dissabte, 29 de maig de 2010

L'error de la nostra època consisteix en que els seus homes no volen ser útils sinó importants


La Vida molts cops ens posa en situacions de crisi per poder pendre autèntiques desicions, en definitiva, pendre partit, implicant-nos amb els esdeveniments que ens envolten i apendre. El més curiós de tot, és que, pel que he observat aquests darrers mesos , desgràciadament, molts cops tenim més ganes de passar desapercebuts, no mullar-nos, que no implicar-nos en una causa justa. Preferim veure la situació a distància i quan van maldades desapereixen com fum.

Pels pocs, que surten en defensa de les injusticies per contra, molts cops són assenyalats com alteradors i acusats injustament pels qui tenen més poder, per a qui en definitiva, estan permetent situacions no molt adequades; però resulta que s'accepten aquestes irregularitats per uns simples amiguismes i interessos varis; l'error de la nostra època consisteix en que els seus homes no volen ser útils sinó importants, com ja va advertir fa uns quants anys Sir Winston Churchill. Per a aquesta importància, per mantenir-se en el seu valuós pedestal, es poden fer mans i mànigues per targiversar fets, situacions, arribant a negar el que sigui encara que als ulls de la veritat sigui inneglable.

Davant d'aquesta situació, que molts cops és més quotidiana del que ens pensem, el primer impuls és rendir-se, però no sempre és el més adequat. No cal lluitar en contra res simplement és actuar amb coherència amb els propis principis i no permetre que la por i la inseguretat dels altres ens facin dubtar ni defallir. La Veritat us farà lliures! per molt difícil que ens ho posin.

Dedicat a totes aquelles persones que en un moment o altre han actuat per una causa justa sense defallir encara que el camí sigui llarg, boirós i un pèl enravessat!

Explica una antiga llegenda, que en l'Edat Mitja, un home molt virtuós va ser injustament acusat d'haver assassinat una dona. En realitat, el verdader autor era una persona molt influent del regne i per això, des del primer moment van buscar un "cap de turc" per encobrir el verdader culpable.

L'home va ser portat a judici, ja coneixent que tindria escasses o cap oportunitat d'escapar al terrible veredicte: LA FORCA!

El Jutge, també còmplice, es va cuidar de donar tot l'aspecte d'un judici just i per aquesta raó li va dir a l'acusat:

"Coneixent la teva fama d'home just i devot del Senyor, deixarem a les mans d'Él la teu destí. Escriurem a dos papers separats les paraules culpable i innocent. Teu escolliràs un d'ells i serà la mà de Déu la que decideixi la teu destí"

Sens dubte, el funcionari corrupte havia preparat dos papers amb la mateixa llegenda: "CULPABLE" i la pobra víctima, encara sense conèixer els detalls, es va adonar que el sistema proposat era una trampa. No hi havia escapatòria. El Jutge va comminar l'home a prendre un dels papers doblegats.

Aquest va inspirar profundament, va quedar a silenci uns quants segons amb els ulls tancats pensant, i quan la sala començava ja a impacientar-se, va obrir els ulls i amb un estrany somriure, va escollir i va agafar un dels papers i portant-lo a la seva boca, el va engollir ràpidament.

Sorpresos i indignats els presents, li van retreure iradament.

Però... què va fer?... I ara?... Com sabrem el veredicte?

"És molt senzill" va respondre l'acusat, "És qüestió de llegir el paper que queda i sabrem que deia el que jo vaig escollir"

Amb disgusts mal dissimulats, van haver d'alliberar l'acusat, i mai no van tornar a molestar-lo.


Per més difícil que se'ns presenti una situació, mai no deixem de buscar la sortida ni de lluitar fins a l'últim moment.

SIGUES CREATIU!!! QUAN TOT SEMBLI PERDUT, USA LA IMAGINACIÓ.

