dissabte, 31 de maig de 2008

El misteri de la vida i de la mort

"Sóc tan feliç de tenir-vos a tots aquí a prop meu! Mai havia estat tan feliç" Amb aquestes paraules es va acomiadar un oncle meu de la seva família al moment de morir. La seva dona i fills l’envoltaven al llit de casa. Aquest comiat els va confortar a ells i a tots els que el coneixíem. Va deixar un llegat d’agraïment i una lliçó de serenor i acceptació de la mort que encara ens guia. Havia tingut la sort d’estar envoltat durant la seva malaltia de la família i de professionals de cures pal·liatives plens de seny, respecte i dedicació que li van evitar una mort terrible i dolorosa i el van acompanyar en la presa de decisions.
Això no sempre és així. Tots tenim coneixement de persones a qui se li han perllongat els patiments amb decisions mèdiques que no tenien en compte a la persona, i/o no se’ls ha permès morir dignament, totalment despersonalitzats, com un número. Jo he viscut de
prop aquest infern amb la mort del meu pare i he conegut algunes altres històries en que els malalts i els familiars s’han vist alienats, a qui se’ls ha robat la possibilitat de compartir decisions en aquests moments, o se’ls ha tractat sense consideració ni humanitat.
Relacionat amb aquest tema avui us recomano vivament un llibre preciós, una joia amb un títol que us pot semblar poc engrescador: Aprendre a morir. Vivències a la vora de la mort. Aquest llibre recull els relats de vuit professionals del PADES (Programa d’Atenció Domiciliària. Equip de Suport) que reivindiquen el valor i dignitat de la persona. Els autors (metges, infermeres i treballadors socials) humanitzen el procés de morir, acompanyant els moribunds i els familiars. Els seus relats ens ajuden a integrar l’inevitable fet de morir en la nostra vida.
Tot el llibre traspua respecte, emoció i un gran sentiment de dignitat. Són petit relats plens de vida, tot i que parlen de la mort. Comparteixen les vivències íntimes d’aquests professionals que ens apropen a morts que es viuen de vegades amb ressentiment, d’altres amb gran bondat i serenitat, algunes envoltades de rituals, d’altres que en prescindeixen i en morir fins i tot saben fer broma. És un llibre ple del misteri de la vida i de la mort.

Xavier Busquets i Esther Valverde: Aprendre a Morir. Vivències a la vora de la mort. Institut Borja de Bioètica. Universitat Ramon Llull. Girona 2004

dijous, 29 de maig de 2008

Per la reconciliació i la pau

...D'aquelles coses que normalment, al nostre país, no surten als diaris....
Un bisbe de Bagdad catòlic rebutja l'execució d'un membre d'Al Qaida
El bisbe auxiliar de Bagdad, Monsenyor Shlemon Warduni, va rebutjar la condemna a mort que el govern iraquià ha imposat a un dels líders d'Al Qaida, Ahmed Ali, un dels quals va participar en el segrest i assassinat de l'arquebisbe de Mosul, Monsenyor Paulos Faraj Rahho.

El prelat va dir que busquen la pau, la seguretat i la reconciliació a l'Iraq. Aquests, són aspectes pels quals es va esforçar per aconseguir en vida Monsenyor Rahho i pels quals segueixen treballant.
D'altra banda, el bisbe auxiliar de Bagdad, Monsenyor Shlemon Warduni, recorda que els principis cristians afirmen que no està permès condemnar a mort a cap persona i ens convida al perdó, a la reconciliació i a la justícia. Perquè a l'església de l'Iraq els interessa la pau, la seguretat i la reconciliació, va assenyalar Monsenyor Warduni.
La notícia de la condemna de mort imposada per la Cort Penal Central iraquiana la va anunciar dilluns passat el portaveu del govern, Ali al-Dabbagh. A hores d'ara, no se sap la data d'execució del responsable del segrest de Monsenyor Rahho el 29 de febrer passat i trobat mort el dia 13 de març.
ACI, 23 mai. 08
informació internacional
Gràcies Vador!

diumenge, 25 de maig de 2008

Líder per força

Fa algun temps vaig presentar una frase d'aquest text del líder boiximà Roy Sesana (en la seva llengua el seu nom és Tobee) sota el títol de "sàvies paraules". Avui us la situo dins el seu context. Espero que així pogueu valorar les seves paraules en tot el seu sentit.

