diumenge, 27 d’abril de 2008

Existeix la vellesa?

Aquest text em va arribar a les mans ahir vespre, el trobo molt encertat i vull compartir-lo amb tots vosaltres...

Ens fem grans o ens fem vells?
Alguns de nosatres envellim, de fet, perquè no madurem. Envellim quan no acceptem les noves idees i ens tornem radicals i fanàtics.
Envellim quan tot el que és nou ens espanta i ho refusem.
També envellim quan pensem massa en nosaltres mateixos, en els nostres límits, en les nostres malalties i ens oblidem dels altres.
Envellim si deixem de lluitar, de fer el que podem, de moure'ns. Tots estem matriculats a l'escola de la vida, on el Mestre és el Temps.
La vida només pot ser compresa mirant cap enrere. Però només pot ser viscuda mirant cap endavant.
En la joventut aprenem, amb l'edat comprenem...
Els homes i les dones som com els vins: l'edat fa malbé els dolents, però millora els bons.
Fer-se vell no és preocupant; fer posat de vell i comportar-se no com a persona gran, sinó com un vell atrotinat, si que és preocupant. El cos es fa vell, però l'esperit i l'ànim pot ser jove i fer-se gran sense envellir.
Fer-se vell amb saviesa no és envellir.
En els ulls del jove s'hi veu cremar la flama, en els del vell hi brilla la llum.
D'aquesta manera, no existeix l'edat, som nosaltres qui la creem. Si no creus en l'edat, no envelliràs fins el dia de la mort.
Personalment, jo no tinc edat; tinc vida.
No deixis que la tristesa del passat i la por del futur facin malbé l'alegria del present.
La vida no és curta; son les persones les que semblen mortes massa aviat. Fes del passatge del temps una conquesta i no una derrota.
És veritat que no hi ha joventut sense amor ni vellesa sense dolor, però el dolor es pot viure amb amor.
Recopilat i escrit per fra Lluís Vila

dissabte, 26 d’abril de 2008

Per a pensar un minut (2)

La pregària és la primera i l'última lliçó per aprendre el noble art de sacrificar l'ésser als variats senders de la vida. (Gandhi)

Que Déu et torni en amor tot l'amor que hagis donat i tota l'alegria i la pau que hagis sembrat al teu voltant, a tot el món.(Mare Teresa de Calcuta)

Espero que tinguis suficient felicitat per fer-te dolç, suficients proves per fer-te fort, suficient dolor per mantenir-te humà suficient esperança per ser feliç, les persones més felices no sempre tenen el millor de tot. La felicitat espera aquells que ploren, aquells que han estat danyats, aquells que busquen, aquells que tracten, perquè només ells poden apreciar la importància de les persones que han tocat les seves vides. No pots anar feliç per la vida fins que deixis anar els teus fracassos passats i els dolors del teu cor (Mare Teresa de Calcuta)

Serem capaços alguna vegada de contenir els nostres esforços, incendiar el foc, humitejar l'aigua i afegir-li color a la rosa? (A. De Mello)

La pau comença amb un somriure. (Teresa de Calcuta)

No tots els que tenen els ulls tancats estan adormits. Ni tots els que tenen els ulls oberts poden veure. (A. De Mello)

La mesura de l'amor és estimar sense mesura.(A. De Mello)

Quan el teu cor respongui instintivament a les alegries i a les penes dels altres, sabràs que t'has desprès de teu jo i hauràs assolit l'experiència de la teva "uni-corporeïtat" amb la raça humana... i a la fi haurà triomfat l'amor. (A. De Mello)

Monjos i violència?


Aquest és un correu que m'ha arribat ara mateix i crec que val molt la pena fer-ne difusió!!!!!!!!


Aquí teniu els monjos que han causat les violències a Lhassa !!!

Cal difondre-ho arreu! El govern xinès és pitjor encara del que pensàvem. Tot i la imaginació que hi hem posat!
Veieu com la Xina fa la desinformació.

Aquí teniu una foto de militars xinesos a punt de vestir-se amb hàbits de lames tibetans.

Recordeu la informació: els monjos de Lhasa van dir que s'havien quedat tancats sense intervenir per res en les manifestacions.

La foto ha passat per Itàlia i França i ara arriba a nosaltres. Seria desitjable que travassés totes les fronteres i la veiés el món sencer. Cal fer-ne via per no donar temps que Yahoo filtri els missatges.

A diffuser largement ! ils sont encore pire que ce que l'on pensait. Et pourtant on a de l'imagination !

