dijous, 30 d’abril de 2009

Educació especial


Al post Reflexions vaig intentar fer una aproximació al tema de la Inclusió i a tot allò que comporta una atenció a la Diversitat el més adequada possible tenint molt present tots els aspectes bàsics que sense ells és inviable, resumint-ho, els recursos, personals, materials i econòmics. Sense aquests tres pilars la Inclusió és paper mullat.

Però i en el supòsit que fos possible tenir tots els recursos possibles? que passaria amb tot l'alumnat amb nee? tot alumne amb qualsevol patologia ha d'estar escolaritzat a l'escola ordinària?

Personalment sempre he defensat la Inclusió. Crec que si esta ben feta, aporta molt enriquiment a tot l'alumnat, sigui quina sigui la seva realitat com ja vaig parlar-ne abastament en l'anterior post: " Volem i acceptem un món divers i per tant entenem que tothom és diferent i autèntic, amb unes potencialitats i unes mancances que des de la primera infància s’han d’atendre correcta i adequadament per poder esdevenir en el futur persones actives dins de la Societat, sigui quina sigui la seva realitat". Però també és ben cert que hi ha certes necessitats i característiques d'alguns nens i nenes que es fa molt difícil o fins i tot inviable fer una escolarització ordinaria ni tan sols en el règim de compartida. Aquesta realitat, aquests dubtes van molt més enllà de qualsevol aplicació legislativa i de un debat de quina és la millor escolarització.

No tinc la resposta a aquesta realitat, potser si fossim capaços tal com diu Francesco Tonucci de veure el món amb ulls de nen seria diferent. Crec que la resposta no se centra en crear debat sinó en donar respostes a les necessitats de cadescú. No tenim una solució perfecte, però com diria algú la realitat és perfecte per poder avançar. No tanquem portes, obrim-les i mirem que hi ha més enllà.

Aquesta és una petita reflexió a una carta d'un lector al diari "La vanguardia", crec que prou interessant pel que planteja. En ella es defensa rotundament a favor de l'educació especial, per mi si, sempre i quan s'hagin esgotat tots els recursos posibles a la ordinària.

En relació amb la carta de Noemí Santiveri (28/ IV/ 2009), volia puntualitzar que no tots els pares que tenim un nen discapacitat volem que vagi a l´escola ordinària.
Malauradament hi ha nens que no en sortirien beneficiats i estic tipa que es parli de l´escola especial com d´una cosa dolenta i espantosa. Les coses són com són i a ningú ens ha agradat haver de decidir que el nostre fill ha d´anar a l´escola especial, però li ben asseguro que en alguns casos és el millor. Hi ha nens que conviuen millor en grups reduïtsi mestres molt especialitzades els treuen el màxim rendiment treballant pràcticament a nivell individual. Per la meva experiència, li ben asseguro que de determinats experiments d´inclusió, millor ni parlar-ne. No veuen que tot això és una estratègia per estalviar recursos? No saben que en alguns casos reals hi ha nens molt afectats que queden al marge de tot, perquè la pobra mestra de la uniat de suport a l´educació especial (USEE) no pot assumir tot el que li porten? I, per acabar, si tan oberts i democràtics són aquesta Plataforma per la Inclusió, almenys deixin triar i opinar i no donin per fet el que és bo o dolent per a tothom. En el meu cas, un sí rotund a l´escola especial.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Quiet


Era la tarda de Sant Jordi, vaig sortir de la feina amb l'idea d'anar a donar un volt pel barri a veure les paradetes de llibres i roses. Realment trobar un llibre que necessites o et ve de gust un dia tant assenyalat és tota una proesa. Gent que va a munt i avall mirant o almenys intentar mirar llibres, una multitud al mig del carrer, imagineu-vos al centre de la ciutat....

Vaig entrar dins d'una llibreria, estava totalment envoltada, no sabia ben bé el que volia. No havia sortit amb cap idea precisa del que trobaria. Però.... coses de la vida, les causalitats sempre oportunes, van fer que anessin a parar a les meves mans un darrera l'altre, i molt propers entre ells, quatre llibres molt interessants. Era quasibé com si m'esperessin, enmig d'aquell garbuix de mans, empentes, la sensació creixent d'ofec i la necessitat imperiosa de sortir el més ràpid possible d'aquell formiguer.

Avui, dels quatre llibres de Sant Jordi, en vull resaltar especialment un, curiosament el darrer que em va trobar, reconec que únicament hi he fet una lectura ràpida, per fer-ne un petit tast. El titol: Quiet, de Màrius Serra, escriptor i enigmista. Aquest llibre però, no és cap recopilació d'enigmes ni logogrif o anagrames, calembours o lipogrames, palíndroms, una paronomàsia ni un contrapet.
Va més enllà del joc de paraules, més enllà del tangible o efímer passa per les sensacions, les emocions més sinceres arribant fins el fons de l'ànima. D'una forma senzilla però amb aquell punt dolç, Quiet és el reflex de la vida de Llullu, en Lluís, fill de Màrius Serra, afectat per una greu encefalopatia. Amb pròpies paraules de l'autor "he buscat una forma narrativa d’explicar l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament. Un estat sovint exposat als fiblons del dolor, però en el que predomina la joia i un cert embadaliment.Sempre m'ha agradat imaginar-me el Lluís com un intrèpid navegant del dic sec. Aquest seria, doncs, el seu quadern de bitàcola".

