dissabte, 31 de gener de 2009

नमस्ते Namasté.


Darrer dia d'un mes de gener que ha estat molt especial. Especial des del punt de vista del que s'ha viscut, del que s'ha arribat a escriure, del què s'ha plasmat al món i que d'alguna manera s'ha intentat fer una pinzellada a Una Real Utopia.

Hi han hagut moments de tot, d'esperança per un any 9 que iniciàvem, dolor per una ofensiva a Gaza inacabable, pors, inseguretats, mecanismes de defensa... en forma de trilogies a ritme de musical, i Llum davant de les tenebres del dia a dia.

Visitant altres blogs, en molt d'ells la tònica ha estat similars, potser amb altres llenguatges però tots en el fons hem expresat al llarg d'uns llargs trenta dies el desig, l'esperança d'un Món millor, d'una nova Humanitat on el dolor, el sofriment, la violencia, la discriminació, la guerra, la mort... fossin un malson del passat.

Tant de bo tots aquests posts que he escrit aquest darrers dies i els que han escrit altres blogaires, no quedessin a l'oblit d'una realitat virtual, es poguessin plasmar en una realitat tangible per construir un Món nou.

Namasté
Jo honro el lloc dins teu on l'Univers sencer resideix.
Jo honro el lloc dins teu d'amor i llum, de veritat, i pau.
Jo honro el lloc dins teu on quan tu estàs en aquest punt teu,
i jo estic en aquest punt meu, som només U


Una versió diferent de "This Little Light Of Mine" interpretada per Bruce Springsteen i The Sessions Band en directe des de Dublin. Una Llum per tota la Humanitat!

divendres, 30 de gener de 2009

Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENIP)


El Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENIP), conegut també com a Dia Mundial o Internacional de la No-violència i la Pau, fou fundat l'any 1964 pel poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal Vidal, i és una iniciativa d'Educació No-violenta i Pacificadora, difosa internacionalment.

Es practica a escoles de tot el món, els dies
30 de gener i propers (aniversari de la mort de Mahatma Gandhi). Als països amb calendaris escolars propis de l'hemisferi sud, pot commemorar-se el 30 de març i dies immediats.
El DENIP propugna una educació permanent en i per a la concòrdia, la tolerància, la solidaritat, el respecte als drets humans, la no-violència i la pau. El seu missatge bàsic diu: “Amor universal, No-violència i Pau. L’
Amor universal és millor que l’egoisme, la No-violència és millor que la violència i la Pau és millor que la guerra”. (Vikipedia)

Així doncs, un any més a l'escola hem celebrat el DENIP. Aquest any dedicat al tema dels refugiats, molt vinculat amb el treball endegat ja a l'anterior trimestre i que ja n'havia fet esment del Projecte de l'ACNUR: Mateixos estels, o el refugi i l'asil a Primària (1).

Ha estat una tarda molt emocionant i enriquidora que ha estat la culminació de tot el treball fet les darreres setmanes. Alumnes, mestres i pares ens hem reunit al pati de l'escola per transmetre el nostre missatge de la Pau i la No Violència.

Els més petits de tots, Educació Infantil, a partir del colom de Picasso ha anat escrivint missatges i desitjos de Pau en petits coloms que després han format tres grans murals, un per cada curs.

Primaria s'ha centrat ja més específicament amb el tema "els refugiats". Primerament s'han llegit fragments del llibre "L'enriquiment d'una pèrdua": Aportacions i riqueses de les persones refugiades a Catalunya' recull les col·laboracions d’una desena d’escriptors i escriptores refugiats/des a Catalunya entorn l’exili, la problemàtica de l’asil i l’experiència del desarrelament. :

"una persona mai serà lliure si no duu les seves arrels a sobre”. (Pius Alibek)

"Venia refugiada d'un país totalitari comunista, després de passar per l'Índia i Estats Units amb els meus pares. La gent no entenia que haguéssim marxat a causa d'una dictadura d'esquerres perquè havien passat pocs anys des de la dictadura franquista”, diu. I afegeix: “Vint anys després encara hi ha papers que em falten!”. (Mònika Zgustova)

Amb el lema: Si hagués de marxar del meu País m'enduria.... s'han anat expresant petits fragments de tot el que no es voldria perdre al deixar enrera la teva terra:
Si hagués de marxar del meu País m'enduria... la meva manteta i l'ós de peluix.
Si hagués de marxar del meu País m'enduria.... una foto del meu carrer i una maleta amb roba.
Si hagués de marxar del meu País m'enduria... roba, la meva familia i un somriure.
Si hagués de marxar del meu País m'enduria ... fotografies de la meva familia i un llibre
Si hagués de marxar del meu País m'enduria ... un perfum per la meva mare
Si hagués de marxar del meu País m'enduria... roba d'hivern i d'estiu, fotografies de la gent que més estimo, i una senyera
Si hagués de marxar del meu País m'enduria....
i vosaltres si haguessiu de marxar del País què us endurieu?

Aquí teniu la cançó amb que s'ha iniciat el DENIP 09: "Els refugiats". Bruce Sringsteen a Dublin en directe cantant "When the Saints go Marching in". Únic!

dimecres, 28 de gener de 2009

Àngel guardià.


Una nena, tot descalça i bruta, estava asseguda al parc veient passava la gent. Ella no esperava ningú. Jo, en canvi, caminant per allà m’hi vaig acostar.

Tots coneixem que un parc ple de gent estranya no és un lloc per a que una nena petita jugui tota sola. Mentre jo anava cap a ella vaig notar-li una esquena tota estranya, que era indici d’alguna deformitat. A mida que m’hi atansava vaig poder veure la forma de la seva esquena. Tenia una gepa molt gran. La vaig saludar amb un somriure i li vaig fer saber que no havia de tenir por. Jo era allà per a ajudar-la i poder parlar una estona. Vaig seure al seu costat i li vaig dir per trencar el glaç: "Hola". La petita una mica espantada va respondre amb un "Què tal" després de mirar-me una estona als ulls. Jo vaig somriure altre cop i ella em va respondre amb un somriure.

Vaig enraonar amb ella fins fer-se fosc i el parc va anar quedant desert. Tothom havia marxat i vam quedar sols. Li vaig preguntar per què estava tan trista. Ella em va mirar i em va dir: "Perquè sóc diferent". Jo immediatament li vaig dir somrient: "Mira qui ets tu". "Tu em portes el record d’un àngel, dolç i innocent". Ella em va mirar, va somriure lentament, es va alçar i va dir: "De debò?". "Si estimada, tu ets com un petit àngel guardià enviat per a tenir cura de la gent que passa per aquí". Ella va assentir amb el cap i de sobte va estendre les seves ales i va dir amb una guspira de llum en els seus ulls: "Jo sóc. Jo sóc el teu àngel guardià". Jo em vaig quedar sense poder parlar, segurament estava veient visions. Ella va reblar: "Quan has començat a pensar en els altres en lloc de tu mateix la meva feina aquí ha acabat". Immediatament em vaig posar dret i vaig dir: Espera, per què ningú més s'atura per ajudar un àngel?" Ella em va mirar i va somriure. "Perquè tu ets l'únic que em pot veure" i se'n va anar.

Arran això la meva vida va canviar completament. Pensa: el teu àngel sempre és amb tu. El meu ho estava. Recorda: en qualsevol moment pot aparèixer. Potser farà jocs malabars davant el teu cotxe o tractarà de netejar-te el parabrises o et demanarà una moneda. Potser porti un nen en braços i estigui venent cistelles a la cantonada. Potser truqui a la teva porta per demanar roba o deixar un missatge. No deixis d’oferir-li un got d'aigua. Potser et truqui per telèfon fent veure que és un número equivocat. Potser s’està assegut al teu costat...
Autor desconegut

dimarts, 27 de gener de 2009

Ave Maria Pardonne-moi! (III)

El món

M'assec a contemplar tots els dolors del món, i tota l'opressió i la vergonya. Veig la mare ultratjada pels seus fills, que mor abandonada, extenuada, desesperada; veig la dona maltractada pel seu marit, veig els efectes de les batalles, de la pesta, de la tirania, veig els màrtirs i els presoners, observo la fam, les humiliacions i degradacions imposades pels poderosos als obrers, als pobres, als negres; m'assec a contemplar a veure, a sentir, totes aquestes coses, totes les vileses i agonies sens fi i romanc mut.

