dimarts, 20 de juliol de 2010

Dol al Parc

L'altre dia vaig anar a un parc d'atraccions amb la Pilar i El Jordi. Vam pujar a la nòria i allà se'm va caure la jaqueta, que va anar a parar sobre el genoll del venedor de tiquets. A la roba posava Maria però no vaig fer-hi cap cas. El venedor de tiquets es va posar a a cridar-me però no el podíem sentir. En baixar de la nòria ens va tornar la roba, que estava blanca.
També vam anar a la casa encantada, que ens va costar 234 €.
Quin dia més negre! ...

Aquest podria ser un conte d'un parc d'atraccions sense més interès que el de passar l'estona, però avui, apunt d'obrir de nou les portes del Parc del Tibidabo, un parc pren un altre caire.
Un dia normal d'estiu es comencen a sentir sorolls extranys, sorolls rítmics de cargols que grinyolaven, del Pèndol, una atracció, en principi havia passat totes les revisions pertinents. Els tècnics del parc ja havien rebut durant aquell dissabte almenys dos avisos perquè el Pèndol es movia més del compte, però continuava en funcionament.

De cop el Pèndol es desploma per la base i cau com si fos un gegant amb peus de fang deixant un rastre de dol per les víctimes que produeix, poques davant del que hagués pogut arribar a ocasionar. I enmig del desconcert dels dubtes plantejats, dels mea culpes i declaracions, es torna engegar la maquinaria d'il.lusions i emocions fortes.


Tot plegat encara és un enigme no resolt, però reiniciem l'engrenatge. Vés a saber perquè l'ésser humà necessita arribar a límits, pujar a atraccions cada cop més extremes, descarregar adrenalina per ser feliç.

divendres, 16 de juliol de 2010

Per a pensar un minut (24)

El llenguatge

A l'època victoriana, no es podia fer esment dels pantalons en presència d'una senyoreta. Avui dia, no queda bé dir certes coses en públic que no siguin políticament correctes.
El capitalisme llueix el nom artístic d'economia de mercat i de l'imperialisme se’n diu globalització.
Les víctimes de l'imperialisme s’anomenen països en vies de desenvolupament, que és com dir nens, als nans.
L'oportunisme és pragmatisme i la traïció realisme.
Els pobres reben el nom de mancats, o persones amb mancances, o persones de pocs recursos.
La marginació dels nens pobres del sistema educatiu rep el nom de deserció escolar.
El dret de l’amo a acomiadar l'obrer sense cap mena d’indemnització ni explicació se’n diu flexibilització del mercat laboral.
El llenguatge oficial reconeix els drets de les dones a l’apartat dels drets de les minories, com si la meitat masculina de la humanitat fos la majoria.
En lloc de dictadura militar, se’n diu procés.
Les tortures són diuen procediments il·legals, o també pressions físiques i psicològiques.
Di els lladres són de bona família, no són lladres, sinó cleptòmans.
El saqueig dels fons públics per part de polítics corruptes rep el nom d’enriquiment il·lícit.
Se’n diuen accidents els crims que es cometen conduint automòbils.
Per a dir cecs, queda millor dir-ne invidents.
Un negre és un home de color.
On diu llarga i penosa malaltia, s'ha de llegir càncer o SIDA.
Una xacra sobtada significa un infart i mai es diu mort, sinó desaparició física.
Tampoc són morts els éssers humans liquidats en operacions militars. Els morts en una batalla són baixes, i els civils enxampats enmig de la guerra, són danys col·laterals.
El 1995, arran les explosions nuclears de França al Pacífic sud, l'ambaixador francès a Nova Zelanda va declarar: "No m'agrada aquesta paraula bomba. No són bombes. Són ginys que exploten".
Algunes bandes que assassinen gent a Colòmbia, a l'ombra de la protecció milita, es diuen Conviure. Un dels camps de concentració de la dictadura xilena se’n deia Dignitat i Llibertat la presó més gran de la dictadura uruguaia.
El grup paramilitar que, el 1997, va cosir a trets per l'esquena quaranta-cinc camperols -gairebé tots dones i nens- mentre resaven en una església del poble d’Acteal, a Chiapas, es diu Pau i Justícia.
La por global significa!:
. Que els que treballen tenen por de perdre la feina.
. Que els que no treballen tenen por de no trobar mai una feina.
. Que qui no té por a la fam, té por al menjar.
. Que els automobilistes tenen por de caminar i els vianants tenen por de ser atropellats.
. Que la democràcia té por de recordar i el llenguatge té por de dir.
. Que els civils tenen por als militars, els militars tenen por de la falta d'armes.
. Que les armes tenen por de la falta de guerres.
. Que és el temps de la por: Por de la dona a la violència de l'home i por de l'home a la dona sense por.
Autor: Eduardo Galeano