Sóc un líder. Quan era petit no necessitàvem líders i vivíem bé. Ara els necessitem perquè ens estan robant la nostra terra i hem de lluitar per sobreviure. Això no significa que jo li digui a la meva gent el que han de fer, ans al contrari: ells em diuen el que he de fer jo per ajudar-los.
No sé llegir. Volíeu que escrivís aquest discurs, així que els meus amics m’han ajudat, però jo no puc llegir aquestes paraules: ho sento! Però jo sí sé com llegir la terra i els animals. Tots els nostres nens ho saben fer. Si no en sabessin haurien mort fa molt temps.
Conec a molta gent que sap llegir les paraules i molts, com jo, que només saben llegir la terra. Però tots són importants. No som endarrerits ni menys intel·ligents: vivim exactament al mateix any que vosaltres. Anava a dir que tots vivim sota les mateixes estrelles, però no, són diferents, i n’hi ha moltes més al Kalahari. El sol i la lluna són els mateixos.

Vaig créixer com un caçador. Tots els nostres nois i homes són caçadors. Caçar és anar i parlar amb els animals. No robes. Vas i preguntes. Vas amb un arc o una llança. Pot durar dies. Segueixes la pista de l’antílop. Sap que estàs allí, sap que t’ha de donar la seva força. Però corre i tu has de córrer. Mentre corres et tornes com ell. Pot durar moltes hores i ambdós esteu exhausts. Li parles i li mires els ulls. I aleshores ell sap que t’ha de donar la seva força perquè els teus fills puguin viure.
El granger diu que és més avançat que l’endarrerit caçador, però jo no ho crec. Els seus ramats no donen més menjar que les nostres manades. Els antílops no són els nostres esclaus, no porten esquellots al coll i poden córrer més que la vaca i el pastor. Nosaltres recorrem la vida junts.
La meva gent estima la seva terra i sense ella ens estem morint. Fa molts any el president de Botswana va dir que podíem viure a les nostres terres ancestrals per sempre. Mai hem necessitat que ningú ens digui això. És evident que podem viure on Déu ens va crear!. Però el següent president va dir que havíem de marxar i ens va començar a obligar a fer-ho.
Ells van dir que havíem de marxar pels diamants. Després que estàvem matant a molts animals: però això no és cert. Diuen tantes coses que no són veritat. Van dir que havíem de marxar per desenvolupar-nos. El president diu que si no canviem, ens extingirem com el "dodo". Jo no sabia què era un "dodo". Però ho he esbrinat: era un ocell que va ser exterminat pels colons. El president té raó. Ens estan matant en obligar-nos a sortir de la nostra terra. Ens han torturat i disparat trets. Em van detenir i em van pegar. Quan vaig saber que m’havien concedit el premi acabava de sortir de la presó. Mentre sóc aquí avui, ells diuen que sóc un criminal.

I jo dic: quin tipus de desenvolupament és aquest quan la gent viu vides més curtes que abans? Es contagien del virus de la SIDA. A l’escola peguen als nostres fills i no volen anar-hi. Alguns acaben prostituint-se. No se’ls permet caçar. Es barallen perquè s’avorreixen i s’emborratxen. Alguns es suïciden. Mai havíem vist res semblant. Fa mal dir això: És això” desenvolupament”?
No som primitius. Vivim de forma diferent a vosaltres, però no vivim exactament com van viure els nostres avis, vosaltres tampoc. Estimem els nostres fills. Això és igual per a tots.
Si algú ha llegit molts llibres i pensa que jo sóc primitiu perquè no n’he llegit cap, aleshores hauria de llençar tots aquest llibres i buscar-ne un que digui que tots som germans i germanes davant Déu i que nosaltres també tenim dret a viure.

Fragments del discurs del líder boiximà Roy Sesana en rebre el premi nobel alternatiu al 2005 a Estocolm

dissabte, 24 de maig de 2008

Compartint el Camí





La simplicitat de cor té a veure, i molt, amb la puresa i gratuïtat de cor.
Vull una sola cosa i no una munió d’altres coses alhora (Anselm Grün).


