dimecres, 30 de setembre de 2009

Tolerància i solidaritat? (II)


A principis de setembre em feia ressò, arrel d'un altre blog, d'un tema tan relevant com el de la tolerància (Sobre la tolerància) . Avui em permetré la llicència de fer-ne una segona part, potser no tan espiritual, però si tan o més real. I és que hi ha moments a la vida que sembla ben bé un cúmul de moltes situacions i sensacions condensades. Ja en vaig fer referència a un altre escrit (Tot te una raó de ser...), i ara no és moment de parlar de les causalitats de la vida, almenys no avui.

Segons un petit conte "Àngels a la Terra" s'envia al nostre món àngels que "saben la seva missió, i les seves virtuts són la fe, l'esperança i la caritat, a més d'unes altres, totes governades per l'amor, ells han sabut perdonar i amb paciència passen la vida il·luminant a tot aquell que els ha volgut estimar. Segueixen baixant àngels a la Terra amb esperits superiors en cossos limitats i seguiran arribant mentre hi hagi humanitat en el planeta." Aquests àngels, no són més que nens/es que esdevenen amb els anys persones adultes però que per alguna raó han nascut amb alguna discapacitat, sigui del tipus que sigui. D'alguna manera, al néixer, vaig rebre una espurna d'àngel que em va fer esdevenir qui sóc i com sóc. Les meves limitacions? per a mi l'infinit , però si que n'hi ha alguna de física.

Parlant de moments, sembla ben bé que aquest moment sigui el punt de mira dels reptes. Ja fa uns quants dies, podríem dir que des de que es van iniciar les classes amb nens, s'ha anat repetint una circumstància curiosa. He canviat de centre però en el fons continuo treballant amb que he fet al llarg de ja fa uns quants anys, l'educació especial. Les circumstàncies fan que l'espai on desenvolupo la meva tasca docent sigui més aviat com una carrera d'obstacles al llarg del dia, punjant i baixant escales, anant d'un edifici a l'altre .

Sortint de l'escola agafo l'autobús; com que és principi de trajecte, sec. Potser per comoditat, facilitat o per la raó que sigui, normalment agafo un dels primers seients. Comença el recorregut, com que el trajecte és una mica llarg, l'autobús comença a omplir-se, si és en hora punta, encara més. Més tard o més d'hora, sovint, passa una situació curiosa. Algú vol seure en algun dels seients on estic situada, com exemple avui mateix. Jo i una companya de la feina, anàvem juntes a l'autobus xerrant, i de cop ens trobem que pugen entre altres, una noia embarassada i un home gran.

En aquell moment la meva companya s'aixeca i deixa espai perquè es pugui asseure un dels passatgers, dient-me que jo no m'aixequés perquè encara faltava trajecte per arribar a la nostra parada. I en aquell precís moment ha passat el que tant em temia i ella n'ha estat testimoni. Algú de la plataforma ha fet el seu comentari de rigor, amb cert aire crític i de menyspreu, de com tenia jo el valor de continuar asseguda i no aixecar-me (situació que es repeteix en certa periodicitat).

Jo em pregunto, algú pensa abans de parlar?, potser si algú està a la zona de seients reservats deu ser per alguna raó... o potser no... Potser en realitat, és que som tan insolidaris que no fem res més que mirar-nos el melic i qüestionem tota la resta. Algú s'ha preguntat algún cop si a mi m'és un perjudici, o si més no, dificultós, haver de creuar un pati per anar d'un edifici a l'altre de l'escola amb un desnivell salvat per una escalinata de maons, que el dia que plou es ben bé les cascades del Niàgara, o haver de pujar i baixar la fila de nens uns tres pisos, almenys un cop al dia al llarg de la setmana... perquè després, cansada de tota la jornada, hagis de sentir certs comentaris no gaire assertius? Em temo molt que no gaire.

I continuem el nostre trajecte i camí de vida, alguns cops tenint la sensació que el camí té una pendent de pujada pronunciada. Amb la sensació de tenir molts fronts oberts. Però continuem caminant no sigui que perdem la ruta i ens oblidem de la fita a seguir.

Liderazgo planetario:Koldo Aldai

Artaza 29 de Septiembre de 2009
“El liderazgo no les llega a quienes ponen su yo personal, posición y poder, antes que el bien del grupo”. Líder es quien “no busca nada para el yo separado y es absorbido por la búsqueda del bien para todos”, dice la escritora inglesa ya fallecida, Alice A. Bailey, alentadora del movimiento de “Buena Voluntad Mundial” (www.lucistrust.org). Líder planetario es quien es capaz de comprender la magnitud de la tarea no ya nacional, sino planetaria, y de persuadir a buena parte de la humanidad para atender y superar los grandes y urgentes desafíos comunes.

Líder es quien es capaz de concitar voluntades, estimular las almas y levantar las miradas. Su visión alcanza más allá de lo común, su amor se derrocha en un servicio impersonal, su voluntad abre caminos colectivos. A gran escala, el líder planetario es quien es capaz de promover una gran acción concertada, aunando a las naciones, a los credos, a las razas…, porque no vela exclusivamente por el bien de su nación, credo o raza…, sino por el de todas.

No mira, por lo tanto, para sí, sino que atiende los intereses de todos. Su liderazgo legítimo se sustenta en la entrega a la humanidad, muy por encima de todo egoísmo ya nacional, racial, político, religioso e individual. Su voluntad y coraje frente a los retos globales irradia a través de los medios de comunicación a todos los ciudadanos del mundo. Líder planetario es quien con su mirada aérea detecta y señala los objetivos más urgentes, quien sabe jerarquizar los retos y en razón de su importancia no escatima esfuerzos. Sabe ordenar las urgencias y en esa medida establecer calendarios.

En todos los países hombres y mujeres de buena voluntad estábamos dispuestos a responder a un claro llamado, a un liderazgo inspirado, inteligente y desinteresado. El llamado ya ha sido realizado. Ese hombre llegó en el instante preciso, respondiendo a su misión titánica y a la urgente necesidad del momento. Cuando en los albores del siglo XXI el túnel se alargaba y la luz no se apercibía, llegó sin prisas, a la hora convenida por la historia. Se acercó a la tribuna con humildad y comenzó reconociendo los errores de su propia nación, la más poderosa del mundo. Ese hombre sereno y a la vez henchido de fe, consciente de la magnitud de la obra colectiva, se comprometió a “dirigir desde el ejemplo” e invitó a todos los líderes del mundo a compartir un futuro común, ya que “los intereses de las naciones y de los pueblos están compartidos.”

Barack Obama habló en la Asamblea General de las Naciones Unidas el pasado 24 de Septiembre, ante los dignatarios del mundo entero, pero en realidad su discurso entusiasmante de “cambio real posible”, de paz y cooperación, de inclusividad y solidaridad se había paseado ya por muchos países. El presidente de los EEUU trazó cuatro objetivos globales: la no proliferación y el desarme, la promoción de la paz y la seguridad, la preservación de nuestro planeta y una economía mundial que promueva oportunidades para todos los pueblos. Inyectó raudales de coraje para poder atender a esos grandes desafíos (Discurso entero en www.america.gov). Exhibió músculo, no de acero y misiles, sino de interna nobleza: “El arma más poderosa de nuestro arsenal es la esperanza de los seres humanos, la convicción de que el futuro pertenece a quienes desean crear y no destruir, la confianza de que los conflictos pueden acabarse y que llegará un nuevo día.”

