dijous, 30 d’octubre de 2008

Castanyada versus Halloween


La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada, o a altres dies propers. Com el halloween dels països anglosaxons, prové d'una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la 'castanyada' és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment envoltes en paper de diari. En molts llocs, el dia de Tots Sants, els confiters organitzaven rifes de panellets i fruita confitada.

Sembla que el costum d'ingerir aquestes menges -altament energètiques- prové del fet que durant la nit de Tots Sants, vigília del dia dels morts, es tocava a morts sempre seguit fins a la matinada; amics i parents ajudaven els campaners a fer aquesta dura tasca, i tots plegats consumien aquests aliments per no defallir.

Se sol representar amb la figura d'una
castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d'abric i amb mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes per a la venda al carrer.
Hom recorda que anys enrere en alguns pobles de Catalunya s'acostumava a buidar carabasses o pebrots i se'ls guarnia amb una espelma encesa en el seu interior. Es col·locaven llocs no gaire il·luminats on se sabia que hi passava gent la nit de Tots Sants, per a esporuguir-los, especialment a la canalla. És una pràctica que s'ha perdut.

Aquí teniu un exemple d'una cançó de castanyada "Marrameu torra castanyes"




55


marrameu torra castanyes.mp3 -

El mot Halloween fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d'origen celta, que tan ràpidament s'han estès per tot el món i, en especial, pels països hispanoparlants.

Fa molts segles, a
Bretanya, Escòcia i Irlanda, el dia 31 d'octubre se celebrava la festivitat de Samhain, que coincidia amb el darrer dia de l'any segons els antics calendaris celtes i anglosaxons. Samhain era el déu dels morts. Algunes fonts indiquen que la paraula gal·lesa "Samhain" literalment vol dir "final d'estiu". El dia que celebraven Samhain era el dia de fi d'any, el 31 d'octobre en el nostre calendari. En aquella època, s'encenien grans fogueres sobre les muntanyes per foragitar als esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anàven acompanyades de bruixes i esperits.Per això no s'encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos.

Amb l'arribada del Cristianisme s'establí el primer dia de Novembre com a Dia de Tots Sants. En aquell moment, el 31 d'octubre es convertí en All Saints Eve (vigília del Dia de Tots Sants). Aquestes paraules anaren derivant cap a All Hallows Eve, d'on va sortir la paraula Halloween. Hallow és un mot que en anglès antic significa sant o sagrat, i que prové, juntament amb la paraula moderna holy, del mot germànic khailag.

Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als
Estats Units en el segle XIX. A partir d'aquí, la tradició es va començar a estendre per la resta del món.
(font viquipedia)

Aquí teniu un exemple d'una cançó de Halloween "Knock Knock trick or treat"




Knock

Knock Trick or Treat - unknown

Castanyada versus Halloween. Què està passant al nostre món, al nostre entorn més proper que ens deixem endur per allò que ens és més novedós. Sembla més interessant, més bonic, més nou....

Estem en un procés on dues cultures estan simultàneament vivint i existint. Ara per ara, les dues estan igual de vives, una des d'una existència més tradicional i l'altra més a nivell d'importació. Halloween no és extern a nosaltres no és limita a ser una celebració "comercial", als mateixos centres educatius, des de l'àrea d'anglès, es dona a conèixer, decorant espais...

Quin és el futur de la Castanyada? únicament depèn de nosaltres, de si per comoditat o passotisme o bé per elecció, preferim una tradicció no tant propera, deixant morir poc a poc petites coses de la nostra identitat.

Escolliu vosaltres mateixos, on us sentiu més identificats. No hi ha res ni millor ni pitjor, simplement diferent.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Tardor i pluja


Cançó després de la pluja

Ara el que cal és que tot recomenci:
els pollancres i els tells a la vora del riu
i les flors al jardí d'hivern,
els homes que treballen fora vila
i les cases incertes del raval,
les dones i els infants,
el soroll del carrer
i el de les fàbriques
i l'aigua sota el pont,
els que van i els que vénen
i els que no van ni vénen.

Ara el que cal és que tot recomenci:
la veu i el gest on no hi ha veu ni gest,
els camins que no menen enlloc
i la incertesa del vent, el que encara no hem dit
i el que encara no hem pensat,
el que voldríem i el que no voldríem,
el que és bell i llunyà i el que és pròxim i obscur.

Ara el que cal és que tot recomenci;
ben certament,
el que més cal
és l'esforç de recomençar
un cop més encara.
Miquel Martí i Pol

Sembla que tot recomença que tot torna al seu lloc al seu temps a la seva època. Iniciem la tardor amb pluja i amb una mica de fred. Fins quan podrà durar? Podrem menjar les castanyes abrigats aquest any?



dissabte, 25 d’octubre de 2008

Les amistats estan fetes de trossets


Trossets del temps que vivim amb cada persona.
El que importa no és la quantitat de temps que passem amb cada amic, sinó la seva qualitat.
Cinc minuts poden tenir més importància que un dia sencer.

Algunes amistats estan fetes de riures i plors compartits; altres, d’hores d’escola; altres, de sortides, cine, diversions; i n’hi ha que neixen sense que sapiguem ben bé com ni per què ...

Potser de silencis compresos, o de simpatia mútua sense explicació?
Avui dia, n’hi ha que estan fetes sols de correus electrònics, i no per això són menys importants. Diferents, però no menys importants.

Aprenem a estimar les persones sense poder-les judicar per la seva aparença, sense que les puguem etiquetar conscientment.
Hi ha amistats profundes que han nascut així.

Saint-Exsupéry diu: “El temps que vas perdre per la teva rosa és el que la fa tan important”.

El temps que “perdem” amb cada amic fa que cada amic sigui tan important. Perquè el temps “perdut” amb amics és temps guanyat, aprofitat i viscut

Són records per a cinc minuts després, per a dins d’un any o per a sempre.
Un amic es torna important per a nosaltres - i nosaltres per a ell - quan en la seva absència som capaços de riure o plorar,de sentir nostàlgia, pena o alegria i, en aquell instant, sentir-lo ben a prop nostre.
L’important és saber aprofitar al màxim cada moment viscut i atresorar-lo en el bagul dels records, per poder estar amb els nostres amics, encara que estiguin lluny dels nostres ulls.