Autor: Walt Whitman

En quin món vivim, on tot és possible. On les persones creixen en entorns d'opressió, d'enganys d'hipocresies, de mentides, de burles. On per raons de sexe, raça o religió o característiques personals, es segrega, alguns cops, explicitament, altres molt més subtilment però sempre s'exclou. Tot això vestit amb la major pulcritud, som un món civilitzat! Però permetem que existeixi aquest tracte perquè sempre és el que s'ha fet, per comoditat, per por, per inseguretat, per inmaduresa.

Moltes persones viuen permanentment entre màscares entre murs que els protegeixen dels altres, dels diferents. I ataquen, i maten. Maten esperances, futurs i Vida, almenys aquesta és la seva pretensió, que puguin o no, això ja és una altra història.

La resta, els supervivents, els aparentment dèbils, els sense nom, els ningú, els diferents... que dia rere dia reneixen de les cendres, com si de l'au fènix es tractès, ells i únicament ells són lliures. Perquè no poden perdre res, ja que molts cops ja els hi han pres tot, fins hi tot quasibé la vida. Però darrera d'aquesta aparent debilitat al seu interior hi ha quelcom que per més que s'intenti no es podrà apagar mai, una petita llum, una petita flama d'esperança.

Quin Món tenim on es tanquen portes, on ens queixem del sistema però no es fa res per canviar-ho. On creem pobresa i després no volem saber-ne res de les conseqüències. On es tracta a les persones com xifres, percentatges o danys colaterals. On no som capaços de veure els rostres de les persones ultratjades perquè seria massa dur per la nostra vida.

Tenim organs mundials per cuidar el planeta i la Humanitat, però no se'n fa cas. Els governs no els interessa que passa a fora de les seves fronteres siguin aquestes més grans o més petites,i si s'interessen no és per ajudar. No pensen molts cops en un futur, simplement quin són els beneficis que en treuran.

Què esperem per poder canviar, per fer una nova Humanitat? Esperar fins a l'últim moment, amb l'excusa que sempre hi ha temps per rectificar? Diuen que està apareguent una nova Humanitat, més sensible, més perceptible, tant se val els qualificatius, en definitiva més Humana que es va extenent com una taca d'oli que lentament ho va inpregnant tot. Potser serà una real utopia?

Amb aquest post, "Ave Maria Pardonne-moi!" finalitza aquesta trilogia basada en Notre Dame de Paris, de pors humanes, de murs de protecció, d'esperança.... Potser un dels post més durs que he publicat mai, és cert. Quan s'ha estat una au fènix, s'és per tota la vida, i per molt que reneixis amb Llum i Pau i mostris Esperança, que és el que sóc, també s'agafa un compromís inviolable de defensar, costi el que costi i el preu que sigui, els més defavorits, els que no tenen veu, els infants, els invisibles, els ningú, els diferents siguin per la causa que siguin.

Per tots ells, per vosaltres, per nosaltres, per tothom, aquí teniu "Ave Maria Paien" interpretada per Hélène Ségara, un cant a l'esperança!

diumenge, 25 de gener de 2009

Estrangers. (II)

Vivim en un món ple de comoditats, on tot, o en bona part, està previst. Un primer món on el consumisme priva davant d'altres coses i necessitats. Ho tenim tot mentre altres subsisteixen per poder sobreviure.

Per quina raó som on som? Què ha fet que una persona concreta visqui enmig de la riquesa, pugui gaudir de certa properitat, tenir una esperança de vida llarga, mentre una altra viu enmig de la pobresa d'un quart o tercer món? Per quin privilegi podem gaudir d'aquesta vida? Cada dia, per moments, es va fent més evident les diferencies mundials i humanes. Cada cop, es van fent uns més rics i cada cop més i hi ha que es fan més pobres. Progressivament, es van tancant portes per uns, pels més desfavorits, mentre d'altres...

Per uns segons seria interessant parar-nos, i pensar qui seriem i com seriem si no fóssim qui en principi som, si no haguessim nascut, per exemple, aquí a la vella Europa en una ciutat com Barcelona amb certes comoditats; i haguessim nascut a Bangladesh, Botsuana, Gaza o qualsevol lloc del Món on regna la pobresa el desequilibri social, la malnutrició, la fam, les epidèmies i les guerres. Si fossim qui no som potser veuriem el Món diferent.

CONSTRUIR EL MÓN

Un nen portava una bona estona molestant el seu pare, que estava llegint. El pare, perquè es distragués i el deixés tranquil una bona estona, va agafar d’un atlas vell un full on estava dibuixat tot el món. A petita escala hi havia tots els països, regions i ciutats més importants. El va retallar en molts trossos i el va donar al seu fill perquè el tornés a formar. -Li portarà molt de temps, i així em deixarà en pau.

Després de pocs minuts, el nen va tornar amb el mapa del món perfectament col·locat

.-Com has estat capaç de fer-ho tan ràpid? –li preguntà el pare estranyat.

-Molt senzill, pare. Per darrera dels papers que m’has donat hi havia dibuixada la figura d’una persona humana. Primer he reconstruït la persona i el món s’ha format sense dificultat.

Les persones –els homes i les dones- som els que donem sentit al món. Tenir cura de les persones, ajudar-les, defensar-les... (fins i tot només la salvació d’una sola persona) és la forma de tenir cura del món. El món tindrà molt més sentit només quan les persones siguin el centre de les preocupacions i de les atencions.

... Estranger?

El teu Crist és jueu, el teu cotxe és japonès, ,la teva pizza és italiana,la teva democràcia és grega,el teu cafè és brasiler, les teves vacances són marroquines, les teves xifres són àrabs, ,les teves lletres són llatines..I goses dir que el teu veí és estranger?
Autor: desconegut

Aquí teniu la segona peça del musical "Notre Dame de Paris", "Les Sans Papiers ", una imatge val més que mil paraules. Sense comentaris...


dissabte, 24 de gener de 2009

Construint murs. (I)

La nostra història, la Història de l'Ésser Humà des de fa molts segles, des del principi de la seva existencia, està inmersa en la construcció de murs, castells i catedrals meravellosos amb grans vitralls que enbelleixen el nostre món i la nostra seguretat.

Dins dels nostres murs ens sentim protegits , segurs de qualsevol estrany que ens pugui invair. Aixequem murs a qualsevol persona estranya, a qualsevol de nosaltres diferent. Hem de conservar el nostre estatus, el que som, el que tenim. I cada cop volem tenir més; i tenim més és cert, tenim més pors, més inseguretats més dubtes... que ens fan desconfiar i no entendre l'altre que no és com nosaltres; i davant de la por, de la inseguretat sorgeix el vell instint de la protecció i l'atac a l'altre.

I continuem tenint por del desconegut, del que no podem controlar, i de que si permetem que altres envaeixin "el nostre món" aquest s'acabarà esmicolant inexorablement amb nosaltres juntament.

Molts cops, però, oblidem que cada persona és única i irrepetible que és impossible que siguem exactament iguals a ningú, tenim el gran do de ser irrepetibles. Aquesta diversitat és la nostra gran riquesa, i la nostra fortalesa no éstà en els murs construits pedra a pedra sinó en el nostre interior.

És l’espai exterior a l’home, l’espai interior de l’home, l’immutable,

llum que brilla allà en el cel, llum que brilla en l’interior,

l’U, venerable, absoluta pau,

més petit que un gra d’arròs, que un gra d’ordi, que un gra de mostassa,

habita en el meu cor.

Més gran que la terra, més gran que l’atmosfera, més gran que el cel, més gran que els móns,

habita en el meu cor.

Chandogya Upanishad. Índia, s.VIII-VI aC.

Amb "Construint murs" s'inicia una nova trilogia basada amb cançons del musical francès: Notre-Dame de Paris. Per començar, aquí teniu la primera peça en que s'inicia el musical ""Le temps des cathédrales" interpretada per Bruno Pelletier. És curios com ja en una obra de fa tants segles ja es tracta tema de les pors.


divendres, 23 de gener de 2009

Cierto, quizás Dios no exista…: Koldo Aldai

Deben tener razón los ateos y sus autobuses. En realidad yo tampoco nunca Le vi. Me brotaron lágrimas con aquel atardecer, me hipnotizaron aquellos ojos, me cautivó aquella ternura…, pero a Él /Ella nunca Le/La vi. Quizás me empeñé en falso.

