dimecres, 27 de maig de 2009

Veni, vidi, vinci


Veni, vidi , vinci és una locució llatina emprada pel general i cònsol romà Juli Cèsar a 47 aC, al dirigir-se al senat romà, descrivint la seva victòria recent sobre Farnaces II del Ponto a la Batalla de Zela. El comentari lacònic - traduït "vaig venir, vaig veure, vencia" - a la vegada proclamava la totalitat de la victòria de Cèsar i va servir per recordar al senat seva destresa militar (Cèsar encara lluitava una guerra civil).

Però no vull parlar pas de la Història antiga, ni dels nostres orígens llatins, ni tan sols d'imperis. Volia fer un petit esment al fenòmen d'aquest vespre que ha tingut diria que una ciutat i mitja Europa pendent del resultat d'un partit de futbol: la final de la Champions a Roma entre el Barça i el Manchester United, sent el Barça campió. Curiositat de com es movilitza tota una població, una multitud per un objectiu comú. Tant de bo fóssim sempre capaços de movilitzat-nos així sempre amb altres aspectes de la vida.
Simplement una nit irrepetible, un triplet difícil de repetir i superar. El Barça: Copa, lliga i Champions!!!!

dimarts, 26 de maig de 2009

Per a pensar un minut (18)


Les propostes de l’ençà
Sigues obert
I si no n’ets, camina

Cerca la veritat
I si no la trobes, mantén els ulls oberts

Estima
I si no pots, tingues bondat

Accepta
I si no ets capaç, confia

Abraça
I si mai es trenca l’abraçada, recull-ne els trossos

Alegra
I si tot és trist, acaricia
Tingues sempre il·lusió
I si mai la perds, mira els estels.

Crea
I si no pots, ajuda

Construeix el futur
i mentre aquest no arriba.... Continua

Contempla
I si tot és gris.... somnia

Somriu
I si no és possible plora

Sigues lliure
I si no n’ets, obre’t

Jordi Llimona i Barret: Les propostes de l’ençà (del llibre "Viure")

Aquell caputxí que varem conèixer ... Aquell pensador en la línia de Teilhard de Chardin, amb un pensament religiós sempre en recerca i amb hipòtesis agosarades, que es centrava en una cosmovisió positiva i dinàmica de la existència.

Reinventar Europa: Koldo Aldai


Conviene colmar de ideales puros aquello por lo que apostamos. Caduca lo que no se renueva y eleva, por eso Europa atraviesa tan delicados momentos.¿Cómo hacer para que un ideal como Europa vuelva a hacer vibrar los corazones? Erraremos si echamos la culpa a los políticos. Si la ciudadanía no lanza su mirada más alto, tampoco lo hará la clase mandataria. La crisis económica ha venido a graduarnos, a cuestionar nuestra fe en la unión y nuestros principios. El temor quiere hacernos retroceder. El previsible aumento de la abstención, así como el ascenso de los partidos euroescépticos y de extrema derecha, pueden certificar ese descenso en nuestra escala común de valores.

Dicen que Europa se desinfla, que la ilusión se ha perdido. Será preciso asociar Europa a nobles ideales como los de solidaridad y de defensa de la Tierra, para evitar que progrese la apatía. El euroescepticismo no se curará hasta no superar la extendida lógica del interés particular y reinventar la magia del sueño colectivo. Faltan sueños verdaderos, no hipnotizados por el narcótico del materialismo y el consumo.

Europa no es el pastel que se reparten los partidos políticos, sino la meta de muchas generaciones, de muchos hombres y mujeres que ahítos de dolor y guerra, suspiraron por un viejo continente unido. Ninguna persona conocedora de la historia, sabedora del horror de los grandes conflictos bélicos que nos han sacudido, se permitirá menospreciar los más de cinco mil kilómetros cuadrados de paz alcanzados.

La Europa que de la nada redactó constituciones y derechos humanos, sigue siendo una apuesta que merece la pena. Es el espacio del mundo donde más han cedido las naciones en aras de la unidad, donde el sufragio universal tiene más arraigo… Europa ayer colonizó con armas, pero hoy se camina con víveres y bandera blanca por las geografías más urgidas. Ayer era un tremendo e inmisericorde campo de batalla, escenario de terribles guerras y hoy es un destino común. Entre batalla y batalla, hizo arte, cultura y civilización. No deseamos volver a las fronteras, descaminar la historia. Hay demasiada sangre vertida para que ahora, una crisis generada por un capitalismo salvaje, nos aleje del ideal de la unidad en la diversidad alcanzado.

No, nos está permitido caer en frívolas tentaciones de euroescepticismo. No podemos gastar estos caros lujos. No renunciaremos a ese enorme campo de 27 naciones unidas. No es la Europa de nuestros sueños, pero es la que tenemos y a partir de ella es posible construir otro modelo. En las horas más bajas del viejo continente, es preciso apostar por él. La fuerza de la fe en esta Unión está llamada a aflorar en los momentos de crisis. Modelemos Europa a imagen de nuestros sueños, mas no nos olvidemos de ella.

El 7 de Junio no es un día de quedarse en casa, pero las formaciones que apuestan por el cierre de puertas y bolsillos, que sólo conciben la Unión en clave de lonja o de bazar, no obtendrán nuestro aspa. La cruz en su casilla la merecen quienes sostienen la mirada alta, quienes apuestan por la acogida, la protección de los más débiles, el progreso sostenible, la naturaleza respetada y reverdecida...