Guardo cada dia aquests trossets ben dins del meu cor. Són el meu tresor. Quan estic sol, en trec els amics que m’acompanyen ...

Gràcies pel trosset que m’has regalat!

Aquest era el petit missatge que estava a la taula d'aniversari per cadescuna de les persones que estaven convidades.

M'ho he pensat molt d'escriure aquest post, no sabia si podria expresar tot el que es pot viure al llarg d'una nit i un sopar. Al final m'he decidit, no tan sols per compartir una experiència que va ser meravellosa, sinó més aviat un petit homenatge a uns angels que al llarg del temps, quaranta anys, han anat apareixent a la meva vida en forma d'amics, Grans Amics, que han conformat qui sóc i com sóc.

Reunir a les persones més importants de la teva vida no és cosa fàcil, però d'alguna manera sabia que era el moment i es va poder fer realitat. Per una nit, com si fos un conte, es van reunir entorn a una mateixa taula. Reconec que sóc una persona molt afortunada en compartir el meu Camí de Vida amb unes persones tan extraordinàries, cadescuna amb la seva personalitat i característiques diferents però amb un punt comú: el seu interior, la bondat de cor, la seva llum.... L'amistat i la confiança no es mesura amb el temps (els anys) en que es coneix a una persona sinó més aviat la intensitat del compartit, de les vivències....
A totes elles, als amics que vam compartir una nit especial i als que hi estaven en esperit moltíssimes gràcies!!!! Tere, Domingo, Clara, Mingo, Lourdes, Marta, Jordi P., Josep, Elena, Josep Mª, Rosa P., Maria, Jordi I., Montse, David, Pilar, Yolanda, Rosa T., Emma, Ricard, Carmenza, MªFe, Manel, Raimond, Jordi M.

Cap dedicatòria crec que és prou acurada pel meu agraïment, tot i així per a tots vosaltres aquí teniu You've Got A Friend amb Carole King, la resta són tan sols pauraules que s'endú el vent.




Youve
Got A Friend - Carole King

Petonets a tots els àngels del món que fan que la Vida mereixi ser viscuda! Encara que en moments hi hagin núvols o pluja sempre acaba sortint el Sol. Vosaltres sou els ratjos de sol que brilleu entre les nuvolades!!!

dijous, 23 d’octubre de 2008

Followers


La Vida és un constant canvi. Els blogs també. S'ha activat a l'apartat dels gadgets de Blogspot un, anomenat "Followers" o traduït en català "Seguidors".

Aquest nou gadget mostra una llista d'usuaris que segueixen els blogs. No sé ben bé realment si servirà d'alguna cosa útil. L'he adjuntat (està situat sota l'apartat "la meva llista de blocs"), a veure que us sembla. Si us hi voleu apuntar ja ho sabeu....

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Per a pensar un minut (11)


Paraules

Agafa un somriure i regala'l a qui mai l'ha tingut.

Agafa un raig de sol i fes-lo volar allà on regna la nit.

Descobreix una font i fes banyar a qui viu en el fang.

Agafa una llàgrima i posa-la en el rostre de qui mai ha plorat.

Agafa la valentia i posa-la en l'ànim de qui no sap lluitar.

Descobreix la vida i narra-la a qui no sap entendre-la.

Agafa l'esperança i viu en la seva llum.

Agafa la bondat i dóna-la a qui no sap donar.

Descobreix l'amor i fes-lo conèixer al món.
Mahatma Gandhi
(escrit/recopilat Lluís V. fr.m.)

Gotes d'aigua enmig de la boira (2ona part)


... Per a mi, però, l'autèntic privilegi va ser trobar una petita gota fràgil però molt poderosa, per la seva saviesa, interioritat, humanisme, espiritualitat, .... Em refereixo a Mercè Paniker. Així finalitzava el post Gotes d'aigua enmig de la boira que vaig escriure al finalitzar un llarg i intens cap de setmana.

L'Eduard de Com gotes a l'oceà em va preguntar què va explicar la Mercè Paniker?. La qüestió en si, no és tan què va dir, sinó l'escència del que va dir. Intentaré explicar-me. En la ponència "Comunitat de valors, comunitat de futur" es va parlar de l'actual crisi de valors, ja que una societat en crisi permanent dels seus valors és una societat en decadència i sense futur. La complexitat social en tots els àmbits (família nuclear, canvis demogràfics, la globalització com a exclusiva finalitat d´aconseguir un mercat sense fronteres i una manera de governar controlada globalment. ....) les propostes per intentar modificar aquesta situació on sembla que estem inmersos.

Tot molt ben redactat i explicitat però..., que en som algun cop d'extremadament estructurats i seguint patrons donats!. Com costa obrir l'angle de visió cap al món . Ser capaç, en el fons, de captar l'escència de la Humanitat. Aquesta va ser la gran lliçó un vespre plujós de Mercè Paniker. Ser capaços d'obrir la ment i acceptar els altres tal com són amb les seves costums i creences.


"El Món és una Unitat i la Globalització no ens ha d'espantar a ningú, perquè és un fet positiu, pero sense oblidar lo local. Mahatma Gandhi el gran polític de la India deia: els occidentals volen canviar el Món, però s'obliden que el canvi comença per ells mateixos. Això cap dels nostres polítics, crec, que ho té massa clar"- Mercè Panniker (transcripció)

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Gotes d'aigua enmig de la boira


Camins que s'entrecreuen en diferents direccions, es perden en l'horitzó perduts enmig de la boira. Passos oblidats o perduts, no saber cap a on anar, cap a on tirar perdent els referents , l'orientació ....

Poc a poc i lentament unes petites gotes d'aigua, pluja fina, van caient pels voltants. Com si fos un miratge aquell entorn misteriós, entelat comença a ser més nítid i clar. Es perceben tots els detalls, els camins són visibles portadors de nous horitzons.....