De acuerdo, Dios no existe, ¿pero Quién se encarga entonces cada noche de encender el firmamento y sus estrellas innumerables o en cada día las sonrisas de los niños? ¿Quién mueve las gigantes olas de los océanos, la suave brisa de las orillas, las frágiles alas de los pájaros? ¿Quién carga en otoño la higuera, Quién alfombra el hayedo, Quién pone a pasear la fauna? ¿Quién ilumina mis mañanas, Quien colorea mis campos…? No deseo aburrir con interrogantes imposibles...

Quizás Dios no exista, pero me extasió la belleza, me envolvió el amor, me colmó el gozo…, y en alguna ventanilla quisiera rendir tributo. Todo tiene un alfa, una fuente y yo no he parado de disfrutar de inmensos dones. En gramática nos enseñaron a buscarle sujeto al verbo, la lógica nos invita a encontrar causa al efecto, la vida nos sugiere explorar origen de tanta maravilla.

Quizás Dios no exista, pero el autobús que me trae de Madrid rueda entre un blanco infinito y yo quisiera que este viaje nunca se acabara. Obras de arte moderno rondan fortunas y este Pintor de miles de blancos, de colores aún no imaginados, este Alfarero de todas las arcillas, este Diseñador de Pentiums aún no descubiertos, este Artista Anónimo que cuelga y expone en todo el universo…, es postergado al olvido.

Quizás Dios no exista y todo fue ficción y los ojos miopes que repasan estas líneas los inventó un óptico avispado y el cerebro que hila estas torpes ideas y reflexiones un neurólogo fuera de serie. Quizás Dios no exista, pero en algún altar, en algún digno rincón tendremos que colocar nuestras más bellas flores, nuestras más perfumadas velas. Hacia Algo, hacia Alguien habremos de dirigir nuestras más sentidas oraciones por tanta gloria que cada día nos alcanza.

Quizás Dios no exista, pero de dónde surge esta urgencia de íntima comunión con Algo que nos colma y desborda, con Algo que nos llena de paz y nos eleva. Quizás Dios no exista, pero por qué estas rodillas se pliegan y estas manos se juntan en alabanza… Quizás Dios no exista y es hora de divertirnos, tal como rezan los autobuses ateos de Londres, Barcelona y pronto de Madrid, pero es que yo cuando más me divierto es cuando acaba el divertimento del mundo y a solas, en privado me encuentro con Él/Ella, no me preguntes por Su Nombre.

Lo acepto, me rindo. No sabemos nada de Dios. En realidad yo tampoco me Lo tropecé por ningún lado. Quizás Dios no exista y tengan razón los ateos, pero, doy fe, sí hay una Voz que quiero que nunca calle, un Consuelo que deseo nunca me abandone cuando todo se desmorona…

Quizás tengan razón los ateos y Dios no exista. En realidad sólo existe aquello a lo que le damos fuerza con nuestro pensamiento. Tanta dicha y grandeza que nos rodean, pueden ser cúmulo de infinitas causalidades. Pero entonces siquiera pongámosle mayúsculas y flores a la Casualidad, rindamos ante ella nuestro fatal orgullo, abracémosla en desbordadas gracias.

Rodemos autobuses que niegan Su existencia. Pongámosle otro nombre, mejor aún no Le pongamos ningún nombre, pero manifestemos sentido agradecimiento en todo instante, en todo lugar por el milagro de la Vida, por Su Origen por Los que somos tan infinitamente bendecidos...

No importa que nos veamos como hijos de Dios, o hijos de la nada, sólo importa que en ese intenso disfrute al que nos invitan los famosos autobuses esté el otro y la otra, esté presente la humanidad y todo cuanto late…

Podemos incluso corrernos la gran juerga a la que nos invitan los ateos, pero lo importante es que en ese despertar de turbante resaca sintamos que estamos en el mundo para servir al mundo; lo importante es que en esa mañana de aguda jaqueca sintamos que podemos hacer algo por la vida fascinante, su armonía y su continuidad, por más que el puesto de Creador quede vacante en nuestras mentes.

Imaginemos por un momento que existe. Poco le importará a Dios lo que pintemos en los autobuses, poco Le importará lo que de Él/Ella pensemos; lo único que anhelará es que nos olvidemos un poco de nosotros mismos y sumemos nuestras manos, nuestra mente… a las Suyas y así seguir creando y recreando sin límite para Su infinita gloria, para la gloria de tod@s. No hay ateos y creyentes, hay quienes sirven a la vida, hay quienes la apagan.

Koldo Aldai

dijous, 22 de gener de 2009

La Gran Comunión: Koldo Aldai


Un llibre. Deixo que Koldo Aldai faci ell mateix la presentació del seu nou llibre. Sense més preàmbuls:

La Gran Comunión.

Corrió lo más que pudo, pero el editor no alcanzó a meterlo en sus alforjas... Dicen que los Magos de Oriente ya están hollando de nuevo las arenas del desierto, que, cumplida un año más su generosa misión, enfilan de nuevo a sus cuarteles de invierno en el Oriente lejano, pero... me consta que también atienden con su Blackberry demandas de última hora.
Quizás aún estás a tiempo de pedir a Sus Majestades el libro “La Gran Comunión” que acaba de ver la luz.

“En Zumaia, instalado en la paz cara e inmensa de un monasterio lamido por el Cantábrico, tras la cita de Estella (www.foroespiritual.org), en vísperas de salir al encuentro con las 13 abuelas indígenas (www. arboledadegaia.es), antes de ponernos a corretear por las ecoaldeas (www.portaldorado.com), de sumarnos al Encuentro del Agua (www.lawebdelagua.com), a la Caravana de la Sanación (www.sintergeticanet.com) y al Acto “Contigo somos más paz” (www.fundacionananta.org), culmino este libro.

El verano que nos aguarda es vivo ejemplo de la Gran Comunión en marcha. Diferentes grupos, movimientos y redes en colaboración y compartir, testimoniando ya fraterna unión en la diversidad. Sobre esta Gran Alianza que ya se ha puesto a caminar, versa el presente libro. En la obra abundo en la necesidad de atender al Plan de afuera y adentro, a la Gran Trama que nos invita a buscarnos los unos a los otros y así establecer vínculos cada vez más sólidos, redes cada vez más amplias y así juntos progresar en la construcción del nuevo Cielo, de la nueva Tierra. Son dieciséis capítulos sólo para bendecir y glorificar la unión emergente, unión anunciada y auspiciada por el Cielo; dieciséis capítulos hilvanados con amor, para certificar que juntos, con la ayuda superior, podemos iluminar la Tierra entera”.

Koldo Aldai

dimecres, 21 de gener de 2009

Seguirem... amb esperances. El dia després.

El dia després de la presa de possesió d'Obama comença una nova era d'esperances i de canvis que moltes persones de forma directa o indirecta han dipositat en un sol home. Potser s'espera molt d'un sol home o potser serà el principi d'una cadena de petits canvis cap un món millor.

...La nostra nació està en guerra davant una xarxa de gran abast de violència i odi. La nostra economia està greument debilitada, com conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d’alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l’hora d’elegir opcions difícils i de preparar la nació per a una de nova era.

S’han perdut cases i ocupacions i s’han tancat empreses. El nostre sistema de salut és car; les nostres escoles han fallat a massa; i cada dia aporta noves proves de quina és la manera en la qual utilitzem l’energia reforcen als nostres adversaris i amenacen al nostre planeta.

Avui ens reunim perquè hem elegit l’esperança sobre el temor, la unitat de propòsits sobre el conflicte i la discòrdia. Avui hem vingut a proclamar la fi de les queixes mesquines i les falses promeses, de les recriminacions i els dogmes caducs que durant massa temps han escanyat a la nostra política.

Per nosaltres es van emportar les seves poques possessions materials i van viatjar a través dels oceans a la recerca d’una nova vida. Per nosaltres van treballar en condicions infrahumanes i es van establir a l’oest; van suportar el fuet i van llaurar la dura terra. Per nosaltres van lluitar i van morir en llocs com Concord i Gettysburg, Normandia i Khe Sahn.