No és una primera edició, Quiet va veure la llum el novembre del 2008 i ara ja va per la segona. Però suposo que era el moment de llegir-lo. No l'he pas acabat, com qui diu l'estic començant, tot i així us el recomano, digueu-ne deformació professional però el trobo un petit tresor de valor, estima, lluita i esperança.
Em permetré la llicència de escriure'n un petit fragment:
Qui no recorda, no oblida.
qui no oblida, recorda.
Qui recorda, oblida.
Qui oblida, no recorda.
Qui no recorda, no oblida.
Estimo, però no ho recordo.
M'estimen, i no ho oblido.
Mai no cauré en l'oblit.
Més informació:

dijous, 23 d’abril de 2009

Diada de Sant Jordi

Sant Jordi és el patró de diverses nacions i territoris, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia, Bulgària, Etiòpia, etc.
Segons el
Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers es deu a l'ajut que va donar el sant al rei Pere I d'Aragó l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar una batalla contra els sarraïns després que aquest invoqués el sant. Per agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa catalana.
A
Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament del mateix segle XV. (Corts de Barcelona, de 1454 que estableixen la festivitat al Principat).

Avui és Sant Jordi!

Una petita rosa roja de passió, una petita perla. Un, dels poemes que a l'escola s'ha dramatitzat en els Jocs Florals del 2009.

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.


Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".


Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere IV.


La cançó Corrandes d'exili de Lluís Llach interpretada per Immigrasons al Mercat de Música Viva de Vicel dijous dia 14 de setembre de 2006. Immigrasons és una col•laboració del MMVV i de la Direcció General de Música de la Ciutat de Buenos Aires. La direcció musical va a càrrec dels músics Raül Fernández (Barcelona) i Ernesto Snajer (Buenos Aires).

dimecres, 22 d’abril de 2009

Educació diferenciada o Educació normalitzada?


Molt poques vegades ho faig, però avui és un d'aquells dies que en podríem dir adients. M'agradaria fer referència a un post que va sortir al blog "El Món de l'Educació" (que per raons professionals i ideològiques gestiono); un article de darrera actualitat lligat al tant esperat procés d'aprovació de la LEC: "Separar per sexes és pedagògic?" El tema en qüestió a debat és l'Educació diferenciada. Crec que és lícit que previa l'opiníó personal des de la meva prespectiva dongui unes petites pinzellades de què s'entén amb aquests termes.

L'educació diferenciada proposa la separació de nens i nenes a l'escola pel potencial educatiu d'aquesta pràctica. És un tema de debat a molts països; a dos països europeus és prohibida l'educació diferenciada a les escoles públiques, si bé és una pràctica comuna a força escoles privades. Els propis defensors esgrimeixen motius científics, “L’educació diferenciada busca personalitzar l’ensenyament” Segons aquest punt de vista s'argumenta que l’hemisferi esquerre del cervell dels nois madura dos anys més tard, per la qual cosa l’àrea del llenguatge triga més a desenvolupar”, (Calvo Charro). Segons sosté, l’educació diferenciada busca “adaptar-se a les necessitats específiques d’alumnes, potenciar els aspectes que se’ls dóna millor a cadascun i incidir en el que els costa més, com les matemàtiques en les noies i el llenguatge en els nois “. També s'argumenta que la no-presència de l'altre sexe facilita que nenes i nens no rebin les presions socials de gènere que es troben a la societat; d'aquesta manera, es facilita la llibertat personal que no queda condicionada per uns estereotips presents a d'altres ambients.

Però algú recorda què vol dir educar? tal com ja vaig fer esment al post " Consentits i porucs (II)" educar és un procés multi-direccional mitjançant el qual es transmeten coneixements, valors, costums i formes d'actuar. No m'extendré, però si educar en el seu concepte més ampli s'entén com un procés de formar a la persona i no tan sols d'una trasmisió de coneixements vol dir que l'eduquem per formar part d'una societat diversa i hereogènea, conseqüentment ha d'aprendre a viure i crèixer dins d'aquesta heteogeneitat.

Una societat diversa, on el terme implica el concepte Diversitat. Una societat en que es reconeix la singularitat de l'individu, ja sigui per raons d'idioma, raça, per característiques personals..... Característiques per les quals en aquests moments s'està defensant fins al final, la Inclusió en l'àmbit educatiu. Es potencia al màxim la integració en l’aula ordinària i en el funcionament general del centre, realitzant adaptacions curriculars i dissenyant itineraris educatius personalitzats per aquells alumnes que ho necessitin. No es tracta tant d'alumnes especials i diferents, sinó que tota persona és unica i irrepetible amb unes mancances i potencialitats que s'han d'atendre i donar resposta.

Si acceptem com a vàlids aquests dos principis esmentats, societat diversa i Inclusió escolar, quin sentit real té defensar l'educació diferenciada? Partint de la prèvia de la lliure elecció d'escolarització, on cadescú pot escollir el tipus que vol d'escola, no trobo gaire realista educar d'una forma diferenciada.

Quan anava a escriure aquest post vaig preguntar a diferents amics meus que en pensaven del tema, alguns d'ells fins i tot han estat alumnes d'aquest estil d'educació. No sé ben bé si respondria a la majoria de la societat o sóc jo que em moc per un cercles socials molt concrets però puc assegurar que la opinió de tots ells és que no troben gaire adequada aquest sistema d'educació, no és del tot actual i que no respon a la nostra realitat que vivim. Fins i tot van surgir aspectes de vivències on es va reconèixer que aquesta diferenciació amb els anys (quan s'han "d'integrar" en la societat hetereogénea) pot comportar problemes de relació amb l'altre sexe ja que mai s'havia establert una relació de comunicació de forma natural.

El debat, doncs, resta obert....

dissabte, 18 d’abril de 2009

Gestos de gigante: Koldo Aldai


Entre todos/as le aupamos un poco y lejos de defraudarnos nos hace crecer, nos despierta cada día con una nueva lección en lo que al genuino servicio público desde la política se refiere. Obama avanza con paso firme, sabio y seguro, consciente de que ha llegado el momento de invertir la historia, sabedor de su papel planetario, de su liderazgo incuestionable. En él nos reconocemos, en él nos identificamos. Su apuesta por un mundo de paz y de solidaridad es la nuestra. Su mirada siempre amable, sonriente y esperanzada es la que deseamos también nosotros cada mañana esbozar. Su huerto ecológico en la Casa Blanca es nuestro huerto, su amor por los animales el nuestro. Su fe en un Dios de compasión infinita que nos quiere, nos asiste y nos protege es la nuestra. Obama no es un igual, es un maestro.

