dissabte, 28 de febrer de 2009

Bakean bizi!

Avui és dia de reflexió al Pais Vasc. Temps per pensar, replentejar-se potser moltes coses... tant de bo una d'elles sigui poder viure en Pau (bakean bizi) tots junts a una mateixa terra.

Temporal a Zumaia
COSTA D'EUSKADI ANTONI SELVA FOLCH
Egun on!!

El perdó.

Arrel del post “Ven, quien quiera que seas…”: Koldo Aldai es va obrir un petit diàleg respecte el tema del perdó i la fortalesa humana. Un diàleg virtual amb el Joan que, com sempre, té coses molt encertades a comentar.

Aquí teniu "El perdó" un text (sense autoria) que m'ha enviat en Joan i que crec que ajuda a fer aquest camí del perdó tant dificil de vegades però que en el fons és l'acte més simple i fàcil de realitzar per l'ésser humà. Moltíssimes gràcies!!!

Quan creixis, descobriràs que ja vas defensar mentides, et vas enganyar a tu mateix o vas sofrir per ximpleries. Si ets un bon guerrer, no et culparàs per això, però tampoc no deixarà que els teus errors es repeteixin. Paulo Coelho

El perdó és una expressió d'amor. El perdó allibera de lligaments que amarguen l'ànima i emmalalteixen el cos. Molts dels nostres intents de perdó fracassen ja que confonem escencialmente el que és perdonar i ens resistim davant de la possibilitat d'empetitir els esdeveniments ocorreguts o oblidar-los. El perdó no és oblit, no és oblidar el que ens va ocórrer.No significa excusar o justificar un determinat esdeveniment o mal comportament. No és acceptar l'ocorregut amb resignació.No és negar el dolor.No és minimitzar els esdeveniments ocorreguts.
No significa que estiguis d'acord amb el que va passar, ni que ho aprovis. Perdonar no significa deixar de donar-li importància al que va succeir, ni donar-li la raó a algú que et va danyar.Simplement significa deixar de costat aquells pensaments negatius que ens van causar dolor o enuig. Creiem erradament que el perdó ens ha de conduir inexorablementa la reconciliació amb l'agressor. Pensem que perdonar és fer-nos íntims amics del nostre agressori per tal motiu ho rebutgem. No implica això per a res, el perdó és UNICAMENTE PER A TU i per a ningú més. No s'ha d'esperar que la persona que ens va agredir canviï o modifiqui la seva conducta doncs el més probables és que aquesta persona no canviï i és més, de vegades es posen fins i tot pitjor.

La falta de perdó et lliga a les persones des del ressentiment. Et té encadenat. El perdó s'ha de realitzar "sense expectatives" sense esperar que res succeeixi. Si esperem que l'agressor accepti el seu error, estarem esperant en va i gastarem el nostre temps i les nostres energies en una disculpa que mai no arribarà. Si estem esperant aquesta reacció, després d'haver perdonat, doncs realment no perdonem de cor ja que continuem esperant una retribució, un rescabalament. Seguim ancorats en el problema, en l'ahir, volent que ens paguin pel nostre dolor. Llavors no hem perdonat, i qui té el control de la nostra vida és l'EGO. EGO que vol tant sí com no castigar o que cobrar a l'agressor.

No existeix res ni ningú que pugui rescabalar el dolor ocasionat en el passat, el passat no té com ser canviat. Cap tipus de revenja o retribució no podran reparar els moments de tristesa i desolació que vivim, el malament que ens sentim. En esperar una disculpa, que s'accepti l'error; res d'això no canviaran els fets, l'ocorregut en el passat, només estarem volent alimentar el nostre ego, la nostra set de justícia mal enfocada.La falta de perdó és la metzina més destructiva per a l'esperit ja que neutralitza els recursos emocionals que tens. El perdó és una declaració que podem i hem de renovar a diari. Moltes vegades la persona més important que has de perdonar és a tu mateix per totes les coses que no van ser de la manera que pensaves.

Perdonant des del nostre cor, aconseguim mirar els fets tal com van succeir i després decidim deixar-los anar, deixar-los en l'ahir. Acceptem que som APRENENTS! Que la lliçó ja es troba apresa i que hem aconseguit vèncer les circumstàncies negatives que ens van tocar viure. Perdona perquè puguis ser perdonat. Recorda que amb la vara que mesures, seràs mesurat...

Alli on arrelen les nostres debilitats s'extraviaran les nostres exaltacions.Nietzsche

dijous, 26 de febrer de 2009

Per a pensar un minut (15)


Ser fort i sincer.

...és estimar algú en silenci.
...és irradiar felicitat al nostre voltant quan un no se sent gaire feliç.
...es perdonar a algu que ni ho demana ni mereix el perdo.
...és esperar quan no es creu en el reton de la persona esperada.
...és mantenir-se en calma en els moments de desesperació.
...és guardar serenitat quan el dolor i la malaltia ens colpeja.
...és demostrar alegria quan no se sent, a fi de no contagiar la tristesa als altres.
...és somriure quan es té necessitat de plorar sempre que aixó sigui possible.
...és fer feliç a algú quan es té el cor trencat en mil trossos.
...és guardar silenci quan la necessitat ens faria cridar i manifestar a tothom la nostra angoixa i el nostre dolor.
...és consolar quan es necessita ser consolat.
...es tenir fe encara que no es cregui.
...Per aixó mateix, durant la dura realitat i per més difícil que la vida se’ns presenti: ESTIMEM i PROCUREM SER FORTS, que no és pas cosa fácil.

“Ven, quien quiera que seas…”: Koldo Aldai


Ven, quien quiera que seas…”Alegato en contra de la cadena perpetua

Las zodiacs ya no saben hacia dónde poner proa, a los perros se les agota el olfato…, mientras que muy probablemente ella, la verdadera Marta del Castillo, no sus huesos, no su carne, no su envoltorio en la Tierra, transite al otro lado del velo, por un paisaje de gloria.

Al ánimo poco edificante de revancha, se suma un afán de búsqueda ya poco comprensible. Mientras clamores de prisión de por vida inundan las calles de Madrid, mientras se peina el Guadalquivir una y otra vez, Marta seguramente se instala en otra realidad libre de emociones tan desbordadas. Decenas de guardia civiles y policías llevan doce días buscando en el río un cuerpo inerte, una cáscara sin alma, por la que no pueden hacer absolutamente nada. Un poco más al sur, al otro lado del estrecho hay millones de cuerpos vivos y con alma, muriéndose de hambre por los que se puede hacer absolutamente todo.