Una i altra vegada aquests homes i dones van lluitar i es van sacrificar i van treballar fins a tenir nafres a les mans perquè poguéssim tenir una vida millor. Veien als Estats Units més gran que la suma de les nostres ambicions individuals, més gran que totes les diferències d’origen, riquesa o facció.

Perquè sabem que la nostra herència multiètnica és una fortalesa, no una debilitat. Som una nació de cristians i musulmans, jueus i i hindús - i de no creients. Estem formats per totes les llengües i cultures, procedents de cada racó d’aquesta Terra; a causa que hem provat el mal glop de la guerra civil i la segregació, i ressorgit més forts i més units d’aquest negre capítol, no podem evitar creure que els vells odis s’esvairan algun dia, que les lineas divisòries entre tribus aviat es dissoldran; que mentre el món s’empetiteix, la nostra humanitat comuna es revelarà; i Amèrica ha d’exercir el seu paper en l’enllumenament d’una nova era de pau. Al món musulmà, busquem un nou camí endavant, basat en l’interès mutu i el respecte mutu. A aquells líders en diferents parts del món que pretenen sembrar el conflicte, o culpar a Occident dels mals de les seves societats - sapigueu que els vostres pobles us jutjaran pel qual que podesis construir, no pel qual destruiu.

Així que, assenyalem aquest dia fent memòria de qui som i del llarg que ha estat el camí recorregut. L’any del naixement d’Amèrica, en un dels mesos més freds, una reduïda banda de patriotes s’ajuntava davant de les minvants fogatas a les vores d’un riu gelat. La capital s’havia abandonat. L’enemic avançava. La neu estava tacada de sang. En un moment en el qual el desenllaç de la nostra revolució era més en dubte, el pare de la nostra nació va manar que es llegissin al poble aquestes paraules: “Que s’expliqui al món del futur que en les profunditats de l’hivern, quan res llevat de l’esperança i la virtut podien sobreviure… l’urbs i el país, alarmats davant d’un perill comú, van sortir al seu pas. “...

Fragments del discurs d'Obama: per llegir-lo sencer...

Seguirem en l'esperança d'un nou demà més just més solidari més humà...

Voy A Seguir
View more presentations or upload your own. (tags: asesoria pedagogica)

diumenge, 18 de gener de 2009

Concurs d'enigmes (11)


Un gos amb moltes manies.

El Nuk és un gos amb moltes manies. Cada nit, abans d'adormir-se, fa moltes voltes dintre de la caseta. Pots dir en quina volta s'adorm?


SOLUCIÓ A L'ENIGMA ANTERIOR

Regals de Nadal
La Joana va comprar a la seva filla Laura 25 llibres i la Gemma va regalar a la seva filla Clara 7 llibres. Entre les dues filles van augmentar el seu capital literari en 25 llibres. Com s'explica aquest fenomen?

Els personatges són: una neta (la Clara), una filla (la Gemma), la seva mare (la Laura) i una àvia àvia (la Joana que és mare de la Laura i àvia de la Gemma ). Dels 25 llibres que la mare (Laura) va rebre de l'àvia (Joana)en va separar 7 per donar-los a la seva filla (la Gemma)

Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. 1-2-09

Perdoneu el retard d'aquest darrer enigma!!!!!!

dissabte, 17 de gener de 2009

Un discurs a la ONU...


Ara fa uns 40 anys es va pronunciar un discurs fet per Cantinflas suposadament a la ONU, aquest discurs formava part d'una pel·licula en la que ell feia d'ambaixador.

Deixant de banda els anys que ja han passat, aquest discurs continua sent vigent avui en dia tant o més que quan es va pronunciar, sense més preàmbuls:

"Me ha tocado en suerte ser último orador, cosa que me alegra mucho porque, como quien dice, así me los agarro cansados.

Sin embargo, sé que a pesar de la insignificancia de mi país que no tiene poderío militar, ni político, ni económico ni mucho menos atómico, todos ustedes esperan con interés mis palabras ya que de mi voto depende el triunfo de los Verdes o de los Colorados.

Señores Representantes:Estamos pasando un momento crucial en que la humanidad se enfrenta a la misma humanidad. Estamos viviendo un momento histórico en que el hombre científica e intelectualmente es un gigante, pero moralmente es un pigmeo.

La opinión mundial está tan profundamente dividida en dos bandos aparentemente irreconciliables, que dado el singular caso, que queda en sólo un voto. El voto de un país débil y pequeño pueda hacer que la balanza se cargue de un lado o se cargue de otro lado.

Estamos, como quien dice, ante una gran báscula: por un platillo ocupado por los Verdes y con otro platillo ocupado por los Colorados.

Y ahora llego yo, que soy de peso pluma como quien dice, y según donde yo me coloque, de ese lado seguirá la balanza.¡Háganme el favor!...¿No creen ustedes que es mucha responsabilidad para un solociudadano? No considero justo que la mitad de la humanidad, sea la que fuere, quede condenada a vivir bajo un régimen político y económico que no es de su agrado, solamente porque un frívolo embajador haya votado, o lo hayan hecho votar, en un sentido o en otro.

El que les habla, su amigo... yo... no votaré por ninguno de los dos bandos (voces de protesta).Y yo no votaré por ninguno de los dos bandos debido a tres razones:

Primera, porque, repito que no se sería justo que el sólo voto de un representante, que a lo mejor está enfermo del hígado, decidiera el destino de cien naciones;

Segunda, estoy convencido de que los procedimientos, repito, recalco, los procedimientos de los Colorados (los países comunistas) son desastrosos (voces de protesta de parte de los Colorados);

¡y Tercera!... porque los procedimientos de los Verdes (Los Estados Unidos) tampoco son de lo más bondadoso que digamos (ahora protestan los Verdes).Y si no se callan ya yo no sigo, y se van a quedar con la sensación de saber lo que tenía que decirles.Insisto que hablo de procedimientos y no de ideas ni de doctrinas.

Para mí todas las ideas son respetables aunque sean "iditas" o "ideotas" aunque no esté de acuerdo con ellas. Lo que piense ese señor, o ese otro señor, o ese señor (señala), o ese de allá de bigotico que no piensa nada porque ya se nos durmió, eso no impide que todos nosotros seamos muy buenos amigos.Todos creemos que nuestra manera de ser, nuestra manera de vivir, nuestra manera de pensar y hasta nuestro modito de andar son los mejores; y el chaleco se lo tratamos de imponérselo a los demás y si no lo aceptan decimos que son unos tales y unos cuales y al ratito andamos a la greña.¿Ustedes creen que eso está bien?

Tan fácil que sería la existencia si tan sólo respetásemos el modo de vivir de cada quien.Hace cien años ya lo dijo una de las figuras más humildes pero más grandes de nuestro continente: "El respeto al derecho ajeno es la paz" (aplausos). Así me gusta... no que me aplaudan, pero sí que reconozcan la sinceridad de mis palabras.Yo estoy de acuerdo con todo lo que dijo el representante de Salchichonia (alusión a Alemania) con humildad, con humildad de albañiles no agremiados debemos de luchar por derribar la barda que nos separa, la barda de la incomprensión, la barda de la mutua desconfianza, la barda del odio, el día que lo logremos podemos decir que nos volamos la barda (risas).

Pero no la barda de las ideas, ¡eso no!, ¡nunca!, el día que pensemos igual y actuemos igual dejaremos de ser hombres para convertirnos en máquinas, en autómatas. Este es el grave error de los Colorados, el querer imponer por la fuerza sus ideas y su sistema político y económico, hablan de libertades humanas, pero yo les pregunto: ¿existen esas libertades en sus propios países? Dicen defender los Derechos del Proletariado pero sus propios obreros no tienen siquiera el derecho elemental de la huelga, hablan de la cultura universal al alcance de las masas pero encarcelan a sus escritores porque se atreven a decir la verdad, hablan de la libre determinación de los pueblos y sin embargo hace años que oprimen una serie de naciones sin permitirle que se den la forma de gobierno que más les convenga.

