dijous, 30 de setembre de 2010

L'Endemà


L'endemà de molts dies i moltes nits, l'endemà d'un parèntesi necessari, l'endemà de moltes experiències viscudes, l'endemà d'una vaga general....

L'endemà, és cert, d'un periode de temps on necessitava estar fora d'aquest aparador virtual i d'altres aparadors. En certa manera necessitava allunyar-me al desert, per retrobar coses perdudes. L'endemà de fets realment relevants com pot ser, per citar-ne un, la mort de Raimon Panikkar aquest estiu...

L'endemà, torno a escriure, a plasmar petites espurnes de la vida que m'envolta, quelcom em va fer escriure l'endemà de la vaga general.
Una vaga general, que si més no, curiosa, per no dir tràgica. No sè si es pot afirmar el terme general a una vaga que va tenir un seguiment irregular depenent dels sectors de treball. Una vaga que no s'hagués viscut intensament, si els piquets no haguessin bloquejat o haver-ho intentat, fàbriques, grans superfícies... o grups antisistema haguessin incendiat i haguessin destrossat punts de la ciutat, tant sols per reivindincar ves a saber què, o simplement pel plaer de destruïr.
Quin sentit té plantejar una vaga general i posteriorment omplir-se'n la boca del seu suposat èxit, quan en el seu procés s'ha usat la coacció i l'amenaça a diversos ciutadans, s'han fet explotar vehicles, s'han cremat containers, s'han tallat carrers fent malbé mobiliari urbà? Potser és que ho tinc malentès però creia que vivíem en una societat democràtica i que existia el principi del respecte a l'altre. Però pel que es veu aquest marc social desapareix quan alguns convoquen una vaga general, aleshores la nostra societat es transforma en els intints més bàsics, tornant-se, part d'ella, una massa destructiva contra si mateixa.
Potser en el fons el que realment passa és que no som una societat madura, vivim en una societat aparador, superficial, on les pautes estan com a desaparegudes i al mínim d'inestabilitat tot es desmonta com un castell de cartes.