dijous, 31 de desembre de 2009

A escasses hores... d'un nou principi


A escasses hores de la fi d'un any i l'inici d'un altre, es quasibé inevitable fer memòria de tot el que deixem enrera al llarg de 365 dies i nits. Fets com la multitudinària manifestació a Brussel·les del mes de març passat fins als primers referèndums sobre la independència del nostre país, la crisi econòmica, l'acord de finaçament, els casos de corrupció, els incidents arran de les protestes contra l'aplicació del pla Bolonya i tants altres, que han anat marcant les portades i titulars dels diaris, ràdios o televisió. Un món que depenent de les ulleres que ens posem, té una aparença una mica grisa, com el món dels homes grisos de Momo, on donades les obligacions les rutines, pertànença al grup costi el costi, la pèrdua del temps... fan que defallim cada dia una mica més i ens acomodem a una situació "còmoda".

Anticreació

A la fi, l'home va destruir el cel i la terra. La terra era bella i fèrtil, la llum brillava a les muntanyes i els mars, i l'esperit de Déu omplia l'univers.
I l'home va dir:
- Posseeixi jo tot el poder al cel i a la terra. I va veure que el poder era bo, i va anomenar “grans caps” als qui tenien el poder, i va donar el nom de febles als que buscaven la reconciliació. Així va ser el sisè dia abans de la fi.
I l'home va dir:
- Hi hagi una gran divisió entre els pobles: i que es posin a un costat les nacions que estan amb mi i a l'altre costat les que estan contra mi. I va haver-hi bons i dolents. Així va ser el dia cinquè abans de la fi.
I l'home va dir:
- Ajuntem les nostres fortunes en un lloc i creem instruments per defensar-nos: la ràdio i la televisió per controlar els esperits dels homes, la mobilització i el registre per controlar els cossos dels homes, els uniformes per dominar les ànimes dels homes. I així va ser. El món va quedar dividit en dos blocs, en guerra. L'home va veure que havia de ser així. Així va ser el quart dia abans de la fi.
I l'home va dir:
-Que hi hagi censura per distingir la nostra veritat de la dels altres. I va ser així: l'home va crear dues grans institucions: una per amagar la veritat a l'estranger. I una altra, per defensar-se de la veritat dins casa. L'home ho va veure i ho va trobar normal. Així va ser el tercer dia abans de la fi.
I l'home va dir:
- Fabriquem armes que puguin destruir a distància ingents multituds. D'aquesta manera va perfeccionar la guerra bacteriològica, va perfeccionar els arsenals de mort submarins, els projectils teledirigits. L'home ho va veure i es va enorgullir.
Llavors els va beneir, dient-los:
- Sigueu nombrosos i grans sobre la terra, ompliu les aigües del mar i els espais celests, multipliqueu-vos-. Així va ser el dia segon abans de la fi.
I l'home va dir:
-Fem a Déu a la nostra imatge i semblança, diguem que Déu obri com nosaltres obrem, que pensi com nosaltres pensem, que volgui el que nosaltres volem, que mati com nosaltres matem-. L'home va crear un Déu a la seva mesura. I el va beneir dient:
- Mostra't a nosaltres i posa la terra als nostres peus: no et faltarà res, si fas la nostra voluntat-
I així va ser:
l'home va veure tot el que havia fet i estava molt satisfet de tot això. Així va ser el dia abans de la fi. De sobte es va produir un gran terratrèmol en tota la superfície de la terra, i l'home i tot el que havia fet van deixar d'existir. Així va acabar l'home amb el cel i amb la terra.
La terra va tornar a ser un món buit i sense ordre; tota la superfície de l'oceà es va cobrir de foscor i l'Esperit de Déu aletejava sobre les aigües.
Autor: desconegut

Però com deia, depèn de quines ulleres ens posem. Pot semblar que en certs moments la societat, les persones, no poden trobar el camí, l'esperança, evitar l'inevitable. Alguns cops la vida no és fàcil, potser per alguna persona aquest darrer any ha estat difícil, dur o trist: pèrdua de feina per la crisi, problemes personals, malalties o fins i tot alguna mort. Tot i així, per molt dolorós que sigui, no es pot defallir, per ganes que se'n tinguin. Sempre hi ha quelcom que ens fa renèixer de les cendres, i ho dic amb total coneixement de causa.

" Tria els records, no guardis els mals moments, conserva les bones estones, recorda que sommriure no costa gens i fa bé al que somriu i a qui rep el somriure.
No descuïdis les amistats. Proposa't ser feliç cada matí. I recorda que gaudir de la vida està a les teves mans."

MOLT FELIÇ 2010 !!!

Us presento "Concerto pour deux voix", cantat per Jean Baptiste Maunier (Les choristes) i Clemence Saint-Preux (filla de l'autor de la peça musical). Un bon final i un millor principi pels 365 dies que vindran.

dimarts, 29 de desembre de 2009

Aquello que aprendimos en el 2009: Koldo Aldai


Artaza 29 de Diciembre de 2009


Las épocas de crisis son pródigas en lecciones que no conviene dejar pasar por alto. Podemos apurar estos tiempos difíciles y de prueba extrayendo las enseñanzas que, de forma más o menos evidente, su discurrir nos está proporcionando. Cae un mundo, pero aún no ha aflorado el otro. Subyace un aprendizaje profundo en el desmoronamiento de todo el paradigma individualista-materialista-violento que no podemos dejar escapar. El nuevo modelo basado en el cooperar y compartir asomó aún muy tímidamente en el 2009, pero también es cierto que cada vez hay más seres firmemente comprometidos en una búsqueda emancipadora, tanto a nivel personal como colectivo.

Los medios de comunicación oficiales hacen estos día balance. Desde la perspectiva del progreso de la conciencia colectiva, también convendrá volcar la mirada al año que finaliza. He aquí sólo algunas pistas, que de ninguna forma podrían aspirar a presentar una visión global.


Los expertos apuntan ya el fin del túnel de la crisis. Bienvenido el alivio para los más necesitados, pero también será necesario observar que se agota el tiempo más precioso para poner en valor ante el conjunto de la sociedad el otro paradigma posible. Es ahora el momento más idóneo para contagiar entusiasmo a favor del otro mundo, a favor de una vida alternativa en todos los ámbitos, donde prime la Tierra y el bien colectivo sobre el puro y duro beneficio personal.


