diumenge, 25 de desembre de 2011

Bon Nadal!!!!!!!!!

   
Coses petites
Mare Teresa de Calcuta
Hi ha moltes persones
que poden fer coses importants,
però n'hi ha molt poques que estiguin
disposades a fer les coses petites."

"Tot acte d'amor és una obra de pau,
per molt petit que sigui."

"L'amor vertader ens ha de costar,
ens ha de fer mal,
ens ha de desposseir de l'egoisme."

Que aquest Nadal ens dongui Llum serenitat i Amor.
Molt bon Nadal i millor 2012!
un petò!!!!!!

dijous, 15 de desembre de 2011

"¡Apagad la motosierra!": Koldo Aldai


El senado brasileño con mayoría del Partido de Lula y de Dilma Rousseff ha aprobado una ley que permitirá arrasar buena parte de los bosques amazónicos. El golpe mortal al ya degradado “pulmón del mundo” ha sido urdido en las estancias del gobierno del Partido de los Trabajadores.


Nos abrazamos a los árboles que están a punto de ser sacrificados en la hoguera insaciable del consumo planetario y lamentamos tan supina inconsciencia, tan mayúsculo atropello. Abrazamos su silente quejido y nos preguntamos si hay diferencia entre los gobiernos de los “trabajadores” y de los “hacendados”. En medio del océano verde codiciado, del inmenso espacio salvaje acorralado, de la reserva indispensable de aire puro, nos preguntamos por esa clase de socialismo poco solidario con la vida. El golpe a la Amazonia que no dieron los gobiernos militares, ni los de la socialdemocracia, lo está asestando el gobierno del Partido de los Trabajadores.

Con todo el dolor le espetaremos a Lula que casi todo era mentira, que no hay liberación alguna de los trabajadores que no esté ligada a su itinerario, a su vínculo con la Madre Naturaleza, a su respeto exquisito. Nos atamos en la distancia a esos árboles a punto de ser talados y cuestionamos las ideologías, sobre todo las de excavadora y motosierra, las de tierra quemada. ¿Señor Lula, señora Rousseff, qué arcadia proletaria dejaremos para el mañana, cuando no queden árboles sobre la tierra? Por favor, ya no nos menten revoluciones, no nos hablen de libertad, que nosotros queremos vivir en paz, en armonía, en sostenibilidad, en el corazón del bosque, de ése inmenso que es un poco de todos, en el corazón de los bosques y valles de este planeta bendito.

Nos preguntamos por el artificio de sus proyectos, por su utopía sin sombra de hojas verdes. No hay sueño que pueda encarnar en sus megaciudades, por mucho que se esmeren en limpiarlas de las “lacras” de nuestros días. ¿Qué suerte de liberación es posible prometer en medio del violento, antinatural y asfixiante macroasfalto? Con toda la ilusión que nos provocó que un ex-metalúrgico, un hombre comprometido con los más desheredados del Brasil, alcanzara la presidencia del país, con todo el entusiasmo que nos despertó aquel ex-tornero que se conjuró contra el hambre, vemos con tristeza como se desmoronan aquellas quimeras. ¿Qué nos importa si las excavadoras y las motosierras son de izquierdas o de derechas, si al fin y al cabo arrasan igualmente con nuestros bosques, qué nos importa que las chimeneas sean rojas o azules si al fin y al cabo contaminan igualmente nuestro único aire?

Las motosierras que ya calientan apuntan a algo no sólo querido, sino imprescindible. Ojalá no se consume el atentado mortal de la nueva presidenta al pulmón del planeta. Ojala Dilma Rousseff “apague la motosierra” y atienda el clamor de la gente sensible en su país y el mundo entero. ¿Hasta cuándo nos aprovecharemos de esa callada paciencia de todo el mundo vegetal? ¿Cuándo concluiremos que nuestro destino está absolutamente ligado al de la vida natural, al de los reinos hermanos que nos rodean? Las izquierdas allende el Atlántico se asemejan a las de estos páramos. Nos entra el vértigo cuando sus políticos hablan de activación de consumo y lejos de imaginar más felicidad en la mirada de las gentes, sólo visualizamos una tierra más expoliada. En estos tiempos de crisis por “mono-tema” y “mono-preocupación”, todo está supeditado al nuevo becerro por nombre “puesto de trabajo”. Lo que se produzca es lo menos, sólo importa aumentar el número de asalariados, cuando nuestra verdadera crisis está en el filo de esas motosierras, en el filo de la codicia humana, en esas fábricas, en esa civilización caducada que ya no saben qué inventarse para que sigamos consumiendo.

Estamos saturados de unos sindicatos que tan a menudo ponen sobre la mesa vanas y egoístas cuestiones. Estamos ya muy cansados de una izquierda que defiende poco más que el bolsillo, a quien le importa un comino la tierra, el Amazonas, el cambio climático. No hay avance humano que no pase por el reencuentro con la Madre tierra, con la fuente de toda vida que las gentes y formaciones, supuestamente de progreso, también están destruyendo.

Hundimos nuestras uñas en esa tierra sentenciada, nos amarramos a sus acacias gigantes y emitimos una alerta sonora. La izquierda urbana, por supuesto también la derecha, tienen que empezar a saber que nosotros/as somos esos árboles centenarios, somos esas plantas exuberantes, esas selvas amenazadas, esa tierra tan castigada…, que no hay asomo de futuro, si nos quitan esa biodiversidad con la que estamos íntimamente ligados. No queremos más consumo, queremos más árboles, más huertos ecológicos, queremos más y más desbordante vida, más y más y más jardines sobre la tierra, más y más cooperar y compartir. Callen esas reivindicaciones que sólo nos hablan de pagas extraordinarias, de años de jubilación… ¿Para qué queremos jubilarnos antes, si no tenemos arboledas para pasear, ni una tierra pura y bella para disfrutar?

Estamos cansados de las ideologías, del baile de la alternancia para que en realidad nada sustancial cambie. ¿Es que los socialistas, en todos estos años de poder, han apostado por la tierra? La única verdadera ecologista que se sentó en su Consejo de Ministros, Cristina Narbona, fue apeada porque iba en serio, porque comenzó a defender la tierra con sinceridad y firmeza. Durban no ha conseguido frenar el cambio climático. Los más grandes contaminantes, los países más responsables siguen mirando para otro lado. Obama necesita ganar las próximas presidenciales, pero el planeta necesita ganar esta apuesta más definitiva contra el calentamiento global. Nada nos desaliente, sigamos abrazados a esos árboles, a esos bosques, a esa Vida sagrada doquiera que palpite.

Sí, somos selva, somos bosque. Nuestra sangre es también su savia. No más desangre de motosierras, no más hermanos talados, no más Amazonia amenazada.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org

diumenge, 4 de desembre de 2011

Ales per a l'eternitat


Ales sense mi
Era agost, i estava mirant cap al cel. Amb una mà protegint els meus ulls, vaig veure un falcó que s'elevava en els corrents del arremolinat i tebi aire. Més alt i més alt volava, fins que amb un crit sobrenatural, va desaparèixer.

Al moment, em vaig sentir abandonat, per què estens les teves ales sense mi?, Em vaig lamentar. Llavors el meu esperit va dir: "La manera com el falcó vola no és l'única. Els teus pensaments són tan lliures com qualsevol ocell". Així que vaig tancar els meus ulls i el meu esperit va enlairar-se, volant tan alt com el falcó, i encara més, de manera que veia tota la terra allà baix. Però alguna cosa estava malament, per què em sentia tan fred i sol?

"Esteses tens ales sense mi", va dir el meu cor. Què té de bo la llibertat sense amor? Així que em vaig dirigir a poc a poc cap al llit d'un nen petit malalt i li vaig cantar una cançó de bressol. Ell es va adormir somrient, i el meu cor va enlairar unint-se al meu esperit mentre rondava la Terra. Era lliure i estimava, però encara alguna cosa havia malament.