Nuestros mundos eran hasta el presente muy pequeños para albergar líderes grandes. El acentuado sentimiento patrio no daba para reconocer una identidad planetaria. El liderazgo se limitaba a los territorios nacionales. El desarrollo de los medios de comunicación y transporte ha hecho nacer un sentimiento planetario. Sin embargo hacía falta un sólido liderazgo para alentar ese sentimiento y para impulsarlo hacia la consecución de las elevadas aspiraciones globales. Por primera vez en la historia de la humanidad contamos con liderazgo planetario. Nunca un dirigente había concitado tanto apoyo a lo largo de todo el planeta, ni capacidad de aunar tantas voluntades. Hombres y mujeres de todas las latitudes se reconocen en este hombre íntegro, amable, servidor y con clara visión de futuro.

En el momento en que llegábamos a una situación límite y la continuidad de la vida en el planeta entraba en peligro, en el momento en que las especies se extinguían y los polos se derretían, en el momento en que feroces cataclismos generados por el cambio climático se desataban en tantos lugares, cuando las grandes lacras del hambre y las nuevas enfermedades azotaban a la humanidad, cuando el afán de lucro desmedido de los pocos sumía en una crisis que castigaba a los muchos y más necesitados, cuando grupos y dictadores fanáticos, auspiciadores del odio, exhibían todo su armamento destructor…, se yergue una figura capaz de aunar a la humanidad entera. Obama sabe bien que la responsabilidad y el liderazgo exigen mucho más en el siglo XXI: “Los pueblos del mundo desean un cambio y han dejado de tolerar a quienes están en el lado equivocado de la historia.” El presidente Obama ha declarado que ellos, los EEUU, no podrán solos combatir esas lacras: “Juntos debemos construir nuevas coaliciones para poner puentes sobre las viejas divisiones, coaliciones con diferentes religiones y credos, de norte y sur, este y oeste, negros y morenos.” Seguramente no será el único, pero sí el primero. Una nueva y oportuna generación de líderes verdaderamente imbuidos de espíritu de servicio está naciendo. Emerge un liderazgo planetario inspirado en el principio de compartir, tan necesario en el mundo actual. Emerge, sobre todo en Europa y América, un liderazgo que cree y confía en que no hay problemas ni condiciones que no puedan ser resueltos por la voluntad hacia el bien, que a su vez nutre el espíritu de comprensión y fomenta la manifestación del principio de cooperación. Emerge por fin un liderazgo consciente de hay un vínculo fraterno entre los humanos y que cuando sea finalmente reconocido, derribará todas las barreras y pondrá fin al espíritu de confrontación y odio.

Una gran ovación de los dirigentes de muchas naciones cerró el mensaje de Obama en Nueva York. Las necesidades planetarias se evidenciaron, los objetivos fueron trazados, el liderazgo planetario es. El guante fue lanzado a los líderes y ciudadan@s de buena voluntad del mundo entero. Sólo nos resta recogerlo. Enfrentemos, pues, con valor y optimismo el desafío de construir la nueva civilización.

Koldo Aldai

diumenge, 27 de setembre de 2009

Música al cel.

La pianista Alícia de Larrocha ha mort a causa d'una llarga malaltia cardiorespiratòria. Va ser una nena prodigi.

Adéu a una de les pianistes més universals!!!

Un petit record des d'aquí al cel amb Mozart (Concerto nº 27 )

dissabte, 26 de setembre de 2009

Entrevista a Marta Matarín per Koldo Aldai


“Las carencias que hay en mí, las trato de completar con la fuerza que recibo de Dios” Entrevista a Marta Matarín, del equipo de coordinación de Brahma Kumaris en España.

La edad engaña cuando alguien ha “sprintado” en la carrera de adentro, cuando en su joven edad ha tenido ya la oportunidad de nutrirse de grandes seres y el coraje de poner en práctica sus enseñanzas. La edad engaña cuando alguien ha hecho de su breve existencia constante servicio y silencio. No le han asomado canas, pero nos colman ya su testimonio y discurso.
Cuando ya hace unos años, el jefe de una empresa de Sabadell le vino con una contrato fijo, con una opción de trabajo seguro y bien remunerado, ella ya había comprado el boleto del compromiso de por vida. Da fe de que en el camino hacia la paz conquistada no hay renuncias. Lo comparte con una sonrisa plena que delata verdad. A la gran serenidad que emana, le antecede el inmenso gozo de la unión con Dios. Ese gozo sella su voz y su presencia. Esa es la razón por la que al abrir el telón de diferentes actos de Ananta ha aparecido ella en el escenario inmenso, papel del guión y micrófono en sus manos.

La elegíamos precisamente por ese amor a Dios y la humanidad que, pese a su juventud, contagia. Fuera de las tablas y del ambiente de trabajo en el que siempre nos encontramos, hemos querido saber algo más de ella, de su vida e inquietudes. Hemos llamado a la puerta de su casa, la sede de Brahma Kumaris en el centro de Barcelona. Al borde del verano, en su pequeño jardín interior, frutas, pastas y zumos de por medio, esta mujer atiende a nuestra sana curiosidad de saber dónde y cómo conquista tanta paz.

¿El servicio te ha dado la felicidad?
Servir me hace feliz, cuanto más feliz soy más puedo servir. Hay muchas formas de servicio. No importa siquiera la situación física. Aún en caso de inmovilidad física, podemos desarrollar el mansa seva, es decir, el servicio a través de nuestra mente. El servicio puede seguir dándose, aún en esas situaciones. Cada vez que meditamos, podemos servir al mundo a través de nuestros pensamientos. Sea para lo bueno, o lo menos bueno, la semilla de todo comienza en nuestra mente.

¿Has hecho de la espiritualidad tu opción de vida?
Para mí la espiritualidad no es una opción de un momento concreto, sino de toda la vida. La meditación es una preparación para la vida en el mundo. Es una forma diferente de ser desde la mañana a la noche. Es más, pienso que los sueños son incluso diferentes. No se trata de hacer menos, sino de dar más calidad a lo que hacemos. Una persona pacífica no indica para nada una persona pasiva. Es importante disfrutar con lo que hacemos, entonces nada te parece estresante, ni cansado, porque vives intensamente ese momento.

¿Viene de muy atrás esa paz interior?
Siempre me han gustado los espacios de recogimiento y tranquilidad, bien es verdad que de joven por dentro me encontraba muy inquieta. Mis padres ampliaron mi mente, mostrándome otras formas de entender a Dios. Recuerdo cuando nos sentábamos los cuatro, mi hermana, mis padres y yo, en un banco del Monasterio de Montserrat al atardecer, una vez que la gente ya se había retirado. Ellos empezaron a frecuentar a finales de los ochenta el centro de Brahma Kumaris de Barcelona. Por aquel tiempo era el único de España. Más tarde se abrieron Alicante y Terrassa, éste último bajo la responsabilidad de mis padres. Ahora tenemos delegaciones en 17 ciudades de España.....

dijous, 24 de setembre de 2009

Tot te una raó de ser...