¿Cómo podemos votar por un sistema que habla de dignidad y acto seguido atropella lo más sagrado de la dignidad humana que es la libertad de conciencia eliminando o pretendiendo eliminar a Dios por decreto?No, señores representantes, yo no puedo estar con los Colorados, o mejor dicho con su modo de actuar; respeto su modo de pensar, allá ellos, pero no puedo dar mi voto para que su sistema se implante por la fuerza en todos los países de la tierra (voces de protesta).

¡El que quiera ser Colorado que lo sea, pero que no pretenda teñir a los demás!- los Colorados se levantan para salir de la Asamblea-.¡Un momento jóvenes!, ¿pero por qué tan sensitivos?

Pero si no aguantan nada, no, pero si no he terminado, tomen asiento.Ya sé que es costumbre de ustedes abandonar estas reuniones en cuanto oyen algo que no es de su agrado; pero no he terminado, tomen asiento, no sean precipitosos... todavía tengo que decir algo de los Verdes, ¿no les es gustaría escucharlo?

Siéntese (va y toma agua y hace gárgaras, pero se da cuenta que es Vodka).Y ahora, mis queridos colegas Verdes,¿ustedes qué dijeron?: "Ya votó por nosotros", ¿no?, pues no, jóvenes, y no votaré por ustedes porque ustedes también tienen mucha culpa de lo que pasa en el mundo, ustedes también son medio soberbios, como que si el mundo fueran ustedes y los demás tienen una importancia muy relativa, y aunque hablan de paz, de democracia y de cosas muy bonitas, a veces también pretenden imponer su voluntad por la fuerza, por la fuerza del dinero.

Yo estoy de acuerdo con ustedes en que debemos luchar por el bien colectivo e individual, en combatir la miseria y resolver los tremendos problemas de la vivienda, del vestido y del sustento. Pero en lo que no estoy de acuerdo con ustedes es la forma que ustedes pretenden resolver esos problemas, ustedes también han sucumbido ante el materialismo, se han olvidado de los más bellos valores del espíritu pensando sólo en el negocio, poco a poco se han ido convirtiendo en los acreedores de la humanidad y por eso la humanidad los ve con desconfianza. El día de la inauguración de la Asamblea, el señor embajador de Lobaronia dijo que el remedio para todos nuestros males estaba en tener automóviles, refrigeradores, aparatos de televisión; ju... y yo me pregunto: ¿para qué queremos automóviles si todavía andamos descalzos?, ¿para qué queremos refrigeradores si no tenemos alimentos que meter dentro de ellos?, ¿para qué queremos tanques y armamentos si no tenemos suficientes escuelas para nuestros hijos? (aplausos).

Debemos de pugnar para que el hombre piense en la paz, pero no solamente impulsado por su instinto de conservación, sino fundamentalmente por el deber que tiene de superarse y de hacer del mundo una morada de paz y de tranquilidad cada vez más digna de la especie humana y de sus altos destinos.Pero esta aspiración no será posible sino hay abundancia para todos, bienestar común, felicidad colectiva y justicia social.

Es verdad que está en manos de ustedes, de los países poderosos de la tierra, ¡Verdes y Colorados!, el ayudarnos a nosotros los débiles, pero no con dádivas ni con préstamos, ni con alianzas militares.Ayúdennos pagando un precio más justo, más equitativo por nuestras materias primas, ayúdennos compartiendo con nosotros sus notables adelantos en la ciencia, en la técnica... pero no para fabricar bombas sino para acabar con el hambre y con la miseria (aplausos).

Ayúdennos respetando nuestras costumbres, nuestra dignidad como seres humanos y nuestra personalidad como naciones por pequeños y débiles que seamos; practiquen la tolerancia y la verdadera fraternidad que nosotros sabremos corresponderles, pero dejen ya de tratarnos como simples peones de ajedrez en el tablero de la política internacional.

Reconózcannos como lo que somos, no solamente como clientes o como ratones de laboratorios, sino como seres humanos que sentimos, que sufrimos, que lloramos.

Señores representantes, hay otra razón más por la que no puedo dar mi voto: hace exactamente veinticuatro horas que presenté mi renuncia como embajador de mi país, espero me sea aceptada. Consecuentemente no les he hablado a ustedes como Excelencia sino como un simple ciudadano, como un hombre libre, como un hombre cualquiera pero que, sin embargo, cree interpretar el máximo anhelo de todos los hombres de la tierra, el anhelo de vivir en paz, el anhelo de ser libre, el anhelo delegar a nuestros hijos y a los hijos de nuestros hijos un mundo mejor en el que reine la buena voluntad y la concordia.

Y qué fácil sería, señores, lograr ese mundo mejor en que todos los hombres blancos, negros, amarillos y cobrizos, ricos y pobres pudiésemos vivir como hermanos. Si no fuéramos tan ciegos, tan obcecados, tan orgullosos, si tan sólo rigiéramos nuestras vidas por las sublimes palabras, que hace dos mil años, dijo aquel humilde carpintero de Galilea, sencillo, descalzo, sin frac. ni condecoraciones:"Amaos... amaos los unos a los otros", pero desgraciadamente ustedes entendieron mal, confundieron los términos, ¿y qué es lo que han hecho?, ¿qué es lo que hacen?: "Armaos los unos contra los otros"....He dicho...".
Cantinflas 1966, México

dijous, 15 de gener de 2009

Àngels i dimonis. (III)


EL COLOR DELS ELEFANTS
Fa molt, molt temps, tots els elefants del món eren negres o eren blancs. Tots estimaven els altres animals, però entre ells es tenien un odi etern, per això els dos grups es mantenien apartats: els negres vivien a una banda de la jungla i els blancs a la banda contrària. Però un dia els elefants negres van decidir eliminar tots els elefants blancs, i els blancs van decidir fer el mateix amb els de color negre.

De cada grup n’hi havia alguns que no volien saber res d’aquella guerra, només volien la pau; per això es van endinsar en el més profund de la jungla i mai més no es va saber res d’ells.La batalla va començar, i va durar molt de temps. Fins que ni un sol elefant va quedar viu. I durant molts anys no es va veure cap elefant sobre la Terra.

Però vet aquí que un dia van aparèixer els descendents dels elefants pacífics, que s’havien internat en la jungla perquè volien la pau... Eren de color gris. I des d’aleshores els elefants han viscut en pau. Tothom té cabuda en el món; tothom hauria de tenir cabuda en la nostra vida, tothom hauria de ser objecte del nostre respecte, també els que són diferents que nosaltres. A vegades tenim més mania als qui estan a prop nostre... Serem capaços de barrejar els nostres colors, d’apreciar el que tots tenim de positiu, i de viure en pau?

Amb "Àngels i dimonis" conclou una trilogia, que va sorgir de forma espontànea, basada amb el musical "Romeo et Juliette". Si en la primera part "Els Reis del Món" es parlava de les cadenes que el Poder ocult preten fer opressió als Éssers Humans, "La Haine (l'odi)" ens centrava més als lligams interns de cada persona que molts cops ens fan caure en emocions i sentiments negatius que lentament ens poden anar destruint.

"Àngels i dimonis" preten ser un cant a la Pau. A trobar un lloc, un espai, on pugui haver-hi un diàleg, on podem trobar un moment de Pau interior per poder escoltar, on poguem construir conjuntament amb altres, amb les nostres característiques personals, les quals ens fan ser únics i irrepetibles. Aquesta és la grandesa de la Diversitat.

És hora de trencar amb l'odi

L'amenaça per a la nostra salvació
és el conflicte entre els nostres pobles,
jueus i àrabs;descendents d'un mateix pare,
separats en la infantesa per la gelosia,
en l'adolescència per la por,
en la maduresa pel poder,
en la vellesa pel costum.
És hora de trencar amb aquest hàbit d'odi
i crear-ne un altre de nou: un hàbit del cor
que desperti dins de nosaltres
l'amor incondicional a la redempció i la pau.

Del Judaísme, Rabí Rami M.Shapiro

Déu, Tu ets pau

Déu, Tu ets pau.

De Tu neix la pau i cap a Tu va la pau.
feu que visquem , Senyor nostre, en pau
i que arribem en el teu paradís, domicili de la pau.
Teva és la majestat i l'alabança.
Nosaltres escoltem i obeïm.
Concedeix-nos el teu perdó, Senyor,
i que puguem anar cap a Tu.

