dilluns, 30 de març de 2009

No et rendeixis mai!


No te rindas

No te rindas, aún estás a tiempo de abrazar la vida y comenzar de nuevo, aceptar tu sombra, liberar el lastre y retomar el vuelo.

No te rindas, que la vida es eso, continuar el viaje, perseguir tus sueños, abrir las esclusas, destrabar el tiempo, correr los escombros y destapar el cielo.

No te rindas, por favor, no cedas, aunque el frío queme, aunque el miedo muerda, aunque el sol se ponga y se acalle el viento, aún hay fuego en tu alma, aún hay vida en tu seno.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo, porque lo has querido y porque yo te quiero, porque existe el vino y el amor es cierto, porque no hay herida que no cure el tiempo.

Abrir las puertas, quitar los cerrojos, bajar el puente y cruzar el foso, abandonar las murallas que te protegieron, volver a la vida y aceptar el reto.

Recuperar la risa, ensayar un canto, bajar la guardia y extender las manos, desplegar las alas e intentar de nuevo, celebrar la vida, remontar los cielos.

No te rindas, por favor, amig@, no cedas, aunque el frío queme, aunque el miedo muerda, aunque el sol se ponga y se acalle el viento, aún hay fuego en tu alma, aún hay vida en tu seno.

Porque cada día es un comienzo nuevo, porque ésta es la hora y el mejor momento, porque tienes alas y puedes hacerlo, porque no estás sol@ y porque yo te quiero.

Autor: Mario Benedetti


Quatre maneres diferents de dir el mateix: NO ET RENDEIXIS. Diversos idiomes, diverses tècniques (musical i poètica). Per a tots aquells moments on tots, en un moment o altre, sentim que ens desapareixen les forces però que d'alguna manera o altre quan menys ens ho pensem trobem una petita escletxa o reneix una petita flama que ens impulsa a estendre les ales i volar, volar, cada cop més alt.

Aquí teniu un text de Mario Benedetti, una cançó de l'Alex Ubago i un dibuix que amb les seves particulars paraules i estils animen a empendre el vol!

Sigueu feliços!!!

diumenge, 29 de març de 2009

Hanami. Cirerers en flor


Hanami (花见, lit. "Veure flors"?) És la tradició japonesa d'observar la bellesa de les flors, però en general s'associa aquesta paraula al període en que floreixen els cirerers i en el que els japonesos van en massa als parcs i jardins a contemplar els cirerers en flor. De finals de març a principis d'abril, els cirerers floreixen per tot Japó, de sud a nord d'acord amb els diferents climes existents en les diverses regions. Els primers cirerers de l'any floreixen a les illes de Okinawa al gener (la regió més meridional) i els darrers a l'illa de Hokkaido (la regió més septentrional).

La floració efímera dels cirerers s'associa al Japó amb la mort: la caiguda dels pètals, en pocs dies, exemplifica la transitorietat de la vida. Manipulant aquest simbolisme, durant la Segona Guerra Mundial les autoritats nipones van arribar a associar la caiguda de pètals amb el sacrifici dels joves kamikazes, que solien pintar flors de cirerer als costats dels avions abans d'una missió suïcida.
Aquesta ha estat l'iniciativa de celebrar l'Hanami, la festa japonesa de del cirerer en flor del blog Shinkansen a la Petja amb una doble proposta: Primer, mitjançant una trobada a Paüls (Baix Ebre) ons els participants preparaven un petit poema, poema musicat, cançó o fragment de narrativa literària que havien d'exposar davant la resta dels assistents sobre un dels següents temes: floració dels cirerers, arribada de la primavera, bellesa natural de les Terres de l'Ebre, cicle de la vida, cultura japonesa (anterior a la segona guerra mundial, excloure Nintendos, Sonys i similars), relacions entre Catalunya i/o les Terres de l'Ebre amb el Japó. Segona, per qui no pugues assistir, mitjançant un post al mateix dia al.lusiu als mateixos temes.

dissabte, 28 de març de 2009

Per a pensar un minut (16)


Petites coses

Ja no somnio en canviar el món, i de vegades em sembla que n'hi ha prou en canviar un test de lloc. I, no obstant això, altres vegades penso que, petites coses, aquestes cosetes que aconseguim fer podrien arribar a ser fins i tot bastant importants. I llavors, en els moments de desànim, recordo una pregària de cristians brasilers que una vegada vaig escoltar i que no he oblidat del tot, però que, reconstruïda ara per mi, podria dir una mica això:

Sí, ja sé que només Déu pot donar la vida; però tu pots ajudar-li a transmetre-la.
Només Déu pot donar la fe, però tu pots donar el teu testimoniatge.
Només Déu és l'autor de tota esperança, però tu pots ajudar al teu amic a trobar-la.
Només Déu és el camí, però tu ets el dit que assenyala com es va a ell.
Només Déu pot donar l'amor, però tu pots ensenyar a uns altres com s'estima.
Déu és l'únic que té força, la crea, la dóna; però nosaltres podem animar el desanimat.
Només Déu pot fer que es conservi o es perllongui una vida, però tu pots fer que estigui plena o buida.

Només Déu pot fer l'impossible; només tu pots fer el possible.
Només Déu pot fer un sol que escalfi a tots els homes; només tu pots fer una cadira en la que pot seure un vell cansat.
Només Déu és capaç de fabricar el miracle de la carn d'un nen, però tu pots fer que somrigui.
Només Déu fa que sota el sol creixin els camps de blat, però tu pots triturar aquest gra i repartir aquest pa.
Només Déu pot impedir les guerres, però tu pots no barallar-te amb la teva dona o el teu germà.

Només a Déu se li va ocórrer l'invent del foc, però tu pots deixar una caixa de llumins.
Només Déu dóna la completa i veritable llibertat, però nosaltres podríem, almenys, pintar de blau les reixes i posar unes flors fresques en la finestra de la presó.
Només Déu podria retornar-li la vida a l'espòs de la jove vídua; tu pots asseure’t en silenci al seu costat perquè es senti menys sola.

Només Déu pot salvar el món perquè només Ell salva, però tu pots fer una mica més petita la injustícia.
Només Déu pot fer que sigui ric aquest pobre captaire que tant ho necessita; però tu pots anar-li conservant aquesta esperança amb un petit somriure.

Només Déu pot aconseguir que rebi aquesta carta la veïna del cinquè, perquè Déu sap que aquell antic promés fa molts anys que la va oblidar; però tu podries suplir avui una mica aquesta carta amb una floreta i una paraula afectuosa.
En realitat, ja veus que Déu es basta a si mateix, però sembla que prefereix seguir contant amb tu, amb les teves petites coses.

Autor:José Luis Martín Descalzo "Razones desde la otra orilla"

divendres, 27 de març de 2009

L'hora del planeta


Comptem amb tu

Quan el sol s'amagava darrere de les muntanyes, va preguntar:- Hi ha algú que vulgui substituir-me?- Es farà el que es pugui, va respondre el llum d'oli. ( R. Tagore)

El 28 de març, 2009 a les 8:30 pm, hora local, WWF, l'organització mundial de conservació coneguda als Estats Units com a World Wildlife Fund, li demana a individus, empreses, governs i organitzacions de tot el món que apagui les llums durant una hora, L'Hora del Planeta, per demostrar la seva preocupació pel canvi climàtic i demostrar el seu compromís per trobar solucions. Apaga la llum. Actua.

"L'hora del planeta" ha arribat demà a la nit durant una hora es pretén deixar les nostres ciutats i poblacions a les fosques, en altres paraules, sense contaminació lumínica com a senyal i crit d'alerta pel camí que sembla que porta el nostre planeta. El canvi climàtic és impossible d'amagar i ha de ser impossible d'ignorar. Els 10 anys més calorosos dels que es tenen registres han ocorregut des de 1990, segons els experts .El gel a l'Àrtic ha baixat al seu nivell més baix i un estudi planteja que dues terceres parts de la població d'óssos polars desapareixerà abans de l'any 2050... Aquests són uns petits exemples del que comporta la nostra actuació al planeta terra.

Però una hora d'una sola nit podrà reconduir totes unes línees d'actuació d'uns països, uns governants, que molts cops actuen impunement davant d'unes decisions respecte el nostre món?