En els moments de crisis: "Només la imaginació és més important que el coneixement":
Albert Einstein

Un fanàtic és algú que no pot canviar d'opinió i no vol canviar de tema
L'error de la nostra època consisteix en què seus homes no volen ser útils sinó importants
Les actituds són més importants que les aptituds".
Tu crees el teu propi univers durant el camí"
Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat,un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat".
Una bona conversa ha d'esgotar el tema, no als interlocutors
Valor és el que es necessita per aixecar-se i parlar; però també és el que es requereix per asseure's i escoltar".
El diplomàtic és una persona que primer pensa dues vegades i
finalment no diu res

En vaig passar més de la meitat de la meva vida preocupant-me
per coses que mai no anaven a ocórrer".
Mai en el camp dels conflictes humans, tants no li'n van deure tant, tan pocs."
L'èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se
Personalment sempre estic disposat a aprendre, encara que no sempre m'agrada que em donin lliçons

SIR WINSTON CHURCHILL
Primer Ministre d'Anglaterra
Premi Nobel de Literatura 1953

diumenge, 23 de maig de 2010

Un món sense queixes


Quan algú per les raons que sigui, es troba inmers en un periode on gran part el seu entorn sembla impregnat per dolor, crítiques i negativisme, solament hi ha dos opcions, o es cau en un espiral de destrucció o et remontes canviant la prespectiva de les coses positivant-les. No és fàcil però és la única sortida per poder canviar el nostre entorn. Aquí hi ha un exemple de com canviar la Vida en vint-i-un dies, al cap i a la fi per ésser millors persones.

Si alguna cosa no t'agrada, canvia'l.
Si no pots fer-ho, canvia la teva actitud.
No et queixis.
CANVIA LA FORMA DE VEURE LES COSES, I LES COSES CANVIARAN DE FORMA
.

El Juliol del 2006 Will Bowen va proposar a la seva comunitat "El repte dels 21 dies" per tal d'ajudar a eliminar qualsevol rastre de queixa o lament i les seves nocives conseqüències per a l'individu.
La seva proposta va ser molt simple: "Et col·loques un braçalet morat amb la llegenda UN MÓN SENSE QUEIXES i el mantens durant 21 dies sense emetre cap tipus de queixa o crítica"; així sigui "em fa mal el cap" o "res no m'està sortint bé".

Si durant aquest període emets algun lament, has de canviar el braçalet de canell i tornar a començar a comptar els dies. La majoria dels participants va aconseguir superar aquest repte, però els va prendre un mínim de 5 mesos, un temps que evidencia la presència de la cultura de la queixa en les nostres vides.

Un repte que canviarà la teva vida i la de teus semblants

Ara t'estem proposant assumir aquest repte de 21 dies sense queixes, sense crítiques i sense xafarderies... si ho aconsegueixes, hauràs fet de la teva vida un paradís sense malalties. Tindràs millor ànim, menys dolors, relacions més favorables, major autoestima, etc. Serás una persona més feliç i harmoniosa. Creus que pots acceptar el repte?

Sis milions de persones ja ho han aconseguit des de 2006 quan Will Bowen va llançar aquesta campanya en EUA. Cada dia se sumen més persones per aconseguir un món millor. Moltes persones deien que no es queixaven massa, però amb l'exercici es van adonar que ho feien unes 20 vegades en mitjana al dia.

Queixar-nos s'ha convertit en una Pandèmia
Has notat que sempre hi ha una cosa de què queixar-se? El clima, el trànsit, la inseguretat als carrers, les mentides dels polítics, la salut, els diners que no assoleix, ... L'únic que guanyem amb la QUEIXA és sentir-nos pitjor.

"Quan critiquem, ens queixem o jutgem, estem emetent una energia discordant. Aquesta energia, per la Llei d'Atracció, ens serà tornada però multiplicada. Això alimenta allò de què ens queixem i ho fem més gran".

Amb la queixa et connectes amb camps de baixa energia que et debiliten, et fan vulnerable a malalties, conflictes socials i manques. Al contrari si parles de GRATITUD et connectes a camps d'ALTA energia, en els nivells on es desenvolupa el poder personal.

La nostra proposta és simple
ABANDONES LA QUEIXA I, T'OMPLES DE GRATITUD.
... així que mantén una observació especial dels teus pensaments i paraules i cada vegada que et descobreixis queixant-te, expressa un agraïment a la vida, al feina, a la salut... o a qualsevol cosa que puguis agrair de cor... sempre tindràs alguna cosa per agrair. Cada vegada que emetis una queixa hauràs de tornar a començar el compte dels dies des d'un.

Pensar una queixa o crítica i no la dic, També compte?
Per sort NO. Només les paraules que surten de la teva boca són les que compten en aquest cas.
Qui ho han aconseguit reconeixen que no és per a res fàcil, però després de les tres setmanes, o més, que tardes en aconseguir la meta, deixes inclusivament de criticar amb la ment.

