diumenge, 24 de gener de 2010

Lecciones entre las ruinas:Koldo Aldai

Olfateamos con sus perros, arañamos con sus uñas el polvo de la destrucción, clamamos al mismo y limpio Cielo. Somos muchos a pie de las ruinas en Puerto Príncipe y alrededores. Las voces se van apagando bajo el peso inmenso de los escombros, voces llamadas a despertar en otros mundos, en otros firmes más seguros que no destartalan tsunamis, ni terremotos; en otras dimensiones donde los techos no crujen y el cemento es más liviano. Muchas voces bajo las toneladas de ruinas se han ido extinguiendo, pero a nosotros nos queda su eco, su recuerdo. A ese eco, que ya no es de este mundo, contestamos y prometemos que la tragedia no será en balde, que venceremos la distancia y el olvido, que venceremos el propio y hundido egoísmo.

Tras esos hilos de voz estamos buena parte de la humanidad. El peso de las ruinas, la magnitud de la destrucción nos han vuelto a unir, esta vez en un grado hasta el presente no conocido. La tragedia de Haití nos ha permitido sentirnos corazón con corazón en el socorro de los hermanos del país caribeño. Toca sacudir más que nunca nuestros bolsillos. Sólo cada quien sabe el techo máximo de su desembolso, a qué cifra puede aspirar, cuántos euros podrá poner en el volante bancario, dinero vital que será auxilio, agua, comida… para quienes han sufrido todos los azotes imaginables.

Siempre habrá quien sentencie el adverbio "tarde" desde cómodos micrófonos. En realidad nunca es pronto cuando hay corazones que aún laten bajo los escombros, pero hay obstáculos insalvables hasta que la excavadora se puede poner delante de la edificación en ruinas. Palés de ayuda internacional estaban ya sobre el terreno, cuando sólo habían pasado unas horas de la tragedia. No es tampoco la hora de la desconfianza. Olvidemos segundas intenciones con tanto dolor aún estallando. Obama no va a la isla a quedarse y sin embargo que expliquen quienes vierten sospechas poco fundadas, cómo se mantiene un orden imprescindible, cómo se garantiza la seguridad, cómo se reparte una ingente ayuda humanitaria sin presencia de soldados.

Pese a la dureza y la magnitud del golpe, no convendrá olvidar que hay un aeropuerto desvencijado sobre el que no paran de aterrizar, aún con el riesgo de la maniobra, aviones de todas las naciones. Las más diversas banderas ondean en la gran explanada donde se ordenan los campamentos improvisados. El dolor por la devastación general ha traído ya su recompensa en forma de fortalecimiento de la unidad humana.

Naves solidarias de todo el mundo ponen rumbo a Puerto Príncipe. Aviones con sus panzas cargadas de esperanza aterrizan masivamente en el epicentro de la desgracia. Nuevamente es el sufrimiento lo que nos hace sentirnos humanidad. Son catástrofes de uno u otro signo las que nos hacen constatar en alguna medida el "somos uno", el "juntos podemos". ¿Así por cuánto...? ¿Hasta cuándo el aprendizaje entre las ruinas de desastres o batallas? Quizás es llegado ya el momento de ser proactivos en favor de la unidad humana y no sólo reactivos.

¿Y si por fin tomáramos la delantera al dolor? ¿Y si nos atreviéramos a sentirnos humanidad sin que ningún cataclismo azote ninguna costa, y si nos atreviéramos a hermanarnos sin que tristes titulares asalten las cabeceras de los medios…? ¿Y si nos atreviéramos a ser una huma-unidad sin sorteo de calamidades, sin que los cadáveres se agolpen en ninguna arena, en ningún asfalto...?

Mañana no sean tantos ecos acallados, tantos escombros para por fin hermanarnos. El mayor reto humano no es el cambio climático, por gravísimo que se manifieste este problema, el superior desafío lo sigue constituyendo la conquista de mayores cotas de unidad y armonía en la diversidad. A partir de una más permanente y estable colaboración será posible encarar nuestros retos globales más fácilmente. Es preciso atreverse. Se nos han dado todos los medios para empezar a fraguar el más elevado de todos los sueños, la fraternidad humana. Ya no es necesario pasar tantos trances para poder abrazar por fin el supremo ideal.

