dilluns, 28 de juny de 2010

L'Estatut sentenciat

Poques vegades em posiciono políticament, ja que sempre he pensat que aquest blog no és tècnicament d'àmbit polític, encara que es podria dir que no es pot desvincular mai l'espiritualitat i la política, tal com diria R. Panniker. Però avui, en aquests moments no puc evitat fer-ne esment, i obviament no en puc ser objectiva ...
El Tribunal Constitucional ha aconseguit dictar sentència sobre l'Estatut, després de quatre anys de deliberacions. La sentència retalla els articles de l'Estatut que fan referència a l'ús preferent del català a les administracions i al poder judicial, i també vincula els símbols nacionals a una "nacionalitat", i no pas a una "nació", encara que Catalunya continuï definida així al preàmbul de l'Estatut.
i ara què hem de fer???

dijous, 24 de juny de 2010

De nit màgica a nit tràgica

Aquest matí qui més i qui menys ens hem llevat amb un regust amarg de la nit més curta de l'any. El que es preveia una vetlllada i revetlla amb gresca i xirinola, amb focs d'artifici i coca, ha esdevingut per un grup nombrós de joves que volien passar la revetlla a una platja, la nit més negra i dràmatica de la seva vida.

Tot es va iniciar quan un grup de joves van baixar d'un tren de Rodalies i anaven cap a la platja a celebrar la nit de Sant Joan. Ningú sap ben bé perquè però en comptes de passar pel pas reglamentari van decidir travessar la via a peu, morint uns dotze joves i catorze resultant ferits, tres dels quals estant en aquests moments en estat crític en ser atropellats per un tren de llarg recorregut quan travessaven la via.

Mirant aquest matí les noticies no deixaves de veure imatges dantesques. No tant pel que s'estava transmetent via televisió sinó les imatges que anaven formant-se al cap al llarg de les explicacions i declaracions que s'han anat produit. Un drama que des de quarts de dotze de la nit encara ara dura. On l'únic que resta es intentar recopilar els fets i donar suport i consol a uns pares i families d'uns joves, quasibé nens, que per pura inconsciencia van truncar la seva vida. Pèrdues irreparables....

dimecres, 23 de juny de 2010

Una nit màgica


La nit de Sant Joan
Llums, gresca i xerinol·la,
espanta-sogres, piules i cohets,
cel·lebrant l'estiu que comença
la nit de Sant Joan, amb el cor pres.

Gotes de suor que rellisquen
per les galtes vermelles de la calor,
d'un munt de fogueres enceses
que cremen rampoines sense valor.


L'un ha donat una cadira,
la mare, un vell tocador,
el fuster, una taula atrotinada,
i jo, el meu cavallet de cartró.
Les flames s'enlairen a la conquesta
d'un ninot de fusta que, al bell munt,
controla aquella gran batalla,
on bé sap que serà l'últim vençut.


Ja només en queden cendres
i una forta olor de socarrimat
que el vent s'endú, mentre la quitxalla,
dança al voltant d'un general ja cremat.

I l'estiu tot just desperta,
i encara, quan acabi, tots recordaran
l'esperit emocionat i d'alegria,
d'aquella nit, nit de Sant Joan

Autor: Àngels Torres

dilluns, 21 de juny de 2010

Dia mundial de l’Esclerosi lateral amiotròfica (ELA)

En motiu del Dia Mundial de la malaltia, des de la Fundació Catalana d’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELACAT), llencem una CRIDA SOLIDÀRIA amb l’objectiu de donar a conèixer la malaltia i la seva problemàtica a la societat i recaptar fons per l’atenció a les persones afectades.

COM POTS AJUDAR?

• INFORMA’T!!! No restis indiferent a la realitat que t’envolta. Dedica uns minuts a conèixer la malaltia. Mira el PowerPoint adjunt al missatge.
• Ajuda’ns a fer difusió. REENVIA AQUEST MISSATGE A TOTS ELS TEUS CONTACTES!!! Fem una cadena solidària, volem arribar a tothom!!!
• FES-TE COL•LABORADOR. Fes-nos arribar el full de col•laboració que adjuntem a aquest missatge o contacta amb nosaltres per telèfon 937665969, per mail ela@elacat.org o al nostre Facebook.
PER QUÈ?

• Amb la teva aportació contribueixes a millorar la qualitat de vida de les persones afectades d’ELA i de les seves famílies. Des de la fundació els oferim Atenció a Domicili en les àrees de Treball Social, de Teràpia Ocupacional i Psicològica i posem a la seva disposició un Banc de Productes de Suport.
• Reenviant aquest missatge, contribueixes a fer difusió sobre la malaltia i a crear una societat sensibilitzada i compromesa amb les necessitats dels afectats.

ACTES DE DIFUSIÓ PROGRAMATS PEL DIA 21:

• Entrevista a COMRàdio, al programa El dia a la COM, entre les 10:20h i les 10:45h.
• Entrevista al programa Els Matins de TV3 de 11:10h a 11:20h.
• Entrevista a un malalt d’ELA a la contraportada de El Periódico de Catalunya del diumenge 20 de Juny.
http://www.elperiodico.es/ca/noticias/opinio/20100620/susanna-rojas-els-aconsello-tots-que-visquin-present/337729
• Notícia a la web de Catalunya Ràdio.
http://www.catradio.cat/pcatradio3/crItem.jsp?seccio=seccio&idint=2395

El nostre agraïment especial a David López i Toni Espelta ( grup MADAMME LA ROUGE) per la música del PowerPoint.