No nos ganará la apatía el 7 de Junio. Creer en Europa es honrar la memoria de cuantos dieron su vida en batallas sin fin, durante toda esa larga ficción en la que creímos estar separados; es responder a la expectativa de otras pueblos y otras naciones del mundo, que están gestando ámbitos de más estrecha colaboración política y económica, basándose fundamentalmente en el referente europeo.

Apostemos por Europa, pero por la Europa generosa, con latido, con ideales, con sueños…, Europa de las gentes y los movimientos emancipadores, no la Europa de los partidos que constantemente lidian y fragmentan, no la de la primacía del mercado, no la timorata, no la de la amnesia, la de las mil y un verjas y candados.

Apostemos por una Europa que incentive agricultura ecológica, ciudades amables, servicios lógicos, energías renovables, industria no contaminante… Apostemos por una Europa que no se mira a su ombligo, que se acerca al Sur y que, en la medida que puede, abre sus puertas; que abraza al hermano de color que alcanza sin aliento sus playas, que le acoge mientras quedan víveres en la despensa…

Apostemos por una Europa partícipe y activa, en la vanguardia de la resolución de los grandes problemas planetarios, en la lucha contra la pobreza, contra la injusticia, contra el cambio climático…, siempre por el reforzamiento del papel de las Naciones Unidas en la escena internacional.

Apostemos por una Europa de los pueblos, no sólo de los Estados, dispuesta a hacer valer con todos los medios a su alcance los derechos humanos allí donde estén amenazados, a apostar por la resolución pacífica de los conflictos en cualquier parte del mundo, allí donde los hombres quitan ya el seguro de sus armas.

Apostemos por una Europa no rendida ante el rugir del motor, sino ante el silencioso pedaleo de las bicicletas, una Europa que no idolatre cilindradas, donde la conciencia y la responsabilidad por la vida cobre más sentido que el consumismo desaforado. Una Europa de cielos y campos libres donde los animales no son abatidos por deporte, donde se abran las puertas de las crueles granjas de animales, donde una valiente y ejemplar ministra de Medio Ambiente no sea arrinconada, cuando los cazadores toman las avenidas…

Apostemos por la vieja y la nueva Europa, la que a fuerza de dolores trazó un destino alto. Apostemos por la Europa que baja al mercado, pero no se instala en el mercado, que progresa en tecnología y ciencia limpias, pero también en conciencia y desde ese conciencia y cultura ilumina el mundo.

Apostemos por la Europa inquieta, verde, abierta, solidaria… Aún hoy puede marcar nuevos hitos en el futuro de la humanidad. Nunca es tarde para reinventar los sueños.
Koldo Aldai

dilluns, 25 de maig de 2009

Cadenes d'or


Un llop prim va trobar un gos gras i ben atès.

Diga'm – li va preguntar–, en què consisteix que sent jo més fort que tu, no trobo què menjar i gairebé em moro de fam?

- Consisteix – va contestar el gos – que serveixo a un amo que te cura de mi, em dóna pa sense que n'hi demani, i no tinc més obligació que custodiar la casa.

- Molta felicitat és aquesta.

- Doncs mira – va replicar el gos –, si tu vols pots gaudir de la mateixa destinació, venint a servir el meu amo.

- Hi estic d'acord,– va dir el llop –, perquè més val viure sota teulada i atipar-me de menjar que no caminar per les selves. Però escolta, veig que duus pelat el coll, a causa de què?

- No és res – va reposar el gos –, només perquè no surti de casa durant el dia, em lliguen amb una cadena; perquè de nit estigui vetllant.

- Bé – va dir el llop –, però si vols sortir de casa et donen permís?- Això no, va respondre el gos.- Doncs si no ets lliure – va replicar el llop –, gaudeix enhorabona d'aquests béns, que jo no els vull, si per a gaudir-los he de sacrificar la meva llibertat.

El pobre feliç és més feliç que el ric esclau, perquè la llibertat és tan estimable com la vida, i val més que totes les riqueses del món.

Autor:Esop

dissabte, 23 de maig de 2009

Canvis....


Enmig d'un periode de canvis importants a la vida és curiós com barrejat amb la il.lusió, les noves espectatives i esperances apareixen com petits núvols grisos de dubtes o petites pors al canvi... L'important és no perdre mai la certesa que encara que en alguns moments pugui aparèixer núvols de tormenta i amb la possibilitat d'alguna pluja escadusera sempre acaba sortint el sol, brillant i càlid.


Somnis llavor

En el silenci de la meva reflexió
M'adono de tot el meu món intern
Com si fos una llavor,
D'alguna manera petita i insignificant
Però també pletòrica de possibilitats.
I veig a les seves entranyes

El germen d'un arbre magnífic,
L'arbre de la meva pròpia vida
En procés de desenvolupament.
En la seva petitesa, cada llavor conté
L'esperit de l'arbre que serà després.

Cada llavor sap com transformar-se en arbre,
Caient en terra fèrtil,
Absorbint els sucs que l'alimenten,
Expandint les branques i el fullatge,
Omplint-se de flors i fruits

Per poder donar el que han de donar.
Cada llavor sap
Com arribar a ser arbre.
I tantes són les llavors Com els somnis secrets.
Dins nosaltres, innumerables somnis

Esperen el moment de germinar,
Tirar arrels i donar-se llum,
Morir com llavors…
Per convertir-se en arbres.
Arbres magnífics i orgullosos,
que a la vegada ens diguin, en la seva solidesa, que sentim la nostra veu interior;
que escoltem la saviesa dels nostres somnis llavor.