Diuen que les casualitats no existeixen i que tot passa per alguna raó, i a mes a mes sembla que hi hagi moments on tot conflueixi. Però el cert es que no sempre ens adonem o sabem quina raó hi ha darrera de certes situacions... Diuen que sempre hi ha reptes a superar que com mes creixem, evolucionem i madurem (a un nivell superior de creixement) sempre apareixen nous reptes a superar i entendre (físics, emocionals....). En el fons sempre s’ens demana mes.

En aquest procés alguns cops no entenem el perquè, o s’ens fa massa feixuc tot el procés i desitgem tenir-ho mes fàcil, poder de tant en tant deixar de lluitar i esforçar-nos. Aquest pensament era el que compartia amb una conversa ahir el vespre. Però el mes irònic i sorprenent va ser quan a la nit vaig obrir el correu i vaig veure que se m’havia enviat. Per pura “casualitat” havia rebut un mail amb les mateixes reflexions, amb uns dibuixos que ho il·lustraven, era ben be una historieta de còmic. Us la presento en forma de presentació (pps).

Una amiga meva ja fa temps em va deixar un legat, però que molts cops oblido deixant-me endur per les emocions. El seu legat va ser dir que ens equivoquem quan ens plantegem la vida pensant i lluitant amb les carregues que portem a sobre, la clau rau en que hem de deixar de lluitar i viure el moment, tot esta per alguna raó, si lluitem ens resistim al canvi i al procés, fent-se encara mes feixuc, per contra si ens deixem anar i fluïm com un riu, deixarem de patir i la carrega tant feixuga fins ara es molt mes lleugera.

Cliqueu al dibuix:

dimarts, 22 de setembre de 2009

....Però això si, tenim ordinadors portàtils!!!


Portem quasibé dues setmanes amb nens, i els mestres quasibé ja un mes treballant a l'escola. Amb aquest periode de temps és públic i notori el fet que moltes escoles encara al dia d'avui no tenen la plantilla coberta, el Departament d'Educació encara no ha nomenat els mestres per cobrir les reduccions de jornada a partir del famós i en certa manera polèmic nomenament telemàtic. I és que quan les places es fan públiques queden sense ser adscrites a ningú, ja que en principi no es poden compactar en una sola persona (conseqüentment podria esdevenir una jornada sencera en alguns dels casos). Per molt que es reclami al Consorci d'Educació de Barcelona no s'obté resposta. Davant d'aquesta situació les escoles es troben amb un problema real, simplement no es pot cobrir tot l'horari.

Som escoles Inclusives i per principi atenem la Diversitat amb els recursos més adequats per donar la millor resposta a les necessitats reals i particulars dels alumnes siguin quines siguin les seves característiques, necessitats o potencialitats. Però no tenim els recursos per eliminar barreres arquitectòniques que dificulten el dia a dia a alumnes amb movilitat reduida, com tampoc es preveu un augment del personal especialitzat (com auxiliars d'educació especial) pels alumnes que ho requereixin.

En els entorns menys afavorits, molts cops es necessita un suport professional, material i/o econòmic que ajudaria almenys a paliar les necessitats d'una societat menys afavorida i que poc a poc cada vegada més es veu més aïllada d'un món globalitzat.

Tenim una escola de disseny, com la nostra ciutat, de disseny sobre paper, en teoria i en idees, però el problema és que les idees no poden fer classe, no poden compensar les mancances que ens trobem dia a dia. Però,... m'oblidava un fet molt important! estem en una societat del segle XXI immersos en una societat digital, i virtual , diria quasibé com a Matrix. Estem en un moment trascendental, possiblement a la llarga el que per nosaltres és al dia d'avui la cosa més normal com pot ser un llibre, qui sap si demà serà una peça de museu i estaran relevats pels llibres digitals. Preveient aquest futur el Departament d'Educació ha impulsat a les escoles la introducció dels ordinadors portàtils pels alumnes i la conseqüent instal.lació de la xarxa Wifi. Sembla doncs que aquest ha de ser el recurs pel qual millori la qualitat d'educació de la nostra escola.

Tenim problemes per cobrir plantilles, no sabem si hi haurà prou personal per cobrir baixes, no tenim resposta del Departament amb les adaptacions necessàries per l'alumnat, es necessiten més hores d'atenció per auxiliars d'educació especial i altres professionals com psicopedagogs, logopedes... estem en crisi!... però això si tenim ordinadors portàtils!!! (per cert si no n'hi havia prou aquí els hem de pagar...)

“Amb tu som + pau” o el rebosar del alma colectiva: Koldo Aldai


“Amb tu som + pau” o el rebosar del alma colectiva
Crónica del acto celebrado el pasado 20 de Septiembre en el Auditori de Barcelona


Hubo encuentro físico de 2000 personas, pero sobre todo hubo fusión del mismo número de almas en el encuentro organizado por la Asociación Brahma Kumaris, la Fundación “Valores para vivir” y la Fundación Ananta. Era la cuarta edición del evento, pero la primera vez que se desarrollaba en la ciudad condal.

El acto cumplió con creces el objetivo de concitar a un importante número de almas testimoniando en favor de la fraternidad humana y la genuina paz, aquella que nace en el corazón del ser humano. No sabemos en realidad por qué se manifestó tanto fervor colectivo, qué nos catapultó a ponernos en pie durante interminables minutos y a aplaudir sin parar. ¿Redoblaban los aplausos por músicos y oradores, o era el gozo de sentirnos plenos, gozosos en un acto con pocos precedentes? ¿Era el agradecimiento a quienes habían tomado una palabra familiar, cercana, amiga, o era la magia sagrada de la unidad profunda y fraterna entre todas las almas concitadas…? Muy probablemente se trataba de un poco de todo.

Elenco de ponentes
Tras la presentación de las entidades organizadoras, tomó la palabra en primer lugar la hermana Jayanti, representante para Europa de la Asociación Brahma Kumaris, quien sitúo el reto de la paz en su verdadera dimensión interna. Con voz suave, pero argumentos poderosos, su mensaje alcanzó hasta el último rincón del inmenso auditorio. Invitó a elevar los pensamientos y puso deberes a los presentes: “¿Qué es lo que puedo hacer a través de mis palabras y acciones en beneficio del otro? ¿Cuáles son los motivos por los que dar gracias en cada día que nace?”

Miriam Subirana, directora de Brahma Kumaris España fue la encargada de traducir las palabras de la hermana Jayanti y de llevar a los presentes a un punto de profunda meditación colectiva. Hubo pues también resonante silencio dentro de una sala que había ya vivido recientemente momentos semejantes con motivo de los actos de “Inspira Conciencia”.