Si vols més informació: www.elacat.org (actualment en remodelació, disculpeu les molèsties)
Aquí tens els enllaços d’un parell de reportatges sobre l’ELA:
http://www.rtve.es/noticias/20091026/puedo-pero-aun-puedo-lucha-diaria-enfermo-ela/297351.shtml
http://vimeo.com/4899803

De silencios y Misterio (En apoyo de Joxe Arregi):Koldo Aldai


En medio del duro invierno ya escribimos a favor de Joxe Arregi, pero la fuerza de su humildad y discreción enterró bajo la nieve nuestras palabras que glosaban su figura entrañable, su actitud valiente. Estalla hoy el verano y en medio de su luz inmensa, de su calor ya generoso, pedimos palabra. No renunciaremos a apoyarle en estos difíciles momentos.

En realidad no sólo deseamos manifestarnos a favor de nuestro amigo franciscano de Aranzazu, deseamos hacerlo también en defensa de las mínimas libertades. Suena extraño, triste en alguna medida, tener que escribir en el siglo XXI, en el corazón de Europa, un alegato por la libertad. Sin embargo, es preciso hacerlo. Ésta se encuentra cercenada, no ya en el ámbito político o cultural, sino en el terreno en el que, se supone, debería haberse consagrado en su más plena expresión, el terreno del espíritu. Crecer en el espíritu, es crecer en libertad. Es inconcebible el desarrollo evolutivo, ya personal, ya colectivo, sin libre albedrío.

Somos uno con Joxe pidiendo la palabra y revelándose serena y razonadamente ante la decisión del conservador obispo de Donostia que le exige silencio o destierro al otro lado del Atlántico. El pensamiento único, tan desplazado en tantos ámbitos de la vida, se acentúa y perpetúa en el ámbito de la Iglesia católica. ¿Cuánto miedo a perder monopolio, poder y privilegios encierra el pensamiento único? Deberían saber sus purpurados defensores que absolutamente nada se puede prolongar en el futuro por esos medios, menos aún el mensaje perenne, excelso, sublime del amor fraterno de Jesús. El futuro no dejará vestigio de procedimientos injustos y arbitrarios, de una fe cerrada e interesada.

¿A qué temen tanto los Munillas y los Roucos? ¿De dónde tanto terror a una fe cristiana renovada, abierta y positivamente fecundada? Difícilmente unas prácticas abusivas e intolerantes se pueden avenir con la “buena nueva” inclusiva, aglutinante, universal de Jesús. El de ellos pareciera semejarse más a ese otro Dios, que también nos ha acompañado a lo largo de toda la historia, en muchas latitudes: el Dios gris de las privilegiadas castas sacerdotales de tantas religiones que en tantas circunstancias se ha querido perpetuar a través de la impostura, el Dios de la amenaza modelado a imagen y semejanza de espurios intereses, el Dios colmado de honores, pero diseñado para servir a muy personales voluntades.

Ha sido el encuentro interreligioso lo que nos ha proporcionado la gracia de conocer a Joxe hace ya seis años. Pocos dudan a estas alturas de que por ahí avanza el futuro: credos que se encuentran, se nutren, se recrean y juntos testimonian fe y esperanza ante el mundo. Pocos dudan que el camino es sumar y no restar, es colaborar y compartir, es unirnos en el supremo respeto de la diversidad, es comunión en la esencia y pluralidad en las formas. El único inconveniente es que esos pocos adictos a la palabra última y la unidad uniformante, aferrados a sus gastados catecismos, prebendas y privilegios, pretenden gobernar la Iglesia. Sin embargo nada pueden los adalides del pensamiento único ante el progreso de la conciencia.

Las palabras de Joxe en su escrito son las nuestras cuando apunta que se diluyen las fronteras entre los de dentro y los de fuera de la Iglesia oficial: “…todos somos buscadores, peregrinos, hermanos, y todos nos movemos, vivimos y somos en el corazón de Dios.” Mientras un nuevo “nosotros” cobra un color, una fuerza incontenible, una amplitud hasta ahora desconocida, el “nosotros” monocolor y caduco, limitado a los adeptos a los dogmas y doctrinas incontestables, trata de eternizarse por la fuerza de la imposición. No hace falta atravesar Gibraltar para toparse con las más rígidas expresiones del fundamentalismo religioso.

Sr. Munilla, Vd. ya se ha revelado en su verdadera faz. Demasiado pronto ha acabado el “paripé” que se montó ante los medios de comunicación, simulando una actitud conciliadora. Cuesta creer que Vds., tal como afirman en la nota emitida por el obispado sobre el caso, vayan a trabajar por la unidad en el seno de la Iglesia, máxime cuando la verdadera Iglesia de Jesús ni siquiera se ciñe al ámbito en el que Vds. pretenden ejercer su férrea autoridad… Hay mucho Jesús más allá del cristianismo católico, más allá de la Conferencia Episcopal y el territorio que tratan de delimitar con destierro y excomulgación.

No sé si Vd. es consciente de hasta qué punto amamos las libertades, Sr. Munilla. No debería yo recordarle que la fraternidad de Jesús jamás puede encarnar si no es en el marco de la más absoluta y exquisita libertad. Vds. construyen un bunker, no una Iglesia, y entre los gruesos muros de sus verdades exclusivas, sobre la dura losa de las pautas incuestionables no puede florecer la fértil comunión, la gloria, cada día renovada, del ancho y colorido Reino de Dios.

