dimarts, 30 de desembre de 2008

Imagine

Aquest post no és meu, solament sóc la seva transmisora. M'he permès la llibertat de publicar un comentari que ha deixat la Lourdes al post "Rebel·lió de les armes":
Fa uns quants anys, Khaled ( home, algerià, musulmà, cantant en àrab i perseguit pels fonamentalistes) i Noa (dona, israeliana, jueva, d'ascendència etíop, cantant en hebreu i tampoc no massa ben vista pels "seus" integristes) van unir quelcom més que les seves veus interpretant aquesta cançó que ja és patrimoni de tothom.

Avui, que l'any nou es presenta amb els mateixos vells conflictes, vull compartir-la per ajudar-nos a seguir prenent partit , no en contra de ningú, sinò a favor de les persones que pateixen.
Una abraçada molt forta i, malgrat tot, BON ANY NOU.Lules i Aina

Rebel·lió de les armes


Els fusells es van negar a disparar. Els tancs no volien moure's. Els avions van dir que no volien transportar més bombes.

-Estem farts de matar persones.

-Estem cansats de les guerres.

I de sobte va parar el soroll de les bales i de les bombes, i es va poder escoltar el cant dels ocells i les veus dels nens. Els camps de batalla es van convertir en parcs infantils. Els tancs, pintats de mil colors, es van transformar en tobogans, i dels canons penjaven gronxadors. Els avions van ser escoles, biblioteques, cinemes... Unes boniques roses van créixer en els fusells, i els cascos dels soldats servien de testos per plantar-les.

Les persones van eliminar de tots els llibres i diccionaris les paraules "guerra", "enemic", "odi"... I en les escoles s'ensenyava que les paraules PAU, AMIC, AMOR... s'han d'escriure sempre amb majúscules.

És com un somni, no? Com una cosa que mai no podrà ser realitat. I per què no podem somiar amb la pau? Per què no podem somiar que les guerres acaben? Hi ha moltes persones en el món que tenen la inquietud de sembrar la pau; gràcies a elles i als seus somnis i al seu compromís, es realitzen accions en favor de la pau, en algunes de les quals a vegades podem participar. Tot és important i contribueix a respectar la vida de les persones.

(Autor desconegut)

dilluns, 29 de desembre de 2008

Una altra nit sota les bombes a Gaza

Gaza / Washington / Tel Aviv. (Agencies).- Les autoritats israelis han ordenat als periodistes que abandonin les àrees colindans a la franja de Gaza, que han declarat "zona militar tancada". L'aplicació d'aquesta mesura es produeix en el tercer dia consecutiu d'atacs de l'Exèrcit israelí contra la part dels territoris palestins que governa Hamas.
Sense comentaris.....

diumenge, 28 de desembre de 2008

Sants innocents


Avui és 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. Les celebracions que s’escauen el dia dels Innocents són hereves tant de la llegenda dels infants degollats per Herodes, com de les antigues Festes de Folls medievals i també de les Saturnals romanes.

Es pot relacionar aquest episodi, doncs, amb les antigues tradicions burlesques de riure's de la gent amb tota mena de bromes, des de la família o el veïnatge fins a la feina, al club, a l'associació o a l'entitat de lleure on cadascú pertany. Al dia d'avui també es fa a través dels missatges electrònics o de la telefonia mòbil. La broma tradicional, avui relativament en recessió, consistia a "penjar la llufa", -ninot retallat de paper de diari- a l'esquena de la gent que circula pel carrer. Això fa riure molt, sobretot els infants.

Aquesta és la vessant festiva, la de la broma, burla i llufa; però també hi ha una vessant no tan festiva l'hereva de la llegenda de la matança dels infants per Herodes. Avui en dia, al cap de dos mil anys, enmig del nostre món de guerres que no tenen fi, qui són els Sants Innocents?

Llàgrimes de sang


Llàgrimes de sang en Terra promesa. Continuen dia a dia els bombardejos a Israel, ahir nit la Força aèrea israelí va tornar a atacar objectius de Hamas, a Gaza, en un atac aeri massiu deixant al seu pas 225 morts y 750 ferits. Els avions de combat van destruir en bona part la seu de l'organització caritativa Al-Nur (vinculada a Hamas)....

Mentrestant l'exercit israelí no ha confirmat ni ha desmentit els nous atacs. Sembla ser que és l'operació militar més agresiva i mortifera d'Israel contra els palestins des de la Guerra dels Sis Dies (1967).

La masacre de Gaza ha provocat l'ira i ràbia a Cisjordania llençant-se la gent al carrer de moltes poblacions i ciutats condemnant i demanant que s'aturi aquest atac. Betlem està paralitzada, allà no pot ser Nadal i a Jerusalem Est nois joves àrabs llencen pedres a l'estat jueu.
Ull per ull dent per dent, l'eterna Llei del talió sembla que no té mai fi. Des de fa segles , diria que milers d'anys un poble s'enfronta per "viure" a la Terra promesa, per memòria resten llàgrimes de sang i morts, uns danys colaterals anònims, però que per algú són fills, germans, pares o mares; per algú són molt importants. Per nosaltres són persones humanes. Quan algú s'adonarà que la mort tan sols porta mort i no pau?

divendres, 26 de desembre de 2008

Pols d'estels


És bo fer una ullada al nostre voltant de tant en tant per veure que hi apareix i com podem crèixer i enriquir-nos mútuament. Avui, aquesta tarda freda i plujosa de Sant Esteve us vull recomanar una petita troballa que he fet en la meva darrera passejada a l'Univers virtual més pròxim.

Us recomano un blog: "Lápices para la Paz"; ja fa temps que el tinc lincat, em sembla que des de molt al principi, però avui us vull parlar d'un post molt concret, escrit una matinada al punt de mitjanit entre Nadal i Sant Esteve, una nit on sembla que tot sigui somni, màgia, bons desitjos, somriures.... tot envolcallat en pols d'estels. D'aquesta manera hauria de ser aquesta nit per a tots els infants (petits i grans) del Món... però no sempre sembla que sigui així.

Amb el titol "Los nadie" reflexa l'impacte de les fotografies fetes al XII Premi Internacional de Fotografía Humanitaria Luis Valtueña, convocat per Médicos del Mundo. Les imatges de persones anònimes són el reflex molts cops del dolor, la desesperació i fins i tot la deshumanització de la Humanitat. Al mirar aquestes imatges Alicia Mora, autora de Lápices para la Paz, posa en paraules i poesia aquest retrat humanitari recordant un poema de Eduardo Galeano " Los Nadie". Tant de bo amb un xic de pols d'estels ...

Los Nadie.

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadie con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca.
Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadie la llamen, aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadie: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano.

dimecres, 24 de desembre de 2008

A les portes de Nadal... una carta

CARTA Al «NEN» JESÚS
Estimat Jesús:
Fa dies que et volíem escriure, però ens feia una mica de por per allò que ets el Fill de Déu i... Avui hem agafat la màquina i, amb certa urgència, t’escrivim. S’apropa el Nadal i et volem dir unes quantes coses.
Hem pensat que no val la pena que tornis; cada any passa el mateix i el vuit de gener tornem a la nostra vida sense recordar res més que els efectes del xampany.
Aquest any el món està pitjor que mai guerra a l’Orient, atur a Europa, el preu del petroli s’apuja, la inseguretat al carrer, l’opressió de l’home per l’home continua... Sembla que els problemes es facin més greus cada any que passa i allò de «Pau als homes de bona voluntat ara ens fa riure.
El teu Nadal és un comerç, per a engreixar els ja tips, i els famolencs continuen igual o pitjor. Passa una estona, a les deu de la nit del 25 de desembre, i fixa-t’hi una mica: en el «metro» demanen caritat, als carrers foscos roben i violen, les llumenetes del carrer descobreixen la ferida de la fam en la cara de l’obrer aturat...
Veus, no serveix de res que vinguis, no val la pena de tornar a anunciar el mateix missatge de sempre si ningú no l’escolta.
Deixa dormir tranquils els pastors, res d’angelets que desvetllin la gent per a anar a Betlem, i l’estel dels Reis guarda’l per a una ocasió millor. Queda’t al cel que hi estaràs més bé. Perdona si ens hem «passat» amb els nostres consells, però siguem realistes: pesen més els Bancs, les armes, les festes i el que ens agrada que un nen en una establia.