Hi ha prou amb apagar el llum una sola nit? o potser s'ha d'anar mes enllà? més enllà de les actuacions mediatiques i començar a fer canvis en la nostra vida del dia a dia avui i ara per poder tenir un demà???...

dijous, 26 de març de 2009

Una entrevista... Bruno Miteyo


Ahir va sortir aquesta entrevista al diari i crec que és molt interessant, per això he pensat en penjar-la al blog.

Bruno Miteyo, director de Càritas al Congo:
"Arriben armes des d'Europa en Airbus"

"Un avió va aterrar en l'Hudson i va sortir en la premsa; nosaltres amb prou feines existim". "Per perdre la por, mata a una dona," diuen els caps a les criatures reclutes"

SERGIO HEREDIA - Madrid. - Bruno Miteyo (Katanga, RD Congo, 55 anys) concentra el discurs en la pobresa i l'educació. Parla de forma interrompuda, seleccionant les paraules, i només es deté de vegades, quan se li entristeix el rostre. És evident que ha vist moltes coses: com a responsable de Cáritas, porta anys assistint a l'horror en la República Democràtica de Congo, on quatre forces combaten des de 1996. " Potser ha estat vostè alguna vegada a Kinshasa?, coneix algun europeu que ho hagi fet? - es pregunta-.Tal vegada allà tingui la clau: el nostre és un altre gran conflicte oblidat... ".

I mentre, prossegueixen les matances...
Fa dos anys, quan vaig estar a Madrid, vaig anunciar que hi havia hagut quatre milions de morts al Congo. Ara ja hi ha cinc milions. No vull tornar dins de dos anys i parlar de sis.

Cinc milions, i amb prou feines es parla d'això.
Fa alguns mesos, vaig anunciar que part de l'exèrcit rebel ruandés havia utilitzat els matxets per assassinar mil persones en un llogarret.

Això va sortir als papers.
És cert: ho va fer durant dos dies. En aquelles dates, es va saber que un avió nord-americà havia practicat un aterratge forçós al riu Hudson. Aquesta història es va perpetuar durant tres setmanes. La premsa va aprofundir en tots els detalls d'aquest accident. I el nostre va passar de llarg.

Es tracta de ciutadans de segona classe.
I hi ha els dictadors: ells no deixen que les càmeres entrin al país. Hi ha periodistes arrestats i condemnats. Es viola la seva llibertat sistemàticament.

Arriben algunes imatges de refugiats a Kivu Norte.
En els últims sis mesos, n'hi ha hagut 1.500.000 de desplaçats. S'imagina? És com a un país sencer caminant pels senders.

On van? Què busquen?
Menjar i seguretat. No poden tornar als seus camps perquè els mataran o els violaran. Mengen una vegada al dia. Es detenen en els camps, o on els acull alguna família. I els violents arriben darrere.

Alguns d'aquests violents són criatures.
Nens de deu anys. El LRA (Lord's Resistance Army, d'Uganda) cerca reclutes d'aquestes edats. Els caps rebels els donen drogues. Els diuen: si vols sobreviure, has de violar una nena de cinc anys. Si vols ser valent, has de matar una dona i menjar-te el seu cor. I els armen.

D'on surten aquestes armes?
Les veig als aeroports, a Kinshasa o a Kigali. Veig els Airbus 333 aterrant. Són avions belgues, francesos o espanyols. Descarreguen els contenidors.

Està segur que allà arriben les armes?
M'apropo, els pregunto. "És el meu negoci", em responen.

Espanya està en aquest negoci?
L'ambaixada espanyola sap moltes coses. Pregunti allà. Fa dos anys, quan hi va haver combats entre el president (Joseph Kabila) i l'exvicepresident (Jean Pierre Bemba), els milicians van bombardejar aquest edifici.

En tot aquest temps, què ha perdut vostè?
Molts amics. Barris sencers. Jo sóc en perill allà. Però no m'importa: vull explicar aquesta història.

L'han perseguit?
El 1997, quan va arribar Kabila pare (Laurent) des de Rwanda, vaig haver de caminar 800 quilòmetres en tres setmanes. Vaig ser un refugiat. Els soldats me'l van robar tot, em van disparar a l'oïda. Vaig veure com n'assassinaven molts d'altres.

Els soldats, els bandits, la maldat de l'home?
Tot està en la pobresa. I en l'educació. Són joves de 25 anys que mai no van anar a l'escola. Si els donen una arma, i tot just saben disparar-la, com sabran que això està malament?

LA VANGUARDIA
25 de març del 2009

dimecres, 25 de març de 2009

Escola inclusiva


Concedeix-me, Déu meu, serenitat per acceptar les coses que no es poden canviar, valor per canviar el que puc canviar i saviesa per conèixer la diferència.... (Reinhold Niebuhr )

Avui us voldria fer la proposta d'un llibre que crec que pot ser interessant pel que planteja. Jo encara no l'he tingut a les meves mans però m'ha arribat la seva referència per un company i pot aportar quelcom relevant per la nostra pràctica docent.

Pels qui heu navegat una miqueta per Una Real Utopia us haureu adonat que algun post s'assembla molt a altres posts d'un altre bloc (i en aquest cas és quasibé exacte). El blog en qüestió "El Món de l'Educació", un blog que, per raons professionals i ideològiques gestiono. Tot i així sempre he tingut molt clar les dues línies en que treballo en Una Real Utopia i a El Món de l'Educació. No em refereixo a que puguin ser contraposades, sinó més aviat que es mouen en diferents plans de la realitat.... procuraré que sempre sigui així.
Sense més preàmbuls....

Buenas prácticas de escuela inclusiva: la inclusión del alumnado con discapacidad: un reto, una necesidad.: Isabel Macarulla
La inclusió escolar de l'alumnat amb necessitats educatives especials per raons de discapacitat comença a ser ja un procés carregat d'experiència. Aquest llibre tracta sobre com fer més inclusiva la pràctica educativa i també sobre com identificar quines són les amenaces que l'assetgen. Inclou una sèrie de reflexions, conclusions i propostes, a la vegada que una selecció de bones pràctiques educatives que han estat prèviament contrastades a partir de l'experiència.


INDEX: Pròleg: Escola inclusiva, un bé que ens inclou a tots. Primera part: Aproximació teòrica a partir de l'experiència. El model educatiu que volem. Segona part: Experiències de bones pràctiques. Escoles inclusives. Escola infantil inclusiva, una bona pràctica educativa que reclama continuïtat. La inclusió al CEIP Folch i Torres. Volem fer un tipi indi en què càpiga nosaltres. Les unitats de suport a l'educació especial a l'ESO. Una experiència, una realitat. Glossari. Epíleg: Iguals però diferents, diferents però iguals. Llista d'experiències rebudes per al projecte. Bibliografia comentada.

dilluns, 23 de març de 2009

Birmania


La líder per la democràcia a Birmània i guanyadora del Premi Nobel de la Pau, Aung San Suu Kyi, ha passat 13 anys detinguda per la junta militar d'aquest país. Al costat d'ella, milers de monjos i estudiants han estat empresonats pel coratge que han demostrat en oposar-se al brutal règim dictatorial i demandat un gir cap a la democràcia. Aquesta setmana s'ha obert una escletxa d'esperança perquè siguin alliberats; és moment d'unir-nos a la seva lluita.

Assumint el risc de parlar en nom dels qui han estat empresonats, els activistes birmans han reclamat aquesta setmana l'alliberament d'Aung San Suu Kyi i de tots els presoners polítics, mentre han realitzat una crida al món perquè els recolzi. En aquests moments en què la crisi econòmica fa més necessari el flux exterior d'ajut econòmic, els generals de Birmània s'estan tornant més vulnerables a la pressió internacional. Però encara així necessitem una allau de firmes en aquesta petició al Secretari General de Nacions Unides Ban Ki Moon perquè aquesta es converteixi en una de les seves prioritats absolutes. Cliqueu al següent enllaç per firmar, i reexpedeix aquest email als teus amics i familiars per ajudar a alliberar tots els presoners:


Les organitzacions activistes de Birmània s'han proposat aconseguir 888.888 firmes de suport. El número 8 té una enorme força simbòlica en la cultura birmana, i sabem que la junta governant és extremadament supersticiosa: un nombre de firmes tan contundent podria arribar a tenir influència. Tanmateix, i malgrat la dramàtica situació política del país, Birmània apareix absent dels títulares de premsa i noticieros. És per això que, per arribar a aquesta ambiciosa xifra, necessitem reexpedir aquest email i persuadir tots els nostres amics i coneguts que ens ajudin.Aung San Suu Kyi és el rostre internacional de la lluita per la democràcia a Birmània. Ha estat detinguda una i altra vegada des de 1988. En aquest moment es troba sota arrest domiciliari, i no se'l té permès el contacte amb el món exterior.No obstant això, la creixent pressió internacional està començant a funcionar: el desembre passat, 112 exmandataris de 50 països van enviar una carta al Secretari General de NU Ban Ki Moon instant-lo a exercir la pressió necessària per alliberar tots els detinguts polítics. Com a resultat, 20 d'ells van ser efectivament alliberats el febrer, després d'una missió oficial de Nacions Unides al país.