dijous, 15 de juliol de 2010

Núvols i clars



Passats uns quants dies d'un dels clams del poble per la seva identitat més evidents des de feia molts de temps amb la manifestació del passat dissabte i havent finalitzat avui el "Debate sobre el estado de la Nación" on ha sortit a relluir el nostre estimat Estatut no puc deixar de plantejar-me certes qüestions que aquests darrers dies han anat apareixent.

Després que un milió i mig de persones sortís al carrer superant, fins i tot, les expectatives creades, reclamant la nostra pròpia identitat i que en sigui reconeguda, què en restarà apart dels somnis i esperances en el pensament i en els nostres cors?. És cert i evident que hi havia plasmat en aquella manifestació diverses prespectives i sensibilitats. No tothom pensa exactament igual ni es vol exactament el mateix ni per les mateixes vies, però tots tenien un punt en comú un fet, un sentiment que unia i que feia força per tirar endavant, en definitiva que un poble sigui un poble, malgrat que ens vulguin tallar les ales constitucionalment.

Reconec que em fa por que acabi tot com si fos foc d'encenalls, allò de temps al temps, de deixar temps perquè les coses tornin al seu lloc, perquè es calmin els ànims i poc a poc lentament es vagi apagant aquesta flama encesa. No pretenc dir que d'una flama n'hem de fer un incendi, podem compartir aquesta llum amb qui sigui necessari per poder donar passos endavant.

Tal com diu un text que avui m'ha passat un amic meu, "coratge gent, coratge, sense mala sang i sense foc d'encenalls"

ELS SEGADORS

Catalunya triomfant. Ves quina una quan som un ase amallonat a garrotades dels de fora i estripat per baralles a casa. Durant cinc segles fórem un país amb la veu enrogallada, però salvant la llengua, esdevinguda triomfant amb mossèn Cinto i la niuada de calàndries fins al Martí Pol. I un poble que canta sempre sobreviu. Cantàvem els Segadors d’aquell Corpus de Sang i falç, quan amb en Macià tinguérem prou alè per sentir-nos triomfants. Després, tururut viola.

Qui t’ha vist tan rica i plena. Són closes les colònies del Llobregat, les fàbriques de Terrassa i Sabadell, les del Ter. No cal dir res més. Cantant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, ens van penjar la llufa amb allò del”café para todos”. Ens havíem de calar el cafè dejuns, fins que el Constitucional àdhuc ens prohibeix que fem el cafè amb aiguardent. I hem fet la plena. Milió i mig als carrers de Ciutat que ja no demanàvem cap micarella d’estatut, cantàvem independència.
Endarrere aquesta gent .I no vaig pels de fora, vaig pels nostres polítics, em temo que, tingui raó el meu venerat Heribert Barrera dient que malament rai si el clam de la gentada cridant independència les acabés fet foc d’encenalls. Sense nervi, els nostres polítics van pels temuts encenalls. El President Montilla es troba entre l’espasa i la paret, d’una banda penja del PSOE i del “café para todos”, de l’altra l’eixorden els clams del poble. He de creure en la seva bona fe. No li podem demanar més, però podem exigir als polítics més de casa que tinguin coratge. Per no dir-ho més gruixut.

Tan ufana i tan superba. Tal com sembla que el Casillas, ultra petons a la nòvia, hagi guanyat sol la Copa del Món. Els polítics d’enllà, tot i que tinguin la por al cos, no han fet cabal dels nostres crits d’independència, tenen les penques de dir als seus diaris que només quatre gats esborifats s’esperdigolaren pel passeig de Gràcia. No tenen remei, han engegat a can taps les velles Espanyes, on potser hi cabíem tots, per una única Espanya, on tot bitxo ha de ser castellà.
Coratge, gent, coratge sense mala sang. Ep. I sense foc d’encenalls.

dissabte, 10 de juliol de 2010

nosaltres decidim


"Cataluña no es nacion porque la Constitucion no conoce otra nacion que la española". Encara t'estas rumiant si vas a la manifestacio? Prou! Som una nació. Nosaltres decidim! Vine avui a la mani i fes correr aquest missatge.

divendres, 9 de juliol de 2010

Otros goles: Koldo Aldai


Dicen los comentaristas deportivos que cabeceó con el corazón, con el alma de todo un país. ¿Quién movió la cabeza de Puyol? ¿Solo, el propio delantero, o con el apoyo de los millones de españoles que corrían con él, que insuflaban al futbolista y a su equipo ánimo en su espíritu, fuerza en sus músculos, precisión en sus movimientos? Adquirimos una fuerza impresionante cuando juntos/as apostamos por metas colectivas.