RESPOSTA DE JESÚS
Estimat amics!
Vaig rebre la vostra carta el 26 de desembre. Una mica massa tard! Sembla que els homes sempre feu tard en els moments importants.
Em va agradar molt el vostre escrit, perquè m’animeu a continuar venint cada any, car encara no heu entès el sentit del Nadal. I és una llàstima, perquè sembla que en teniu ganes. Jo no us diré pas el que és, ja ho descobrireu algun dia.
Ara us escric des d’una creu. No em demaneu quina, perquè en realitat hi ha moltes creus arreu del món. Precisament el dia 24 el vaig passar en totes les creus que porten clavades les persones que vosaltres ja sabeu... No em vau veure?
Només us vull dir que situar-me en una establia té un sentit: néixer per lliurar la vida als altres. Sí, el meu Nadal no té sentit si perdeu de vista la creu clavada en la vida de tants homes pels quals vaig néixer i morir.
El meu pessebre és un enviament per a tots els qui teniu el cor preparat perquè jo pugui néixer en vosaltres. Us envio perquè comuniqueu a tothom que a 33 anys vaig morir per donar-vos la vida.
Prepareu els vostres cors i deixeu-m’hi néixer. Obriu els vostres ulls i descobriu-me en la creu. Així arribarem al Nadal dels 365 dies i a la Pasqua de la vida.
Ah!, jo continuaré venint cada Nada¡ i continuaré morint cada dia, perquè la vida d’una persona pesa més que els Bancs, les armes i els vostres gustos.
Us estima,
Jesús

dilluns, 22 de desembre de 2008

No olvides aquel año...: Koldo Aldai


No conviene olvidar cuando comenzamos a arar este presente, cuando junt@s, ciudadan@s libres y mandatari@s responsables, aventamos la semillas de este ahora diferente. Recuerda, todo comenzó aquel año con la gran crisis. Habíamos tocado fondo, no sólo en la economía, sino también en la forma de estar en el mundo, de vincularnos entre nosotr@s. La vieja y agresiva civilización del provecho particular a costa de la tierra y las correctas relaciones humanas, ya no daba más de sí, tenía los días contados. Al otro lado de las aguas, alguien nos recordó por televisión que no estaba todo perdido, que los horizontes los dibujábamos nosotr@s, que pese a los tiempos difíciles, junt@s podíamos. Entonces una fiebre de esperanza comenzó a contagiarse por todas las geografías del planeta.

Recuerda hermana, fue en el 2008 cuando comenzó a girar el destino, cuando supimos que unid@s un día lo conseguiríamos. Fue ese hombre de color quien en noviembre nos devolvió la fe en nosotr@s mism@s, quien sopló un susurro interpelante a cada uno de nuestros oídos: "Yes, we can".

La consigna corrió, se rebotó y reenvió por todos los medios. Después de años de compromiso y esfuerzo colectivo, estamos camino de lograrlo... Fue en el 2008 cuando invertimos la historia. Aquel gran político vino en el momento oportuno, cuando alcanzábamos la raya sin vuelta atrás, a punto de caducar todos los calendarios. Llegó corriendo con su “sueño” bajo el brazo. Se lo había encomendado otro excepcional líder de color que había pagado con su vida el “atrevimiento”. Ya casi fuera de la hora, nos recordó que merecía la pena intentarlo. Sabía que no se postulaba sólo a presidir el gobierno de los EEUU, sino a encarnar la esperanza sobre la tierra. La esperanza no sólo ganó en las urnas de Norteamérica, sino en los corazones de buena parte del mundo. Se abrió poco a poco camino y ahora, tras aquel punto tan crítico, pudimos conquistar este presente de sostenibilidad del planeta, de creciente paz y felicidad colectivas.

Aquel año inolvidable, el coraje se adueñó de nuestras almas y comenzamos por fin a pensar y actuar en un plural sin límites, en clave planetaria. Aquel mandatario simulaba hablar sólo a los americanos, pero en realidad se dirigía a todos los habitantes del planeta. Aquel líder extraordinario en el año 2008 nos recordó que sí, que tod@s juntos@, más allá de nuestras banderas, ideologías, religión y condición social, podíamos ganar la batalla a la guerra, al hambre y la miseria, a la injusticia, al cambio climático… El convencimiento atravesó mares y abismos, superó ríos y montañas. "Yes, we can" alcanzó los labios de todos los colores, de todas las razas y latitudes.

Recuerda hermana, fue grande aquel año. El viejo mundo no daba más de sí y nos unimos para cocrear uno definitivamente diferente. La gran crisis nos brindó la oportunidad de cuestionar toda una civilización agotada y su paradigma materialista y egoísta del “sálvese quien pueda”. Empezó otra forma solidaria de relacionarnos con la madre tierra y sus reinos, por supuesto entre los humanos...

Los cielos comenzaron a bajar, los imposibles de siempre a aterrizar. Tantas cosas comenzaron a dar la vuelta. Los puños se abrieron, los pechos se ensancharon y las fronteras difuminaron. Lo pequeño volvió a ser hermoso. El verde ganó al cemento, la química dejó en paz a los campos, los cañones se recordaron arados y los hombres hermanos.

Guarda en tu memoria aquel tiempo en que se empezaron a gestar las más amplias alianzas de gobiernos y ciudadan@s en favor de este mundo, en muy alta medida, justo y fraterno que ahora por fin disfrutamos. Nos la jugamos todos junt@s y por eso ganamos. Nos unimos para apostar por la carta de la vida sobre la tierra, la carta del cooperar, la carta del compartir, por eso estamos ahora donde estamos.

Recuerda hermana, no te olvides por nada de aquel año en que el viejo mundo comenzó a morir y el nuevo a surgir; aquel año en que culminó la deriva y se enderezó nuestro rumbo colectivo. No olvides aquella hora en que despertamos con el tiempo justo para evitar que nuestra nave planetaria se estrellara.

Sacúdeme si me alcanza de nuevo el olvido, hermana; olvido de quiénes somos y de todo lo que juntos, en cooperación y armonía, podemos… Nunca más la memoria tan perdida, los ojos tan cerrados, nunca más…

Zubielki 21 de Diciembre de 2008

Koldo Aldai

diumenge, 21 de desembre de 2008

La caixa plena de petons


Enmig de la preparació del Nadal entre llums, regals i sopars us proposo que prepareu el vostre regal per la Pau. Des de la vostra realitat, des del vostre dia a dia, només cal que rumieu i concreteu el lloc, el moment i la persona a la que li voleu donar...

Fa un temps, un home va castigar la seva filla petita de tres anys perquè va desperdiciar un rotllo de paper d’embolcall daurat. Els diners escassejaven en aquells dies, per això el pare es va enfadar moltíssim, quan va veure a la nena tractant d’embolicar una caixa per a posar-la sota arbre de Nadal. No obstant això, la nena li va dur el regal al seu pare al matí següent i va dir: “Això és per a tu, pare”. Ell es va sentir avergonyit després d’enfadarse tant amb la seva filla, però va tornar a explotar quan va veure que la caixa estava buida. Li va tornar a cridar dient: “No saps que quan dónes un regal a algú se suposa que hi ha d’haver alguna cosa dintre?”
La nena es va mirar el pare amb llàgrimes en els ulls i va dir: “Oh, pare, no està buida, jo vaig bufar petons dintre de la caixa. Tots per a tu, pare!”. El pare es va sentir morir. Va posar els seus braços al voltant de la seva filla i li va suplicar que el perdonés. S’ha sentit dir que l’home va guardar aquesta caixa daurada prop del seu llit durant molts anys i sempre que se sentia esfondrat, prenia de la caixa un petó imaginari i recordava l’amor que la seva filla hi havia posat.

Cadascú de nosaltres, en el nostre entorn, podem omplir les relacions interpersonals de petons i regalar-la als qui tenim més a prop.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Un Nadal per a tothom

És Nadal
És Nadal quan eixugues una llàgrima en els ulls d’un infant.
Es Nadal quan deixes caure les armes i fas néixer la pau.
És Nadal quan poses fi a una guerra i s’enllacen les mans.
És Nadal quan fas recular la misèria amb la teva generositat.
Cada dia podria ser Nadal a la terra perquè Nadal, germans, és l’AMOR.

És Nadal quan el cor oblida l’ofensa i s’obre al perdó.
És Nadal quan apareix l’esperança d’un amor més real.
És Nadal quan mor la mentida i reneix la fidelitat.
És Nadal quan el sofriment troba a dolcesa de l’amistat.
Cada dia podria ser Nadal a la terra perquè Nadal, germans, és l’AMOR.