Federico Mayor Zaragoza fue el gran ausente en el Auditori. Una infección de garganta le impidió poner rumbo a Barcelona, no obstante se preocupó bien de que su mensaje de paz y de esperanza, estuviera presente. José Luis Capita, patrono de la Fundación Ananta, leyó las palabras que horas antes había enviado el ex director general de la UNESCO por fax, un mensaje invitándonos a “madrugar” a ponernos “en pie de paz”, a “alzarnos juntos”, a “no cejar”…

El primer causante del “calentamiento global” de la sala fue Joan Melé, director para Catalunya de Triodos Bank. La sacudida de conciencias se prolongó a lo largo de todo el tiempo de su disertación, mientras se extendieron sus palabras siempre claras y contundentes. Aún subrayando la importancia de nuestra dimensión interna y del desarrollo de una disciplina espiritual, Melé invitó a poner conciencia en nuestros actos exteriores diarios. Subrayó la contradicción que podemos abrigar en el sentido de que los ideales vayan por un lado y la voluntad por otro. Su discurso exigente caló en el auditorio. Apuntó nuestra condición de seres libres, creadores y capaces de amar, para inmediatamente dejar bien claro que el mundo espiritual también está aguardando nuestra actitud responsable y consecuente en los temas materiales.

Sus palabras más duras fueron frente a la obsesión tan generalizada de hacer dinero sin realizar esfuerzo alguno. Su discurso cuestionó los pilares del sistema: “La economía no ha de crecer más, sino que ha de madurar…” y se refirió al cáncer que supone el crecimiento desnortado en el organismo global constituido por la humanidad. La alocución nada complaciente del banquero, no estuvo exenta de logrados toques de humor: “¡No tenéis ni idea de dónde está vuestro dinero…!”. Su llamada constante a la responsabilidad se podía resumir en la rotunda afirmación de que nuestras acciones tienen inevitablemente una repercusión en los demás, porque “nosotros sí somos los guardines de nuestros hermanos”.

“Terremoto Melé” puso a dos mil personas en pie. Los largos aplausos hicieron ya vivir una sentida emoción colectiva. Su argumento no era condescendiente, pero su discurso pleno de fuerza y coherencia, con constantes llamadas a la responsabilidad, supo conquistar desde el primer momento la sala entera.

Al argumento de Melé siguió la poesía a raudales de Carvajal. Médico-poeta y banquero se encontraron ya en la primera frase que pronunció el popular conferencista colombiano: “Servir es poner el amor en movimiento”. Dulcemente provocadora la intervención de este habitual en los actos de Ananta, vino también a deshacer tópicos, abundando en una paz plena de compromiso y pasión. Carvajal cargó contra la paz “construida para que la vida no nos toque, la paz de las migajas, la paz de la miseria..” y dio a entender que la paz tiene que ver con el compromiso en todos los ámbitos de actividad humana. Retornando sobre la economía afirmó que “la economía que no es espiritual, no es humana”.

El poeta-orador se manifestó también rotundo al afirmar que “la paz no se puede construir mientras haya miseria”. Entre las múltiples definiciones de paz que nos regaló el creador de la Sintergética extraemos una: “la paz es el ojo del huracán en el que podemos permanecer serenos”. Abundando en las palabras del anterior ponente, Carvajal subrayó que no es el momento de “crecer sino de dar, pues nuestra riqueza se mide por lo que somos capaces de dar”. Animó a preguntarnos cada quien: “¿Qué le puedo dar a la vida?”

Alex Rovira subió al escenario apremiado por la falta de tiempo. Dedicó buena parte de su intervención más limitada a destacar los aspectos positivos de la crisis actual, invitando a aprovechar el momento de inflexión y de reflexión colectiva que ésta supone. Tras su “Bienvenida a la crisis…”, el escritor y conferencista quiso dejar bien claro que el sentido último de la vida es amar y que estamos aquí para el desarrollo de nuestro “potencial crístico”, no necesariamente vinculado a ningún credo. Animó a los asistentes a adoptar una actitud valiente y a transitar del arquetipo del “yo víctima”, al del “yo puedo”, a ver el pasado no tanto como un “sofá”, sino como un “trampolín”. Su intervención salpicada de cuentos, concedió también espacio a datos muy interpelantes: “Europa gasta más en mascotas que en la erradicación del hambre en el mundo”.

Notas para abrir corazones
Las diferentes actuaciones musicales pusieron el equilibrio a la palabra. El piano de Liliana Mafiotte, la lira y la voz de Luis Paniagua, el arpa de Teresa Espuny y el violín de Vassil Lambrinov, las voces celestiales de la Coral Interreligiosa por la paz tanto de adultos, como de niños, crearon el ambiente de recogimiento necesario en medio de los discursos. Los músicos bajaron al escenario melodías superiores, un trozo de Cielo a la Tierra y así nos trajeron por momentos las realidades elevadas que nos pueden aguardar tras todo este sostenido esfuerzo colectivo a favor de la fraternidad. Los músicos nos desvelaron, cada quien con su instrumento, los esplendores superiores. Descendieron energías poderosas, sutiles que nos penetraron y conmovieron el alma colectiva. Los corazones se abrieron y las inteligencias se iluminaron, de forma que se incrementó el anhelo de trabajar colectivamente a favor del bien de la humanidad. Todas las actuaciones fueron un llamado a los presentes a abrazar una vida consagrada a la belleza y a la luz.

El Coro interreligioso de Audir (Asociación para el diálogo interreligioso de UNESCO Catalunya) empujó al auditorio a un punto de puro arrobamiento colectivo. El rápido recorrido por melodías de diferentes credos culminó con un “Imagine” que no sólo levantó a los presentes de sus butacas, sino que los enlazó con sus brazos. En ese momento, sin tiempo siquiera para secar las cientos de mejillas empapadas, irrumpió de nuevo Jorge Carvajal, decidido a elevar al máximo toda aquella emoción concitada con la recitación del “Mantram de la unificación” (Los hijos de los Hombres son uno y yo soy uno con ellos…) Al dejar apresuradamente la sala, por encontrarnos ya fuera de hora, flotaba en el ambiente una sensación de haber vivido una mañana única e histórica. Ya sólo quedaba repartición de flores y abrazos, ya sólo la carrera para abandonar, entrada ya la tarde, un Auditori que acogió por largas e inolvidables tres horas el sueño de que “Juntos podemos”. Allí se selló el deseo de seguir trabajando juntos por la encarnación del eterno ideal de la unidad en la diversidad.

Interrogantes pendientes
El cronista se toma sus licencias y a pie de relato deja colgados algunos interrogantes: ¿Y si esa mañana inolvidable en ese aforo impresionante lleno a rebosar fuera un rotundo síntoma del comienzo de un emerger público de la conciencia espiritualmente universal de nuestro país? ¿Y si tras el acto contempláramos la necesidad de promover periódicamente grandes manifestaciones silentes colectivas en las que se evidencie el potencial enorme de los pensamientos aunados? ¿Y si esta unidad de acción entre diferentes organizaciones tras un alto ideal creciera? ¿Y si en el próximo reto, no ya tres, sino más organizaciones afines impulsados por generosos ideales, atendiéramos al desafío de llenar un espacio más amplio y alcanzar una mayor masa crítica a favor de la paz genuina?