La libertad es la esencia de nuestra dignidad y la dignidad es el regalo supremo e irrenunciable de la presencia de Dios en nosotros. Sr. Munilla, Vd. no tiene ningún derecho a cercenar las libertades que Dios ha dado a los católicos guipuzcoanos, menos aún en el nombre de Jesús. El báculo que le han otorgado no le permite exiliar la disidencia. Integrar al otro, a la otra en su sentir diferente es el verdadero reto de la autoridad de cualquier orden, máxime de quien se atreve a pronunciarse en el santísimo nombre del Ungido.

La nueva, amplia y universal Iglesia fiel al llamado inmortal de Jesús, la nueva y eterna alianza de los hombres y mujeres tocados de fraterno amor, está ya en marcha y Vds. no la pueden, de ninguna de las formas, detener porque desborda su institución, porque ya ha arraigado en lo profundo de millones de corazones de todas las latitudes.

Aquellas letras invernales que por respeto a la voluntad de Joxe no llegamos a difundir, entre otras cosas decían: “Joxe enmudece y a nosotros nos toca escrutar silencios. Sobre todo el silencio de la naturaleza ahora blanca e inmaculada. Esta bendita madre nos dice que todo cambia y evoluciona. Ese libro universal nos susurra que lo que no muta y se adapta, muere…

Sólo sepas que no estás sólo en tu invierno, en tu silencio, amigo, hermano Joxe. Aguardamos la primavera contigo, agazapados en la espesa nieve. En el más frío invierno la naturaleza no calla y nuestra fe no tirita. Preparemos nosotr@s también la primavera de una libertad consagrada, de unos credos reencontrados.”

“Sólo callaré ante el Misterio”, dice Joxe en la carta de respuesta a la imposición de silencio por parte del obispo de la diócesis guipuzcoana. Al igual que nuestro amigo perseguido, sólo callaremos ante el Misterio sublime, indescifrable, que nos deslumbra y nos postra, el Misterio del amor infinito, único capaz de aplacar el arrebato de estas palabras.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org

dissabte, 19 de juny de 2010

L’escola contra el món:Gregorio Luri

Darrerament la majoria de posts que he anat publicant se centren en el món de l'Educació, on hi estic molt vinculada. Al ser aquest espai una mica un altaveu de les experiències personals i opinions pròpies no he pogut evitar centrar-me en un aspecte prou important com és el món educatiu i tot el que l'envolta, amb les seves potencialitats i mancances; sobretot després d'aquests darrers mesos en els quals he pogut vivenciar en la meva pròpia personal el millor i el pitjor del Món de l'Educació. Aquesta entrevista me l'ha enviada un amic i crec que és prou interessant, encara que no és d'aquest any, és de fa un parell d'anys, és tant actual com si fos avui:
Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i Premi Extraordinari de Doctorat, va ser professor de Filosofia en la UNED de Barcelona i en l'Escola Superior de Disseny de Sabadell. Coordinador del volum La raó del mite (2000), és autor entre altres textos del procés de Sócrates (1998), Prometeu. Biografies d'un mite (2001) i Guia per a no entendre a Sócrates (2004). Dilluns que ve presenta L'escola contra el món, un llibre que Gregorio Luri es desmarca dels tòpics que al voltant del món de l'educació.

Com emergeix "L'escola contra el món"?
Em vaig haver de jubilar, per qüestions de salut, el 1 de setembre del curs passat. Pocs dies després vaig rebre una carta del "conseller d'*Educació" en la qual em manifestava el seu agraïment "per tota una vida professional dedicada a fer créixer als nostres nois i noies en el pensament, en la reflexió, en l'esperit crític i en la creativitat". Al llegir-la em vaig preguntar com sabia el Senyor "Conseller" que jo no havia estat un inepte. Com podia saber si compartia la seva visió sobre el meu treball? La carta m'anunciava també un regal que vaig recollir de seguida. Va Resultar ser un llibre, titulat L'educació a Catalunya. Salvador Cardús signava l'últim article afirmant que, respecte l'escola, "El malestar es va estenent". Feia falta prendre's això com una imputació? Reflexionant sobre aquests temes va prendre cos el llibre.

En quin moment es troba l'educació avui?
La carta del "Conseller" ens orienta. M'agraeïx que hagi estimulat el creixement del pensament crític, la reflexió i la creativitat dels joves catalans, però no m'explica per quins aquests valors són més importants que, per exemple, la lleialtat, la disciplina i la responsabilitat, ni tampoc perquè no sembla concedir cap importància als continguts que hagi pogut impartir al llarg de la meva vida professional. No sembla importar si els alumnes que han estat sota la meva responsabilitat, quan acaben l'ensenyament obligatori, són capaços de situar el Danubi o Moldàvia en un mapa d'Europa, si estan capacitats per a fer càlculs mentals mínimament complexos o si dominen una mica més que un vocabulari d'estricta subsistència. Aquest desequilibri defineix l'estat actual de la nostra educació amb precisió.

Com ha viscut el pas de l'escola moderna a la *postmoderna?
En l'escola tradicional, amb tots els seus defectes, havia una cosa clara: que "ensenyar" era un verb Transitiu. En l'escola postmoderna, el realment important no sembla ser que cal saber, sinó com fomentar la reflexió, l'esperit crític i la creativitat de l'alumne, amb la qual cosa l'autonomia de l'aprenentatge s'ha imposat a la heteronomía de l'ensenyament. Però no està gens clar que l'autonomia sense orientació pugui conduir a l'adquisició dels coneixements que un jove necessita per a poder cursar els seus estudis universitaris amb una base de competències prou sòlida. La confluència d'una concepció pedagògica basada en la centralidat de l'autonomia del nen amb les ideologies individualistes modernes i el foment creixent del consum ha propiciat l'aparició d'un "clientilisme" pedagògic per part d'unes famílies que entenen que la seva relació amb l'escola és similar a la qual mantenen com clients amb les empreses d'administració de serveis.