Hi ha moments que realment el nostre món sembla inmers en una eterna boira que no es dissipi mai. Per sort un matí o vespre una fràgil gota de pluja apareix i darrera d'ella n'apareixen d'altres igual de fràgils i petites però amb un gran poder. Poden esvair la boira i fer resorgir el sol, l'esperança, després de la pluja.
Aquesta és la sensació que alguns cops tinc en el meu dia a dia.
Aquest cap de setmana vaig tenir el privilegi de participar en una ponència: "Comunitat de valors, comunitat de futur". Al llarg de tota la ponència és van fer paleses opinions basades la importància de l'educació en valors, la responabilitat comunitària, el consens .... Podria extendre'm molt més, en els punts principals i com es van desenvolupar, les seves esmenes....
Per a mi, però, l'autèntic privilegi va ser trobar una petita gota fràgil però molt poderosa, per la seva saviesa, interioritat, humanisme, espiritualitat, .... Em refereixo a Mercè Paniker (empresària i consultora de l'ONU). En altres trobades ja hi havia coincidit, però va ser dissabte vespre enmig de la pluja, una petita figura, amb una gran personalitat va fer brillar una llum d'esperança, cap a una humanitat més humana, més digna, més comprensiva, més oberta.
Siguem petites gotes d'aigua !!! podem canviar el món.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Concurs d'enigmes (6)

Sabríeu fer un càlcul en què entrin totes les xifres de de l'u fins al nou, només una vegada cada una, i obtenir amb elles el resultat exacte de cent?
Gracies Carme
SOLUCIÓ A L'ENIGMA ANTERIOR
Enigma de temps
Si demà fos ahir, avui estaria tan aprop del diumenge com si fos demà. Quin dia és avui?
DIUMENGE!!!!!!!!!!
Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. (2-11-08)

divendres, 17 d’octubre de 2008

Memòria històrica.

"Querido hijo: El mismo empeño que pones en saber donde está tu abuelo enterrado, podías ponerlo para recordar en qué residencia has dejado a tu padre, y venir a visitarlo."
Dibuix de Martin Morales
Gràcies David!

dijous, 16 d’octubre de 2008

Els ulls


Aquesta és la història d'una noia cega que s'odiava a si mateixa, a tot el món i a la naturalesa pel fet de ser cega.

Un dia, amb gran alegria, rebé dos ulls sans i perfectes. Es feu la intervenció quirúrgica corresponent i aconseguí una visió perfecta.

Quan estigué de tot restablerta, el seu promès li preguntà si es casaria amb ell. Ella contesta que que no, perquè s'adonà que ell era cec tal com ho havia estat ella.

El promès molt trist, ho comprengué i s'acomiadà definitivament de l'amor de la seva vida.

Al marxar li deixar aquesta nota dins un sobre tancat: Només et demano que tinguis molta cura dels meus ulls, doncs te'ls he regalat jo i ara són teus.

D'ara endavant, abans de dir quelcom destructiu, pensa en els que no poden parlar.

Abans de queixar-te del teu menjar, pensa en els qui no tenen res per menjar.

Abans de queixar-te de la teva parella, pensa en els cors solitaris i trist que enyoren el seu company.

Abans de queixar-te dels teus fills, pensa en les parelles que no en tenen i que els desitgen.

Quan estiguis cansat i reneguis del teu treball, pensa en els milers que es troben en l'atur i desitgen el teu treball.

Abans de senyalar amb el dit i jutjar maliciosament els altres, pensa que tots hem comès errors, i seguim cometent-los.

Somriu i dòna gràcies a Déu per la vida. Aquesta vida no és eterna. és un regal, una celebració i un bellíssim viatge cap a la plenitud.
(escrit/recopilat Lluís V. fr.m.)

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Pobresa- Blog Action Day


Potser la crida que es va fer a Blog Action Day a final de setembre per fer un post al dia d'avui parlant de la pobresa, sigui útil per movilitzar les persones, nosaltres, per intentar canviar el món que ens envolta, si més no, a sensibilitzar-nos davant d'una realitat molt dura, però que en el nostre petit món, molts cops no en som o no volem ser-ne conscients.
Quan vaig decidir apuntar-me a Blog Action Day no sabia ben bé per on ho enfocaria. El tema de la pobresa és realment un tema molt important i a la vegada molt ampli ja que es va irradiant cada cop més a en diversos aspectes de la vida i del Món. Resulta ser una pandèmia que molts cops ens sentim impotents en trobar una solució autèntica. Però havia de centrar-me en algun aspecte en concret. Al resultat aquí el teniu!

Pobresa en la Infancia
Quan pensem en la pobresa infantil, és té molta tendència ha pensar amb nens del tercer món en pobresa extrema. Però el cert és que hi ha un altre tipus de pobresa infantil molt més pròxima a nosaltres, els nens pobres en països rics.

És una falsa creença, pensar que al primer món no hi ha pobresa, ja que també hi ha nens i nenes pobres als països industrialitzats. El problema potser és que no sigui tan visible. Quantes vegades mirem al nostre voltant per veure el que ocorre? No sempre els índexs que mesuren la pobresa baixen als països desenvolupats, i pugen als països no desenvolupats; les taxes també pugen als països rics. UNICEF, a través del seu Centre d'Investigacions Innocenti, ha publicat un informe sobre pobresa infantil en països rics que reflecteix aquesta "paradoxa" i ens deixa xifres inquietants.

La principal troballa de l'informe demostra que durant l'última dècada ha augmentat la proporció de nens i nenes que viuen en situació de pobresa en la majoria dels països rics. Per arribar a aquestes conclusions han analitzat la situació als països membres de l'OCDE, és a dir, l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, que agrupa a 30 dels països més desenvolupats del món. L'estudi deixa clar que alguns països estan protegint millor que altres als nens i nenes en situació de risc. El tema de la pobresa infantil en països rics obliga a la reflexió perquè si això passa a les regions més avançades i pròsperes Què poden esperar els nens i nenes que viuen en països pobres? Quin és el futur de les noves generacions?

Molts dels problemes socials dels països rics estan vinculats amb la falta d'oportunitats dels seus nens i nenes durant els primers anys de vida. Les altes taxes de pobresa infantil impedeixen el gaudi del dret a la igualtat d'oportunitats que tots tenim. Per intentar minvar i eliminar aquesta pobresa la societat ha de fer-se conscient que ha d'invertir més en els nens i nenes per obtenir una cohesió social i equitat d'oportunitats (informe UNICEF)

Al parlar de pobresa en la infància ja a l'inici he fet referència a l'extrema pobresa infantil. No vull tancar aquest post sense almenys fer-ne un petit esment. Solament dono unes petites dades per pensar: Cada 3 segons al Món mort un infant degut a l'extrema pobresa. Una imatge val més que mil paraules....


dilluns, 13 d’octubre de 2008

La teva veu compta!