En el ámbito social, la "gripe A" nos enseñó que la peor pandemia es el miedo, sobre todo cuando éste es infundado. Eluana también nos mostró que no podemos dar a las máquinas tanto poder, que los millones que gastamos para mantener una vida vegetativa e inconsciente a base de tubos, serviría para que otros muchos niños, que fundamentalmente urgen de un poco de agua pura y de unos diarios gramos de cereal, pudieran abrazar una existencia plena.


La tierra tembló en Sumatra y en Italia recordándonos que ningún sufrimiento nos es ajeno en un mundo cada vez más pequeño, trayéndonos a la memoria que pisamos en blando y que la vida corporal es efímera, más efímera aún desde que nos saltamos las leyes de la naturaleza y maltratamos a nuestra Madre Tierra. Otras catástrofes como la del Airbús reflejan la relatividad de los avances humanos. El metal puede ser también puro papel cuando allí arriba, a los 10.000 metros, fallan varios botones a la vez.


Una sociedad hedonista e inmadura fabrica ídolos a su imagen y semejanza. Al genio le ha de acompañar estela humana, no sólo parafernalia. En el ámbito de la cultura marchó el rey del pop. Descanse el artista bueno de intenciones en una paz merecida que la fama no le concedió. Benedetti nos enseñó que los poetas también vuelan a los cielos, pero que sus versos sin tiempo y su bella apuesta de justicia siguen resonando en la tierra. La "negra" Mercedes Sosa nos enseñó que "cambia todo cambia", que mientras su cuerpo fornido ahora nutre el suelo, su garganta grave sigue cantando y su alma generosa aleteando.


En el ámbito del activismo social, Aminatu nos enseñó que una mujer plena de determinación y coraje es capaz de rendir a toda la maquinaria de un Estado y sus injustos procederes. Cierto que la libertad la llevamos dentro, va en el "kit" indispensable que nos proporcionan en el primer aliento. No somos de ningún lugar, pero cada quien tiene derecho a volver con la cabeza bien alta al rincón donde nació.

Copenhague nos dio la alegría de saber que hay una conciencia muy extendida para salvar la Tierra, que juntos podemos detener la catástrofe del cambio climático, pero que falta aún el compromiso y la responsabilidad de algunos dirigentes para poner en marcha las medidas imprescindibles.

Hicimos también 20 años desde la caída del muro de Berlín y ello nos anima a recordar nuestro compromiso de continuar trabajando hasta derribar todos los muros, los que separan los pueblos, las clases sociales, las ideologías, los credos…, también el que obliga a muchos niños palestinos a recorrer más kilómetros hasta su pizarra, o al campesino hasta su limonero, o al albañil hasta su andamio…

Ya en la esfera política, la ofensiva sobre Gaza, ahora hace un año, debería haber enseñado a los israelíes que los disparos son de ida y vuelta, que los tanques no se sacan en Navidades y que el dolor voluntario que alguien genera a otros nunca sale gratis. Los extremistas musulmanes deberían también tomar nota del recorrido circular del sufrimiento generado.

Cuando Obama entra en la Casa Blanca nos damos cuenta de que los más elevados sueños se pueden hacer realidad. Al año de su mandato observamos que ese sueño también se puede sostener en el tiempo, pues el equilibrio y la vocación de servicio, la visión y la intención puras se mantienen en su corazón; porque, aún con todas las limitaciones, actúa en consecuencia.

Obama no nos ha decepcionado por mucho que, como ya imaginábamos, haya quien le pida lo que él todavía no puede hacer realidad. Progreso y pragmatismo se concitan en este hombre sabedor del tamaño de su papel como indiscutible líder nacional y mundial. Es fácil pedir más a los de arriba, desconocedores en este caso de las circunstancias del enjuiciado y sobre todo, ajenos a los límites que el lento progreso de la conciencia de los ciudadanos de su propio país establece.

Los nuevos desafíos nucleares de Corea del Norte nos recuerdan que las dictaduras son despreciables, pero que los dictadores con ojivas nucleares son además peligrosos. Esas pruebas letales que están ejercitando nos obligan a reflexionar sobre si es llegada ya o no la hora del ansiado desarmamentismo unilateral.


Irak nos sigue enseñando que son los propios pueblos los que han de regir sus destinos; que, por duro que parezca, cada pueblo ha de tumbar a su propio dictador; que se puede ayudar a derrotarlos, pero que la iniciativa ha de partir desde adentro.

Afganistán nos revela que la violación masiva de los derechos humanos sí puede justificar una intervención desde fuera, pero también nos muestra que el soldado ha de permanecer el mínimo indispensable de tiempo en territorio ajeno.

China emerge como el gran desafío. Responsable fundamental de que Copenhague no triunfara, poco atiende aún a los compromisos planetarios. Crece y crece económicamente pero la conciencia de dirigentes y gran parte de la población no van a la par. La falta absoluta falta de libertades, la violación masiva de los derechos humanos y la feroz persecución política y religiosa no le impiden situarse ya en el número dos del "ranking" de poderío planetario. Tal como mostrara Obama ante sus mandatarios, ya en el propio país, ya en Copenhague, la necesaria colaboración con el gigante asiático no puede estar exenta de franqueza ante lo que ya no es posible callar.

América Latina permanece ante su encrucijada de caminos, ante dos opciones políticas de cara al futuro. Por un lado las sociedades maduras que han vencido a la ley de la polaridad y van encontrando su equilibrio, su mañana. Las que tras la noche oscura de las Dictaduras de Seguridad Nacional, impuesta por las oligarquías con connivencia de los privilegiados, fueron evolucionando hacia una administración plenamente democrática y hacia un liderazgo valiente de justicia y progreso, sin revanchismos. Por otro lado las que no superaron aún ese reto indispensable.

Se van quienes sufrieron el hierro y sembraron reconciliación, quienes padecieron todo el dolor y sin embargo inspiraron cohesión social. Se van Bachelet y Lula. Quienes deberían pensar en marchar se perpetúan con artimañas. Ojalá vaya cediendo el liderazgo populista y débil que hace de la confrontación principal bandera.