Aquesta és una de les frases i pensaments que estan recollides en un extens recopilatori respecte el Cor . Podria haver titulat aquest post com a "Per a pensar un minut" com ja he fet altres vegades compartint pensaments i frases de persones, unes desconegudes altres més conegudes però totes elles grans persones; però aquesta vegada a part de compartir aquest pensament, vull compartir un espai que vam descobrir la Teresa i jo ja fa uns quants dies: el blog Cada dia, pas a pas…fent camí.
En el blog, en l'apartat actual de Diari espiritual, un any amb Gandhi, es fa la recomanació d'aquests textos, que són tots ells magnífics. Jo m'he pres la llibertat de fer-me'n ressò fent camí, fent real la utopia!

dijous, 22 de maig de 2008

un somni fet realitat

El sistema d’orquestres infantils i juvenils de Veneçuela és un somni meravellós de J. Antonio Abreu. Aquesta iniciativa ha aconseguit un gran consens nacional al seu país on es valora i admira la seva feina després de quatre dècades de treball.
Aquest sistema permet que els nens i els joves dels barris més pobres o de llogarets de la selva, puguin aprendre a tocar un instrument i formar part d’una orquestra en molt poc temps. Hi ha 120 escoles i 180 orquestres integrades dins el sistema que actualment acull i forma uns 270.000 nens i joves. El 85% dels alumnes provenen de famílies molt pobres i desestructurades. Pel sol fet de voler aprendre a tocar un instrument els nois i noies ja són admesos, no calen exàmens. Molts creien que el sistema fracassaria, que no es podien formar orquestres sense una seriosa formació acadèmica, però J. Antonio Abreu ha cregut i lluitat pel seu projecte i juntament amb els seus companys ha fet de l’orquestra una eina integradora i formadora. Finalment el sistema ha aconseguit l’admiració i el respecte internacionals i experts de tot el món aprenen dels seus mètodes. Ahir va rebre el premi Príncep d’Astúries de les Arts.
Segon ell les seves orquestres són una veu, el so de la nostra consciència. Diu: “l’art que fem és goig, plaer, però també sabem que impartim justícia perquè garanteix als més pobres el dret a una educació musical que fins ara estava en mans d’altres classes.”

dimarts, 20 de maig de 2008

Dia del Diàleg Intercultural

Aquesta informació ja sé que és una mica justa però m'ha arribat aquest mateix migdia i tant aviat com he pogut l'he posada al blog per compartir-la amb tots vosaltres. Crec que pot ser molt interessant. Jo intentaré arribar-m'hi i ja us en faré cinc cèntims.També us adjunto les dues webs, la de Linguamón i la de Casa de les Llengües que crec que són molt interessants de visitar i consultar.
Per celebrar el Dia del Diàleg Intercultural, Linguamón – Casa de les Llengües us convida a la sessió de contacontes "La llengua d'en Bernat" que tindrà lloc als Jardins del Palau Robert el proper dimecres 21 de maig, és a dir demà, a les 17.30h. (Pg. de Gràcia, 107, Barcelona).
Equip de Linguamón – Casa de les Llengües
Via Laietana, 46 A, pral. 1a
08003 Barcelona
Tel. 932 689 073
http://www.linguamon.cat/

dilluns, 19 de maig de 2008

Àngels

Si no ignorem les estranyes coincidències de la vida i seguim la nostra pròpia intuïció trobarem una porta oberta a una vida millor. (James Redfield)

video


Heu tingut mai la sensació, al llarg del temps, de veure certes coincidències? persones que entraven a la vostra vida sense saber ben bé perquè però que després us heu adonat que gràcies a elles heu après molt?

En el món, a la Vida, no existeixen les casualitats. L'Univers no es regeix per la Llei del Caos, sinó que segueix un propòsit, tot té una causalitat. Tot, per insignificant que sembli o irrelevant, està interconectat, fins i tot el propi caos. Com més conscients i desperts estiguem més coincidències i sincronies trobarem, per tant podrem compendre, crèixer i millorar cada dia una mica més.