Les nostres fonts indiquen que el règim militar tem les conseqüències d'una crida global tan massiva i contundent: més de 160 organitzacions d'exiliats birmans i grups de solidaritat de 24 països participen avui d'aquesta campanya. Però captar l'atenció de Ban Ki Moon requerirà que cada un de nosaltres i els nostres amics i coneguts s'uneixin a aquesta petició. Els membres d'Avaaz ja ho hem fet abans per Birmània, i ho podem fer novament. Cliqueu aquí per posar fi a la brutalitat i els arrests :


Aquest és un d'aquells moments en què l'acció coordinada d'un nombre important de nosaltres pot marcar una verdadera diferència. Unim la nostra veu a la dels valents activistes birmans injustament empresonats o amagats, i ajudem-los a acabar amb aquesta violenta repressió.

Amb esperança i solidaritat, Alice, Ricken, Pascal, Graziela, Veronique, Iain, Paul, Luis, Paula, Brett i tot l'equip d'Avaaz

Aquest és un mail que m'ha arribat i penso que és important fer-ne ressò. Gràcies!

diumenge, 22 de març de 2009

Concurs d'enigmes (14)

Un poema enigmàtic

Per cinc-cents acaba.

Té un cinc al centre.

La primera de les lletres

i la primera de les xifres

el complementen.

Pensaràs i barrejaràs,

i el nom d'un rei jueu

ràpidament hi descobriràs.

SOLUCIÓ A L'ENIGMA ANTERIOR
Un Cub de fusta oi? però sabrieu trobar que és el que el fa impossible?
Resposta El vertex del fons esta sobreposat



Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. 5-4-09

dissabte, 21 de març de 2009

Crisi alimentària.

... Una última reflexió, estem en època de crisi i la previsió sembla que va per un parell d'anys. Pel nostre petit món ens implica estrenye'ns el cinturó, però pel seu, per aquests infants potser que si juguin la vida sino tenen ningú que els protegeixi, els alimenti i els ofereixi una petita llum d'esperança....

Així acabava el darrer post "Una nit, un somni amb Nepal". Estem inmersos en una crisi global a tot el planeta, una crisi a tots els nivells incloent a nivell de menjar. Avui al migdia, a l'hora de dinar, dues notícies, d'entre les altres, m'han frapat.

La primera és l'obra "El hambre que viene" que és el títol poc encoratjador d'un llibre que acaba de publicar Paul Roberts, expert en la relació entre economia i medi ambient. Explica el que creu que passarà per haver considerat la indústria alimentària com una més: rebrà -encara més- l'impacte de la crisi, augmentaran els preus dels aliments i les conseqüències poden ser devastadores per als països que no els puguin pagar. El peix que es mosega la cua, si abans ja era difícil poder alimentar-se al tercer món pels costos i alguns cops, manca de recursos; avui dia i en el futur més proper encara ho serà més, si no impossible. Us linco l'enllaç d'aquesta notícia http://www.tv3.cat/videos/1103489.

Us presento " PLANETA FAMOLENC " el darrer post de cafezoombloc on la Teresa fa una reflexió d'un Power Point: El muntatge estava basat en un llibre anomenat "Hungry planet", l'autor del qual, Peter Menzel, fa un exercici aparentment senzill: retratar trenta famílies de vint-i-quatre països amb el menjar que consumeixen en una setmana. Realment una imatge val més que mil paraules, la opulència versus la misèria, depèn d'on s'hagi tingut "la sort" de nèixer. Aquí teniu "Planeta famolenc". Val la pena donar-hi un cop d'ull.


No voldria acabar aquest post sense fer esment a una altre notícia que desitjaria que tingués un final feliç. Vicenç Ferrer està ingressat des d'ahir en un hospital de l'Índia en estat molt greu després de patir una embòlia. En aquest moment sembla que està estable dins de la gravetat i està rebent les cures en un hospital d'Anantapur, a l'estat d'Andhra Pradesh, ciutat on hi ha les oficines de la seva Fundació.

dijous, 19 de març de 2009

Una nit, un somni amb Nepal


Que pugui ser medicina i metge per al malalt, suport per a ell fins que la malaltia desaparegui.Que sigui reserva inesgotable per al desgraciat, el primer en socorre'l en les seves necessitats.Que sacrifiqui sense dubtar la meva pròpia persona i els meus plaers, la meva rectitud passada, present i futura,per aconseguir el benestar dels altres .(Del Budisme mahayana, Santideva)

A mitjans del mes d'octubre vaig publicar un post "Shalom! Petites esperances per a la Humanitat" on parlava de la meva vivència a l'assistir a un sopar forum interessant centrat en la Història del poble hebreu.

Avui vull parlar del sopar forum en que ahir vaig tenir el privilegi d'assistir. Una nit per fer realitat un somni, un sopar per, i mai tant ben dit, fer possible una real utopia. En definitiva una trobada amb Vicki Sherpa, ànima i fundadora de FUNDACIÓ VICKI SHERPA EDUQUAL. A l'iniciar la trobada i per adentrar-nos més en l'esperit nepalès Vicki Sherpa va fer amb cadescú dels presents els ritual de benvinguda amb un "Namasté" innoblidable.

Intentaré fer unes petites pinzellades d'aquesta Fundació i del seu perquè. La Fundació Vicki Sherpa Eduqual és una organització no governamental, sense ànim de lucre, apolítica i aconfessional que té com a finalitat l’execució de PROJECTES EDUCATIUS DE QUALITAT per als nens i nenes en situació de risc de les classes socials més marginades del Nepal, i d’altres zones del món amb les mateixes característiques. La seva tasca ha estat reconeguda al llarg dels anys per diversos organismes tant públics com privats, i els darrers anys han rebut diversos premis.

Els objectius que persegueixen es centren en: l’escolarització de nens i nenes pobres i marginats, la investigació pedagògica contínua. la formació de professionals en el camp de l’educació, la formació d’adults (especialment dones) en diferents oficis, la sostenibilitat econòmica futura del projecte, a través dels tallers d’artesania i altres negocis que propicia el pla de formació d’adults. Si voleu llegir i conèixer tot el projecte cliqueu a Fundació Vicki Sherpa Eduqual. (document pdf)

Victoria Subirana (Vicki Sherpa) ha aportat des del primer dia, ara farà uns vint anys, l'esperança als més desemparats, els sense nom, els invisibles, els pàries.... de Nepal, i actualment a altres països, amb la seva "Pedagogia Transformadora" partint del canvi intern de nen/a, basada els pilars de l'aprenentatge signigicatiu, Inteligència emocional i la Mediació de conflictes . Intentant que, des d'un bon principi, l'infant pugui desmontar els pensaments preestablerts que estant inculcats implicitament per la seva casta a uns nous que li aporten espectatives d'un futur millor i de superació personal. D'aquesta manera a part d'oferir una educació de qualitat i una alimentació i hàbits d'higiene adequats, s'ofereix una alternativa a aquest cicle tancat de les castes i que pot mantenir a uns (pàries) a la misèria permanentment i a uns altres (brahmans) en el màxim poder de llibertat coneixement....

Aquest projecte, aquest somni fet realitat, que va nèixer a casa nostra, no es realitza ni creix unica i exclusivament de somnis i esperances. Hi ha una part, com qualsevol projecte no governamental que necessita mans humanes i recursos materials i econòmics, i això com va quedar palès en aquell sopar, no sempre és tan fàcil.