No hay bárbaro que no se salve por el amor, ni barbaridad que no se supere con la compasión. Ante siniestros sucesos como el del asesinato ensañado de la joven Marta del Castillo, las sociedades dan su talla. El bajo nivel del “ojo por ojo” evidencia un triste fracaso humano. A ningún lugar lleva tampoco el “pido para que cada uno de los días en prisión sea un infierno para ellos” a propósito del homicida y sus ayudantes, por muy destrozada que esté la madre a causa de la muerte violenta de su hija. A ningún lugar lleva el hacer de las cárceles pudrideros de por vida, tal como se solicitaba en la manifestación de Madrid, tal como han pedido los padres de Marta del Castillo al presidente Zapatero. A ningún lugar lleva el castigo prolongado sin condiciones, medios, ni voluntad de rehabilitación.

El progreso humano es una evolución en valores entre los que brilla con particular importancia el del perdón. No es aventurado afirmar que los individuos y las sociedades se desarrollan a medida que aprenden a perdonar. El perdón no tiene nada que ver con el “todo vale”. El perdón puede y debe ser exigente, que no cruel, ante el victimario. El perdón es reto titánico de amor, ausencia de odio; corazón y mente puestos en lo mejor para quien ha cometido delito, por atroz que éste haya sido. Nadie es irrecuperable. El perdón es la fe puesta en que todo ser humano es susceptible de arrepentimiento y mejora; fe en que, en una u otra medida, Dios o algo grande y superior, el nombre es lo de menos, mora en lo profundo del ser.

El perdón no es transigir, es firmeza ante el oprobio, la barbarie, la opresión; fortaleza ante el hecho delictivo deleznable, al tiempo que compasión para con quien lo comete. El perdón es conciencia de que estamos en camino, de que si nos esforzamos, mañana podemos no caer en el lamentable agujero de hoy.

Conscientes de nuestras pobredumbres y limitaciones, el perdón es un puente hacia lo más bello que nos habita. Para perdonar al otro, hemos de ser capaces primero de perdonarnos a nosotros mismos. ¿Quién no se asomó siquiera por un instante en su vida a sus propios y abismales pensamientos? ¿Quién no hubiera pedido piedad de llegar a manifestarse esa bestia que, en mayor o menor medida, también en todos habita? La piedad que quisiéramos para nosotros, otorguémosla al prójimo, al joven casi adolescente crecido en una barriada sevillana pobre y en un ambiente de seguro desarmonioso. ¿O es que esta sociedad hipócrita que vende violencia a todas horas y por todos los canales de televisión, no tiene parte en las crueles puñaladas asestadas al cuerpo de la joven Marta?

¡Basta ya de tanta hipocresía! Ninguna sociedad que realmente educara a sus hijos en los valores de la paz , la armonía y la solidaridad, se vería en la necesidad de contemplar tan horrible asesinato. Ninguna sociedad sin tanto crimen en las pantallas de la televisión, de las “play-station”, de los ordenadores…, se vería en la necesidad de visualizar en sus hogares, en sus calles este género de fatales escenas. Menos gritos sobre los autores de la muerte de Marta y más compromiso serio en edificar un mañana sin violencia, definitivamente diferente; menos clamor de venganza y más construcción de entornos saludables donde l@s jóvenes puedan apreciar principios de sincero compañerismo, de genuina belleza, de auténtico amor…

¿Para qué seguir el rastreo de un cuerpo inerte? Vayamos a la búsqueda de una sociedad más madura, más capacitada para testimoniar valores, para dar norte y esperanza a sus jóvenes. No bajo las aguas, a la luz del día y en los asfaltos más olvidados está la urgencia. No a la cadena perpetua, sí a la cadena de la vida, vida que cae y se desmorona, pero remonta y se vuelve a erguir, conciente ya de sus errores, de su pasado a veces tan desafortunado.

Es el poema del sufí Jalaluddin Rumi el que alcanza mi corazón: “Ven, ven quien quiera que seas aunque te hayas caído una y mil veces. Ven, ven de nuevo. Ia mevlana, ruh allah (El Maestro siempre está) La illaha il allah (No hay nada sino Dios)”, no el clamor en favor de la cadena perpetua el pasado sábado por las avenidas de la capital.

Zubielki 25 de Febrero de 2009

Koldo Aldai

diumenge, 22 de febrer de 2009

Les ales de l'ànima


Amb les ales de l'ànima desplegades al vent

Amb les ales de l'ànima desplegades al vent
esbrino l'essència de la meva pròpia existència
SENSE DEFALLIMENT
i em dic que puc... com en una constanti em moro de por
Però segueixo endavant
perquè aprecio la vida
en la seva justa mesura
L'amor el
REINVENTO
i al viure cada instant...
i al gaudir cada intent...
sé que abraço allò gran
amb les ales de l'ànima
desplegades al vent.
Atresoro l'humà quan tendeixo la mà la retrobo
Per la cosa més pura
amb la qual m'alimento
amb el meu pa de tendresa
Amb les ales de l'ànima desplegades al vent
davant cada notícia, d'estupor...d'injustícia
Em dessagno per dintre...
i em dol la gent
el seu dolor, les seves ferides
Perquè així només
interpreto la vida
més enllà de la història,
de la vida sense glòria,
sense amor, sense sustent.

Vull estimar a qui viu...
amb les ales desplegades al vent
Autor: Eladia Blazquez

Arrel de tota l'actualitat de la nova legislació espanyola sobre la interrupció de l'embaràs i també al passar-me un video sobre aquest tema uns amics meus, he volgut fer una petita reflexió en veu alta. Parlar de l'existència de la Vida no és mai fàcil; del que és la vida, on comença aquest cercle, quina és la nostra escència i perquè estem aquí al Món, quina és la raó de ser on som.... són preguntes que d'una forma conscient o inconscient molts cops ens hem fet.

Durant molts anys, com a persona i com a dona, sempre havia estat convençuda de que l'abortament era una sortida no adequada en qualsevol circumstància. Avui, suposo perquè la Vida és una gran escola, he après que les coses no són mai totalment blanques o negres, hi ha un gradient de grisos. Intentaré explicar-me, continuo pensant que la Vida és el regal més preciat que tenim, que per alguna raó estem on estem i que tota vida té dret a existir i desenvolupar-se. Però hi ha cops que les circumstàncies, les pors, els dubtes... poden més que tota la resta podent arribar a canviar la nostra actitud.