Puertas adentro, gobierna frenando a los más poderosos e intentando siempre favorecer a los más desprotegidos. Ahí están los grandes cambios en política fiscal, en ampliación de cobertura sanitaria y social. Puertas afuera, también cada día gana puntos. Ya no hay “demonios” con los que la reconciliación sea imposible. Abandona insensatas aventuras militares, vuelca a los enemigos históricos de los EEUU y les ofrece la mano, cierra muy oscuros capítulos de la historia americana como el de Guantánamo y la tortura en las cárceles de máxima seguridad…

Tras la cerrada noche de George Bush, tras ese tenebroso pasado de orgullo militarista, clarea un alba que sólo ayer no podíamos ni soñar. Obama en cada cita internacional gana amigos, cada gesto concita más apoyos. En los temas cruciales revela claro compromiso y visión responsable de futuro. En las grandes cumbres sólo habla en clave de mutua ayuda y cooperación. Va a aprender, a escuchar, a trabajar de igual a igual. Todo lo contrario de su antecesor.

Los primeros han querido ser siempre los últimos. En su humildad, el que ya de por sí es grande, se agiganta. A mayor altura, Obama manifiesta más sencillez y modestia. Quizás uno de los gestos en los que más ha testimoniado esa grandeza ha sido en la reverencia ante el rey de Arabia en la reciente cumbre del G-20 en Londres. El poder de ese gesto para superar la brecha entre Occidente e Islam es sencillamente incalculable. Su reverencia ante el monarca saudí esta cargada de simbolismo. Con la cabeza y el tronco agachados el presidente de los EEUU cobró su verdadera dimensión de gigante.

Nada debió acontecer al azar. Obama sabe muy bien que el protocolo está para ser saltado en precisas ocasiones. No vayamos a pensar que ese cambio de formas fue improvisado. Lo más lógico es imaginar un gesto perfectamente medido. El acto de reverencia del hombre más poderoso del mundo ante el dignatario árabe, “guardián de las Santas Mezquitas”, implica el inicio de una nueva era de relaciones. Occidente se ha de acercar con más humildad al mundo islámico y el inquilino de la Casa Blanca es consciente de ello. Imaginemos sólo por un instante que del máximo purpurado de Roma brotara un gesto similar ante una elevada autoridad del Islam. ¿Qué nueva era de relación interreligiosa no habríamos también inaugurado?

Quienes poco saben de humildad y de generosas formas, los patriotas de rifle y misil por delante, enseguida pusieron el grito en el cielo, incapaces de ver la importancia de ese gesto trascendente, nulos para interpretar los guiños que cambian la historia. Malas lenguas dicen que fue un acto de sumisión, cuando lo que presidente estadounidense manifestó fue su inigualable grandeza.

Habrá a quienes los progresos de Obama en política interna y externa aún les parecerán insuficientes, sin embargo el avance de la conciencia de los norteamericanos, así como la cualquier otro pueblo lleva sus ritmos. No se pueden saltar y Obama no puede hacer más de lo que su gente le permite. Corazón no le ha faltado, pero ha demostrado también sobrada inteligencia. De seguro que al presidente se le quedan pequeñas las patrias, incluida la suya, pero tiene que defenderla y con ella sus intereses por encima de todo, de lo contrario se suicidaría políticamente y queremos Obama para rato.

No es sólo su actuar impecable, es el magno espejo que está sirviendo para la regeneración de una clase política mundial. Muchos temen que desaparezca, sin embargo, siempre perduraría su ejemplo puro, su actuar intachable, su vocación inmensa de servicio. Ha hecho ya historia, ejemplo para generaciones.

Hay un inseparable Dios que está con Obama y que poco tiene que ver con el Dios autoritario, distante y temido de un Bush siempre alardeante de fe. Junto a ese Dios cercano, íntimo y fraterno aprendió la suprema lección de la humildad. El Dios de Obama es el de la libertad y la compasión sin mesura, el del acercarse a los enemigos, el que, si su país se lo permitiera, le haría incluso poner la otra mejilla. Ése, el único Dios del amor y la bondad infinitas, le guarde por muchos años.

Zubielki 18 de Abril de 2009

Koldo Aldai

divendres, 17 d’abril de 2009

Bideak elkartzen diren gunean (Allà on s'ajunten els Camins)


Un dotze d'octubre del 2008 vaig rebre per primera vegada un mail de Koldo Adai amb un dels seus articles d'opinó, el vaig publicar. Des de aleshores s'ha anat continuant el contacte i periòdicament he anat fent posts dels seus articles.

Al estar implicat en un entorn espiritual paral.lelament em va anar fent conèixer "El Foro Espiritual de Estella" crec que en bona part s'aproxima a una real utopia.

El Fòrum Espiritual-Pamplona neix del convenciment que en un temps de pluralisme religiós i cultural com el nostre, el diàleg entre les diferents tradicions religioses i espirituals constitueix un valor en si mateix i un canvi profund en les relacions mútues entre les tradicions. Suposa a més un factor decisiu per a l'establiment d'una convivència social justa i pacífica.

Després d'un temps de predomini materialista l'ésser humà torna a encarar qüestions impostergable, reafronta seva condició transcendent. Indagar, reflexionar, explorar junts sobre el nostre destí real, sobre la raó última de la nostra existència a la Terra, sobre els nostres horitzons col lectius, sobre la nostra vocació d'eternitat ... és el primer objectiu del Fòrum. Estella-Lizarra és un alt en el camí, una aturada al mig del diari tragí que tan sovint eludeix les preguntes fonamentals.