Ells, els somnis, indiquen el camí
Amb símbols i senyals de tota mena,
En cada llit, en cada moment,
Entre les coses i entre les persones,
En els dolors i en els plaers,
En els triomfs i en els fracassos.
Allò que s'ha somiat ens ensenya, dormits o desperts,
A veure'ns, a escoltar-nos, a adonar-nos.


Ens mostra el rumb en pressentiments fugissers o en llampecs de lucidesa encegadora.
I així creixem,
Ens desenvolupem, evolucionem…
I, un dia, mentre transitem
Aquest etern present que anomenem vida,
Les llavors dels nostres somnis
Es transformen en arbres,
I desplegaran les seves branques
que, com les gegantines,creuaran el cel, unint en un sol traç
el nostre passat i el nostre futur.
Res no cal témer…
Una saviesa interior les acompanya…
Perquè cada llavor sap
Com arribar a ser arbre.

Jorge Bucay "Cuentos para pensar"

dilluns, 18 de maig de 2009

Mario Benedetti In Memoriam


Desaparecidos
Están en algún sitio / concertados
desconcertados / sordos
buscándose / buscándonos
bloqueados por los signos y las dudas
contemplando las verjas de las plazas
los timbres de las puertas / las viejas azoteas

ordenando sus sueños sus olvidos
quizá convalecientes de su muerte privada
nadie les ha explicado con certeza
si ya se fueron o si no
si son pancartas o temblores
sobrevivientes o responsos
ven pasar árboles y pájaros
e ignoran a qué sombra pertenecen

cuando empezaron a desaparecer
hace tres cinco siete ceremonias
a desaparecer como sin sangre
como sin rostro y sin motivo
vieron por la ventana de su ausencia
lo que quedaba atrás / ese andamiaje
de abrazos cielo y humo

cuando empezaron a desaparecer
como el oasis en los espejismos
a desaparecer sin últimas palabras
tenían en sus manos los trocitos
de cosas que querían

están en algún sitio / nube o tumba
están en algún sitio / estoy seguro
allá en el sur del alma
es posible que hayan extraviado la brújula
y hoy vaguen preguntando preguntando
dónde carajo queda el buen amor
porque vienen del odio.

diumenge, 17 de maig de 2009

Confluència negativa de planetes


Avui fa una setmana finalitzava uns dies que havien estat prou densos i amb certa pressió que van desencadenar a un cap de setmana complex, de mal humor i cansament. Pendre decisions, diàlegs infructuosos..... semblava que tot confluís per entorpir el dia a dia.

El més curiós de tot és que quan em vaig parlar amb diferents amics curiosament molts d'ells em van reconèixer que aquell cap de setmana també s'havien trobat estranys, mal humor, cansament, els ànims baixos, mal de cap... deu ser, com em va comentar una molt bona amiga, una mica en serio i una mica amb broma, una confluència negativa de planetes....

El que és cert és que alguns cops ens quedem enganxats en els nostres pensaments i problemes i donem voltes i voltes i no en sortim mai, ans el contrari es van fent més grossos i més pesats. Algú va dir un dia que en realitat els problemes no existeixen, solament són situacions que en aquest moment no podem resoldre.

Tan importants són les nostres situacions, les nostres, pors i angoixes? l'Ésser Humà és tan supra important?

Una foto per a quan us sentiu aclaparats per la vida. Quan sentiu que els vostres problemes són enormes... o sentiu que el que feu, hi ha una immensa diferència

Però és també una foto per a quan, com a humà que som, ...ens creiem poderosos, grandiosos...Som Homo Sapiens, amos de la creació, al zenit del nostre poder tecnològic! I et sents que, amb les sis mil milions de persones que ja som......somos únics a l'univers.

I finalment... ...una foto per a quan creguis que l'immens món en el qual vivim, és indestructible. Amb les seves grandioses ciutats, mars, serralades i continents...Planeta invulnerable... ...inmune, per la seva mida i grandesa, als actes que els homes fem......o deixem de fer.

Al cap i a la fi, són cinc-cents quaranta milions de quilòmetres quadrats de superfície! Sis mil quadrilions de tones de roca!…Més de mil trilions de tones d'aigua!…Contempleu aquesta fotografia uns instants. Va ser presa per Cassini-Juygens, Una nau espacial automàtica,el 2004, en arribar als anells de Saturn.
En el puntet blau, minúscul, estem tots. Totes les nostres guerres... Todos els nostres problemes...Tota la nostra grandesa i tota la nostra misèria... Toda la nostra tecnologia, el nostre art, els nostres èxits...Totes les civilitzacions, tota la fauna i la flora... Totes les races, totes les religions... Tots els governs, països i estats...Tot el nostre amor...i el nostre odi...Sis mil milions d'ànimes en convulsió constant...Si volguéssim, podríem fer aquesta fotografia com una lliçó d'humilitat...I com un doble missatge: d'una banda, de la nostra petitesa en l'univers, de l'irrellevant que són els nostres problemes i diferències, quan els veiem a aquesta escala...Però d'altra banda, del fràgil que el nostre planeta sembla, I l'important que és que cuidem aquest puntet blau,...doncs és l'única llar que tenim.