Quan una noia porta una vida al seu interior, per molt aparentment insignificant que sembli, decideix no continuar endavant, sempre, sempre es paga un preu. Un preu a nivell de pèrdua, de dol i dolor. Mai és un pas fàcil. Almenys no hauria de ser-ho mai. Conseqüentment s'ha de sensibilitzar valorar tot allò que comporta la vida.

De vegades la vida ens posa en situacions que es reflexen com un mirall increpant-nos quina seria el nostre posicionament si allò que està passant a un altra ens passés a nosaltres. Lúnic del que he estat capaç és de respondre simplement que no sé com actuaria al lloc d'una situació tant crítica com aquesta, qui som nosaltres per fer un judici de valor?

Crec que hi ha alternatives, la vida és sagrada, sempre hi ha sortides davant de la possibilitat de la interrupció d'un embaràs, sempre. Però també és cert que no sabem en una situació molt crítica i dolorosa com aquesta que faria....


Aquí teniu "Vale infinito" un video crec que molt especial i que obre portes a la reflexió.

dijous, 19 de febrer de 2009

El Paleolític


El cavernícola fill arriba a la cova i li dóna les notes al cavernícola pare, que les llegeix detingudament.

A l'estona el papa li diu:- Mira, que suspenguis cacera, ho comprenc, perquè ets petit i encara no pots amb la llança;

- Que suspenguis agricultura t'ho passo, perquè és un "rotllo" i al principi costa agafar-li el truc

- Que suspenguis pintura rupestre, t'ho perdono perquè encara ets petit i no coordines,pero...QUE SUSPENGUIS HISTÒRIA... NO EM FASTIGUEGIS; ... SI NO EN PORTEM NI DOS PAGINES!!!

Petit homenatge irònic a totes i tots els meus companys del cole que demà dia de Carnaval anirem disfressats de... Cavernícoles!!!!

Per les hores de buscar la roba, pel taller de costura amb fil i agulla, pels accessoris..... Vaja ens ho hem pres molt en serio.

Bon Carnaval a tothom!!!!!!!!!

dimarts, 17 de febrer de 2009

La màscara


Cada cop que em poso una màscara per a tapar la meva realitat, tot volent ser el que no sóc, ho faig per a crear una imatge falsa de mi mateix davant la gent. Després descobreixo que he atret d’altres emmascarats i que he allunyat moltes persones perquè la meva màscara no els dóna confiança.

Faig servir la màscara per a evitar que la gent vegi les meves debilitats. I després m’adono que el altres, en no veure la meva realitat, no m'estimen pel que sóc, sinó per la màscara.

Faig servir la màscara per a conservar les meves amistats. I després descobreixo que, si perdo un amic per haver estat autèntic, és perquè realment no era amic meu, sinó de la meva màscara.

Em poso una màscara per a evitar ofendre ningú i ser diplomàtic. I després descobreixo que, allò que més ofèn les persones amb les que vull parlar de tu a tu, és la màscara.

Em poso una màscara bo i convençut que és el millor que puc fer per a ser estimat. I després descobreixo la trista paradoxa: allò que més desitjo aconseguir amb la meva màscara, és precisament qui ho obstaculitza més.

Autor: Gilberto Brenson

dilluns, 16 de febrer de 2009

Consentits i porucs (II)


Mira que bé! Els sindicats de mestres de Catalunya s’han posat d’acord per convocar una nova vaga per Sant Josep. Tornarem a menjar crema....

Així començava el darrer article d'opinió de Salvador Cardús sobre Educació, o potser seria més acurat dir, sobre els mestres, (formadors de nens/es, persones que esdevindran en el futur homes i dones en la societat) que, segons la seva opinió, ens podem permetre el luxe de ser tan insensibles, en un moment de crisi, que anirem a una vaga per no res.

Abans de continuar permeteu-me fer un brevíssim viatge per la Història. Els mestres i professors, formem part del món educatiu des de que la pedagogia o l'educació, va passar a ser considerada un assumpte social i no sols familiar en el món grec. Per això els primers escrits teòrics apareixen a Grècia, a les polis democràtiques on l'ensenyament facilitava l'accés a la política. Roma va heretar aquesta preocupació.

Si Pedagogia és un terme grec, educació és un terme llatí (del llatí educare, "guiar", i educere, "extreure") sent el procés d'ensenyament i aprenentatge d'una persona. Si ens senyim, doncs en aquests termes l'Educació no es tracta únicament a una transmisió de coneixements sinó d'un procés multi-direccional mitjançant el qual es transmeten coneixements, valors, costums i formes d'actuar. L'educació no només es produeïx a través de la paraula, està present en totes les nostres accions, sentiments i actituds.... És, doncs, una tasca antiga que al llarg dels segles ha anat creixent, modificant-se, i aprenent uns cops amb més encert, d'altres potser menys, però sempre en l'esperança posada en el demà dels infants.

Sempre s'havia valorat la figura del mestre, en el fons ha estat i és un dels pilars de la societat. Estem formant als futurs metges, paletes arquitectes, mecànics, polítics.... no ens en hem d'oblidar. Però ara es veu que això no és així ja no som tan importants...

En aquest article "Consentits i porucs" acusa directament a l'educació pública de no voler fer bé la nostra feina que ens ha estat encomenada. Primerament he d'esmentar com ja en vaig fer esment al post "Un nou calendari escolar?" que modificar un calendari escolar per fer-l'ho més adequat a les necessitats de la nostra societat actual en línea de les directrius d'Europa pot ser adequat si es té en compte la idiosincràcia del nostre clima, per exemple. És cert també, que no acaba d'agradar la forma de publicar-se, a partir del mitjans de comunicació abans de ser consensuat pel Consell Escolar de Catalunya.

"... perquè el conseller va suggerir la possibilitat que els mestres, voluntàriament, fessin tres hores extra setmanals remunerades per completar les necessitats docents dels centres". Els mestres per poder realitzar i portar a terme un bon i adequat procés d'ensenyament- aprenentatge hem de menester una educació de qualitat, implica hores de preparació i de coordinació. Augment d'hores... algú s'ha plantejat el motiu d'aquesta proposta? una millora en l'educació? Em sembla que no. Al plantejar i introduïr la sisena hora es van necessitar molts més mestres dels previstos que ara no es poden arribar a cobrir, tenint en compte que la Normal (facultat de mestres) no cobreix les necessitats.... en resum una qüestió econòmica i no pedagògica.