Arribat és el moment d'atendre junts a aquests interrogants grans. Estella-Lizarra i el seu Fòrum Espiritual, és encreuament de credos i tradicions amb les seves respectives respostes o assaig d'elles a aquests interrogants. Oferim una plaça per posar en comú aquestes respostes de l'ànima, no tant de la ment; oferim una plaça per vivenciar unió d'aquestes ànimes amb tota la seva diversitat i fragància.

Aquí, a la vora de la Ruta jacobea, del Camí Espiritual d'Europa, s'ajunten nostres Camins. Pamplona ofereix talaia per mirar Alt, ja sabem que "Allà miren molts altres ulls". Pamplona ofereix plaça, taula i jardí per al compartir. Vivenciar junts la promesa d'eternitat i fer-ho d'una forma cooperativa i cocreativa és el repte del Fòrum que aquí a continuació et presentem. Et convidem a un desafiament postergat més enllà de la seva hora: construir el "altre món possible" també en la nostra esfera més interna, utopia de cors per fi anuats. (continua llegint...)
Ara el Foro Espiritual de Estella anuncia la seva nova trobada per aquest juny. Crec que val la pena donar-hi un cop d'ull. Petites gotes en el nostre camí
Si voleu informació més concreta: Tríptic

dimarts, 14 d’abril de 2009

Reflexions.


Per qüestions de feina, he elaborat un escrit respecte la realitat de l'educació inclusiva, com ja vaig fer en el post "Una realitat molt diversa o l'educació inclusiva" . He pensat posar-ho com un post perquè crec que pot ser interessant i podeu donar la vostra opinió si voleu.

Parlem abastament de la Inclusió, fa anys el terme emprat era Integració. Volem i acceptem un món divers i per tant entenem que tothom és diferent i autèntic, amb unes potencialitats i unes mancances que des de la primera infància s’han d’atendre correcta i adequadament per poder esdevenir en el futur persones actives dins de la Societat, sigui quina sigui la seva realitat.

Aquest plantejament, crec que és majoritàriament acceptat i que és molt adequat que el Sistema Educatiu persegueixi aquest fi, evitant segregacions personals siguin per origen o handicaps o sobredotació (tan se val la casuística).

Però per poder portar a terme un bon procés d’Inclusió és bàsic i necessària una prèvia . És molt important formar professionals, crear USEEs, augmentar els especialistes amb EE, com així els logopedes, MALL, Fisioterapeutes i auxiliars d’Educació Especial, també la implicació dels EAPs... Però per sobre de tot, com a eix vertebrador, és necessari tenir uns recursos econòmics que recolzin tot el projecte. Si no existeixen és com tenir un gegant amb peus de fang (no serà viable adequadament).

En aquests moments, s’estan retallant les inversions previstes, es reajustaran les assignacions d’auxiliars d’EE (no hi haurà augment) pel proper curs i la plantilla dels EAPs no augmentarà, ans al contrari, els especialistes dels equips de zona que entrin en etapa de jubilació no seran substituïts per nou membres sinó que l’equip de zona quedarà reduït de personal. (recordem que de mitjana d’atenció a centres per part d’EAP és d’un dia a la setmana –per centres públics i concertats- un dia que a la realitat es redueix a l’horari de 9h-14h. Hi ha centres més afortunats que tenen un altre dia quinzenalment).

És sabut que es va augmentant progressivament el percentatge de nens/es amb nee (les raons podrien obrir un nou debat social, però crec que en aquest moment no pertoca). Per tant s’ha de tenir previst que cada vegada més ens haurem d’adaptar a unes necessitats més concretes. Com hi podrem donar resposta adequada.? És cert que un dels punts forts de la Inclusió és el plantejament del Treball Cooperatiu, fet que potencia la atenció a la diversitat i l’aprenentatge entre iguals, però amb això ja n’hi haurà prou? Com es portarà a terme la nova orientació dels centres d’EE?

En resum per fer una adequada atenció a la diversitat, fer una bona prevenció i adequació per atendre els alumnes és necessari fer un treball des de diferents fronts (professional, adaptació, recursos....) però uns dels fronts importants són els recursos econòmics, Com es donarà resposta per poder fer una Inclusió adequada.?

No oblidem una cosa molt important no som una empresa que treballa amb materials, estem tractant amb éssers humans i la nostra intervenció serà molt important en el seu desenvolupament i maduració. Depenent de com treballem i amb els recursos que tinguem podem arribar a fer un flac favor a aquests alumnes i a la Societat.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Somni de Pasqua

Aquests darrers dies estem voltats de dolor pels sismes que s'han anat produint a l'Aquila (Itàlia) deixant al seu pas un rastre de morts, runes i víctimes. Però si mirem una mica més enllà, fem unes petites passes enrera, ens adonarem de la tristesa, dol , dolor i llàgrimes entela al nostre planeta, com si d'una boira es tractés. Crisi econòmica i alimentaria a nivell mundial, desajustos i injustícies socials, lluites de Poder, la natura alterada per l'efecte del canvi climàtic....

Podria semblar que la Humanitat no té esperança, que no apendrà mai de la vida. Diuen que el destí està escrit... però si mirem bé enmig d'aquesta boira trobarem petites gotes d'aigua molt nítides que poc a poc van aclarint-la il.luminant l'entorn. Petites gotes de bondat, ajuda, compresió, donació, servei, empatia, escolta, sencillesa, pau.... personificades alguns cops per homes i dones relevants, però molts cops per gent anònima que va teixint en silenci una terenyina d'Amor. No cal anar gaire lluny segur que al costat nostre trobarem un Ser de Llum. El més increible de tot és que nosaltres mateixos som Essers de Llum simplement cal adornar-nos.