Molts cops, sense voler, ens omplim la boca de propostes que després per una raó o una altra no ho portem a terme. Aquestes ajudes però, per sort o per desgràcia haurien de ser prioritàries davant d'altres (i no unicament per aquest projecte solament sinó per tots aquells que fan, amb el seu petit granet de sorra, dia a dia un Món millor per viure)

Una última reflexió, estem en època de crisi i la previsió sembla que va per un parell d'anys. Pel nostre petit món ens implica estrenye'ns el cinturó, però pel seu, per aquests infants potser que si juguin la vida sino tenen ningú que els protegeixi, els alimenti i els ofereixi una petita llum d'esperança.

Aquí teniu un petit fragment del video de la Fundació Vicki Sherpa Eduqual. Diuen que una imatge val més que mil paraules...


Dedicats a tots els nens i nenes invisibles, sense nom... de tot el Món!

नमस्ते Namasté Vicki!!!

Gràcies a l'Oriol, el Jordi M. i al Miquel A. per fer possible tenir un arxiu pdf lincat.

Entrevista a Xabier Pikaza: Koldo Aldai


“Creo en el encuentro de mi mano con la mano de los otros, en el gozo de mis ojos con los ojos que me miran, en la dulce compañía de Dios…”

Atiende al llamado incesante de la Tierra. Quien escribió “Si me quitan la libertad, me quitan el evangelio” sale a correr todas las tardes por los campos de Castilla. Tiene 68 años, pero le gana corriendo a “Beltza” su inquieto perro negro, cuando abre las puertas de su casa. Corre con sus vaqueros y su sola camiseta caqui en mitad del invierno por los alrededores del pueblo burgalés donde vive. Corre también con sus sentires y reflexiones propios de futuro. Por eso un día tuvo que dejar la vida religiosa oficial.

Xabier Pikaza tiene el valor de quienes van más allá de la ortodoxia del credo y del tiempo y a fuerza de kilómetros a campo abierto se hacen imprescindibles. No gusta de los planteamientos inmóviles: “Objeto las imposiciones superiores, las victorias decididas de antemano”. No en vano afirma que siempre le ha movido un gran deseo de libertad, anhelo incluso superior a la experiencia religiosa y el gozo de saber.

Crecido en la cultura del esfuerzo, cada mañana se vence a sí mismo. Con esos ojos brillantes, con ese espíritu dinámico se hace difícil imaginarlo quieto, parado escribiendo extensos tratados bíblicos y de teología. Horas al ordenador no le faltan. Su mujer, María Isabel, le acompaña. Ella tiene su pantalla junto a la de Xavier. Ella corrige libros. No comparten monitor pero sí ventana, frío burgalés y un mismo universo de esperanza y de fe.

Abandonó el sacerdocio. Se casó con esta extremeña dentro de la Iglesia. Gusta decir que ahora es “un católico sin más”, para seguidamente añadir: “No creo que la distinción de laicos y sacerdotes sea esencial en la Iglesia. Todos los cristianos formamos parte del llamado ‘pueblo de Dios’, aunque podemos ejercer funciones distintas”.
En el pequeño pueblo castellano no saben que es uno de los teólogos progresistas de referencia, que ha escrito más de treinta libros. Tampoco saben que hubo de dejar a los mercedarios tras tres decenios de magisterio en la Universidad de Salamanca. En el pueblo no saben que sus trabajos han sido traducidos a diferentes idiomas, que su obra se distribuye por todo el mundo. Para los aldeanos es el que escribe y escribe, el que desembarcó hace seis años con un camión cargado de libros
Una fría tarde de invierno llamamos a la puerta de este vasco tozudo que fue cesado por diferencias doctrinales con la jerarquía, vasco de Orozco que en el 2003 inició una nueva vida privada, alejado ya de las continuas tensiones a las que se veía sometido. Té caliente, pastas de unas monjas cercanas, troncos crepitando y apagando todo el frío del cuerpo y un hombre maduro, afable, fraterno, cargado de fe y de vida que abre su corazón entero sin conocernos de nada…

Su vida en la infancia fue una continua superación de esfuerzos y vencimiento de riesgos...
Sólo arriesgándome sentía mi valor, me podía valorar como persona: “Aquí estoy yo, lo he conseguido”. Pero también podía añadir: “Ha estado Dios, estoy acompañado”.

¿Apegado a la cultura del esfuerzo?
No nacíamos ya hechos, teníamos que hacernos, naciendo del esfuerzo. La vida es para mí continua superación, un juego fuerte en el que debo superarme para conseguir aquello que deseo.

¿Y a la del riesgo?
La vida implica riesgo. Sólo arriesgándose y “jugando” a fondo puede conquistarse su tesoro. Yo jugué y así he seguido viviendo desde entonces, con la sensación de que la gracia de Dios ha venido acompañando y sosteniendo la jugada.

El recuerdo de su madre siempre ha estado latente…
Era maestra. Le hicieron un juicio militar por ser nacionalista y aceptó el castigo: fue a la escuela de montaña más montaña de la actual Cantabria. Era una ley de cañones, imposición de vencedores. Vivir supone aguantarse, llorar en silencio, morar fuera de casa. En mi entraña creció una sed de libertad para mi pueblo y para todos los hombres derrotados de la tierra. Supe que Dios es libertad en medio de opresiones, supe que era tierra en un mundo hecho destierro y verdad en una escuela oficial que presidía el crucifijo y donde sólo se aprobaba diciendo mentiras.

Sartre decía: ¡Si hay Dios yo no soy libre!...
Yo en cambio formulo que sólo si hay Dios puedo ser libre. Dios es la verdad y la hondura de la comunicación, es la fuente de comunicación radical interhumana.

¿Valora mucho la comunicación?
Creer es comunicarse en palabra de diálogo gratuito, abierto hacia todos los humanos.

¿De dónde viene esa fe?
Como San Juan podría afirmar: “Ya no guardo ganado, ni tengo otro oficio, que ya sólo amar es mi ejercicio…” En el fondo de mis quehaceres voy descubriendo un manantial de amor, la posibilidad de vivir en transparencia. Hago muchas cosas pero en el fondo sólo me importa el amor. Estoy convencido de que el hombre es ante todo un animal de amor, un viviente hecho para querer y ser querido.

¿Cómo se concreta esto?
Procuro que el camino de amor/amistad no se me vuelva pura melancolía, sino un modo de visitar y liberar a los demás para redimirnos mutuamente. Soy religioso, creo en la no violencia activa y creadora.

¿De dónde viene ese entusiasmo por el diálogo interreligioso?
Hay una gran capacidad religiosa en el ser humano, pero éste nace sin religión alguna. Es preciso dialogar todos sin perder nuestras identidades. Puedo pensar que tengo razón, pero no puedo decirlo, menos aún imponer esa razón. Más al contrario, en cada uno de nosotros hay algo de otras religiones. Primero tienen que dialogar el católico, el budista, el mahometano, el hinduista… que llevamos en nuestro interior. Por lo demás, creer en la comunicación es lo más hondo y transformante de todo el evangelio. Es creer en la palabra que se dice y se escucha de forma encarnada, en el gesto de los ojos, en la fuerza del trabajo y el cariño de las manos.

¿Cómo se articula esto?
Una fe, una experiencia profunda y muchas religiones. El diálogo hay que hacerlo desde el respeto al espacio de cada grupo, pero a la vez es preciso crear espacios comunes de encuentro. Hay diferentes teorías al respecto del diálogo interreligioso. Hay quienes apuestan por la mística como vínculo universal, hay otros que ponen el énfasis en el acercamiento entre las bases religiosas, entre los seguidores de unas y otras religiones. En cualquiera de los casos es preferible evitar la discusión teológica. Es muy rico añadir al diálogo interreligioso una mutua fecundación cultural.

El dogma no ayuda en este reto…
El dogma nos ayuda a centrarnos en lo esencial, pero a la vez absolutiza la religión. El dogma puede también fosilizar la religión, perderla. Las tradiciones se mantienen en la medida en que se recrean. Las grandes religiones han sido casas grandes en las que ha habido de todo. Cuando se ejerce un dominio excesivo es peligroso.