"Esteses tens ales sense mi", va dir el meu cos. "Els teus vols són només imaginació". Així que vaig buscar en llibres que abans havia ignorat i vaig llegir sobre sants de totes les èpoques que realment volaven. A l'Índia, Pèrsia, Xina i Espanya (fins a Los Angeles!), El poder de l'esperit ha aconseguit entrar no només al cor, sinó també a cada cèl · lula del cos.

 "Com si fos portada a dalt per una gran àguila", va dir la Mare Teresa, "el meu èxtasi em va elevar dins de l'aire" Vaig començar a creure en aquesta increïble gesta, i per primera vegada, no em vaig sentir deixat de banda. Jo era el falcó i el nen i el sant. En els meus ulls, les seves vides es van tornar sagrades, i la veritat va arribar a Casa: Quan la vida és vista com Divina, a tothom li creixen ales.
Wings without me- Michael Jackson

Hi ha moments a la Vida que et fan retornar a allò que tenies en certa manera oblidat, o si més no aparcat per un temps. 

Avui, escric com a homenatge com a record i amb etern agraiment per tenir l'honor i el privilegi d'haver-me trobat al Camí de la Vida a un àngel ,que ara ja pot acollir i acompanyar a tots aquells que necessiten la Llum cobrint-los amb les seves ales eternes . 

Gràcies per haver compartit amb tots nosaltres la teva Pau i l'Amor envers el Pare i ajudar-nos a trobar el nostre camí per apendre a empendre el vol sols.

Amb eterna gratitud, fins a sempre, ... un petó Ainhoa!


diumenge, 30 de gener de 2011

Allí nuestras gargantas: Koldo Aldai



Allí también nuestras gargantas, nuestros labios, nuestros corazones. Allí también nuestros pulmones que se asfixian con los mismos y endiablados gases. Allí también nuestro alma vibrante rodando por las mismas y decisivas avenidas. Caminamos por sus gloriosas calles, clamamos por sus cansadas bocas. Su empeño es el nuestro. Una importante porción de la humanidad se está liberando de un yugo antiguo. Celebramos sus conquistas como si fueran las nuestras propias. Todo combate noble, pacífico por la libertad es nuestro combate, cualquiera que sea su idioma, su dimensión, su latitud.

Celebramos el avance de las fuerzas de la libertad en Túnez, Marruecos, Yemen, Jordania, Arabia Saudí… y muy especialmente en Egipto. Los analistas comparan ya la trascendencia de todo este colosal empuje liberador con aquél que logró la caída del muro de Berlín y el fin de las dictaduras de los países del Este. “La historia late con fuerza en el Norte de África”, afirma quien ha seguido minuciosamente todo este itinerario árabe hacia la libertad, el excelente periodista, Javier Valenzuela. Internet y televisiones como Al Jazeera nos posibilitan también a nosotros latir con los/as protagonistas de las conquistas, seguir al segundo ese titánico pulso entre las fuerzas del progreso y la perversa reacción instaurada.

“¡Merçi Facebook!” se puede leer en las pintadas de las calles de Túnez. Las redes sociales han proporcionado nexo a las gentes más inquietas y dispuestas a sacudirse el dominio autoritario. Han creado alma colectiva, han otorgado la identidad de sujeto activo a las clases medias y populares más conscientes, otrora ninguneadas. Han dotado de comunicación y mínima organización a las juventudes urbanas, a las fuerzas del progreso antes dispersas. Internet y las nuevas tecnologías aceleran el ocaso de todos los dictadores sobre la tierra. Éstos tienen los días contados. Ya nada será como antes. La evidencia la ha revelado el dictador Mubarak. No ha dudado en cortar Internet y la telefonía móvil para intentar acabar con las protestas.

Las fuerzas del despotismo caerán porque nada puede evitar la llegada de un tiempo de libertad, de justicia, de respeto a los derechos humanos en todos los rincones de la tierra. Nada puede impedir la instauración de nuevos regímenes de plenas garantías y consagradas democracias, donde aún hoy impera la arbitrariedad, la corrupción y la conculcación de los más elementales derechos. Nada puede detener el avance de la humanidad en su conjunto hacia una civilización más madura y consciente, de más luz, de más tiempo, medios y herramientas para el cultivo de la cultura, el arte y el ser en toda su profundidad, bella expresión y sana creatividad.

Cada vez más porciones de humanidad despiertan al gran poder que mora en nuestro interior, poder aumentado por los avances que procuran las tecnologías de la comunicación. A la pantalla han tomado dimensión de esa enorme fuerza aunada. Después han bajado a la calle, después se han batido el cobre como antaño… , pero ya sobre el asfalto su número se había multiplicado. Ya nada, ni nadie podrá hacerles olvidar el vigor, el empuje imparable de su alianza tras el primero e inalienable derecho de libertad; el derecho a hacerse los dueños de sus propios destinos. Esa fuerza latía en ellos, pero las nuevas tecnologías han sido necesarias para sumarlas, han sido también indispensables para dar a conocer al exterior su pulso liberador.

Más difícil será el día después, cuando los tanques reculen a los cuarteles, cuando una a una se vayan derrumbando todas las grandes estatuas de los grandes dictadores; cuando haya que mantener fresco el perfume de jazmines y rosas. Más difícil será cuando todos esos pueblos amanezcan en libertad; cuando culmine el delirio de la victoria y haya que aterrizar los ideales; cuando caídas las tiranías, sea preciso mantener esa pureza en los corazones, vivo y sin mácula el anhelo de un nuevo mundo. Más difícil será cuando haya que ejercitar esa libertad y pueda semejar grande y venga la fragmentación de las fuerzas civiles y desembarquen intereses menos nobles y nuevas generaciones de mandatarios quieran perpetuar de forma más dulce el sometimiento…

Siempre nos resultó más fácil tumbar que construir. Más difícil será cuando sea preciso poner las bases de nuevas sociedades, más libres, más justas, más equitativas…, cuando comience el proceso de ensayo y error… Pero eso será mañana. A cada día su afán. Por ahora los dictadores se aferran a sus tiranías y las fuerzas del futuro necesitan todo nuestro apoyo y el de nuestros gobiernos. No escatimemos nada de ello.

El temor al progreso del fundamentalismo islámico, jamás podrá hipotecar el apoyo debido al avance de las causas de la democracia, la dignidad y la justicia en esos países. La Norteamérica de Obama ha sido en este sentido más resuelta y valiente que nuestra Europa más cercana y también vacilante. Sin embargo, a este lado de la orilla mediterránea, muchos deseamos ser algo más que meros observadores.

Adelante el avance de los hombres y mujeres valientes, los jóvenes y adultos que caminan tras su debida herencia, que en estos mismos instantes arriesgan sus vidas por el pan y la libertad en Egipto, Yemen, Jordania... Por la apuesta firme y no-violenta de la sociedad civil en los países árabes en la conquista de unos derechos democráticos que nadie le puede negar. Nos unimos con vosotros/as en las calles y avenidas de El Cairo, Alejandría, Suez, Saná... Sentid nuestra fraternidad cercana en medio de los ataques de los tiranos y sus regímenes caducos.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org

dijous, 27 de gener de 2011

L'endemà.... ja no és el que era



....El poso tal com m'ha arribat a mi (que no es digui per certs entorns, que a Catalunya segreguem el castellà... algunes persones haurien de saber que els catalans som plurilingües des de que naixem, i això ens ajuda molt posteriorment, en ser més flexibles, apendre idiomes.... però això seria un tema per un altre post). Així era com començava el darrer post i és que tal com respiren les coses en certs entorns, tinc la sensació com si tinguéssim una mica la memòria enboirada.