Veintisiete países europeos pactamos que el nuevo cargo de presidente de la Unión Europea fuera para el belga Herman Van Rompuy, igualmente aprobamos el Tratado de Lisboa, dotándonos de constitución propia. Queda aún mucho recorrido por delante, sobre todo en lo que se refiere a la Europa solidaria, pero también es cierto que hemos construido más unidad y así mostrado al mundo el único futuro posible.

Resta mucho por analizar. Sólo hay espacio para una breve, casi furtiva, mirada. Lo suficiente para observar que hay tarea futura. No faltan desafíos para el 2009. Serenar, incluir, acompañar, colaborar, compartir…, quedan muchos verbos por conjugar en el año que ahora arranca. No importa el trayecto por delante, no importa un 2012 a la vuelta de la esquina. A cada día su afán. Lo que importa es el compromiso de cada instante para restaurar la esperanza en cada uno de nuestros corazones y en el corazón de la humanidad entera. Lo que importa es la confianza de saber que estamos en el momento y lugar adecuados para poder contribuir, cada quien desde sus circunstancias y alcance, a hacer todavía del planeta un hogar bello y fraterno absolutamente para tod@s.
Artaza 29 de Diciembre de 2009


Koldo Aldai

dilluns, 28 de desembre de 2009

Dia de les llufes

Avui és 28 de desembre, Dia dels Sants Innocents. Tal com diu la tradició s'han de penjar llufes. Però aquesta vegada us vull proposar unes llufes una mica diferents que he trobat, a veure si us agraden!!!

dissabte, 26 de desembre de 2009

La Música per sobre de tot

Aquest vespre, com ja fa molts anys, s'ha fet el Tradicional Concert de Sant Esteve al Palau de la Música. Aquesta vegada L'Orfeó Català dirigit per Josep Vila ha interpretat el 'Magníficat en Re major' de Johann Sebastian Bach, juntament amb l'Orquestra Barroca Catalana.

Abans, però, a la primera part del concert, s'han interpretat nadales i cançons tradicionals catalanes interpretades pels Cors de l'Escola Coral de l'Orfeó Català: el Cor de Petits, el Cor Infantil, el Cor de Noies i el Cor Jove, amb peces com 'La pastora' i 'El rabadà, 'Hodie Christus natus est' i 'Fum, fum, fum', 'La pastora Caterina', 'Angelus Domini' i 'Ballades a la cova' entre altres. A la segona part el protagonisme ha estat de l'Orfeó.

Però aquesta trobada ja esperada i tradicional era un pèl, diguem-ne, diferent dels anys anteriors. No es tractava d'un simple concert de Nadales, implícitament estava, en totes les ments dels cantaires, músics, públic del Palau i segurament més enllà de les pantalles, una reivindicació, una determinació d'existència i de superació de tot el que ha enmascarat aquests darrers mesos amb el cas Millet. Níngú explícitament n'ha fet referencia, ni al principi ni al final, ningú ha escusat, ni justificat, ni reivindicat res d'una forma directa; però no era necessari, es respirava en l'ambient, en la felicitació feta per Josep Vila (director de l'Orfeó) en nom de tots els membres que fan possible aquest concert. Diuen que una imatge val més que mil paraules, i és ben cert. Ara en aquest cas hauríem de dir que un Cant val més que mil paraules.

Un vespre per resorgir, un Palau per no ser destruit, sinó per renèixer per allò que és la seva escència: un Cant a la llibertat i a un Pais.

Concert del Cor Jove (2008)

dimecres, 23 de desembre de 2009

Bon Nadal! Merry Christmas! Joyeux Noël! Buon Natale! Feliz Navidad! Gabon zoriontsuak!

Riu
Perdona
Relaxa't
Demana ajut
Fes un favor
Delega tasques
Trenca un hàbit
Fes una caminada
Expressa allò que sents
Surt a córrer
Pinta un quadre. Somriu al teu fill
Llegeix un bon llibre. Canta a la dutxa
Permete't brillar. Mirar fotos antigues
Escolta a un amic. Accepta un compliment
Ajuda a un ancià. Compleix les teves promeses
Acaba un projecte desitjat Sigues nen una altra vegada. Escolta la natura
Mostra la teva felicitat. Escriu en el teu diari
Tractat com un amic. Permete't equivocar-te
Per avui no et preocupis. Deixa que algú t´ajudi
Fes un àlbum familiar. Fes-te un bany prolongat
Mira una flor amb atenció. Perd una mica de temps
Apaga el televisor i parla. Escolta la teva música preferida
Aprèn alguna cosa que sempre has desitjat
Truca als teus amics per telèfon. Fes un petit canvi a la teva vida
Tanca els ulls i imagina les ones de la platja. Fes que algú se senti benvingut.
Fes una llista de les coses que fas bé. Ves a la biblioteca i escolta el silenci
Digues a les persones estimades quant les estimes
Posa-li un nom a una estrella
Pensa en allò que tens
Saps que no estàs sol
Planifica un viatge
Respira profund
Cultiva l´amor
Cada dia pot ser NADAL
Per els homes i dones,
si ens deixem estimar per Déu;
si ens estimem com germans.
El Nadal de Déu
sempre es un Nadal d'AMOR

Planet Earth: un petit regal de Nadal! tant de bo el conservem tota la Vida...

Pd. Si realment us voleu relaxar i disfrutar cliqueu el format HD i poseu-lo a pantalla completa

Els millors desitjos per Nadal

És ben cert que els temps canvien, almenys pel què fa a les tecnologies No fa gaires anys que tothom, uns dies abans de les festes de Nadal, enviava felicitacions per correu postal. Les anaves a comprar, t'asseies, les escrivies, buscaves les adreces de cadescú i le tiraves a la bústia. Actualment aquesta tradició s'ha "modernitzat" i molts, jo inclosa, ens hem passat a la via digital i telemàtica. Enviem felicitacions via mail, algunes amb un senzill missatge, altres més elavorades, però totes entrenyables.