El destí està escrit.... és veritat, està escrit en la nostra escència, en el nostre esperit. Molt endins del teu cor, trobaràs l’essència d’aquell que vols ser tu.

Jo he somniat una Església neta de pols, abandonant les formes del passat, i els gestos d’abans...
Jo he somniat una Església tota atenta al dem de Déu, que s’està pastant avui en la massa humana.,.
Jo he somniat una Església que sabia comprendre-ho tot, que sabia estimar-ho tot...
Jo he somniat una Església que no sabia gairebé res i que esperava, que el qui passa li digués com devia ser Jesús...
Jo he somniat una Església preocupada només per la Fe, i que no anunciava a cops de veritat el que calia creure per ser un jorn salvats...
Jo he somniat una Església a la recerca constant de Déu, i buscant, a les fosques, el veritable rostre de Jesús...
Jo he somniat una Església que no era cap autoritat, i que només s’oposava a la mentida i a tota mena d’injustícia...
Jo he somniat una Església que no s’amagava darrera paraules boniques, i que, en la seva nuesa, deia sempre la Veritat...
Jo m’he somniat a mi mateix, cercant a mi mateix, descobrint i estimant Déu en una Església feta d’homes...
(Autor: crec que el text és de Martin Luther King)

Deixem fondre les barreres del nostre cor i de la ment i comencem a caminar creient amb nosaltres mateixos, tot és possible si realment ho desitgem amb el cor, tot gran canvi comença per un petit pas per un canvi en el nostre interior.

Slumdog Millionaire potser és un petit exemple, encara que sigui de pel.licula. Quan es vol realment una cosa i és de cor, no hi ha barrera cap mena que ens impedeixi el que més desitjem. Potser és fantasia, però el fet de plantejar-se una ínfima possibilitat de canvi interior s'haurà guanyat molt. Aquí teniu Jai Ho, el número musical final del film , molt a l'estil de Bollywood. Si voleu tenir la lletra de Jai Ho ...


dijous, 9 d’abril de 2009

L'Aquila entre runes


Poques persones es podien imaginar a la matinada d'aquest dilluns que Itàlia es despertaria amb un dels pitjors malsons dels darrers temps. El centre del país era sacsejat per un terratrèmol de 5,8 graus de magnitud en l'escala de Richter. L'epicentre es va situar a pocs quilòmetres de la ciutat de L'Aquila, on els seus voltants, quedessin totalment assolats amb pobles pràcticament destruïts i edificis que van arribar a ensorrar-se per complet.

L'Aquila és un municipi italià, capital de la regió dels Abruços i de la província de L'Aquila. Fundada per encàrrec de l'emperador Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic a l'entorn del 1230 amb el nom d'Aquila, esdindrà Aquila degli Abruzzi l'any 1861 i al 1939, per decret del Ministeri de l'Interior, L'Aquila. És una ciutat particular, única a l'Edat Mitjana italiana, nascuda no per una casualitat, sinó per projecte segons un disseny harmònic que no troba precedents en la història de l'arquitectura urbana (un cas similar, l'any 1703, va ser el disseny de Sant Petersburg. Va ser constituïda de la unió de moltes viles de la zona (99, segons la tradició local), cadascuna de les quals va construir un barri que quedés lligat a la vila nodrissa i va ser considerat part del mateix al voltant d'un segle. (font Viquipedia).

Aquest malson no va ser d'un moment o d'unes hores. El moviment sísmic s'ha anat repetint cada dia fins arribar aquesta nit que s'ha arribat a percebre aprop de Roma, i cobrant-se a un preu molt alt. Segons diferents fonts es calcula que la xifra de morts per la tragèdia ja arriba, de moment, a les 228 persones, quinze de les quals estan sense identificar, i els serveis de rescat desenrunant sense descans les zones afectades a la recerca de més víctimes, vives o mortes, desaparegudes des de l'inici de la tragèdia. El pànic s'ha instal·lat en la població i els carrers s'han convertit en campaments, on dorm la gent que no ha pogut marxar de la zona i que s'ha quedat sense casa o que té por d'entrar-hi.

Però entre els terratrèmols, les runes, la pols, el pànic i les víctimes hi brilla una petita flama d'esperança. S'han mobilitzat molts voluntaris de tot Europa que d'una manera gratuita i espontània van decidir canviar els seus plans que tenien aquests dies, molts d'ells de vacances, per dirigir-se al centre del dolor. Un altre exemple de solidaritat que ha vist la llum és la de l'equip de rugbi de l'Aquila El seu entrenador els va convocar poca estona després del sisme per tal que donessin un cop de mà als serveis d'emergència per la corpulència dels integrants de l'equip. La seva actuació va tenir recompensa ja que van poder rescatar amb vida unes ancianes que havien quedat atrapades a la runa. Les van haver de treure a pes de braços.

Moltes vides s'han salvat gràcies a la tenacitat i la serenitat de tots aquells, bombers i voluntaris que pedra a pedra van anar traient des de dalt d'edificis enrunats evitant fer servir les màquines per buscar supervivents.
Foto: La imatge, presa des de l'aire, mostra la destrucció de l'església de Santa Maria Paganico i els efectes del terratrèmol en cases contigües, a la castigada ciutat de L'Aquila (AP / Alessandra Tarantino)

diumenge, 5 d’abril de 2009

El món en mans de...

