar a parar sobre el genoll del venedor de tiquets. A la roba posava Maria però no vaig fer-hi cap cas. El venedor de tiquets es va posar a a cridar-me però no el podíem sentir. En baixar de la nòria ens va tornar la roba, que estava blanca.
També vam anar a la casa encantada, que ens va costar 234 €.
Quin dia més negre! ...

Aquest podria ser un conte d'un parc d'atraccions sense més interès que el de passar l'estona, però avui, apunt d'obrir de nou les portes del Parc del Tibidabo, un parc pren un altre caire.
Un dia normal d'estiu es comencen a sentir sorolls extranys, sorolls rítmics de cargols que grinyolaven, del Pèndol, una atracció, en principi havia passat totes les revisions pertinents. Els tècnics del parc ja havien rebut durant aquell dissabte almenys dos avisos perquè el Pèndol es movia més del compte, però continuava en funcionament.

De cop el Pèndol es desploma per la base i cau com si fos un gegant amb peus de fang deixant un rastre de dol per les víctimes que produeix, poques davant del que hagués pogut arribar a ocasionar. I enmig del desconcert dels dubtes plantejats, dels mea culpes i declaracions, es torna engegar la maquinaria d'il.lusions i emocions fortes.


Tot plegat encara és un enigme no resolt, però reiniciem l'engrenatge. Vés a saber perquè l'ésser humà necessita arribar a límits, pujar a atraccions cada cop més extremes, descarregar adrenalina per ser feliç.

divendres, 16 de juliol de 2010

Per a pensar un minut (24)

El llenguatge

A l'època victoriana, no es podia fer esment dels pantalons en presència d'una senyoreta. Avui dia, no queda bé dir certes coses en públic que no siguin políticament correctes.
El capitalisme llueix el nom artístic d'economia de mercat i de l'imperialisme se’n diu globalització.
Les víctimes de l'imperialisme s’anomenen països en vies de desenvolupament, que és com dir nens, als nans.
L'oportunisme és pragmatisme i la traïció realisme.
Els pobres reben el nom de mancats, o persones amb mancances, o persones de pocs recursos.
La marginació dels nens pobres del sistema educatiu rep el nom de deserció escolar.
El dret de l’amo a acomiadar l'obrer sense cap mena d’indemnització ni explicació se’n diu flexibilització del mercat laboral.
El llenguatge oficial reconeix els drets de les dones a l’apartat dels drets de les minories, com si la meitat masculina de la humanitat fos la majoria.
En lloc de dictadura militar, se’n diu procés.
Les tortures són diuen procediments il·legals, o també pressions físiques i psicològiques.
Di els lladres són de bona família, no són lladres, sinó cleptòmans.
El saqueig dels fons públics per part de polítics corruptes rep el nom d’enriquiment il·lícit.
Se’n diuen accidents els crims que es cometen conduint automòbils.
Per a dir cecs, queda millor dir-ne invidents.
Un negre és un home de color.
On diu llarga i penosa malaltia, s'ha de llegir càncer o SIDA.
Una xacra sobtada significa un infart i mai es diu mort, sinó desaparició física.
Tampoc són morts els éssers humans liquidats en operacions militars. Els morts en una batalla són baixes, i els civils enxampats enmig de la guerra, són danys col·laterals.
El 1995, arran les explosions nuclears de França al Pacífic sud, l'ambaixador francès a Nova Zelanda va declarar: "No m'agrada aquesta paraula bomba. No són bombes. Són ginys que exploten".
Algunes bandes que assassinen gent a Colòmbia, a l'ombra de la protecció milita, es diuen Conviure. Un dels camps de concentració de la dictadura xilena se’n deia Dignitat i Llibertat la presó més gran de la dictadura uruguaia.
El grup paramilitar que, el 1997, va cosir a trets per l'esquena quaranta-cinc camperols -gairebé tots dones i nens- mentre resaven en una església del poble d’Acteal, a Chiapas, es diu Pau i Justícia.
La por global significa!:
. Que els que treballen tenen por de perdre la feina.
. Que els que no treballen tenen por de no trobar mai una feina.
. Que qui no té por a la fam, té por al menjar.
. Que els automobilistes tenen por de caminar i els vianants tenen por de ser atropellats.
. Que la democràcia té por de recordar i el llenguatge té por de dir.
. Que els civils tenen por als militars, els militars tenen por de la falta d'armes.
. Que les armes tenen por de la falta de guerres.
. Que és el temps de la por: Por de la dona a la violència de l'home i por de l'home a la dona sense por.
Autor: Eduardo Galeano

dijous, 15 de juliol de 2010

Núvols i clars



Passats uns quants dies d'un dels clams del poble per la seva identitat més evidents des de feia molts de temps amb la manifestació del passat dissabte i havent finalitzat avui el "Debate sobre el estado de la Nación" on ha sortit a relluir el nostre estimat Estatut no puc deixar de plantejar-me certes qüestions que aquests darrers dies han anat apareixent.

Després que un milió i mig de persones sortís al carrer superant, fins i tot, les expectatives creades, reclamant la nostra pròpia identitat i que en sigui reconeguda, què en restarà apart dels somnis i esperances en el pensament i en els nostres cors?. És cert i evident que hi havia plasmat en aquella manifestació diverses prespectives i sensibilitats. No tothom pensa exactament igual ni es vol exactament el mateix ni per les mateixes vies, però tots tenien un punt en comú un fet, un sentiment que unia i que feia força per tirar endavant, en definitiva que un poble sigui un poble, malgrat que ens vulguin tallar les ales constitucionalment.

Reconec que em fa por que acabi tot com si fos foc d'encenalls, allò de temps al temps, de deixar temps perquè les coses tornin al seu lloc, perquè es calmin els ànims i poc a poc lentament es vagi apagant aquesta flama encesa. No pretenc dir que d'una flama n'hem de fer un incendi, podem compartir aquesta llum amb qui sigui necessari per poder donar passos endavant.

Tal com diu un text que avui m'ha passat un amic meu, "coratge gent, coratge, sense mala sang i sense foc d'encenalls"

ELS SEGADORS

Catalunya triomfant. Ves quina una quan som un ase amallonat a garrotades dels de fora i estripat per baralles a casa. Durant cinc segles fórem un país amb la veu enrogallada, però salvant la llengua, esdevinguda triomfant amb mossèn Cinto i la niuada de calàndries fins al Martí Pol. I un poble que canta sempre sobreviu. Cantàvem els Segadors d’aquell Corpus de Sang i falç, quan amb en Macià tinguérem prou alè per sentir-nos triomfants. Després, tururut viola.

Qui t’ha vist tan rica i plena. Són closes les colònies del Llobregat, les fàbriques de Terrassa i Sabadell, les del Ter. No cal dir res més. Cantant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, ens van penjar la llufa amb allò del”café para todos”. Ens havíem de calar el cafè dejuns, fins que el Constitucional àdhuc ens prohibeix que fem el cafè amb aiguardent. I hem fet la plena. Milió i mig als carrers de Ciutat que ja no demanàvem cap micarella d’estatut, cantàvem independència.
Endarrere aquesta gent .I no vaig pels de fora, vaig pels nostres polítics, em temo que, tingui raó el meu venerat Heribert Barrera dient que malament rai si el clam de la gentada cridant independència les acabés fet foc d’encenalls. Sense nervi, els nostres polítics van pels temuts encenalls. El President Montilla es troba entre l’espasa i la paret, d’una banda penja del PSOE i del “café para todos”, de l’altra l’eixorden els clams del poble. He de creure en la seva bona fe. No li podem demanar més, però podem exigir als polítics més de casa que tinguin coratge. Per no dir-ho més gruixut.