En aquest procés, ahir vaig enviar la meva felicitació a amics/es meus/es. Com a resposta i intercanvi n'he rebut d'altres. M'agradaria ensenyar-vos-en una, d'elles, que m'ha l'ha enviada una amiga i blocaire, la Carme de "Nova col.lecció de moments"
Moltes gràcies Carme

diumenge, 20 de desembre de 2009

Preparant el Nadal

Tal com comentava ahir vespre una amiga meva, la Maria, pel darrer post, el curt " What is that?" era molt adequat per reflexionar ara que ja estem a les portes del Nadal. I és ben cert, no ho he fet d'una forma conscient, però el cert és que els darrers posts d'aquest mes, els escrits, els curts... obren una porta a la reflexió, per carregar piles pel Nadal.
Navegant per aquest Univers virtual, he trobat no fa gaire un blog "El Racó dels Nens" que té coses molt interessants per treballar i tenir recursos en l'àmbit de l'Educació. Aquest matí fred de Barcelona, doncs, us vull passar un conte de preparació del Nadal que he trobat en aquest blog. El conte: La petitona prepara el Nadal

dissabte, 19 de desembre de 2009

Per a pensar un minut (21)

Diuen que una imatge val més que mil paraules... Amb "What is that?", una pura metafora, la imatge parla sola cadescú que en tregui les seves conclusions...

De Melbourne a Copenhague: Koldo Aldai

La ventana está blanca, los leños aún no caldean la estancia y sin embargo el corazón se para de buena mañana agradecido, emocionado. Los ojos se pegan al cristal en el esfuerzo de abarcar e integrar dentro tanta y tan pura belleza. Hace sólo unas horas bajo nuestros pies desnudos crujían las innumerables y pequeñas conchas en las playas salvajes del "Great Ocean Park" de Australia. Un veloz avión nos ha traído hasta este blanco impoluto. El mismo agua tibia que mecía nuestros pies cansados, inunda ahora en forma de nieve nuestro paisaje.

Allí y aquí maravilla inmensa, allí y aquí incontenida admiración por tanta belleza sacudiendo el alma, aquí y allí el mismo caminante enmudecido ya sobre la nieve del hayedo, ya sobre la arena de la playa virgen. En todas las latitudes del planeta la misma fascinación por el milagro de la creación. Sólo resta que levantemos a esta prodigiosa, sorprendente y sagrada creación la amenaza que le han impuesto nuestra ignorancia y egoísmo.

No podemos perder la oportunidad. No habrá muchas más. Tanta belleza merece batirnos todo el cobre. La vida y su maravilla infinita merecen todos nuestros esfuerzos aunados. La capital danesa no debiera ser escenario de un trapicheo de paquetes de C02, menos aún una cumbre de grandes proclamas vacías de medidas eficaces contra el cambio climático. La mera prórroga de Kyoto no nos libraría del desastre. Copenhague debiera ser un antes y un después, un hito en la unidad humana a favor de la vida.

Este planeta mágico merece la pena, esta vida colmada de milagro merece el triunfo de esta gigantesca apuesta colectiva encarnada en la cumbre de Copenhague. Nos podemos unir por el mero gozo de sentirnos reencontrados con nuestras diferencias que se fecundan, gozo de sentir el latido del alma una, gozo de sentirnos hijos e hijas de un mismo Dios sin apellido, ni etiqueta. Nos podemos reunir por demanda de nuestras almas, nos podemos unir también por necesidad vital e impostergable.

A orillas del ancho río Yarra, en el centro de convenciones de la ciudad de Melbourne más de 5.000 personas de 200 credos diferentes nos hemos reunido del 3 al 9 de diciembre en el marco del V Parlamento de las Religiones del Mundo (www.parliamentofreligions.org). Gentes de buena voluntad de diferentes países y filiaciones espirituales, aun con todos nuestros altares, nuestros legados, nuestros libros sagrados diferentes…, hemos sentido la suerte insustituible de la fraternidad humana encarnada sobre la tierra.

Bajo el lema "Escuchándonos mutuamente y sanando la Tierra" en el inmenso y recientemente estrenado palacio de convenciones, hemos vivenciado algo del otro mundo y el otro cielo posibles, mundo justo, pacífico, fraterno…, cielo ancho, abierto, plural… Hemos deseado contribuir desde nuestra visión trascendente y esperanzada de la vida a la resolución de los grandes desafíos del mundo.

La unión puede ser impulso natural de las almas que se buscan y se encuentran, aunque para ello haya que invertir un día largo de avión e ir a la otra punta del mundo. La unión puede ser también una urgencia absolutamente inaplazable. Dos ciudades, Melbourne y Copenhague encarnan estas dos uniones. Podemos unirnos la raza humana en la trascendencia de Melbourne o en la supervivencia de Copenhague, el caso es que tras milenios de división y de odio, hemos por fin concluido que no hay otro camino que el de la unidad.

Hubiera sido preferible sentir ese llamado inexcusable de unidad antes de que nos llegara el agua al cuello, antes de haber cambiado con nuestra ceguera individualista el rumbo del clima, de haber subido artificialmente el mercurio del barómetro de la tierra. Estamos donde estamos, lo importante es reconocer los errores y afrontar a partir de ahora los grandes desafíos planetarios, el del cambio del clima el primero, conjunta, resuelta y solidariamente.

Soplan ya los huracanes, se deshacen los hielos, suben las mareas…, el precio ha sido alto para converger por fin en un mismo anhelo y esfuerzo planetario a favor de la vida. Tardó Copenhague y su cita decisiva para salvar al planeta. Nunca más esperaremos tanto para converger toda la raza humana.

Que llegue el día en que abunden las cumbres del alma, en que nos reunamos sin ningún horizonte amenazado, por el mero placer de latir al unísono en un mismo espíritu, de respirar un mismo aire, de esbozar una misma oración de profundo agradecimiento. Ojalá más pronto que tarde la lección para siempre aprendida, ojalá se prodiguen los Melbournes y no haya nunca más necesidad de Copenhagues. Los mares por fin detenidos no amenazarán ya su sirena.