Endavant!... accepta el repte... demostra't que SI pots, i viu la GRATITUD com una experiència que es "sent"... i ascendeix un major nivell de consciència i despertar, on el panorama de la vida serà més ampli i amable amb tu.

No fa falta que et posis un braçalet morat, utilitza una pedra a la butxaca o una cosa senzilla. L'important és aprendre a adonar-nos que de vegades ens queixem. No ha que donar-li força a això, simplement canvia el braçalet de braç i JA. L'important és adonar-nos, no culpar-nos. I a començar de nou fins a arribar als 21 dies.
Per què 21 dies?
Els científics diuen que agafar 21 dies crear un hàbit. Ens prendrà 21 dies deixar l'hàbit de la queixa i formar el nou habit de la GRATITUD.

dissabte, 22 de maig de 2010

Només un acudit?

Per a pensar un minut (22)


A les portes d'una nova Pasqua un testimoni colpidor de quelcom ben real i callat a la nostra "desenvolupada, superior, culta, i democratica" societat. Aquests fets passaven un setze de febrer del 2010 a Tànger, però podria ser qualsevol dia a qualsevol lloc....

Imagina que vas donar a llum el diumenge passat en un hospital públic marroquí. Un nen preciós.
Imagina que et van donar l'alta l'endemà, dilluns.
Imagina que vas tornar a casa, cansada, sagnant del postpart, amb dolors encara a un úter que lluita per tornar al seu lloc.
Imagina que a casa t'està esperant la teva nena de dos anys i dos mesos i la teva parella.
Imagina que aquest matí mentre banyaves el bebè vas començar a veure que li costava respirar.
Imagina que vas córrer a l'hospital públic marroquí.
Imagina que et van dir que no podien atendre't.
Imagina que vas ser dues vegades.
Imagina que la tercera vegada el teu bebè va deixar de respirar gairebé a la porta de l'hospital.
Imagina que vas demanar auxili pel teu bebè mort.
Imagina que se'l van emportar a la morgue de l'hospital.
Imagina que a tu, a la teva nena de dos anys i dos mesos i a la teva parella us van portar a comissaria.

Ara imagina't retorçant-te de dolor a les entranyes, el dolor agre de la mort del teu fill, el dolor d'un úter que et recorda de nou parida, el dolor d'una llet que puja als teus pits durs com a pedres. Però imagina't NEGRA, imagina't AFRICANA, imagina't POBRE, imagina't SENSE PAPERS.

Estàs asseguda, encorbada sobre el teu ventre en aquell brut despatx de policies que van i vénen i et parlen a una llengua que no entens. Allà et miro i intento traduir-te les preguntes que em semblen estúpides, cruels i inhumanes.

Volen saber què feu en el seu regne, com heu entrat i quant temps porteu aquí. Volen saber com us dieu, com es diuen els vostres pares i perquè heu vingut.
La teva parella crida i demana pietat. Sap que totes les preguntes van dirigides a justificar una deportació al desert. La teva parella crida i et tranquil·litza dient-te "honey".
La teva nena somriu, juga amb la seva gorra i canta "haleluya".

La policia busca un intèrpret d'àrab a anglès per fer l'informe i emportar-vos Tribunal.
Em dius que si et deporten al desert i allà et violen no creus que aguantaràs el dolor, que encara estàs de nou parida.
Un policia se m'apropa i em pregunta: Per què feu això? Per plaer? Aquest amable policia crida "això" a acompanyar a uns pares sumits en el dolor, a comprar alguna cosa de menjar per a una nena que porta sense provar tot el dia bocada i a intentar portar una mica d'humanitat o almenys de bon tracte a aquesta punyetera comissaria.

Llavors li miro, m'horroritza la seva fredor, i li contesto, ho fem per amor. Veig en ell aquests éssers que mengen, caguen i fan de policia per poder continuar menjant i cagant. Sento llàstima.
Detenen la teva parella a comissaria i em diuen que com a cas humanitari et deixen dormir a casa. Demà has de passar el Tribunal al costat del teu marit.