Tan ufana i tan superba. Tal com sembla que el Casillas, ultra petons a la nòvia, hagi guanyat sol la Copa del Món. Els polítics d’enllà, tot i que tinguin la por al cos, no han fet cabal dels nostres crits d’independència, tenen les penques de dir als seus diaris que només quatre gats esborifats s’esperdigolaren pel passeig de Gràcia. No tenen remei, han engegat a can taps les velles Espanyes, on potser hi cabíem tots, per una única Espanya, on tot bitxo ha de ser castellà.
Coratge, gent, coratge sense mala sang. Ep. I sense foc d’encenalls.

dissabte, 10 de juliol de 2010

nosaltres decidim


"Cataluña no es nacion porque la Constitucion no conoce otra nacion que la española". Encara t'estas rumiant si vas a la manifestacio? Prou! Som una nació. Nosaltres decidim! Vine avui a la mani i fes correr aquest missatge.

divendres, 9 de juliol de 2010

Otros goles: Koldo Aldai


Dicen los comentaristas deportivos que cabeceó con el corazón, con el alma de todo un país. ¿Quién movió la cabeza de Puyol? ¿Solo, el propio delantero, o con el apoyo de los millones de españoles que corrían con él, que insuflaban al futbolista y a su equipo ánimo en su espíritu, fuerza en sus músculos, precisión en sus movimientos? Adquirimos una fuerza impresionante cuando juntos/as apostamos por metas colectivas.

¿Y si nuestros balones volaran más alto? ¿Y si colocáramos más arriba nuestras aspiraciones, nuestras porterías? Hemos de batirnos también en otros campos, sobre otras alfombras, ante otras redes… ¿Y si el sueño de “la roja” fuera más ancho? ¿Y si ese desbordante caudal de energía colectiva nos siguiera acompañando tras otras metas? ¿Y si la verdadera batalla no fuera contra los de blanco o los de naranja? ¿Y si tuviera más que ver con mejoras globales, con dignificar y elevar la vida en todas sus manifestaciones?

El entusiasmo mantiene vivos a los pueblos, pero un campo de fútbol, por muchas cámaras que se le echen encima, es un espacio muy limitado. La palabra “entusiasmo” viene precisamente de “en-theos”, que significa “lleno de Dios”. Cuando somos “en theos” podemos cumplir imposibles. Vivimos un entusiasmo colectivo que nos ha proporcionado “la roja”, pero dicen que en realidad ese Dios del coraje sin fondo está con nosotros en todos los “choques” que merecen la pena, en todos los desafíos nobles, por difíciles que se manifiesten.

El mundo no cambiará por más balones que se encajen en una u otra portería. Pero todo este “ensayo” del mundial nos ha servido para vivir la experiencia del entusiasmo colectivo. Sudáfrica fue sólo laboratorio. Ahora tocan otros tantos, ahora llegamos a las auténticas finales. Ahora toca gol al hambre, a la explotación, al armamentismo…, cabezazos de muerte a la violencia, a la división, al odio… Ahora toca el “A por ellos” de verdad…, a por la miseria, la enfermedad, el analfabetismo, la degradación de la Tierra… ¿Cuánto mundial aún por jugar? ¿Cuánto gol aún por marcar? No sabemos lo que hará “la roja”, no sabemos lo que ocurrirá el domingo al atardecer, pero todos merecemos un trozo de gloria, el gozo de constatar que nuestro equipo, por nombre Humanidad, también progresa. Todos somos seguidores de ese gran Club de 6.000 millones de socios. Medien o no brillantes cabezazos, todos merecemos alzar una copa de victoria.

La dignidad antecede a la gloria. Todos sin exclusión alguna la meritamos, dignidad de todos los niños de la tierra que bien de mañana cogen cuadernos y libros y marchan hacia una pizarra, la dignidad de todas las mujeres de todas las latitudes por fin respetadas y honradas; de todos trabajadores/as recompensados con justicia en su tajo; la dignidad de todos los hogares con un pan en su mesa; la dignidad de todos los seres, de todos los pueblos por fin considerados, por fin libres… He ahí sólo algunos goles que nos aguardan.

Mantener el ardor colectivo nos permite atender otros retos. El Dios de la vida y el entusiasmo, el Dios de la fuerza y la bondad infinitas, “que los hombres distintos llamamos con distintos nombres” (Lanza de Vasto), siempre está con nosotros, cuando nuestros balones cobran altura y nuestras porterías también se elevan.

Reciclemos pues ese coraje grupal. Vayamos juntos a por otros goles. Vayamos a por una gloria que vista todos los colores, que campe en todas las geografías; una gloria que no se acabe en una orgía de cuestionable gusto en la céntrica fuente de una ciudad eventualmente dichosa; gloria que perdure, gloria eterna de todos los hombres y mujeres de la tierra compartiendo y cooperando, viviendo en auténtica paz, en genuina fraternidad.

Ficción de deporte y cerveza a granel, cuando la realidad permita todo el juego, cuando la explotación y el horror sean derrotados. Mientras tanto, no decaiga la ilusión, no nos abandone el próximo lunes el entusiasmo. ¡Juntos podemos! Ese Dios sin nombre, ese Dios con todos los nombres, afina nuestro tiro ante las mentadas y urgentes porterías. Hay camisetas para todos. Sudemos batallas verdaderas, penaltys que harán historia. Saltemos juntos a la causa común, al campo ineludible, mañana puede ser demasiado tarde.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org
www.portaldorado.com

dilluns, 28 de juny de 2010

L'Estatut sentenciat

Poques vegades em posiciono políticament, ja que sempre he pensat que aquest blog no és tècnicament d'àmbit polític, encara que es podria dir que no es pot desvincular mai l'espiritualitat i la política, tal com diria R. Panniker. Però avui, en aquests moments no puc evitat fer-ne esment, i obviament no en puc ser objectiva ...
El Tribunal Constitucional ha aconseguit dictar sentència sobre l'Estatut, després de quatre anys de deliberacions. La sentència retalla els articles de l'Estatut que fan referència a l'ús preferent del català a les administracions i al poder judicial, i també vincula els símbols nacionals a una "nacionalitat", i no pas a una "nació", encara que Catalunya continuï definida així al preàmbul de l'Estatut.
i ara què hem de fer???

dijous, 24 de juny de 2010

De nit màgica a nit tràgica

Aquest matí qui més i qui menys ens hem llevat amb un regust amarg de la nit més curta de l'any. El que es preveia una vetlllada i revetlla amb gresca i xirinola, amb focs d'artifici i coca, ha esdevingut per un grup nombrós de joves que volien passar la revetlla a una platja, la nit més negra i dràmatica de la seva vida.