La imagen del Palacio de San Jordi flotaba en el imaginario colectivo. ¿Si el Auditori, se había llenado tan fácilmente, si tanta gente se había quedado sin poder entrar por falta de espacio físico, no será ya la hora de atender más ambiciosos retos colectivos, en los que se deje sentir una masa crítica más amplia, un alma grupal que revele con toda su fuerza inconmensurable la nueva conciencia a favor de la fraternidad humana?
Koldo Aldai

21 Septiembre de 2009

dijous, 17 de setembre de 2009

La Grip. Carta d'una altra metge a la Ministra


Una amiga meva (metge) m'ha enviat aquesta carta i tal com ella diu ho publico: per solidaritat amb el col.lectiu sanitari i pèrque és un veritat inqüestionable.

La Grip. Carta d'una altra metge a la Ministra per Monica Lalanda.
- 9 de setembre de 2009. -

Senyora ministra, li proposo que sigui vostè la primera espanyola que es vacuni contra la grip A. De fet, amb aquest despropòsit anomenat autonomies, si se les vacuna a vostè i tota la cartera de gent que ens governa a Espanya, el grup control seria prou gran com per sentir-nos tots més segurs.Veurà vostè, li agraeixo que m'hagi col·locat al capdavant dels grups derisc i que tingui vostè tant interès en el qual no m'agafi la grip.

Entenc que vostè em necessita perquè el sistema de salut no es col·lapsi; tanmateix, és una gran pena que igual com vostè es preocupa per la meva salut i de sobte em valori com un bé nacional, no es preocupi per la meva situació laboral. La convido que vingui a veure el meu contracte o el de la resta dels metges en aquest país. La gran majoria treballem amb contractes que en la resta de l'Europa antiga serien una vergonya.

Senyora ministra, jo no em vacunaré. El virus no ha acabat de canviar i apartir de l'última mutació haurien de passar sis o vuit mesos perelaborar susdita vacuna. És a dir, la vacuna que ens proposen no pot serefectiva. Quant a la seva seguretat, ja tenim l'experiència de vacunesper a la grip fabricades amb presses; s'usen ajudants perillosos perpoder posar menor quantitat de virus. Francament, jo prefereixo tenirmocs tres dies per sofrir un Guillain-Barré.Senyora ministra, no m'agrada ser un conill d'índies. El Centre dePrevenció i Control de Malalties de l'UE "espera a saber quins sónels efectes de la vacuna en els adults sans per detectar possiblesconseqüències adverses". Miri vostè, gairebé que no. Prefereixo que se laposi vostè i m'ho explica.Senyora ministra, se'ls està marxantanant l'assumpte de les mans. És ja més que clar que aquest virus, encara que molt contagiós, és moltpoc agressiu i més del 95% dels casos cursa de manera lleu. S'espera un màxim de 500 morts davant els 1500 a 3000 que provoca la grip tradicional.

Mentrestant, vostè està permetent un malbaratament de recursosinacceptable. Molts hospitals al país estan sent objecte de canvisarquitectònics absurds i innecessaris per preparar-se per a unahecatombe que ja sabem no ocorrerà. S'han gastat vostès 333 milions d'euros en aquesta pandèmia de color i fantasia. La letalidad del virus és del 0.018%, francament irrisòria.

Senyora ministra, em deixi que li recordi que la grip A ha matat de moment a 23 persones i que té una taxa d'incidència de 40-50 casos persetmana i 100.000 habitants. Tanmateix, el tabac produeix a Espanya40.000 morts a l'any i 6.000 per tabaquisme passiu. Això sí que és unapandèmia, però vostè prefereix ignorar-la. És un tema menys atractiu ique li crearia multitud d'enemics. Dels 447 morts a les carreteresespanyoles el 2008, ni parlem, que no és de la seva cartera.

Senyora ministra, m'expliqui per què té vostè el Tamiflú sotacustòdia de l'exèrcit. L'eficàcia dels antivirals en aquesta grip és dubtosa i de qualsevol manera l'únic que fa és reduir en una estoneta la durada dels símptomes i amb efectes secundaris no menyspreables. Qualsevol diria que guarda vostè sota set claus la cura contra el càncero la pesta bubònica. Posi el fàrmac a les farmàcies que és on ha de ser i deixi's de fantasies més pròpies d'Hollywood. Alternativament, faci alguna cosa sobre la patent de l'osetalmivir i permeti que el fabriquin altres companyies farmacèutiques, així no hi ha aclaparaments de restriccions.

Senyora ministra, les previsions de l'Organització Mundial de la Salut ja s'han patinat en ocasions anteriors. Quan la grip aviària, van predir 150 milions de morts que al final van quedar en 262 morts. S'han tornat aequivocar, no importa. L'important és parar la bogeria en la qual estem muntats i aquesta, senyora Jiménez, és responsabilitat seva. Senyora ministra, aquí una és una cínica per naturalesa. Massa gent s'emporta tall en aquest assumpte. No només els fabricants de les vacunes i els antivirus sinó els que fan les màscares, els de la vitamina C, els del bífidus actiu, els fabricants de ventiladors artificials i pulsioxímetres, els dels mocadors d'un sol ús, els productes de desinfecció de mans, fins als presos amb malalties incurables que volen aprofitar per marxar a casa. Tanmateix, no em negarà tampoc que la pantalla de fum els ha vingut al punt al seu govern ara que la crisi segueix la seva marxa, la desocupació té nivells històrics, ens pugen els impostos, puja l'IRPF i baixa el PIB. Una casualitat,suposo.

Senyora ministra, una coseta més. Si he de veure moltes més fotos seves a mitja pàgina amb mirada astuta, vestits sexis i poses de model... em donarà alguna cosa!

Mónica Lalanda ha passat els últims 16 anys a Anglaterra, la majoria com a metge d'urgències a Leeds (West Yorkshire). En l'actualitat treballa en la unitat d'urgències de l'Hospital General de Segòvia, participa en diverses publicacions angleses i també il·lustra llibres i revistes amb vinyetes mèdiques.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Un Referendum de polemica a Arenys de Munt

Se les pensen totes... és bona la comparació amb els "gals irreductibles" de l'Astèrix !!!
(vinyeta rebutjada per "El Jueves)

diumenge, 13 de setembre de 2009

Inici de curs amb nens....


Diuen que una imatge val mes que mil paraules.... els temps canvien...


A tothom del Mon docent molt bon inici de curs ... :)


Tu tens el rellotge, jo tinc el temps


Entrevista realitzada per VÍCTOR-M. AMELA a: MOUSSA AG ASSARID .

No sé la meva edat: vaig néixer al desert del Sàhara, sense papers ... Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He estat pastor dels camells, cabres, xais i vaques del meu pare. Avui estudi Gestió a la Universitat Montpeller. Estic solter. Defenso als pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme

- Quin turbant tan bonic ...!
- És una fina tela de cotó: permet tapar la cara en el desert quan s'aixeca sorra, i alhora seguir veient i respirant al seu través.

- És d'un blau bellíssim ...
- Als tuareg ens deien els homes blaus per això: la tela destenyeix alguna cosa i la nostra pell pren tints blavosos ...

- Com s'elaboren aquest intens blau anyil?
- Amb una planta anomenada indi, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, per als tuareg, és el color del món.

- Per què?
- És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.

- Qui són els tuaregs?
- Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és l'amazigh (berber), i el nostre alfabet, el tifinagh.