Sé per experiència propia, que és sentir-se qüestionada pel que penses o actues, en aquest cas pel meu nacionalisme. M'he sentit qüestionar si tenim dret ha parlar o no un idioma a casa meva. Tenia entès que en una democràcia s'havia de respectar l'opinió de l'altre. Però es veu que no, solament pot prevaldre la més forta "porque somos españoles".


Això que pot semblar un acudit no ho és, és una opinió real d'una persona real que viu des de fa molts i molts anys a Catalunya, i que mai, quina casualitat, parla català. Com en aquest cas, estic convençuda, hi ha diversos casos en el nostre Pais. Un Pais que no pot perdre la mèmoria perquè qui per la memòria, perd la identitat...I lentament perdem records, autenticitat, origen i anem absorvint gota a gota allò que ens ve de fora que ens desdibuixa per deixar de ser el que érem, el que som i el que podem èsser.

Aquí teniu un petit regal per a la memòria.

diumenge, 23 de gener de 2011

Amb una mica d'humor...


Ara que estem en epòques de crisi, que les coses no surten com molts desitjarien, quan en el món de l'Educació tenim tants fronts oberts i algunes crítiques, avui revisant el correu he trobat un mail amb un acudit prou bo. El poso tal com m'ha arribat a mi (que no es digui per certs entorns, que a Catalunya segreguem el castellà... algunes persones haurien de saber que els catalans som plurilingües des de que naixem, i això ens ajuda molt posteriorment, en ser més flexibles, apendre idiomes.... però això seria un tema per un altre post). Tinguem una mica d'humor!

Sabido es, que los Profes siempre van al cielo.

San Pedro buscó en su archivo, pero últimamente andaba un poco desorganizado y no lo encontró en el montón de papeles, así que le dijo: 'Lo lamento, no estás en listas...'.
De modo que el Maestro se fue a la puerta del infierno, rápidamente le dieron albergue y alojamiento.

Pasó el tiempo y el Profe se cansó de padecer las miserias del infierno,
así que se puso a diseñar un Proyecto y un PAC, organizó un Órgano Colegiado, un AMPA, un CEP y manos a la obra: a realizar mejoras...

Con el paso del tiempo, ya tenían Certificaciones en varias áreas:
infierno libre de humo, aire acondicionado, inodoros automáticos, escaleras eléctricas, centro de computo, techado en el patio, recuperación de cuotas atrasadas, círculos de lectura, grupos de alfabetización, TODO tipo de becas, festivales, etc. etc. etc. etc.
Y así aquel Maestro se convirtió en la adquisición más rentable en millones de años para el infierno...

Un día Dios llamó al Diablo por teléfono y con tono de sospecha le pregun- tó: "¿Y que..... cómo estan por allá en el infierno?'

¡¡Estamos a toda madre!! contestó el diablo....
Estamos certificados como libres de humo, aire acondicionado, inodoros con drenaje mediante sensor infrarrojo, escaleras eléctricas con control automático de carga, equipos electrónicos para controlar el ahorro de energía, Internet inalámbrico, festivales y desfiles, etc. ¡¡¡Hasta recuperé cuotas atrasadas!!!

Apunta por favor mi dirección de email : eldiablofeliz@ infierno. com... por si algo se te ofrece.

Dios preguntó entonces:
¿Qué.... acaso tienen un Maestro allí?

El diablo contestó...................SI !!!

DIOS DIJO: Esto es un ENORME y GARRAFAL error!, nunca debió haber llegado ahí un Maestro!! Los Profesores siempre van al cielo, eso está escrito y resuelto para todos los casos, tienen el cielo ganado!!!
¡Me lo mandas inmediatamente!

¡Ni loco!. Dijo el diablo......

"Me gusta tener un Maestro de planta en esta organización. .. Y me voy a quedar con él eternamente".

"Mándamelo o......
¡¡TE DEMANDARÉ!!..."

Y el Diablo, con la vista nublada por la tremenda carcajada que soltó
le contestó a Dios: ¿Ah Sí?? ...y por curiosidad..

¡¡¡¿DE DÓNDE VAS A SACAR UN ABOGADO?' si todos
estan aqui!!!

Moraleja.... ......... ......... .........

HAY QUE ENTENDER A LOS PROFES; AMARLOS, BENDECIRLOS Y

DAR GRACIAS A DIOS POR HABERLOS CREADO!!

¡¡¡ Y QUE DIOS BENDIGA PLENAMENTE A QUIEN ESCRIBIÓ ESTO,

YA QUE SOLO UNA MENTE ILUMINADA PUDO HABERLO HECHO !!!

..........UN MAESTRO... DE SEGURO ...

ATENTAMENTE
OTRO MAESTRO

dissabte, 22 de gener de 2011

Una llum que s'apaga


Una llum mai no s'apaga en la foscor.... però de vegades necessiten descansar una mica per tornar a il.luminar. Tan de bo totes les bones llums que passen per la terra brillessin permanentment com estels en el cel.

És el que he pensat quan aquesta tarda fullejava el diari i he llegit la noticia que el Director de l'Oficina Antifrau de Catalunya (el seu objectiu era cobrir les escletxes que no omple el control tradicional de les administracions) havia mort als 47 anys, sembla d'un atac de cor.

Anteriorment havia estat fiscal de la Fiscalia contra la Corrupció i la Criminalitat Organitzada, on va acumular una intensa experiència en l'àmbit de la lluita contra la corrupció, la delinqüència financera i el crim organitzat transnacional .

Deixant a una banda les sensibilitzacions polítiques, David Martinez Madero se'l coneixia com a una persona molt integre," d'un professional excepcional, de conducta exemplar, i d'alta estima en tot el món judicial”, paraules pròpies de la Fiscalia Superior de Catalunya.

Enmig de les tenebres, d'enganys i d'egoismes d'un món que s'existeix més que es viu, on el pendre és més important i valorat que el donar, on en alguns moments sembla que el mal regni més que el bé apareixen llums com estels al cel que il.luminen el camí a la nit. Descansi en Pau.

divendres, 21 de gener de 2011

Volver a empezar: Koldo Aldai



Todos podemos volver a empezar. Hemos de permitirnos los unos a los otros esa posibilidad, de lo contrario jamás concebiremos otro mundo, jamás alcanzaremos más elevadas cotas de convivencia. ¿Por qué vetar el derecho de intentar hacerlo mejor? La aventura humana es grande, es dichosa precisamente porque en principio no se nos niega esa oportunidad.

Nadie debería impedir a nadie esa posibilidad. Nadie debería perturbar y dificultar el retorno de nadie. Sobran los flashes cuando un hombre, de vuelta de su pasado, se acerca a tomar la comunión discretamente en una iglesia. Por supuesto, sobra ese flash trasladado a la primera página del segundo periódico estatal. Triste periodismo el que viola tan sagrada intimidad, el que no quiere saber de valores superiores y de sinceros retornos, sólo de flashes y de morbo. Tristes los periodistas que se emplean en tan triste oficio.

Somos suma de aciertos y desaciertos. Todos estamos de vuelta. Todos hemos errado en algún momento, en una medida u otra. Siempre hay un altar abierto, un altar iluminado, siempre es posible abrazar comunión con la Vida y su Origen. La luz del altar, ya ahí fuera, ya dentro, es desde el preciso instante en que reconocemos el error y pedimos perdón. La maravilla de la vida es ese altar que no cierra ningún día, a ninguna hora. La maravilla de la vida son esos pasos que siempre, siempre, amén de donde hayan andado, pueden volver a tomar una gloriosa dirección. La maravilla de la vida es ese intento que nace en la caída, ese esfuerzo siempre a nuestro alcance de constante superación.