¿Un ideal de Iglesia?
Comunidad responsable y gozosa que comparte la Palabra. Revelación de Dios en nuestros caminos, institución del amor hecho servicio. La Iglesia como estado general del amor es el lugar donde amo y soy amado; es el conjunto de lazos que por Cristo y desde Cristo me unen con los hermanos. Ella es el lugar, donde en confianza y apertura de Dios, los hombres de este mundo intentan hacer suyo el cumplimento del mensaje de Jesús: “Amaos los unos a los otros…”

¿La religión es preciso organizarla?
Ha habido personas muy espirituales que han sentido sin más la necesidad de comunicar lo que han vivido, que les ha llegado simplemente la llamada a ofrecerla. La Iglesia ha querido organizar la espiritualidad hasta el milímetro. Vivimos en la patología de una religión que desea controlarlo todo. La religión es un lenguaje. La espiritualidad no sólo me une a la vida y a la naturaleza, también me une a los otros. He de encontrar elementos que me vinculen, signos que otros entiendan.

¿Qué le pediría a la Iglesia de hoy?
Que exprese y actualice entre los hombres el amor de Jesucristo. Casi todo lo que voy pensando, todo lo que he escrito está fundado en esta experiencia y exigencia de liberación cristiana.

¿Falta libertad en la institución?
Sí que ha habido una religiosidad dominante y una institución que se ha creído en el derecho de imponer, de afirmar lo que está limpio y lo que no, lo que es verdadera y falsa espiritualidad. Ha hecho servicio, pero también ha generado males. Dentro de una Iglesia organizada es muy difícil que haya autonomía espiritual. Hay ejemplos tristes. Por nombrar sólo uno: no tiene sentido que la Iglesia condenara a un viejecito Echart ya cercano a la muerte.

¿Necesitamos de las raíces para poder avanzar hacia el futuro?
La tradición nos proporciona raíces, pero en nuestro caso, la Iglesia católica ha ahogado demasiado la espontaneidad. Vivimos un momento de espiritualidades unidas.

¿Vigencia al día de hoy de las religiones?
Las religiones nos son válidas en la medida en que nos alimentan y nos ofrecen estímulos, sin embargo debemos recrearlas y podemos incluso sobrepasarlas. La religión mantenida en sí misma, sin recreación puede ser también repetición vacía. Las tradiciones no se pueden imponer. Es preciso ver las aportaciones de las demás tradiciones a nuestra propia tradición. La raíz común se puede manifestar en formas distintas. No es preciso romper con la tradición, pero tampoco conviene absolutizarla. La clave es el encuentro, el diálogo entre las tradiciones, sin cada una perder sus identidades.

¿Se puede ser de diferentes religiones al mismo tiempo?
Yo no sé si se puede ser varias cosas al mismo tiempo. En mí albergo la influencia de otro credo natural. Mi verdadera y profunda religión es la de mi amama (abuela en vasco vizcaíno). He aprendido a ser cristiano, pero aquello me surgía espontáneo.

¿Qué recuerdos guarda de aquel tiempo?
Enseñanza muy profunda y oración verdadera fue la de bendecir con mi amama los campos sembrados. Nadie tuvo que enseñarme nada, no hubo necesidad de catequesis. Del fondo de los siglos llegaba el sacramento del niño y de la abuela con la tierra. Tengo vívidos recuerdos religiosos ante los fenómenos cósmicos, al orar cuando se metía el sol, cuando la tormenta…

¿Cómo nos habla Jesús hoy?
Lo propio de Jesús a diferencia por ejemplo de Mahoma es que Él ve que le van a matar y no organiza un movimiento armado, sino que el mismo va a Jerusalén, exponiéndose a la muerte, pero esperando también que pueda actuar Dios y convertir a los de Jerusalén. Él se arriesga. Los evangelios recogen elementos importantes de cómo actuaba Jesús, pero es preciso actualizarlos.

¿Mejor a solas con Dios…?
En el encuentro con Dios no interviene nadie. Cada uno vive su experiencia y anima a otros con esa experiencia, la comparte. La estructura posterior es secundaria. Se puede pertenecer a una institución grande, siempre que ella garantice espacios de libertad.

Aún sacerdote Vd. escribió: “Quiero descubrir esta frágil carne como lugar teológico supremo, es decir como revelación del Dios de Cristo. Ser carne significa aceptar mi propia debilidad, haciéndola principio de comunicación y de esperanza…”
Subrayaba la importancia de la comunión de un varón y de una mujer, que se saben y se dicen cuerpo compartido, sangre común, allí donde el uno descubre, en gozo pleno y en dolor total de muerte, que está dando su propio ser al otro, que no se pertenece.

Ya recuperó la salud de sus ojos, ¿cómo andamos de corazón…?
Tengo un corazón frágil, pero lo descubro latiendo cada día, renaciendo de sus ruinas, brotando milagrosamente de sus propios inviernos y temores.

¿Otros latires…?
Entusiasmo por la vida, evocación de muerte, sensación de libertad, gozo por la tierra que me acuna, caricia de colores y de aromas, bienestar tras el esfuerzo…

¿Verdad?
La verdad es algo que no se puede imponer. Una verdad que se impone no es la verdad.

¿Dios?
Principio, camino y meta del amor. Dios es el amor concreto que está al fondo y en el centro de la pobre carne humana.

¿Tentación de silencio, de cerrar los libros?
No sé lo suficiente como para callar. No tengo la madurez necesaria para quedarme quieto. Por eso sigo escondiendo mi ignorancia y miedo en mil escritos.

Imagine la inmortalidad…
No quiero una inmortalidad mía. La inmortalidad es que Dios me acoja y me quiera. Creo en la resurrección de estar con otro, de recibir la vida como don, de gozarla en compañía, como regalo de Dios, carne compartida. Creo en la resurrección de la carne, en el encuentro de mi mano con la mano de los otros, en el gozo de mis ojos con los ojos que me miran, en la dulce compañía de Dios…

18 de Marzo de 2009
Koldo Aldai
Fundación Ananta

dimarts, 17 de març de 2009

Orisinal...

Fa molt temps, uns anyets, quan em dedicava més a crear material pedagògic a nivell de disseny gràfic; vaig descobrir una web molt interessant, diferent a les altres, es deia Orisinal: Morning Sunshine. Una web de jocs una mica diferent del que es pot trobar a internet. Sempre l'he tingut present i ara que Una Real Utopia fa un anyet de vida us vull fer aquest petit regalet. No us en diré gaire més, entreu-hi, observeu, jugueu i ja em direu que us sembla...

Benvinguts al Món de Orisinal!

dilluns, 16 de març de 2009

Hi havia una vegada...


Hi havia una vegada, ja fa un temps, tal dia com avui,.. tres companyes i amigues, la Teresa, la Lourdes i jo mateixa que analavem poder expressar el que sentíem de tot allò que ens envoltava, del que no ens agradava, o del que si, del que ens apassionava... del que volíem canviar per intentar fer poc a poc, amb el nostre granet de sorra, un món millor per viure; va nèixer com qui no vol la cosa, Una Real Utopia, un blog que va començar a fer els seus primers passos, fent tintines. Pas a pas es va anar dibuixant el que esdevindria al llarg del temps, el que avui és o intenta ser.

Al llarg d'aquest any han anat apareixent noves etiquetes per poder parlar de diferents temes com ara l'espai dels enigmes, poesia, educació, espai de música amb Harmonia... fins i tot col·laboracions de persones externes al blog, com Koldo Aldai, que amb els seus articles d'opinió ens han enriquit molt.

Fent una revisió ràpida us puc dir que al llarg d'aquest any s'han escrit 226 posts, sis dels quals formen part de dues trilogies basades en obres musicals. Al llarg de l'any hi han hagut unes 4570 visites i diariament s'ha anat augmentant el percentatge de visites, actualment podríem dir que la mitjana de visites és de 20 a 30 entrades diàries. Els posts més llegits? Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENIP) , Una realitat molt diversa o l'educació inclusiva seguit de l'espai dels enigmes. Una Real Utopia es llegeix a part d'aquí, des d'Estats Units passant per França, Regne Unit, Alemania, països de Sudamerica...

Totes aquestes dades, però, no sé si realment importants. El que realment importa és que aquest petit espai agradi i sigui un polsim de llum i esperança per a qui vulgui entrar-hi. El realment important sou tots els visitants esporàdics o seguidors, que dia dia feu possible que les utòpies es facin realitat.