Las lecciones se desparraman entre los cascotes. Toda terrible experiencia colectiva otorga, cuanto menos, su aprendizaje. Ya aprendimos a arañar juntos los escombros, arañemos ahora también juntos el futuro para que los techos no se desmoronen y la miseria tampoco cunda bajo ellos. Arañemos juntos la aurora de una humanidad unida en el desastre, pero sobre todo unida en medio de la vida; juntos en las ruinas, juntos levantando las ciudades desplomadas, juntos testimoniando una nueva era de justicia y solidaridad por siempre en la tierra.

Koldo Aldai
* Pintura de arte popular haitiano

dimarts, 19 de gener de 2010

India Untouched o un regal de Nadal ben especial


Un parell de dies abans de Nadal, l'Eduard de "Com gotes a l'oceà" va escriure en el seu blog un post on feia referència a un llibre, India Untouched d'Abraham George, el fundador de Shanti Bhavan.

El llibre (en anglès) és el testimoni d'un home de negocis convertit a filàntrop, que ha dedicat els últims 15 anys a desenvolupar diferents projectes en una àrea rural molt pobra de Tamil Nadu, al Sud de l'Índia. És una visió interessant de l'Índia actual, i et dóna una idea de què vol dir ser un emprenedor social. També, en aquest post l'Eduard proposava regalar-ne quatre exemplars als primers bloggers que escrivissin un comentari.

Quan Una Real Utopia començava a fer els seus passos en aquest univers vitual "Com gotes a l'oceà" va ser un dels primers ports on poder aturar-se i contemplar el paisatge. Periòdicament, com amb d'altres, hi faig una visita.

Aquell dia, un vint-i-tres de desembre, ens vam desitjar un Bon Nadal i sense quasibé adonar-me'n, em vaig trobar que era una dels quatre afortunats d'un regal molt especial.

Avui m'he trobat un paquest postal a la porta, i a dins un llibre.....

Moltíssimes gràcies Eduard!!!!!

dimecres, 13 de gener de 2010

Silencio cargado de futuro: Koldo Aldai

Callan los que han de hablar. Hablan quienes debieran ponderar la posibilidad de callar. Para estos la pompa y el fasto, la mitra y el báculo, para nosotros el blanco silencio de un invierno cargado de enseñanza. Hora de enmudecer, de acompañar a la madre naturaleza en su madurar interno.


Vendrán primaveras, llegan ya por dentro. La primavera de almas libres, con jerarquías que no ordenan y sólo sirven; la primavera de buscar entre tod@s con humildad, y sin prerrogativas, retazos de verdad; la primavera de las marcas y etiquetas caducadas, de la hermandad que camina en esa búsqueda, en ese servicio imprescindible a la humanidad sufriente; la primavera de los hombres y mujeres profundamente agradecid@s, íntimamente unid@s a la Fuente de toda la Vida; la primavera de reencontrarnos desnudos a Jesús sin necesidad de acreditar ni carnet, ni siquiera bautismo, sólo amor, puro, exigente, impersonal, imprescindible amor. Ya vivimos otras noches. La luz se hará, la verdad florecerá, sólo requiere su tiempo, sus nieves, su vigilia esperanzada.

Aguardamos la primavera agazapados en la espesa nieve. En el más frío invierno, la naturaleza no calla y nuestra fe no tirita. Preparemos nosotr@s también la primavera de una libertad consagrada, de unos credos reencontrados.


Nos toca escrutar silencios, sobre todo el de una naturaleza ahora blanca e inmaculada. Esta bendita madre nos dice que todo cambia y evoluciona. Ese libro universal nos susurra que lo que no muta y se adapta, muere. Las viejas estructuras no pueden sobrevivir en un mundo en que los humanos vamos recuperando todo nuestro poder perdido. Los viejos privilegios religiosos no pueden permanecer, pues ya miramos de frente al Sol, pues podemos establecer vínculo directo con lo más Grande, desde lo más íntimo.