Me llamó el periodista que confeccionaba el desafortunado reportaje sobre José Luis Alvarez Santacristina en el referido periódico. Me afirmó por teléfono que abrigaba buenas intenciones. Faltó a la verdad. Su trabajo publicado el pasado domingo lo revela. A falta de información cogieron la máquina y quebrantaron el sagrado espacio de un templo. ¿Qué “Mundo” construimos con infra-noticias? El artículo es una feroz persecución de quien tiene todo el derecho a reconstruir discretamente su vida. Muy atrás quedan las letras de negro amenazante que el ex-dirigente de ETA redactara. Lleva ya muchos años que sólo escribe y sólo sirve a la Vida con mayúsculas, al Dios que halló en un rincón de la celda.

Si los políticos, los “media” de Madrid constataran las sinceras, las irrefrenables ganas de volver a empezar del pueblo vasco, en su inmensa y aplastante mayoría deseando superar la confrontación, el revanchismo y el odio, Madrid actuaría de otra forma. Abrirían las urnas a todas las ya legítimas opciones políticas. Si supieran del anhelo y el coraje para volver a empezar de muchos encarcelados, abrirían muchos cerrojos. Ya nadie duda de que la principal responsable de nuestro clima perturbado es una ETA que aún se resiste a desaparecer. Dicho eso, no rehuyan sus responsabilidades los políticos y jueces que podrían posibilitar un clima de mayor reconciliación y de reencuentro, de “volver a empezar”, y se ciñen al acoso y el derribo del radicalismo. Hay una importante responsabilidad en quienes aventan, de forma más o menos consciente, un fuego que se está apagando.

La generosidad que rige la vida es la que debiera regir también a los humanos. ¿Es que tiene algo que hacer entre rejas quien, habiendo errado, ha pedido perdón y desea volver a empezar? ¿Es que tiene algo que hacer en prisión un Otegi que es de los que más ha trabajado para convencer a los suyos de la caducidad de las armas? ¿Es que la petición de un referéndum en el que el pueblo vasco decida libremente sobre su futuro es para unos demócratas una solicitud tan desorbitada, tan descabellada, retirando, como retiraría, el último escollo para la disolución definitiva de ETA?

Firmeza en la batalla y generosidad cuando ésta felizmente se acaba. La lucha del Estado contra ETA en los tiempos de plomo pudo ser legítima, pero a qué viene este aporrear hoy las puertas a altas horas de la noche, cuando la paz se abre con más y más fuerza en el imaginario colectivo de los que ayer creyeron en las armas.

Quien esté libre de plomo que vacíe sus bolsillos, plomo de metal o de palabra. Que cada actor en el presente de Euskal Herria comience a ver su propia e intransferible responsabilidad, más que la ajena; que reflexione sobre lo que puede hacer por el reencuentro y la reconciliación, más que lo que puede hacer el otro. Si sólo pensamos que son las otras opciones políticas e ideológicas las que no cumplen, no culminaremos el camino. Las diferentes sensibilidades en nuestro entorno deben madurar lo suficiente para asumir convivencia en plena armonía. Van cediendo los antagonismos del pasado. Nadie dificulte, nadie nos prive de la esperanza de volver a empezar.

Que el conjunto de este pueblo podamos también conquistar nuestro merecido e iluminado altar, podamos asumir nuestra comunión fundamentalmente con quien opina y palpita diferente; comunión con un pasado sufrido, con un futuro prometedor. Nadie entorpezca ese itinerario colectivo, nadie señale con el dedo, nadie dispare flashes inoportunos.

El ancestral eco del “irrintzi” comienza a callar. Se va ahogando en un bosque iluminado, en unos prados libres, en unas avenidas de paz. Ciclos de dolor antiguo pueden culminar en nuestros días. Toda una historia de mutuos agravios puede ceder en el presente. El anhelo de volver a empezar viene de muchas noches, es más crucial de lo que imaginábamos. El momento es sagrado, la oportunidad es única. Se pide lo mejor de cada uno/a de nosotros/as.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org

dimecres, 19 de gener de 2011

Cartes que ressonen


Ara, farà uns dies, en una d'aquelles converses imprevistes que es tenen amb alguns amics. Una amiga meva em va parlar d'una carta que havia trobat, investigant sobre el tema de l'Acolliment. Mentre ella me la llegia, em vaig quedar, digue'm-ne parada, i vaig saber que havia de fer-ne un post, d'alguna manera no volia que aquell lament quedés silenciat.

En la meva feina em moc amb serveis de la Infancia, i en tots ells, fins i tot en el cos del professorat, anem escasos de temps i de personal. Els serveis externs els hi manquen hores d'atenció als centres, i dubto molt que es tingui la intenció d'augmentar plantilles. En definitiva en molts moments es fa el que es pot i amb els recursos que es tenen.

Enmig d'aquestes cirscumstàncies ens trobem aamb una carta d'una persona que crec que en certa manera, és un pèl excepcional. El sistema no sempre funciona i algunes vegades, es posa el pilot automàtic quan es detecten certs items, com ara: etnia gitana, dificultat econòmica, adolescent conflictiu.... De vegades les respostes esperades i/o tipificades no sempre són les més adequades. Cada individu és un món i cada familia un univers, i tots ells són similars, però a la vegada diversos.

La carta que ve a continuació està tal com estava escrita, és si més no, interessant.


Carta al E.A.I.A "Equip d Atenció a la Infància y Adolescència" 18/02/09

“Mi caso:

Primeramente quiero que sepáis que estoy muy decepcionada y enfadada con vosotros y con la Generalitat de Cataluña.
Os voy a explicar mi caso para que podáis entenderlo. No daré nombres. Ya hay alguien de vuestro equipo que sabe de qué y de quién hablo.
Empezaré desde el principio para que no haya confusiones.

Yo soy la mayor de 4 hermanos. Y antes todos vivíamos con mi madre. Ella nos sacaba adelante como podía, hasta que empezó a tener problemas con mi hermano de 13 años (actualmente 15). El se descontrolaba y se comportaba mal. Quería hacer lo que le daba la gana y salir cuando quería, pero gracias a dios, mi madre no es de esas madres que les dejan a sus hijos irse a tomar por culo a quien sabe donde solo para que le deje ver la tele en paz o simplemente por miedo. No. Ella le plantaba cara. Lo controlaba.

Poco a poco la cosa empezó a descontrolarse. Mi madre ya tuvo que recurrir a llamar a la policía varias veces para que fuesen ellos quien lo controlaran. Mi hermano llegó a amenazarme con un cuchillo. Al final mi madre le dejó hacer lo que él más quería: irse a vivir con su padre. Estuvo allí un tiempo y su padre lo internó en un centro. Al enterarse, mi madre fue hasta allí como pudo (porque estaba muy lejos de Barcelona) para recogerlo.

Mi hermano volvió a casa. Estuvo una temporada bien. Pero volvió a descontrolarse.
Mi madre, entonces, pidió ayuda a la Generalitat de Cataluña (ahora ya sé que no debió hacerlo). Todo esto nos condujo al E.A.I.A. Allí estudiaron nuestro caso “a fondo” (y lo pongo entre comillas porque, con todos mis respetos, no estudiaron una mierda.) Llegó un señor y decidió que lo mejor para todos era quitarle los niños a mi madre. (Perdón por la interrupción pero: ¿Me habéis oído mencionar en este texto alguna vez a alguna de mis dos hermanas más pequeñas? No. ¿Y sabéis porque? Porque nunca causaron ningún problema. Porque eran niñas normales, con sus buenas notas y sus típicas peleas de calle. Con sus “no me quiero ir a dormir” o “yo no quiero verdura”, pero eran niñas normales. Eran felices. )

Pero a lo que iba: Que llegó un señor y decidió, estudiándolo a fondo, claro está (intento ser sarcástica) que lo mejor era enviarlos a todos a un centro. Se fueron los 3 a un centro y yo con mi padre. Mis hermanas, como 2 chicas normales que eran, son, y serán, se comportaron y siguen en el mismo centro.