És Nadal en els ulls del malalt que visites a l’hospital.
És Nadal en el cor del marginat que aculls a la teva llar.
És Nadal en les mans del famolenc que rep un bocí del teu pa.
És Nadal per als homes de totes les races que viuen la fraternitat.
Cada dia podria ser Nadal a la terra perquè Nadal, germans, és l’AMOR

(Inspirat en el cant «C’est Noël tous les jours» de John Littleton - Josep Codina)

Tan de bo l'esperit de Nadal ens portés a tots Amor, Pau i Esperança per a tots els Éssers Humans de la Terra fent possible el que ara sembla impossible. Potser és un somni, un inocent somni que es pot fer realitat. Per a tots als somnis de Món, les esperances aquí us deixo un petit regal de Nadal per il·luminar aquests dies: "Walking In The Air" (The Snowman) de Howard Blake.


The snowman és un conte tot amb música que explica la història d'un noi petit nomenat James que es desperta un matí i descobreix que a fora tot està blanc per la neu. En James s'afanya a baixar i al jardí, comença a construir un ninot de neu. James al vespre, va a dormir i a mitjanit es desperta i decideix comprovar el seu ninot de neu. Obre la porta del darrere... no pot creure el que veuen els seus ulls... El ninot de neu és viu! James es troba cara a cara amb un ninot de neu que somriu, que l'introdueix a una amistat màgica i aventura meravellosa....

Micro-regals a Nova col·lecció de moments

Aquests dies per tot arreu plouen felicitacions de Nadal de mil i una maneres. Una en forma de targetó via correu postal (el de tota la vida), altres via mail .... i en l'entorn blogaire dins dels diferents blogs. La Nadala d'Una Real Utopia arribarà dintre d'unes hores.

De Nadales als blogs n'he vistes diverses aquests dies però.... cap com la que m'ha arribat de Nova col·lecció de moments. Ha ideat i ha creat uns micro-regals per a cadascun dels blogs que segueix i que li agraden, uns regalets personalitzats per cadascun de les persones que formem aquest Univers Virtual.

A m'hi m'ha fet molta il·lusió rebre aquest regal i voldria compartir-lo amb tots vosaltres. Amb tots vosaltres el micro-regalet d' Una Real Utopia:

BONS DESITJOS
Que tingueu bona companyia i molta gent que us estimi i per estimar. Que les emocions siguin agradables i us facin sentir vius. Que feu algun descobriment en vosaltres mateixos, en els altres o en el món que us envolta. Que tingueu molta sort. I que la felicitat i la força us acompanyin


Amb utopia
escorcolles la vida
per fer-la neta.
Gràcies Carme!!!

dijous, 18 de desembre de 2008

La fam té un preu


Així s'iniciava un article, firmat per Maricel Chavarria, que he llegit al diari aquesta tarda. L'article m'ha cridat l'atenció per la paradoxa que planteja. Segons l'Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) espanyola, al 2007 experimentava un històric creixement - del 0,32 al 0,37% del PIB-, la ajuda internacional disminuia per segon any consecutiu en un 9 per cent.

Dels 140.000 milions de dòlars a què es van comprometre els països donants continuen pendents 45.000 milions. "Alguna cosa menys del que ha estafat Madoff". Per si algú no recorda qui és Bernard L. Madoff, s'ha de dir que és l'expresident de Nasdaq i un dels inversors més actius dels últims 50 anys. Va ser detingut pel FBI després de confessar que el seu negoci era un "esquema Ponzi gegant" que hauria causat pèrdues de 50.000 milions a clients. Un esquema Ponzi és un frau piramidal: la rendibilitat promesa es paga amb els diners ingressats mitjançant l'entrada de nous clients.Les presumptes pèrdues de 50.000 milions de dòlars el convertirien en un dels majors fraus de la història.

Segons aquest article el fet que els països rics hagin reunit en tres mesos més de 4 bilions de dòlars per salvar el seu sistema financer, una xifra 27 vegades major al reclamat per assegurar els objectius del Mil·lenni, ha posat en evidència la falta d'interès en ajudar el Sud a pal·liar els efectes combinats de les crisis d'aliments, hidrocarburs i financer... i els del canvi climàtic. Intermon Oxfam parla ja de més de mil milions de persones en la pobresa - en el 2007 es van sumar 40 milions més-,i urgeix a regular els moviments de capital a tot el planeta, així com a reformar el FMI i el Banc Mundial per evitar "un tsunami humanitari".

Enmig de totes aquestes dades, enmig de tota aquesta informació, nosaltres continuem la nostra vida queixant-nos i adonant-nos de la situació. Continuem inmersos dins una crisi planetaria, on molt em temo, els rics són cada vegada més rics i els pobres cada vegada ho són i en són més.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Univers virtual


En el nostre primer món en aquests moments, és dificil trobar persones que no estiguin vinculades o com a mínim relacionades amb el món de les noves tecnologies. Fa anys que estem inmersos amb processadors de textos o fulles de càlcul, navegadors per internet i correus electrònics o e-mails. Avui en dia ens seria difícil, no vol dir impossible, realitzar les nostres tasques sense un ordinador al costat i amb connexió a internet.

També des de quasibé el principi s'ha anat detectant la vulnerabilitat d'internet. A través d'aquest espai tenim un correu que no es tangible, simplement apretant un botó podríem fer desaparèixer tot d'informació potencialment important. Podem buscar i trobar totes les dades que ens puguin interessar amb pocs segons, "viatjar" fins els confins del Món i més enllà, estar connectats amb persones de tot el planeta, tenir converses virtuals i establint noves amistats... però tot això que sembla tant fascinant pot esdevenir una incomoditat o un malson.

La web o altrament dit la xarxa d'internet, ve a ser com un Univers virtual on tot per ser, pot ser possible. Res és impossible si es pot crear, no hi ha límits i diria que quasibé ni normes.

Un amic meu, fa uns mesos, em va comentar que no es comunicava mai per la missatgeria instantànea perquè havia conegut situacions com a mínim no agradables. En aquell moment, un dia d'abril, no hi vaig caure; no entenia quin mal hi havia en parlar amb un amic o amiga teva per missatgeria instàntanea. No fa gaire, m'en vaig adonar, arrel dels cucs que suposadament corren pel Facebook, per les invitacions que arriben de persones que ni tal sols coneixes i que potser no vols conèixer... ja ho escrivia en un post fa uns dies cafezoombloc; o per la "facilitat" que hi ha en falsificar identitats , fent-se passar per algú altre canviant gènere edat i característiques personals....

Un Univers virtual meravellós i infinit amb molt de potencial, la porta a un nou futur; però a la vegada un terreny on s'ha d'anar amb molt de compte i ser concient per on ens movem... Sigueu feliços!!!!

dimarts, 16 de desembre de 2008

Concurs d'enigmes (10)


Regals de Nadal

La Joana va comprar a la seva filla Laura 25 llibres i la Gemma va regalar a la seva filla Clara 7 llibres. Entre les dues filles van augmentar el seu capital literari en 25 llibres. Com s'explica aquest fenomen?


SOLUCIÓ A L'ENIGMA ANTERIOR

Un automòbil de color negre amb els llums apagats entra en un carrer que no té fanals, on en cap casa hi té els llums encesos. De sobte se li creua un gat negre. Malgrat tot, el conductor el pot esquivar. Com ho pots explicar?

Solució: És de dia

Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. 4-1-09

diumenge, 14 de desembre de 2008

Tres coses.


Hi ha tres coses irrevocables a la vida: el temps; les paraules i les oportunitats.

Hi ha tres coses que no hem de negar-li a la vida:serenitat; honradesa i esperança.

Hi ha tres coses que deterioren la vida: l'orgull, la vanitat i la mentida.

Hi ha tres coses que pots elegir: els teus somnis; el teu creixement humà i el teu destí que vas treballant cada dia.
Hi ha tres "joies" que es tenen en la vida: l'autoestima; l'amor i els bons amics.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Ja ha arribat en Fumera!


Aquest divendres al matí a la nostra escola va arribar en Fumera. De cop, per art de màgia, van aparèixer tot d'ulls per tot arreu: ulls als passadissos, a les escales, als replans, a les aules d'Infantil i de Primaria, al gimnàs al menjador.... Uns ulls que estan i estaran a l'aguait per veure com es porten els nens, sempre estan molt atents!


En Fumera és un personatge de l’imaginari de la Catalunya Nord i de part de les comarques gironines. Es tracta d’un ésser misteriós amb set ulls al cap, quatre a davant i tres a darrera, i quatre orelles, dos a cada banda, que tot-ho-veu, tot-ho-escolta i tot-ho-xerra. En Fumera és un emissari dels Reis d’Orient, l’encarregat d’explicar-los si la mainada s’ha portat bé. Els nanos li tenen repecte ja que, per una banda, entenen que és l’espieta dels Reis i, de l'altre, se l’imaginen amb un aspecte terrorífic.