Tot es va iniciar quan un grup de joves van baixar d'un tren de Rodalies i anaven cap a la platja a celebrar la nit de Sant Joan. Ningú sap ben bé perquè però en comptes de passar pel pas reglamentari van decidir travessar la via a peu, morint uns dotze joves i catorze resultant ferits, tres dels quals estant en aquests moments en estat crític en ser atropellats per un tren de llarg recorregut quan travessaven la via.

Mirant aquest matí les noticies no deixaves de veure imatges dantesques. No tant pel que s'estava transmetent via televisió sinó les imatges que anaven formant-se al cap al llarg de les explicacions i declaracions que s'han anat produit. Un drama que des de quarts de dotze de la nit encara ara dura. On l'únic que resta es intentar recopilar els fets i donar suport i consol a uns pares i families d'uns joves, quasibé nens, que per pura inconsciencia van truncar la seva vida. Pèrdues irreparables....

dimecres, 23 de juny de 2010

Una nit màgica


La nit de Sant Joan
Llums, gresca i xerinol·la,
espanta-sogres, piules i cohets,
cel·lebrant l'estiu que comença
la nit de Sant Joan, amb el cor pres.

Gotes de suor que rellisquen
per les galtes vermelles de la calor,
d'un munt de fogueres enceses
que cremen rampoines sense valor.


L'un ha donat una cadira,
la mare, un vell tocador,
el fuster, una taula atrotinada,
i jo, el meu cavallet de cartró.
Les flames s'enlairen a la conquesta
d'un ninot de fusta que, al bell munt,
controla aquella gran batalla,
on bé sap que serà l'últim vençut.


Ja només en queden cendres
i una forta olor de socarrimat
que el vent s'endú, mentre la quitxalla,
dança al voltant d'un general ja cremat.

I l'estiu tot just desperta,
i encara, quan acabi, tots recordaran
l'esperit emocionat i d'alegria,
d'aquella nit, nit de Sant Joan

Autor: Àngels Torres

dilluns, 21 de juny de 2010

Dia mundial de l’Esclerosi lateral amiotròfica (ELA)

En motiu del Dia Mundial de la malaltia, des de la Fundació Catalana d’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELACAT), llencem una CRIDA SOLIDÀRIA amb l’objectiu de donar a conèixer la malaltia i la seva problemàtica a la societat i recaptar fons per l’atenció a les persones afectades.

COM POTS AJUDAR?

• INFORMA’T!!! No restis indiferent a la realitat que t’envolta. Dedica uns minuts a conèixer la malaltia. Mira el PowerPoint adjunt al missatge.
• Ajuda’ns a fer difusió. REENVIA AQUEST MISSATGE A TOTS ELS TEUS CONTACTES!!! Fem una cadena solidària, volem arribar a tothom!!!
• FES-TE COL•LABORADOR. Fes-nos arribar el full de col•laboració que adjuntem a aquest missatge o contacta amb nosaltres per telèfon 937665969, per mail ela@elacat.org o al nostre Facebook.
PER QUÈ?

• Amb la teva aportació contribueixes a millorar la qualitat de vida de les persones afectades d’ELA i de les seves famílies. Des de la fundació els oferim Atenció a Domicili en les àrees de Treball Social, de Teràpia Ocupacional i Psicològica i posem a la seva disposició un Banc de Productes de Suport.
• Reenviant aquest missatge, contribueixes a fer difusió sobre la malaltia i a crear una societat sensibilitzada i compromesa amb les necessitats dels afectats.

ACTES DE DIFUSIÓ PROGRAMATS PEL DIA 21:

• Entrevista a COMRàdio, al programa El dia a la COM, entre les 10:20h i les 10:45h.
• Entrevista al programa Els Matins de TV3 de 11:10h a 11:20h.
• Entrevista a un malalt d’ELA a la contraportada de El Periódico de Catalunya del diumenge 20 de Juny.
http://www.elperiodico.es/ca/noticias/opinio/20100620/susanna-rojas-els-aconsello-tots-que-visquin-present/337729
• Notícia a la web de Catalunya Ràdio.
http://www.catradio.cat/pcatradio3/crItem.jsp?seccio=seccio&idint=2395

El nostre agraïment especial a David López i Toni Espelta ( grup MADAMME LA ROUGE) per la música del PowerPoint.

Si vols més informació: www.elacat.org (actualment en remodelació, disculpeu les molèsties)
Aquí tens els enllaços d’un parell de reportatges sobre l’ELA:
http://www.rtve.es/noticias/20091026/puedo-pero-aun-puedo-lucha-diaria-enfermo-ela/297351.shtml
http://vimeo.com/4899803

De silencios y Misterio (En apoyo de Joxe Arregi):Koldo Aldai


En medio del duro invierno ya escribimos a favor de Joxe Arregi, pero la fuerza de su humildad y discreción enterró bajo la nieve nuestras palabras que glosaban su figura entrañable, su actitud valiente. Estalla hoy el verano y en medio de su luz inmensa, de su calor ya generoso, pedimos palabra. No renunciaremos a apoyarle en estos difíciles momentos.

En realidad no sólo deseamos manifestarnos a favor de nuestro amigo franciscano de Aranzazu, deseamos hacerlo también en defensa de las mínimas libertades. Suena extraño, triste en alguna medida, tener que escribir en el siglo XXI, en el corazón de Europa, un alegato por la libertad. Sin embargo, es preciso hacerlo. Ésta se encuentra cercenada, no ya en el ámbito político o cultural, sino en el terreno en el que, se supone, debería haberse consagrado en su más plena expresión, el terreno del espíritu. Crecer en el espíritu, es crecer en libertad. Es inconcebible el desarrollo evolutivo, ya personal, ya colectivo, sin libre albedrío.

Somos uno con Joxe pidiendo la palabra y revelándose serena y razonadamente ante la decisión del conservador obispo de Donostia que le exige silencio o destierro al otro lado del Atlántico. El pensamiento único, tan desplazado en tantos ámbitos de la vida, se acentúa y perpetúa en el ámbito de la Iglesia católica. ¿Cuánto miedo a perder monopolio, poder y privilegios encierra el pensamiento único? Deberían saber sus purpurados defensores que absolutamente nada se puede prolongar en el futuro por esos medios, menos aún el mensaje perenne, excelso, sublime del amor fraterno de Jesús. El futuro no dejará vestigio de procedimientos injustos y arbitrarios, de una fe cerrada e interesada.

¿A qué temen tanto los Munillas y los Roucos? ¿De dónde tanto terror a una fe cristiana renovada, abierta y positivamente fecundada? Difícilmente unas prácticas abusivas e intolerantes se pueden avenir con la “buena nueva” inclusiva, aglutinante, universal de Jesús. El de ellos pareciera semejarse más a ese otro Dios, que también nos ha acompañado a lo largo de toda la historia, en muchas latitudes: el Dios gris de las privilegiadas castas sacerdotales de tantas religiones que en tantas circunstancias se ha querido perpetuar a través de la impostura, el Dios de la amenaza modelado a imagen y semejanza de espurios intereses, el Dios colmado de honores, pero diseñado para servir a muy personales voluntades.