Basat en el pps Universo fascinante

divendres, 15 de maig de 2009

Un discurs incòmode


Fa un parell de dies vaig rebre un mail on a través d'una presentació de power point es volia fer difusió d'un discurs fet quasibé ja un any per Gervasio Sánchez periodista en l'entrega del premi Ortega i Gasset davant d'un públic nombrós i amb noms molt destacats de la política del país. Llegint el seu discurs sabreu perquè s'ha fet molta divulgació pública. Sense més preàmbuls...


Estimados miembros del jurado, señoras y señores:
Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo. ….

Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.

No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.

Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.

Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.

Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias.

Discurso Gervasio Sanchez

Discurso Gervasio Sanchez caraconejo4180


dijous, 14 de maig de 2009

Química sin fronteras: Koldo Aldai


Allí donde la química irrumpe, ya sea en la tierra, en el agua, en el aire o en nuestros propios cuerpos, deberemos plantar un tremendo interrogante. Allí donde se vierte una química arrasadora deberemos preguntarnos si ésta pudo o no haberse evitado. La decisión del Gobierno de que la “píldora del día después” se pueda conseguir en las farmacias de todo el Estado sin receta médica, invita también a la reflexión.

La cuestión no es la química por más despiadadamente “eficaz” que se manifieste, el problema no es la píldora postcoital, sino la sexualidad desacralizada, el acto sin magia, los dedos que en sus yemas no llevan amor, es el suspiro sin norte, el ser humano libre de todo compromiso, el placer por el placer elevado a la máxima categoría.

El problema no son los 0’75 miligramos de Levonorgestrel dispensados ya sin necesidad de presentar papel alguno, el problema es una sociedad que elude toda suerte de responsabilidades y que se salta todos los contratos que establece la Madre Naturaleza. Estas pautas y leyes son sabias, pues han emanado de la Fuente de toda Vida. En vez de contravenirlas a base de fórmula de laboratorio, quizás deberíamos explorar su razón de ser.

El problema no es la suspirada píldora a cambio únicamente de 18 euros, el problema es el pedir sin dar, el servirnos sin servir, el lecho vacío de sincero amor, desnudo de todo deber, la filosofía del “todo vale” en pro de un ego insaciable. La condena por más que venga de los purpurados, será también un error, porque constituye gran equívoco todo aquello que cercena libertades. No retornará precisamente el amor al sexo a golpe de excomunión, ni el compromiso se acercará al lecho impelido por el temor. Sólo hombres y mujeres libres, conscientes y responsables pueden abrir futuro al misterio sublime de la vida.

Sí, definitivamente la píldora postcoital debe estar en todas las farmacias, al alcance de todas las mujeres, como alivio de apuro (“Quien esté libre de falta, que tire la primera piedra”), pero si es posible en la última estantería, la más inalcanzable, la que necesite larga escalera. La píldora tiene que estar en todas las boticas, pero ojalá sus cajas un día caduquen por falta de uso, pues una ciudadanía más consciente ya habrá sabido prescindir de ellas.

Sexualidad no tiene por qué equivaler a matrimonio tradicional, pero seguramente sí a un sagrado aro de fidelidad donde arde el fuego sempiterno del amor; seguramente sí a dos corazones, dos voluntades que han establecido el sagrado compromiso de la unión o avanzan hacia él. La naturaleza no nos pide que firmemos ningún papel, mas sí que nos comprometamos con quien consumamos tan íntimo acto. El contrato lo manifiesta, no la tinta en el papel, sino los cuerpos enlazados, los labios encontrados, los líquidos que se hacen uno.

La sexualidad no tiene que implicar boda y cura, banquete y acomodado matrimonio, pero sí predispone a unir vidas, miradas y horizontes, sí invita a la pareja a ordenar juntos el futuro. La sexualidad sagrada llena la vida de amor, colma de energía las baterías del cuerpo y de anhelo de entrega las del alma. Cuando se descargan por el mundo y sus caminos se vuelven a cargar más plenamente si cabe.

Lo “progre” no es tirar de laboratorio para condicionar los procesos de la vida a nuestros pobres intereses y apetitos. El progreso verdadero es asegurar esa vida, ensalzarla, glorificarla. Podemos también morir de la virulenta pandemia llamada “progresía”, que trivializa lo sagrado. La desacralización de la vida es el mayor desafío que el ser humano atiende. El hambre y el cambio climático, la guerra y la contaminación sólo son porque olvidamos la bendición infinita y compartida que representa la vida. La vida venerada siempre es respetada y elevada. El genuino progreso es el compromiso con ésta en todas sus formas y condiciones. El confundido “progresismo” como doctrina social ya imperante, nos tiene demasiado acostumbrados a la apropiación, el sometimiento, la degradación… de todo lo sagrado ante el insaciable altar del hedonismo.

Puede haber un tercer camino, que quizás no sea el del cardenal Rouco, ni el de la Ministra Aído. El Estado probablemente no esté en condiciones de plantear una “Estrategia Nacional de salud sexual y reproductiva”, tal como aspira. La propaganda de banalización del acto sexual lleva demasiado a menudo el sello de algún ministerio. Sin embargo la Iglesia tampoco, pues la vía de la condena y de la anatema nunca será abrazada por hombres y mujeres que desean crecer en libertad.

Hay un altar en el que la vida se glorifica y ése es el lecho marital, allí donde la oración es caricia y la ternura del amado o la amada se extiende a todo cuanto palpita. Allí el gesto íntimo se globaliza con el poder de nuestro pensamiento y espíritu. Allí la alcoba es templo del hombre y la mujer que en su éxtasis abarcan toda la existencia y con su continuidad se comprometen.