Al llarg d'aquest camí, hi ha persones,"àngels", que apareixen. Algunes d'elles t'acompanyen i comparteixen el camí al llarg de tota la teva vida, altres, però, comparteixen amb tu un tram d'aquest camí i quan la seva missió ha finalitzat desapareixen sense fer soroll deixant al cor un imborrable record.

No podem oblidar, però, altres, que a la nostra subjectiva percepció, no són tan positius. Encara que molts cops costi de veure ells també ens ajuden, fan la seva funció.

Aquest és un petit homenatge a totes aquelles persones que al llarg del camí ens hem anat trobant. Als amics, aquest àngels sense ales però que sense ells la vida hauria estat molt diferent. A tots els àngels gràcies!!!

Dedicat a l'Ainoha Miñana un Angel entre angels! Petons!!!

Video : Angels(Enya): http://www.youtube.com/watch?v=tqVnOLiH0FM

divendres, 16 de maig de 2008

Drets humans


Pel 15 de maig hi havia una campanya de BlogCatalog i Amnistia Internacional per publicar entrades relacionades amb els drets humans. Jo voldria, encara que sigui amb una mica de retard afegir-m’hi fent una crida pels drets dels pobles indígenes i en especial els dels habitants més antics del con sud d’Africa: els boiximans. Ells hi han viscut des de fa uns 20.000 anys i la seva llar és el desert del Kalahari, on han sobreviscut com a caçadors-recolectors gràcies a les seves habilitats. El govern de Botswana no els reconeix els drets de propietat a les seves terres ancestrals i els ha expulsat de la majoria d’elles, on s’han trobat diamants. L’assetjament que pateixen va començar al 1986 i els primers trasllats forçosos van ser al 1997. Els que s’hi van resistir i es quedaren al desert van patir una restricció dràstica dels drets de caça, tortures i assetjament constant de les autoritats. A principis del 2002, l’assetjament es va intensificar amb la destrucció de la bomba d’aigua dels boiximans, el buidat de les reserves d’aigua sobre la sorra i la prohibició total de caça i recol·lecció. Aquestes tàctiques han aconseguit forçar a sortir de les seves terres a gairebé tots els boiximans, però un gran nombre han retornat o desitgen fer-ho.
Les darreres notícies que se’n tenen aquest any són:
Una agència de safaris construirà un complex turístic prop de la comunitat boiximana. Hi haurà aigua pels turistes però no pels boiximans. Gem Diamonds pot excavar pous d’aigua a les terres dels boiximans, mentre a ells se’ls nega l’ús del seu únic pou.

Més informació a Survival: http://www.survival.es/

dijous, 15 de maig de 2008

l'amistat

Diu una bonica llegenda àrab que dos amics que viatjaven pel desert van discutir en un moment donat del viatge. Un va acabar donant una forta bufetada a l'altre. L'ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb els seus dits a la sorra:
"Avui el meu millor amic m'ha donat una forta bufetada a la cara"
Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ofès va començar a ofegar-se. L'altre es va tirar a l'aigua per salvar-lo i va evitar que perdés la vida. Un cop recuperat de l'ofec, l'home va agafar un daga i va començar a gravar unes paraules en una enorme pedra. En acabar s'hi podia llegir:
"Avui el meu millor amic m'ha salvat la vida"
Intrigat el seu amic li va preguntar:
-Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?
Somrient l'altre va respondre:
-Quan un gran amic ens ofèn hem d'escriure l'ofensa a la sorra on el vent de l'oblit i el perdò s'encarregarà d'esborrar-la i oblidar-la. En canvi, quan un gran amic ens ajuda o ens succeix quelcom grandiós, cal gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on mai cap vent de cap part del món pugui esborrar-ho.
Recollit per J. Soler i Mª Mercè Canangla a " Sin ánimo de ofender"

dimecres, 14 de maig de 2008

Si estimar fos fàcil...


Si estimar fos fàcil...
no hi hauria tanta gent estimant malament,
ni tanta gent mal estimada.


Si estimar fos fàcil...
no hi hauria tanta fam al món,
ni tanta guerra,
ni gent sense cognoms.

Si estimar fos fàcil...
no hi hauria «nens del carrer»,
ni orfenats,
tothom tindria una família.