Ha sido el encuentro interreligioso lo que nos ha proporcionado la gracia de conocer a Joxe hace ya seis años. Pocos dudan a estas alturas de que por ahí avanza el futuro: credos que se encuentran, se nutren, se recrean y juntos testimonian fe y esperanza ante el mundo. Pocos dudan que el camino es sumar y no restar, es colaborar y compartir, es unirnos en el supremo respeto de la diversidad, es comunión en la esencia y pluralidad en las formas. El único inconveniente es que esos pocos adictos a la palabra última y la unidad uniformante, aferrados a sus gastados catecismos, prebendas y privilegios, pretenden gobernar la Iglesia. Sin embargo nada pueden los adalides del pensamiento único ante el progreso de la conciencia.

Las palabras de Joxe en su escrito son las nuestras cuando apunta que se diluyen las fronteras entre los de dentro y los de fuera de la Iglesia oficial: “…todos somos buscadores, peregrinos, hermanos, y todos nos movemos, vivimos y somos en el corazón de Dios.” Mientras un nuevo “nosotros” cobra un color, una fuerza incontenible, una amplitud hasta ahora desconocida, el “nosotros” monocolor y caduco, limitado a los adeptos a los dogmas y doctrinas incontestables, trata de eternizarse por la fuerza de la imposición. No hace falta atravesar Gibraltar para toparse con las más rígidas expresiones del fundamentalismo religioso.

Sr. Munilla, Vd. ya se ha revelado en su verdadera faz. Demasiado pronto ha acabado el “paripé” que se montó ante los medios de comunicación, simulando una actitud conciliadora. Cuesta creer que Vds., tal como afirman en la nota emitida por el obispado sobre el caso, vayan a trabajar por la unidad en el seno de la Iglesia, máxime cuando la verdadera Iglesia de Jesús ni siquiera se ciñe al ámbito en el que Vds. pretenden ejercer su férrea autoridad… Hay mucho Jesús más allá del cristianismo católico, más allá de la Conferencia Episcopal y el territorio que tratan de delimitar con destierro y excomulgación.

No sé si Vd. es consciente de hasta qué punto amamos las libertades, Sr. Munilla. No debería yo recordarle que la fraternidad de Jesús jamás puede encarnar si no es en el marco de la más absoluta y exquisita libertad. Vds. construyen un bunker, no una Iglesia, y entre los gruesos muros de sus verdades exclusivas, sobre la dura losa de las pautas incuestionables no puede florecer la fértil comunión, la gloria, cada día renovada, del ancho y colorido Reino de Dios.

La libertad es la esencia de nuestra dignidad y la dignidad es el regalo supremo e irrenunciable de la presencia de Dios en nosotros. Sr. Munilla, Vd. no tiene ningún derecho a cercenar las libertades que Dios ha dado a los católicos guipuzcoanos, menos aún en el nombre de Jesús. El báculo que le han otorgado no le permite exiliar la disidencia. Integrar al otro, a la otra en su sentir diferente es el verdadero reto de la autoridad de cualquier orden, máxime de quien se atreve a pronunciarse en el santísimo nombre del Ungido.

La nueva, amplia y universal Iglesia fiel al llamado inmortal de Jesús, la nueva y eterna alianza de los hombres y mujeres tocados de fraterno amor, está ya en marcha y Vds. no la pueden, de ninguna de las formas, detener porque desborda su institución, porque ya ha arraigado en lo profundo de millones de corazones de todas las latitudes.

Aquellas letras invernales que por respeto a la voluntad de Joxe no llegamos a difundir, entre otras cosas decían: “Joxe enmudece y a nosotros nos toca escrutar silencios. Sobre todo el silencio de la naturaleza ahora blanca e inmaculada. Esta bendita madre nos dice que todo cambia y evoluciona. Ese libro universal nos susurra que lo que no muta y se adapta, muere…

Sólo sepas que no estás sólo en tu invierno, en tu silencio, amigo, hermano Joxe. Aguardamos la primavera contigo, agazapados en la espesa nieve. En el más frío invierno la naturaleza no calla y nuestra fe no tirita. Preparemos nosotr@s también la primavera de una libertad consagrada, de unos credos reencontrados.”

“Sólo callaré ante el Misterio”, dice Joxe en la carta de respuesta a la imposición de silencio por parte del obispo de la diócesis guipuzcoana. Al igual que nuestro amigo perseguido, sólo callaremos ante el Misterio sublime, indescifrable, que nos deslumbra y nos postra, el Misterio del amor infinito, único capaz de aplacar el arrebato de estas palabras.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org

dissabte, 19 de juny de 2010

L’escola contra el món:Gregorio Luri

Darrerament la majoria de posts que he anat publicant se centren en el món de l'Educació, on hi estic molt vinculada. Al ser aquest espai una mica un altaveu de les experiències personals i opinions pròpies no he pogut evitar centrar-me en un aspecte prou important com és el món educatiu i tot el que l'envolta, amb les seves potencialitats i mancances; sobretot després d'aquests darrers mesos en els quals he pogut vivenciar en la meva pròpia personal el millor i el pitjor del Món de l'Educació. Aquesta entrevista me l'ha enviada un amic i crec que és prou interessant, encara que no és d'aquest any, és de fa un parell d'anys, és tant actual com si fos avui:
Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i Premi Extraordinari de Doctorat, va ser professor de Filosofia en la UNED de Barcelona i en l'Escola Superior de Disseny de Sabadell. Coordinador del volum La raó del mite (2000), és autor entre altres textos del procés de Sócrates (1998), Prometeu. Biografies d'un mite (2001) i Guia per a no entendre a Sócrates (2004). Dilluns que ve presenta L'escola contra el món, un llibre que Gregorio Luri es desmarca dels tòpics que al voltant del món de l'educació.

Com emergeix "L'escola contra el món"?
Em vaig haver de jubilar, per qüestions de salut, el 1 de setembre del curs passat. Pocs dies després vaig rebre una carta del "conseller d'*Educació" en la qual em manifestava el seu agraïment "per tota una vida professional dedicada a fer créixer als nostres nois i noies en el pensament, en la reflexió, en l'esperit crític i en la creativitat". Al llegir-la em vaig preguntar com sabia el Senyor "Conseller" que jo no havia estat un inepte. Com podia saber si compartia la seva visió sobre el meu treball? La carta m'anunciava també un regal que vaig recollir de seguida. Va Resultar ser un llibre, titulat L'educació a Catalunya. Salvador Cardús signava l'últim article afirmant que, respecte l'escola, "El malestar es va estenent". Feia falta prendre's això com una imputació? Reflexionant sobre aquests temes va prendre cos el llibre.

En quin moment es troba l'educació avui?
La carta del "Conseller" ens orienta. M'agraeïx que hagi estimulat el creixement del pensament crític, la reflexió i la creativitat dels joves catalans, però no m'explica per quins aquests valors són més importants que, per exemple, la lleialtat, la disciplina i la responsabilitat, ni tampoc perquè no sembla concedir cap importància als continguts que hagi pogut impartir al llarg de la meva vida professional. No sembla importar si els alumnes que han estat sota la meva responsabilitat, quan acaben l'ensenyament obligatori, són capaços de situar el Danubi o Moldàvia en un mapa d'Europa, si estan capacitats per a fer càlculs mentals mínimament complexos o si dominen una mica més que un vocabulari d'estricta subsistència. Aquest desequilibri defineix l'estat actual de la nostra educació amb precisió.