Estem en temps de relativisme i escepticisme moral?
Sí, i per tant, de desorientació. Per a ser més lliures hem cregut possible renunciar a la dictadura dels criteris orientadors. Fins i tot es lloa la liquiditat com un principi positiu i se sospita de l'arrelament (i de les conviccions) com una rèmora que ens incapacita per a la constant adaptació a no se sap bé què.

S'ha perdut l'autoritat del mestre o professor?
S'ha convertit en un dels dogmes de la pedagogia (post) moderna la tesi que l'alumne ha de ser el centre de l'activitat pedagògica. És una tesi discutible. En una autèntica relació pedagògica el centre mai està ocupat per l'alumne, sinó per l'autoritat del mestre, capaç de guanyar-se l'atenció de la classe i d'organitzar la relació de l'alumne amb els continguts d'aprenentatge. Tal és així que si el mestre no té autoritat, difícilment hi ha aprenentatge. Evidentment estic parlant d'autoritat, no d'arbitrarietat o de força. L'autoritat docent és la capacitat del mestre per a fer present el coneixement rellevant i facilitar la seva assimilació per part de l'alumne. Si l'escola té conviccions sobre el bo i l'inconvenient, per molt partidari que sigui deixar que el nen s'expressi, no valorarà de la mateixa manera totes les manifestacions de la seva espontaneïtat. Estimularà algunes i en reprimirà altres. Cap mestre digne d'aquest nom permetria la lliure expressió de les capacitats del nen per a la mentida, la hipocresia o la violència. L'autoritat del mestre es troba en el centre sempre que el mestre tingui conviccions. On no hi ha autoritat, normalment el que falta són conviccions.

Què és l'educació de la responsabilitat i de la frustració?
Diu Homer Simpson que "si costa molt fer alguna cosa és que no val la pena fer-lo". Reconec que sóc un fervent seguidor dels "Simpson", però no m'agradaria molt que Homer fos el mestre dels meus fills. Educar a un nen costa molt, i de vegades ens sentim desorientats, però els pares que volen al seu fill no ho abandonen al seva pròpia impulsivitat, perquè en aquest cas seria incapaç de conquistar la postura vertical o de parlar una llengua. Tal vegada una cultura de grapes que s'expressi a crits seria una cultura magnífica, però ara com ara no em veig capaç de renunciar als meus prejudicis a favor de la verticalitat i del llenguatge articulat. Reprimir els capritxos injustificats dels nens no els fa més infeliços. I en canvi la falta de normes i de límits infranquejables els empeny a ser capritxosos i intractables. La incapacitat per a plantar cara a petits conflictes anuncia la incapacitat per a plantar cara a conflictes greus, per la mateixa raó que aplaudir la "trastada" d'un fill mal educat significa reforçar la seva falta d'urbanitat. Tampoc podem pretendre argumentar sempre les nostres decisions o posar a votació totes les normes de la casa. No tot es pot argumentar. Els arguments no els fan ni fred ni calor als xantatgistes emocionals i dictadors amb pantalons curts. La norma estricta i inqüestionable també té molt sentit, especialment quan és respectada de forma exemplar pels mateixos pares. Convèncer a un adolescent pletóric d'energia que no sempre sap el que és millor per a ell, i que de vegades ha de reprimir els seus impulsos i sacrificar la seva satisfacció immediata en interès del seu futur, no és fàcil. Però pretendre fer créixer els fills en un món fictici sense conflictes on la seva ingenuïtat no es vegi exposada a la complexitat de la vida no és una prova de l'amor dels pares, sinó de les seves pors. Em sembla que va ser Beckett qui es va proposar com ideal de vida "fracassar, tornar a fracassar i, després, fracassar millor". Jo no formularia el meu ideal d'aquesta manera, però reconec la meva simpatia pel filòsof Diógenes, que de vegades es passava llargues estones *discursejant amb les estàtues d'Atenes per a "exercitar-se a fracassar". No és que el fracàs em sembli especialment atractiu, però, ja que és un company de viatge, val més aprendre a tenir allí tractes sense moltes gesticulaciones. Els mèrits d'una persona no s'amiden únicament pels seus èxits, sinó també per la seva capacitat d'aixecar-se quan cau. A això em refereixo quan defenso la necessitat d'educar en la frustració.

Quin és el paper de les noves tecnologies en l'educació?
El primer que cal tenir clar és que l'escola ja no està en condicions de decidir si acull o no les noves tecnologies. Les noves tecnologies formen part de la nostra vida quotidiana i han vingut per a quedar-se. L'escola ha d'aprendre, en tot cas, mantenir una relació natural amb elles, el que no és fàcil, per diferents raons. En primer lloc perquè posen eines d'un potencial extraordinari en mans de persones molt diverses. El professor creatiu fa meravelles, mentre que el mancat de creativitat se sent cada vegada més amidat pel potencial tecnològic. En segon lloc perquè els adults hem hagut d'emigrar a un món digital habitat per uns nadius que són els nostres fills. Això implica que de vegades un alumne està més capacitat que el seu mestre per a fer ús de les noves tecnologies. En tercer lloc perquè la immensa (i creixent) quantitat d'informació que les tecnologies de la informació ens fan accessible, ens situa davant la impossibilitat de la selecció crítica dels continguts, pel que o bé ens dediquem a moure'ns a l'atzar (que és el que fan molts internautes) o vam confiar en filtres, és a dir, en institucions serioses que em puguin orientar. En un futur pròxim l'ignorant serà aquell que no pugui confiar en cap expert que li pugui filtrar la informació rellevant. Aquí es troba un repte immens per a l'escola. En quart lloc apareix un element psicològic molt important. Sembla que els joves que han crescut amb les noves tecnologies (els nadius del món digital) han desenvolupat un tipus d'atenció específica, molt oberta, que és capaç d'atendre a diferents experiències hora (veure la tele, parlar pel mòbil, Jugar amb la consola, escoltar música, etc), però tenen moltes dificultats per a mantenir la concentració sostinguda en una única activitat. Com l'eina fonament de l'educació de l'atenció sostinguda és la lectura, el text es presenta cada vegada més com un complement imprescindible del hipertext.