* Fotos del Parlamento de las Religiones en http://picasaweb.google.com/aldaikoldo . Crónicas en http://www.portaldorado.com/in.php?doc=6593
Koldo Aldai

dijous, 17 de desembre de 2009

The Butterfly Circus

Cada dia pot sortir el Sol... Cada dia pot néixer un Miracle... tan sols creure-s'ho des del fons de l'ànima. Res, absolutament res és impossible si realment ho desitgem amb el cor!

No trobo expressions més ben encertades per poder descriure una petita joia, "The Butterfly Circus" un curtmetratge d'uns vint minuts que parla d'esperança i motivació protagonitzat per Nick Vujicic; guanyadora del concurs de curts anual que organitza www.thedoorpot.com . Personalment el trobo increible i meravellós.

Sense més preàmbuls el curt "The Butterfly Circus" (El circ de la Papallona):

Nick Vujicic (n. desembre de 1.982) és un orador motivacional i director de Life Without Limbs, una organització per a persones amb discapacitat física. Va néixer a Melbourne, Austràlia, amb una agenèsia consistent en una tri-amelia que es caracteritza per la manca de tres de les seves extremitats, li falten els dos braços a nivell de les espatlles i extremitat inferior dreta, i amb una meromelia de l'extremitat inferior esquerra , té un petit peu amb dos dits protuberàncies de la seva cuixa esquerra. Al principi els seus pares es van sentir desolats, però Nick havia nascut sa.

La seva vida va estar plena de dificultats. Una d'elles va ser no poder anar a una escola normal tot i no tenir discapacitats mentals, però Nick va ser un dels primers estudiants discapacitats a migrar a una escola normal. Va aprendre a escriure usant els dos dits en el seu "peu" esquerre, i utilitza un aparell que s'introdueix en el seu dit més gran per sostenir coses. Va aprendre a utilitzar l'ordinador i a escriure amb el mètode "heel and toe" (demostrat en les seves xerrades). També pot llançar boles de tennis i contestar el telèfon.

Va patir assetjament a l'escola, que li va afectar molt negativament i, amb vuit anys, va començar a plantejar-se el suïcidi. Després de pregar per uns braços i unes cames, Nick va començar a observar que els seus èxits eren la inspiració de molts, i va començar a agrair que era viu. Amb disset anys va començar a donar xerrades al seu grup d'oració i va començar una organització sense ànim de lucre. (Viquipedia)

dimecres, 16 de desembre de 2009

Ja arribat la llum de Betlem


Si ahir em feia ressò de com es pot materialitzar una festa i fer-la en ella mateixa absurda, deixant i oblidant en un racó fosc i obscur l'ànima, avui m'agradaria mostrar l'altra cara més lluminosa i més esperançadora per les persones. M'agradaria parlar d'una iniciativa que acabo de conèixer però sé que ja fa temps que està en marxa.

El projecte és una iniciativa dels Escoltes i Guies d'Àustria que, amb la col·laboració d'escoltes de diferents països europeus i altres continents, reparteixen la Llum de la Pau encesa cada any per un nen o nena austríac a la cova del Naixement de Jesús a Betlem.

La distribució de la Llum de la Pau a tots els països participants es realitza des de Viena. Allà, unes setmanes abans de Nadal, es reparteix la Llum a totes les delegacions escoltes i guies assistents perquè la facin arribar als seus respectius països amb un missatge de Pau. Posteriorment, els escoltes i les guies la distribueixen per hospitals, residències per a gent gran, presons i altres associacions dels seus respectius pobles i ciutats.

Cada any, ens preparem per a acollir a casa nostra la Llum de la Pau de Betlem amb un seguit de materials que ens acosten al sentit del Nadal.

Per obrir fronteres, és el lema d'enguany.

La Llum de la Pau de Betlem va arribar a Barcelona de la mà de Scouts Catòlics de Castella-La Manxa, a la Pàrroquia Sant Agustí, el 13 de desembre a les 18:30 h, des surten nombroses delegacions per distribuir-la arreu de l'Estat. Si no hi vau poder anar a l'acte del dia 13, podeu anar a buscar la Llum de la Pau de dilluns a divendres a la Delegació de Pastoral de Joventut de Barcelona, al carrer de Rivadeneyra nº6.

Moltes gràcies Vador per la informació!

Per més informació:

- Fotografies del diumenge a Sant Agustí:
http://picasaweb.google.es/MdD.Salut.BDN/JaHemAnatABuscarLaLlumDeBetlem13122009#

- Video informatiu de la Llum de Betlem:
http://www.luzdelapaz.org/ca/node/314

Iniciativa solidaria amb els cristians de Terra Santa:
http://www.colomdelapau.org/

dimarts, 15 de desembre de 2009

Queda prohibit el Nadal.


Des de fa un temps ençà, en alguns sectors, sembla que hi ha un interès en menysvalorar certes tradicions, en base religiosa, amb un afany d'un laicisme enmascarat per un respecte a altres cultures i tradicions de nouvinguts o possibles hipersensibilitats d'altris.

Hem passat per fases d'arbres de Nadal, sostenibles accionats per pedals, a pessebres cívics, plantejant-se si la figura del caganer és adequada o no, i si el bou i la mula violen els drets dels animals; a Calendaris de Desembre, no d'Advent , no sigui cosa que ens fes mal, fins arribar a voler canviar el nom de les Festes de Nadal i de Setmana Santa per Vacances d'Hivern i Vacances de Primavera. Gràcies a Déu, ai! perdó! potser no es pot dir... hauria potser de dir gràcies a l'atzar?, el Conseller d'Educació s'hi va negar. Un altre exemple, no fa tants dies que es va plantejar la proposta de supressió de la festivitat de la Puríssima com qui no vol la cosa.

El més curiós de tot és que cada comunitat i cultura, fomenta i defensa les seves tradicions, ja que són aquestes que en bona part formen la seva identitat com a Poble. Fixeu-vos sinó que d'una forma més o menys estricta, hebreus, musulmans, indús, orientals i la resta d'Europa... segueixen les costums que generació darrera generació s'han perpetuat.