S’anomena Fumera perquè entra i surt per la xemeneia de la casa o pels celoberts dels pisos, com el fum de la llar de foc o la cuina. En algunes cases i escoles en Fumera es representa per mitjà d’ulls que són distribuïts per les parets. Antigament, en alguns indrets de la Costa Brava en Fumera agafava vida: els pares construien i penjaven un ninot de roba en algun indret de la casa, fent creure a la mainada que havia entrat per la xemeneia i que seria amb ells fins la vigília de Reis. En d’altres cases, en Fumera apareixia només en moments de tensió familiar nadalenca provocada pels més petits. A Girona, d’aquest personatge en dèien el Ximineia o Xocolata, fent referència a l’estat i els colors de la seva vestimenta, i també l’emparentaven amb l’Home del Sac.

divendres, 12 de desembre de 2008

Harmonia en Sant Nicolau


Ja fa dies que es "respira" les festes de Nadal al carrer, amb la lluminaria avançada de bombetes engalanant uns carrers plens de vianants que van amunt i avall, uns arbres ecològics a pedals centre de controversia... Tot plegat per crear un ambient prenadalenc, per estimular el comerç i entrar amb molta alegria a un Nadal que té molt poc del seu esperit autèntic .

Aquest esperit ens hauria d'apropar a la Bondat, Amor, Comprensió, Compassió... que neixen dins el nostre cor, com petites llumetes que mai s'apaguen al llarg de tot l'any, ans al contrari que anessin creixent i irradiant-se arreu.

Hem iniciat, doncs, aquest compte enrera cap a unes dates molt senyalades i molt especials. A Una Real Utopia, s'inicia aquests preparatius d'una forma una mica especial, a través de l'Harmonia d'Utopia. He fet una petita selecció de músiques d'Arreu, tan intrumentals com amb lletra i veu.

Quan estava fent aquesta recopilació em va cridar molt l'atenció una cançó en francès: La légende de Saint Nicolas. Aquesta cançó forma part de la meva infantesa, l'havíem representada cada any a l'escola, tant en català com en francès. Aquesta cançó explica la llegenda de Sant Nicolau: uns nens espigolaven els camps i cap al vespre es perden, buscant buscant troben una casa. Truquen a la porta i en surt un carnisser, li demanen si es poden quedar aquella nit. Ell els i diu que si. Els fa entrar els dona sopar i quan estan dormint els mata tallant-los a trossets, posant-los dins un gran saler. Al cap de set anys Sant Nicolau passa per aquelles contrades anant a casa del carnisser, li demana si el pot allotjar. Un cop dins, el carnisser li demana que li ve de gust i Sant Nicolau li contesta que vol el que hi ha dins del saler que fa set que hi és, quan el carnisser ho sent agafa por i fuig. Sant Nicolau va cap al saler dirigint-se als nens com si estiguessin dormint, eixecant tres dits els nens s'aixequen i surten del saler.


Sant Nicolau, té la seva diada el 6 de desembre. Sant Nicolau va ser bisbe de Turquia al segle IV. L'any 1087, es va aparèixer a Bari amb una llegenda i amb un sac tant ple de favors, que des de llavors és el patró dels infants, els mariners d'aigua dolça, els boters, els perfumistes i els apotecaris. Des del miracle és conegut com Sant Nicolau de Bari i és el personatge que fa possibles els desitjos, en forma d'obsequi a molts països. A casa nostra no és el més habitual que porti obsequis, encara que sí és tradicional que l'arbre guarnit, sigui plantat a terra a l'exterior o en un test dins de casa, es llevi guarnit d'algun obsequi i sobretot de llaminadures.

En alguns països qui porta els obsequis és el mateix Sant Nicolau, però a molts altres indrets, especialment en terres nòrdiques on la neu i el gel són habituals a l'hivern, qui porta els obsequis és una mena de criat o company seu que va muntat en un trineu tibat per rens o cèrvols. Aquest personatge des d'un punt de vista simbòlic i depenent dels indrets, el "Papà Noel" tant pot ser sant Nicolau com el seu criat, que amb un sac a coll es despenja per les xemeneies deixant els regals mentre tothom dorm.

Una curiositat: la imatge actual del "Papà Noel", la més extesa arreu és la del vell barbut amb un vestit vermell amb ribets blancs. Aquest aspecte, avui indestriable del personatge, el devem a la Coca-cola. Des de 1931, la casa Coca-cola va publicar per Nadal calendaris i figures publicitàries tamany natural amb el "Papà Noel" amb l'aspecte actual. La barba i la seva bonhomia ja eren propis de Sant Nicolau o del seu criat, però la indumentària està dissenyada a partir dels colors de la marca Coca-cola. La base vermella de l'etiqueta és el vestit i els ribets blancs corresponen a les lletres.

dedicat a tots als nens i nenes que vam ser un dia a l'ERE.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Dimonis al Paradís


Avui he rebut un mail que crec que val la pena compartir pel seu contingut i sobretot si tenim en compte que avui precisament es celebra el 60è aniversari del Drets Humans. Demano disculpes anticipadament per la seva extensió. 

Dimonis al Paradís:
"Per a aquells que no em coneguin, m'anomeno Fernando Gamboa, i fa uns mesos vaig acabar una nova novel·la d'aventures titulada GUINEA que aquest mes d'octubre sortirà en venda publicada per Edicions El Andén. El motiu d'aquest mail, és el meu desig de compartir amb la major quantitat de persones possibles, i no només amb les que adquireixin la novel·la, tot allò que he esbrinat en els mesos d'investigació previs a la redacció del llibre. El que a continuació detallo, encara que pugui semblar exagerat o tendenciós (quan no simplement increïble), és rigorosament cert i pot ser contrastat per les fonts que esmento.

A molt pocs els ha de sonar un petit país anomenat Guinea Equatorial, encara menys sabrien on situar-lo en un mapa de l'Àfrica, i seran comptats els que recordin que, fins fa exactament quaranta anys, els equatoguinaàns eren tan ciutadans espanyols com un alacantí o un gadità.

Per llavors, Guinea Equatorial era una província més d'Espanya enclavada a la costa Africana del Golf de Guinea; 'La perla de l'Àfrica' l'anomenaven.

Avui, quatre decennis després de la seva independència, sota el jou dictatorial de la família Obiang Nguema i amb el beneplàcit de les grans potències les empreses de les quals exploten els seus camps de petroli i espolien les seves reserves fustaires, Guinea Equatorial s'ha convertit un dels països més subdesenvolupats i corruptes del món, i el poble equatoguineà en un dels més terroritzats a les mans del seu propi govern.

L'actual president de Guinea Equatorial Teodoro Obiang Nguema, que porta 29 llargs anys en el poder després d'executar l'anterior president (el seu propi oncle, un altre assassí), ha saquejat, robat-se i assassinat-se sistemàticament fins a extrems inconcebibles, amassant una fortuna que el converteix en un dels homes més rics del planeta, en un dels països més pobres de l'Àfrica.

Encara que per ser exactes, no pot dir-se que el país per si mateix sigui pobre, doncs allotja una de les majors reserves petrolíferes del continent, els beneficis del qual d'explotació reporten al règim guineà milers de milions d'euros. El que succeeix, és que la família Obiang es queda amb ABSOLUTAMENT TOT el que paguen governs i petrolieres estrangeres (nord-americanes i xineses sobretot) pels drets d'extracció. Però encara que sembli mentida, la família Obiang no es limita només a quedar-se amb aquesta ingent quantitat de diners, sinó que a més es dediquen a robar propietats privades (s'han apoderat aproximadament la meitat dels terrenys edificables del país, i no han pagat un cèntim per ells), salaris (molts treballadors han de pagar a la família del president gran part del que guanyen) o negocis dels guineans no afins al govern o a la família Obiang (que al cap i a la fi és la mateixa), la ignomínia del qual arriba al punt de desposseir impunement i capritxosament els seus compatriotes empobrits de qualsevol bé que posseeixin sense justificació alguna.

Teodoro Obiang i el seu clan governen Guinea Equatorial com ho faria un esclavista amb la seva hisenda. Per a ells, els ciutadans guineans són esclaus a la seva disposició, i el país una finca privada que saquejar sense haver de donar comptes a ningú.

Malgrat el riu de diners que flueix des d'aquest dissortat racó de l'Àfrica, els seus habitants no disposen de serveis sanitaris, educació, seguretat o justícia. Per exemple, davant de qualsevol emergència mèdica l'Hospital de Malabo és l'única opció d'assistència, però això sí, sota certes condicions com a: pagar l'estadai el tractament per avançat, i a més, portar tot el necessari per a l'esmentada estadaestança i tractament (i amb tot, em refereixo a TOT: des de les xeringues o medicaments necessaris, al matalàs, els llençols o el menjardinar). Sense anar més lluny, quan fa uns anys vaig estar a Guinea, per realitzar-li a la meva parella una anàlisi de sang el mètode d'extracció va consistir a fer-li un tall a la mà amb un tros de vidre.