Què s'ha de demanar als alumnes?
Confiança en els pares i els mestres

Què s'ha de demanar als pares?
Confiança en ells mateixos

Què s'ha de demanar als professors?
Exactament el mateix que als pares.

Què trobarà el lector en "'L'escola contra el món"?
La preposició «contra» del títol pot tenir diferents sentits, que són els quals intento posar de manifest en el llibre. L'escola pot posicionar-se contra el món quan ignora la realitat i es mostra incapaç de proporcionar les eines indispensables per a la competició social que hi ha en el carrer; quan educa als alumnes en uns valors que posen en qüestió tant l'esforç com la jerarquia i la selecció, quan hi ha un desacord greu entre el que s'ensenya en les aules i el que la societat demana. Se situa contra el món quan no s'atreveix a aspirar de debò a l'excel·lència i desconfia de la meritocracia; quan viu pendent d'uns discursos que fa temps que han deixat de tenir eco social o quan confon la pedagogia amb una teràpia contra els mals de la vida humana, sense adonar-se que una vida sense frustracions va en contra d'ella mateixa. L'escola es posiciona també contra la seva comunitat quan confon a l'alumne amb un client i el coneixement amb l'entreteniment. Per a complir fidelment la seva missió, és possible que l'escola hagi de navegar sovint contracorrent. No cal deixar-se arrossegar per aquelles psicologies i filosofies que fan de la frivolitat un principi i menysprear el rigor, l'esforç i l'educació del caràcter.

divendres, 18 de juny de 2010

Problemes amb les matemàtiques....


Per això estem com estem, pures neurones mandroses...


La setmana passada vaig comprar un producte que va costar 158 €. Li vaig donar a la caixera 200 € i vaig buscar a la butxaca 8 € per a evitar rebre més monedes. La caixera va prendre els diners i es va quedar mirant la màquina registradora, aparentment sense saber què fer.

Vaig intentar explicar-li que ella havia de donar-me un bitllet de 50 € de tornada, però ella no es va convèncer i va cridar al gerent perquè l'ajudés. Tenia llàgrimes en els seus ulls mentre que el gerent intentava explicar-li el que ella, aparentment, continuava sense entendre.

Per quina raó us estic explicant això?


Perquè em vaig adonar de l'evolució de l'ensenyament en les matemàtiques des de 1950, que més o menys va anar així:

  1. Ensenyament de matemàtiques en 1950:
    Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és igual a 4/5 del preu de la venda. Quin és el guany?

  2. Ensenyament de matemàtiques en 1970:
    Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és igual al 80% del preu de la venda. Quin és el guany?

  3. Ensenyament de matemàtiques en 1980:
    Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 % Quin és el guany?

  4. Ensenyament de matemàtiques modernes en 1985:
    Un llenyataire canvia un carro "P" de llenya per un conjunt "M" de monedes.
    El cardinal del conjunt "M" és igual a 100 €. i cada element val 1 €.
    Dibuixa 100 punts grossos que representin els elements del conjunt M. El conjunt "F" de les despeses de producció comprèn 80 punts grossos del conjunt M.
    Representa el conjunt F com subconjunt del conjunt M, estudia quin serà la seva unió i la seva intersecció, i dóna resposta a la qüestió següent:
    Quin és el cardinal del conjunt "B" dels beneficis?
    Dibuixi B amb color vermell.

  5. Ensenyament L O G S E :
    Un llenyataire ven un carro de llenya per un import de 100 €. Les despeses de producció s'eleven a 80 €, i el benefici és de 20 €.
    Activitat: subratlla la paraula "llenya" i discuteix sobre ella amb el teu company.

  6. Ensenyament de matemàtiques en 1990: Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. Esculli la resposta correcta, que indica el guany:
    (20 €) (40 €) (60 €) (80 €) (100 €).

  7. Ensenyament de matemàtiques en 2000:
    Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. El guany és de 20€ És correcte? (Si) (No).

  8. Ensenyament de matemàtiques en 2008:
    Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. SI sap llegir col·loqui una X en els 20 € que representen el guany.
    (20 €) (40 ) (60 €) (80 €) (100 €).

  9. Ensenyament de matemàtica curs 2009/10:
    No es preocupin si no saben respondre l'exercici anterior, duran als professors a l'Oficina de Supervisió del Ministeri d'Educació i els exigiran, als professors, repetir la prova en vista de que la pregunta és d'alta dificultat. A més, també poden valer-se, com element de suport, de costelles, llibre o de qualsevol mètode o sistema per a copiar en l'examen sense que per això sigui expulsat d'aquest examen ni suspès, ja que, segons la Universitat de ........., estan en el seu dret.

LA PROPERA REFORMA:
*** L'enunciat serà alguna cosa així: ***
Ebaristo, llaurador i llenyataire, burgues, latifundista espanyol facista spekulador i intermediari és un *kapitalista insolidari i centralista q sa enrikit amb 100 pabos al bende espekulant un mogolló d llenya».
*Biu al hoest de Madrid esplotan ha els magrevis. Pota als seus fis a una ejcuela de pagament.