Química pues, pero química del abrazo entre ella y él que explota en un goce sin nombre, y en el instante más sagrado reclaman alcanzar más vida para ponerla bajo su protección y cuidado, bajo la égida de su amor en continua expansión. Química sin fronteras del beso que estremece la piel, epidermis conmovida que no se acaba en un cuerpo, sino que se extiende por una geografía más ancha, por una tierra inmensa; labios extasiados bendiciendo toda la vida, de todos los reinos, allí donde asome; labios temblorosos alabando el misterio insondable de la Creación allí donde se manifieste.

Koldo Aldai

dimarts, 12 de maig de 2009

Els colors dels amics!


Els Amics són com "colors": cadascun amb el seu matís i una manera de ser, que sempre deixen empremta. Hi ha l'Amic de "color verd" : que fa palesa la bellesa de la Vida i hi posa esperança. Ens aixeca els ànims!

Hi ha l'Amic de "color blau" : que sempre té a punt paraules de pau i serenor, tot donant-nos la impressió, en sentir-lo, que ens som al cel o amb el blau profund del mar. Ens fa pujar amunt!

Hi ha l'Amic "color groc" : ens acull i ve a ser com el sol. Ens fa riure, somriure i veure la lluïssor groga dels estels, tot posant-los a l'abast de les nostres mans.

Hi ha l'Amic "color vermell" : que coneix i domina les regles del viure i ve a ser com la nostra sang. Suporta els perills, però mai no minva el seu coratge. És generós i les seves paraules són apassionades i plenes d'un amor ben viu.

Hi ha l'Amic "color taronja" : que ens fa sentir-nos plens de vigor i salut.Enriqueix el nostre esperit amb energies, que són veritables vitamines per al nostre creixement.

Hi ha l'Amic "color gris" : que ens fa valorar el silenci, la interioritat i l'autoconeixement. Indueix a pensar i reflexionar i ens ajuda a aprofundir en nosaltres mateixos.

Hi ha l'Amic "color violat " : que ens aporta tota aquesta essència majestuosa, com la dels reis i els mags. La seves paraules manifesten noblesa, autoritat i saviesa.

Hi ha l'Amic "color negre" : que té molta habilitat en fer aflorar tot el nostre espai interior més fosc, amb paraules sovint dures. Ens parla sense cap mena "d'anestèsia" i, ben segur, amb bones intencions. Ens empeny a considerar molt millor les nostres actituds envers la vida.

...i hi ha l'Amic "color blanc" : que ens revela les veritats que neixen de la vivència i la incorporació de coneixements. Ens ensenya que, no només ell, sinó també tots els altres, tenen veritats per compartir amb nosaltres.

Si els ajuntem tots en un Gran Aplec, veurem l'Arc de Sant Martí de l'Amor!

Autor desconegut

dilluns, 11 de maig de 2009

La força del Cor

Hi ha moments a la vida, i fins i tot diria moments del dia; que l'Ésser Humà és pot arribar a colapsar degut a les tensions diàries, a les pors, inseguretats, crides d'atenció, a la manca d'autostima... que d'una manera més o menys maldestre s'intenta compensar evitant costi el que costi evidenciar la debilitat i inseguretat. Per contra l'Ésser Humà en aquestes circumstàncies pot esdevenir quelcom, diria, que grotesc, imposant el seu criteri sense tenir en compte l'altre, participant en una guerra d'egolatries absurda tant sols pel simple fet d'aconseguir més notorietat, trepitjant qui sigui, sense tenir en compte les conseqüències del seu entorn ni les persones que pot ignorar i/o ferir. El dolor, la por o la ràbia contingudes són emocions que si no estan ben calalitzades poden arribar a transformar-se en l'arma més perillosa i mortífera que l'Home hagi pogut imaginar mai tant per si mateix com per els altres.

Però hi ha quelcom molt poderós, més poderós que qualsevol sentiment o emoció dolorosa, però també és ben cert que no és fàcil dur-ho a terme, sobretot si hem estat inmersos en un context caòtic i emocionalment dèbil.

L'únic autènticament que és capaç de neutralitzar aquesta força, encara que sembli impossible, no és contraatacant amb una potencia més forta (ja que l'únic que aconseguiríem és alimentar aquesta ràbia) sinó no lluitant-hi. Obrir els braços a l'altre transmetent-li tot l'Amor i la Pau interior que podem mostrar. Res i dic res es pot resistir a la força de l'Amor. Al principi costarà i segurament hi haurà rebuix i agressió però tot hi aixi és bo ser pacient i esperar, al final és absurd lluitar. LLuites contra res, més ben dit en realitat es lluita contra un mateix.

Aquí teniu una molt bona il.lustració del tema un video: badly drawn boy- year of the rat mai tant ben trobat. Disfruteu i penseu-hi ! Es podria canviar el Món!


dissabte, 9 de maig de 2009

Fent canvis...


He fet una volta pel laberint d'internet i m'ha fet gràcia un banner amb activitat pròpia. Funciona com un calendari i l'he posat a sota de tot del blog com a contador dels aniversaris d'Una Real Utopia.