Las viejas jerarquías no tienen futuro, no son sostenibles desde el instante en que dominan y sofocan lo que no se aviene a sus dictados, desde el momento que frenan el progreso que auspician nobles corazones. La noche cerrada de los Munillas y los Roucos, de los Benedictos y los Ratzingers, de quienes cercenan las sagradas libertades que Dios nos ha dado, no puede durar por siempre.


La imposición pura y dura sólo indica el desmoronamiento de un modelo viejo y obsoleto, contrapuesto a la tendencia de nuestros días de creciente y universal participación y cocreación. No nos cansaremos de recordar que Jesús no instituyó ninguna religión, menos aún un "holding" conservador que reparte prebendas y cargos entre sus incondicionales. Ya no más "copyright" de la figura de Jesús de Nazaret. Quien crea detentar derechos de exclusividad que los conquiste con actos que pasen a los anales de la eternidad.

El fraterno amor no se puede confundir ya por mucho tiempo con la incondicional obediencia. La incondicionalidad es sólo para con las metas superiores y los valores eternos y quienes, desde su impecabilidad, los inspiraron. Caducan las estructuras que aprietan arriba para controlar abajo, las pirámides dominantes copadas por hombres, caduca el catecismo impuesto, la propiedad privada de la verdad… Resta lo más difícil, resta empezar a compartir altar, legados, cielos, libros sagrados… Resta dibujar círculo de iguales, ensayar aro sagrado donde fraternizan nuestras almas. El futuro tiene que ver con la polifonía de esas almas libres, pero ese sublime canto no se improvisa y es preciso ensayarlo.

Batallemos en nuestros silencios, en nuestro invierno, batallemos sobre todo contra nosotros mismos, batallemos para que esta blanca, pura y amorosa nieve cubra todos nuestros sentimientos y pensamientos, para que ni el más nimio rencor u odio nuestro alcance a los que quieren perpetuar la noche, la noche de mantenernos internamente sometidos al antojo de sus dogmas, imperativos y estrategias, la noche de los que imponen colegas nacidos también en la noche, en la caverna del más puro inmovilismo.

Huelgan bendiciones de mitrados para crecer, amar y servir. Nos preocupa sólo un Superior beneplácito. No se trata de confrontar una Iglesia sin recorrido, no se trata de luchar contra los que se consideran legatarios exclusivos del mensaje eterno de Jesús. Se trata sólo de encarnar su Verbo mayúsculo, de hacer viva Su Palabra infinita, sin necesidad de hincar la rodilla ante quienes pierden día a día autoridad moral y espiritual.

Los cetros impuestos no marcan un tiempo muerto. Emerge silente la nueva Iglesia, sin muros ni fronteras, sin dogmas ni pedigrí. Emerge con el impulso inmortal de Jesús el Cristo, la unión de los hombres y mujeres de buena voluntad dispuestos a construir una Tierra, un Hogar absolutamente para tod@s. Es la nueva Iglesia del fraterno amor, que ayer como hoy, busca desplegarse en plena libertad. Nadie se asuste de esta noche cerrada, sólo anuncia el Alba.


Koldo Aldai

diumenge, 10 de gener de 2010

Set de cada deu persones al món no tenen llibertat religiosa


Segons un estudi del Centre d'Investigació Pew de EE.UU.
WASHINGTON, dimecres, 23 desembre 2009

El 70% de la població del món viu en àrees en les quals es produeixen severes limitacions a la llibertat religiosa, segons revela un estudi del Fòrum sobre Religió i Vida Pública del Centre d'Investigació Pew dels Estats Units, del qual es fa eco L'Osservatore Romano en la seva edició d'avui.

L'estudi revela també que als primers llocs de la classificació de països amb les majors restriccions de la llibertat de professió de la fe i de culte hi ha països gairebé tots de majoria musulmana.

Entre totes les regions, s'especifica, les de Mitjà Orient i del Nord de l'Àfrica presenten les més altes restriccions sobre religió, mentre que a Amèrica, per exemple, es registra el nivell menys elevat.

L'estudi -basat en un valoració de vint paràmetres més o menys restrictius, els continguts dels quals, s'especifica, no tenen cap voluntat de judici i crítica dels governs i de les seves lleis en matèria religiosa- examina la situació a 198 països de tots els continents, en els quals es concentra pràcticament la totalitat de la població mundial, en un període que va de la meitat de 2006 a la meitat de 2008.