Com ha viscut el pas de l'escola moderna a la *postmoderna?
En l'escola tradicional, amb tots els seus defectes, havia una cosa clara: que "ensenyar" era un verb Transitiu. En l'escola postmoderna, el realment important no sembla ser que cal saber, sinó com fomentar la reflexió, l'esperit crític i la creativitat de l'alumne, amb la qual cosa l'autonomia de l'aprenentatge s'ha imposat a la heteronomía de l'ensenyament. Però no està gens clar que l'autonomia sense orientació pugui conduir a l'adquisició dels coneixements que un jove necessita per a poder cursar els seus estudis universitaris amb una base de competències prou sòlida. La confluència d'una concepció pedagògica basada en la centralidat de l'autonomia del nen amb les ideologies individualistes modernes i el foment creixent del consum ha propiciat l'aparició d'un "clientilisme" pedagògic per part d'unes famílies que entenen que la seva relació amb l'escola és similar a la qual mantenen com clients amb les empreses d'administració de serveis.

Estem en temps de relativisme i escepticisme moral?
Sí, i per tant, de desorientació. Per a ser més lliures hem cregut possible renunciar a la dictadura dels criteris orientadors. Fins i tot es lloa la liquiditat com un principi positiu i se sospita de l'arrelament (i de les conviccions) com una rèmora que ens incapacita per a la constant adaptació a no se sap bé què.

S'ha perdut l'autoritat del mestre o professor?
S'ha convertit en un dels dogmes de la pedagogia (post) moderna la tesi que l'alumne ha de ser el centre de l'activitat pedagògica. És una tesi discutible. En una autèntica relació pedagògica el centre mai està ocupat per l'alumne, sinó per l'autoritat del mestre, capaç de guanyar-se l'atenció de la classe i d'organitzar la relació de l'alumne amb els continguts d'aprenentatge. Tal és així que si el mestre no té autoritat, difícilment hi ha aprenentatge. Evidentment estic parlant d'autoritat, no d'arbitrarietat o de força. L'autoritat docent és la capacitat del mestre per a fer present el coneixement rellevant i facilitar la seva assimilació per part de l'alumne. Si l'escola té conviccions sobre el bo i l'inconvenient, per molt partidari que sigui deixar que el nen s'expressi, no valorarà de la mateixa manera totes les manifestacions de la seva espontaneïtat. Estimularà algunes i en reprimirà altres. Cap mestre digne d'aquest nom permetria la lliure expressió de les capacitats del nen per a la mentida, la hipocresia o la violència. L'autoritat del mestre es troba en el centre sempre que el mestre tingui conviccions. On no hi ha autoritat, normalment el que falta són conviccions.

Què és l'educació de la responsabilitat i de la frustració?
Diu Homer Simpson que "si costa molt fer alguna cosa és que no val la pena fer-lo". Reconec que sóc un fervent seguidor dels "Simpson", però no m'agradaria molt que Homer fos el mestre dels meus fills. Educar a un nen costa molt, i de vegades ens sentim desorientats, però els pares que volen al seu fill no ho abandonen al seva pròpia impulsivitat, perquè en aquest cas seria incapaç de conquistar la postura vertical o de parlar una llengua. Tal vegada una cultura de grapes que s'expressi a crits seria una cultura magnífica, però ara com ara no em veig capaç de renunciar als meus prejudicis a favor de la verticalitat i del llenguatge articulat. Reprimir els capritxos injustificats dels nens no els fa més infeliços. I en canvi la falta de normes i de límits infranquejables els empeny a ser capritxosos i intractables. La incapacitat per a plantar cara a petits conflictes anuncia la incapacitat per a plantar cara a conflictes greus, per la mateixa raó que aplaudir la "trastada" d'un fill mal educat significa reforçar la seva falta d'urbanitat. Tampoc podem pretendre argumentar sempre les nostres decisions o posar a votació totes les normes de la casa. No tot es pot argumentar. Els arguments no els fan ni fred ni calor als xantatgistes emocionals i dictadors amb pantalons curts. La norma estricta i inqüestionable també té molt sentit, especialment quan és respectada de forma exemplar pels mateixos pares. Convèncer a un adolescent pletóric d'energia que no sempre sap el que és millor per a ell, i que de vegades ha de reprimir els seus impulsos i sacrificar la seva satisfacció immediata en interès del seu futur, no és fàcil. Però pretendre fer créixer els fills en un món fictici sense conflictes on la seva ingenuïtat no es vegi exposada a la complexitat de la vida no és una prova de l'amor dels pares, sinó de les seves pors. Em sembla que va ser Beckett qui es va proposar com ideal de vida "fracassar, tornar a fracassar i, després, fracassar millor". Jo no formularia el meu ideal d'aquesta manera, però reconec la meva simpatia pel filòsof Diógenes, que de vegades es passava llargues estones *discursejant amb les estàtues d'Atenes per a "exercitar-se a fracassar". No és que el fracàs em sembli especialment atractiu, però, ja que és un company de viatge, val més aprendre a tenir allí tractes sense moltes gesticulaciones. Els mèrits d'una persona no s'amiden únicament pels seus èxits, sinó també per la seva capacitat d'aixecar-se quan cau. A això em refereixo quan defenso la necessitat d'educar en la frustració.

Quin és el paper de les noves tecnologies en l'educació?
El primer que cal tenir clar és que l'escola ja no està en condicions de decidir si acull o no les noves tecnologies. Les noves tecnologies formen part de la nostra vida quotidiana i han vingut per a quedar-se. L'escola ha d'aprendre, en tot cas, mantenir una relació natural amb elles, el que no és fàcil, per diferents raons. En primer lloc perquè posen eines d'un potencial extraordinari en mans de persones molt diverses. El professor creatiu fa meravelles, mentre que el mancat de creativitat se sent cada vegada més amidat pel potencial tecnològic. En segon lloc perquè els adults hem hagut d'emigrar a un món digital habitat per uns nadius que són els nostres fills. Això implica que de vegades un alumne està més capacitat que el seu mestre per a fer ús de les noves tecnologies. En tercer lloc perquè la immensa (i creixent) quantitat d'informació que les tecnologies de la informació ens fan accessible, ens situa davant la impossibilitat de la selecció crítica dels continguts, pel que o bé ens dediquem a moure'ns a l'atzar (que és el que fan molts internautes) o vam confiar en filtres, és a dir, en institucions serioses que em puguin orientar. En un futur pròxim l'ignorant serà aquell que no pugui confiar en cap expert que li pugui filtrar la informació rellevant. Aquí es troba un repte immens per a l'escola. En quart lloc apareix un element psicològic molt important. Sembla que els joves que han crescut amb les noves tecnologies (els nadius del món digital) han desenvolupat un tipus d'atenció específica, molt oberta, que és capaç d'atendre a diferents experiències hora (veure la tele, parlar pel mòbil, Jugar amb la consola, escoltar música, etc), però tenen moltes dificultats per a mantenir la concentració sostinguda en una única activitat. Com l'eina fonament de l'educació de l'atenció sostinguda és la lectura, el text es presenta cada vegada més com un complement imprescindible del hipertext.