No negaré que dins del món educatiu hi pot haver-hi persones que van fer la carrera de mestre per allò que es diu que és una carrera curta, fàcil i amb vacances molt llargues, però que no són vocacionals i per tant tampoc "mestres". També pot passar en altres branques professionals com la política, per exemple, on hi ha persones que s'hi posen pel simple fet de tenir poder, escalar llocs... però que tampoc no es pot dir que siguin "polítics" en escència (tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions).

En resum no som perfectes, però n'hi ha que estem a l'ensenyament públic per convicció de servei als altres i intentem fer la nostra feina el millor que sabem i podem. Estaria bé que per un cop prioritzessim primer l'infant i les seves necessitats abans d'embrancar-nos en disputes i competitivitats que no duen enlloc.

Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin).

Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans.

(El petit príncep: Saint Exupéry)

Concurs d'enigmes (13)

Un Cub de fusta oi? però sabrieu trobar que és el que el fa impossible?

SOLUCIÓ A L'ENIGMA ANTERIOR

L'enigma Espacial.
Dos astronautes pugen a la nau i se'n van cap a l'espai exterior. Al cap d'uns quants dies arriben a la seva destinació, i el més sorprenent, és que sense aterrar baixen tranquil·lament de la nau, fan un passeig i tornen a pujar a la nau. Com ho han pogut fer?

Fàcil, aterrarien a la terra, han anat a Mart, han "amartitzat"

Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. 1-3-09

divendres, 13 de febrer de 2009

Consentits i porucs: Salvador Cardús (I)


Mira que bé! Els sindicats de mestres de Catalunya s’han posat d’acord per convocar una nova vaga per Sant Josep. Tornarem a menjar crema. Ara que la gent veu perillar el seu lloc de treball, enmig d’una crisi desbocada, és bo que els que tenen feina segura mantinguin el testimoni del que és una protesta laboral, no se’n perdés la mena. I més quan es té tanta raó com per deixar els alumnes sense classe i afegir pressió a la feina de pares i mares. Perquè la vaga no és per demanar augments de sous o per evitar acomiadaments abusius. No: aquesta té raons molt més profundes. Els sindicats de mestres, tots d’acord, faran vaga i demanaran la dimissió del conseller perquè no els consulta si pot fer propostes públiques sobre la matèria en què governa. Però qui s’ha cregut que és, el senyor Maragall!

No, no: el benevolent lector no s’equivoca i això no és un dels excel·lents articles d’Iu Forn, ni que la matèria del comentari m’hagi portat al seu estil sarcàstic. Però és que és cert que la vaga és resultat de dues enrabiades dels sindicats. La primera, perquè el conseller va suggerir la possibilitat que els mestres, voluntàriament, fessin tres hores extra setmanals remunerades per completar les necessitats docents dels centres. I la segona, perquè Maragall va portar a debat un possible canvi en el calendari escolar que consisteix, simplement, a moure de lloc una setmana de vacances per donar-li una mica més de coherència pedagògica i aproximar-nos lentament als models europeus. Aquesta vegada, doncs, les causes de la vaga són realment les que es declaren. Els sindicats de mestres la convoquen perquè aquest conseller ha decidit deslliurar-se de la tutela –si faig servir una paraula més precisa, se’m faran els ofesos– dels sindicats, que fins ara havia obligat, inclosos els anteriors consellers i conselleres de CiU, a passar sempre pel seu sedàs. Fins ara, la política educativa l’havien dictat els sindicats, amb el resultat galdós que tots coneixem. La conselleria ha assegurat que cada quinze dies es reuneix amb els sindicats. Doncs bé: si les reunions són quinzenals, queda prou en evidència quin ha estat el grau de control que estaven acostumats a tenir en la matèria, inimaginable en cap altre sector. I de fet, la resistència dels sindicats a la nova llei d’educació té molt a veure amb el fet que l’actual conseller vulgui governar, amb totes les conseqüències, desfent-se dels grillons d’uns sindicats que només són un dels agents implicats en l’educació i que representen el principal fre a la transformació profunda que necessita l’escola del país.

Un conseller de la Generalitat que forma part d’un govern democràtic, doncs, ¿no pot fer propostes ni sobre un canvi moderat de calendari escolar? Fa anys, recordo que el president Jordi Pujol havia dit que un president manava ben poc. Em va semblar molt exagerat. Però a la vista de l’actual situació, tinc la impressió que feia curt. Si el conseller no pot ni proposar un canvi de calendari sense passar pel ribot dels sindicats, ¿no hauríem de parlar de segrest de la política educativa? En aquest sentit, les reaccions de la resta de partits, del PP i CiU fins a ERC i ICV, han estat vergonyoses, dient a una sola veu que “comprenen la posició dels sindicats”. Tacticisme pur i dur, i covardia política.

Les propostes de Maragall són, senzillament, de sentit comú. Si resulta que tenim dèficit de mestres i entren al sistema gent sense preparació, és raonable proposar la col·laboració voluntària dels mestres amb experiència. Per a la qualitat del sistema, millor una mica de sobrecàrrega que no pas la insolvència. I pel que fa al calendari, la modèstia de la proposta, que no té cap cost per a ningú, hauria d’haver generat un “ja era hora!” general a tot el país. D’acord: hi ha una desconfiança generalitzada en la conselleria sobre si sabrà administrar els canvis que tot això demana. Però, si el problema és aquest, que aquest sigui l’argument i que s’exigeixin garanties sense les quals no es puguin emprendre les reformes. I d’altra banda, que els mestres es preguntin si la incompetència que denuncien del departament no té alguna cosa a veure, precisament, amb els sindicats que fins ara hi han fet i desfet.

El nostre país corre el perill de viure el moment més baix de la seva història pel que fa a la voluntat d’anar al davant de les transformacions socials i del coratge per assumir-ne els riscos. Un país que era capdavanter en gairebé tot, està ara en risc de transformar-se en un país poruc on fins i tot els antics agents de progrés es converteixen en defensors de vells privilegis. És el cas dels sindicats de mestres: com passa amb les criatures, tants anys de sobreprotecció els han convertit en forces socialment consentides i, en conseqüència, en políticament reaccionàries.

Amb la meva néta d’encara no tres anys –els néts vénen al món, entre altres coses, per estimular les neurones dels avis– passades les festes de Nadal miràvem un conte sobre el Timbaler del Bruc. Per distingir-los de les tropes franceses, tots els catalans portaven barretina. I ella, que amb barretina només coneixia el personatge escatològic del pessebre, em va dir, assenyalant aquells catalans: “Mira, avi: caganers!”. Tota una premonició, contra la qual ens hem de revoltar.