Si estimar fos fàcil...
no hi hauria fills no desitjats,
ni esposes mal estimades,
ni prostitutes,
i mai ningú no negaria el que va prometre.

Si estimar fos fàcil...
no hi hauria lladres,
ni assassins,
ni preus exorbitants,
ni pobresa, ni especulació...

Si estimar fos fàcil...
els soldats serien inútils, no hi hauria possibilitat d’agressió.

L’amor és un sentiment que depèn d’un «JO VULL»,
seguit d’un «JO ESPERO».
Però la voluntat és rebel,
la persona: un egoista que adora el seu «JO».
Per això, l’amor és tan difícil.

Però només tenim un manament: ESTIMEU-VOS!
No s’estima perquè és fàcil,
estimem perquè ens és necessari!


Realitzat per Karin Izumi (autoria de textos desconegut): Se amar fosse fácil
Imatge extreta de la pròpia presentació.

Elaboració de la presentació i traducció feta per: www.xtec.cat/~aballus

Si...

Si pots conservar el teu cap,
quan al teu voltant
tots el perden i et cobreixen de retrets.
Si pots tenir fe en tu mateix,
quan dubtin de tu tots els altres
i ser indulgent pel seu dubte.
Si pots esperar,
i no sentir-te cansat amb l'espera.

Si pots, sent blanc de falsedats,
no caure en la mentida;
i si ets odiat,
no retornar l' odi,
sense que et creguis,
per això, ni massa bo,
ni massa entenimentat.

Si pots somiar sense que els somnis imperiosament et dominin.
Si pots pensar,
sense que els pensaments
siguin el teu objecte únic.

Si pots encarar-te amb el triomf i el desastre,
i tractar de la mateixa manera
aquests dos impostors.
Si pots aguantar
que la veritat per tu exposada
la vegis retorçada pels murris,
per a convertir-la en llaç dels ximples.

O contemplar
que les coses a què vas donar vida s'han desfet,
i ajupir-te i construir-les de nou,
encara que sigui amb les teves febles mans.

Si ets capaç d' ajuntar,
en un sol feix,
tots els teus triomfs
i arriscar-los, a cara o creu,
en una sola volta i, si perdessis,
començar altra vegada
com quan vas començar
i mai més exhalar una paraula
sobre la pèrdua soferta.

Si pots obligar el teu cor,
les teves fibres i els teus nervis, que t'obeeixin, encara després d'haver defallit
i que així es mantinguin,
fins que en tu no hi hagi altra cosa
que la voluntat del crit: «Persistir, és l'ordre!».

Si pots parlar amb multituds
i conservar la teva virtut,
o alternar amb reis
i no perdre la teva forma de ser.
Si ningú, ni enemics, ni amants, ni amics
poden causar-te dany.
Si tots els homes poden comptar amb tu,
però cap massa.

Si ets capaç d' omplir l' inexorable minut amb
el valor dels seixanta segons de combat ferotge.

Teva serà la terra i tot el que conté.
I, «el que val més», seràs un home
o una dona: seràs persona.

Fill meu! Filla meva!

traducció del poema If de Rudyard Kipling
Extret d'una de les presentacions elaborades a: http://www.xtec.es/~aballus/

dilluns, 12 de maig de 2008

Per a pensar un minut (3)

Si les persones són desraonades, inconseqüents i egoistes, estima-les de tota manera.
Si fas el bé, t'acusessin de tenir foscos motius egoistes, fes el bé de tota manera.
Si tens èxit i et guanyes falsos amics i enemics verdaders, lluita de tota manera.
El bé que facis avui serà oblidat demà, fes el bé de tota manera.
La sinceritat i la franquesa et fan vulnerables, sigues sincer i franc de tota manera.
El que has trigat anys a construir pot ser destruït en una nit, torna a construir-lo de tota manera. Algú que necessita ajuda de veritat pot retardar-te si l'ajudes, ajuda'l de tota manera.
Dóna al món el millor que tens i si colpegessin malgrat això, dóna al món el millor que tinguis de tota manera... (Mare Teresa de Calcuta)
Mai no ha captat ningú la bellesa de la rosa disseccionant els seus pètals (A. De Mello).
Com parlar-li de l'Oceà a una granota de pou? (A. De Mello)
De vegades sentim que el que fem és tan sol una gota al mar, però el mar seria menys si li faltés una gota. (Mare Teresa de Calcuta)

dissabte, 10 de maig de 2008

La saviesa dels nous Quixots

Amb aquestes paraules de Federico Mayor Zaragoza vull iniciar una nova secció dedicada a donar a conèixer els pensaments d'aquelles persones que ens ajuden a fer real la utopia amb les seves paraules, escrits i accions. Gent que ens inspira, promovent un món més just i una nova humanitat.