Pare i fill

El fill li va preguntar al seu pare, 'Papà, formaries part en el marató amb mi? El pare va respondre, "si" Van anar al marató i el van completar junts. Pare i fill van anar junts a d'altres maratons, el pare sempre deia "si" a les sol·licituds del seu fill d'anar junts en les curses.
Un dia, el fill li va preguntar al seu pare, "Papà, participarem junts en el ' Ironman" El pare li va dir "si" també. El triatló Ironman inclou un 2,4 milles (3,86 quilòmetres) nedant als oceans, seguida per una 112 milles (180,2 quilometres) passeig amb bicicleta, i acabant amb un 26,2 milles (42,195 quilometres) marató al llarg de la costa de Big Island. IMPRESIONANT!!!!!!

Res és impossible en aquest món si el que ens mou està dins nostre, no hi ha cap barrera posible que ens pugui barrar el pas. Les úniques barreres que ens impediran fer coses són les que construim nosaltres mateixos amb la ment.

divendres, 8 de maig de 2009

Vaig aprendre i vaig decidir


Després d'esperar molt, un dia em vaig decidir a triomfar... Vaig decidir no esperar les oportunitats sinó buscar-les jo mateix. Vaig decidir veure cada problema com una oportunitat de trobar una solució. Vaig decidir veure cada desert com l'oportunitat de trobar un oasi. Vaig decidir veure cada nit com un misteri a resoldre. Vaig decidir veure cada dia com una nova oportunitat de ser feliç.

Aquell dia vaig descobrir que el meu únic rival eren només les meves pròpies febleses i que en elles hi tenia l'única manera i la millor per a poder-me superar. Aquell dia vaig deixar de témer perdre i vaig començar a témer no guanyar. Vaig descobrir que no era el millor i que potser mai ho seria. I em va deixar d'importar guanyar o perdre, perquè el que volia era saber-me millor que el dia anterior.

Vaig aprendre que és pitjor deixar de pujar que no pas no arribar al cim. Vaig aprendre que el millor triomf que puc tenir, és poder dir a algú "Amic".

Vaig descobrir que l'amor és més que un simple estat d’enamorament, "l'amor és una filosofia de vida". Aquell dia vaig deixar de ser un reflex dels meus escassos triomfs passats i vaig començar a ser la meva pròpia tènue llum d'aquest present. Vaig aprendre que si no vas a il·luminar el camí dels altres de res serveix ser llum.

Aquell dia vaig decidir canviar tantes coses... aquell dia vaig aprendre que els somnis són solament per a fer-se realitat. Des d'aquell dia ja no dormo per a descansar... ara simplement dormo per a somiar.

Walt Disney

dilluns, 4 de maig de 2009

Arion i el dofí


Arion, cèlebre poeta, havent viscut molt de temps a la cort al servei de Periandre, va voler fer un viatge a Itàlia, a Sicília, com efectivament ho va executar per mar, i després d'haver ajuntat allà grans riqueses, va determinar tornar a Corint. Havent d'embarcar-se en Tàrent, noli un vaixell corinti perquè de ningú es refiava tant com dels homes d'aquella nació.

Però, els mariners estant a alta mar, van acordar fer-lo fora a l'aigua per a apoderar dels seus tresors. . Arion entreveu la trama, i els demana que es contenta amb la seva fortuna, la qual els cedirà molt gustós per tal de que no li treguin la vida. Els mariners, sords als seus precs, només li van donar a escollir entre matar per les seves pròpies mans, i així aconseguiria ser sepultat després en terra, o llançar immediatament al mar. Veient-se Arion reduït a tan estret compromís, els va demanar per favor li permetessin anar amb els seus millors vestits, i entonar abans de morir una cançó sobre la coberta de la nau, donant-los paraula de matar per la seva pròpia mà després d'haver conclòs. Van acceptar-ho això els corintis, desitjosos de gaudir d'una bona estona escoltant cantar al músic més famós del seu temps, i amb aquesta finalitat van deixar tots la popa i es van venir a sentir-lo en mig del vaixell.

Aleshores el astut Arion: adornat meravellosament i posat en peu sobre la coberta amb la cítara a la mà, va cantar una composició melodiosa anomenada Nomo orthio, i havent conclòs, es va llançar de sobte al mar. Els mariners, amos de les seves despulles, van continuar la seva navegació a corinto, mentre un dofí (segons ens expliquen) sobre les seves esquenes al celebre cantaire i el va conduir sobre les seves esquenes a Ténaro. A penes va posar Arion de peus a terra, va anar directament a Corinto, vestit amb el mateix vestit, i va referir el que acabava de succeir.

Periandre, que no donava crèdit al conte de Arion, va assegurar la seva persona i el va tenir custodiat fins a l'arribada dels mariners. Quan aquests van arribar, els va fer compadeix davant d'ell, i els va preguntar si sabrien donar-li alguna notícia d'Arion. Ells els van respondre que es trobava perfectament a Itàlia, i que li havien deixat llevat i bo en Tàrent. Al dir això, de sobte, compareix davant d'ells Arion, amb els mateixos vestits amb que s'havia precipitat al mar; pel que atordits, no van encertar a negar el fet i va quedar demostrada la seva maldat. Això és el que refereixen els corintis i lesbos; i en Ténaro hi ha una estàtua de bronze, no molt gran, en la qual és representat Arion sota la figura d'un home muntat en un dofí. (mitologia grega)

Alguns dies faig classe paret per paret amb l'aula de música i de tant alguns dies sentia unes cançons gravades que els alumnes corajaven a l'assaig. Cada vegada que ho sentia, pensava que preguntaria de què es tractava, ja que aquelles melodies no sabia ben bé perquè, però em recordaven molt fragments dels musicals Mar i Cel o Flor de Nit (Dagoll -Dagom). Però sempre tenia quelcom més urgent a fer, més classes, reunions... i me n'oblidava, deixava de pensa-hi fins a la següent sessió que coincidia en l'espai i horari on tornaven a sonar aquelles melodies que em recordaven els musicals.