De l' Islam, Oració final del Salat



Aquí teniu "Verone". Una escenificació perfecte dels "Àngels i dimonis". El Bé i el Mal no són externs a nosaltres, no tenen una aparença diferent d'una persona corrent. Rauen dins el nostre cor i es traspuen pel nostre cos, il·lumina o enfosqueix la nostra mirada. Un predominarà més que l'altre, simplement depenent de quin alimentem.

dimarts, 13 de gener de 2009

La Haine (l'odi) (II)

Estem lliures de dir-nos que no som nosaltres en part "els Reis del Món"? tenim realment les mans lligades per fer desaparèixer tant de dolor i patiment a una terra sempre sotmesa?...

Un amic meu i company, després de llegir el post "Els Reis del Món" i intercanviar ideees posteriorment ahir al vespre en una trobada, aquest matí ha escrit un comentari. Crec, però, que més que un comentari és una reflexió oberta:

...Estem segurs que a l'escriure el post i al llegir-lo hem de fer servir la tercera forma del plural al referir-nos als Reis del Món? Podem afirmar que nosaltres no ho som o que, de vegades, no ho volem ser? Podem afirmar que no existeix en nosaltres cap rastre d'odi, d'intolerància, de recriminació, de rebuig o divisió? Com tractem a les persones que estimem i, sobretot, a aquelles que ens fan sortir de polleguera? Estic intentant trobar les respostes...

Sigui aquest camí de creixement i llum i ens guii lluny de tenebres odis, pors i venjances....

Seguint amb la línea del "Reis del Món" aquí teniu una altra cançó de Romeo et Juliette : La Haine (l'odi). Diuen que una imatge val més que mil paraules.... dos bandols enfrontats, cap diàleg de comprensió, més dolor, més odi... tot plegat no porta enlloc...


Moltes gràcies Joan!!!

Exceso de equipaje: Koldo Aldai


Exceso de equipaje

Etiopía, Navidad 2008-09

A la ida por sobrecarga de lápices, cuadernos y juguetes..., a la vuelta por sobrecarga de recuerdos. Me desembaracé de algunos de ellos y los volqué en la Red. Ahí algo de la crónica escrita e imágenes de este viaje a Etiopía recién culminado.

Me desnudé ya el Papa Noël. Vuelvo al teclado junto a la estufa de leña, mas algo se quedó en aquella tierra caliente, bajo un sol olvidadizo, bajo un astro que no penetra chozas y tugurios... No sé si volveré a calzar su tripa, su manto rojo, no sé si atronará su carcajada por los pasillos de grises hospitales, por los barracones de orfanatos olvidados..., pero me consta que en algún lugar mora un payaso capaz de burlar gruesas tragedias.

Vengo de despedir a Papa Noel. Resulta que iba dentro. No sabía que viajaba conmigo. Al comienzo no fue fácil sacarlo. De alguna forma había que explotar sonrisas y cogí una barba y un manto rojo y un saco donde metimos caramelos y esperanza a rayas y a cuadros, cuadernos de vivos colores, también reglas y lápices. A veces se atragantaba la carcajada, a veces tentativa de huida, pudor de llegarme con otra lengua, con otra cultura, con un personaje de grandes almacenes..., pero Papa Noël resultó la excusa más rápida y directa a la alegría compartida.

Vuelvo a escribir, pero delante del suspirado Mac, me entero tarde de que lo que quiero es seguir riendo con Marawi, con Betty, con Ruth... con todos es@s chaval@s que buena gente arrancó del oprobio y la miseria; lo que quiero es saltar y jugar hasta que llegue la “ingera" con picante salsa de lentejas... Vuelvo a la pantalla pero el niño asoma a la ventana y la plaza está desierta y los colegas a miles de kilómetros... Pésimo inglés por mi parte, falta de recursos para el divertimento, pero el gozo rayó momentos inolvidables. En la despedida los brazos se quedaron pequeños y en la llegada ahora el corazón encogido.

No se ahoguen las verdaderas lecciones en exceso de recuerdos. Hay quienes todo lo dan por esos niñ@s, que aún con todo, saltan y ríen y hay quienes todo lo siguen dando por l@s pequeñ@s que yacen ausentes, inmóviles en grandes cunas. Hay lecciones de entrega en medio de duros y hediondos pabellones que uno nunca puede olvidar. Las hermanas franciscanas, las misioneras de la caridad… escriben en Adis Abeba y en tantos otros rincones del mundo, desde el absoluto anonimato, los más excelsos testimonios.

Sobrecarga de recuerdos… No olvidaré ese paseo por las chozas de paja, por las cabañas de uralita, por las calles de bache y basura… No olvidaré a mis compañer@s de juego en plazas sin sombra, ni nombre. No olvidaré ese mantram-carcajada capaz de desafiar, siquiera por unos instantes, el feroz destino. No olvidaré esa humanidad morena, hermana, hija de nuestro mismo Dios, heredera, nadie lo dude, de Su misma Gloria.

Los viajes no sanan necesariamente adicciones. Dudé al retomar telediarios. Ahora ya sé que la Navidad no brilló en Tierra Santa: bombas y más bombas sobre Gaza. Traga la misma tierra aún más plomo, la misma gente aún más sufrimiento. ¿Para cuándo los payasos en ese escenario batido, en esas plazas desiertas? Cese la barbarie, calle la muerte, explote la vida por tanto tiempo allí acallada.

Más información gráfica y escrita de la experiencia: http://www.portaldorado.com/in.php?doc=6020

Koldo Aldai

diumenge, 11 de gener de 2009

Els Reis del Món. (I)

Testimonis dels horrors que dia darrera dia van succeint, envoltats de rastres de sang, llàgrimes, pors, terrors i morts; alguns cops en nom de la Guerra, altres del Poder, sempre, però, enmascarat en nom d'una nació, del progrés, de la justicia o del benestar. I continuem morint cada dia una mica més, cada dia més dèbils, més desemparats...

El nostre Món s'assembla a un teatre gegant de puxinel·lis on permanentment es fa funció. Els titellaires, els Reis del Món, amb els seus fils d’odi, intolerància, recriminació, rebuig o divisió, ens volen tenir atrapats per fer els que els plagui; amb els seus fils oprimeixen la vida, el cor, l'ànima. Fan els éssers humans dia a dia més grisos, menys lliures. Els Reis del Món, com a bons titellaires, mai saps on són ni qui són, es mouen impunement entre les ombres i la foscor, la única evidència són els rastres que deixen, com petites engrunes de tristesa, por o dolor, o simplement conformitat d'una situació que no es pot canviar ni té sortida o esperança.

Els Reis del Món però, en contra del que ells puguin pensar o imaginar, són esclaus de les seves pròpies trampes, estan atrapats en si mateixos, en el Poder, l'Orgull, la Vanitat.. en certa mesura es tornen puxinel·lis del seu propi teatre.

Aquests fils, però no són irrompibles, no ens lliguen eternament. Amb Valentia, Lucidesa, Força Interior, Coherència, Amor al proïsme i a la Vida es poden trencar perfectament, diria que quasibé desaparèixer com el fum. La vera felicitat no ve de fora, brolla de l’interior (Mahatma Gandhi).

Què millor que dir-ho amb música!, la cançó: Les Rois du Monde (Els Reis del Món) que ve a dir això mateix. Aqui teniu una de les millors cançons del musical Romeo et Juliette . Us recomano que hi feu una ullada. (recomanació feta pel Jordi Cerdà de Diari de ruta i de la qual estic plenament d'acord). està subtitulat.


Dedicat a tots aquells que trenquen cadenes en nom de l'Esperança, la Vida, l'Amor i la Felicitat!!!

dissabte, 10 de gener de 2009

Des de la vall de llàgrimes de Gaza...


Jerusalem, dimarts 6 gener 2009 .-

El testimoni d'un rector de Gaza provocar un calfred entre els participants en la trobada de pregària per la justícia i la pau, celebrat el 4 de gener passat, amb el suport dels tretze responsables de les Esglésies de Jerusalem. A la crida a la pau es va unir aquell mateix dia Benet XVI al dirigir des de Roma l'oració mariana de l'Angelus.