Què s'ha de demanar als alumnes?
Confiança en els pares i els mestres

Què s'ha de demanar als pares?
Confiança en ells mateixos

Què s'ha de demanar als professors?
Exactament el mateix que als pares.

Què trobarà el lector en "'L'escola contra el món"?
La preposició «contra» del títol pot tenir diferents sentits, que són els quals intento posar de manifest en el llibre. L'escola pot posicionar-se contra el món quan ignora la realitat i es mostra incapaç de proporcionar les eines indispensables per a la competició social que hi ha en el carrer; quan educa als alumnes en uns valors que posen en qüestió tant l'esforç com la jerarquia i la selecció, quan hi ha un desacord greu entre el que s'ensenya en les aules i el que la societat demana. Se situa contra el món quan no s'atreveix a aspirar de debò a l'excel·lència i desconfia de la meritocracia; quan viu pendent d'uns discursos que fa temps que han deixat de tenir eco social o quan confon la pedagogia amb una teràpia contra els mals de la vida humana, sense adonar-se que una vida sense frustracions va en contra d'ella mateixa. L'escola es posiciona també contra la seva comunitat quan confon a l'alumne amb un client i el coneixement amb l'entreteniment. Per a complir fidelment la seva missió, és possible que l'escola hagi de navegar sovint contracorrent. No cal deixar-se arrossegar per aquelles psicologies i filosofies que fan de la frivolitat un principi i menysprear el rigor, l'esforç i l'educació del caràcter.

divendres, 18 de juny de 2010

Problemes amb les matemàtiques....


Per això estem com estem, pures neurones mandroses...


La setmana passada vaig comprar un producte que va costar 158 €. Li vaig donar a la caixera 200 € i vaig buscar a la butxaca 8 € per a evitar rebre més monedes. La caixera va prendre els diners i es va quedar mirant la màquina registradora, aparentment sense saber què fer.

Vaig intentar explicar-li que ella havia de donar-me un bitllet de 50 € de tornada, però ella no es va convèncer i va cridar al gerent perquè l'ajudés. Tenia llàgrimes en els seus ulls mentre que el gerent intentava explicar-li el que ella, aparentment, continuava sense entendre.

Per quina raó us estic explicant això?


Perquè em vaig adonar de l'evolució de l'ensenyament en les matemàtiques des de 1950, que més o menys va anar així:

  1. Ensenyament de matemàtiques en 1950:
    Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és igual a 4/5 del preu de la venda. Quin és el guany?

  2. Ensenyament de matemàtiques en 1970:
    Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és igual al 80% del preu de la venda. Quin és el guany?

  3. Ensenyament de matemàtiques en 1980:
    Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 % Quin és el guany?

  4. Ensenyament de matemàtiques modernes en 1985:
    Un llenyataire canvia un carro "P" de llenya per un conjunt "M" de monedes.
    El cardinal del conjunt "M" és igual a 100 €. i cada element val 1 €.
    Dibuixa 100 punts grossos que representin els elements del conjunt M. El conjunt "F" de les despeses de producció comprèn 80 punts grossos del conjunt M.
    Representa el conjunt F com subconjunt del conjunt M, estudia quin serà la seva unió i la seva intersecció, i dóna resposta a la qüestió següent:
    Quin és el cardinal del conjunt "B" dels beneficis?
    Dibuixi B amb color vermell.

  5. Ensenyament L O G S E :
    Un llenyataire ven un carro de llenya per un import de 100 €. Les despeses de producció s'eleven a 80 €, i el benefici és de 20 €.
    Activitat: subratlla la paraula "llenya" i discuteix sobre ella amb el teu company.

  6. Ensenyament de matemàtiques en 1990: Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. Esculli la resposta correcta, que indica el guany:
    (20 €) (40 €) (60 €) (80 €) (100 €).

  7. Ensenyament de matemàtiques en 2000:
    Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. El guany és de 20€ És correcte? (Si) (No).

  8. Ensenyament de matemàtiques en 2008:
    Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. SI sap llegir col·loqui una X en els 20 € que representen el guany.
    (20 €) (40 ) (60 €) (80 €) (100 €).

  9. Ensenyament de matemàtica curs 2009/10:
    No es preocupin si no saben respondre l'exercici anterior, duran als professors a l'Oficina de Supervisió del Ministeri d'Educació i els exigiran, als professors, repetir la prova en vista de que la pregunta és d'alta dificultat. A més, també poden valer-se, com element de suport, de costelles, llibre o de qualsevol mètode o sistema per a copiar en l'examen sense que per això sigui expulsat d'aquest examen ni suspès, ja que, segons la Universitat de ........., estan en el seu dret.

LA PROPERA REFORMA:
*** L'enunciat serà alguna cosa així: ***
Ebaristo, llaurador i llenyataire, burgues, latifundista espanyol facista spekulador i intermediari és un *kapitalista insolidari i centralista q sa enrikit amb 100 pabos al bende espekulant un mogolló d llenya».
*Biu al hoest de Madrid esplotan ha els magrevis. Pota als seus fis a una ejcuela de pagament.

Analitza el test, vusca les faltes desintasis, dortografia, de puntuazio, i si no les beu no t traumatisis q no psa na. Ejcriu to, politono o sonitono amb la frase "QUE LLISTO EL *EBARISTO" i envia uns sms als teus colejas komentan els avusos antidemocràtics d Ebaristo i conbocan una manifa expontanea d protesta. Si bas a la manifa sortegessin un buga guapeat. SALU 2.

dilluns, 14 de juny de 2010

Una taula de multiplicar divertida i fàcil

De vegades t'arriben a les mans coses molt curioses, avui n'és una i mai tant ben dit. Parlant de mans, us proposo un truc per memoritzar la taula del nou, és curiosa, divertida i fàcil ... tant sols queda memoritzar-la. Coses d'aquestes hi ha moments que són molt útils amb certs alumnes. Tant sols necessitem dos mans, els deu dits i a entrenar-se!

Per a pensar un minut (23)

Tot el que una persona rep sense haver treballat per a obtenir-lo, una altra persona haurà d'haver treballat per a això, però sense rebre'l.

El govern no pot lliurar res a algú, si abans no l'hi ha llevat a alguna altra persona.

Quan la meitat de les persones arriben a la conclusió que elles no han de treballar perquè l'altra meitat està obligada a fer-se càrrec d'elles, i quan aquesta altra meitat es convenç que no val la pena treballar perquè algú els traurà el que han assolit amb el seu esforç, això... estimat meu amic... és la fi de qualsevol nació.

“No es pot multiplicar la riquesa dividint-la”.

Dr. Adrián Rogers, 1931

diumenge, 13 de juny de 2010

Què hauria de ser una escola?


Aquesta pregunta darrerament me l'he feta molt sovint. Quina és l'escència d'educar. Quin és el motiu que hauria de ser que, unes persones decidissin dedicar-se al món de l'educació.

Al llarg dels anys he sentit comentaris i opinions de tots els estils des dels més recombolescos als més pedagògics. Des de sentir allò de és una carrera fàcil i bon sou, passant pel de vaig a treballar, compleixo i no vull tenir problemes, al de ser copartícep del creixement maduratiu dels infants. Com ja vaig esbossar en un altre post el mestre i educador no es pot limitar a transmetre uns coneixements, sinó fer quelcom més que no es troba en els temaris ni als llibres, però que per desgràcia alguns cops s'oblida enmig de la boira de la rutina.