De vegades les coses es mouen com volen i no com desitjaríem. Pensava que estant de vacances deixaria per uns dies d'estar inmersa en la cotidienitat. Però estem a l'era de la Globalització i amb una finestra oberta al món com és internet a qualsevol punt del planeta tenim informació.
Fa un parell de dies que es va celebrar el G-20 a Londres. Sembla que es constata el naixement d'un nou ordre global. Un nou ordre definit, especialment, pel que ja s'ha qualificat en alguns cercles mediàtics de G-2, amb altres paraules, la trobada que va tenir lloc dimecres al migdia entre el líder dels Estats Units, Barack Obama, i el president xinès, Hu Jintao. En veritat, però, el que reforcen és que no hi ha, i sembla que no hi haurà, una política global multilateral. Més aviat tot sembla indicar que els Estats Units, com a poder del segle XX, i la Xina, com a nou poder emergent, inicien un període de transició o de diàleg a dos que ha de condicionar les primeres dècades del segle XXI....En els pròxims anys el G-20 perdrà el 0 i esdevindrà el G-2: la Xina i els Estats Units, o viceversa, arquitectes i masters del nou ordre global. Amb permís de la Unió Europea, i amb la col·laboració d'altres economies emergents, com el Brasil i l'Índia(diari Avui).
En tot això el món continua igual amb una crisi cada cop més extesa i més implantada, on en nom del Poder cada cop hi ha més desigualtats. Més riquesa per uns, més pobresa per molts. Com a contrapunt al poder d'uns pocs aquí teniu un comunicat de premsa de Càritas on es fa un crit a l'Ètica per molts.
CÀRITAS INTERNACIONAL RECLAMA AL G20 QUE L'ÈTICA RETORNI A L'ECONOMIA

Càritas. 30 de març de 2009.- Davant la celebració, el pròxim 2 d'abril, de la cimera del G20 a Londres, el President de Càritas Internacional, el cardenal hondureny Oscar Rodríguez Maradiaga, ha manifestat: “Si s'està registrant una crisi econòmica mundial és perquè l'ètica ha quedat marginada a l'hora de perseguir una major riquesa per part d'uns pocs poderosos”.

Càritas Internacional, en una nota difosa a Roma, reclama als líders del G20 que les persones empobrides siguin el centre del paquet de reformes per a la construcció d'una nova economia, els pilars de la qual siguin la justícia i la igualtat.

Càritas alerta, a més, que la crisi econòmica està tenint una major repercussió en la població mundial més pobra. Com resultat de la crisi, 53 milions de persones es veuran arrossegades a la pobresa en els països en vies de desenvolupament, que s'afegiran als entre 135 i 150 milions de persones que al llarg del passat any s'han quedat en la misèria a causa de l' increment dels preus dels aliments i els combustibles.

“Quan s'han trobat bilions de dòlars per a rescatar al sistema bancari ­-–denuncia el cardenal Maradiaga--, no existeix una justificació moral a les retallades que han realitzat alguns països rics en els seus pressupostos d'ajuda al desenvolupament. La crisi econòmica no ha de dur als països rics a desatendre les seves obligacions d'ajudar a aquests països. El President de Càritas Internacional assegura: “Podem plantar cara a aquesta crisi si canviem el fracàs de la globalització de l'avarícia i el transformem en una oportunitat per a crear una globalització basada en la solidaritat, la justícia i la pau. Els pobres, que són els menys responsables de la crisi econòmica, seran els qui tindran majors problemes per a remuntar-la”.

Reforma dels organismes internacionals

En la seva crida als líders mundials, Càritas Internacional reclama la reforma urgent de l'ONU, el FMI i el Banc Mundial, amb la finalitat d'assegurar una major participació dels països pobres, en els processos decisoris.

Càritas demana al G20 que doni suport amb determinació a la Conferència d'Alt Nivell de l'ONU sobre l' Impacte de la Crisi en el Desenvolupament, que tindrà lloc del 1-4 del pròxim mes de juny. “Ara més que mai, són necessaris els recursos per al desenvolupament” ha dit Rodríguez Maradiaga. Càritas vol que els països donants compleixin les velles promeses d'assignar el 0,7% del seu Producte Interior Brut (PIB) a l'ajuda internacional, així com l'engegada de polítiques que promoguin el comerç just, l'alleugeriment del deute i mesures per a la mobilització de recursos financers nacionals en els països en vies de desenvolupament.

Així mateix, Càritas Internacional demana un nou sistema de participació mundial per a la redistribució de la riquesa, basat en la creació d'impostos internacionals per a finançar els béns mundials públics i polítiques fiscals adequades a nivell nacional.

Sancions contra els paradisos fiscals i els seus usuaris

L'evasió fiscal i els fluxos il·legals de capital costen cada any entre 350.000 i 500.000 milions de dòlars als països pobres. Per aquest motiu, Càritas demana al G-20 que estableixi sancions contra els paradisos fiscals i els seus usuaris, donant suport a l'adopció del codi de conducta per a la cooperació en la lluita contra la fugida de capitals i l'evasió fiscal.

Proposa, en aquest sentit, la promoció del Comitè Fiscal de l'ONU amb rang d'organisme intergovernamental.

Càritas Internacional advoca també per una major transparència en els pagaments i impostos que abonen les empreses als governs i per la reforma de les normes internacionals per a la comptabilitat, exigint a les empreses que facin pública aquesta informació a nivell de cada país. Es tracta d'una mesura indispensable per a arribar a un impacte més positiu en les comunitats més pobres i en el seu context local.

Concurs d'enigmes (15)

L'enigma d'avui no és ben bé un enigma. Avui diumenge de Rams us promoso un laberint de Pasqua. Cliqueu sobre el dibuix i ja el podreu imprimir. Sort!

Si teniu problemes amb el dibuix cliqueu: http://www.printactivities.com/Mazes/Shape_Mazes/Bunny-Maze.gif

SOLUCIÓ A L'ENIGMA ANTERIOR

Un poema enigmàtic
Per cinc-cents acaba.
Té un cinc al centre.
La primera de les lletres
i la primera de les xifres
el complementen.
Pensaràs i barrejaràs,
i el nom d'un rei jueu
ràpidament hi descobriràs.