La trobada, celebrat a l'església dels dominics de Sant Esteve de Jerusalem, va congregar cristians palestins i cristians de llengua hebrea. Després d'una meditació dirigida pel patriarca llatí emèrit, la seva beatitud Michel Sabbah, es va llegir en àrab un esgarrifós missatge del pare Manuel Musallam, rector de la parròquia llatina de Gaza.

"Des de la vall de les llàgrimes, de Gaza banyada en la seva sang, una sang que ha sufocat la felicitat en el cor d'un milió i mig d'habitants, us dirigeixo aquestes paraules de fe i esperança", va començar dient, segons el text referit per la Custòdia de Terra Santa. "No utilitzaré la paraula 'amor', aquesta paraula s'ha quedat atragantada fins i tot a les nostres gorges de cristians", va reconèixer.

El missatge va continuar amb el relat de la mort de Cristina, una jove d'uns quinze anys, morta per una crisi cardíaca sota els continus bombardejos. L'atac va ser provocat pel fred d'una casa, els sostres i finestres havien saltat pels aires, per la fam, per la falta de somni, i per la por. El pare Manuel descriu una situació dramàtica particularment en els hospitals.

A l'assemblea, mentre es llegia el seu missatge, alguns plorava. El missatge del pare Manuel conclou amb un cant que invoca la Pau del Senyor.

"En aquestes hores convulses, no podem fer altra cosa que recolzar-nos en l'oració", declara el custodi de Terra Santa, el sacerdot franciscà Pierbattista Pizzaballa.

divendres, 9 de gener de 2009

Blau


Tant el mar com els oceans els veiem blaus perquè damunt d’ells, com un espill, reflecteix el cel, però mai al contrari. Per això, si estiguérem situats al mig del Desert de Gobi, centre del continent asiàtic, veurem sempre el cel amb la mateixa intensitat blava que estant en qualsevol illa del Pacífic. El color blau sempre ens ve de dalt.

Aquesta és potser una introducció "científica" a un petit post dedicat al canvis i al Blau. L'existència està en continu canvi, sinó fos així ens estancaríem i no evolucionariem. Com ja heu observat, Una Real Utopia ha canviat una mica d'aspecte. Em venia de gust canviar una mica l'estètica i quan m'hi he posat dubtava entre dos colors el blanc o el blau, Al final, com podeu veure, la balança s'ha decantat pel color blau.

Perquè blau i lletres blanques? El blau és color de la confiança, també són blaus els blues, els cants espirituals dels afroamericans del sud dels Estats Units. No hem d'oblidar que el color blau també és el del transcendent. És el símbol de la veritat, de la consciència, l’harmonia, la tranquil·litat, l’esperança, l’ordre, la noblesa, generositat...... i els seus efectes positius són : calma els nervis. És refrescant. Enforteix i equilibra.

Els textos són blancs perquè el color blanc s’associa a la llum, la bondat, la innocència, la puresa. Es considera el color de la perfecció, de la pau, la calma i l’harmonia. Significa seguretat, puresa i neteja. Simplicitat.

Tot i així mantinc altres textos amb diferents colors per identificar aquells textos que no són escrits per mi, els he tret d'altres fonts.

Ja em direu què us transmeten aquests nous canvis (encara en procés...)

dijous, 8 de gener de 2009

Shay day


En un sopar de recaptació de fons per a una escola que atén a nens amb discapacitats d'aprenentatge, el pare d'un dels estudiants va pronunciar un discurs que mai serà oblidat per tots els que van assistir.

Després d'exalçar l'escola i el seu dedicat personal, va fer una pregunta: 'Quan no és interferida per les influències externes, tot el que fa la Natura, es fa amb perfecció. Tanmateix, el meu fill, Shay, no pot aprendre coses que els altres nens fan. Ell no pot comprendre les coses com altres nens ho fan. On és l'ordre natural de les coses al meu fill?'

L'audiència va quedar en silenci davant la pregunta. El pare va continuar. 'Crec que quan un nen com en Shay, que era mental i físicament discapacitat, entra en el món, apareix una oportunitat de sentir la veritable naturalesa humana , i es veu en la forma en què altres persones tracten a aquest nen'.

Després va explicar la següent història: En Shay i jo acabàvem de passar per un parc on alguns nens, en Shay ho sabia, estaven jugant a beisbol. En Shay va preguntar, 'Creus que em deixaran jugar? ' Jo sabia que la majoria dels nois no volen a algú com en Shay en el seu equip, però com a pare també vaig pensar que si al meu fill se'l permetés jugar, això li donaria un molt necessari sentit de pertinença, i una certa confiança de ser acceptat pels altres tot i les seves mancances.

Em vaig acostar a un dels nens en el camp i li vaig preguntar (no esperant treure'n gaire) si en Shay podria jugar. El nin va mirar al seu voltant per orientar-se i va dir: 'Estem perdent per sis carreres i el joc es troba en la vuitena entrada. Crec que pot estar en el nostre equip i provarem de posar-lo en el bat a la novena entrada '.

Shay es va moure cap al banc de l'equip i, amb un gran somriure, es posà una camisa de l'equip. Jo mirava amb una petita llàgrima als ulls i amb la calor en el meu cor. Els nens s'adonaren de la meva alegria de veure el meu fill acceptat. Al final de la vuitena entrada, l'equip de Shay va anotar unes carreres, però encara anava darrere per tres.

Al principi de la novena entrada, Shay es va posar un guant i va jugar al camp dret. Encara que cap cop va anar pel seu costat, se'l veia extasiat només pel fet de estar en el joc i en el camp, amb un somriure d'orella a orella quan jo el saludava des de les grades.

Al final de la novena entrada, l'equip de Shay va anotar de nou. Ara, amb dos fores i les bases carregades, la possible cursa guanyadora era a base, i en Shay era el següent en el bat. En aquesta conjuntura, deixarien que Shay colpejàs regalant així la seva oportunitat de guanyar el joc? Sorprenentment, donaren el bat al Shay..

Tothom sabia que era impossible que colpejàs, perquè Shay tan sols no sabia com sostenir el bat correctament, i molt menys connectar amb la pilota. Tanmateix, així com Shay s'anava acostant a la base, el llançador, reconeixent que l'altre equip posava de banda el guanyar per aquest moment en la vida de Shay, es va moure endavant uns pocs passos per llançar la pilota suaument per tal de que Shay pogués almenys fer contacte.

El primer llançament va arribar, i Shay va colpejar de forma maldestra i fallà. El llançador va tornar a aproximar-se unes passes endavant per tornar a tirar la bola suaument cap a Shay. Així com la pilota arribà, Shay colpejà fluix pel terra i dret al llançador. El joc ara ja seria acabat. El llançador va recollir la pilota i fàcilment podria haver-la llançat a la primera base.. Shay hauria quedat fora, i això seria el final del joc. En canvi, el pitcher va llençar la pilota per damunt del cap del primera base, fora de l'abast de tots els companys.

Tot el món de les grades i tots dos equips van començar a cridar: 'Shay, corre a la primera! Corre a la primera! ' Shay mai en la seva vida havia corregut una distància tan llarga, però va arribar a la primera base. Arribà apressat a la base,amb els ulls ben oberts i amb cara de espantat. Tots cridaren, 'Corre a la segona, corre a la segona!' Agafant alè, Shay amb gran dificultat partí cap a la segona, lluitant emocionat per arribar a la base. En el moment que Shay es girava cap a la segona base,el jugador de la dreta tenia la pilota, era el més petit de tots, que ara tenia la seva primera oportunitat de ser l'heroi del seu equip.

Podria haver llançat la bola a la segona base per a guanyar, però va entendre las intencions del llançador per la qual cosa, també, intencionadament va llençar la pilota alta i molt més amunt del cap del jugador de la tercera base.

Shay va córrer cap a la tercera base delirant, al temps que els corredors de davant seu voltaven les bases cap a casa. Tots estaven cridant, 'Shay, Shay, Shay, all the way Shay' Shay va arribar a la tercera base, perquè el seu contrincant va córrer a ajudar-lo fent-lo girar en la direcció de la tercera base, i li va cridar, 'Corre a la tercera! Shay, Corre a la tercera!