Tal dia com avui ara ja fa un any, va aparèixer el primer post Despertar on parlava d'iniciar el vol, el vol de la llibertat, de la lliberació de les pors....Tens la llibertat de ser tu mateix, veritablement tu, aquí i ara, i res pot interposar-se al teu camí" (Jonathan Livingston Seagull - Joan Salvador Gavina - Richard Bach). De la Llibertat, del Ser, en definitiva, de Viure... aquí teniu "Be" inici del vol cap a la Llibertat, cap a la Vida, cap a la Llum... l'obra de Richard Bach "Joan Salvador Gavina". Dedicat a tots els que volen emprendre el vol, els àngels que estenen les seves ales per volar fins l'infinit. A tots vosaltres gràcies!!!


diumenge, 15 de març de 2009

Un conte de pors i altres coses...


L’ARANYA JULIANA

Hi havia una vegada una nena molt alegre, que es deia Ariadna i feia poc que amb els seus pares se n’havia anat a viure al camp, a una granja. Anava a una escola petita, on va conèixer altres nens acostumats a viure al camp, i en sortir de classe podien córrer i jugar per tot arreu tranquil·lament, sense perills.
Un cop a casa, l’Ariadna encara s’entretenia una bona estona amb els ànecs, els conills, la vaca Pepa i la seva gossa Bruna. Però hi havia uns animals que no li feien cap
gràcia: les aranyes.

Un matí al despertar, va descobrir horroritzada que al sostre, damunt del seu cap, s’havia instal·lat una aranya prima, rossa i amb les cames llargues.
Va fer un crit i va aixecar-se d’una revolada. El pare va córrer a la seva habitació per veure que havia passat, i quan es va trobar amb l’aranya del sostre va somriure:
-”però si només és una aranya, ni tant sols es mou!”

El pare tenia raó, l’aranya estava tota tranquil·la prenent el sol des de la seva nova llar.
El dia anterior havia descobert la cambra de l’Ariadna, la més alegre de la casa, amb les parets pintades de blau cel, i una finestra ben gran que deixava entrar tota la llum del sol al matí. Com que l’Ariadna no parava mai per casa, i menys per l’habitació, li havia semblat una bona idea instal·lar-se en aquell sostre tant tranquil i acollidor.
Mentre estava teixint la seva llar, PATAPAM! Una escombra se li llença a sobre i se la va endu volant pels aires.
-“Ja està!”, va dir el pare. -“Estàs contenta?
Pobre aranya, les aranyes són inofensives,”
-“Ariadna!”, va dir la mare, -”ara vivim al camp, t’hi hauràs d’acostumar”.


L’endemà era diumenge i tota la família va anar d’excursió a la muntanya.
Mentre eren fora, l’aranya es va trobar tota sola a la cuina, i amb un mal de cap terrible. Se’n va tornar cap al seu sostre preferit, la habitació de l’Ariadna i es va posar a dormir. L’Ariadna va arribar molt cansada i es va quedar dormida de seguida.
Al matí, en obrir els ulls el primer que va veure va ser l’aranya damunt seu. Va saltar del llit, i com tenia que anar a l’escola va pensar que després a la tornada ja els hi diria als pares, perquè la traguessin del damunt del seu
llit.

A l’escola va ser el tema central de conversa. Un dels seus amics li va dir que si l’aranya havia tornat, devia ser perquè li agradava estar a la seva habitació i potser volia ser amiga seva.
Aquesta idea li va voltar tot el dia pel cap, i en tornar a casa va anar a l’habitació, per veure si hi era, i sí, allà s’estava. Havia teixit una nova teranyina a la cantonada del sostre de la seva habitació.
L’Ariadna s’hi va acostar i li va parlar: -“Hola, vols ser la meva amiga?” L’aranya se la va mirar i li va semblar que li somreia, s’ho estaria imaginant... –“Et diré Juliana” li va dir.
Va anar a jugar, i a la nit en ficar-se al llit li va dir: -“Bona nit” i li va semblar que l’aranya movia el cap i li feia l’ullet.

Cada dia en tornar de l’escola, l’Ariadna entrava d’una revolada a l’habitació i li explicava com li havia anat el dia, a l’escola, i a tot el que havia jugat. L’aranya se l’escoltava en silenci i l’Ariadna cada cop estava més convençuda de que s’havien fet molt bones amigues.
Un dia quan l’Ariadna va arribar de l’escola en entrar a la seva habitació, l’ aranya Juliana ja no hi era. La va buscar per tot arreu, però no la va trobar. On devia ser?

Van passar el temps i l’Ariadna es va fer gran, es va casar i va tenir una filla, la Jana. Un dia mentre dormia va sentir el crit de la nena i quan va entrar a la seva habitació va veure que senyalava amb el dit cap al sostre. Allà tota quieta, hi havia una aranya prima, rossa i amb les cames llargues. –-“No t’espantis” li va dir a la Jana, -“només és un aranya”, i li va explicar a la nena que la mare,quan era petita, s'havia fet molt amiga d’una aranya, que es deia Juliana. Va ser molt feliç,explicant-li els seus secrets -“potser es la seva filla!”. La Jana va començar a no tenir por de les aranyes, i a fer-se molt amiga de la Júlia, que així es com va anomenar a la seva nova amiga i a explicar-li coses i secrets, cada cop que arribava de l’escola.

“Vet aquí un gat, vet aquí un gos ,
Aquest conte, ja s’ha fos!”

Lourdes Ponsetí

Aquest conte me l'ha passat la Lules preguntant-me la meva opinió. Mentre el llegia m'anava imaginant l'història com si d'una pel·licula es tractés, però paral·lelament anava relacionant-ho amb fets, emocions i vivències que anaven més enllà d'una simple i inofensiva aranya de camp.

De mica en mica m'anaven apareixent totes aquelles situacions que, arrel de que no controlem, ens fan por, ens fa pànic enfrontar-nos amb elles i molts cops són tan inofensives com una petita aranya. La solució no està en trepitjar-les sinó en mirar-les de fit a fit entenent que si se'ns presenten és per alguna raó. Algú un dia va dir "no existeixen els problemes tan sols són situacions que en aquest moment no sabem resoldre". Per tant és possible que un dia tinguem les eines i els recursos necessaris per poder solucionar. Mica en mica aprenent i observant anem creixent i madurant ajundant els altres a crèixer fent el camí, alguns cops amb alguna aranya de camp, altres amb una pedra enmig del nostre pas, amb boira... però sempre, sempre amb la certesa que trobarem la manera de tirar endavant, no quedant-nos arraulits a la vorera paralitzats per la por a la Por.

divendres, 13 de març de 2009

Prendida de infinito: Koldo Aldai


Prendida de infinito

En memoria de Simone Weil, en el centenario de su nacimiento

" Hay algo menos corriente que la habilidad, el talento que la genialidad incluso, y es la nobleza del alma" Marguerite Yourcenar

Se negaba a comer más cantidad de alimentos que las que figuraban, bajo ocupación alemana, en las cartillas de racionamiento de sus compatriotas franceses. En noviembre de 1942 había llegado a Liverpool vía EEUU. Los servicios de la Francia Libre en Londres desestimaron su solicitud de retornar a su país para participar en la resistencia del interior. La enfermedad que pronto contrajo a causa de sus restricciones voluntarias de comida le dio el tiempo justo para ayudar durante el invierno a las organizaciones exteriores francesas y para redactar su última obra "L´Enracinement", considerada como su testamento espiritual. En abril de 1943 , Simone Weil (París 1909) entra en el hospital Middlexex y cuatro meses más tarde la tuberculosis detuvo definitivamente la vida de esta mujer ejemplar en el sanatorio de Ashford, en las afueras de Londres.

Su paso por la tierra fue fugaz , pero intenso, iluminador. Pertenece a esa clase de seres excepcionales que se atreven a vivir a destiempo, antes de lo que en realidad les corresponde, de forma que logran hacer avanzar el propio tiempo, la historia. Con su visión universal de la religión, con su reveladora experiencia mística, Simone Weil, no terminó de hallarse en una época con una comprensión aún tan limitada de la realidad trascendente. Quizás por eso fue a la vez tan necesaria en esos días, quizás por eso encarnó a comienzos de siglo esta mujer indómita pero a la vez absolutamente entregada a las más nobles y urgidas causas. Es así que pudo aliviar a sus contemporáneos esta permanente exiliada , es así que expandió conciencia solidaria en el difícil periodo de entreguerras y soplo de esperanza sobrenatural en el postrero materialismo. Su fiebre terrenal , su esfuerzo por aliviar el dolor de su época , incluso más allá de sus limitaciones físicas, precedió a su fiebre trascendente. En medio del revuelto teatro de su época, en las filas de la militancia revolucionaria se forjaría una voluntad persuasiva, una visión profunda de la condición humana.