I dia a dia anem fent, alguns cops seguint un camí que no ens agrada però que per inseguretat, por o altres fantasmes, no ens atrevim a replantejar que volem, que desitgem de cor, quins projectes meravellosos volem crear pels nens i nenes que tenim al nostre costat; en quin món fantàstic volem viatjar i guiar a uns petits aventurers en el camí de la saviesa. Altres, però, tranquem rutines i sortim del camí previst i ens endinsem al risc de mostrar altres camins, creant nous somnis, noves realitats, per en definitiva mostra un nou horitzó que serà possible amb els altres. Sols no arribariem enlloc. Per això us vull mostrar un pps que crec que condensa tot el que vull dir (cliqueu):2156_EDUCACIO_2009_min.pps

Ara tancant un curs, si més no gens avorrit, vull dedicar aquest post als creadors de somnis, els que volen mostrar els camins de l'autèntica aventura, però sobretot el vull dedicar a una persona excepcional i una gran professional de l'educació, companya al llarg d'un curs on hem compartit alegries, esperances i tristeses, on mai hem deixat de ser unes bones professionals; però per allò tant gris i conegut com és la por, ha pagat el preu més alt que ningú es pugui imaginar, tant sols per desitjar mostrar el camí de l'aventura.

Gràcies per ser una de les més bones professionals que he conegut, per ser una bona mediadora, una molt bona companya i amiga. Gràcies Mercè!

dissabte, 12 de juny de 2010

Una mirada a la pobresa


Ahir em va arribar a les mans un document crec que prou interessant. Una mirada a la pobresa (Cors que hi veuen... i actuen en conseqüència.) Un llibre de Càritas Diocesana de Barcelona i Cristianisme i Justícia.

El 2009 va ser un any en què s’incrementaren les demandes d’atenció, i això ho van notar totes les entitats que treballen en intervenció social.
Els nous pobres són persones a les qualsfa cinc o sis anys els anaven bé les coses, però ara, un o els dos sustentadors s’han quedat a l’atur, i això ha provocat que no hagin pogut afrontar els imprevistos.
Malauradament, la cultura del mínim esforç ha estat massa estesa. Així, moltes vegades no feia falta estudiar per a trobar feina i no calia estalviar
per a accedir als béns de consum, ja que tot es podia finançar. D’aquesta manera, hem construït el nostre present sobre la base del deute. I en època de crisi això ha provocat encara més vulnerabilitat.

Entre aquests nous pobres distingim dos grups:
En primer lloc, els treballadors per compte aliè, com, per exemple, famílies formades per un matrimoni amb dos otres fills, en què pare i mare treballaven: ell ho feia en el sector de la construcció i ella, en el servei domèstic. Primer és ell qui es queda sense feina i després ella, sobretot després de l’estiu del 2008. Aquest és el cas de tantes persones amb ingressos d’entre 1.500 i 1.800 euros mensuals que han de demanar aliments per a poder fer front als pagaments mensuals de la hipoteca. No estan en situació de pobresa, però sí en una situació de risc si no resolen aviat els seus problemes hipotecaris.

En segon lloc hi ha els autònoms. Només citarem un exemple com tant d’altres que podríem posar: Fa cosa d’unes setmanes, sortint de les oficines de Càritas a Barcelona,a última hora de la tarda, en el moment d’obrir la porta, va sonar el timbre. Era una parella formada per una dona d’ètnia gitana i un paio; ell,resignat; ella, desolada. Plorant. Ell va dir: «Fa quatre dies que estem sense menjar. Ajudin-nos, si els plau; donin-nos un cop de mà». Se’ls va acompanyar a buscar una pensió.
Mentre anaven caminant, van deixar de parlar del problema –és el que sol passar– per a passar a parlar de les causes de la seva situació. Es tractava d’una parella de Saragossa que regentava un bar. Tots dos eren autònoms i van cotitzar com a tals durant vuit anys. El 2007 la situació va anar empitjorant progressivament.
El 2009 no van poder afrontar les despeses fixes del bar ni les del lloguer de l’habitatge. Van dir que l’única cosa que volien era treballar. «Només volem treballar», anaven repetint. Després de mesos d’infructuosa recerca de treball a Saragossa, van decidir anar a treballar a la verema i es traslladaren a la zona del Penedès. Després de dies de caminar de població en població, l’única cosa que els oferiren els serveis socials de diverses poblacions fou un bitllet de tren a Barcelona i un entrepà. A la fi, sí, van venir a Barcelona sense treballar a la verema. A Barcelona han anat d’un servei social a un altre i sempre passa el mateix, segons ella: «No estem empadronats i no ens poden atendre».

Aquest és tant sols un petit fragment d'un món en crisi. Si voleu llegir-ne més Cliqueu aquí:

dijous, 10 de juny de 2010

Mestres... o educadors


FET REAL I EXEMPLE EDUCACIONAL D'UNA DIRECTORA INTEL·LIGENT :

En un institut d'educació secundària de Granada, les alumnes havien adquirit el mal costum de besar els miralls per a imprimir-los amb les marques dels seus llapis de llavis.

Tots els matins, els miralls dels banys de les dones estaven plens de "petons" acolorits. La directora va publicar un comunicat, demanant a totes les alumnes que s'abstinguessin d'imprimir petons en els miralls perquè recarregaven el treball del personal de neteja.

Com si res. Els miralls seguien apareixent plens de marques de barres de llavis.

Al final, la directora va ajuntar a la major quantitat d'alumnes que van poder entrar al mateix temps al bany de dones, i els va explicar que volia mostrar-los el difícil que era per al personal de neteja eliminar aquestes marques tots els dies. Li va demanar a la senyora de la neteja que procedís amb la tasca.

La dona de la neteja va agafar un drap sec, i en lloc d'usar un producte neteja-vidres, el va mullar diverses vegades en un vàter, el va escórrer i va procedir a treure les marques una per una. Cada poc tornava a mullar el drap en altre vàter, ho retorçava allí mateix i seguia netejant fins que tots els miralls van quedar totalment brillants.

Mai més van aparèixer mes marques de llavis en els miralls del centre de secundaria.

Hi ha "Mestres" i hi ha "Educadors".
La tasca del mestre/a no és tan sols de transmetre coneixements, sinó més aviat la de formar a persones que en el futur, no gaire llunyà, seran la societat del futur. Tan de bo tots els "professionals" del món de l'Educació en fossin més conscients....

dimecres, 9 de juny de 2010

Rainy Night

Aviat farà quasibé un mes que es va portar a terme una trobada molt especial. Un sopar on "les hores que vam compartir en una nit plujosa, ens van transformar a tots plegats. Cadescú de nosaltres de manera diferent i amb el tempo adequat per cadescú, tot té un moment i un temps per a realitzar-se..." en aquell post de La Pau és la gran Victòria.