Analitza el test, vusca les faltes desintasis, dortografia, de puntuazio, i si no les beu no t traumatisis q no psa na. Ejcriu to, politono o sonitono amb la frase "QUE LLISTO EL *EBARISTO" i envia uns sms als teus colejas komentan els avusos antidemocràtics d Ebaristo i conbocan una manifa expontanea d protesta. Si bas a la manifa sortegessin un buga guapeat. SALU 2.

dilluns, 14 de juny de 2010

Una taula de multiplicar divertida i fàcil

De vegades t'arriben a les mans coses molt curioses, avui n'és una i mai tant ben dit. Parlant de mans, us proposo un truc per memoritzar la taula del nou, és curiosa, divertida i fàcil ... tant sols queda memoritzar-la. Coses d'aquestes hi ha moments que són molt útils amb certs alumnes. Tant sols necessitem dos mans, els deu dits i a entrenar-se!

Per a pensar un minut (23)

Tot el que una persona rep sense haver treballat per a obtenir-lo, una altra persona haurà d'haver treballat per a això, però sense rebre'l.

El govern no pot lliurar res a algú, si abans no l'hi ha llevat a alguna altra persona.

Quan la meitat de les persones arriben a la conclusió que elles no han de treballar perquè l'altra meitat està obligada a fer-se càrrec d'elles, i quan aquesta altra meitat es convenç que no val la pena treballar perquè algú els traurà el que han assolit amb el seu esforç, això... estimat meu amic... és la fi de qualsevol nació.

“No es pot multiplicar la riquesa dividint-la”.

Dr. Adrián Rogers, 1931

diumenge, 13 de juny de 2010

Què hauria de ser una escola?


Aquesta pregunta darrerament me l'he feta molt sovint. Quina és l'escència d'educar. Quin és el motiu que hauria de ser que, unes persones decidissin dedicar-se al món de l'educació.

Al llarg dels anys he sentit comentaris i opinions de tots els estils des dels més recombolescos als més pedagògics. Des de sentir allò de és una carrera fàcil i bon sou, passant pel de vaig a treballar, compleixo i no vull tenir problemes, al de ser copartícep del creixement maduratiu dels infants. Com ja vaig esbossar en un altre post el mestre i educador no es pot limitar a transmetre uns coneixements, sinó fer quelcom més que no es troba en els temaris ni als llibres, però que per desgràcia alguns cops s'oblida enmig de la boira de la rutina.

I dia a dia anem fent, alguns cops seguint un camí que no ens agrada però que per inseguretat, por o altres fantasmes, no ens atrevim a replantejar que volem, que desitgem de cor, quins projectes meravellosos volem crear pels nens i nenes que tenim al nostre costat; en quin món fantàstic volem viatjar i guiar a uns petits aventurers en el camí de la saviesa. Altres, però, tranquem rutines i sortim del camí previst i ens endinsem al risc de mostrar altres camins, creant nous somnis, noves realitats, per en definitiva mostra un nou horitzó que serà possible amb els altres. Sols no arribariem enlloc. Per això us vull mostrar un pps que crec que condensa tot el que vull dir (cliqueu):2156_EDUCACIO_2009_min.pps

Ara tancant un curs, si més no gens avorrit, vull dedicar aquest post als creadors de somnis, els que volen mostrar els camins de l'autèntica aventura, però sobretot el vull dedicar a una persona excepcional i una gran professional de l'educació, companya al llarg d'un curs on hem compartit alegries, esperances i tristeses, on mai hem deixat de ser unes bones professionals; però per allò tant gris i conegut com és la por, ha pagat el preu més alt que ningú es pugui imaginar, tant sols per desitjar mostrar el camí de l'aventura.

Gràcies per ser una de les més bones professionals que he conegut, per ser una bona mediadora, una molt bona companya i amiga. Gràcies Mercè!

dissabte, 12 de juny de 2010

Una mirada a la pobresa


Ahir em va arribar a les mans un document crec que prou interessant. Una mirada a la pobresa (Cors que hi veuen... i actuen en conseqüència.) Un llibre de Càritas Diocesana de Barcelona i Cristianisme i Justícia.

El 2009 va ser un any en què s’incrementaren les demandes d’atenció, i això ho van notar totes les entitats que treballen en intervenció social.
Els nous pobres són persones a les qualsfa cinc o sis anys els anaven bé les coses, però ara, un o els dos sustentadors s’han quedat a l’atur, i això ha provocat que no hagin pogut afrontar els imprevistos.
Malauradament, la cultura del mínim esforç ha estat massa estesa. Així, moltes vegades no feia falta estudiar per a trobar feina i no calia estalviar
per a accedir als béns de consum, ja que tot es podia finançar. D’aquesta manera, hem construït el nostre present sobre la base del deute. I en època de crisi això ha provocat encara més vulnerabilitat.

Entre aquests nous pobres distingim dos grups:
En primer lloc, els treballadors per compte aliè, com, per exemple, famílies formades per un matrimoni amb dos otres fills, en què pare i mare treballaven: ell ho feia en el sector de la construcció i ella, en el servei domèstic. Primer és ell qui es queda sense feina i després ella, sobretot després de l’estiu del 2008. Aquest és el cas de tantes persones amb ingressos d’entre 1.500 i 1.800 euros mensuals que han de demanar aliments per a poder fer front als pagaments mensuals de la hipoteca. No estan en situació de pobresa, però sí en una situació de risc si no resolen aviat els seus problemes hipotecaris.