A partir del año 1937 atiende sin embargo a una revolución de carácter más íntimo. No es que vacilara ondeando la bandera revolucionaria, ni que desertara de las filas del cambio social; no es que claudicara en el empeño de un mundo más justo... ; al igual que otros privilegiados, cedió, se rindió por entero a una Voluntad más grande, infinitamente superior a la suya , de por sí ya respetable. Cuando algunos ideales terrenos se dejaban aparentemente ya rozar , en ciertos escenarios de esa Europa convulsa, ella vuelve a exiliarse tras otros imposibles. La militancia no termina de llenar su inmenso vacío, metas terrenas que ella ya intuyo degradadas a la vuelta de la esquina de los años. Embriaguez de lo que no marchita o asfixia entre lo caduco, esta mujer se lanzó a una carrera por páramos que jamás comprenderían los suyos.

Esa imposibilidad de comunicación aceleró quizás su temprana desaparición . Escribirá a su madre: "Tengo una especie de certidumbre interior creciente de que se encuentra en mí, un depósito de oro puro que hay que trasmitir. Solamente la experiencia y la observación de nuestros contemporáneos me persuaden cada vez más de que no hay nadie para recibirlos"

Sin embargo Simone Weil no cuadra con la imagen de la mística de salón . "Aquel que teme las heridas, deberá de amar otra cosa que a Dios", afirmará esta mujer metamorfoseada en la dura accesis. Ni en las más iluminadas alturas de su éxtasis perdería ese impulso hacia sus contemporáneos, ese intento de comunicación: "Después de haber arrancado el alma al cuerpo, después de haber atravesado la muerte para ir a Dios, el sabio debe, en cierto modo, encarnarse en su propio cuerpo a fin de derramar sobre el mundo, sobre esta vida terrestre, el reflejo de la luz. El perfecto imitador de Dios se desencarna y, luego, se encarna."

Así, arruinará su salud por compartir la misma suerte que los obreros de la Renault, a pesar se sus orígenes de privilegio, así saltará a la Cataluña revolucionaria para apoyar la gestación de un nuevo orden social. Por eso proseguirá infatigable con su pluma en la defensa de los oprimidos, por eso jamás abandonará sus hábitos de extrema pobreza voluntaria, hasta el punto que su final le sorprenderá al imponerse en el Londres de la guerra tan severo autorracionamiento.

Los años de agitación , de fiebre revolucionaria templaron esta mujer, la prepararon y elevaron para las arrebatadoras experiencias de sus últimos años. En un lapso entre aquellos convulsos días de la preguerra, durante su reflexión en búsqueda de la salvación personal y colectiva más allá de la política, verá su alma secuestrada por Dios. Ocurrió en la Semana Santa de 1938 durante una estancia en Solesmes cuando confirmó aquel encuentro "brusco" con lo Divino: "Cristo en persona descendió y me tomó". Un año antes, a sus 29 años de edad había caído clavada de rodillas ante un crucifijo durante una estancia en Asís.

Su espíritu indómito no se doblegará sin embargo, a los intermediarios de lo Absoluto, a esa Iglesia mundana atada a un sistema injusto, sometida a los vaivenes del tiempo. Abanderar lo aún lejano comporta además y de forma inevitable un alejamiento de sus contemporáneos, de sus formas aún compartimentadas de vivir la trascendencia: "No reconozco a la Iglesia el derecho de limitar las operaciones de la inteligencia o de las iluminaciones del amor en el ámbito del pensamiento". El dogma le parece una interpretación arbitraria de la Revelación por eso rechaza el bautismo, por eso eso escribe en 1942 "Lettre à un religieux" situándose al margen de la ortodoxia imperante.

Simone Weil mezcla las religiones griegas, los misterios egipcios, la fabulación platónica, las palabras de los profetas judíos en una heterodoxa pero genial síntesis que anuncia ya la nueva religión, la espiritualidad universal de nuestros días. Es aquí donde vemos a S.W. en su verdadera dimensión de profeta de los nuevos tiempos, de anunciadora de una espiritualidad sin forma, ni fronteras. Más su anhelo de síntesis y reencuentro no se puede de ninguna forma interpretar como de flojo eclecticismo. Su fe desbordante de cauces y doctrinas establecidas no adolecía de flaqueza: "Aquel que no ha renunciado a todo sin excepción en el momento de pensar en Dios, da el nombre de Dios a uno de sus ídolos."

Consumida por palmarias intuiciones, esta judía errante, precursora del mañana , anunciadora de la nueva era de apertura espiritual cuyos albores hoy vivimos, sueña ya entonces con una religión más vasta, que integre a todas las tradiciones religiosas de la humanidad : "En sus contradicciones , en el inaudito ejemplo de santidad laica que nos ha dejado, S.W. es la más alta encarnación de la añoranza religiosa de la humanidad de nuestro tiempo." afirma M.Mourre

Por eso, en estos tiempos que se prodigan aniversarios y efemérides por doquier no está demás hacer un hueco al centenario del nacimiento de la que ha sido denominada la "Virgen roja" de nuestros tiempos. De la mano de Emilia Bea Perez nos llega su biografía, "La memoria de los oprimidos"(Encuentro Ediciones 1993), única aportación española al cincuentenario de su fallecimiento en Londres. Su obra en francés aguarda aún el asalto de los de seguros multiples lectores que aquí desean también conocer el fruto postrero de esta mística de nuestros días. Ahí están:"La pensanteur et la grace" (1950), "Cahiers du Sud"(1951), "Attente de Dieu" (1950), "La connaissance surnaturelle"(1950)... por no citar sus libros de cartas y de ensayos sobre los orígenes del cristianismo, y la civilización griega.. Todos ellos aguardan un editor en castellano para que se le rinda en nuestro país el merecido homenaje, un editor valiente que nos conceda el privilegio de abrevar en el legado de esta mujer prendida de infinito, precursora de nuevos días.

Koldo Aldai

Conciliació de la vida


El que pot donar un post sobre el 8 de març.... aquí teniu una "petita" reflexió sobre la conciliació de la vida.

...La conciliació de la vida personal, laboral i professional te un triple component:
1.- Un component cultural, que suposa trencar amb tota una inèrcia que ja ens ve donada i que s'ha fomentat per la societat i per les famílies d'una clara preeminència i dominació per part dels homes, deixant per a les dones la feixuga càrrega de portar la casa, atendre a tots els seus membres i, a més, fer bona cara. Per sort, de mica en mica va canviant aquesta cultura però, segons el meu parer, cal que també es faci el canvi amb responsabilitat i consciència doncs tothom ha contribuït a que les coses siguin així: uns dominant i altres deixant-se dominar (aquí, la por i l'egoïsme han conduït el procés). En aquest punt, com en la vida mateixa, el que és important és com es canvia la cultura o les inèrcies no amb grans discursos sinò amb l'exemple, visualitzant com allò que es diu es pot portar a la pràctica.

2.- Un component personal: Per a mi aquest és el gran repte. De res serveixen les polítiques de reducció de la jornada laboral i de promoure que la gent tingui més temps si els beneficiaris es dediquen a perdre'l miserablement i a abandonar les seves responsabilitats. M'agradaria saber quantes persones, homes en aquest cas, si tinguessin uns horaris més reduïts augmentarien les hores que passen al bar (és un espectacle passar pels bars dels barris al voltant de les 7 de la tarda i veure com estan a petar i si vas a les 10 de la nit encara hi trobes molts colegues que ja han aconseguit convèncer als contertulis de que el Barça va jugar bé al partit d'ahir (crec que així va ser, tot i que no vaig mirar el partit). Aquí, les dones ténen la clau per trencar aquestes inèrcies. En aquest punt us recomano un llibre "cómo lograr que el hombre apoye a la mujer"http://www.martacabeza.com/libros.htm

3.- Un component econòmic: Al final, la pela és la pela, i tot apunta que les últimes tendències són "a treballar més hores per guanyar el mateix" amb congelacions salarials... En aquest punt, cal veure quin cost té la conciliació i qui ha de pagar les misses. Com sempre, caldrà ser equitatiu i buscar fòrmules de redistribució de les càrregues (més o menys com quan es reparcela un polígon i cal fer cessions i compensacións, de manera que tothom hi guanyi i tothom contribueixi). Aquí tot apunta que la Responsabilitat Social de les Empreses pot ser una bona solució. Les administracions ajuden a les empreses que ajuden a les persones responsables que es fan càrrec de les seves famílies i contribueixen a la prosperitat i benestar general (sona bé, no?).
Gràcies Joan!!

diumenge, 8 de març de 2009

Un 8 de març...