Pero a mi hermano, como chico el cual tuvo, tiene, y tendrá un problema hasta que alguien con cerebro decida que necesita VERDADERA ayuda, lo cambiaron de centro porque no se portaba bien. Un centro igual o por lo menos parecido a Font Fregona. Allí no los tratan bien. A mi hermano lo juntaron con gente mucho peor que él, gente que se droga, gente que pega. Gente que tiene problemas mucho más difíciles de solucionar que el que tiene mi hermano.

Hace poco mi hermano se rajó las venas. Los “educadores” de Can Rubio (Si es que se les puede llamar así) lo llevaron al médico, y de allí se escapó. Hará ya 2 semanas que no sabemos nada de mi hermano.

Porque gracias al E.A.I.A y a la Generalitat de Cataluña, mi hermano recibió la correcta ayuda que necesitaba, una ayuda específica para su caso y ahora está mejor. ¡Ah no! ¡Qué digo!, pero si eso es lo que NO ha pasado. ¡Eso es lo que deberíais haber hecho y no hicisteis!

Porque si os creéis con derecho de arrancar a todos los hijos de los brazos de una madre, digo yo que por lo menos tendríais que tener una idea de lo que pasa. Digo yo que si hubieseis hecho bien vuestro trabajo, hubieseis sabido desde el principio que de mi familia nadie necesitaba un centro de menores, y mucho menos mi hermano. Hubieseis sabido (eso si os hubierais parado a mirar), que lo único que necesitaba mi hermano era la figura de autoridad de un padre, o en su defecto, un psicólogo que haga bien su trabajo. Eso era lo que necesitaba y no un centro en el que sólo por hacer mal la cama ya te peguen y te pongan un castigo inhumano.

Pero vosotros hicisteis lo más fácil. ¿Para que complicaros en indagar y en averiguar qué es lo que va mal? ¿Para qué?
Todos a un centro. Caso cerrado y a otra cosa.

No hacéis bien vuestro trabajo, o por lo menos ese es mi punto de vista. Gracias a vuestra decisión, esa que tantísimo tiempo y esfuerzo os costó tomar para aseguraros de que no os equivocabais, y así no destrozar las vidas de ninguna familia, (sarcasmo) gracias a eso, mi hermano está desaparecido.
¿Y ahora qué? ¿Me lo vais a devolver?

¡Ah no! Que vosotros solo dais parte de que se ha escapado. De lo demás, de vuestros errores, que se encarguen otros ¿no?

Toda esta angustia de no saber cómo está, si está bien, si esta cerca, todo este dolor, también lo están sufriendo mis hermanas más pequeñas. Mis abuelos, mis tíos, mi MADRE...
Todo porque en el E.A.I.A y en la Generalitat de Cataluña tenemos a gente muy responsable y muy competente dispuesta a ayudar en todo lo que puedan. Dispuestos a centrarse profundamente en cada caso para no cometer muchos errores.”

dimecres, 12 de gener de 2011

Dotze dia : sortir del pou (12)

......... quan caus en un pou.....
SORTIR DEL POU

Un pagès, que havia de lluitar molt per superar les dificultats de la vida, tenia alguns cavalls per fer les feines del camp. Un dia, un dels seus mossos li va fer saber que un dels cavalls havia caigut en un vell pou abandonat; i, com que el pou era molt profund, resultava gairebé impossible de poder-lo treure.

El pagès va anar, ràpidament, fins al lloc de l'accident, per avaluar la situació. I, encara que va comprovar que l'animal no havia pres mal, va creure que no pagava la pena intentar treure’l, pel risc que comportava i per l’elevat cost de l'operació de rescat. Així, doncs, va prendre, a contra cor, la decisió que els mossos sacrifiquessin l'animal, tot tirant terra dins del pou fins que quedés enterrat allà mateix. I així ho van fer.

Seguint les ordres del seu amo, els mossos van començar a tirar terra dins del pou per enterrar el cavall. Però, a mesura que la terra queia sobre l'animal, aquest se l’espolsava i la terra anava a parar a sota seu. Així la terra s'hi anava acumulant, tot permetent que el cavall anés guanyant alçada a mesura que pujava el nivell de la terra acumulada. Els mossos es van adonar que el cavall no quedava gens enterrat sinó que estava sortint del pou... fins que ho va aconseguir!

A vegades pots trobar-te que estàs "molt ensorrat", pots sentir-te poc valorat i, a sobre, veure com els altres llancen damunt teu la terra de la incomprensió... Lògicament, això et fa perdre la il•lusió. Recorda, aleshores, aquesta història. Pensa que no tens per què acceptar la terra que et llencen a sobre teu, que te la pots treure de sobre i pujar-hi al damunt. Això -que no és fàcil de fer- segurament et permetrà créixer, t’ajudarà a sortir del pou on estàs enfonsat.

dimarts, 11 de gener de 2011

Onzè dia: Autoestima (11)

El lleó, el mosquit i l'aranya

No hi ha enemic petit ni insolència sense càstig:
Va ser en va que el lleó intentés defensar-se; el mosquit sempre li guanyava la partida per la seva rapidesa de reflexos i velocitat; queia en picat una vegada i una altra sobre l'enorme cos del lleó, l'orgullós rei de la selva, que va acabar inflat pel verí de centenars de picadures.

Sense forces ja i malparat es va deixar caure acceptant la seva derrota. L'havia guanyat, derrotat un insecte insignificant!

El mosquit, orgullós de la seva victòria i fent cabrioles a l'aire, es va allunyar amb la panxa plena de sucosa sang reial sense adonar-se de la tela d'aranya en què es va enredar per no estar atent al vol.

El presumptuós mosquit va acabar engreixant l'aranya.
Què poc dura l'orgull! Així que millor no presumir de les coses i dels nostres valors, que a tot hi ha qui guanya!

dilluns, 10 de gener de 2011

Desè dia: Justícia (10)

No cal anar gaire lluny per tenir notícies d'injustícies i crims contra la Humanitat. Tan sols cal obrir un diari o, més fàcil, prèmer una tecla de la televisió o navegar per la xarxa d'internet i tindrem a mans plenes drames humans de mil menes.
Atemptats per Nadal a Irak, Cap d'Any a Egipte, o el darrer tiroteig a Arizona (USA) contra la Congressista Demòcrata Gabrielle Giffords i Altres 18 persones i amb sis morts entre ells, una nena i un jutge federal. Aquests són tres petits exemples, tres pinzellades, on sembla que estem inmersos, i on aparentment no en tenim sortida.
M'agradaria saber si un dia la Humanitat serà capaç de construir un Nou Món que es fonamenti amb el respecte, la solidaritat, la llibertat..... M'agradaria no perdre'n l'esperança :)
El gran dictador.

Ho sento, però jo no vull ser un emperador, aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar a ningú, sinó ajudar a tots si fos possible: jueus i gentils, blancs o negres. Tenim que ajudar-nos els uns als altres. Els éssers humans som així, volem fer feliços als demés, no fer-los desgraciats. No volem odiar, ni menysprear a ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La bona terra és rica i pot alimentar a tots els éssers
.

El camí de la vida es lliure i maco, però l’hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d’odi, ens ha empentat fins la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. Els nostres coneixements ens han fet cínics; la nostra intel·ligència durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines necessitem humanitat; més que intel·ligència tenir bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta, es perdrà tot.

Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, la germandat universal que ens uneixi a tots nosaltres. Ara mateix la meva veu arriba a milions de éssers de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens, víctimes d’un sistema que fa torturar als homes i empresonar a gent innocent. A tots els que em puguin escoltar els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l’amargura d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, cauran els dictadors i el poder que tragueren al poble es reintegrarà al poble, i, així, mentre l’home existeixi, la llibertat no decaurà.