Hay que ser realistas, se nos recomienda. No. Mis ojos han tenido ocasión de ver ya mucho. Y nunca vieron a un “realista” hacer nada relevante. Los realistas nunca transformarán la realidad, porque la aceptan, porque renuncian a intentar cambiarla, porque promueven el sin-remedismo y la indiferencia en lugar de la tensión humana, de la pasión, de la compasión.(…) Es necesario el amor, la alteridad, el ser “nos-otros”, sin cesar, para que surja al fin, el manantial tan procurado, tan soñado.
La utopía termina donde empieza el dogma, la “inspiración divina”, la imposición fanática, la arrogancia, la intransigencia...y la resignación, la obediencia ciega, la "adhesión inquebratantable" . Y silencio. Silencio cuando se tortura. Silencio cuando se amplían las brechas en lugar de reducirlas. Silencio cuando se degradan el aire y el mar. Silencio. Silencio cuando se corrompe. Cuando se abusa. Silencio.
No es desde la inercia, desde la rutina, desde la monotonía de donde saldran las ideas que pueden reverdecer tantas cosas agostadas, abrillantar tantas otras hoy ensombrecidas, despertar las ahora ensombrecidas, reanimar otras tan cansadas. Es "sacando fuerzas de flaquezas", es contando con la fuerza creadora que puede suceder lo inesperado. Lo inesperado, nuestra esperanza. Lo inesperado, como el prisionero Nelson Mandela, que en lugar de fermentar odio y venganza en las celdas en las que se le retiene por el sólo delito de su piel morena, dibuja en el aire del mañana de su pueblo brazos abiertos de todos los colores. Y, con la complicidad de Frederick de Clerck, convierte en realidad la utopía de eliminar el abominable "apartheid racial". Utopía como compromiso personal. Éste es el sentido.
Aunque haga viento y frío, hay que sembrar. Sembrar sin arredrarse. Sembrar y recordar, sobre todo a los más jóvenes, que es cierto que buena parte de la semilla, por las condiciones del suelo o del tiempo o de otras adversidades, no llega a fructificar. Es cierto. Pero también lo es que sólo hay un fruto que nunca cosecharemos: el de las semillas que no tuvimos el coraje de plantar. Sólo sembrando cada día semillas de concordia y de amistad podrán tener lugar las metamorfosis que tanto apremian en estos albores de siglo y de milenio.
Y a quienes nos digan que luchar cada día en favor de la dignidad humana no sirve para nada, que nunca lograremos nuestros propósitos, que los imposibles hoy seguirán siendo imposibles mañana, les responderemos, como Don Quijote a su escudero: “¿Qué te parece ésto, Sancho? ¿Hay encantos que valgan contra la verdadera valentía? Bien podrán los encantadores quitarme el éxito, pero no el esfuerzo y el ánimo”.
Fragments d'un discurs que Federico Mayor Zaragoza sota el tema “Utopía y política. Los nuevos Quijotes” llegit al Foro Mundial de Porto Alegre del 2005. Podeu trobar el text complert a:

dijous, 8 de maig de 2008

Teoria PASS


Un cop al mes ,al districte de Gràcia, es realitza el Seminari Educació Especial al CRP de zona. La darrera sessió vàrem tenir el privilegi de tenir a Carme Timoneda de la Fundació Carme Vidal Xifré de Neuropsicopedagogia de Girona, per explicar-nos (d'una forma introductoria) el que s'entén per la Teoria PASS. Va ser molt interessant i a tot l'equip ens va agradar moltíssim, tant que si em permeteu us en faré cinc cèntims.