Amb aquestes paraules s'esquinsava un silenci en un entorn innoblidable com és el Gran Teatre del Liceu. Per unes hores es va fer un petit miracle, una petita esperança per la infància. Es van unir les veus contra l'exclusió social.

A través de paraules, imatges, cants i músiques es van celebrar 25 anys de somnis, projectes i realitats fetes possible pel Casal dels Infants del Raval. Es van obrir portes a l'oportunitat de canviar les vides de moltes persones, famílies, joves infants.... per poder aconseguir un futur millor en el Món.

Un concert irrepetible i únic amb participació de cantants i músics com Lluís Gavaldà, Whiskyn's, Martirio, Mª del Mar Bonet o de Facto de la fé y las Flores Azules. Junts per un somni, junts per fer realitat una utopia.

Vull una escola que m'aculli i m'ofereixi el màxim d'oportunitats.... on els meus pares puguin participar i implicar-se molt més.

Vull espais on aprendre un ofici i oin m'ajudin a trobar feina

Vull poder tenir un reforç per l'estudi i millorar en l'escola

Vull persones que m'escoltin i m'orientin

Vull entitats que es mullin per millorar l'entorn

Vull activitats que m'ajudin a relacionar-me amb els companys

Vull espais que acullin al nouvinguts

Vull que s'ajudi els que encara estan pitjor que jo

Vull que les famílies trobin oportunitats per compartir amb d'altres, i no trobar-se soles

Vull que les dones tinguin les mateixes oprtunitats que els homes

Vull que la gent gran em miri amb confiança

Vull que el diàleg i el respecte per la diferència sigui una realitat

i si m'equivoco, vull poder tenir una segona oportunitat.

Per tots una música curiosa, un grup que no havia sentit mai.... Facto Delafé y Flores Azules amb "Desde el este" (no he trobat una versió més adequada). L'actuació única.



Casal dels Infants del Raval és una Associació no lucrativa i no governamental independent que afavoreix processos de canvi en un entorn proper i promou la mobilització ciutadana i el voluntariat actiu. La tasca iniciada, ara fa ja fa un quart de segle, té com a eixos vertebredors diversos projectes centrats en Suport Social a Infants i Famílies (proporciona activitats educatives amb l'objectiu d'educar integralment), Suport al Procés Escolar (Una de les funcions primordials del Casal és donar resposta a les dificultats d'adaptació i seguiment del procés escolar dels nois i noies amb UEC unitat d'escolarització compartida i AEC activitats d'escolaritació compartida), Integració de Joves sense Xarxa Social (L'objectiu d'aquest àmbit de treball és atendre i acompanyar joves que pateixen les conseqüències d'una migració temprana, oferint-los els recursos formatius, educatius i socials necessaris per a millorar i normalitzar la seva situació), Formació i Inserció Social i Laboral (facilitar la inserció social i laboral de nois i noies en situació de risc mitjançant un acompanyament personalitzat, integral i intensiu) (font: web del Casal dels Infants del Raval)

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Koldo Aldai: Hojas de otoño


Mirant aquest matí el correu d'Una real Utopia he trobat un mail de Koldo Aldai amb un article d'opino "Hojas de otoño". Sense més preàmbuls:

Hojas de otoño

Hojas amarillas llaman ya a la puerta de mi casa. Barro la entrada de la hojarasca que ayer me diera sombra y hoy es juego de la brisa, entretenimiento de los niños. El frío va dorando el paisaje. A un lado de la pantalla, verdes ocres, verdes amarillos golpean mi ventana. Asalta a la vista la magia del otoño.

Un aire más fresco peina los campos sin espigas. Descansa el labrantío tras haber ofrendado todo su grano. El viento regala a los suelos el dulce jarabe de la higuera. La vecina me advierte, bolsa en mano, que me trae los últimos y sabrosos tomates.
Una sonrisa maliciosa, casi irreverente, me brota al leer en la pared de mi oficina que se acerca el “día de los difuntos”. No sé bien de qué muerte me habla el calendario. Vuelvo a mi ventana de otoño y no diviso nada que ella haya podido alcanzar. El verde ahora más pálido de mi valle la desafía en silencio. Se apagan los perfumes en estos días, pero se sostiene la vida hasta el infinito. Retorna una vez más el otoño con su disfraz de agonía. La vida se colorea, esconde reposa, muta, camufla…, mas nunca calla.

El otoño vuelca junto a la ventana su acostumbrada sobrecarga de interrogantes. Acerco las preguntas de siempre, las empujo con permiso del lector al ahora siempre menguado y apresurado: ¿Quién que pintó tanta belleza se atrevió a ponerle un punto final? ¿Quién que despertó tantos campos, ingenió tantos frutos, concibió tanto amor…, fabuló un ocaso? ¿Quién que sopló tanta paz ideó una última orilla? La vida sería una cara broma si desembocara en una caja de madera. ¿Para qué este viaje tan fugaz? ¿Para qué haber amado y dolido? ¿Para qué haber probado el beso, sorbido la fruta, tomado las calles, ensayado otro mundo…, si el sol no podría un día con su gigante esfera de amor y fuego, si todo habría de enmudecer en un instante?
Se acerca el “día de los muertos” y teclado en mano yo quiero cantar a la vida. ¿Y si ese falso y enlutado instante del fin se prolongará a nuestra voluntad? ¿Y si construyéramos futuro a medida de nuestros pensamientos y visiones? La vida no está en precario por mucha crisis con la que nos desayunemos cada mañana, por muchos coches bombas que estallen a los mercados de oriente, por más inoportunos misiles que se acerquen a las rampas de lanzamiento… El telediario descarga en la sobremesa su cuota de cuerpos inertes, pero la vida no está en entredicho por más que el despropósito la acorrale, por más que el terror la atenace, por más que los elementos de la naturaleza se revelen ante nuestro abuso y se desaten con fuerza inusitada… Sólo nuestro propio terror cercena la vida. Es el miedo a su fin lo único que la cuestiona.