Soldats, no us rendiu a aquest homes que, en realitat, us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us enceben, us tracten com a ramat i com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes màquines amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines, no sou ramat, sou homes!. Porteu l’amor de la humanitat al vostre cor i no l’odi. Només els que no estimen odien; els que no estimen i els inhumans.

Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat. En el capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home. No d’un home, ni d’un grup d’homes, sinó en tots els homes”.

Vosaltres teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica, de convertir-la en una aventura.

En nom de la democràcia, fem servir aquest poder, actuem tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble que garanteixi als homes una feina, a la joventut un futur i a la vellesa seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres arribaren al poder, però mentiren; no han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen al poble. Lluitem ara per fer realitat lo promès. Tots a lluitar per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància. Lluitem per el món de la raó, un món on la ciència, on el progrés ens condueixi a tots a la felicitat. Soldats... en nom de la Democràcia, hem d’unir-nos tots.

Hanna, pots escoltar-me? Siguis on siguis, mira amunt, Hanna. Els núvols s’allunyen, el sol esta sortint, anem sortint de les tenebres cap a la llum, caminem cap a un món nou, un món de bondat on els homes s’elevaran per sobre de l’odi, de l’ambició i de la brutalitat. Mira amunt Hanna! A l’ànima dels homes se li han donat ales i per fi ha començat a volar! Estan volant cap l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur, que et pertany a tu i a mi; a tots!!. Mira amunt, Hanna, mira amunt!!
Autor: Charles Chaplin (discurs final "El gran dictador")

diumenge, 9 de gener de 2011

Novè dia: Ser més sans (9)


Patim una espècie de subdesenvolupament emocional que ens impulsa a certes conductes autodestructives, tant en la nostra vida pública com privada.

És urgent la recerca d'un camí que ens permeti trobar una manera de ser més sans, i aquest camí està íntimament relacionat amb l'amor i l'espiritualitat.

L'amor és el millor símbol de la salut de l'home, és tot l'oposat de l'agressió, de la por i de la paranoia, que al seu torn representen la patologia que ens desuneix.

Autor:Claudio Naranjo



....... sense paraules .........

dissabte, 8 de gener de 2011

Vuitè dia: Acceptar la realitat (8)


Hem considero una persona lluitadora, un xic inconformista i hi ha quelcom en el meu interior que es revela quan llegeixo "acceptar la realitat". En certa manera durant molt de temps he nedant contra corrent per aconseguir les metes que jo em proposava.

Però el temps t'ensenya que cal treballar pel que vols, però no lluitar-hi encontra del que tens, perquè l'únic que aconsegueixes és agotar-te. Com algú em va dir un dia: has de ser com el riu que flueix i no com una roca".

Cada dia hi estic més aprop, cada dia una mica més.....

Fa el temps que vull

Un individu anava passejant pel camp i es va trobar un pastor. Per començar una conversa amb ell, el va saludar i li va preguntar: “¿Quin temps creieu que tindrem avui, bon home?”. I el pastor li va contestar: “El temps que jo vull”. L’altre, lògicament, es va quedar estranyat de la resposta i li va dir: “¿I com esteu tan segur que farà el temps que vós voleu?”. I aquí el pastor li va explicar la seva teoria: “Mireu; quan em vaig adonar que no sempre puc tenir el que vull, vaig aprendre una cosa que sempre m’ha estat molt útil: voler sempre el que tinc. Per això estic tan segur que farà el temps que jo vulgui”.

Sembla un simple joc de paraules, però conté una gran veritat. Les coses que no estan bé i que poden ser canviades, hem de lluitar per canviar-les. Però no val la pena enfadar-se ni desesperar-se ni gastar energies en canviar alguna cosa que realment no està en les nostres mans el canviar-la. És millor acceptar la situació i viure el millor possible enmig d’ella. Si, per exemple, vols anar d’excursió i es posa a ploure, segurament t’empiparàs i et frustraràs. És una reacció normal, però inútil, perquè continuarà plovent: és millor que surtis, sabent que et mullaràs, o que aprofitis per fer una altra cosa i busquis un altre dia per anar d’excursió.

divendres, 7 de gener de 2011

Setè dia: Responsabilitat, esperit crític (7)


Tornant de vacances, sense fer pont, tornant de treballar encara que sigui per un dia. Però tanmateix encara que sigui per unes hores, he tornat ha fer palès el que molts cops en diferents entorns on ens movem en el nostre dia a dia es reflexa un cert ambient de crítica, de queixa gratuita, unes queixes que com si fossin fils de terenyina ens van conectant uns amb els altres i ens anem encomanant de postures no gaire constructives de converses absurdes que dia dia, almenys és com ho visc jo, esgoten poquet a poquet l'energia personal i lentament la pròpia llum interior es pot anar tornant tènue i fer-se una mica més gris, més opaca com una boira que ho va envoltant tot.

La meva voluntat d'avui és no permetre que la meva llum s'apagui o es pugui afeblir encara que es visqui en un entorn difícil.

Menys queixar-se

En certa ocasió en una classe hi havia una companya que va estar uns quants dies queixant-se de com estava feta la cartellera: dels apartats que s'hi havien posat, dels tipus de lletres, de les informacions... Els companys encarregats de la cartellera es van cansar una mica, i al final li van dir dues coses. Primera, que si tan malament trobava la cartellera, que s'oferís ella a fer-la millor, en lloc de tant criticar. I segona, que l'última classe de tutoria en la qual s'havia parlat del tema, ella no havia estat, i no sabia per què s'havia decidit fer la cartellera així; i que, per tant, abans de parlar, que fes el favor d'informar-se bé.

El món no és perfecte, i tampoc no ho som ningú de nosaltres. Sí que podem millorar nosaltres, i contribuir a la millora dels altres i del món. El cas que hem explicat ens va molt bé per dir algunes idees sobre això:

-Per millorar allò que creiem que no va bé, cal primer analitzar. I per això hem d'informar-nos: no podem opinar d’allò que no coneixem.
-La nostra crítica és millor que sigui constructiva, que no ens dediquem només a criticar per destruir. Això és fàcil. No és tan fàcil aportar idees positives, i ser persones positives i optimistes, també davant de situacions que ens són contràries.
-I, per últim, hem de ser persones coherents amb el que pensem. Hi ha gent que el que diu, ho fa, s'implica per portar endavant les seves idees. Les persones així ens agraden més que no pas les que només diuen, però no fan. Cadascú de nosaltres ha de veure de quin tipus de persona és.
Si tenim en compte aquests aspectes, podrem dir que estem educant el nostre "esperit crític".

dijous, 6 de gener de 2011

Sisè dia: Reis (6)


No és una actitud, ni un propòsit... tant sols és un dia de màgia, tradició i il.lusions... Bons Reis!

L'altre Rei Mag ("The Other Wise Man”)

El ziggurat de Borsippa, amb els seus alts murs i set pisos, era el punt de trobada dels quatre reis i inici de la travessa conjunta. I cap allà es dirigia l’Artaban, amb un diamant de l’illa de Meroe que neutralitzava els verins, un tros de jaspi de Xipre com a amulet de la oratòria, i un fulgurant robí de les Sirtes per allunyar les tenebres que confonen l’esperit, com a ofrenes al nen Jesús. Però a mig camí es va trobar amb un vell moribund que havia estat saquejat per uns bandits, i el rei va interrompre el seu viatge, va guarir les seves ferides i li va oferir el diamant per ajudar-lo.

Un cop va arribar a Borsippa, els Tres Reis Mags ja havien prosseguit el seu viatge i li van deixar una nota que deia: “T’hem estat esperant molt de temps i no podem retardar més aquest viatge. Segueix el nostre camí pel desert i guia’t per l’estel”.