La Teoria PASS de la Intel·ligència va sorgir del Model d’Integració de la Informació elaborat per J.P. Das i col·laboradors de la Universitat d’Alberta (Canadà); que el 1975 varen formular la Teoria del Processament Cognitiu de la Informació, la qual va quedar del tot perfilada el 1979, i ampliada el 1994 sota el títol de Teoria PASS de la Inteli·ligència.
(...), aquesta teoria té una concepció innovadora de la cognició i constitueix la base teòrica en la qual es basa el Model de Diagnòstic i Intervenció Humanista-Estratègic (Pèrez i Timoneda, 1998) a l’hora de diagnosticar i intervenir en l’àmbit cognitiu.

La Teoria PASS considera que perquè l’aprenentatge sigui significatiu i rellevant cal que aquest es caracteritzi per ser inductiu, per descobriment, internalitzat i transferible i que aquest sigui proper a la realitat del subjecte.
Les investigacions dutes a terme per LeDoux (1996) impliquen fets que són totalment fascinants. El fet que l’aprenentatge emocional depengui de vies que no entren en l’escorça cerebral suggereix que les respostes emocionals es produeixen sense la participació dels mecanismes cerebrals superiors (responsables del pensament, el raonament i la consciència)....Els comportaments de defensa són sempre incongruents, exagerats i suposen una demanda d’atenció o una provocació. La senzillesa d'aprendre ( Carme Timoneda)


La Teoria PASS proporciona un model per conceptuar la competència o aptitud intel·lectual humana que consisteix en tres unitats bàsiques de funcionament cognitiu: l'input o entrada de la informació, el processament central i l'output o resposta. És en el processament central de la informació rebuda on té lloc el processament de la informació, per a la qual cosa es presenten conjuntament els quatre processos cognitius: Atenció, Seqüencial, Simultani i Planificació. A aquests processos se suma el coneixement basat en l'experiència i en l'aprenentatge previ, a més del món emocional i les motivacions.
ATENCIÓ: és el procés principal de sel.lecció. És el procés que menys falla (automàtic)

SIMULTANI:relacions i significat (zona occipital del cervell)

SEQÜENCIAL: base cognitiva dels aprenentatges arbitraris (part temporal del cervell). Segons aquesta teoria el procés seqüencial és la base cognitiva de la dislèxia(possibilitat genètica). Els dislèxics presenten un procés seqüencial molt inferior al normal.

PLANIFICACIÓ: estructuració "com ho has fet per fer-ho" (zona frontal i pre-frontal del cervell)

diumenge, 4 de maig de 2008

La naturalesa dels cavalls

Els cavalls tenen unglots que poden fènyer el gebre i la neu; tenen un pelatge que els protegeix del vent i del fred. Brosten l’herba, beuen aigua, alcen les potes i salten. Aquesta és la veritable naturalesa dels cavalls. No els calen carrosses, ni amplis estables.
Un dia Po-lo va aparèixer i declarà: “Jo sé domar els cavalls”. Va cremar i tòrcer el seu pèl, va retallar i marcar els seus unglots, els posà regnes i entorpí els seus moviments. Després els fermà dins d’un estable amb tarimes fetes amb branques d’arbres.
Dos o tres cavalls de cada deu varen morir. Els va fer patir fam i set, els va fer trotar i anar al galop, els va posar en fila i els va disciplinar. Va torturar la seva boca amb el mos i va assotar les seves anques amb la tralla; més de la meitat dels cavalls van morir.
No obstant això, es repeteix de generació en generació que Po-lo va ensinistrar els cavalls.(...) Aquest és l’error dels que volen governar el món.
A les planures els cavalls brosten l’herba i beuen aigua: quan estan contents es refreguen els colls uns amb els altres; quan estan enfadats es donen l’esquena i es llancen coces. No els es propi fer una altra cosa.
Quan els van sotmetre amb el mos i els van frenar amb el frontal amb forma de lluna, els cavalls van concebre un sentiment de fingiment, fosc i tèrbol. Va ser aleshores que van corbar el seu jou, trencaren les brides, van agafar el mos amb les dents i es van desprendre dels seus somnis. Així els cavalls es van tornar maliciosos i malèvols. Aquest va ser el gran crim del cèlebre Po-lo, el domador de cavalls.

Tchouang Tseu (Zhuangzi)