Si el laicisme s'entén com a premisa fonamental per garantir l'articulació de la societat, la convivència ciutadana, la llibertat de credo... per què aquesta creuada contra la nostra pròpia identitat?. Una prèvia abans de continuar, tradició, encara que tingui arrels religioses, no vol dir pas religió ni creença personal, això queda en l'àmbit personal més estricte. Doncs bé, la nostra cultura i els nostres fonaments històrics provenen d'arrels cristianes. Negar aquest fet o desvirtuar-lo comporta un empobriment educatiu i cultural, que no ens enganyem, ja existeix. Aneu si voleu a veure el projecte de l'Art Romànic del MNAC (So i color), molt interessant per cert, i intenteu explicar les obres d'una "manera alternativa" més adequada al nostre món politicament correcte.

En definitiva, aquesta compulsió laicista, està promovent una incompetència cultural als joves de la nostra societat. Això si, pobres de nosaltres que tinguem alumnes musulmans, i per dinar es posi a taula porc i no s'ofereixi cap via alternativa, se'ns pot titllar de poc sensibles i respectuosos amb la Diversitat cultural! Neguem les nostres arrels, la nostra identitat per reinventar-nos cada dia depenent d'on bufi el vent.

Queda prohibit el Nadal és un petit text, on amb to irònic, es replanteja la festa d'aquests dies tenint en compte totes les possibles suceptibilitats i sinó són possibles inventades no fos cas que potser algun dia apareguessin.

Queda prohibit el Nadal

La conselleria de Sostenibilitat Sostenible ha decidit:
(1) El 25 de desembre serà anomenat, oficialment, Dia del Solstici d'Hivern i la Celebració del Naixement del Sol.
(2) El pessebre és dirà ara Representació d'Escenes Quotidianes No Urbanes. La presència de figuretes haurà de ser paritària. L'Àngel anunciador no podrà aparèixer a més de 80 per hora. A la Mare de Déu i a Sant Josep se'ls aplica la llei de successions contra els rics i els poderosos i res d'establia, a parir a la via. El Nen Jesús serà la nena Jesusa.
(3) S'eliminen els llums nadalencs i s'apagarà la resta d'il·luminació com a mesura d'entristiment global.
(4) Els 3 Reis Mags i les 3 Reines Magues seran l'heterosexual, l'homosexual i el transsexual. Es crea la figura d'un quart Rei i una quarta Reina bisexuals. L'Estel de Betlem es canvia per una imatge del Subcomandante Marcos. La Cavalcada se celebrarà per Halloween, que és quan els nens hauran de disfressar-se ja que el Carnaval desapareix del febrer per no coincidir amb la Setmana Blanca.
(5) El tortell de Reis i Reines serà substituït per un falafel amb sorpresa. La sorpresa haurà de ser una autentica merda, no fos cas que el nens tinguessin alguna mena d'alegria o d'il·lusió.
(6) El Pare Noel es manté igual, però arriba en bicicleta per evitar l'explotació animal dels pobres rens.
(7) La Missa del Gall s'anomenarà del Xai i s'hi sacrificarà aquest animal en direcció a Pamplona.
(8) S'elimina el tió per apologia de la violència.
(9) El vesc, la ponsètia, el boix grèvol i l'arbre de Nadal seran substituïts per plantes de marihuana que, en ser fumades, permetran cantar "que guai que està la maria, fum, fum fum".
(10) el dinar de Nadal serà vegetarià i no transgènic. Els ingredients hauran de comprar-se en una botiga de comerç just. Queden prohibits el vi i el cava i serà obligatori beure sucs baixos en calories.
Amén... o no.

Autor: Iu Forn (Periodista)

gràcies Isabel!

dilluns, 14 de desembre de 2009

Vull saber contra què lluito.

Amb aquest lema ahir es realitzava una nova emissió de La Marató a TV3. Aquest cop per saber i investigar sobre el que són les malalties minoritàries. En aquests moments es pot dir que hi ha més de 7.000 malalties minoritàries que afecten 1 persona de cada 2.000 persones, al voltant del 80% són d'origen genètic i poden afectar el 3-4% dels nounats. A nivell del nostre pais hi ha 400.000 catalans afectats....

Tot això no són més que dades informatives que ens poden afectar poc. Però la cosa canvia quan a aquestes xifres i a aquest terme de malalties minoritàries i comencem a posar noms concrets, cares, en definitiva hi veiem persones. Per aproximar-nos una miqueta més podríem posar exemples de quines són les patologies de que ens referim. Entre elles trobem: acromegàlia (gegantisme), fibrosi quística, Trastorns de desenvolupament generalitzats, Sindrome d'Angelman, Bulímia, Síndrome de Gilles de la Tourette, sind. de Pica, atrofia muscular progressiva, epidermòlisi bullosa, ....
Continuen sent més dades i dades, però ja ahir al llarg de tota la Marató es van anar posant noms propis emocions , sentiments, esperances; i la prepectiva ja comença a canviar fent-se cada cop més real, més viva, més quotidiana. Aquest fet ja és un punt a favor per iniciar un camí de millora i si fos possible de solució.
El cas, pel qual en realitat escrit avui es per trencar una llança en totes aquestes malalties que ahir van sortir per unes hores de la penombra. Com molts professionals de l'Educació i sobretot en l'àmbit de l'Educació Especial he conegut i he tingut alumnes amb aquestes característiques, petits àngels meravellosos que en el dia dia, ens anaven transmetent les seves vivències, alguns cops molt divertides, altres realment molt dures i doloroses. Hi ha hagut situacions on al llarg dels anys de petites i grans batalles, es perd la guerra sense poder fer res per salvar un infant que començava a fer-se gran. D'altres hem compartit l'afany d'uns pares per seguir endavant amb el seu fill, que potser té poques esperances de vida, o potser viu en un món tan allunyat del nostre que construir ponts de comunicació es quasibé una quimera.
Per tots els que pateixen una malatia minoritària directa o indirectament, l'esforç que es va realitzar al llarg del dia d'ahir va ser una porta oberta a l'esperança, més de sis milions d'euros per un futur millor.
No són diners, sinó notes a diferents veus el que us deixo com petit homenatge a tots aquells que d'una o altra manera estan vinculats a unes minories. Perquè no s'apagui cap somriure! un video de Kristin Andreassen amb "Crayola Doesn't Make A Color For Your Eyes"

Aquesta cançó va guanyar: John Lennon Songwriting Award for Best Children's Song (2007)

dilluns, 7 de desembre de 2009

El camí dels somnis


Creador i constructor de somnis infatigable per fer renèixer un món millor, més just, més solidari i humà, amb esperança. Aquest bodhisattva no és més que Vicenç Ferrer i la seva obra materialitzada en la seva Fundació. Des de fa molt de temps se li han otorgat molts reconeixements merescuts. Amb la seva dedicació i treball amb una senzillesa vivenciada, va anar aportant llum on tot era foscor, alegria i esperança on tot era dolor.