Resposta: DAVID

El proper post es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. 19-4-09

dissabte, 4 d’abril de 2009

Marchemos… :Koldo Aldai

La abundante nieve caída imprime aún fuerza y caudal al Urederra. Apenas da señales de vida la primavera, pero entre la roca muda y la arboleda desnuda avanza una marcha alegre y colorida, cargada de esperanza. Recién estrenada la tarde, tras la gran furgoneta con la megafonía, el grupo desborda coraje y entusiasmo. Camino de Zudaire, pequeños y mayores sudan en un mismo empeño. No faltan abuelas orgullosas enfundadas en sus chandals. “Ttipi, ttapa, ttipi, ttapa… Korrika!”

Cuando los que corren se cansan, los ciclistas ceden a los primeros sus bicis y ellos bajan al asfalto y así se van turnando y así el pelotón avanza con el mínimo esfuerzo. Todas las marchas de elevadas metas son necesarias. Ahora la “Korrika” a favor del euskera, mañana, entre el 2 de octubre y el 2 de Enero, la marcha mundial a favor de la paz (www.theworldmarch.org). Esta marcha planetaria, que unirá a las gentes de todos los continentes en un mismo clamor itinerante de cese de toda violencia, no tiene precedentes. Desde Nueva Zelanda hasta los Andes, la columna, abierta a personas, grupos y organismos, discurrirá a lo largo de 160.000 kms. y pretende llegar a la mayor parte de la población mundial. Unos por su lengua, otros por la paz, podríamos mencionar también las marchas por la tierra, por la libertad, por los derechos humanos en tantos rincones del mundo…, todos los pasos son imprescindibles.

Lo importante es ir tras intangibles, salir unos al paso de los otros y correr, correr a través de las curvas de nuestros días, sin parar hasta el alba. Lo importante es movernos, ayudarnos, no quedarnos quietos en medio de este invierno de sobrepregonada crisis; mantener la visión amplia para hacer nuestros los empeños de otros hombres y mujeres que caminan; desterrar para siempre el supremo error del “sálvese quien pueda”...

Lo importante son las gentes y los pueblos que se olvidan de sí mismos y se responsabilizan del bien de todos. Todas las marchas son importantes, sobre todo las que abren alta y ancha su mirada. Lo importante es atravesar juntos la noche, cediéndonos bicicletas, compartiendo pan, sudor, niebla y lluvia…

Quien mueve las piernas, mueve el corazón. La tierra, la paz, la fraternidad planetaria, la lengua y las tradiciones de los pueblos… son sobrados motivos para calzar zapatillas. ¡Unidos en generosos propósitos, solidarios en medio de un mundo urgido, nunca nos detendrá la noche, nunca nos congelarán inviernos tardíos!

Koldo Aldai

Cuida'm


Molts cops desconfiem i estem alterta amb espais de la xarxa d'internet per la vulnerabilitat de la nostra privadesa. Un exemple d'aquesta tipologia d'espai és el ja conegut Facebook. Tanmateix alguns cops ens poden donar sorpreses positives i agradables.

Aquest és el cas del que m'agradaria fer-me'n ressò. Ja fa uns dies a l'entrar al "face" per lincar un dels darrers posts, vaig descobrir un petit espai: "Cuidam: un programa de l'Hospital Sant Joan de Déu" on feia poc que l'Eduard de "Com gotes a l'oceà" s'hi havia afegit. Sant Joan de Déu sempre ha estat i és un gran referent a nivell d'atenció a la infància (patologies, malalties....) per tant em va intrigar quin era aquell programa que estaven plantejant. L'únic qe us puc dir és que a part de trobar-ho interesantíssim m'hi vaig afegir.

El programa Cuidam neix l’any 2004 amb una finalitat molt clara: fer possible que un nen malalt de qualsevol país del món aconsegueixi aquell tractament que necessita i que el seu entorn social no li pot oferir.

El programa cuidam neix amb la finalitat d'ajudar a aquells nens i nenes la vida dels quals depèn en gran mesura de la possibilitat d’accedir a una assistència medicoquirúrgica d'alta especialització.

La iniciativa es gesta amb el suport decidit de quatre socis fundadors que comparteixen els valors i el compromís amb l'acció social, fet que aporta al programa un caràcter plural i diferenciat. Els socis son el propi Hospital Sant Joan de Déu, la companyia DKV Seguros, la Fundació El Somni dels Nens i l'Orde Hospitalària dels Germans Sant Joan de Déu.

Atenció a: Edat pediàtrica: de 0 a 18 anys, Malaltia greu que al país d’origen no pugui rebre el tractament necessari, Que existeixi un tractament per la malaltia i que sigui altament resolutiu. Que el tractament no impliqui una estada al nostre país superior a 3 mesos. (programa Cuidam)

"En aquest espai us presentem els nostres nens i nenes, la nostra raó de ser i els quals conformen la història de cuidam. Cadascun d’aquests nens ha estat en un moment donat el protagonista, el centre de tots els nostres moviments i ha acaparat tota la nostra atenció per fer possible el seu tractament i la seva curació. Cuidam ha passat a formar part de la seva història personal, de la mateixa manera que ells han passat a formar part de la nostra."


Per més informació: http://www.hsjdbcn.org/

divendres, 3 d’abril de 2009

Obrim els ulls... a un món de colors


"Pocs són els homes que construeixen ciutats, la gran majoria les habita". "Pocs són els homes que projecten la construcció d'un pont, la gran majoria l'utilitza". "Pocs són els homes que alcen gratacels i fàbriques, la gran majoria treballa en ells".