Després d'aquella nit s'han esdevingut mil i un somnis i canvis, potser petits i fins i tot minúsculs però que amb el temps segurament esdevindran molt importants. Avui, voldria fer un petit homenatge, o si més no, un regalet a tots els utòpics, als que viuen i sommien amb un món millor, als incorformistes, als que obren portes o finestres per seguir endavant..., en definitiva a tots vosaltres. Fruit d'aquell vespre enmig de la pluja es va crear una melodia, una peça musical per violí on com si es tractés d'un perfum, està concentrada tota una nit, una vida.

Sense més preàmbuls us deixo amb "Rainy Night" o "Nit plujosa" composada i interpretada per un bon amic des de la infància, Jordi Marquillas. Espero que us agradi!


dissabte, 5 de juny de 2010

Concurs d'enigmes (16)


Ara ja fa molt de temps que no publicava enigmes! a veure si ens podem posar al dia....
Un amic meu m'ha enviat un enigme ben real a veure si trobem la solució.

Un enigma de bermuts:

Erem quatre amics, em pres unes begudes i unes olivetes, i ens ha costat 18 €
Com que erem quatre, cadascú a posat 6 €, o sigui que hem pagat 24 €
El cambrer, ens ha tornat el canvi, o sigui 6 € hem decidit repartir-nos el canvi, un euro per cadascú i deixar-ne dos de propina....
Ara bé el meu dubte, si jo havia pagat 6 € i me n'han tornat 1. vol dir que jo he pagat 5 € i el mateix val per la resta, per tant vol dir que en total hem pagat 20 € més dos de propina que hem donat....

ens surt 22 € !!!!!

On estan els euros que ens falten ?

Gràcies Miquel
Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. Perdoneu el retard d'aquest darrer enigma!!!!!!

dijous, 3 de juny de 2010

Càritas va atendre 51.372 persones l’any 2009 i de gener a maig de 2010 ja n’ha atès 40.000

Augmenten les famílies que havien vingut fa uns anys i que han de tornar a Càritas

Aquest matí, Càritas ha presentat en roda de premsa la Memòria 2009 i les dades de gener a maig de 2010. Les dades de Càritas són un reflex de la realitat social que Càritas detecta en els territoris de les diòcesis de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa. Però el director de Càritas, Jordi Roglá, ha volgut remarcar que la realitat que Càritas troba en el seu fer diari està canviant. A pitjor. “Hem passat de la demanda de feina i feina, a la de feina i d’ajuda per poder atendre les necessitats més bàsiques (alimentació, lloguer, subministraments). I ara, hem d’afegir un nou factor que ens inquieta: la desesperança que veiem en les persones ateses”.

La responsable de Programes, Serveis i Gestió Social, Mercè Darnell, ha estat qui ha presentat la Memòria de Càritas 2009 i les dades dels primers mesos de 2010. Mercè Darnell ha remarcat especialment els problemes que s’amaguen darrera d’aquestes xifres. A nivell personal: patiment emocional, ansietat, depressió, aïllament, desvinculació social, manca d’expectatives de futur... S’agreugen les malalties orgàniques i la salut mental es deteriora. A nivell familiar: Conflictes de parella i trencaments familiars, problemes amb els fills, dependència dels serveis socials, deutes, mobilitat geogràfica... A nivell social: en el col·lectiu de persones estrangeres, no poder optar a l’autorització de residència i treball per manca d’oferta laboral, problemes d’empadronament. Conflicte social, ruptura de la cohesió i de la convivència: augmenta la petita delinqüència, se’n culpa els estrangers i creix la xenofòbia.
Roda de premsa de Càritas. Per llegir tot el document: Càritas Diocesana de Barcelona

dimarts, 1 de juny de 2010

Anar més enllà del Aquí i Ara


Sembla que el creixement personal demana més i més .... en certa manera, tal com ja s'ha fet esment en altres posts, quan estem inmersos en un periode de crisi és "per poder pendre autèntiques desicions, en definitiva, pendre partit, implicant-nos amb els esdeveniments que ens envolten i apendre ". Molts cops en aquests moments ens revoltem i ens veiem sumergits en una mena de terrabastall emocional.

Enmig doncs d'aquesta situació quan estem convençuts que la nostra actuació és la més noble, altruista i sense cap mena d'egocentrisme perquè al cap i a la fi el que fem, o on incidim, estem convençuts que és per un Bé als altres, a la comunitat... sense cap mena de privilegi personal, caiem a la trampa mental , la il·lusió, de petendre modificar el comportament del demés, en el fons, de voler fer que el món sigui com un vol.

Quan sense adonar-nos caiem en aquest cercle, el camí es fa dur perquè de cop et trobes lluitant amb forces o circumstàncies que obviament no es controlen i cada cop es poden fer més fortes en la mesura que tu t'hi enfrontes amb més incistència. El procés es torna infinit...

Avui però, una persona, amiga i companya enmig d'una conversa m'ha deixat anar una paraula "Ho'oponopono", la veritat, no l'havia sentit mai. Ho'oponopono, però, avui m'ha fet tornar a resituar-me i a recordar-me coses que de vegades guardem al calaix, perquè creiem que tenim, en algun moment, batalles més importants a guanyar.

Ho'oponopono és un mètode antic de sanació hawaià posat al dia pel Dr. Ihaleakala Hew Len, que ens ensenya a deixar marxar els bloquejos i problemes que causen desequilibri en nosaltres mateixos. El seu objectiu és portar pau i equilibri d'una manera simple i efectiva, mitjançant la neteja mental i física i a través d'un procés de penediment, perdó i transmutació. Ho'oponopono pot ser usat per totes les persones independentment de la seva edat i cultura. HO'O significa CAUSA en hawaià i PONOPONO significa PERFECCIÓ. Per tant HO'OPONOPONO significa , "corregir un error" o "rectificar un error."

El Hoo-Ponopono és un procés de prendre la responsabilitat de la teva vida, de contrición, penediment, de demanar perdó i transmutación i consisteix a realitzar una petició a l'energia de l'Amor Universal i Incondicional per a cancel·lar i reemplaçar les energies tòxiques que puguin trobar-se en un mateix. L'Amor efectua aquest procés fluint a través de la Ment Espiritual o Supra-consciència i continua el seu flux a través de la Ment Conscient, alliberant-la de l'excessiva racionalització per a finalitzar en la Ment Emocional o Subconscient, on anul·la tots els pensaments que tinguin emocions tòxiques, reemplaçant-los amb Amor incondicional.

A través d'aquesta tècnica, tenim la capacitat de fer el correcte al nostre propi Ésser, de tornar a l'estat de perfecció original, on no existia divisió o dualitat en nosaltres, de col·locar novament la nostra pàgina vivencial en blanc..., on no existeixen idees preconcebudes i regna un perfecte estat de pau.

És allò tant conegut i sabut que la força de l'Amor i el Perdó pot canviar al Món. .... Allò que un dia vaig escriure de "La Pau és la gran Victòria"... però que molts cops per lluites malenteses o per pors, molts cops deixem una mica de banda i ens deixem enredar enmig del fum del dolor, el no-diàleg, els silencis, pensaments, motxilles emocionals i altres varis que tant sols posant-hi una mica de Llum i Pau no tindríen cap força.

Aleshores és quan realment canvien les coses.... canvies tu

Gràcies Anna per recordar-m'ho! :)