Si nuestro innato anhelo de eternidad se frustró en el papel manoseado del catecismo, en el tedioso Cielo que nos pintó un credo impuesto…, busquémosla más allá, en las mil y un pistas que esconde el misterio en cada uno de nuestros días. Rastreemos eternidad en el hayedo de otoño, en los ojos de una mujer, en la sonrisa de un niño, en el tomate que trajo la vecina, en el higo que tiro el viento, en el éxtasis de un paisaje pálido… Vayamos tras su rastro, sólo puede existir si en él creemos. Lo han cantado miles de pancartas y voces por todo el planeta: “Otro mundo es posible”. Sólo resta enterrar el rencor y la muerte. La muerte no la crean los terroristas, los maniacos, los asesinos…, la muerte la alumbramos nosotros mismos, insuflando su falso espectro. “Otro mundo es posible”, pero sale muy caro si el sorbo de vida es tan efímero. ¿Merece la pena otro mundo de tantos sudores sin prorroga de disfrute? ¿Y si los plazos se prolongaran sin límite? No el aburrido tañer de la lira sobre el algodón flotando en un aséptico infinito, no el concilio de los buenos jugando un inacabable dominó, no la holgazanería a perpetuidad conquistada por una vida proba, sino eternidad como un continuo forjar de amor y voluntades. ¿Y si ésta fuera un crear y recrear otros mundos posibles, un idear nuevos paraísos, nuevos pueblos, comunidades, planetas…? ¿Y si los desafíos no se acabaran, si cada existencia presentará un nuevo y más ambicioso reto, si cada escenario que construyéramos fuera cada vez más hermoso, luminoso, fraterno? De repente, el más allá nos podría exigir un dinamismo, un esfuerzo, un ingenio que asustaría a los angelitos de perennes vacaciones de nuestra iconografía tradicional.

“Otro mundo es posible”, pero quizá la mayor aduana la hemos levantado en el fondo de nuestros corazones, al poner condiciones al amor y caducidad a nuestros días. ¿Para qué levantar utopías si dentro perduran setos y barreras, para qué fabular sueños, si los arrastra a la nada el primer viento? El otro mundo posible no cabe en las estrechas paredes de una religión dictada y dirigida a distancia, pero tampoco se puede estrellar en la desesperanzada caducidad de un secularismo y materialismo imperantes. Descarguemos a los curas de la culpa de haberse apropiado de nuestros destinos imperecederos y comencemos a diseñar nuestro propio escenario de eternidad. El otoño es antesala de espejismos. Las hojas que golpean la puerta de nuestras casas no están muertas. El invierno aún no ha conseguido hasta el presente acabar con la vida. No le pongamos nosotros fin, si ni el frío, ni la nieve pudieron con ella. “Otro mundo es posible”, otro mundo de abundancia y gozos compartidos, otro mundo que juegue con las hojas del otoño, pero que por nada se crea su disfraz de oro viejo, su artificio de muerte, su engaño de caducidad.
Koldo Aldai

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Shalom! Petites esperances per a la Humanitat


Si no hi ha instrucció no hi ha educació sense educació no hi ha instrucció.
Si no hi ha ciència no hi ha pietat, si no hi ha pietat no hi ha ciència.
Si no hi ha coneixement no hi ha comprensió, si no hi ha comprensió no hi ha coneixement.
Si no hi ha aliment no hi ha estudi, si no hi ha estudi no hi ha aliment.

Aquell qui els seus coneixements superen les seves actuacions, s'assembla un arbre, que les seves branques són moltes i les seves arrels escases, que quan bufa el vent l'arrenca i el transtorna, com està escrit (Jer17):

"I serà com una ginesta solitària al desert que no veurà quan vingués el bé, viurà en la sequedat de les estepes, a terra desolada i deshabitada.
Però el que les seves actuacions excedeixen als seus coneixements, se n'assembla a l'arbre les branques del qual són poques i els seves arrels moltes, que si tots els vents del món li bufen, no el poden moure del seu lloc... Serà un arbre plantat al costat de les aigües, que estén les seves arrels a prop del riu, no es ressentirà quan vingui la calor i els seves fulles quedessin verds i en el temps de la sequera no es fatigarà, ni deixarà de donar fruits. "

Rabí Elazar Ben Azarya
(Pirke Avót- Tractat d'Ètica Jueva- /traduït per Jacob Benzaquen Sananes Z"L)

Així s'iniciava un sopar fòrum, ara farà uns deu dies en que vaig assistir, amb Aaron Aazagury: President de la Fundació Keren Hayesod President de la filial barcelonesa B'nai B'rith Internacional i Sidney Aazagury: Ex-president de la Junta Directiva de la Comunitat israelita de Barcelona. Com resumir l'existència d'un poble des de fa més de dos mil anys, com explicar la controvèrsia històrica d'un poble inmers en persecusions, diàspores, disputes.... amb altres pobles? Aquesta va ser la gran proesa que va succeïr aquella nit.

Parlar del poble hebreu no és gaire fàcil ja que té una doble imatge simultàneament la del poble perseguit i la de bèlic aliat amb Estats Units. Tot així, intentaré fer unes pinzellades de fets d'un poble que realment en els mitjans de comunicació s'obliden de dir, no és notícia.

Esperança pels malalts de leucemia: s'ha descobert un nou implant de medula osea que no requereix ja una correspondència genètica total entre la sang del donant i del receptor , és el fruit de la col.laboració científica italo-israelí, creat pel professor Yaacov Rowe de l'Hospital Rambam de Haifa.

Invent israelí: recolector d'olives a motor. Les fàbriques metalúrgiques del kibutz Nir David han elaborat un novedós mètode que permet l'aprofitament de més d'un 95% de les olives. Aquesta màquinària s'ha posat a la venta a molts països del món inclòs el nostre.