Comment la Chine fait de la désinformation...

Photo des militaires chinois s'apprêtant à revêtir des robes de bonzes....

Introduction : Les moines de Lhassa ont dit qu'ils étaient enfermés et n'étaient pour rien dans les manif. Certains le savaient depuis le 20

La photo est passée par l'Italie et revient vers nous. Nous espérons qu'elle franchira toutes les frontières et sera vue dans le monde entier. Il faut faire vite, Yahoo filtre même nos messages en France !

dijous, 24 d’abril de 2008

Un pensament, un regal

Fa alguns dies a l'escola se'ns va fer un regal molt especial :una frase que va arribar a tots els presents. En desconeixíem l'autor i ja l'hem trobat: es tracta de Reinhold Niebuhr, però no és un autor molt conegut. De fet molta gent l'ha adaptada, el que confirma que és viva i ja forma part de la tradició oral. Jo us ofereixo la versió que m'agrada a mi.


Que la vida em concedeixi serenitat per acceptar que hi ha coses que no puc canviar, el valor de canviar allò que pugui canviar-se, i la saviesa per distingir-ne la diferència

dissabte, 19 d’abril de 2008

Bell arlequí


Bell arlequí
d’ulls celestes i càndics
que somrius des de la posta a l’alba,
perderes les ales al venir fins aquí
i d’angel fores bell arlequí.

La lluna et gronxa a la nit
el sol t’acompanya fins a la seva fi
i et dona vida i alegria
per seguir fins l’infinit.

dedicat a un nen amb la Sind. Angelman

Una terra inhòspita?


Islàndia…fa alguns dies alguns reportatges, lectures i records m'han fet pensar sobre la vida i la història d’aquest país on actualment hi viuen unes 300.000 persones. Fa uns anys vaig tenir la sort de viatjar-hi i em va sorprendre agradablement que la nostra guia, una estudiant d’uns vint anys, es mostrés extremadament respectuosa amb la natura. No es limitava a ser-ho ella; amb fermesa però sense perdre l’amabilitat i el somriure, impedia que cap dels turistes del grup, deixés caure cap burilla de cigarreta a terra, arrenqués herbes o trepitgés fora del camí marcat. En veure-la fer pensava amb tristesa en els nostres boscos i camps farcits de deixalles de tota mena i en el poc respecte que en general es tenia a casa nostra per la natura. En aquell temps-fa uns quinze anys- era impensable que un guia turístic a Catalunya exigís als visitants aquell respecte i aquella cura, entre altres raons perquè no els podia mostrat un paisatge tan immaculat i net. No cal dir que actualment la situació no ha millorat a casa nostra, ans al contrari, no ha fet més que degradar-se d’una manera vertiginosa.
Aquella noia em recordava al meu pare caminant pel bosc amb aquella mateixa cura i respecte. Ell, quan érem petits, ens duia al bosc de tant en tant. En aquells matins de tardor o primavera, el pare es transformava: ja no era el senyor enfeinat i encorbatat, el sentíem lliure, alerta, content, molt proper a nosaltres. Amb els ulls brillants, amb la il·lusió i el respecte d’aquell que entra en un temple, ens feia parlar en veu baixa per no destorbar els animals, ens inculcava respectar les plantes o els bolets no comestibles, deixar la molsa al seu lloc, conèixer les plantes remeieres, tenir tots els sentits alerta per reconèixer i interpretar el que el bosc ens deia, tot procurant que res no mostrés el nostre pas. Seguir-lo era com anar darrera un avantpassat nostre caçador-recolector, (ell, però, només caçava bolets) meravellant-se davant de cada planta, cada ocell, cada pedra, tot descobrint els senyals de la presència o absència del que buscàvem: humitat o sequera, flaire, ombra, fullaraca o soques podrides, orientació envers el sol, cicle lunar, temperatura, vent, la textura…tot aprenent a reconèixer aquells bolets que eren comestibles i aquells que, tot i ser tan bonics, podien ser mortals.
Eren els anys 60 i, a prop de Terrassa on vivíem, alguns boscos s’anaven esclarissant amb urbanitzacions. Arreu apareixien petits abocadors incontrolats davant l’impassibilitat de les autoritats, però encara es podien trobar fent una passejada a peu, boscos on hi haurien pogut viure follets, on encara hi regnava la màgia i el misteri. Els arbres estaven sans, el sotabosc era net i hi sovintejava la molsa, no hi havia pràcticament erosió i sobretot, no havíem patit tants incendis.
Aquell respecte que havíem viscut a casa, em va sorprendre de trobar-lo a Islàndia amb la força del consens de tota la població i les institucions. És cert que a Islàndia la pressió demogràfica és molt baixa -el clima i la natura inhòspita, així com les poques hores de llum diürna a l’hivern, no el fan un lloc gens envejable per a viure-hi- el que permet mantenir la natura immaculada però la qüestió que m’intrigava era perquè allí hi havia tan respecte i consciència ?
De fet la resposta l’he trobat en la història: La natura allí no és tan immaculada com sembla. En l’actitud dels islandesos hi influeix sens dubte el fet d’haver experimentat de forma greu la degradació de la seva illa. La natura a Islàndia és molt fràgil: en molts pocs anys els primers pobladors de l’edat mitjana, amb l‘intent d’introduir-hi la ramaderia i amb la tala d’arbres van destruir el mantell vegetal i els boscos- que ja no s’han recuperat mai més- i van patir fam i mortaldats per aquesta causa. Als islandesos la natura els va ensenyar a respectar-la i ells han après bé la lliçó: Ara respecten i fan respectar la seva fràgil natura.
Aquí els nostres avantpassats ens van llegar en bon estat una terra prodigiosa, tenim un clima molt més benigne i un mantell vegetal molt més resistent que a Islàndia, però en menys de 50 anys l'hem malmès d’una forma que pot arribar a ser irreversible. La sequera és un senyal, un crit d’alarma, com ho són els boscos de pins guarnits de nius de processionàries o els arbres ressecs envaïts de líquens. Serà el nostre llegat una terra inhòspita ?
Crec que els islandesos tenen moltes coses per ensenyar-nos. Per ells la prioritat absoluta és educar nens i nenes responsables, sans i feliços. L’estat garanteix als progenitors nou mesos de permís remunerat, a repartir entre pare i mare, quan neix un nadó. L’educació de primera categoria és gratuïta i igual per tothom, l’escola pública acull des dels fills dels milionaris als fills dels obrers. En altres àmbits també són modèlics: el sistema de calefacció de les cases a base de les aigües termals és un exemple d’aprofitament dels recursos intel·ligent i gratuït. Si gratem també trobarem coses que no ens agradin d'Islàndia, però en general és un país on es prioritza la salut de la societat a través de la qualitat de les decisions polítiques. Serà el nostre llegat una societat malalta?