Va continuar en solitari el seu camí, però quan va arribar a Judea, no va trobar ni als Reis ni al redemptor, sinó nombrosos soldats d’Herodes degollant nens, i en veure’n a un d’ells, que amb una mà sostenia un nen i amb l’altra brandava una espasa, i li ofereix el robí destinat al fill de Déu a canvi de la vida del nen, però va ser sorprès en aquesta actitud: i va ser detingut i empresonat al palau de Jerusalem.

Va estar uns trenta anys reclòs, i li van anar arribant veus dels prodigis, consells i promeses d’un Messies que no podia ser cap altre que el Rei de Reis que anava a adorar tants anys enrere. Amb la seva absolució mentre deambulava pels carrers de Jerusalem, es va anunciar la crucifixió de Jesucrist; aleshores decideix d’anar al Gólgota per a oferir-li la seva adoració llargament posposada, però en un mercat una filla estava sent subhastada per liquidar uns deutes del seu pare, s’apiada d’ella, i compra la seva llibertat amb el tros de jaspi, la darrera de les ofrenes que li quedava és oferta, i Jesucrist mor a la Creu: tremola la terra, s’obren els sepulcres, els morts ressusciten.
Una pedra el colpeja al cap i en estat d’inconsciència, se li apareix una figura que li diu: “Vaig tenir gana i em vas alimentar, vaig tenir set i em vas donar de beure, vaig estar despullat i em vas vestir, vaig estar malalt i em vas guarir, em van empresonar i em vas alliberar”. Però ell desorientat i exhaust pregunta: “Quan vaig fer jo totes aquestes coses?”, i amb la mateixa expiració rep la resposta: “El que has fet pels teus germans, ho has fet per mi”. I el quart Rei va descansar, emprenent un nou viatge que el va portar a l’eternitat de l’univers.
Autor:
Henry van Dyke (1852–1933)

dimecres, 5 de gener de 2011

Cinquè dia: Creativitat i imaginació (5)



És la nit de reis, una nit màgica de per si, on tot és possible i on es pot transformar el que es desitja tant sols es necessita una mica de creativitat i imaginació en una nit de somnis....

Viure amb la imaginació i la creativitat pot fer la vida una mica millor.

Sigueu feliços!

Mestres
Fa anys, un inspector va visitar una escola de primària. En el seu recorregut va observar alguna cosa que li va cridar poderosament l'atenció: una mestra estava atrinxerada darrere del seu escriptori, els alumnes feien gran xivarri; el quadre era caòtic.
Va decidir presentar-se:
- Hola, sóc l'inspector de torn... algun problema?
- Estic aclaparada senyor, no sé què fer amb aquests nois... No tinc làmines, el Ministeri no m'envia material didàctic, no tinc res de nou que mostrar-los ni què dir-los...
L'inspector, que era un docent d'ànima, va veure un tap en el desordenat escriptori. El va agafar amb decisió, es va dirigir als nois:
- Què és això?
- Un tap senyor... van cridar els alumnes sorpresos.
- Bé, d'on surt el tap?
- De l'ampolla. El col·loca una màquina..., de la surera, d'un arbre .... de la fusta..., responien animosos els nens.
- I què es pot fer amb fusta?, continuava entusiasta el docent.
- Cadires..., una taula..., un vaixell...
- Bé, tenim un vaixell. Qui el dibuixa? Qui fa un mapa a la pissarra i col·loca el port més proper per al nostre vaixell? Escriviu a quina província argentina pertany. I quin és l'altre port més proper? A quin país correspon? Quin poeta coneixeu que va néixer allí? Què produeix aquesta regió? Algú recorda una cançó d'aquest lloc? I va començar una tasca de geografia, d'història, de música, economia, literatura, religió, etc.
La mestra va quedar impressionada. A l'acabar la classe li va dir commoguda:
- Senyor, mai oblidaré el que m'ha ensenyat avui. Moltes Gràcies.
Va passar el temps. L'inspector va tornar a l'escola i va buscar a la mestra. Estava arraulida endarrere del seu escriptori, els alumnes altra vegada en total desordre...
- Senyoreta... Què va passar? Se'n recorda de mi?
- Si senyor, com oblidar-me'n! Quina sort que hagi tornat!. No trobo el tap. On el va deixar?.

Autor: Enrique Mariscal

dimarts, 4 de gener de 2011

Quart dia: Silenci (4)


Gràcies al Silenci

Un home, completament perdut en el desert, es desesperava de poder trobar aigua. Amb penes i treballs anava pujant i baixant dunes i mirant en totes direccions amb l’esperança de veure en algun lloc un corrent d’aigua. Però tot era inútil. Mentre avançava va ensopegar amb un arbust i va caure a terra. I allí es va quedar, sense forces ni tan sols per poder-se aixecar, sense ganes de continuar lluitant i sense l’esperança de sobreviure.


Estirat a la sorra, derrotat i abatut, de sobte va ser conscient del silenci del desert. Es va adonar de la tranquil•litat que hi havia, una tranquil•litat que no era destorbada pel més mínim soroll. De sobte va aixecar lentament el cap: havia sentit alguna cosa. Una cosa tan suau que només podia detectar una oïda molt aguda i enmig d’un silenci absolut com aquell: el so de l’aigua quan corre tranquil•la i serena. Aquell soroll, que abans no havia pogut sentir, el va animar. Es va aixecar i no va parar de caminar fins que va trobar un rierol de netes i refrescants aigües.

Dues coses:
• A vegades en passen coses que no encaixen en els nostres plans, coses contràries al que ens imaginem i volem: també d’aquestes coses podem aprendre si no ens desesperem i si hi posem l’atenció necessària.
• Si sempre estem envoltats de soroll, també el nostre interior s’omple de soroll; i el soroll no ens deixa reflexionar, no ens deixa pensar en qui som, en com som, en el que ens passa, en com actuem... I els homes i les dones, els nois i les noies, per tal de créixer com a persones, necessitem moments per “pensar”. I això només ho trobarem enmig del silenci.

dilluns, 3 de gener de 2011

Tercer dia: Amistat (3)


L'Esser humà en la seva escència està fet per conviure, relacionar-se amb els altres. Si és ben cert que en certs moments i certes èpoques hi ha persones que necessiten aillar-se del seu entorn, en general es necessita la interacció social per crèixer, aprendre i madurar com a persones.

Totes les relacions humanes, però, no són de la mateixa mena ni de la mateixa naturalesa. Una d'elles, potser una de les més preuades i a la vegada una mica banalitzada és la relació d'Amistat. Ja fa temps Josep Pla, va catalogar les relacions interpersonals en aquestes tres grans categories: amics, coneguts i saludats. Algunes vegades sense adonar-nos podem confondre aquests termes pensant-nos que algú amb qui tenim prou confiança és un bon/a amic/a i en realitat no ho és tant, o no pot fer millor.

Potser això en realitat és una mica l'escusa per poder avui donar gràcies per ser una persona molt afortunada, en tenir pocs però bons amics/es i molt bons amics/es que al llarg dels anys he estat otorgada. De tot cor gràcies a tots vosaltres!

ELS CARAMELS D’ANIVERSARI

Una vegada hi havia un noi que el dia que feia els anys va comprar una bossa de caramels per als companys i companyes. Els caramels eren bastants barats i dolents, perquè la família del nen era bastant pobra i ell no tenia diners per a caramels millors.

Començà a repartir per un noi amic seu: "Vols caramels?". "No, no m'agraden; són molt dolents". S'acostà després a un altre amic: "Vols caramels?". I la resposta fou un gest de fàstic amb la cara. Anà després a un altre company, amb qui no es feia massa, i tímidament li preguntà: "Vols caramels, tu?". Aquest li va contestar amb un somriure i amb quatre paraules: "És clar que sí!". N'agafà uns quants i de seguida se'n ficà un a la boca. Es feren molt amics.