(diari Avui 13-2-09)

en el proper post la segona part.... una modesta opinió

Enquesta de l'ONU

L'ONU acaba de finalitzar l'enquesta més gran de la seva història.

La pregunta va ser:

'Si us plau, digui honestament, què opina de l'escassetat d'aliments a la resta del món.'

Els resultats no han pogut ser més descoratjadors. L'enquesta ha estat un total fracàs:

Els europeus no van entendre què significava 'escassetat'.
Els africans no sabien què eren 'aliments'.
Els israelians no van entendre què volia dir 'si us plau'.
Els nord-americans preguntaven què significa 'la resta del món'.
Xinesos i cubans demanaven que els expliquessin què significa 'opina'..
I en els parlaments argentí, colombià, xilè, bolivià, peruà, brasiler i veneçolà, fins avui es debat sobre què vol dir 'honestament'.

És un acudit! però darrera d'aquesta disfressa hi ha molta veritat amagada...

dijous, 12 de febrer de 2009

Pedagogia de l'humor.


Quan s'està debatent al Parlament la nova Llei d'Educació, en ple procés d'esmenes, us proposo un Diccionari educatiu molt especial. Un amic meu comenta que els meus post són molt profunds i provocadorament reflexius, és cert, avui un post ple d'humor que sigui profund i reflexiu us o deixo a la vostra opinió. Tot un clàssic!

DICCIONARI LOGSE-CATALÀ

Davant la complexitat que ha adquirit el vocabulari de l'àmbit de l'ensenyament des de la implantació de la LOGSE, aquest és un recull pensat per ajudar aquelles persones que, quan llegeixen alguna cosa sobre el tema, no entenen res (com resulta lògic i natural).

ADAPTACIÓ CURRICULAR: Donar llibres de primària als alumnes de secundària.

ADAPTACIÓ CURRICULAR INDIVIDUALITZADA: Donar llibres de primària als alumnes de secundària (però un de diferent a cada alumne).

ALUMNE A QUI EL PROFESSORAT NO HA SABUT MOTIVAR: Gandul. Mal estudiant. Brètol.

ATENCIÓ A LA DIVERSITAT: Dedicar més estona als alumnes que no serveixen per estudiar que als que serveixen.

AVALUACIÓ INICIAL: Test de principi de curs que serveix perquè el professor constati que els alumnes no saben res.

AVALUACIÓ FORMATIVA: Exàmens parcials.

AVALUACIÓ SUMATIVA: Exàmens finals.

COMPETÈNCIA SOCIAL: Es diu que un alumne té "competència social" quan el noi o noia sap llegir, és prou ben educat i sap comptar el canvi que li tornen a les botigues.

COMPETÈNCIES BÀSIQUES: Saber fer la O amb un "canuto". CONSTRUCTIVISME: Secta fanàtica (i perillosa) que afirma que els nens i adolescents aprenen les coses sols i que propugna que el mestre o el professor,mentrestant, se'ls estigui mirant.

CRITERIS D'AVALUACIÓ: Llista de les coses que puntuen per a la nota.

CRÈDIT: Fragment d'assignatura que dura 30 hores.

CRÈDIT VARIABLE: Assignatura "maria".

CRÈDIT DE SÍNTESI: 30 hores pasturant. La Síntesi del Descrèdit del Sistema Educatiu.

CURRÍCULUM: Programa. Pla d'estudis. (Però en llatí, que queda més guai)

NIVELL EDUCATIU: Curs.

UNITAT DIDÀCTICA: Lliçó. Tema.

ACTIVITAT D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE: Exercici.

DIVERSITAT: Conjunt d'alumnes justets i/o ganduls. També s'hi inclouen els brètols i els predelinqüents.

EIXOS TRANSVERSALS: Intentar que els alumnes no es droguin, no atropellin lesiaies amb la moto i no tinguin relacions sexuals sense preservatiu.

ESCOLA INCLUSIVA: Posar les pomes sanes i les podrides al mateix sac. (La intenció és que les podrides es tornin sanes però el resultat és que moltes de sanes, acaben podrides)

ESTABLIR UNA RELACIÓ D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE: Fer classe.

EXCEL·LÈNCIA: Hmmm... Aquest diccionari no és prou potent. És millor que li pregunteu al Conseller d'Ensenyament.... ai, perdó, d'Educació.

GRADUAT EN EDUCACIÓ SECUNDÀRIA: Cartolina DIN A-3 que serveix per decorar l'habitació.

MEDIACIÓ: Intentar que un alumne li torni a l'altre l'mp3 que li ha mangat. Art de fer que el cornut pagui el beure.

PEDAGOGIA: Bruixeria disfressada de medicina. Pseudociència tan ignorant que ignora la seva pròpia ignorància.

POLIVALÈNCIA CURRICULAR: Fenomen que es dóna quan un professor de física dóna classes de socials.

POSAR ELS ALUMNES EN SITUACIÓ D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE: Fer que seguin i que callin.

PRIMÀRIA: Part de l'EGB. Segons edat: de 1r a 6è d'EGB. Segons nivell:de 1r a 3r d'EGB.

3r D'ESO: 1r de BUP, però molt més fàcil.

1r de BATXILLERAT: 5è d'ESO. 3r de BUP, però infinitament més fàcil.

1r de CARRERA: 3r de BUP i COU en un sol any. Es fa a la universitat.

CICLE FORMATIU DE GRAU MITJÀ: 1r grau d'FP, però dos anys massa tard.

PROGRAMA DE GARANTIA SOCIAL: Refugium pecatorum (En català, refugi dels pecadors). Llar d'infants per a adolescents en edat laboral. Pàrking.

PRÀCTICA REFLEXIVA: Preparar les classes abans de fer-les.

PROJECTE CURRICULAR: Armari molt gros amb molts papers que es sol obrir un cop a l'any quan ve l'inspector.

PROFESSOR AMB COMPETÈNCIA CURRICULAR: Professor que en sap molt i que explica bé. RELACIONS POSITIVES A L'AULA: Comptar a 10 i respirar fons per reprimir les ganes d'insultar un alumne. (I no cal dir, de donar-li un bolet, que val 30Euros –vegeu jurisprudència corresponent-).

SALUT I BENESTAR DEL PROFESSORAT: No acabar tancat al manicomi. Prescindir dels serveis del foniatra.

(NOVES) TECNOLOGIES: Informàtica.