divendres, 18 d’abril de 2008

Per a pensar un minut (1)

Quan tenim por ho volem controlar tot. Confia en la vida. Tot el que ens cal és aquí, esperant-nos. Estimar significa deixar marxar la por. Dintre del nostre cor, o bé hi ha amor, o bé hi ha temor.


Estima! Estima-ho tot sense demanar res a canvi. Tindràs el firmament estelat a l'abast de les teves mans.


De vegades la nostra llum es projecta, però tan sols s'encén gràcies a alguna altra persona. Cadascun de nosaltres està en deute amb les persones que han fet lluir aquesta llum.

"L'acció bona ens fa feliços. La dolenta ens destrueix" (Vicenç Ferrer).

“S’ha d’entrenar la ment i l’esperit per saber viure en pau enmig de les tempestes del món” (Vicenç Ferrer)

“La clau de la felicitat està en l’equilibri espiritual de voler-se a si mateix i estimar als altres” (Vicenç Ferrer)

"Tot esdeveniment dolorós tanca una llavor de creixement i d’alliberament" (Anthony de Mello)


“Estar en pau en si mateix és el mitjà més segur de començar a estar-ho amb els altres” (Fray Luis de León)

“No n’hi ha prou de compartir les idees amb el pròxim. S’ha de compartir la vida” (Tagore)

“Quan es fa el be és precís fer-ho alegrement (Talmud)

“Res és tan important com el moment present” (Gohete)

“La vida flueix com els rius i ningú pot banyar-se dues vegades en la mateixa aigua (Tagore)

“L’humor és la medicina de Déu”(Henry Ward Beecher)

“Viure és nèixer cada instant (Erich Fromm)

“Allunyat de la saviesa que no plora, de la filosofia que no riu i de la grandesa que no s’inclina davant els nens” (Kahlil Gibran)