En concret resulta que en prop d'un terç dels països (64) s'imposen severes limitacions a la llibertat religiosa, però aquests països (entre ells Xina i Índia) compten amb la més alta concentració, el 70% de la població mundial.

Aràbia Saudita, l'Iran, l'Uzbekistan, la Xina, Egipte, Myanmar, les Maldives, Eritrea, Malàisia i Brunei, són els països amb limitacions de grau més elevat en absolut (5% del total): mentre que en el costat oposat, el Brasil, el Japó, els Estats Units, Itàlia, Sud-àfrica i el Regne Unit, entre d'altres, figuren als últims llocsparades en la classificació del Pew.

A prop de la meitat dels països del món ofereix un quadre diferent, amb un nivell de restriccions sota o nul. Tanmateix, s'observa, tal dada positiva es veu mitigada pel fet que en aquests països viu només entorn del 15% de la població.

D'altra banda, l'anàlisi revela una contradicció allà on s'afirma que la major part dels països (76%) té constitucions o lleis que preveuen la llibertat religiosa però només 53 governs respecten plenament aquest dret.

L'anàlisi descriu diverses realitats en les quals se sumen tant les accions directes dels governs per imposar per llei limitacions al dret de llibertat religiosa com les activitats d'individus o grups fundamentalistes que practiquen una agressiva política en perjudici de les minories, provocant en aquest món forts conflictes socials.

"El verdader test del nivell de restriccions -observa Alan Cooperman, membre de l'equip d'investigació de l'Instituto Pew- comença precisament en l'anàlisi de la situació dels qui pertanyen a les minories religioses".

L'informe distingeix els països en els quals les restriccions són pel general conseqüència de les polítiques dirigides pels governs, o sancionades per les lleis, d'aquells en els quals en canvi, davant governs 'tolerants' es donen les hostilitats entre els diferents grups religiosos de la societat; o també on ambdues situacions, polítiques i socials, es presenten juntes.

Per exemple, les limitacions més severes es registren en països com Aràbia Saudita, el Pakistan, i l'Iran, on se sumeixin l'hostilitat envers les minories religioses tant dels governs com dels grups socials.

"En aquest cas -explica Timothy Shah, professor de l'Institut de Cultura, Religió i Assumptes Mundials de la Universitat de Boston- els dos fenòmens tendeixen a desenvolupar-se junts: unes vegades, les restriccions dels governs són inspirades pels grups fundamentalistes; però en lloc de contribuir a detenir les hostilitats entre grups religiosos, les accions de les autoritats tendeixen a exacerbar més la situació". Al contrari, a Nigèria o Bangla Desh, els governs actuen amb polítiques menys severes, però en la societat les ocasions de xoc entre els grups religiosos no aconsegueixen aplacar-se.

dijous, 7 de gener de 2010

Carta dels Reis


Recollint les coses, regals, papers d'envolicar i decoracions d'aquestes festes, he trobat una carta que no havia vist. Quan l'he oberta m'he adonat que estava signada pels tres Reis. M'ha fet tanta il.lusió que l'he volguda compartir! Sigueu feliços...


No som els personatges estranys i misteriosos que la tradició i el pas del temps ha anat dibuixant. Ni reis, ni bruixots... "Mags", amb el millor sentit de la paraula, sí! Homes inquiets, en constant recerca de la veritat, mirant sempre més enllà del nas; i somniant.... Vetllant de nit, mirant els estels i estudiant...


I fou en una d'aquestes nits de vetlla, quan Déu ens va venir a visitar. No sabíem pas que fos Ell. Una estrella diferent, un punt de llum en mig de tanta fosca i tanta tenebra, ens va posar en la bona pista. Ara, d'aquesta estrella, en dieu "Signes dels temps". Els signes dels homes i dones que no es resignen amb "anar fent", que esperen i lluiten contra tants signes de mort com malauradament segueixen lluint arreu del món . Sí, amics, va ser un signe lluminós de vida, el que ens va posar decididament en camí...