TIC: Informàtica (quan ja t'has cansat de dir "Noves Tecnologies").

TAC: Informàtica (quan ja t'has cansat de dir TIC).

dimarts, 10 de febrer de 2009

Severn Suzuki o la nena que va silenciar el Món.

Hola, sóc Severn Suzuki, representant de l'ECO [Environmental Children’s Organization] , l'Organització Ambiental de la Infantesa. Som un grup de nens de 12 i 13 anys mirant de fer les coses de manera diferent: Vanessa Suttie, Morgan Geisler, Michelle Quigg i jo.

Nosaltres mateixos vam recaptar tots els diners per viatjar fins aquí, a cinc mil milles, i dir-los a vostès, els adults, que han de canviar la seva manera de fer les coses.

Venint avui aquí, no tinc cap agenda oculta, estic lluitant pel meu futur. Perdre el meu futur no és com perdre unes eleccions o alguns punts al mercat de valors. Sóc aquí per parlar en nom de totes les generacions venidores. Sóc aquí per parlar en defensa dels nens afamats del món, els plors dels quals segueixen sense escoltar-se. Sóc aquí per parlar pels incomptables animals que moren en aquest planeta perquè no els queda cap altre lloc on anar.

Tinc por de prendre el Sol perquè hi ha un forat a la capa d'ozó. Tinc por de respirar l'aire perquè no sé quines substàncies químiques hi ha. Acostumava a anar a pescar a Vancouver, la meva llar, amb el meu pare, fins que fa uns anys vam trobar un peix ple de tumors [càncer].

I ara sentim com animals i plantes s'extingeixen cada dia, desapareixent per sempre.
Durant la meva vida, he somniat amb veure grans ramats d'animals salvatges, i les jungles i boscos plenes d'ocells i papallones, però ara em pregunto si existiran prou perquè els meus fills els puguin veure.
Es van haver d'amoïnar vostès per aquestes coses quan tenien la meva edat?...

Continuar el discurs...

Aquest és un fragment del discurs fet l'any 1992 davant la Conferència de Medi Ambient i Desenvolupament promoguda per l'ONU a Rio de Janeiro. Un discurs únic i excepcional, pel moment, el lloc i qui va pronunciar-lo.

Als anys noranta, potser la majoria de nosaltres, èrem espectadors de la vida que ens envoltava. Poc a poc, progressivament, alguns cops conscient d'altres inconscientment, anàvem introduint-nos dins el món dels adults. Eren èpoques de somnis, projectes i canvis... Volíem un món millor, ser-ne part . Segurament els nostres horitzons no anàvem més ennllà, però quelcom començava a remoure's i a crèixer en el nostre interior per poder arribar a esdevenir el que som avui i el que arribarem a ser en el futur.

Durant molt de temps, massa temps, hem projectat als altres: governs, homes de negocis, organitzadors, periodistes o polítics (Severn Suzuki), al poder en general, diria jo, la responsabilitat i l'acció del nostre món. Diariament com si fos un martelleig se senten veus de canvis, queixes, esperances o somnis truncats per salvar el nostre planeta.

Un amic meu, l'altre dia en el darrer post "Crisi al Món... per un nou Món? " feia la següent reflexió: considero que en els teus comentaris utilitzes massa el temps futur dels verbs i el condicional. Només ens cal preguntar-nos: On vivim nosaltres avui, en la clofolla que està a punt de caure o en el mòn real i pròsper que ja apunta el seu cap? i té tota la raó. Aquells adolescents o joves que començavem a fer els primers passos a principis dels noranta, som avui en dia plenament adults i responsables. Si ens creiem que vivim en el món real i pròsper que ja apunta el seu cap ja no val delegar els altres la culpa o la responsabilitat de les nostres accions. Som subjectes d'interacció en el nostre entorn, la societat, el medi.... en llenguatge matemàtic es podria resumir que tota acció obté com a resposta una reacció.

Som doncs, els protagonistes del nostre petit o gran món, i des de la nostra petita o més gran, gota d'aigua podem omplir una miqueta més l'òceà, potser aparentment no es nota però sense elles l'oceà les trobaria a faltar.

Aquí teniu, doncs, el discurs fet a l ONU l'any 1992 per una nena de tan sols 12 anys. Dotze anys amb que va ser capaç de desafiar un poder, un món per intentar salvar el Món. Aquest video hagués pogut ser gravat l'any passat o avui mateix, és de plena vigència.


"No et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país." John F. Kennedy

"Ets el que fas, no el que dius". David Suzuki

Moltíssimes gràcies Teresa per fer-me'l arribar! Gràcies també per obrir-me les portes aquest univers virtual i acompanyar-me en les primeres passes. Petons


diumenge, 8 de febrer de 2009

Crisi al Món... per un nou Món?

Són moltes les veus que s'uneixen per un Món millor del que tenim, per fer un Nou Món. Algunes veus se senten, alternant-se entre elles dins aquest univers virtual infinit que és el món dels blogs.

Algunes d'aquestes veus les vull ajuntar per uns moments, per una banda Koldo Aldai amb el seu darrer article que he publicat avui mateix: Una crisis cargada de futuro : Koldo Aldai i un dibuix fet per Eneko que ha estat publicat en un post a Com gotes a l'oceà de l'Eduard Muntaner. Tant de bo aquesta crisi actual que estem vivint ens portés a un final autènticament revolucionari. Autènticament revolucionari en l'Amor...
Dedicat a tots aquells que creuen que un altre Món és possible, als que creuen que les utopies es poden fer realitat, als que somnien desperts un Món millor, als que dia a dia des del seu petit lloc fan possible un nou demà amb esperances....

Una crisis cargada de futuro : Koldo Aldai


No se habla de otra cosa en tantos lugares. Aún será por tiempo el monotema, el siniestro y amenazante fantasma colectivo dispuesto a seguirnos en días futuros. El mantram machacón de la crisis es repetido a todas horas por los medios de comunicación. La palabra viene asociada a un paralizante pesimismo colectivo. ¿Pero en realidad de qué crisis estamos hablando? Junto con la bolsa no se desplomaron los cielos, ni sus estrellas. El sol no se levanta más perezoso, ni la huerta nos honra con menos regalos. La madre tierra sigue dando y nuestras manos pueden seguir recogiendo en abundancia. No huyeron los peces de los ríos y mares, ni escondieron las ramas sus frutos… ¿Dónde está la crisis? Probablemente dentro de nosotros y en el sistema que hemos creado.