Van passar dies i dies i fins i tot setmanes, fins que un dia em vaig decidir a preguntar que era aquella música. La resposta simple: l'assaig de la Cantata de Cantania 2009. Cantània és una activitat adreçada a l’alumnat de segon i tercer cicle de primària. Per a poder-hi participar, el seu professorat de música assisteix a dues jornades de treball a partir de les quals va preparant el repertori amb els nens que faran els concerts. Cada escola té el disc per poder treballar sobre les parts instrumentals des de 6 mesos abans dels concerts. Cada any s’estrena una cantata per a 9 instrumentistes i gran cor. (Auditori)

I sabeu qui és el compositor d'"Arion i el dofí", doncs ni més ni menys que Albert Guinovart que va composar al seu dia els dos musicals que comentava al començament.

Avui és el primer dia dels concerts de Cantania que s'aniran repetint al llarg d'aquest mes. Us deixo amb una de les primeres peces: La cançó d'Arion. tot una troballa.

Per cert sabieu que Cantània fa deu anys?....


diumenge, 3 de maig de 2009

Pandemia solidaria: Koldo Aldai


Una humilde contribución a la cruzada por la solidaridad, contra el virus letal del miedo... Ojalá sea de utilidad.

Pandemia solidaria
La prestigiosa psicoterapeuta norteamericana, Virginia Satir, decía que necesitamos cuatro abrazos al día para sobrevivir, ocho para mantenernos sanos y doce para crecer. A la civilización del miedo sólo le faltaba desaconsejarnos el abrazo imprescindible. Sin embargo ya es un poco tarde. Para cuando vino la prescripción, nosotros ya estábamos pegados los unos a los otros. Ya es difícil separarnos. No deseamos que el miedo siga escribiendo la historia humana. Triste futuro si la otra piel nos resulta extraña, si los cuerpos se temen y rechazan, si el abismo se instala.

El abrazo raramente resulta perjudicial. Máxime en estas situaciones críticas, da vida, no la priva. Permaneceremos pegados, abrazados, ahí nos atraviese el “bichito” de lado a lado. Este mediático virus de la “gripe A” no es letal, pero sí la neurosis que le precede.

Si las epidermis se rehuyen, estamos acabados. El único virus en verdad alarmante es el de la histeria colectiva y su primo el individualismo. Preferimos enfermar de la denominada "gripe porcina", que de reprimirnos el abrazo vital. Preferimos ser contaminados/as con el “terrible germen” a tener que guardar tanta profiláctica distancia. La única enfermedad fulminante es ese alejamiento, ese desafecto del ser humano con su congénere, con el hermano animal, con los demás reinos de la vida, con la Madre Tierra. Si de algo no puede prescindir este mundo es del abrazo fraterno, del tacto sincero.

Lejos de desaconsejarlo, la enfermedad proporciona motivo para el contacto, para transmitir con nuestras manos la salud y la energía necesitadas. En la urgencia de un cuerpo, otro alma puede asomar a la punta de sus dedos sanadores. El milagro de la sanación es sólo dejar que el verdadero amor alcance las yemas. ¿Si bien el vacío, bien plásticos y guantes se interponen, por dónde correrá el amor? Ese amor reparador que a todos nos habita, puede incluso atravesar el caucho, mas no el miedo que hizo vestir los dedos.

Poco sabemos de este tipo de azotes, pero sí lo suficiente como para observar que la mayor plaga es el descuido del/a otro/a. En esta apoteosis de pánicos y desmemorias alentada por medios irresponsables, podemos llegar a olvidar la relatividad del cuerpo, olvidar que somos almas circunstancialmente encarnadas en materia, materia debilitada por el miedo, materia que la histeria torna aún más vulnerable.

Cada año mueren sólo en Europa 40.000 personas por la gripe común. No tememos a un virus estrella que ocupa todas las portadas de los informativos, pero que en realidad en todo el mundo sólo ha causado al día de hoy, 3 de Mayo, diecisiete muertes confirmadas. Tememos la muerte lenta, la civilización depredadora de la salud, incapaz de poner fin a su dañina oferta de asfalto, hacinamiento, contaminación y ruido. Las megaurbes como México D.F. son megaproblema para la salud. En vez de cuestionar el enorme perjuicio ambiental, la raíz de las nuevas enfermedades que generan tan nocivos entornos, sólo se invierte en paliativos: mascarillas, medicamentos... Sin embargo, para que ceda esta suerte de azotes, deberán probablemente caer también máscaras de fuera y adentro.

Busquen los laboratorios su fórmula mágica, el medicamento adecuado destinado a sanar, no a hacer fortuna. Reciban los cuerpos que lo soliciten sus vacunas, pero mientras no olvidemos la medicina preventiva, la fórmula, esa sí infalible, de la tierra cercana, del aire limpio, de los alimentos sanos, de la paz en la mente, del amor en el corazón… Sólo la pandemia de la solidaridad y la hermandad librará a la humanidad de este y futuros azotes que se pueden gestar en la sombra. No necesariamente la sombra de tenebrosas conspiraciones maquiavélicas, basta nuestra pequeña sombra, basta el olvido de quiénes somos y para qué estamos en la tierra, para que se desaten nuevas plagas.