Igual que aquests pocs privilegiats, la felicitat arribarà a tu quan T'ATREVEIXIS a explorar... quan T'ATREVEIXIS a posar els fonaments de grans estructures per a satisfer les necessitats dels teus semblants. Desenvolupa dins teu la magnífica "obsessió" d'ajudar als altres. Motiva als homes i dones a què desenvolupin i utilitzin tot el seu potencial, i així els estaràs ajudant a alçar els fonaments més sòlids i a fer estructures gegantines de les seves vides.

Quan t'hagis atrevit a desenvolupar aquesta "obsessió" d'ajudar els teus semblants, hauràs descobert el significat d'una vida més rica i abundant. El repte és que ho fem!.

Aquests darrers dies estem inmersos a un bany de reconeixements a persones ilustres i a les seves tasques humanitàries i espiritiuals. Persones increibles com poden ser Raimon Panikkar i Vicenç Ferrer.

Les seves vides, per alguna raó, van fer un gir que va donar sentit a la Vida. Han viscut sempre en convicció del que creien, i del que pensaven no sent esclaus (almenys del màxim humanament que es pugui) del Poder, vinculats sempre a les necessitats reals i més desfavorides, sent pont d'unió amb els diferents móns que cada dia les persones ens entastem a separar i dividir construint murs invisibles.

Fa uns dies em va arribar un correu amb un video interessant, una entrevista feta a TV3 a Sor Lucia Caram premi memorial Joan XXIII per la pau, el tercer reconeixement en un periode de temps curt. Preferiria no fer incidència en l'inici de l'entrevista a "Els matins" on se li feia la pregunta del dia "cal unitat política dels partits polítics catalans per defensar el finançament?" ja que respectant plenament l'opinió de cadescú, crec que aquest no és el post més adequat per incidir amb la percepció que es pugui tenir d'algun polític. En tot cas, potser seria adequat escriure'n un sobre què es transment, com i quins són els missatges subliminals de figures públiques en l'àmbit de la política, però això serà un altre dia.

Faré incidència a la resta de la entrevista. Una entrevista on es parla del convenciment i fidelitat amb el què es creu, en la coherència d'acció i en la implicació activa en el Món intentant aportar encara que aparentment sigui poca cosa l'ajuda al qui més ho necessita, el més desemparat, ja sigui enmig d'un tercer món com l'Àfrica o l'India o d'un quart món inmers dins de la nostra pròpia societat privilegiada. La pobresa i la misèria no sempre estan a l'altra punta del planeta, cada dia podem trobar-les a la cantonada de casa nostra, la diferència és que molts cops tanquem els ulls perquè ens incomoda i no en volem ser concients.

Tres persones, tres esperances, tres maneres de fer diverses, tres entre milers d'anònims que dia a dia fan que el Món sigui un lloc millor per viure.


dijous, 2 d’abril de 2009

Vicenç Ferrer. Català de l'any

Fa ja mig segle que Vicenç Ferrer, que amb el seu infatigable combat contra la pobresa, dut a terme a l'estat indi d'Andhra Pradesh, ha canviat la vida de centenars de milers de desposseïts i s'ha erigit en un inspirador referent internacional del treball humanitari.

Ahir, enmig d'uns moments delicats a la seva vida, se li va fer entrega del premi del Català de l'any, que crec que n'és molt mereixedor, en la meva modestíssima opinió.

Una mostra de la gran tasca que es fa a la Fundació Vicente Ferrer:



dimecres, 1 d’abril de 2009

Un privilegi inesperat

Tornant el diumenge al vespre a casa vaig rebre una trucada d'un amic meu per quedar aquest dimarts, vaja ahir. Parlant parlant em va comentar quelcom d'un acte que en aquell moment em va passar desapercebut. Però.... l'endemà quasibé com si fos un flaix vaig recordar un nom. Un nom d'una persona que per a mi significa molt, pel seu pensament, la seva filosofia i el seu mestratge. Algú que és capaç d'expressar-se amb paraules com aquestes:

"La solució no és ser tothom igual, sinó saber gestionar la diferència"

“La legitimitat no és pas la justícia. Hem legitimat que el món pobre pagui als països rics. Hem legitimat un deute públic internacional sense tenir en compte el que es va fer durant el colonialisme”

Aquests míssils jo no els anomenaria intel.ligents; els anomenaria precisos, exactes i èticament criminals. Però no intel.ligents. Demanaria una mica de respecte per les paraules”

“Siguem crítics amb la nostra manera de ser feliços, que és del que es tracta”...

De cop, no n'estava segura i ho vaig voler confirmar amb un sms. Ho havia sentit bé el dia abans? m'ho havia imaginat?...La resposta als meus dubtes va ser ràpida. No m'ho havia imaginat, ho havia entès bé aquest dimarts a la tarda Raimon Panikkar rebria la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona, concedida pel consistori en ple amb la presència del periodista Antoni Bassas, que parlaria de Panikkar (referent mundial en l’estudi i la divulgació de la Història i la Filosofia de les Religions i un gran promotor del diàleg intercultural i interreligiós) enmarcat com a cloenda l’Any Europeu del Diàleg Intercultural.


Sense pensar-m'ho gaire em vaig decidir anar a l'acte que se celebraria al Saló de Cent. Al final vam ser tres amics que ens hi vam trobar en un acte únic, molt especial, un privilegi inesperat. Trobar-te fit a fit amb tanta saviesa, espiritualitat, bondat... impresiona. Encara que la seva figura aparentment sembli afeblida pels anys, us puc ben assegurar que la seva presència omplia tota la sala i les seves paraules d'agraïment, en un petit discurs improvitzat i emocionat, arribaren ben endins de l'ànima.

No m'estendré a parlar de qui és Raimon Pannikar prefereixo deixar-ho a les seves pròpies paraules. Avui Vilaweb li ha fet una entrevista a Tavertet.

Panikkar: 'S'ha acabat el període de les reformes, ara cal una transformació radical'