He contemplado las marchas de parados y amenazados de despido, concretamente en el polígono industrial de Landaben en Pamplona. Custodiado por la policía, avanzaba un clamor lánguido reclamando soluciones. He visto manifestaciones con poca fuerza y garra, admitiendo una suerte de fatalismo que pareciera sólo pueden evitar la empresa o la administración.

Es fácil coger megáfono y corneta y estampar en el viento nuestra impotencia, pasearse con una mano en el bolsillo y la otra en la pancarta. Es sencillo pedir a los otros que nos salven, que no nos priven de nuestro puesto de trabajo, sin embargo dudo que sea la hora del solo grito y el megáfono. Quizás sea también la hora de poner a trabajar nuestra imaginación y comenzar a visualizar otro tajo, otra industria, otras ciudades, otro campo...

Nunca se cierran todos los caminos. Hemos de reencontrar nuestro puesto en el mundo, quizás no ya nuestro puesto en la cadena de montaje de la multinacional de turno en crisis. Los nubarrones no se extienden por doquier. La tan mentada crisis tiene muchas lecturas. Es preciso evitar la más derrotista. Sí hay un sistema económico individualista y depredador que se quiebra. Lo fácil es parchearlo, lo difícil es alumbrar uno nuevo. El viejo mundo ya no da más de sí, y la crisis nos brinda la oportunidad de explorar otro, pero esta vez atendiendo por fin a la ley de la solidaridad universal y la prevalencia del bien común.

Este sistema económico ha entrado en la UVI y hay que olvidarse de resucitarlo. Puede tirar algunas millas, pero tarde o temprano se certificará su fin. El progreso individual a costa del colectivo no tiene futuro, la propia vida y sus leyes lo impiden. Lo que no es sostenible se desmorona y las claves de la sostenibilidad son la preservación de la naturaleza y la primacía del beneficio colectivo.

Belem y Davos, y sus respectivos foros social y económico, evidenciaron un año más incapacidad humana para aunar esfuerzos en el alumbramiento del otro “mundo posible”. En Davos los gurús del sistema se sinceraron y admitieron no tener la solución. Se elevó el canto del cisne por su modelo moribundo, pero poco “mea culpa” ha retumbado entre las altas montañas suizas.

En el trópico de Belem tampoco tenían todas consigo. El idealismo genuino, militante y sincero se mezclaba con un oportunismo evidente. La pureza de la utopía se veía teñida una vez más por un populismo interesado. Los salvapatrias de turno no están en condiciones de señalar horizontes. No nos sirven los sistemas que patentizan los Chávez, los Ortega, los Castro…, no digamos los socialismos “made in China” o “Corea”, que no sólo reproducen las mismas lacras capitalistas, vistiendo con uniforme a quien abusa, sino que además privan de las mínimas libertades.

No nos sirve la fórmula de Zapatero y del “establishment” político que se limita a reactivar el mismo circuito vicioso de incentivación del crédito para reactivar desaforado consumo. ¿A la postre, qué habremos aprendido con esta lección? Menos nos sirve el ariete por nombre “crisis” que ha encontrado Rajoy para derribar al Gobierno, a sabiendas de que la situación desborda el marco estatal y la sola actuación política.

¿Para qué nos sirve la crisis? Para parar, reflexionar y empezar de nuevo. Ahora con otros principios, con otros valores, con otro norte. La crisis nos sirve para reorientar el futuro particular y colectivo. ¿Quizás el ritmo y la forma de vida anterior estaban equivocados? ¿Quizás era falsa esa felicidad asociada a la acumulación de cosas?

Muchas soluciones apuntan a correcciones de maquillaje, pero no estructurales. Lo más grave de esta crisis sería que a golpe de subvenciones, a fuerza de parches y más parches, no cambiáramos nada. Lo más grave de esta crisis no son siquiera las colas en el INEM, sino esa triste nostalgia de una tarjeta de plástico sin límite de consumo, esa añoranza de un abotargante confort. Más grave que esta crisis económica, hipotecaria, energética o incluso alimentaria global, puede ser la crisis de voluntades, de coraje, de iniciativa y creatividad para rehacer un mundo nuevo.

Ha hecho “crack” el sistema a causa de los individuos y entidades financieras con pocos escrúpulos, ¿pero quién nos dice que el mismo sistema enfermo no generará mañana otra casta de depredadores? Bendita sea la crisis y la oportunidad que nos presenta de jubilar anticipada y definitivamente a los brokers y demás expendedores de “subprimes”, de echar pronto candado a los parquets de las bolsas… Bendita esta crisis y la posibilidad que nos brinda de fomento de una industria más pequeña y sostenible que produzca elementos útiles, no superfluos, contaminantes o destructores. Bendita la crisis y su opción de desinflar megaurbes, de volver a la tierra, a la economía real; de empezar a desarrollar a mayor escala comercio justo, trueque de servicios, intercambio local en base a productos ecológicos, artesanales...

¡Basta de maldecirla! Pintemos la crisis de futuro y esperanza. Al fin y al cabo nos sugiere que si no despilfarramos hay para todos, que lo pequeño es sostenible y hermoso…; al fin y al cabo nos invita a que produzcamos lo justo y necesario, que repoblemos el campo, que abracemos la naturaleza… Al fin y al cabo anima a nuestras manos a que vuelvan a crear y a nuestra mente a tirar de una utopía, de unos sueños que teníamos tan aparcados.

Koldo Aldai

divendres, 6 de febrer de 2009

Un nou calendari escolar?


El dimecres 4 de febrer, va ser i serà, un dia molt especial dins el Món de l'educació. Fa dos dies el Conseller d'Educació va proposar un nou calendari escolar.

Educació proposa avançar una setmana l’inici de les classes i establir una setmana de vacances el mes de febrerEs tracta d’una proposta de calendari per tres cursos escolars per tal que les famílies puguin planificar-se les vacancesLa proposta podria entrar en vigor el curs vinent 2009-2010 o deixar-la aprovada perquè s’apliqui el curs 2010-2011Educació mantindrà la convocatòria d’ajuts per a activitats d’Escoles Obertes juny i setembre i l’ estendrà a la setmana festiva del mes de febrer.

El conseller d’Educació, Ernest Maragall, ha enviat al president del Consell Escolar de Catalunya, Pere Darder, una proposta de reforma del calendari a fi i efecte que el consell, format per la comunitat educativa, emeti un dictamen al respecte. (Comunicat del Departament d'Educació)

Per llegir tot el comunicat...