La Vida
La vida és una oportunitat, aprofita-la.
La vida és bellesa, admira-la.
La vida és beatitud, assaboreix-la.
La vida és un somni, fes-ho realitat.
La vida és un repte, afronta'l.
La vida és un joc, jugar-lo.
La vida és preciosa, cuida-la.
La vida és riquesa, conserva-la.
La vida és un misteri, descobreix-ho.
La vida és promesa, compleix-la.
La vida és amor, gaudir-lo.
La vida és tristesa, supera-la.
La vida és un himne, canta'l.
La vida és una tragèdia, domina-la.
La vida és aventura, viu-la.
La vida és felicitat, mereix-la.
La vida és vida, defensa-la.
(Mare Teresa de Calcuta)

diumenge, 13 d’abril de 2008

El decreixement

"¿Per què no prioritzem les necessitats dels 5.000 milions d’éssers indefensos? No es pot admetre que sigui més fàcil tècnicament anar a la Lluna que no pas fer pous perquè tothom disposi d’aigua potable. L’educació no pot ser aliena a aquesta problemàtica moral. (...) L’ecopedagogia del decreixement no és una ideologia més, és l’única manera de salvar la vida a la Terra”.

Qui diu això és Joan Mallart, catedràtic de didàctica de l’U.B. en un article dins el monogràfic” Fer-nos grans en una societat (in)sostenible” de la revista Escola catalana núm. 446, gener 2008. Fa uns dies vaig fullejar la revista i em va sorprendre que J. Mallart qüestionés el desenvolupament sostenible i que es posicionés clarament per promoure politiques de decreixement. La idea de decréixer, em va semblar un sinònim de tornar enrera, potser massa radical i sense acabar de llegir-ne els arguments, la vaig descartar. Però la proposta m’intrigava i uns dies més tard, l’he tornat a rellegir i m’ha semblat que valia la pena fer-vos-en cinc cèntims.
Joan Mallart pensa que és urgent promoure a les escoles i arreu l’ecopedagogia del decreixement, com una formidable eina d’educació en valors. En parla com de la “didàctica d’una consciència planetària” en la que es supedita el nostre benestar a la supervivència de l’espècie, tot proposant una manera de viure més frugal, un humanisme que eduqui en la solidaritat i en la renúncia de comoditats personals a favor d’un col·lectiu global
Quan defensa la necessitat de fer politiques de decreixement, parteix sempre de l’educació que ha de promoure, segons ell, un canvi d’hàbits i l’objecció al consum indiscriminat.

Per fer més entenedora la seva posició, compara el creixement amb el decreixement i amb l’intent actual de trobar un camí del mig, amb el desenvolupament sostenible.
Així doncs, si el creixement promou que es fabriquin objectes fràgils perquè se'n tornin a comprar de nous de pressa,
el creixement sostenible fa negoci amb els productes "biològics",
mentre que el decreixement proposa fabricar productes útils, sòlids i reparables perquè durin més temps.
Si el creixement consisteix en pol·luir i riure-se'n
i el creixement sostenible segueix pol·luint per donar feina als despol·luidors,
el decreixement proposa, en canvi, eliminar la pol·lució a la mateixa arrel, tancant les fàbriques que pol·luen.
Si el creixement comporta fer la guerra per animar la industria de l'armament
i el creixement sostenible consisteix a fer la guerra per mantenir la industria de l'armament,
el decreixement consistiria en jutjar els comerciants d'armes en tribunals internacionals i desmantellar les fàbriques...

Tanmbé proposa potenciar molt els valors com el d'ésser en lloc de posseir, la qualitat en lloc de la quantitat, allò petit, potser ínfim, en lloc d'allò gran o desmesurat, la diversitat en lloc de la uniformitat, la col·laboració en lloc de la competència, la participació democràtica en lloc de la jerarquia...

Finalment en Joan Mallart ens diu que: "(...)desplaçar l’objectiu de la vida ens ha de conduir a trobar el valor de les coses petites, de cada dia, que tenim més a l’abast: l’amistat, les relacions humanes, el temps lliure, el plaer de la conversa tranquil·la...I també l’art, la cultura, la literatura, la poesia, el teatre, la música, el paisatge...Moltes d’aquestes petites coses que han estat les grans coses que han donat sentit a la vida de tanta gent i que ara podem tenir l’oportunitat de redescobrir si ens convencem que el que realment importa és ser-hi tots i no pas créixer desmesuradament. "