Volemos, si así se tercia, a la patria hermana. México no puede colgar el cartelito de "no pasar". No cunda la paranoia, cunda la epidemia solidaria. No construyamos más fronteras humanas, ya se elevan demasiadas. No creemos en el aislacionismo. ¡México, que tanto nos has dado, estamos contigo! ¡Gente querida, ahora más que nunca, te abrazamos!

Koldo Aldai

divendres, 1 de maig de 2009

Per a pensar un minut (17)


Sawabona... sobre estar sol
No és solament l'avenç tecnològic el que va marcar l'inici d'aquest mil·lenni. Les relacions afectives també estan passant per profundes transformacions i revolucionen el concepte d'amor. El que es busca avui és una relació compatible amb els temps moderns, en la qual hi hagi individualitat, respecte, alegria i plaer per estar junts, i no una relació de dependència, en la qual un responsabilitza l'altre del seu benestar.

La idea que una persona sigui el remei per a la nostra felicitat, que va néixer amb el romanticisme està destinada a desaparèixer en aquest inici de segle. L'amor romàntic parteix de la premissa que som una part i necessitem trobar la nostra altra meitat per sentir-nos complets. Moltes vegades ocorre fins un procés de despersonalització que, històricament, ha assolit màs a la dona. Ella abandona les seves característiques, per amalgamar-se al projecte masculí.

La teoria de la unió entre oposats també ve d'aquesta arrel: l'altre ha de saber fer el que jo no es. Si sóc mans, ella ha de ser agressiva, i així totes les altres coses. Una idea pràctica de supervivència, i poc romàntica, per mes senyals. La paraula d'ordre d'aquest segle és associació. Estem canviant l'amor de necessitat, per l'amor de desig. M'agrada i desig la companyia, però no la necessito, la qual cosa és molt diferent. Amb l'avenç tecnològic, que exigeix mes temps individual, les persones estan perdent la por d'estar soles, i aprenent a viure millor aconsegueixo mateixes.

Elles estan començant a adonar-se que se senten part, però són senceres. L'altre, amb el qual s'estableix un vincle, també se sent una part, No és el príncep o salvador de cap cosa, és només un company de viatge. L'home és un animal que va canviant el món, i després ha d'anar reciclant-se per adaptar-se al món que va fabricar. Estem entrant en l'era de la individualitat, que no té res a veure amb l'egoisme. L'egoista no té energia pròpia; s'alimenta de l'energia dels altres, sigui financera o moral.

La nova forma d'amor, o més amor, té nou aspecte i significat. Apunta a l'aproximació de dos enters, i no a la unió de dues meitats. I sol és possible per a aquells que van aconseguir treballar la seva individualitat. Com mes fora l'individu capaç de viure sol, mes preparat serà per a una bona relació afectiva. La solitud és bona, estar sol no és vergonyós. Al contrari, dóna dignitat a la persona.

Les bones relacions afectives són òptimes, són molt semblants amb estar sol, ningú no exigeix res de ningú i ambdós creixen. Relacions de dominació i de concessions exagerades són coses del segle passat. Cada cervell és únic. La nostra manera de pensar i actuar no serveix de referència per avaluar ningú. Moltes vegades, pensem que l'altre és la nostra ànima bessona i, en veritat, el que fem és inventar-lo al nostre gust. Totes les persones haurien d'estar soles de tant en tant, per establir un dialeg intern i descobrir la seva força personal. En la solitud, l'individu entén que l'harmonia i la pau d'esperit sol es poden trobar dins d'un mateix, i no a partir dels altres.

En percebre això, ell es torna menys critic i més comprensiu amb les diferències, respectant la forma de ser de cada un. L'amor de dues persones senceres és el bé màs saludable. En aquest tipus d'unió, està l'abric, el plaer de la companyia i el respecte pel ser estimat. No sempre és suficient ser perdonat per algú. Algunes vegades cal aprendre a perdonar-se a si mateix...

P.D. Si tens curiositat per saber el significat de SAWABONA, és una salutació usada al sud de l'Àfrica i vol dir:"JO ET RESPECTO, JO ET VALORO, I TEU ETS IMPORTANT PER A MI". Com a resposta les persones diuen: SHIKOBA, que és "LLAVORS. JO EXISTEIXO PER A TU"

Autor:Flávio Gikovate, metge psicoterapeuta.
En aquests posts normalment no hi poso cap comentari ni reflexió personal però revisant-lo crec que he de fer una petita rectificació: s'amplia a qualsevol relació d'Amor, qualsevol relació interpersonal i intrapersonal. Per poder establir una bona relació sana amb l'altre, previament s'ha d'haver establert una bona relació amb un mateix. No es pot estimar a ningú de veritat si abans no sabem estimar-nos a nosaltres mateixos, i quan és així som lliures per estimar i establir les relacions personals el més sanes del món.

Primer de maig

Aquesta jornada de lluita pels drets dels treballadors fou establerta al congrés obrer socialista celebrat a París el 1889. Es decidí que, en homenatge als Màrtirs de Chicago, l'1 de maig seria el dia de protesta i reclamacions obreres. En aquell moment, la gran reivindicació que s'establí fou la jornada de 8 hores. La vaga era l'instrument que es decidí d'emprar cada 1 de maig per forçar el patronat i els Estats liberals a acceptar la jornada de 8 hores.
Més que mai, sobretot ara, és molt important reivindicar un treball digne per tot ésser humà!