T'enfonses. És la primera vegada que et veig redreçar aquest ventre que et fa mal. Crides i plores fins que un policia et mana callar.
No ho suporto, em pot l'escena i li demano si us plau que entengui que el teu fill ha mort avui, que estàs de nou parida, que et fan mal les entranyes.
Em respon amb menyspreu que en aquest regne hi ha unes lleis, que aquí es fa el que diu el procurador del rei i que tu ets una NEGRA CLANDESTINA.
Demà anirem al Tribunal, demà un home d'aquest regne decidirà si et tiren a tu i a la teva nena al desert de matinada. A partir d'allà la sort decidirà si seràs violada, si la teva filla serà raptada o per què no violada també.

Imagina't que tot això t'ha passat avui.
Imagina't que a totes ens dolen les seves entranyes.
Imagina't que a totes ens dolen les nostres entranyes».

dijous, 20 de maig de 2010

La felicitat consisteix en poder unir el principi amb el fi


ELS GLOBUS DE COLOR

Les atraccions de la fira ja s'havien instal•lat en les afores de la ciutat, i feien les delícies de tots els que la visitaven. Tots hi passaven una divertida i agradable estona pujant a les atraccions i visitant les diferents barraques.

Un nen de color també hi va anar de visita, i quan ja se n'anava es va quedar mirant com un venedor de globus feia propaganda de la seva mercaderia. En un moment donat, el venedor de globus va deixar-ne anar un de color vermell, que va pujar cel amunt i que va ser el centre de les mirades de molts nois i noies. Després en va deixar anar un altre de color groc; uns segons més tard, un de color blau, i, finalment, un de color blanc. Tots s'enfilaven cap al cel, fins que desapareixien de la vista.

Però el noi negre no deixava de mirar un globus de color negre que el venedor tenia agafat i que no deixava anar en cap moment. Al final el noi es va decidir a preguntar-li:
-Senyor, si deixés anar el globus negre, pujaria tan amunt com els altres?


El venedor, que feia estona que també mirava el noi, li va somriure amb comprensió, i va deixar anar el cordill del globus negre. Mentre el globus s'elevava fins al cel, el venedor va dir al noi:

-Veus com puja? No és el color el que fa pujar els globus, fill meu, sinó el que porten a dins.

En les persones l'important tampoc no és la seva aparença externa, sinó el seu cor, el seu món interior (les idees, els sentiments, la forma de pensar...) Si l'interior de la persona té un bon fonament, les seves obres seran positives, i això és l'important. Si en nosaltres només treballem els aspectes externs, les aparences, aleshores la nostra persona no tindrà consistència. És com un globus molt bonic, amb molts colors per fora, però que no pot elevar-se perquè no té gas a dins.
Autor:desconegut


Avui fa just una setmana hi va haver quelcom que a la Vida d'un grup de persones va canviar en una nit plujosa. Una nit on tot semblava trasmutar-se d'invisible a visible en un instant. Però, almenys per una utòpica com jo, aquest procés tan sols feia els primers passos tintinejant en les boiroses albades i al cap d'un parell de dies el procés de retrobament es tornava a iniciar per una nova etapa. Nous moments , nous espais noves vivències de creixement que creiem en l'oblit del temps.

I enmig d'aquest espai sense temps on els records es retroben, on els somriures surgeixen entre el passat i el present que vivim, vàrem retrobar la memòria i l'amistat perduda que es tenia guardada al fons d'un bagul.

Al final de tantes hores a la vora de la mar, al port, enmig del sol i la pluja, amb converses algun cop superflues altres molt més profundes, vàrem reconstruir el nostre passat, adonant-nos que érem molt afortunats de compartir aquells instants.

Després, ja en la quietud de la nit, va fer-me'n conscient del molt afortunada que he estat al llarg de la meva vida. Perquè sense cap mena d'intenció de recerca la vida m'ha fet retrobar records preciosos i persones de gran valua que potser discretament, han anat fent els seus passos.

Quan aprens a estimar, et fas més fort, oblides... i la resta... no té importància.



Dedicat a la Gemma, la Helena, el Carles...

Son memoria, no huesos: Koldo Aldai


Poco perdemos bajo tierra. Prima despejar futuros, no tanto escarbar suelos, recomponer osamentas. No hay nadie en esas fosas. Son al fin y al cabo almas que vuelan libres. No hay latido en las cunetas. Nunca lo ha habido, pero sí hay recuerdo indeleble, inmortal memoria. ¿Cómo no va a haber memoria de quienes lucharon y murieron por la justicia y la libertad?