Però per inacceptable que resulti, això és només el principi, i ni de bon tros la pitjor part.El que converteix Teodoro Obiang (conegut com 'El Cap') i els seus acòlits no només en lladres, si no en perillosos criminals, és la política de detencions arbitràries, empresonaments injustificats, tortures i assassinats comesos contra els seus propis ciutadans. Es calcula que durant el seu mandat, l'actual govern guineà ha exterminat a res menys que el 10% de la població del país, i una quantitat indeterminada ha desaparegut o es troba empresonada il·legalment i sense judici previ.

Segons l'últim informe d'Amnistia Internacional, els detinguts per la policia i l'exèrcit són torturats sistemàticament amb mètodes tan brutals com mutilacions, ruptura d'ossos, violacions, descàrregues elèctriques als genitals o, atenció: clavar forquilles a la vagina de les detingudes...

I per a aquell a qui agradin dades i imparcials estadístiques, allà en van unes quantes.

- Guinea Equatorial produeix 400.000 barrils diaris de petroli

- N'exporta gairebé 1.000.000 de metrescúbics de fusta tropical a l'any.

- La seva Renda per càpita la situa en el número 38 del rànquing mundial (per sobre de Kuwait o Aràbia Saudita)

- En canvi, a l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU ocupa el lloc121.

- El 151 sobre 163 en corrupció, segons Transparency International

- L'esperança de vida és de només 43,3 anys, segons Amnistia Internacional.

- L'elit governant posseeix al voltant del 98% de la renda nacional

- El 80% de la població viu amb menys de 20 euros al mes.- El govern d'Obiang ha convertit Guinea Equatorial en el centre del tràfic de drogues d'Àfrica Occidental.

- Teodoro Obiang va guanyar les últimes eleccions amb un 99,5% dels vots. Els 13 partits polítics autoritzats, estaven formats per membres del govern.

- En una recent visita als Estats Units, la secretària d'estat Condoleezza Rice va descriure Obiang com 'bon amic'.

- El Juliol de 2003, la ràdio estatal va anunciar que: 'El president és un déu que està en contacte permanent amb el totpoderós, i pot matar a qualsevol sense que ningú li demani comptes i sense anar a l'infern, perquè és el Déu mateix'

Sobren comentaris.

I el que personalment fa que aquesta vergonya comuna em resulti encara més dolorosa, és que el poble guineà, un dels més amables, hospitalaris i generosos que he conegut, hagi estat, com vaig citar al principi, part integrant de l'estat espanyol. L'atropellada i negligent descolonització de Guinea Equatorial per part d'Espanya el 1968, és l'origen de la inadmissible situació que ara sofreixen els guineans i a la qual avui assistim amb absoluta indiferència i desafecte.

Però cal recordar que els equatoguinaàns no solament continuen parlant en castellà, sinó que moltes dels seus costums, celebracions i tradicions continuen sent les mateixes que les nostres. Els seus fills canten les mateixes cançons que canten els nostres en el col·legi, les seves bromes són les mateixes, fins i tot les seves paraulotes són les mateixes que les nostres. Són, per dir-ho així, uns cosins propers dels que ens hem oblidat totalment, una part de la nostra família de la qual ens hem desentès, aliens i de vegades còmplices d'un càstig que de cap manera no mereixen.

Perquè probablement, mentre llegeix aquest missatge, una anciana agonitzant de malària demana un metge que mai no arribarà.

Un nen està preguntant on són els seus pares desapareguts.

Una dona implora a Déu que la mat, mentre és violada i torturada salvatgement en una comissaria.

I cada dia, Guinea Equatorial s'enfonsa una mica més en les tenebres.Cada dia, la nostra ignorància ens fa més culpables.Cada dia compta.

Algú va dir una vegada que 'L'únic que necessita el mal per triomfar, és que els homes bons no facin gens'.

Potser aquest sigui un bon moment, per esbrinar quin tipus d'homes i dones som en realitat.

I si t'estàs dient en aquest instant ' Però bo, i jo que puc fer? Allò és molt lluny'. El cert és que, per desgràcia, no vas mal encaminat.

Guinea Equatorial és víctima de la maledicció del petroli, i com pots imaginar, estats com Xina, U.S.A. o França faran tot el possible per mantenir a Obiang a la seva poltrona i així garantir un subministrament fiable de cru per a les seves companyies petrolieres. Així que serà molt difícil canviar les coses a curt termini en la maltractada però encara bonica Guinea.

I tanmateix, sí que hi ha una cosa que podem fer per aquella gent: córrer la veu.

Aquests dictadors d'opereta, només es mantenen gràcies al desconeixement que té la resta del món de les malifetes que cometen. Quants més de nosaltres sapiguem el que succeeix, i per què succeeix, més probabilitats hi ha que un dia potser no molt llunyà, siguem suficients per dir basta. Quan polítics propis i aliens sentin vergonya de tractar amb assassins com Obiang, o descobreixin que fer-se abraçades amb dictadors que no respecten els drets més elementals humans té un cost polític que els seus votants els faran pagar, pot ser que les coses canviïn, i entre tots expulsem una vegada per sempre aquests dimonis del paradís

Però aquesta carta és només el primer pas, ara et toca a tu donar el següent ajudant que arribi a la major quantitat possible de persones.

Si creus que aquesta lluita té sentit i desitges posar el teu gra de sorra, reexpedeix aquest missatge a tots els teus contactes.

Gràcies pel teu temps i la teva ajuda.

FERNANDO GAMBOA "

dimarts, 9 de desembre de 2008

60è Aniversari de la Declaració dels Drets Humans

Dimecres 10 de desembre.
Es celebra el 60è Aniversari de la Declaració dels Drets Humans. Podríem parlar del molt que s'ha avançat amb aquests darrers anys; de com poc a poc, com pluja fina hem anat impregnant el Món d'aquesta realitat, d'aquests Drets que tota persona té i mereixen ser respectats.

La Declaració dels Drets Humans va ser fruit del consens de la majoria dels estats membres de Nacions Unides un 10 de desembre de 1948. Aquest consens fou alhora un triomf i una debilitat. Un triomf, en acordar-se els drets que havien de ser garantits a tot ésser humà; una debilitat perquè al buscar aquest consens general la declaració no va ser dotada de cap força vinculant ni coercitiva a nivell internacional.

Aquest fet al llarg d'aquests anys a comportants que en alguns països milers i milers de persones no gaudeixen d'aquest Dret , encara ens queda molt camí per recorre.

Un petit exemple dels milers i milers que es podrien posar: Tothom va elogiar molt a la Xina amb el treball realitzat als Jocs Olímpics; encara que és el país número u al món per violar els Drets Humans...Esclavitud, humiliació, discriminació de gènere, avortament indiscriminat... Tot això no va aparèixer a Beijing 2008... però continuava i continua funcionant de la mateixa manera. Tot el món sap que la Xina utilitza el « entrenament esclau » com una cosa tan normal, per obtenir el major nombre de medalles a la història de les olimpíades...
Aquest és un petit detall de milers que cada dia surgeixen, amb més o menys ressò mediàtic, però tots d'igual importància. Un dia, potser, quan obrim els ulls aquestes injusticies hauran desaparegut i unicament seran malsons d'una nit passada. Tan de bo arribin a ser un simple malson!!!
Si voleu trobar més informació sobre els Drets Humans cliqueu el dibuix-logo del 60è Aniversari o bé aneu a aquesta adreça: http://www.dretshumans.cat/60aniversari/

Per a pensar un minut (13)


Accions que milloren el món

Frena la propaganda postal.

No deixis que t'enviïn tants papers que ni et mires.

Fes servir un detergent net i ecològic.

No malgastis paper inútilment.

Recicla el vidre, el paper i les llaunes metàl·liques.

Calenta amb l'energia necessària: La mínima possible.

Estalvia aigua. Dutxat amb poca aigua.

Usa benzina sense plom (quan tinguis cotxe , es clar)

Compra usant bosses permanent. Les de plàstic són molt dolentes.

Elimina el suro blanc. No compris productes que hi vagin embalats.

No malbaratis l'energia Ventila de forma natural. Obre finestres, no interruptors.

Comparteix el cotxe.

Usa piles recarregables. Recicla electrodomèstics, roba i cotxes.