Per si us pot servir, us recordem que, també el vostre món d'avui, està ple d'estels i de signes de vida; missatges de joia i d'esperança... Cal estar atents!... Cal "saber llegir!"...


El camí no va ser gens fàcil. Varem passar moments molt durs. Fins hi tot, varem estar apunt de deixar-ho córrer tot... Una veu interior, ens deia: "ENDAVANT"!... I va ser en un poblet molt petit, en una mena de cova per aixopluc dels ramats... Un nen petit que lluitava per suportar el fred i les incomoditats del lloc; però, mai havíem vist tanta llum com la que sortia del seu rostre, i del dels seus pares; tot era LLUM al seu entorn!...

Allà ho varem començar a entendre tot. Havia valgut la pena, fer tan llarg i difícil camí! Ens varem deixar omplir d'aquella llum, i ens varem fer senzills, tot desprenent-nos del molt que portàvem... Encara que la tradició digui que li varem fer estranyes ofrenes, va ser Ell, qui ens va omplir de vida, ens va canviar del tot i ens va fer els homes més rics i feliços del món...

Sortint d'allà, ens varem veure obligats a explicar a tothom la nostra experiència. Arriscant-ho tot, ens sentíem plens i feliços... Avui, els cristians, heu perdut molta llum. Heu esdevingut massa obscurs i opacs... Retorneu a Betlem, deixeu-vos inundar de la seva llum; convertiu-vos en petits estels pels qui us envolten... Compartiu arreu, la LLUM i l'alegria de la fe...

Ja ho veieu: mirar els estels no és pas cosa de nens. És cosa de savis inquiets i en recerca constant... Posar-se en camí, és imprescindible per a trobar-se amb el Déu que, constantment, ens surt a l'encontre... No som gent estranya. Varem trobar la Llum i la volem regalar a tothom... Aquesta és la nostra raó de ser: "Regalar llum, esperança i vida, a tothom"! (Recordeu que la llum que no es dona, es perd!)...


Ara, en molts indrets del nostre món, és fosc. Mentre molts dormen i descansen plàcidament, us voleu arriscar a mirar l'estrella i posar-vos en camí? Creieu-nos: Val la pena, de veritat! Que sigueu feliços!

Amb tot l'afecte: Melcior, Gaspar i Baltassar... Nadal/Epifania, 2010

dimarts, 5 de gener de 2010

Desitjos pel Nou Any 10

Fa un parell de dies tancàvem un any, on vaig intentar refletir amb el post " A escasses hores... d'un nou principi". Revisant-lo m'adono que l'escrit tenia aquell gust agredolç que molts cops traspua la memòria del que s'ha viscut, en fets interessant, divertits, melancòlics o fins i tot tristos.

Ara, enmig de la nit, en aquella hora bruixa on tot és silenci i calma, vull obrir una finestra perquè passi l'aire fresc i la llum ompli tota l'estança del nostre cor, esborrant el més petit núvol que amenaci de pluja. Vull esbossar un somriure per tots aquells moments on hi pugui aparèixer una llàgrima.

He redescobert al llarg d'aquest darrer temps a partir de converses, d'intercanviar pensaments... amb moltes persones el valor del gest i la paraula. Unes expressions tant simples però tant complexes com "Compta amb mi" "Estic aquí" i tants altres missatges no expresats amb la paraula, potser, però si amb la mirada i el gest, missatges que van d'ànima a ànima. Aquestes expressions, aquesta comunicació, aquest acolliment són senyal de tenir el privilegi de pertànyer a un cercle reduit especial d'àngels, o altrament dit, bons amics, i avui en vull donar les gràcies.

L'altre dia em va fer gràcia veure un anunci on aparèixien aquestes expresions d'estima i confiança, i no vaig poder deixar de pensar que tant de bo quan es pronuncien siguin sempre certes. Allò que per uns ens és familiar i conegut, hauria de ser-ho per tothom. Tota persona té el dret de saber que compta per algú, que realment forma part d'aquell cercle especial. Saber-se estimat de veritat, i no en falses i buides paraules, ens dignifica i ens fa més humans.


Aquí teniu la falca publicitària. No vull fer propaganda gratuita, però de tant en tant surten anuncis bons.