- Quants són?
- Uns tres milions, i la majoria encara nòmades. Però la població decreix ... "Cal que un poble desaparegui perquè sapiguem que existia!", Denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.

- A què es dediquen?
- Pasturats ramats de camells, cabres, xais, vaques i ases en un regne d'infinit i de silenci ...

- De veritat tan silenciós és el desert?
- Si estàs a soles en aquell silenci, sents el batec del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se a un mateix.

-Quins records de la seva infantesa al desert conserva amb més nitidesa?
- Em desperto amb el sol. Aquí hi ha les cabres del meu pare. Elles ens donen llet i carn, nosaltres les portem a on hi ha aigua i herba ... Així va fer el meu besavi, i el meu avi, i el meu pare .... I jo. No hi havia una altra cosa en el món més que això, i jo era molt feliç en ell!

-
Sí? No sembla molt estimulant ...
- Molt .. Als set anys ja et deixen allunyar del campament, per al que t'ensenyen les coses importants: a ensumen l'aire, escoltar, afinar la vista, orientar pel sol i les estrelles ... I a deixar-te portar pel camell, si et perds: et portarà a on hi ha aigua.

- Saber això és valuós, sens dubte ...
- Allà tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cada una té enorme valor!

- Llavors aquest món i aquell són molt diferents, no?
- Allà, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada fricció és valuós. ¡Sentim una gran alegria pel simple fet de tocar-nos, d'estar junts! Allà ningú somia amb arribar a ser, ¡perquè cada un ja és!

- Què és el que més li va impactar en el seu primer viatge a Europa?
- Vaig anar a la gent per l'aeroport .. . En el desert només es corre si ve una tempesta de sorra! Em vaig espantar, és clar ... - Només anaven a buscar les maletes, ha, ha ... - Sí, era això. També vaig veure cartells de noies despullades: per què aquesta falta de respecte cap a la dona?, Em vaig preguntar ... Després, a l'hotel Ibis, vaig veure el primer aixeta de la meva vida: vaig veure córrer l'aigua ... i vaig sentir ganes de plorar.

- Quina abundància, quin malbaratament, no?
- Tots els dies de la meva vida havien consistit a buscar aigua! Quan veig les fonts d'adorn aquí i allà, encara segueixo sentint dins un dolor tan immens ...
- Tant com això?
- Sí A principis dels 90 va haver una gran sequera, van morir els animals, vam caure malalts ... Jo tindria uns dotze anys, i la meva mare va morir ... Ella ho era tot per a mi! Em contava històries i em va ensenyar a comptar-les bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.

- ¿Què va passar amb la seva família?
. - Convèncer al meu pare que em deixés anar a l'escola. Gairebé cada dia jo caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de menjar al passar davant de casa ... Vaig entendre: la meva mare estava ajudant-me ...

- D'on va sortir aquesta passió per l'escola?
De que un parell d'anys abans havia passat pel campament el rally París-Dakar, ia una periodista li va caure un llibre de la motxilla. Ho vaig recollir i l'hi vaig donar. Em va regalar i em va parlar d'aquell llibre: El Petit Príncep .. I jo em vaig prometre que un dia seria capaç de llegir-lo ...

- I ho va aconseguir.
- Sí I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França. - Un tuareg a la universitat...! Ah, el que més enyoro aquí és la llet de camella ... I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allà les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d'una altra, com és diferent cada cabra ... Aquí, a la nit, mireu la tele.
- Sí .. Què és el que pitjor li sembla d'aquí?
-
Teniu de tot, però no us n'hi ha prou. Us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un banc, i hi ha ànsia de posseir, frenesí, pressa ... Al desert no hi ha embussos, i sap per què? Perquè allà ningú vol avançar a ningú!

- Descriguim un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.
- És cada dia, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor, i el fred no ha arribat, i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd ...

- Fascinant, per descomptat ...
- És un moment màgic ... Entrem tots a la tenda i bullim te. Asseguts, en silenci, escoltem el bull ... - Qué paz... La calma ens envaeix a tots: els batecs del cor es compassen l'pot-pot del bull ... - Quina pau ... - Aquí teniu rellotge, allà tenim temps ...

Font: La Vanguardia

dijous, 10 de setembre de 2009

Do You Hear the People Sing? o el clam d'un poble.

M'havia resistit durant molt de temps en fer un post amb una de les peces, potser la més emblemàtica, d'un dels musicals que més m'agraden: Els miserables. Aquesta peça, situada a França, parla de com el poble està enfadat i cansat de ser esclau i lluita per ser lliure. (Al final de la cançó comença la revolució). Avui potser no és necessari arribar a les barricades però si a replantejar-nos que volem per nosaltres, pel nostre poble i pel nostre Pais.
BONA DIADA A TOTHOM!!! i disfruteu d'aquesta petita joia.

dimarts, 8 de setembre de 2009

Barcelona en runes


Ser més sans

Patim una espècie de subdesenvolupament emocional que ens impulsa a certes conductes autodestructives, tant en la nostra vida pública com privada.
És urgent la recerca d'un camí que ens permeti trobar una manera de ser més sans, i aquest camí està íntimament relacionat amb l'amor i l'espiritualitat.
L'amor és el millor símbol de la salut de l'home, és tot l'oposat de l'agressió, de la por i de la paranoia, que al seu torn representen la patologia que ens desuneix.
Autor: Claudio Naranjo

Potser aquesta por i aquesta paranoia ens podrien arribar a portar a una destrucció de les nostres vides i del nostre món, i en concret una microvisió. Una ciutat costanera del nostre pais com és Barcelona. Podria obviament citar moltes altres localitats on es podria produïr un procés d'aquesta mena, però ho he fet per dues raons principals: per una banda és la meva ciutat, per l'altre és la font d'inspiració d'un projecte fotogràfic que m'ha arribat en forma de pps del fotògraf Albert Puntí. Segons la seva propia introducció pretèn fer un viatge en el temps cap al futur per documentar el que queda de la civilització en la que viu, el seu objectiu és parlar de la fragilitat dels projectes humans creant imatges que convidin a la reflexió.
El Projecte realment fa pensar, va més enllà d'una simple imatge i massa paraules enterbolirien qualsevol reflexió. Sense més preàmbuls: (cliqueu-hi)

dilluns, 7 de setembre de 2009

L'embriaguesa de la metamorfosi


Potser no és tot tan difícil

Christine se sorprèn que la conversa li sigui tant fàcil, alguna cosa s'estremeix sota la seva pell. Qui sóc jo de fet, què m'està passant? Per què puc fer de sobte tot això? Amb quina naturalitat em moc, i això que sempre em deien que era rígida i que caminava com un ànec? I amb quina fluïdesa parlo, i suposo que no dic cap ingenuïtat, perquè aquest cavaller tan important m'escolta amb benevolència. M'haurà canviat el vestit, el món, o ho duia tot dintre i només mancava de valor, només estava sempre massa atemorida? La meva mare m'ho deia. Potser no és tot tan difícil, potser la vida és infinitament més lleugera del que creia, només cal tenir coratge, sentir-se i percebre's a si mateixa, i la força flueix llavors de cels insospitats.
Autor: Stefan Zweig

Hi ha moments a la vida que estan fets per contemplar, o entendre, almenys intentar-ho, tot el proces que s'ha anat endegant al llarg de la vida perque s'ha seguit un curs del cami no un altre... Quan fas una parada i mires el paisatge del teu voltant veient tot allo que has deixat enrera t'adones que estas al lloc adequat i tambe has fet el que calia i se't demanava.