Les causalitats de la Vida han fet que s'hagin unit dos homenatges, diferents en l'aparença però molt similars en l'escència. Per una banda aquest dimecres a les set de la tarda a l'Auditori del MACBA se li otorga la medalla "Manuel Carrasco i Formiguera" pel compromís, la voluntat de servei i la coherència. Per l'altra està apunt d'estrenar-se una petita joia, un somni. "El camí dels somnis" és un documental de creació que narra la història de l'Alba de Toro i Núria Fauré, dos noies que, amb problemes de visió des del seu naixement, han aconseguit portar una vida plena gràcies a la seva energia, el seu coratge i el seu esperit de superació.

Alba és cega de naixement i Núria té una visió limitada al 14% en només un dels seus ulls. Es varen conèixer a l'ONCE i posteriorment la casualitat la va tornar a reunir a la Universitat, on totes dues fan els seus estudis de traducció. Més tard varen viatjar juntes a l'Índia amb la sola companya de Tory, la gossa pigall d'Alba.

La pel·lícula ha estat rodada a Catalunya i l'Índia, i gran part del seu metratge transcorre a les instal·lacions de la Fundació Vicenç Ferrer a Anantapur, on Alba i Núria duen a terme les seves tasques de voluntariat donant classes de informàtica als nens invidents que estudien a les escoles de la fundació. "El camí dels somnis" conté la que probablement sigui la darrera aparició de Vicenç Ferrer en una pel·lícula abans de la seva defunció el passat mes de juny.


El projecte ha comptat amb el suport de l'ONCE, la Fundació Vicenç Ferrer i la Fundació Jesús Serra (Grup Catalana d'Occident). La seva estrena està prevista per el proper 11 de desembre .


Més informació: El camí dels somnis

http://www.camisomnis.cat/

http://www.bartonfilms.com/

Més informació: Lliurament medalla "Manuel Carrasco i Formiguera"

Organitza: Unió Democràtica de Catalunya
Data i hora: 09/12/2009 - 19:00:00
Lloc: Auditori del MACBA
Adreça: Pl. dels Àngels, 1
Població: BARCELONA
conferència i lliurament de la medalla a la Fundació Vicente Ferrer
confirmació assistència al 93 240 22 00 o al mail organitzacio@unio.cat

De què viuen les cèl lules cancerígenes

És valuosa aquesta informació, m'ha arribat via mail i crec que es interessant fer-la conèixer al màximde persones possible:

Anys després d'estar dient a la gent que la quimioteràpia és l'única manera de tractar i eliminar el càncer, John Hopkins Hospital finalment va començar a dir-nos que hi ha una altra alternativa.

CANCER PER JOHN HOPKINS HOSPITAL
1) Cada persona posseeix cèl·lules cancerígenes al cos. Aquestes cèl·lules cancerígenes no apareixen en els proves estàndard fins que es multipliquen en alguns bilions. Quan els doctors diuen als seus pacients amb càncer que ja no van trobar cèl·lules de càncer als seus cossos després de tractament, això significa que els exàmens no poden detectar aquestes cèl·lules en la seva mida perceptible.
2) Les cèl·lules cancerígenes apareixen entre 6 i fins a més de 10 vegades en la vida d'una persona.
3) Quan el sistema immunològic d'una persona és fort, aquest destrueix les cèl·lules cancerígenes i prevé la seva multiplicació i la formació de tumors.
4) Quan una persona té càncer, això indica que té múltiples deficiències nutricionals. Això pot ser genètic, ambiental, alimentari o factors de l'estil de vida.
5) Una forma de combatre la múltiple deficiència nutricional, és canviant la dieta i incloure suplements alimentaris que reforcin el sistema immunològic.
6) La quimioteràpia consisteix a enverinar cèl·lules cancerígenes de ràpid creixement, però això implica que s'enverinen també cèl·lules sanes de ràpid creixement a la medul·la òssia, tracto intestinal, etc., i pugui causar danymal a òrgansorgues com el fetge, ronyons, cor, pulmons, etc..
7) La radioteràpia mentre destrueix cèl·lules cancerígenes, crema, deixa cicatrius i fa malbé cèl·lules sanes, teixit i òrgansorgues.
8) Els tractaments inicials amb quimioteràpia i radioteràpia freqüentment redueixen la mida dels tumors. Tanmateix, l'ús prolongat de quimioteràpia i radiació resulta en no més destrucció de tumors.
9) Quan l'organisme s'omple de massa càrrega tòxica provinent de quimioteràpia i radiació, el sistema immunològic es veu compromès o es destrueix, per tant la persona pot sucumbir a diferents tipus d'infeccions i complicacions.
10) La quimioteràpia i la radiació, poden causar que les cèl·lules cancerígenes canviïn i es tornin resistents i la seva destrucció es dificulti. La cirurgia pot causar també que les cèl·lules cancerígenes es propaguin a altres llocs.
11) Una manera de combatre el càncer, és deixar que les cèl·lules cancerígenes es morin de gana, en no ser alimentades amb menjardinar que necessiten per a la seva multiplicació.