Fes refugis de vida silvestre. Protegeix les selves tropicals.Planta un arbre.

No condueixis tant. Ves a peu, en vici o amb transports públics..

Inicia un programa de reciclatge

Participa tot el que puguis: difon aquestes idees ,

Fes-te d'un grup ecologista...

La llista de coses per fer és molt llarga. Pensa si pots fer més coses. Si trobes que ens deixem alguna cosa, no perdis el temps i fes-ho.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Donde quiera que estéis…: Koldo Aldai


Normalment rebo pel mail d'Una Real Utopia els articles d'opinió de Koldo Aldai més o menys cada mes o com a molt quinzenalment, però la realitat impera! Com tots sabeu, fa uns dies, en concret dimecres, ETA va perpetrar uns dels seus atemptats, prenent-li la vida a l'empresari de Guipuzcua, Inazio Uria. Com cada dia, quan he arribat a casa he obert l'ordinador per revisar els correus i he trobat aquest nou article: Donde quieras que estéis... una carta de rebuig, un al.legat per la vida amb el qual jo m'hi adereixo plenament, sense més preàmbuls:

Donde quiera que estéis…

¿Cuánta e infinita cobardía para asesinar a un hombre de edad? ¿Cuánta e infinita crueldad con la excusa de parar un tren? A vosotros no os importa por dónde avanza ese tren, ni a qué velocidad va, ni bajo qué montañas se esconde... Sed de sangre que abreva de cobardes fuentes. ¡Gloria a los valientes gudaris que se jugaron la piel asesinando a un hombre de bien, solo y desarmado en su vehículo! No mezcléis más vuestro vergonzoso error con el nombre de este país. No mentéis un tren, una patria, unos ideales... para apretar tan ruin gatillo.

No detengáis trenes que unen a las gentes. No matéis a los ancianos que son ejemplo de vida de entrega y sacrificio, veterano testimonio de conocimiento… Apuntad a nuestra sien, acabad con nosotros que aún nos cuesta terminar de perdonar, pero antes de apretar fatal gatillo, tened por lo menos el valor de mirarnos a los ojos, de plantar siquiera la cara, de mirar al fondo del alma... ¡Que en ese ineludible espejo se refleje vuestra tremenda derrota, rotundo fracaso de la muerte ante la vida, de la oscuridad ante el ensayo de luz, del odio ante el ensayo de amor!

¿No habéis apagado ya suficientes vidas? ¿No habéis todavía saciado vuestra sed de sangre? ¿Cuándo empezaréis a construir y no destrozar? ¿Cuántos miserables gatillos os quedan por apretar? ¿Cuántos humanos indefensos por privarles de aliento? Abandonad ya cualquier argumento para justificar tanta barbarie. De seguir disparando, sinceraros cuanto menos. Blandid vuestra impotencia como excusa, vuestra terror a sumar convivencia, vuestro miedo a vertebrar con los demás una sociedad, vuestro temor a colaborar y construir el mañana mano con mano, corazón con corazón con el resto del pueblo.

He visto en la pantalla una mujer destrozada y me cuesta limar arista, dorar la palabra. He visto una mujer rota y yo he roto mi palabra de escribir desde más alto. Dios se apiade de vosotros. Su bondad infinita podrá perdonar vuestra inmensa deuda para con tanta gente en Loiola y Azpeitia, para con tantos familiares y amigos de Inazio Uria de paz y de bien. A nosotros nos colocáis también ante el supremo reto de intentar a toda costa rozar esa infinita compasión. Sin quererlo, nos dais a probar un amor que no es de este mundo. No faltan desafíos para nadie: para vosotros tornar pistolas en arados, para nosotros odio en comprensión, que no aceptación.

Llegué pronto el vuelo de ese veloz tren, cargado de olvido, cargado de hombres y mujeres que sonríen a la vida y a un futuro de paz y reconciliación, que nuestra sonrisa hoy no termina de arrancar, pues hay gente desolada al haberles vosotros privado de un hombre bueno.

Llegué pronto el vuelo de ese veloz tren, cargado de sincero perdón, de genuina compasión, que lo último que deseamos es que el veneno del rencor para con vosotros termine por alcanzar y carcomer nuestro corazón.

Llegué pronto el convencimiento de vuestra fatal equivocación que aún este pueblo generoso puede abrir su pecho y sus brazos a unos hijos tan tremendamente errados.

Koldo Aldai

“¡Otro trabajo es posible!”: Koldo Aldai


No contemplan otro futuro que el volver al pasado. No contemplan otro horizonte que seguir apretando los mismos botones, soldando las mismas piezas, activando los mismos robots, realizando una y mil veces los mismos y mecanizados movimientos… y por eso elevan el olor a neumático quemado a la vera de las grandes factorías de automóviles.

Humo negro y barricadas en los polígonos industriales donde empiezan a escasear pedidos y donde los obreros son alejados de sus puestos de trabajo. Para apagar ese olor nauseabundo de goma quemada, para que los obreros vuelvan a sus cadenas de montaje, el gobierno ha prometido enormes subvenciones a las grandes empresas automovilísticas.

¡No importa el peligro de metamorfosis hacia el robot, no importa la sobreproducción de máquinas que llenan el ambiente de CO2…, hay que volver a toda costa a las mismas cadenas de montaje! El Gobierno no lo duda: hay que invertir el dinero que sea necesario para que esas cadenas no se detengan por nada, para que cada cuatro o cinco años todos cambiemos de vehículo, para seguir llenando de coches todos los asfaltos. El objetivo es producir no importa cómo, ni a costa de qué.

Los sindicatos azuzan también la piromanía en favor de la producción masiva de sea lo que sea. El puesto de trabajo es el valor incuestionable. Nadie puede poner en peligro el tejido industrial, el trabajo del obrero… Indudablemente hay muchas familias en apuros, indudablemente hace falta ayudas para evitar situaciones personales límite, pero habrá que pensar en apoyar, no sólo las empresa del ayer, si no a las pioneras del mañana, a los/as emprendedores que vislumbran nuevos y más limpios horizontes…

El otro mundo posible no es sólo consigna y proclama que, al calor del grupo, podemos proferir en las anchas avenidas de nuestras ciudades, sino principalmente actitudes consecuentes y responsables, incluso sacrificadas, en el ámbito personal desde que suena el despertador a primera hora de la mañana. La tierra se hunde como queramos sumar el falso y tan manido “confort” de sus 6.000 millones de habitantes. Hablamos mucho de cambiar el mundo, pero poco de cambiar las más peligrosas inercias de trabajo y modo de vida alienantes. Poco se discute la producción indiscriminada, la industria generadora de los más absurdos objetos. Poco se habla de cuestionar la fabricación de más y más vehículos, de limitar la invasión del coche en tantos espacios de convivencia y recreo en nuestras ciudades y pueblos… Poco se habla, no ya de subvencionar, sino por lo menos de facilitar el osado empeño de quienes en la ciudad, pero sobre todo en el campo, están formando ecoaldeas, núcleos, en buena medida, autosuficientes, comunidades de vida alternativas… Sólo quienes han dado ese decisivo paso, saben de las mil y un trabas legales que encuentran en todos los órdenes (construcción, producción, distribución…), al haberse salido de las pautas del sistema imperante.

El puesto de trabajo en la gran factoría de turno no es un valor absoluto. Hay un círculo vicioso de fomento del consumo para que aumente la producción, para sostener el “nivel de vida” y mantener los puesto de trabajo, que es preciso ya poner en tela de juicio. Además, aseguradas las necesidades básicas, nuestro nivel de vida es lo que somos y nuestra manera de relacionarnos, para nada lo que poseemos.

¿No será ya el momento de animar la creación de empresas de servicios más acordes con un nuevo paradigma, de alentar el trabajo creativo y emprendedor, la factura de bienes ecológicos…, en vez de intentar mantener a toda costa a flote un sistema productivo de tanto objeto superfluo, de tanto lujo innecesario? ¿No será el momento de incentivar seriamente alternativas de trabajo y de vida?

Seguramente sobran tantas subvenciones para la producción de objetos de consumo desbocado. Seguramente habrá que frenar la producción de coches, habrá que guardar ayudas para los/as que se resistan a engrosar las cadenas de montaje, para los/as que se atrevan a soñar con otro tipo de trabajo más creativo y menos alienante. Seguramente es el momento de promover decididamente la bioconstrucción, la agricultura ecológica, la artesanía, el transporte no contaminante… Seguramente es el momento de la escuela, la salud, la ciudad, la comunidad, la vida, la civilización alternativas…

¡Pobre felicidad aquella levantada con cosas, aquella que se inaugura con tarjeta visa! ¡Pobre felicidad si urge al consumidor a asir en sus manos el volante de un potente 4x4! No nos hechizan los anuncios de formidables coches, no sucumbiremos a la fiebre del consumo alienante. Cuestionamos una civilización que basa su felicidad en la acumulación de objetos. Sugerimos menos millonarias subvenciones para seguir produciendo brillantes carrocerías y más apoyo a quienes reinventan sus vidas, a quienes reconstruyen sus viviendas, su futuro más allá del asfalto, a quienes establecen comunidades, a quienes rehabilitan pueblos abandonados... Sugerimos menos subvención al motor y a las cuatro ruedas y más aliento a quienes ponen motor y ruedas a sus sueños.