Pero saber que estas al Cami no vol dir que sempre ho entenguis o sigui el que mes desitges, hi ha moments que es com si una força poderosa t'hi portes, t'hi encamines.

Per aquests moments....

diumenge, 6 de setembre de 2009

Erasmus de ida y vuelta:Koldo Aldai


Bolonia y su polémico plan sacaron a los jóvenes de las playas antes de lo acostumbrado. Septiembre ha madrugado y los aviones no esperan para quienes pondrán rumbo a uno de los 31 países del programa Erasmus. Muy probablemente muchas madres “solidarias” hayan guardado también toalla y bronceador. Son caros para las madres los nuevos horizontes de sus hij@s. Seguí la pista de una de esas bravas progenitoras.

Esta madre ayudará a la joven con las maletas, pero hubiera preferido esconderlas en el último rincón del trastero. Jurará en su foro interno contra la Unión Europea y el programa Erasmus, maldecirá al inventor de la “movilidad académica”, pero acompañará, bien arreglada para la ocasión, a su hija al aeropuerto, desde donde volará a la ciudad elegida. Le dará alas, aunque la víspera de su partida empapará de silenciosas lágrimas toda la almohada.

Junio asoma lejano, pero grande, muy grande. Diez meses de iniciación de la estudiante para sentarse después con ella de igual a igual, de mujer a mujer, para hilar una misma y ya madura conversación. Son las madres valientes de nuestros días, las que eligen puerta abierta y no regazo. Es cara siempre nuestra libertad, pero más aún la que en justa ley es preciso devolver a l@s hij@s. Hoy tienen billete de ida y vuelta. Hace 70 años sólo de ida. La vuelta era siempre una incógnita, cuestión de suerte, ni siquiera de valor, por más que la verdadera suerte se sujete siempre a destino.

La madre cercana que inspira estas líneas, apenas ha dormido en toda la noche. Cuando la vi a media mañana, sus grandes ojos rojos aún testimoniaban un desconsuelo hasta el alba. Los jóvenes de hoy van a las Universidades de Francia, Alemania, Italia… comparten estudios con los colegas de esos países. Amén de proseguir con la carrera, van a conocer otras lenguas y culturas, a colaborar, a reír y disfrutar con los estudiantes del país en cuestión.

Hace 70 años iban a intercambiar tiros y no conocimientos, dolor y muerte y no ciencia y vida con los jóvenes enemigos de otros países, con los abuelos de los colegas de ahora. Ahora comparten pupitres, hace unas décadas se enfrentaban en trincheras. No quiero ni imaginar los ojos de la madre en cuestión hace 70 años, si su hijo, si su hija, en vez de a una facultad lejana, se encaminara a una sangrienta batalla.

Septiembre también madrugó en su primer día de 1939. Entonces comenzó la más negra pesadilla humana. Nadie diga que no avanzamos, que la historia quedó congelada. No veo ya a tiranos paseando sus tanques invasores por la geografía de otros países. Ningún padre, ninguna madre clame contra la Unión Europea, o si no que recuerden cuando los hijos tenían que correr a frenar a esos crueles tiranos, cuando calzaban botas de guerra y no deportivas, cuando blandían fusil y no portátil, cuando cogían trenes que rugían y nunca volvían...

Koldo Aldai

divendres, 4 de setembre de 2009

Sobre la tolerància. (I)


Pregària per a descobrir l'altre

Senyor, Ensenyeu-nos a veure darrera de cada persona un germà.
Algú que s'amaga,amb els seus sofriments i les seves alegries.
Algú a qui moltes vegades fa vergonya de presentar-se tal com és.
Senyor,feu-nos descobrir darrera de cada rostre,
al fons de cada mirada, un germà semblant a Vós,
i al mateix temps completament diferent als altres.
Senyor,que el vostre Esperit ens obri la mirada per tractar-los cada ú a la seva manera,
com Vós vàreu fer amb la Samaritana,amb Nicodem, amb Pere...
Tal com ho feu amb nosaltres.
Voldríem començar avui mateix a comprendre cadascú dins el seu món,
amb les seves idees, les seves virtuts i febleses.
I també, per què no?... amb les seves dèries.
Senyor,que us veiem darrera de cada rostre.

Autor desconegut

"Decidits a prendre totes les mesures positives necessàries per a promoure la tolerància a les nostres societats, per tal com la tolerància no és només un principi valuós sinó també una condició necessària per a la pau i el progrés econòmic i social de tots els pobles, declarem, amb aquesta finalitat, el que segueix:
La tolerància és el respecte, l'acceptació i l'estimació de la riquesa i de la diversitat de les cultures del nostre món, de les nostres formes d'expressió i de les nostres maneres d'expressar la nostra qualitat d'éssers humans...
La tolerància no és ni una concessió, ni una condescendència, ni complaença. La tolerància és, en primer lloc, el reconeixemenet dels drets universals de la persona humana i de les llibertats fonamentals dels altres. En cap cas la tolerància no pot ser invocada per justificar atemptats a aquests valors fonamentals. La tolerància ha de ser practicada pels individus, els grups i els estats.
La tolerància és la clau de volta dels drets humans, del pluralisme (inclòs el pluralisme cultural) de la democràcia i de l'estat de dret. La tolerància implica el rebuig del dogmatisme i de l'absolutisme, sosté les normes enunciades en el conjunt dels instruments internacionals relatius als drets humans.
D'acord amb el respecte als drets humans, la pràctica de la tolerància no significa tolerar la injustícia social ni renunciar a les pròpies conviccions, ni fer concessions en aquest aspecte. La pràctica de la tolerància significa que cadascú és lliure de triar les seves conviccions i reconeix que l'altre gaudeixi de la mateixa llibertat. Significa l'acceptació del fet que els éssers humans, que es caracteritzen naturalment per la diversitat del seu aspecte físic, de la seva situació, de la seva forma d'expressió, dels seus comportaments i dels seus valors, tenen el dret de viure en pau i de ser tal com són. També significa que ningú no té el dret d'imposar les seves opinions als altres. "
Tolerancia i Drets Humans (Declaracio dels Drets Humans) París, 15 de novembre de 1995- 28 Conferència General de la UNESCO