Cirugiants cardíacs israelins i palestins van operar en equip a tres nenes petites de la Franja de Gaza. Els metges van dir que la vida d'aquestes nenes haurien perillat sense aquestes operacions. Una de les nenes, un bebè, li van fer una operació a cor obert per corretgir un defecte cardíac congènit, i a les altres els hi van tancar orificis en el cor. Les tres intervencions van finalitzar amb èxit. S'ha de dir que aquests metges pertanyen a un grup humanitari israelí "Save a Childs Heart" que tracta nens amb patologies cardíaques en zona de conflicte o on no hi ha atenció mèdica especialitzada .

Podria explicitar altres petites esperances que s'estan realitzant dia a dia, però el més important d'això és pensar que un altre món és possible. Arribarà un dia que aquest tipus de notícies seran portada i no un petit retall enmig d'un diari com avui en dia són. Seran noticia quan la Humanitat sigui humana.

Shalom!

Shalom (שלום) és una paraula hebrea que significa «pau». Igual que en catala, pot referir-se tant a la pau entre dues parts com també a una pau interior, calma o tranquil·litat d'un individu. S'utilitza també com fórmula de salutació, equivalent a «hola» o «adéu».
L'arrel lingüística de shalom la podem vincular amb le-shalem, que significa «completar, retribuir, pagar, compensar». Per això es pot dir que no és només l'absència de conflicte o la desaparició d'hostilitat, sinó que el shalom apareix quan s'equilibra el que està descompensat, al promoure la justícia i la igualtat integral.
Se sol utilitzar com la forma abreujada de la frase
Shalom Aleichem (literalment «la pau sigui amb tu») que es pot traduir com hola (una salutació).

dijous, 9 d’octubre de 2008

La germanor entre amazics i catalans

"Portat a Barcelona per l’empresari catalanista Ferran Morillas, el cantautor Idir va oferir el divendres 3 d’octubre un únic concert a l’Auditori de Barcelona.
Als anys seixanta, en plena dictadura franquista, els nostres cantautors
Raimon i Lluís Llach cantaven a l’Olímpia de Paris. Aleshores una senyera s’aixecava entre el públic, i en aquella senyera, que voleiava orgullosa entre un públic de pocs catalans i de molts francesos, es concentrava tota l’emoció d’uns i tot l’afecte dels altres.

Hamid Cheriet (Idir) cantautor amazic de la Cabília algeriana, amic de Raimon i de Lluís Llach, va fer reviure en un públic composat per catalans i amazics el mateix ambient d’exaltació dels orígens. De la platea van sorgir les banderes berbers tricolors (blau del cel; verd de la muntanya i groc del desert) mentre de l’escenari ens arribava la força de la llengua amaziga, el ritma poderós de la Cabília i el recordatori que la seva cultura és ben viva encara.
Com a símbol d’amistat i de germanor,
la cantant Lídia Pujol va pujar a l’escenari per cantar amb Idir el seu gran èxit des del 1973: A Vava Inouva, una preciosa cançó de bressol que ha donat la volta al món i que ha estat traduïda a set llengües diferents: “La família reunida escolta les històries d’ahir...”.

Idir va dur a l’Auditori les històries d’ahir i d’avui de la seva gent i de la seva cultura. Tampoc no va oblidar-se d’adreçar comentaris d’estimació per a la llengua catalana. De cop, el públic berber que omplia les primeres files va posar el contrapunt als aplaudiments del sector català tot cridant uns quants visques a Catalunya." (Ramon Sargatal)

Els amazics ('homes lliures') tenen una llengua pròpia, parlada per milions de persones: al Marroc (possiblement més d'un terç de la població té l'amazic com a llengua i cultura referent, tot i que sobretot a les grans ciutats s'ha anat barrejant amb el món àrab), a Algèria (es considera que una quarta part de la població és o té origens amazics) i en alguns altres estats del nord de l'Àfrica. Una bona part dels immigrants magribins que viuen al nostre país són, de fet, amazics. Des del 2001, al Marroc, a instàncies de Mohammed VIè, comença un procés de normalització lingüística de la llengua amazic (impulsat per l'Institut Reial de la Llengua Amazic (IRCAM), amb seu a Rabat i creat pel monarca alauita), que és ensenyada de forma reglada en les regions de majoria berber (al Souss, regió que té com a capital Agadir, al Rif, al nord ,...).


Aquest document em va arribar via mail!

A Vava inouva

Txil-k lliyin tabburt a vava inu va

Stcencen tizebgatin im a yelli ghriba.

Ugadgh lwehc lghaba a vava inu va

Ugadgh ula d nekkini a yelli ghriba

Amghar yettel deg' bernus di tesga la ezzizin

Mimmis yethabber i lqut ussan deg' qerrus ezzin

Tislit deffir uzetta tessalay tijebbadin

Arrac zzind i tmghart la sen-tsghar tiqdimin

Txil-k lliyin tabburt a vava inu va

Stcencen tizebgatin im a yelli ghriba

Ugadgh lwehc lghaba avava inu va

Ugadgh ula d-nekkini ayelli ghriba

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Harmonia d'Utopia

Aquest és un nou espai que està i estarà en continuat canvi. És un espai (sota el perfil) musical on s'aniran sumant músiques que siguin relaxants. Podeu dir-hi també la vostra, aportar els suggeriments que vulgueu!
Tot s'inicia pas a pas...

Concurs d'enigmes (5)


Enigma de temps

Si demà fos ahir, avui estaria tan aprop del diumenge com si fos demà. Quin dia és avui?


SOLUCIÓ A L'ENIGMA ANTERIOR

Dimensió espai-temps:
Enmig d'un vagó d'un tren en marxa fent el seu recorregut, hi ha dues fonts de llum juntes (dues llinternes) però oposades; és a dir cadescuna emet el seu raig de llum en direccions oposades. Als dos extrems del vagó hi ha una una porta de connexió cap als altres vagons.
Experiment:
1) una persona es situa almig del vagó amb un cronòmetre per mesurar quant de temps (des de que s'encenen), trigaran els dos ratjos de llum a arribar a les portes.
2) una altra persona està situada en un punt fora del vagó (pertant fora del tren) i en el moment precís que passa el vagó per aquell punt i s'encenen les llinternes, mesura també els temps d'arribada dels dos ratjos lumínics.
Pregunta: sempre trigaran els ratjos el mateix en arribar a les portes? Depèn d'alguna manera el punt des d'on es mesura? hi ha alguna variació? perquè???
Els ratjos si es mesuren en el punt d'observació de dins el vagó triguen exactament igual a arribar als extrems. Si es mesura en l'altre punt d'observació fora el vagó hi ha una diferencia existent entre els dos ratjos. Va més lent el raig que va en direcció contraria al tren
Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. (19-10-08)

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Corrent de Vida

És increible com s'encomanen i es transmeten les emocions i les sensacions, ja sigui per contacte directe, cara a cara, o bé com en aquest cas, de manera virtual però no menys vàlid ni menys autèntic.