Animamos a la administración a apoyar a quienes exploran otras forma de ser, estar y trabajar, a quienes están ya haciendo realidad con sus propios testimonios el otro mundo posible. Invitamos a unos partidos y sindicatos denominados de progreso a cuestionar una civilización materialista a la deriva, el modelo económico no sólo neoliberal, sino también de desarrollismo febril injustificado. ¿Hasta dónde apartó el gobierno a aquella valiente ministra que defendió la tierra, aún a costa de popularidad y votos?

Seguramente no debían de salir tantos coches a rodar. Esta civilización, esta industria y sus cadenas que fabrican automóviles por demás y no importa cuantas montañas de objetos inservibles, no tiene mucho futuro. Seguramente, con la tan mentada crisis, llega también el momento de plantearnos un cambio de paradigma en lo personal y en lo colectivo. Las verdaderas revoluciones no meten ruido. Lo revolucionario no son las alborotadoras barricadas de los trabajadores de la Nissan o la Ford. El auténtico revolucionario es el hombre o la mujer que se arriesga a dar el paso, a salir de la nómina segura, a reorientar su vida. Si es necesario, se aprieta el cuello, recorta cervezas y gasto. Prescinde de cosas, pero comienza a hacer verdaderamente suyos sus movimientos, sus ideas, sus proyectos, su vida... Comienza en serio a buscarse y descubrirse por dentro. Fortalecida la fe en sí mismo/a, crea o da con un trabajo que satisface su vocación, su alma... Lo revolucionario no es quien se enfrenta a la policía por la perdida de su mensualidad asegurada, sino quien se enfrenta a un destino de trabajo mecanizado y ocio desnortado y decide reorientar sus días en un sentido positivo, liberador y emancipante.

Lo revolucionario no es la defensa del puesto de trabajo, sino el compromiso con el puesto de servicio que todos deberemos hallar en nuestra sociedad. Lo revolucionario no es pedir y reivindicar fuera, sino empoderarnos por dentro.

¿Cuándo, si no es ahora, reinventaremos el mundo, reinventaremos el futuro? Sólo desempleados en las fábricas de ayer, podemos adivinar nuestros puestos más creativos, más plenos, más constructivos en los tajos del mañana.

Koldo Aldai

divendres, 5 de desembre de 2008

Aparentment aliè, aparentment estèril...


Aparentment aliè, aparentment estèril... amb aquestes paraules acabava així l'últim post d'Una Real Utopia.

Compartir vivències, fer possible un diàleg més enllà de les paraules ens enriqueix interiorment pas a pas, dia a dia fins arribar l'horitzó i més enllà, per ésser i esdevenir mediadors i constructors d'Amor i Pau.

M'agradaria compartir amb vosaltres el que pot arribar a esdevenir una conversa aparentment casual de temes intrascendents de curta durada. Arrel del post "Amor o por" vaig buscar algun petit escrit que m'ajudés a il·lustrar el que volia transmetre, i d'una forma breu vaig escriure el que amb sàvies paraules en Joan ens va fer ser conscients. El seu efecte va ser com un miratge, o màgia, el que va dir m'era conegut però precisament en aquells moments ho necessitava sentir en el meu interior.

El que vull compartir doncs en aquest moment és el comentari que m'ha fet el Joan, perquè crec que són unes apreciacions molt adequades, sense més preàmbuls:


"Em permeto fer unes apreciacions sobre les teves frases, de manera que a mi em ressonen millor (no té cap altra intenció que compartir aquest sentiment meu)

Estimar, és creure en un mateix, doncs un cor noble no és capaç de veure la mesquinesa en els altres.
Estimar, és descobrir-se a un mateix per poder veure el millor de l'altre.
Estimar, és gaudir de la vida i compartir el millor de nosaltres amb els altres.
Estimar, és acceptar-se a un mateix i no importar-te que l'altre sigui diferent.
Estimar, és valorar-se un mateix i saber que els altres tenen, com a mínim, el mateix valor que nosaltres.
Estimar, és créixer un mateix per mostrar l'altre que tot és possible.
Estimar, és mostrar sense aparences el millor d'un mateix.
Estimar, és trobar la pròpia felicitat i convidar als altres a la festa.
Estimar, és una experiència divina, colpidora, de cada instant, que no es pot descriure,infinita i eterna

Sobre l'Amor, no em veig en cor de tocar ni una de les teves paraules.

En castellà, hi ha una diferència entre "amar" i "querer"; no sé com es pot traduir aquesta diferència al català
. "

dimecres, 3 de desembre de 2008

Amor o por

Estimar

Estimar, és creure en l'altre.
Estimar, és descobrir l'altre.
Estimar, és donar-se a l'altre.
Estimar, és acceptar l'altre.
Estimar, és valorar l'altre.
Estimar, és fer créixer l'altre.
Estimar, és obrir-se amb tota sinceritat a l'altre.
Estimar, és buscar la felicitat de l'altre, i buscant-la, trobar la pròpia.
Estimar, és una experiència humana, entranyable, de cada dia, difícil de descriure, sempre més gran.

L'amor és confiança.
L'amor és respondre a les necessitats de l'altre.
L'amor se'ns posa a les mans, a fi de fer-lo créixer amb el nostre esforç.
L'amor és veritable quan és de cada dia i de tots els dies.
L'amor es recolza en el ser, no en el tenir.
L'amor que es treballa, no mor mai.

Que en són de belles aquestes paraules i certes. Estic convençuda que tothom al llegir aquesta poesia hi estarà d'acord i fins i tot estarà convençut que és el més correcte, però... mirem-nos-ho més detingudament. Que n'és de difícil poder-ho dur a terme!

En una conversa improvitzada en un context aparentment aliè a temàtiques d'interiorització i creixement personal, es va començar a dibuixar el que era en el fons, l'educació en la vinculació materno-familiar. Tan sols un petit esbós del que hagués pogut esdevenir un gran debat sobre les veritats no veritables i les autènticament certes:

Dues maneres d'educar als fills però tan sols una és autèntica. Des de l'Amor o des de la por; des de l'Amor dones, fas lliure als altres (els ensenyes a volar sols) i ets lliure tu, dones confiança... Des de la por prens (control poder, xantatge emocional) fas esclau, inculques inseguretat, desconfiança... En el fons les persones tenen fills per una senzilla raó per apendre a estimar.

Enmig d'aquesta conversa no vaig poder més que preguntar què feiem unes persones com nosaltres en un lloc com aquell quin objectiu teníem. La resposta que vaig rebre va ser tota una petita lliço de vida, res no és per casualitat, tot té una raó de ser. I per alguna raó s'ens necessita allà, en un entorn i espai aparentment aliè, aparentment esteril ...

Dedicat al Joan i a la Isabel, i a totes les petites llums que il.luminen enmig de la boira.

Concurs d'enigmes (9)


Un automòbil de color negre amb els llums apagats entra en un carrer que no té fanals, on en cap casa hi té els llums encesos. De sobte se li creua un gat negre. Malgrat tot, el conductor el pot esquivar. Com ho pots explicar?


SOLUCIÓ A L'ENIGMA ANTERIOR

Un misteriós assassinat
El senyor Robert, un representant de comerç, aconsegueix convèncer la seva dona perquè l'acompanyi en el seu viatge a Segòvia. Durant l'estada en aquesta ciutat la senyora mor. El senyor Robert torna a casa seva desfet, però l'agent de viatges el denuncia de l'assassinat de la seva dona. Per què?
solució:

El senyor Robert va comprar, a l'agència de viatges, dos bitllets d'anada a Segòvia i només un de tornada

Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. 12-12-08)

Roses en novembre


Aquestes darreres setmanes han estat molt especials. Les darreres setmanes de novembre eren portadores d'una llum aparentment feble però amb una energia interior molt autèntica.