En segon lloc hi ha els autònoms. Només citarem un exemple com tant d’altres que podríem posar: Fa cosa d’unes setmanes, sortint de les oficines de Càritas a Barcelona,a última hora de la tarda, en el moment d’obrir la porta, va sonar el timbre. Era una parella formada per una dona d’ètnia gitana i un paio; ell,resignat; ella, desolada. Plorant. Ell va dir: «Fa quatre dies que estem sense menjar. Ajudin-nos, si els plau; donin-nos un cop de mà». Se’ls va acompanyar a buscar una pensió.
Mentre anaven caminant, van deixar de parlar del problema –és el que sol passar– per a passar a parlar de les causes de la seva situació. Es tractava d’una parella de Saragossa que regentava un bar. Tots dos eren autònoms i van cotitzar com a tals durant vuit anys. El 2007 la situació va anar empitjorant progressivament.
El 2009 no van poder afrontar les despeses fixes del bar ni les del lloguer de l’habitatge. Van dir que l’única cosa que volien era treballar. «Només volem treballar», anaven repetint. Després de mesos d’infructuosa recerca de treball a Saragossa, van decidir anar a treballar a la verema i es traslladaren a la zona del Penedès. Després de dies de caminar de població en població, l’única cosa que els oferiren els serveis socials de diverses poblacions fou un bitllet de tren a Barcelona i un entrepà. A la fi, sí, van venir a Barcelona sense treballar a la verema. A Barcelona han anat d’un servei social a un altre i sempre passa el mateix, segons ella: «No estem empadronats i no ens poden atendre».

Aquest és tant sols un petit fragment d'un món en crisi. Si voleu llegir-ne més Cliqueu aquí:

dijous, 10 de juny de 2010

Mestres... o educadors


FET REAL I EXEMPLE EDUCACIONAL D'UNA DIRECTORA INTEL·LIGENT :

En un institut d'educació secundària de Granada, les alumnes havien adquirit el mal costum de besar els miralls per a imprimir-los amb les marques dels seus llapis de llavis.

Tots els matins, els miralls dels banys de les dones estaven plens de "petons" acolorits. La directora va publicar un comunicat, demanant a totes les alumnes que s'abstinguessin d'imprimir petons en els miralls perquè recarregaven el treball del personal de neteja.

Com si res. Els miralls seguien apareixent plens de marques de barres de llavis.

Al final, la directora va ajuntar a la major quantitat d'alumnes que van poder entrar al mateix temps al bany de dones, i els va explicar que volia mostrar-los el difícil que era per al personal de neteja eliminar aquestes marques tots els dies. Li va demanar a la senyora de la neteja que procedís amb la tasca.

La dona de la neteja va agafar un drap sec, i en lloc d'usar un producte neteja-vidres, el va mullar diverses vegades en un vàter, el va escórrer i va procedir a treure les marques una per una. Cada poc tornava a mullar el drap en altre vàter, ho retorçava allí mateix i seguia netejant fins que tots els miralls van quedar totalment brillants.

Mai més van aparèixer mes marques de llavis en els miralls del centre de secundaria.

Hi ha "Mestres" i hi ha "Educadors".
La tasca del mestre/a no és tan sols de transmetre coneixements, sinó més aviat la de formar a persones que en el futur, no gaire llunyà, seran la societat del futur. Tan de bo tots els "professionals" del món de l'Educació en fossin més conscients....

dimecres, 9 de juny de 2010

Rainy Night

Aviat farà quasibé un mes que es va portar a terme una trobada molt especial. Un sopar on "les hores que vam compartir en una nit plujosa, ens van transformar a tots plegats. Cadescú de nosaltres de manera diferent i amb el tempo adequat per cadescú, tot té un moment i un temps per a realitzar-se..." en aquell post de La Pau és la gran Victòria.

Després d'aquella nit s'han esdevingut mil i un somnis i canvis, potser petits i fins i tot minúsculs però que amb el temps segurament esdevindran molt importants. Avui, voldria fer un petit homenatge, o si més no, un regalet a tots els utòpics, als que viuen i sommien amb un món millor, als incorformistes, als que obren portes o finestres per seguir endavant..., en definitiva a tots vosaltres. Fruit d'aquell vespre enmig de la pluja es va crear una melodia, una peça musical per violí on com si es tractés d'un perfum, està concentrada tota una nit, una vida.

Sense més preàmbuls us deixo amb "Rainy Night" o "Nit plujosa" composada i interpretada per un bon amic des de la infància, Jordi Marquillas. Espero que us agradi!


dissabte, 5 de juny de 2010

Concurs d'enigmes (16)


Ara ja fa molt de temps que no publicava enigmes! a veure si ens podem posar al dia....
Un amic meu m'ha enviat un enigme ben real a veure si trobem la solució.

Un enigma de bermuts:

Erem quatre amics, em pres unes begudes i unes olivetes, i ens ha costat 18 €
Com que erem quatre, cadascú a posat 6 €, o sigui que hem pagat 24 €
El cambrer, ens ha tornat el canvi, o sigui 6 € hem decidit repartir-nos el canvi, un euro per cadascú i deixar-ne dos de propina....
Ara bé el meu dubte, si jo havia pagat 6 € i me n'han tornat 1. vol dir que jo he pagat 5 € i el mateix val per la resta, per tant vol dir que en total hem pagat 20 € més dos de propina que hem donat....

ens surt 22 € !!!!!

On estan els euros que ens falten ?