Així que en Shay voltà la tercera, els nens d'ambdós equips, i els espectadors, tots de peu cridaven: 'Shay, ves a casa! Ves a casa! '

Shay va anar a casa, trepitjà el sòl de casa, i va ser aclamat com l'heroi que va colpejar el Grand Slam i va guanyar el joc del seu equip.

'Aquest dia', va dir el pare suaument amb llàgrimes rodant ara pel seu rostre, 'els nois d'ambdós equips van contribuir a dur un tros de veritable amor i humanitat en aquest món ».

Shay no va arribar a viure un altre estiu. Va morir aquest hivern, sense oblidar mai que havia estat l'heroi. Em va fer tan feliç, el retorn a casa i veure a la seva mare plena de llàgrimes abraçant el seu petit heroi del dia!

Que el teu dia sigui un dia Shay, assolellat, avui, demà i sempre!

Tots tenim milers d'oportunitats cada dia per ajudar a realitzar 'l'ordre natural de les coses». Per tant, moltes interaccions aparentment trivials entre dues persones ens presenten una elecció: Potser aprofitarem una espurna d'amor i humanitat, o deixarem passar aquestes oportunitats , deixant el món una mica més fred en el procés?

Un home savi va dir una vegada: tota societat és jutjada per com tracta als seus menys afortunats d'entre ells.

Aquest escrit m'ha arribat via mail. L'he posat com a post perquè és molt interessant i fa possible i real una utopia. Gràcies Rosa!

dimarts, 6 de gener de 2009

El meu regal de Reis per tots vosaltres!


La llum al país de la nit

Era el país de la nit. Una nit que mai no s’acaba; mai no havia sortit el sol. La gent d’aquell país era encongida i trista de tant d’estar a les fosques. Ni s’anadonaven que estaven tristos, ho veien normal. Per a ells la vida era trista, fosca, els carrers i les cases eren foscos como una gola de llop. No hi havia ni estrelles.

Un dia va presentar-se un infant que duia al palmell de la mà una flama petita. L’infant es passejava pels carrers. Alguns nens i nenes del país de la nit varen sortir al balcó de casa i deien a la gent gran:

- Aquell nen que passa pel carrer porta un llumet a la mà. Què és?

Els gran contestaven:

- Au, tanqueu el balcó i fiqueu-vos a casa. Aquell infant ha vingut del país de la llum i ens vol fer mal als ulls. I agafaven els nens i nenes i els tancaven a casa. Pero ells, tancats i tot, deien:

- Jo vull anar-me’n al país de la llum, jo vull anar-me’n amb aquell nen al país de la llum.

La gent es va dir bona nit i se’n va anar a dormir i l’endemà es van llevar i se’n van anar a treballar com sempre. I heus ací que de bona hora ja hi havia nens i nenes que passejaven pel país de la nit amb una llumenera a la mà. Estaven xirois perquè l’infant de la flama petita al palmell de la mà els havia donat llum. Així es passejaven per tots els carrers del país de la nit.
Els homes del país de la nit no volien pas la llum. Deien:

- Això fa mal als ulls

Xiuxiuejaven els uns amb els altres i s’enfuriesmaven contra els infants perquè duien la petita flama a la mà. I heus ací que no eren cinc o deu: eren cents i cents i tots omplien de llum i de joia els carrers del país de la nit.

Els grans es van reunir a la casa més gran del país de la nit per discutir què fer amb els infants. Decidiren cridar els capdavanters dels infants i els digueren:

- Ara mateix, al davant nostre, apagareu la vostra llum; tenir aquesta llum encesa va contra els costums sagrats del nostre país.

I manaren als guardians d’apagar totes les llumeneres de tots els infants. Els capdavanters els posaren al calabós més fosc. Molts dels infants que havien passejat la petita flama es posaren a plorar. Uns homes entraren al calabós per apagar la llumenera dels infants, però no podien pas.

Bufaven amb tota la ràbia però la llumenera no s’apagava mai. Ficaven la mà dels infants dins un cubell d’aigua, però era impossible la petita flama no es rendia de cap manera. Per fi els deixaran estar... Van fer dir pels diaris que tot estava acabat, varen tancar la porta amb set panys i set claus, varen posar vigilants a l’entrada i se’n van anar.

Allí dins van quedar els infants, però no s’havia acabat.Tot el país de la nit, des del calabós fins a casa del sabater, que tenia més fills que un formiguer, tothom podia veure que en el país de la nit es começava a fer clar.
Qui sap si havien descobert que la petita flama havia deixat a tots els cors una mica de claror.

Francesc Botey

PD. Tant de bo aquesta petita flama aporti a tota la Humanitat una mica de claror i Llum!

diumenge, 4 de gener de 2009

Carta als Reis Mags d'Orient


Estimats Reis:

Demà és la gran nit de Reis, després d'arribar al nostre petit Món des de terres llunyanes, la vostra màgia s'escamparà per pobles i ciutats, arribant al més profund i perdut racó de la nostra Terra.

La meva carta és molt possible que us arribi una mica justa, sé del cert que heu rebut moltíssimes cartes demanant-vos moltíssimes coses. Espero, però, que si més no, us arribi a les vostres mans i la pogueu llegir.

Ja fa molts anys, més de dos mil anys, vosatres vau seguir un estel brillant en el cel enmig d'una nit estrellada. Dels milers d'estrelles en vau seguir una molt especial plena de Llum. No sabieu exactament on us portaria però, crec, que tenieu la intuició que us duria a un lloc únic que us canviaria la vida.

D'aquest fet en fa molt, massa temps. Nosaltres, els humans, hem perdut aquesta Llum. Ens hem tornat grisos. Tal com un dia va escriure Ende a Momo "Només un ésser extraordinari i atemporal com Momo podia fer front a les sangoneres grises que xuclaven cada minut i segon estalviat per aquells que havien estat convençuts que el temps és or. " Som esclaus de la pròpia rutina, del temps, del Poder, evitant, per por, voler canviar les coses a buscar Llum enmig de les ombres.

Sempre volem més, més de tot, de coses que en el fons no ens serveixen gaire, necessitats que el Mass media ens "regala" i ens fa creure que realment som vitals per la nostra vida.

Però cada dia tenim menys vida, cada dia ens fem una mica més insensibles a la Vida, ens acostumem a un món fàcil on tot és fastfood, fins i tot en l'àmbit de les emocions. Acceptem, sense gaire trasbals, fabricació d'armament i drogues, pensant que a nosaltres no ens pot passar mai res de dolent. Però continuen havent-hi crims, ferits, morts, i danys colaterals, en nom de qui? És quasibé com tenir Humans de primera i segona classe. La vella Europa, ni altres paisos del nostre estimat primer món, no planten cara aquest horror, no interessa, no surt a compte.

Estimats Reis, l'únic que demano, que desitjo no tant sols per a mi sinó més aviat pels infants, pels "ningú" pels que no compten, pels que no tenen veu, que porteu en aquesta màgica nit, Pau i Llum als nostres cors, que torni a cremar dins nostre, de tota la Humanitat, aquella flama petita però molt poderosa, d'Amor, Perdó i Pau. Si fos possible aquest favor cada ésser humà seria Llum i seria molt fàcil vèncer les tenebres.

Un petó

Aina



Massenet: Meditació de Thaïs

dissabte, 3 de gener de 2009

Ofensiva terrestre


Tel Aviv/Gaza. (Agències) - L'Exèrcit israelià ha iniciat aquesta nit una invasió a Gaza i ha mobilitzat tropes de la reserva per recolzar l'operació. Almenys 20 palestins han mort i mig centenar han estat ferits des que es va iniciar, han confirmat a l'agència EFE fonts mèdiques de la franja. Lògicament, els habitants del nord de Gaza van fugir esvarats després de l'entrada en l'àrea dels tancs israelians.

En les últimes dues hores, vint persones han mort i més de cinquanta han estat ferides, que s'afegeixen als 465 morts i 2.350 ferits des que va començar l'ofensiva israeliana (fa vuit dies). El major problema a què s'enfronten ara mateix els serveis mèdics és la falta d'electricitat. "Israel ha tallat el subministrament elèctric en tota la franja i Gaza sencera està en completa foscor", el que dificulta enormement el funcionament dels hospitals i l'atenció als ferits...
(foto: Ap / Sebastian Scheiner)