Quan apareixen a la vida situacions de crisi dins del teu entorn més proper, quelcom en el teu interior es trenca, i per uns instants el temps s'atura i l'únic que per a tu realment existeix és superar l'entrebanc, recuperar el que s'ha temut perdre, quasibé com si es desitjés tancar els ulls per uns segons i en obrir-los aquell malson hagués desaperagut.
Una mica és el que m'ha passat aquests darrers dies anant amunt i avall de l'hospital a la feina, a casa i tornar a l'hospital. Tenim molts cops la por a perdre, a canviar el conegut pel desconegut, estem més còmodes amb les nostres rutines, ens fan sentir segurs, penses que res dolent no pot passar... però de tant en tant passa...
En realitat no hi ha res de negatiu ni dolent en una situació de crisi, simplement no és més que una lliçó de vida que afecta a les diverses persones. En aquest periode de temps et planteges moltes coses: què has fet fins al moment i què no has fet o no has pogut fer, que has pogut parlar i el que queda per parlar....

Poc a poc, almenys aquesta ha estat la sort, comences a veure llum a final del tunel. Penses que al cap i a la fi hi haurà un final feliç. L'únic que desitjo!
Dedicat a una Rosa en novembre!!! (molts petons mare!)
L'àguila
L'àguila és una de les aus de major longevitat. Arriba a viure 70 anys. Però per a arribar a aquesta edat, en la seva quarta dècada ha de prendre una seriosa i difícil decisió. Als 40 anys, ja les seves ungles son tan llargues i flexibles que no pot subjectar a les preses de les quals s'alimenta. El bec allargat i en punta, es corba massa i ja no li serveix. Apuntant contra el pit estan les ales, envellides i pesades en funció de la gran grandària de les seves plomes, i en aquells dies, volar es torna molt difícil. Llavors, té només dues alternatives: deixar-se estar i morir... o enfrontar-se a un dolorós procés de renovació que li durarà aproximadament 150 dies.
Aquest procés consisteix a volar d'alt d'una muntanya i recollir-se en un niu, pròxim a una lloc recollit on no necessita volar i se sent més protegida. Llavors, una vegada ha trobat el lloc adequat, l'àguila comença a copejar la roca amb el bec... fins arrencar-lo.Després espera que li neixi un nou bec amb el qual podrà arrencar les seves velles ungles inservibles.Quan les noves ungles comencen a créixer, ella desprèn una a una les seves velles i grans plomes. I després de tots aquests llargs i dolorosos cinc mesos de ferides, cicatritzacions i creixement, aconsegueix realitzar el seu famós vol de renovació, renaixement i festeig per a viure altres 30 anys més. En la nostra vida també ens toca sofrir processos de reconversió per a no sucumbir. Tenim potser que protegir-nos per algun temps, meditar, sotmetre'ns a certs sacrificis per a portar a terme alguns canvis.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Àngels a la Terra


Des de fa molt i molt de temps, en realitat anys, està obert un debat de com atendre millor les diferències, les necessitats educatives especials dels nostres alumnes. Diferents corrents, teories i filosofies han anat surgint en el nostre món educatiu per donar una resposta adequada. Alguns cops d'una manera més segregadora, altres més integradora. Hem passat per centres especials, per la Integració i ara estem endegant una nova etapa amb la Inclusió.

Però molt poques vegades es mira aquests nens com a potencials, sinó com a mancances. Com alguna cosa que és diferent a nosaltres, a les persones "normals".

Però que passaria si fos en realitat al revés?...


Déu estava en el cel mirant com actuaven els homes en la terra. Entre ells, regnava la desolació.
Més de 5 mil milions d'éssers humans són
pocs per a arribar a la magnificència divina de l'amor! - va sospirar el Senyor. El Pare va veure a tants germans en guerra, esposos i esposes que no assumien la seva poca benvolença, rics i pobres apartats, sans i malalts distants, lliures i esclaus separats.

Un bon dia va reunir els àngels i els va dir: Veieu als éssers humans? Necessiten ajuda! Hauríeu de baixar vosaltres a la Terra.
- Nosaltres? -, van dir els àngels il·lusionats, espantats i emocionats, però plens de fe.
- Si, vosaltres sou els indicats. Ningú més podria complir aquesta tasca. Escolteu! Quan vaig crear l'home, ho vaig fer a imatge i semblança meva, però amb talents especials per a cadascun. Vaig permetre diferències entre ells perquè junts formessin el regne. Així ho vaig planejar. Uns arribarien a riqueses per a compartir amb els pobres. Uns altres gaudirien de bona salut per a atendre als malalts. Uns serien savis i uns altres molt simples per a procurar entre ells sentiments d'amor, admiració i respecte. Els bons haurien de resar per aquells que actuessin com si fossin dolents. El pacient toleraria el neuròtic. En fi, els meus plans deuen complir-se perquè l'home gaudeixi, des de la Terra, la felicitat eterna. I per a fer-ho... vosaltres baixareu amb ells!

- De què es tracta? - els àngels van preguntar inquiets. Aleshores el Senyor va explicar-los la seva tasca.
- Com que els homes s'han oblidat que els vaig fer diferents perquè es completessin uns als altres i així formessin el cos del meu fill estimat. Sembla que no s'adonen que els vull diferents per aconseguir la perfecció, per tant baixareu vosaltres amb diferents tasques a fer..
I va donar a cadascun la seva tasca:
- Tu tindràs memòria i concentració d'excel·lència: seràs cec.
- Tu seràs eloqüent amb el teu cos i molt creatiu per a expressar-te: seràs sord-mut.
- Tu tindràs pensaments profunds, escriuràs llibres: seràs poeta; tindràs paràlisi cerebral.
- A tu et donaré el do de l'amor i seràs la seva persona, n'hi haurà molts altres com tu en tota la Terra i no hi haurà distinció de raça perquè tindràs la cara, els ulls, les mans i el cos com si fossin germans de sang: tindràs síndrome de Down.
- Tu seràs molt baix d'alçada i molta simpatia i el teu sentit de l'humor arribarà fins el cel: seràs gent petita.
- Tu gaudiràs la creació tal com ho vaig planejar per als homes. Tindràs discapacitat intel·lectual i mentre uns altres es preocupen pels avanços científics i tecnològics, tu gaudiràs mirant una formiga, una flor. Seràs feliç, molt feliç perquè estimaràs a tots i no faràs judici de cap; tu viuràs a la Terra, però la teva ment es mantindrà en el cel; preferiràs escoltar la meva veu a la dels homes. Tindràs autisme.
- Tu seràs hàbil com cap, et faltaran els braços i faràs tot amb les cames i la boca.
A l'últim àngel li va dir:
- Seràs geni, et treuré les ales abans d'arribar a la Terra i baixaràs l'esquena, els homes repararan el teu cos, però hauràs d'enginyar-te per triomfar. Tindràs mielomenningocelle, que significa mel que va venir del cel.

Els àngels es van sentir feliços amb la distinció del Senyor, però els causava enorme pena haver d'apartar-se del cel per a complir la seva missió.
- Quant temps viurem sense veure't? Quant temps lluny de tu?
- No us preocupeu, estaré amb vosaltres tots els dies. A més això durarà només entre 60 i 80 anys terrenals.
- Està bé, Pare. Serà com dius. 80 anys són un instant en el rellotge etern, així que ens veurem "aviat"- van dir els àngels i van baixar a la Terra emocionats.
Cadascun va arribar al ventre d'una mare. Allí es van formar durant 6, 7, 8 o 9 mesos. Al néixer, van ser rebuts amb profund dolor, van causar por i angoixa. Alguns pares van refusar la tasca; uns altres la van assumir enutjats; uns altres es van tirar culpes fins dissoldre el seu matrimoni i uns altres més van plorar amb amor i van acceptar el deure.

El cas és que, com que els àngels saben la seva missió i les seves virtuts són la fe, l'esperança i la caritat, a més d'unes altres, totes governades per l'amor, ells han sabut perdonar i amb paciència passen la vida il·luminant a tot aquell que els ha volgut estimar. Segueixen baixant àngels a la Terra amb esperits superiors en cossos limitats i seguiran arribant mentre hi hagi humanitat en el planeta.

Déu vol que estiguin entre nosaltres per a donar-nos l'oportunitat de treballar per ells, per a aprendre d'ells. I treballar és servir, servir és viure i viure és estimar, perquè la vida se'ns va donar per a això. El que no viu per a servir, no serveix per a viure.
- Mestre, qui va pecar perquè aquest naixés cec? Ell o els seus pares?
- Ni ell ni els seus pares, va néixer així perquè es veiessin en ell les obres de Déu. I les obres de Déu també es fan a través dels homes. Aquestes obres són les de misericòrdia, especialment amb aquells que més ens necessiten. Veus per què tantes diferències?
Autor:
Julio García Briceño