Gràcies Miquel
Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. Perdoneu el retard d'aquest darrer enigma!!!!!!

dijous, 3 de juny de 2010

Càritas va atendre 51.372 persones l’any 2009 i de gener a maig de 2010 ja n’ha atès 40.000

Augmenten les famílies que havien vingut fa uns anys i que han de tornar a Càritas

Aquest matí, Càritas ha presentat en roda de premsa la Memòria 2009 i les dades de gener a maig de 2010. Les dades de Càritas són un reflex de la realitat social que Càritas detecta en els territoris de les diòcesis de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa. Però el director de Càritas, Jordi Roglá, ha volgut remarcar que la realitat que Càritas troba en el seu fer diari està canviant. A pitjor. “Hem passat de la demanda de feina i feina, a la de feina i d’ajuda per poder atendre les necessitats més bàsiques (alimentació, lloguer, subministraments). I ara, hem d’afegir un nou factor que ens inquieta: la desesperança que veiem en les persones ateses”.

La responsable de Programes, Serveis i Gestió Social, Mercè Darnell, ha estat qui ha presentat la Memòria de Càritas 2009 i les dades dels primers mesos de 2010. Mercè Darnell ha remarcat especialment els problemes que s’amaguen darrera d’aquestes xifres. A nivell personal: patiment emocional, ansietat, depressió, aïllament, desvinculació social, manca d’expectatives de futur... S’agreugen les malalties orgàniques i la salut mental es deteriora. A nivell familiar: Conflictes de parella i trencaments familiars, problemes amb els fills, dependència dels serveis socials, deutes, mobilitat geogràfica... A nivell social: en el col·lectiu de persones estrangeres, no poder optar a l’autorització de residència i treball per manca d’oferta laboral, problemes d’empadronament. Conflicte social, ruptura de la cohesió i de la convivència: augmenta la petita delinqüència, se’n culpa els estrangers i creix la xenofòbia.
Roda de premsa de Càritas. Per llegir tot el document: Càritas Diocesana de Barcelona

dimarts, 1 de juny de 2010

Anar més enllà del Aquí i Ara


Sembla que el creixement personal demana més i més .... en certa manera, tal com ja s'ha fet esment en altres posts, quan estem inmersos en un periode de crisi és "per poder pendre autèntiques desicions, en definitiva, pendre partit, implicant-nos amb els esdeveniments que ens envolten i apendre ". Molts cops en aquests moments ens revoltem i ens veiem sumergits en una mena de terrabastall emocional.

Enmig doncs d'aquesta situació quan estem convençuts que la nostra actuació és la més noble, altruista i sense cap mena d'egocentrisme perquè al cap i a la fi el que fem, o on incidim, estem convençuts que és per un Bé als altres, a la comunitat... sense cap mena de privilegi personal, caiem a la trampa mental , la il·lusió, de petendre modificar el comportament del demés, en el fons, de voler fer que el món sigui com un vol.

Quan sense adonar-nos caiem en aquest cercle, el camí es fa dur perquè de cop et trobes lluitant amb forces o circumstàncies que obviament no es controlen i cada cop es poden fer més fortes en la mesura que tu t'hi enfrontes amb més incistència. El procés es torna infinit...

Avui però, una persona, amiga i companya enmig d'una conversa m'ha deixat anar una paraula "Ho'oponopono", la veritat, no l'havia sentit mai. Ho'oponopono, però, avui m'ha fet tornar a resituar-me i a recordar-me coses que de vegades guardem al calaix, perquè creiem que tenim, en algun moment, batalles més importants a guanyar.

Ho'oponopono és un mètode antic de sanació hawaià posat al dia pel Dr. Ihaleakala Hew Len, que ens ensenya a deixar marxar els bloquejos i problemes que causen desequilibri en nosaltres mateixos. El seu objectiu és portar pau i equilibri d'una manera simple i efectiva, mitjançant la neteja mental i física i a través d'un procés de penediment, perdó i transmutació. Ho'oponopono pot ser usat per totes les persones independentment de la seva edat i cultura. HO'O significa CAUSA en hawaià i PONOPONO significa PERFECCIÓ. Per tant HO'OPONOPONO significa , "corregir un error" o "rectificar un error."

El Hoo-Ponopono és un procés de prendre la responsabilitat de la teva vida, de contrición, penediment, de demanar perdó i transmutación i consisteix a realitzar una petició a l'energia de l'Amor Universal i Incondicional per a cancel·lar i reemplaçar les energies tòxiques que puguin trobar-se en un mateix. L'Amor efectua aquest procés fluint a través de la Ment Espiritual o Supra-consciència i continua el seu flux a través de la Ment Conscient, alliberant-la de l'excessiva racionalització per a finalitzar en la Ment Emocional o Subconscient, on anul·la tots els pensaments que tinguin emocions tòxiques, reemplaçant-los amb Amor incondicional.

A través d'aquesta tècnica, tenim la capacitat de fer el correcte al nostre propi Ésser, de tornar a l'estat de perfecció original, on no existia divisió o dualitat en nosaltres, de col·locar novament la nostra pàgina vivencial en blanc..., on no existeixen idees preconcebudes i regna un perfecte estat de pau.

És allò tant conegut i sabut que la força de l'Amor i el Perdó pot canviar al Món. .... Allò que un dia vaig escriure de "La Pau és la gran Victòria"... però que molts cops per lluites malenteses o per pors, molts cops deixem una mica de banda i ens deixem enredar enmig del fum del dolor, el no-diàleg, els silencis, pensaments, motxilles emocionals i altres varis que tant sols posant-hi una mica de Llum i Pau no tindríen cap força.

Aleshores és quan realment canvien les coses.... canvies tu

Gràcies Anna per recordar-m'ho! :)