La proposta se centra en tres grans eixos:

  1. Començar el curs el 7 de setembre del 2009.

  2. Establir una setmana de vacances el mes de febrer.

  3. Suprimir la jornada continuada del juny.

Curiós, o potser no tant, el fet de publicar-se de la manera en que s'ha fet, a partir del mitjans de comunicació abans de de ser consensuat pel Consell Escolar de Catalunya. Hauria estat més adequat crec jo, que una proposta com aquesta hagués estat el fruit d'un treball en comú de dos òrgans tant importants en el nostre món.

Curiós o no, el fet de presentar-se una proposta com aquesta quan encara s'està debatent al Parlament la nova Llei d'Educació. Tenim un procés endagat i se'n planteja un altre.

Sembla interessant però, a nivell teòric, el que planteja en part aquesta nova proposta. El fet d'iniciar el curs uns dies abans i proposar una setmana al febrer de descans com a compensació, reduint les llargues vacances d'estiu. Amb aquesta proposta es dona una dosi de racionalitat i homologa el sistema català a l'europeu. Però la proposta s'haurà d'afinar durant el procés de negociació. Per a molts pares, és difícil conciliar els seus horaris laborals amb els horaris escolars dels fills.

Per una altra banda hi ha el dubte de com es gestionarà la setmana de febrer. Si bé aquesta descongestionaria un segon trimestre molts cops massa llarg pels infants, s'ha de preveure quines alternatives es donen ja que en principi es planteja que els centres educatius restin oberts, amb què es comta amb quins presupostos es poden cobrir totes les necessitats.

En teoria perquè aquesta proposta funcionés correctament en el sistema educatiu s'hauria de donar resposta a totes aquestes incerteses, la plantilla d'un centre educatiu hauria d'estar tota coberta ja al primer dia de setembre i això com molta gent sap del nostre entorn, molts cops no és així. Haurien d'estar otorgades totes les ajudes necessaries i sabem que no és així ja que hi han alumnes amb unes característiques especials que necessiten una atenció concreta com ara auxiliars d'Educació Especial, que per manca de presupost no tenen...

A més penso que aquesta modificació del calendari escolar, no és la solució perfecte ja que tenim davant nostre un escull, ara per ara insalvable: la conciliació de dos móns ara contraposats: el món laboral i el de la familia. Mentre no es plantegi una nova manera de veure el Món sempre toparem amb una incongruència com aquesta i totes les mesures proposades seran pedaços a un problema que no es vol donar una solució real. En fi un Nou Calendari Escolar, per???

dijous, 5 de febrer de 2009

Per a pensar un minut (14)


...Momo tenia un amic, Beppo Escombriaire, que vivia en una caseta que ell mateix s'havia construït amb rajoles, llaunes de deixalla, i cartrons. Quan a Beppo Escombriaire li preguntaven alguna cosa es limitava a somriure amablement, i no contestava. Simplement pensava. I, quan creia que una resposta era innecessària, callava. Però, quan la creia necessària, la pensava molt. De vegades trigava dues hores a contestar, però unes altres trigava tot un dia. Mentrestant, l'altre persona havia oblidat la seva pròpia pregunta, pel que la resposta de Beppo sorprenia gairebé sempre. Quan Beppo escombrava els carrers, ho feia lentament, però amb constància. Mentre anava escombrant, amb el carrer brut davant seu i net darrere seu, se li anaven ocorrent multitud de pensaments, que després els explicava a la seva amiga Momo:

- Veus, Momo, de vegades tens davant teu un carrer que et sembla terriblement llarg i que mai podràs acabar d'escombrar. Llavors et comences a donar pressa, cada vegada més pressa. Cada vegada que aixeques la vista, veus que el carrer segueix igual de llarg. I t'esforces més encara, comences a tenir por, al final t'has quedat sense alè. I el carrer brut segueix estant per davant. Així no es deu fer. Mai s'ha de pensar en tot el carrer d'una vegada, entens? Cal pensar en el pas següent, en la inspiració següent, en la següent escombrada. Llavors és divertit: això és important, perquè llavors es fa bé la tasca. I així ha de ser. De cop i volta t’adones que, pas a pas, s'ha escombrat tot el carrer. No et canses tant, ho fas i no et quedes sense alè....

És important. Per ventura no és EL MÀGNIFIC de la paciència el que pot concedir-nos temps per a conèixer-nos a nosaltres mateixos? Perquè, ens posem com ens posem, la paciència amb que no sapiguem mirar-nos a nosaltres mateixos serà la mateixa no-paciència que ens impedeixi mirar a la realitat com ella ha de ser mirada: amb-paciència, amb-passió, amb-com-passió, com-padint, com-padient-nos.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Holocaust


Hi havia una vegada, fa molt i molt de temps, en un pais molt llunyà on imperava la por, les guerres i les injuntícies...

Aquest seria un bon inici si el que es volgués escriure un conte o una història no real, com s'han escrit des de sempre els contes d'aventures, montres, cavallers i princeses. Però per desgràcia el terme Holocaust no forma part del món imaginari.

Fa anys que va passar aquell malson, milers de morts i de tortures, diuen que es va dir al finaltzar aquella barbàrie, al final de la Segona Guerra Mundial, que un crim contra la Humanitat com aquell no es repetiria.

Però han passat els anys i sembla que l'Ésser Humà no aprengui i que tingui no tingui memòria, oblida fàcilment, i els pobles que havien estat perseguits ara són els butxins i a l'inversa, és un peix que es mossega la cua. El conte de no acabar!

Ara com fa anys es torna a perseguir, a sitiar, a torturar, a matar injustament i en nom de què o de qui?

Per pura curiositat mireu aquestes imatges similars, iguals, la diferencia? quaranta anys de distància:

dilluns, 2 de febrer de 2009

Concurs d'enigmes (12)


L'enigma Espacial.
Dos astronautes pugen a la nau i se'n van cap a l'espai exterior. Al cap d'uns quants dies arriben a la seva destinació, i el més sorprenent, és que sense aterrar baixen tranquil·lament de la nau, fan un passeig i tornen a pujar a la nau. Com ho han pogut fer?



SOLUCIÓ A L'ENIGMA ANTERIOR

Un gos amb moltes manies.
El Nuk és un gos amb moltes manies. Cada nit, abans d'adormir-se, fa moltes voltes dintre de la caseta. Pots dir en quina volta s'adorm?
A la última volta

Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. 15-2-09
Perdoneu el retard d'aquest darrer enigma!!!!!!