Gràcies a Oikía i a Cafezoombloc he descobert que l'Alegria, l'Optisme i l'Esperança pot irradir-se al Món fins l'Infinit simplement a través d'una música una veu i veient un noi ballant.

Matt Harding,és un noi que es defineix com a humanista, ha viatjat a través de moltes nacions de la Terra, ballant, encomanant a tothom el seu esperit i va filmar el resultat. El vídeo és potser un exemple a la vegada dramàtic, com esperançador de com els humans d'arreu de la Terra tenim un lligam comú, com d'una espècie única. La felicitat és freqüentment contagiosa - poques persones poden mirar el vídeo sense somriure.! Aquí teniu DANCING. (cliqueu dues vegades i ho veureu en plantalla completa)



Però aixo no es tot si us hi fixeu bé amb el vídeo i escolteu la música us podeu adonar de la cançó que s'està cantant. És una cançó basada amb un poema de Rabindranath Tagore -Praan amb música new age cantada per Palbasha Siddique. El poema ve a dir: El mateix corrent de vida que s'executa durant la meva nit de venes i dia s'executa a través del món i balla en mesures rítmiques. És la mateixa vida que dispara en l'alegria a través de la pols de la terra en fulles innumerables d'herba i Es divideix en ones tumultuoses de fulles i Floreix. És la mateixa vida que se sacseja al bressol d'oceans de naixement i de mort, a la marea sortint. Sento que els meus membres siguin fets magnífics pel tacte d'aquest món de vida. I el meu orgull és del bategar vida d'edats que ballen a la meva sang aquest moment. En Matt balla molt més que una simple música de fons el seu missatge va més enllà, fa ballar l'ànima i el cor de tota la Humanitat

Gitanjali (Praan)

Bhulbona ar shohojete
Shei praan e mon uthbe mete
Mrittu majhe dhaka acheje ontohin praan
Bojre tomar baje bashi
She ki shohoj gaan
Shei shurete jagbo ami(Repeat 2X)

Bojre tomar baje bashi
She ki shohoj gaandao more shei gaan
Shei jhor jeno shoi anonde
Chittobinar taareShotto-shundu dosh digonto
Nachao je jhonkare!
Bojre tomar baje bashi
She ki shohoj gaan
Shei shurete jagbo ami(Repeat 3X)

Bojre tomar baje bashi
She ki shohoj gaan
Shei shurete jagbo ami
Bojre tomar baje bashi
She ki shohoj gaandao more shei gaan

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Francesco


El nom Francesco ("home de França") és el nom en que es coneix des de sempre a Giovanni Bernardone. Els motius del canvi de nom són prou contradictoris, la que potser pesa més és la que suggereix que li va ser donat pel seu pare al poc temps d'haver nascut, quan aquest tornava a Assís d'un viatge a França, o bé perquè Francesco un dels idiomes que primerament va apendre fa ser el francès.....
Rebel cap al negoci del seu pare i el seu interès per la riquesa, Francesc passaria la major part de la seva joventut llegint llibres (irònicament els diners del seu pare li va garantir una excel·lent educació i es va convertir en poliglota, parlant amb fluïdesa diversos idiomes, incloent-hi el llatí) o bevent i gaudint la companyia dels seus amics, els quals eren en la seva majoria fills de nobles. Poc després es trobaria desil·lusionat amb el món al seu al voltant.
L'any 1201 es va unir a una expedició de l'exèrcit contra Perusa. Va ser pres presoner i va romandre captiu durant més d'un any. Després d'un pelegrinatge a Roma, on va pregar a l'església que obrís les seves portes als pobres, va tenir una visió en què va escoltar una veu que li va indicar que devia restaurar l'església de Déu que havia caigut en decadència. Francesc es va dirigir a la capella de Sant Damià, prop d'Assís, decidit a establir-s'hi per a la seva comesa. La capella es trobava llavors molt deteriorada i després d'una nova visió, en la qual Jesús li encomana la restauració de la capella, Francesc va vendre el seu cavall i teles del mercat del seu pare per fer complir el seu objectiu.
El seu pare, Pietro, indignat va intentar fer-lo entrar en els seus cabals, primer mitjançant amenaces i després tancant-lo en la presó familiar, castigant-lo corporalment. Després d'una entrevista en presència del bisbe, Francesc va renunciar a tota expectativa del seu pare, deixant fins i tot les peces per ell atorgades i per un temps es va convertir en captaire.
Temps més tard va retornar a la capella de Sant Damià per a acabar de restaurar-la. Francesc restà sempre diaca sense ésser ordenat sacerdot. Iniciada la predicació, aplegà un grup de seguidors que reberen l'aprovació del papa Innocenci III el 1210, i que foren coneguts com a franciscans..... Morí el 4 d'octubre del 1226, malalt i cec. El 1228 fou canonitzat pel papa Gregori IX. (fragments Wikipedia).

Fins aquí la biografia de Sant Francesc d'Assís. Podria haver escrit moltes de les seves pregàries, totes elles meravelloses com ara El Càntic del Germà Sol o Feu-me instrument de la vostra Pau. Però per a mi va una mica més enllà. Francesco i el seu missatge ha format part de la meva vida des de ben petita, alguns cops d'una manera més inconscient, d'altres més conscient i implicativa com en l'el.lecció del tipus de vida que he escollit d'ajuda als altres...

Aquest és un fragment de Germà Sol, Germana Lluna una pel.licula de Zefirelli amb música de Donovan . Un clàssic, no és la més històrica però si la que transmet millor l'esperit franciscà. La vaig veure per primera vegada, de petita, als baixos de la meva parròquia a la Sala Santa Clara.