D'aquest fet podem comentar dues coses:
Primer: No sempre aquells que anomenem "amics" ho són de veritat; a vegades ens volen pel que tenim, no pel que som. Atenció, doncs, a saber-los triar.
I segon: ¿Sabem apreciar els detalls que els altres tenen amb nosaltres, encara que siguin detalls senzills, i que vinguin de persones senzilles? ¿O fem servir el menyspreu i la indiferència com a agraïment? No imaginem el mal que podem arribar a fer a vegades amb aquesta actitud!

Adaptat per Pep Alamán

diumenge, 2 de gener de 2011

Segon dia: Autenticitat (2)


La vida s'ha de viure de forma autèntica.... o no és. És tant sols un reflex de quelcom extern nostre, a no arriscar-se a ser un mateix, a ser coherent amb els nostres fonaments. "La persona autènticament madura, no és la que sempre encerta en les seves decisions sinó la que està sempre en contínua disposició per aprendre a ser. La que és capaç de llegir la seva pròpia història, integrant allò que és bo i el que no ho és, el que és positiu i el que és negatiu".

Enfront de l'autenticitat, el que la limita o molts cops la priva trobem la cerca de seguretat, des d’un comportament ben ordenat, la por de veure’ns tal com som, l’autopossessió racional...

Tot això fa que ens fixem més amb el que ens envolta i no tant en centrar-nos amb el que volem o voldriem fer, sabent que potser si seguim el nostre instint podem "perdre" certes seguretats o entorns coneguts. Per la por ens consta caminar i veure petits senyals, intuicions, petites llumenetes que ens guien el camí, preferim esperar, esperar esperar.....

Aprofita les oportunitats

Una nit, un home va rebre la visita d'un àngel, que li va comunicar que li esperava un futur fabulós:
Tindria l'oportunitat de fer-se ric, d'aconseguir una posició important i respectada dinns la comunitat i de casar-se amb una dona molt bella.

Aquest home es va passar la vida esperant que els miracles promesos arribessin, però mai ho van fer. I així al final va morir sol i pobre.

Quan va arribar a les portes del cel va veure l'àngel que l’havia visitat temps enrere i li va recriminar: Em vas prometre riquesa, una bona posició social i una bella esposa i m'he passat la vida esperant en va! Jo no et vaig fer aquesta promesa, va replicar l'àngel, "Et vaig prometre que tindries l'oportunitat de fer-te ric, de tenir una bona posició social i una bella esposa".

L'home estava realment intrigat. "No entenc pas què vols dir", va replicar. Recordes que una vegada vas tenir la idea de muntar un negoci, però la por al fracàs et va frenar i mai no el posar en pràctica? L'home va assentir amb un gest. En no decidir-te, uns anys més tard se li va donar la idea a un altre home que no va permetre que la por al fracàs li impedís de posar-la en pràctica. Recordaràs que es ser un dels homes més rics del regne.

També recordaràs, va seguir l'àngel, "aquella ocasió que un terratrèmol va devastar la ciutat, va esfondrar molts edificis i milers de persones hi van quedar atrapades. Aquell cop vas tenir l'oportunitat d'ajudar a trobar i rescatar els supervivents, però no vas voler deixar la teva casa sola per por que els saquejadors et robessin les teves pertinences. I així vas ignorar la petició d'ajuda i et vas quedar a casa". L'home va assentir amb vergonya. "Aquesta va ser la teva gran oportunitat de salvar la vida a centenars de persones i així hauries guanyat el respecte de tots", va continuar l'àngel.

Finalment, ¿recordes aquella bella dona pellroja, que t'havia atret tant? La creies incomparable i mai havies conegut ningú igual. Amb tot i això, vas pensar que ella no es casaria amb algú com tu i per a evitar el rebuig, mai vas arribar a proposar-li res. L'home va tornar a assentir, però ara les llàgrimes encegaven els seus ulls. "Si amic meu, ella hagués pogut ser la teva esposa", va dir l'àngel. "I amb ella hauries estat beneït amb els fills i hauries multiplicat la felicitat de la teva vida".
Tots tenim diàriament moltes oportunitats, però molt sovint, com l'home de la història, les deixem passar pels nostres temors i inseguretats.
Ara bé, nosaltres tenim un avantatge sobre l'home del conte: Encara estem vius!.
Autor: Desconegut

dissabte, 1 de gener de 2011

Primer dia: Esperança (1)


Hi ha moments, enmig de la quotidianitat, que enmig dels milers de proposits que ens fem, poc a poc i lentament sense adonar-nos ens relaxem i anem entrant en certes rutines del dia a dia i quasibé molts cops ens anem tancant lligant-nos amb aquelles cadenes invisibles de la rutina i els problemes i anem perdent aquella llum que és l'Esperança. No ens en oblidem mai!

Una estrella verda
Existien milions d'estrelles en el cel, estrelles de tots els colors: blanques, platejades, verdes, daurades, roges, blaves. Un dia, inquietes, elles es van acostar a Déu i li van proposar:

- Senyor, ens agradaria viure a la Terra, conviure amb les persones.

- Així serà , va respondre el Senyor. Us conservaré a totes petitones, tal com us veuen de lluny, perquè pugueu baixar a la Terra.

S'explica que en aquella nit va haver-hi una fantàstica pluja d'estrelles. Algunes es van arrupir en les torres de les esglésies, altres van anar a jugar i a córrer amb les lluernes pels camps, altres es van barrejar amb les joguines dels nens/es. La Terra va quedar, llavors, meravellosament il·luminada. Però amb el pas del temps, les estrelles van decidir abandonar els homes i tornar al cel, deixant la terra fosca i trista.

- Per què torneu? - va preguntar Déu, a mesura que elles anaven arribant al cel.

- Senyor, ens ha estat impossible romandre a la Terra, existeix allí molta misèria, molta violència, hi ha massa injustícies.

El Senyor els va contestar: - Clar! Vosaltres sou d'aquí, del Cel. La terra és un lloc de pas, d'un que cau, d'aquell que s'equivoca, d'aquell que mor. Res és perfecte. El Cel és el lloc de l'immutable, de l'etern, de la perfecció.

Després que havien arribat les d'estrelles, Déu va verificar la quantitat i va parlar de nou:

- Ens està faltant una estrella, on és?

Un àngel que estava prop va replicar:

- Hi ha una estrella que ha decidit quedar-se entre els homes. Ella va descobrir que el seu lloc és exactament on hi ha la imperfecció, on hi ha límits, on les coses no van bé, on hi ha dolor.

- Quina estrella és aquesta? - va tornar a preguntar Déu.

- És l'Esperança, Senyor, l'estrella verda.

L'única estrella d'aquest color. I quan van mirar cap a la terra, l'estrella no estava sola: la Terra estava novament il·luminada perquè hi havia una estrella verda en el cor de cada persona. Perquè l'únic sentiment que l'home té i Déu no necessita retenir és l'Esperança. Déu ja coneix el futur i l'Esperança és pròpia de la persona humana, pròpia d'aquell que erra, d'aquell que no és perfecte, d'aquell que no sap com pot conèixer l'esdevenidor.

Autor/a: Desconegut/da

Els dotze primers dies

Algú un dia em va dir que els primers dotze dies del mes de gener representaven els dotze mesos de l'Any, per tant, com visquem, o ens proposem, aspirem, desitgem, .... aquests dies serà una mica el que anirà succeint al llar de l'Any.
És doncs el moment dels bons propòsits, dels pensaments positius de tot allò que ens ajudi a construir un Camí enriquidor, encara que en el procés alguns cops ens trobem situacions adverses, dolor, pèrdues....
Aquest, és doncs el meu propòsit, viure aquests dies, i la resta també, com a únics i irrepetibles, trobar aquell punt un pèl màgic que ens aporta l'Esperança.
Que el 2011 ens aporti el millor