dissabte, 12 d’abril de 2008

Carta del 2070 o la guerra de l'aigua






Estem a l'any 2070
Ja he fet els 50, però la meva aparença és la d'algú de 85. Tinc seriosos problemes renals perquè bec molt poca aigua. Crec que em queda poc temps. Avui sóc una de les persones més velles d’aquesta societat.
Recordo quan tenia cinc anys. Hi havia molts arbres als parcs, les cases tenien bonics jardins i jo podia gaudir d'un bany quedant-me sota de la dutxa durant una hora. Tot era molt diferent.
Ara usem tovalloles humitejades en oli mineral per netejar la pell. Abans totes la dones mostraven les seves boniques cabelleres. Abans el meu pare rentava el cotxe amb l'aigua que sortia d'una mànega. Avui els nens no creuen que l'aigua s'utilitzava d'aquesta manera. Ara ens hem de rapar el cap per mantenir-la neta sense usar aigua.Recordo que hi havia molts anuncis que deien "CUIDA L'AIGUA", només que ningú no li feia cas; pensaven que l'aigua mai no es podia acabar. Ara, tots els rius, preses, llacunes i mantells acuifers estan irreversiblement contaminats o esgotats.
Immensos deserts constitueixen el paisatge que ens envolta per tots costats. Les infeccions gastrointestinals, malalties de la pell i de les vies urinàries, són les principals causes de mort. La indústria està paralitzada i la desocupació és dramàtica. Les fàbriques desanilizadores són la principal font d'ús i et paguen amb aigua potable en lloc de salari. Els assalts per un bidó d'aigua són comuns als carrers deserts. El menjar és 80% sintètic. Abans la quantitat d'aigua indicada com a ideal per beure eren vuit vasos per dia per a una persona adulta. Avui només puc beure mig vas. La roba és descartable, la qual cosa augmenta la quantitat d’escombriaires; vam haver de tornar als pous cecs (cambra sèptica) com el segle passat perquè les xarxes de clavegueres no es poden usar per falta d'aigua.
L'aparença de la població és horrorosa, cossos defallits, arrugats per la deshidratació, plens de nafres a la pell pels raigs ultraviolats que no tenen la capa d'ozó que els filtraven en l'atmosfera.
Per la sequedat de la pell una jove de 20 anys està com si tingués 40. No es pot fabricar aigua, l'oxigen també està degradat per falta d'arbres el que va disminuir el coeficient intel·lectual de les noves generacions. Els científics investiguen, però no hi ha solució possible. Es va alterar la morfologia dels espermatozoides de molts individus. Com a conseqüència hi ha molts nois amb isuficiencies, mutacions i deformacions.
El govern fins i tot ens cobra per l'aire que respirem, 137 m3 per dia per habitant i adult. La gent que no pot pagar és retirada de les "zones ventilades", que estan dotades de gegantins pulmons mecànics que funcionen amb energia solar. No són de bona qualitat, però es pot respirar. L'edat mitjana és de 35 anys. En alguns països van quedar taques de vegetació com el seu respectiu riu que és fortament vigilat per l'exèrcit. L'aigua es va tornar un tresor molt cobejat, més que l'or o els diamants .Aquí en canvi, no hi ha arbres perquè gairebé mai plou, i quan arriba a registrar-se una precipitació, és de pluja àcida. Les estacions de l'any estan severament transformades per la proves atòmiques i de les indústries contaminants del segle XX. S'advertia que calia cuidar el medi ambient i ningú no va fer cas.
Quan la meva filla em demana que li parli de quan era jove, descric el bonic que eren els boscos. Li parlo de la pluja, de les flors, de l'agradable que era donar-se un bany i poder pescar als rius i a les preses, beure tota l'aigua que volgués. I el saludable que era la gent. Ella em pregunta: Llavors, sento un nus al coll.
- Papà! Perquè es va acabar l'aigua?
No puc deixar de sentir-me culpable, perquè pertanyo a la generació que va acabar destruint el medi ambient o simplement no tenim en compte tants avisos. Ara els nostres fills paguen un preu alt... Sincerament crec que la vida a la terra ja no serà possible dins de molt poc perquè la destrucció del medi ambient va arribar a un punt irreversible. Com m'agradaria tornar enrere i fer que tota la humanitat hagués comprès això...... quan encara podíem fer alguna cosa per salvar el nostre planeta Terra!
Document publicat a la revista “Crónica de los Tiempos” abril del 2002.