Escrit i dedicat a tota la comunitat franciscana. En concret als frares que un dia sense ells saber-ho van anar posant pas a pas pedra a pedra a construïr un projecte de Vida que al llarg del temps ha constituit qui sóc. Gràcies de tot cor al Ferran, Cinto, Francesc V. Lluís V., Lluís B, al Joan P.... a tots gràcies per formar part del Camí de Perfecció en l'Amor!

dijous, 2 d’octubre de 2008

Mahatma Gandhi


Avui 2 d'octubre és l'aniversari del naixement de Gandhi. Potser unes de les figures universals més relevants de la Història de la Humanitat. No tant per la seva popularitat, que en va ser i continua sent, sinó sobretot per la seva "revolució" no violenta, per creure fermament en que la Vida, el Món, podia i pot esdevenir diferent i molt millor. Per creure que res és impossible.

Gandhi va néixer a Porbandar (actual estat de Gujarat), un poble costaner de la Índia. Era el fill del Primer ministre local i la seva família era de la casta vaisya (comerciant). Va estudiar Dret a les universitats de Ahmadabad i Londres, i va exercir com a advocat a Bombai (actual Mumbai). Els seus primers treballs els va realitzar a Sud-àfrica l'any 1893. Mentre treballava per a una empresa en aquell país, es va interessar per la situació dels 150.000 compatriotes que residien allí, lluitant contra les lleis que discriminaven els indis a Sud-àfrica mitjançant la resistència passiva i la desobediència civil.

Una vegada al seu país, des de 1918 va figurar obertament al capdavant del moviment nacionalista indi. Va instaurar nous mètodes de lluita (les sobras'i vagues de fam), i en els seus programes rebutjava la lluita armada i predicava la no-violència com a mitjà per a resistir al domini britànic. Preconitzava la total fidelitat als dictats de la consciència, arribant fins i tot a la desobediència civil si fora necessari; a més, va lluitar pel retorn a les velles tradicions índies. Va mantenir correspondència amb Lleó Tolstói, qui va influir en el seu concepte de resistència no violenta. Va destacar la Marxa de la sal, una manifestació a través del país contra els impostos a què estava subjecte aquest producte. Empresonat en diverses ocasions, prompte es va convertir en un heroi nacional. En 1931 va participar en la Conferència de Londres, on va reclamar la independència de l'Índia. Es va inclinar a favor de la dreta del partit del Congrés, i va tenir conflictes amb el seu deixeble Nehru, que representava a l'esquerra. En 1942, Londres va enviar com a intermediari a Richard Stafford Cripps per a negociar amb els nacionalistes, però al no trobar-se una solució satisfactòria, aquests van radicalitzar les seues postures. Gandhi i la seua esposa Kasturba van ser empresonats: ella va morir en la presó, en tant que ell realitzava vint-i-un dies de dejuni.

La seva influència moral sobre el desenvolupament de les conversacions que van preparar la independència de l'Índia va ser considerable, però la separació amb Pakistan el va descoratjar profundament.

Una vegada aconseguida la independència, Gandhi va tractar de reformar la societat índia, apostant per integrar les castes més baixes (els sudra o ‘treballadors', els pàrias o ‘intocables' i els mlecha o ‘bàrbars'), i per desenvolupar les zones rurals. Va desaprovar els conflictes religiosos que van seguir a la independència de l'Índia, defenent als musulmanes en territori hindú, sent assassinat per això per Nathuram Godse, un fanàtic integrista indi, el 30 de gener de 1948 a l'edat de 78 anys. Les seves cendres van ser intrèpides al riu Ganges
(font wikipedia)

El que s'obté amb violència, només es pot mantindre amb violència.

No hi ha camí per a la pau, la pau es el camí

La nostra recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa.

La veritable llibertat s’assoleix amb la il·luminació

L’amor, a l’hora de donar, ho fa temeràriament, i s’oblida de què rebrà a canvi.

Darrera de cada calamitat hi ha un propòsit diví.

Qui vol agradar tothom, no agrada ningú.

La vertadera bellesa és la bellesa de l’ànima

Més poderòs que la paraula és el pensament pur.

No cal que vagis a cercar llibres per trobar Déu, perquè és en el teu interior.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Fem el mico!

Entrem en el mes d'octubre un periode en si prou interessant. Interessant per diverses raons, portem tan sols quinze dies de classe amb nens i ningú, ni alumnes ni mestres, recordem què eren les vacances. Estem a les portes d’una nova llei d’educació (LEC), on es prioritza Principis de Compresivitat de Diversitat, filosofia cooeducadora que disminueixi el sexisme i l’androcentrisme, acollida de l’alumnat nouvingut..... i la inclusió de l'alumnat en un entorn adequat a les seves necessitats.

Adequat a les seves necessitats? Sempre des dels meus principis a l'educació he estat una defensora de la Diversitat i tot el que comporta, integració, adequació..... però en aquests moments que es defensa a capa i espasa la Inclusió per part del Departament, resulta que la realitat pinta amb certs colors dubtosos. Tenim nens que per les seves característiques i transtorns necessiten auxiliars d’Educació Especial que no tenen o més hores d'educació especial de les que els hi podem oferir.... Mentrestant es van tancant centres d'educació Especial, suposo perquè no són acords amb la Inclusió, o potser perquè no surten a compte? on aniran a parar aquests professionals? perquè no s'incorporen els centres ordinaris sent especialites o es reubiquen com centre de recursos?.....

Està molt bé la teoria damunt de paper o discutir-la en Comissions d'Educació o al Parlament però la realitat del dia a dia té noms i cognoms, cares, somriures i plors. No podem proposar un model ideal quan la realitat és, que no es pot portar correctament a terme perquè no hi ha presupost adequat. Quan s'actua d'aquesta manera, algú s'ha parat a pensar els beneficis o perjudicis que tenen els nostres nens?

Per si no n'hi havia prou es proposa introduïr la tercera llengua (anglès per exemple) ja a l'educació infantil. Per anar-vos acostumant i fent pràctiques aquí teniu Five Litlle Monkeys!

Amb carinyo Isa! una futura bona mestra d'anglès a Educació Infantil!