Sé del cert que aquest post te una prèvia molt llarga, pero no sabia com concretar i transmetre el que volia dir. Tolerància és doncs un terme molt important i clau en qualsevol societat humana. Ens fa ser dignes de la nostra Humanitat.
Ahir, sense anar mes lluny, un amic meu en el seu blog "
De Barcelona al Mon", parlava daquest terme en el seu darrer post "Quina tolerància?" . Ho feia en referencia a la intolerància que es respira a la nostra ciutat en referencia a les diferents orientacions sexuals, en concret en aquest cas a la homosexualitat.
Em temo molt, però, que la intolerancia no es concentra en una sola ciutat, ni tan sols en un sol pais, i menys la intolerància es referent a un sol aspecte de la persona. Siguem sincers a la població, les persones del dia dia, per motius diversos pero centralment pel sentiment de por i inseguretat, rebutja tot allo que es desmarca del normal, de l'estandar de la majoria, simplement pel fet de ser diferent. Obviament hi ha moltes variables en ser diferent (races, creences, caracteristiques fisiques, orientacio sexual, cultural....).
Molts cops, doncs, ens centrem amb estereotips i etiquetes per posicionar-nos i oblidem un fet bàsic i principal que configura la realitat: som individus únics i irrepetibles amb unes mancances i unes potencialitats que ens permetran desenvolupar-nos el màxim de les nostres possibilitats. Oblidem molts cops que tothom es divers i que aquesta Diversitat es la nostra gran riquesa; i tenint aquestes falles de memòria i creient-nos posseidors de la Veritat rebutgem els nostres veïns, simplement per no ser igual a nosaltres, una vegada per ser gitanos, una altre vegada per ser inmigrants, .... la llista de raons seria inmensament llarga i l'únic que reflectaria, si no ho ha fet ja, es la pobresa que moltes persones tenen dominades per una por que malauradament es desancadena amb actituds gens adequades, molts cops agresives i feridores tant a nivell verbal com físic.
Oblidem molts cops a mirar als ulls de qui tenim al davant, ho oblidem. Si miressim aquests ulls segurement hi veuriem l'ànima i ens adonariem que som germans.

Posem seny


Arrel del post anterior referent a la grip A, un amic m'ha fet arribar aquesta informacio que crec si mes no interessant:

Madrid, 2 sep (EFE).- El presidente del Consejo General de Colegios de Médicos, Juan José Rodríguez Sendín, ha denunciado hoy que "las epidemias de miedo siempre se crean con algún interés", económico o político, en relación a la relevancia que se le está dando a la gripe A. "Estamos ante una epidemia de miedo que promueve respuestas exageradas", ha asegurado en una rueda de prensa Rodríguez Sendín, quien ha señalado que la "entidad" que se está dando a una enfermedad "tan común" como la gripe no responde a "intereses sanitarios". El doctor no ha dudado de que, en el abordaje de esta pandemia, "hay intereses de todos los tipos, desde económicos, que son los más evidentes, a otros, que pueden ser políticos".
El abordaje del nuevo virus está generando "algo distinto" a la gripe, es decir, "el temor a algo desconocido que genera muchísimo sufrimiento" y que, cuando se instala de forma definitiva en la sociedad, ha matizado el experto, "los médicos lo llevamos mal".
Rodríguez Sendín ha comparado esta situación con un incendio, ante el que los sanitarios no saben "muy bien qué hacer". "Intentamos apagarlo a cubitos -de agua- y por otro lado siempre hay gente empeñada en echarle gasolina", ha aseverado. Aunque ha considerado normal que "la gente tenga sus miedos", ha recordado que en torno a un 13 por ciento de la población española es hipocondriaca. "Tenemos un porcentaje importante de enfermos crónicos que, a los pobrecitos, se les han dicho que tiene especialmente riesgo de morirse y no es cierto", ha argumentado, para referirse a "datos reales". Con lo que ha ocurrido hasta ahora en España, y con la experiencia de la gripe A en los países del hemisferio sur, se constata que será "bastante
más llevadera y leve que la estacional, a la que estamos tan acostumbrados".

El doctor ha ironizado con que este nuevo virus produce una gripe que, como todas las demás, tiene "cinco letras" y que también atenderán los médicos de Atención Primaria. De hecho, ha puntualizado que el 95 por ciento de los casos no precisarán de ninguna atención especial y muchos de los enfermos ni acudirán a las consultas porque su dolencia pasará desapercibida, "al echarle la culpa a cuestiones diversas o a una mala digestión". Rodríguez Sendín ha recurrido a la "gran experiencia acumulada" en el tratamiento de las gripes que tienen los médicos de este país, porque "la imaginación" o "la fantasía" permiten "novelar" pero, ha ironizado, éste es "un género distinto al ejercicio de la medicina". "Insistimos en la normalidad", ha indicado el experto, quien ha hecho hincapié en que las medidas que se están planteando para evitar contagios son "las de toda la vida". "No es una medida escandalosa que si tienes delante a un ser querido que tiene gripe u otra enfermedad respiratoria, no te acerques mucho por si te lo puede pegar", ha insistido, además de recomendar "lavarse las manos bien lavadas" con agua y jabón. Sobre la vacuna, ha incidido en la gran experiencia que se tiene sobre la inmunización de la gripe, ya que "todos los años los virus mutan", aunque el tratamiento para el H1N1 está aún en fase experimental y los dos meses que restan para su conclusión "parece que es poco tiempo, pero es un mundo".
El presidente de la OMC ha aclarado que la selección de determinados grupos de riesgo sirve simplemente para "ordenar", ya que embarazadas y enfermos crónicos "tienen un plus de peligrosidad añadido" para su salud. El especialista ha subrayado que "no hay más razón para vacunarse más este año", dado que la gripe de otros años ha sido "muchísimo más grave y mortal".

dimecres, 2 de setembre de 2009

Grip A, virus i d'altres

Fa tan sols quaranta-vuit hores que les portes de les escoles van obrir. Ara per ara, aquests dies tan sols pels mestres, però no sense petits entrebancs. Deixant de banda la instalació del cablejat wifi procedent del Projecte Heura per part del Departament d'Educació i tota la desorganització que comporta als passadissos i a les aules de capses, cables immesurablement llargs i pols, planeja com qui no vol, el tema de la grip nova.

En portes d'aquest nou curs encara no tenim gaire clar a les escoles les actuacions i mesures previstes per la tant temuda grip A. Per una banda s'alerta molt d'una probable epidèmia greu i possiblement mortal en alguns casos. Per l'altre es parla de les mesures preventives i les consegüents vacunes que s'hauran d'administrar a la població de risc, població que s'acaba d'excloure el cos de mestres.

Els mestres no formem part d'aquesta població de risc? es veu que, segons Sanitat, no. Tampoc els nens petits, tan sols en casos d'alguna patologia prèvia, o malalts crònics. Els petits són experts en agafar polls, encostipar-se, patir petites grips intestinals o grips normals... i conseqüentment els professionals de l'educació en som bona part, part activa del contagi; però es veu que en el cas de la grip A això no passa.

Per últim un punt, si més no, controbertit sí no provocador. Una informació que darrerament està corrent per internet que en poques paraules es ve a preguntar quin interès té la Industria Farmaceutica en el tema dels virus. És ben conegut, ja que s'han publicat casos, de que (sobretot en població del Tercer Món) no s'ha aportat medicació adient perquè no sortia rentable. En aquesta línea doncs, Julián Alterini autor d'aquest documental, exposa dades alertants de la Pandèmia i del risc de la seva vacunació.


No és un post de posicionament a favor o d'anar en contra, simplement és una reflexió oberta d'aquests darrers aconteixements tant contradictoris que en certa manera fan pensar en allò de: som els titelles o els titellaires??