La instauració d'aquesta data com a Dia Internacional de la Dona és fruit d'un llarg procés. Sovint s'atribueix la celebració de la data a l'incendi ocorregut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. En aquest haurien mort un centenar de treballadores que s'havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica. La realitat, però, és més complexa. Els fets de Nova York serien tres i no un únic incendi: la vaga de treballadores del tèxtil de 1857, l'incendi de la fàbrica Cotton i el de la Triangle Shirtwaist Company el dia 25 de març de 1911. En aquest últim van morir 142 obreres (la majoria immigrants joves) que l'any anterior havien protagonitzat una vaga per demanar millores laborals.

Les primeres celebracions del Dia de la Dona foren, per part de les socialistes nord-americanes el darrer diumenge de febrer de 1908. A Europa l'any 1910 en la II Conferència Internacional de Dones Socialistes Clara Zetkin proposà l'establiment del Dia Internacional de la Dona per tal de promoure el sufragi femení, a més de la pau i la llibertat. Així doncs el 19 de febrer de 1911 les europees celebraren la diada.

El Dia Internacional de la Dona queda fixat en la data del 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments) de
les dones russes el 8 de març de 1917.
El sentit de la diada respon a la lluita de les treballadores per tal d'obtenir millores laborals i socials. Al llarg del s.XX el Dia de la Dona s'utilitzà per reivindicar principalment el dret al vot femení.

La celebració de la data encara actualment respon al ressorgiment de les reivindicacions feministes dels anys seixanta i setanta, éssent implantada per les Nacions Unides el 1977. (vikipèdia)

Avui voldria no fer una reivindicació feminista en si, sinó recordar totes aquelles dones anònimes o no, reconegudes al llarg la Història o invisibles pel vel de l'oblit que van esforçar-se per tirar endavant la seva vida, la família, treballant, molts cops amb privacions i problemes. Les dones que van ser pioneres en un món d'homes, en el món de l'Educació, de la Ciència, del Dret.... Totes elles van fer possible nous camins, noves oportunitats per les noves generacions. Avui si podem parlar d'igualtat d'oportunitats és gràcies a l'esforç passat i a l'actual, de les dones d'avui.
Si avui en dia es parla de "paritat de sexes", alguna cosa no funciona del tot a la nostra societat, som més que una quota a assolir som una realitat diversa i complementaria que conforma una societat amb les mateixes oportunitats que qualsevol altre, no hauria de dependre del gènere. Hauria de ser simplement per les capacitats, preparació i oportunitats que es brindin a qualsevol persona, ésser humà.
Aquest post d'avui està dedicat a totes les dones del món, però molt especialment a una. Una dona que va ser i és una lluitadora nata, una de moltes pioneres. La primera dona d'Ingenieria Tècnica especialista en Química per l'Escola Industrial de Terrassa, Rosa Mir, la meva mare.

dissabte, 7 de març de 2009

Primer reconciliar Fatah i Hamas

Després de la Conferència de de països donants per Gaza a Egipte.

CIUTAT DEL VATICÀ, divendres 6 de març de 2009.

- "s'ha parlat de milers de milions de dòlars a Annapolis i en altres cimerescims anteriors, però mai no s'ha arribat a res". El pare Manuel Musallam, rector de l'església llatina de Gaza, comenta d'aquesta manera el resultat de la conferència de països donants a Gaza, celebrada en Sharm El Sheik, Egipte.

De la cimera, que ha reunit a les delegacions de més de setanta països i setze organitzacions internacionals, ha arribat un senyal polític molt clar: la comunitat internacional està disposada a desemborsar quatre mil milions i mig de dòlars per ajudar la població de Gaza i la represa de les negociacions de pau entre israelians i palestins però sense concedir res a Hamas.

A més, la xifra podria pujar encara gràcies a ulteriors aportacions, arribant als 5,2 mil milions de dòlars, va explicar el ministeri d'Exteriors egipci Ahmed Aboul Gheit.D'aquests, una part es destina a la reconstrucció de Gaza, després de l'operació israeliana "Plom fos", i l'altra per sostenir l'Autoritat Nacional Palestina a Cisjordània.

En la seva intervenció, la secretària d'Estat dels Estats Units, Hillary Clinton va afirmar que, per poder ser considerat un interlocutor en l'escena internacional, Hamas haurà de renunciar a la violència, reconèixer a l'Estat d'Israel, i acceptar tots els tractats del passat."La gent aquí a Gaza --declara el pare Musallam al servei d'Informació Religiosa (Sir) italià-- és més aviat pessimista sobre l'arribada d'aquests diners."Hamas no permetrà a ningú treballar aquí a Gaza sense el seu permís sobretot homes de Fatah. Per la seva part, Israel no consentirà el pas dels materials necessaris per a la reconstrucció", afegeix."Necessitem avui aquests ajuts, hi ha famílies que han perdut la seva casa i que viuen en tendes, amb fred, sota la pluja."

Per al pare Musallam, l'únic que podria desbloquejar la situació seria "la reconciliació entre Fatah i Hamas. Només això podria alimentar l'esperança de reconstruir Gaza".

divendres, 6 de març de 2009

Para i escolta la música


Un home es va asseure en una estació del metro a Washington i va començar a tocar el violí, en un matí fred de gener.

Durant els següents 45 minuts, va interpretar sis obres de Bach. Durant el mateix temps, es calcula que van passar per aquesta estació més de mil persones, gairebé totes camí dels seus treballs.

Van transcórrer tres minuts fins que algú es va detenir davant del músic. Un home de mitjana edat va alterar per un segon el seu pas i va advertir que hi havia una persona tocant música.

Un minut més tard, el violinista va rebre la seva primera donació: una dona va llançar un dòlar a la llauna i va continuar la seva marxa. Alguns minuts més tard, algú es va recolzar contra la paret a escoltar, però de seguida va mirar el seu rellotge i va reprendre el seu camí.

Qui més atenció va deixar va ser un nen de 3 anys. La seva mare estirava el braç, atabalada , però el nen es va plantar davant del músic. Quan la seva mare va aconseguir arrencar-lo del lloc, el nen va continuar tombant el seu cap per mirar l'artista. Això es va repetir amb altres nens. Tots els pares, sense excepció, els van forçar a seguir la marxa.

En els tres quarts d'hora que el músic va tocar, només set persones es van detenir i unes altres vint van donar diners, sense interrompre el seu camí. El violinista va recaptar 32 dòlars. Quan va acabar de tocar i es va fer silenci, ningú no va semblar advertir-ho. No hi va haver aplaudiments, ni reconeixements.

Ningú no ho sabia, però aquest violinista era Joshua Bell, un dels millors músics del món, tocant les obres més complexes que es van escriure alguna vegada, en un violí taxat en 3.5 milions de dòlars.

Dos dies abans de la seva actuació al metro, Bell va curullar un teatre a Boston, amb localitats que valien els 100 dòlars de mitjana.

Aquesta és una història real. L'actuació de Joshua Bell d'incògnit al metro va ser organitzada pel diari The Washington Post com a part d'un experiment social sobre la percepció, el gust i les prioritats de les persones.

La consigna era: En un ambient banal i a una hora inconvenient, percebem la bellesa? Ens detenim a apreciar-la? Reconeixem el talent en un context inesperat?
Una de les conclusions d'aquesta experiència, podria ser la següent:
Si no tenim un instant per detenir-nos a escoltar un dels millors músics interpretar la millor música escrita. Quines altres coses ens estarem perdent?

Joshua Bell, violinista ''Concibo el sonido del violín como si fuera una voz humana''
http://www.joshuabell.com/

Aqui teniu un muntatge fet pel Washintong Post amb l'actuació de Joshua Bell al metro. Val la pena



Gràcies Joan!