Aquesta carta comença a no ser una fantasia que un dia algú potser, amb una imaginació negativista, va escriure. Per desgracia podria arribar a ser una realitat prou real, valgui la redundància, si no fem entre tots quelcom per despertar la cosciència del Món.
La sequera que estem patint ja fa mesos que perdura i no sembla que ha curt termini es produeixin canvis significatius. Quan aixequem els ulls al cel veiem un cel blau quasibé sense nuvols, i si tenim la sort d'aixecar-nos un dia i veiem un cel tapat és molt possible que la pluja sigui minsa o que els fronts previstos passin de llarg. Els pantans cada cop estan més buits i la poca aigua que els hi resta quasibé no és útil ja que es fa malbé. Continua l'emisió de gasos, l'efecte hivernacle i la tala d'arbres tot perllongant sequeres. I enmig d'aquest context s'inicia la guerra de l'aigua: qui està disposat a compartir els recursos, qui vol quelcom a canvi per treure'n beneficis.... Encara que pot arribar a semblar aquest text no és cap relat d'Edgar Allan Poe, és un breu i simple reflex de la realitat.
Tot i així, cada cop més es va despertant una consciencia que poc a poc sembla que es va posant en marxa. Són uns petits pasos en un intent de modificar el futur de la Nostra Terra.
Obrim els ulls, mirem més enllà, dins el nostre cor i segur que trobarem la resposta. El passat no existeix, el futur no està escrit, l'únic real i important és l'Ara. Podem transformar un Món encara que sigui difícil però no impossible. Recorda que no hi ha res impossible! tot és dins teu!

diumenge, 6 d’abril de 2008

El blog va creixent

Hola de nou. Ja fa dies que no puc dedicar-me a la realutopia, amb prou feines faig una ullada al blog i comprovo que creix i mostra vitalitat i alegria. Per sort l'Aina en té cura, com d'una planteta a la que cal regar i mimar, tot assegurant-li la pluja fina de l'actualitat, els ratjos de sol de la clarividència i l'aire fresc de la creativitat.

dissabte, 5 d’abril de 2008

Contes verticals

EL MIRALL

L'EULÀLIA, abans de sortir de casa, sempre es mira al mirall del rebedor,
NO fos cas que hi hagués alguna cosa en el seu aspecte que fes riure a la gent.
SAP que és molt important causar bona impressió. Avui li ha semblat veure
COM una mena de taca a l'abric. En moure's però s'ha adonat que no era l'abric.
HA observat amb deteniment aquella taca i ha vist que era al mirall. Cap producte ha
TRASPASSAT el teixit de l'abric. Acosta la mà al mirall, vol treure la taca amb
EL dit. Però en el precís moment que la punta del dit entra en contacte amb el
MIRALL, aquella superfície llisa i freda cedeix, l'Eulàlia és xuclada per complet...
Així comença un dels contes de l'Alegria Julià en el seu darrer llibre "Contes verticals". Sembla interessant no trobeu? El més interessant però, rau en que cada conte es pot llegir en línia horitzontal i a la vegada en vertical (la primera paraula de cada línia està amb negreta i majúscula). Segueix, d'una nova forma creadora, l'estructura dels poemes acròstics, la novetat se centra que si els poemes prenen la lletra com a unitat de lectura els poemes prenen la paraula, segons les pròpies paraules de Màrius Serra.
Per la seva originalitat i qualitat també, i no menys important, la seva vàlua com a persona i companya de feina, us proposo llegir aquest llibre i endinsar-vos a un món màgic i sorprenent!
Gràcies Alegria!!!

dijous, 3 d’abril de 2008

National heroes

Aquests darrers dies he navegat per diversos blogs d'amics i amigues meves, ja que estem iniciant els primers passos de la nostra utopia, per conèixer quins aires es respiraven, com estaven estructurats, quins comentaris es feien ...
No sé ben bé si va ser pel titol, pel missatge en si amb el qual hi estic totalment d'acord, per la meva vinculació amb "Pau Casals" o potser la barreja de tot plegat que em va venir de gust compartir aquest escrit amb tots vosaltres.
Fora de qualsevol concepció política, social, de territori o nació, els herois de veritat traspassen fronteres i esdevenen universals per a tota la humanitat.
NATIONAL HEROES- PAU CASALS
Els personatges que ha donat Catalunya no sempre són de l'alçada de'n Mas, en Carod o en Duran i Lleida, polítics de cotxe oficial i dinar pagat pel poble, sinó a vegades, alguns, sobrepassen els límits de la grandesa humana. I d'entre ells destaco la figura universal de Pau Casals. Hauríem d'estar agraïts de tenir entre les nostres personalitats públiques, aquest patriota que ha esdevingut un dels referents musicals més importants del món.
http://jordicerda.blogspot.com/ (diari de ruta: Jordi Cerdà)
P.D. en el blog hi trobareu també el video del discurs de Pau Casals a la ONU