¿Y si nuestros balones volaran más alto? ¿Y si colocáramos más arriba nuestras aspiraciones, nuestras porterías? Hemos de batirnos también en otros campos, sobre otras alfombras, ante otras redes… ¿Y si el sueño de “la roja” fuera más ancho? ¿Y si ese desbordante caudal de energía colectiva nos siguiera acompañando tras otras metas? ¿Y si la verdadera batalla no fuera contra los de blanco o los de naranja? ¿Y si tuviera más que ver con mejoras globales, con dignificar y elevar la vida en todas sus manifestaciones?

El entusiasmo mantiene vivos a los pueblos, pero un campo de fútbol, por muchas cámaras que se le echen encima, es un espacio muy limitado. La palabra “entusiasmo” viene precisamente de “en-theos”, que significa “lleno de Dios”. Cuando somos “en theos” podemos cumplir imposibles. Vivimos un entusiasmo colectivo que nos ha proporcionado “la roja”, pero dicen que en realidad ese Dios del coraje sin fondo está con nosotros en todos los “choques” que merecen la pena, en todos los desafíos nobles, por difíciles que se manifiesten.

El mundo no cambiará por más balones que se encajen en una u otra portería. Pero todo este “ensayo” del mundial nos ha servido para vivir la experiencia del entusiasmo colectivo. Sudáfrica fue sólo laboratorio. Ahora tocan otros tantos, ahora llegamos a las auténticas finales. Ahora toca gol al hambre, a la explotación, al armamentismo…, cabezazos de muerte a la violencia, a la división, al odio… Ahora toca el “A por ellos” de verdad…, a por la miseria, la enfermedad, el analfabetismo, la degradación de la Tierra… ¿Cuánto mundial aún por jugar? ¿Cuánto gol aún por marcar? No sabemos lo que hará “la roja”, no sabemos lo que ocurrirá el domingo al atardecer, pero todos merecemos un trozo de gloria, el gozo de constatar que nuestro equipo, por nombre Humanidad, también progresa. Todos somos seguidores de ese gran Club de 6.000 millones de socios. Medien o no brillantes cabezazos, todos merecemos alzar una copa de victoria.

La dignidad antecede a la gloria. Todos sin exclusión alguna la meritamos, dignidad de todos los niños de la tierra que bien de mañana cogen cuadernos y libros y marchan hacia una pizarra, la dignidad de todas las mujeres de todas las latitudes por fin respetadas y honradas; de todos trabajadores/as recompensados con justicia en su tajo; la dignidad de todos los hogares con un pan en su mesa; la dignidad de todos los seres, de todos los pueblos por fin considerados, por fin libres… He ahí sólo algunos goles que nos aguardan.

Mantener el ardor colectivo nos permite atender otros retos. El Dios de la vida y el entusiasmo, el Dios de la fuerza y la bondad infinitas, “que los hombres distintos llamamos con distintos nombres” (Lanza de Vasto), siempre está con nosotros, cuando nuestros balones cobran altura y nuestras porterías también se elevan.

Reciclemos pues ese coraje grupal. Vayamos juntos a por otros goles. Vayamos a por una gloria que vista todos los colores, que campe en todas las geografías; una gloria que no se acabe en una orgía de cuestionable gusto en la céntrica fuente de una ciudad eventualmente dichosa; gloria que perdure, gloria eterna de todos los hombres y mujeres de la tierra compartiendo y cooperando, viviendo en auténtica paz, en genuina fraternidad.

Ficción de deporte y cerveza a granel, cuando la realidad permita todo el juego, cuando la explotación y el horror sean derrotados. Mientras tanto, no decaiga la ilusión, no nos abandone el próximo lunes el entusiasmo. ¡Juntos podemos! Ese Dios sin nombre, ese Dios con todos los nombres, afina nuestro tiro ante las mentadas y urgentes porterías. Hay camisetas para todos. Sudemos batallas verdaderas, penaltys que harán historia. Saltemos juntos a la causa común, al campo ineludible, mañana puede ser demasiado tarde.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org
www.portaldorado.com