Los represaliados políticos del franquismo no están en las fosas, pero los familiares que reclaman los huesos, tienen todo el derecho a ellos. Garzón no debería abandonar su despacho en la Audiencia. Aunque sólo fuera para atender a quienes buscan los restos en la materia de sus padres y abuelos y cargan con un dolor antiguo. El juez estrella debería poder seguir ejerciendo en pro de causas justas.

Sin memoria poco somos. En la civilización del mínimo esfuerzo, conviene recordar que lo que vivimos y disfrutamos no ha sido gratis. Memoria es reconocimiento y agradecimiento, pero no equivale a resentimiento. ¿A dónde vamos con tan cargado veneno? Recordar y no odiar es sano ejercicio en el que debemos emplearnos. Observar el pasado y no quedarse atrapado en sus frentes, en sus trincheras, he ahí el necesario desafío.

Con el resentimiento no hacemos nada. Daña el presente y bloquea el futuro, pero memoria sí. ¿Cómo olvidar a tantos y tantas que cayeron en tan oscura noche? Alto es el precio de lo que hoy gozamos. Conviene que ese precio se estampe en la piedra, se comente en las aulas. ¿Cómo valorarán las generaciones del futuro la democracia y las conquistas sociales, si no llegan a saber que hubo valientes hombres y mujeres que en la II República, en la guerra y en el franquismo dieron su vida por ello?

Lo triste sería el olvido. Viven, pero no les buscaremos bajo tierra. Son “viento de libertad”, son honor colectivo. Son conquistas que les pertenecen, son deuda que no olvidamos. Son ejemplo. No son huesos, no son motivo de división, ni de odio. Son pasado glorioso, son espejo en el que mirarnos, sobre todo aquell@s de ideales puros, aquellos que nunca fueron cegados por el odio, aquellos que salieron a la batalla sin otra opción para defender la vida y el nuevo orden republicano pacífica y democráticamente conquistado. No hay que abrir heridas, ni agitar los fantasmas del pasado. Sólo agitamos el espectro de un presente olvidadizo. Sólo se puede valorar lo que ahora disfrutamos tomando conciencia del “esfuerzo, sangre, dolor y lágrimas” que costó conseguirlo.

Hay un viento suave, discreto que aún agita por dentro la tricolor. Muchos seres generosos murieron por los ideales que encarna, pero no la blandiremos ya por la calle. La reconciliación exige sus renuncias. El presente sus desapegos. Hay soldados que llevan paz y solidaridad en tierras lejanas y blanden la rojigualda. Paradojas de una historia que se mofa también un poco de nosotros, para mostrarnos la lección de la transitoriedad, de la impermanencia de cuanto acontece.

Aún nos viaja hacia atrás la enseña republicana, cuando los ideales exigían la más absoluta entrega y sacrificio. Nada de la tacañería de nuestros días a la hora de hacer pequeños gestos en favor de lo colectivo. Cuando no somos capaces de prescindir del 5% de lo que ganamos en aras del bien común, para salir de esta situación crítica en la que nos encontramos, conviene saber de quienes todo lo dieron por nuestro progreso político y social. Por supuesto que cinturas más anchas reclaman previo y proporcional apretón, pero es también llegada la hora de comenzar a ejercitarnos en más amplias responsabilidades.

Algo despierta aún la tricolor por dentro, pero no la exhibiremos, simplemente porque ya no debemos creer en ninguna bandera, más bien debemos creer en todas las banderas juntas. La tuya, la mía. Creer sobre todo en las banderas unidas que ayer confrontaban y hoy por fin se encuentran.

A los nostálgicos del franquismo no hay que perseguirles, pero sí vedarles la entrada a los juzgados, por lo menos cuando llegan denuncia en mano. Todo debe volver a su lugar. Garzón al despacho del que nunca debió haber salido. La memoria de l@s luchadores de la libertad, de l@s represaliad@s a los anales de la historia, a los libros de texto, a los monumentos, a las vitrinas... o simplemente a un archivo bien ilustrado, rápido y accesible en el ancho disco duro de nuestra mente colectiva. Cada quien sabe cómo honrar tan excelso ejemplo.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org

diumenge, 16 de maig de 2010

Flor del desert


Com en un conte de fades, Waris Dirie, nascuda a Somàlia entre pastors nòmades, es va convertir en una de les models més sol·licitades de l'època. Va recórrer un camí fascinador fins a trepitjar les passarel·les més famoses i ser portada de les millors revistes de moda. Als 13 anys va fugir d'un casament de conveniència i va caminar dies pel desert abans d'arribar a Mogadiscio, capital de Somàlia. Allà, els seus parents la van enviar a treballar com a criada a l'Ambaixada del seu país a Londres, on va passar l'adolescència sense saber llegir ni escriure. Abans de tornar a un país destrossat per la guerra, va preferir romandre il·legalment a Londres i treballar de dependenta. Mentre treballava en un restaurant de menjar ràpid, va ser descoberta pel famós fotògraf Terry Donaldson.

Encara que aquestes imatges formin part d'una pel·licula estrenada fa poc, el que en el fons s'explica no és per a res ciència ficció és real com la Vida mateixa i encara que aquest crim contra la dona sigui en el dia d'avui legalment prohibit a l'Africa, Àsia i fins i tot a Europa es continua practicant impunement.


divendres, 14 de maig de 2010

La Pau és la gran Victoria


Com es pot plasmar en poques línies les vivències i experiències d'aquests darrers mesos. Mesos de silenci aparent, però que a la realitat han estat dies, setmanes i mesos de canvis constants, de dubtes, reptes i fortaleses enllaçant-se sense parar.

Una Real Utopia semblava desaparèixer pels volts de desembre i gener, com aquell arbre que, quan arriba l'hivern, les seves fulles groguenques i sense vida cauen a terra deixant les branques nues i un tronc en aparença mort. Durant quasibé més de tres mesos, però, l'interior estava plenament viu aprenent tot el necessari per tornar a brotar i florir de bell nou amb sàvia renovada.

L'origen de tot plegat, per ser exactes, s'hauria de buscar una mica més enllà, a principis de curs, on en un intent de concreció parlava en aquella doble triologia de Tolerància i Solidaritat. Solidaritat envers els altres, amb els, aparentment, més dèbils, amb els companys... Tolerància amb el que és diferent de l'altre, fomentant el respecte i l'estima cap allò que ens uneix i no vers el que ens separa.

Aquest procés de construcció d'una nova realitat em va portar a aquests mesos, a mi i a altres, a creure i a defensar fins a les darreres conseqüències, que es podia crear un món diferent on les ambicions i l'embriaguesa del poder no hi interferissin. Un somni que es va voler plasmar en el nostre entorn més proper. Una utopia? qui sap, potser si, vist com ha finalitzat tot. Potser, però, com algú va dir un dia, els canvis reals no es realitzen des de fora sinó que neixen i creixen des de dins. I amb aquest esperit continuo treballant i vivint, obviant les amenaces que la por pugui fer aparèixer, construint somnis per fer-los realitat.

No podria finalitzar aquest post sense fer esment d'una petita real utopia que ahir al vespre vaig ser testimoni i vaig compartir amb unes persones molt especials en un entorn si més no, curiós. En aparença havia de ser la cosa més normal i corrent, un sopar amb els companys de l'escola on havíem compartit la nostra infantesa i l'inici de la nostra adolescencia. Però la trobada no va esdevenir per res corrent, va ser quelcom màgic, quelcom transformador, difícil de poder definir amb paraules. De les cendres del passat en vam fer fonaments d'una nova realitat, desapareixent els fantasmes i compartint el millor de nosaltres mateixos. Com molt bé em va dir un amic meu d'aquest sopar, la Pau és la gran Victòria.

Estic convençuda que les hores que vam compartir en una nit plujosa, ens van transformar a tots plegats. Cadescú de nosaltres de manera diferent i amb el tempo adequat per cadescú, tot té un moment i un temps per a realitzar-se. Però el que si que va quedar ben clar és que les nostres vides mai més seran igual i el passat que compartíem ara i avui té un altre valor. Quin Flash! podria ser l'expressió del que vam viure en tant sols unes quatre hores.

I si partim del principi que tot el que ens envolta i succeix no és per casualitat sinó per causalitat i tot té un perquè, el que vam viure i compartir fa tants anys havia de ser d'aquella manera perquè Ara poguem reneixer de nou.

Va ser una vetllada magnifique. Per repetir sense necessitat d'esperar 40 anys...

Dedicat al Joaquim, l'Aura, la Mònica, la Marta, el Jan, el Miquel, l'Oriol S. el Jordi i l'Oriol Ll.



La Festa de la Pau de Dàmaris Gelabert