CEL·LULES CANCERÍGENES S'ALIMENTEN DE:
a) El Sucre és alimentador del càncer. Tallant el sucre es talla amb un important suplement alimentari per al càncer. Substituts del sucre comcom a NutraSweet, Equal, Spponful, etc. estan fets amb Aspartame i aquest és danyós. Un millor substitut natural pot ser la mel d'abella, però en una petita quantitat. La sal de taula conté químics que la fan de color blanc. Una millor alternativa és la sal de mar.
b) La llet causa que el cos produeixi mucosa, especialment al tracto despesa-intestinal. El càncer s' alimenta de mucosa. Tallant la llet i substituint-la per Llet de Soja sense sucre, les cèl·lules cancerígenes comencen a morir de gana.
c) Les cèl·lules cancerígenes prosperen en ambients àcids. Una dieta basada en carn és alta en àcid, el millor és menjar peix i alguna cosa de pollastre que menjar carn de cap de bestiar o porc. La carn també conté antibiòtics, hormones i paràsits, la qual cosa és molt danyós, especialment en gent amb càncer.
d) Una dieta feta de 80% de vegetals frescos i sucs, granola, llavors, nous i alguna cosa de fruita, ajuda a posar el cos en un ambient alcalí. El 20% restant pot ser fet de menjardinar cuinat incloent fesols. El suc de vegetals frescos (suc de pastanaga obtingut amb un extractor, enforteix el sistema immunològic) proveeix enzims vius que són ràpidament absorbits i poden assolir nivells cel·lulars en 15 minuts que nodreixen i augmenten el creixement de cèl·lules sanes. Per obtenir enzims vius que construeixin cèl·lules sanes, tracta de prendre suc de vegetals frescos i menjar alguns vegetals crus de 2 a 3 vegades al dia. Els enzims es destrueixen a temperatures de 40 graus centígrads.
e) Evita el cafè, te i xocolata, que contingui, alta cafeïna. El green tee és una millor alternativa i té propietats que lluiten en contra del càncer. Pren aigua purificada o de filtre, l'aigua de la clau conté nivells de metall tòxics i alts. L'aigua destil·lada és àcida, evita-la.
f) La proteïna a la carn és difícil de digerir i requereix molts enzims digestius. La carn sense digerir roman a l'intestí i es podreix convertint-se en més residus tòxics.
g) Les parets de les cèl·lules cancerígenes estan cobertes de resistent proteïna. Menjant menys carn s'alliberen més enzims que ataquen a les parets de proteïna de les cèl·lules cancerígenes i permet que el cos produeixi cèl·lules que maten a les cèl·lules amb càncer. Alguns suplements ajuden a reconstruir el sistema immunològic (IP6, Essiac, antioxidants,vitamines, minerals, EFAs, etc.).

IMPORTANT
1) El càncer és una malaltia de la ment, el cos i l'esperit. Un esperit positiu ajuda el malalt de càncer a sobreviure. La ira, la rancúnia i el ressentiment posa al cos en un ambient acido i de tensió. Aprèn a tenir un esperit d'amor i perdó. Aprèn a relaxar-te i a gaudir de la vida.
2) Les cèl·lules de càncer no prosperen en un ambient oxigenat. Fent exercici diari i respirant profund ajuda a portar oxigeno al nivell de les cèl·lules. La teràpia d'oxigen és una altra manera utilitzada per combatre les cèl·lules de càncer.

El John Hopkins Hospital fa les següents recomanacions:
1. -No usar recipients de plàstic al microones.
2. - No col·locar ampolles d'aigua al congelador.
3. - No usar embolcalls de plàstic sobre recipients al microones.
En escalfar el plàstic al microones o posant-lo al congelador, s'alliberen dioxines.
Les dioxines són un químic que produeix càncer, especialment càncer de pitsi.
Les dioxinas enverinen les cèl·lules del nostre cos.
Aquesta informació, al seu torn, ha estat circulant a Walter Reed Army Medical Center.
Recentment, el Dr. Edward Fujimoto, director del programa Wellness en l'Hospital Castle, va estar en un programa de televisió on va explicar els riscs per a la salut. El va parlar de les dioxines i el dolent que aquestes són per a nosaltres. Va dir que no hem d'escalfar el nostre menjardinar al microones usant recipients de plàstic.

Això aplica especialment als aliments que contenen grassa. El va dir que la combinació de greix, alta temperatura i plàstics, alliberen dioxines que van als aliments i finalment, aquestes entren al nostre cos.
Ell recomana usar recipients de vidre, tal com a corning ware, pyrex o ceràmica per escalfar el menjar.

També va dir que s'obtenen els mateixos resultats però sense la dioxina. Els menjarsdinars instantanis que apareixen en televisió, sopes maruchan o instant, ramen, etc.; han de ser remogudes dels plàstics contenidors i escalfar-les en recipients de vidre.
Va assenyalar que el paper no és dolent, però tu no saps el que conté el paper. El més recomanable és usar vidre temperat, corning ware, etc.. Fa temps en alguns restaurants de menjar ràpid es van substituir els contenidors de gel sec (foam) per paper. La raó és pels problemes de la dioxina.
També va assenyalar, que cobrir els recipients amb plàstic tal com Saran, és tan perillós quan es col·loquen sobre els aliments per ser escalfats al microones. Les altes temperatures causen que perilloses toxines es fonguin del plàstic i caiguin al menjardinar. El recomana usar tovallons de paper al seu lloc.

Dr. Luis Fernando Araiza Soto
MEDICINAMEDECINA BIOLOGICA-HOMOTOXICOLOGIA
POSTGRADUATE
THE BRITHISH INSTITUTE OF ALTERNATIVE MEDICINE
REGISTRATION No 2546921, LONDON ENGLAND
TEL. 01 (33) 36-84-50-36 FAX. 01(33) 36-84-27-82
Av.DE ELS LLEONS #121
CD. BUGAMBILIAS ZAPOPAN,JAL. C.P 45238

dissabte, 5 de desembre de 2009

Petits moments

Per circumstàncies que molts cops no som conscients o no podem controlar, aquests darrers dies no s'ha pogut actualitzar una Real Utopia com m'hagués agradat. Avui hi he fet una repassadeta i mirant com respirava el blog he vist que havia augmentat el nombre de seguidors.

Gràcies a la Isabel, una nova seguidora, he descobert dos petits espais els quals he lincat al blog.

Per una banda un widget amb pensaments de Gandhi (està amb anglès). Per l'altra, un Carrilló de Meditació. Tots dos els trobareu a la barra lateral.
Gràcies a tothom per fer que Una Real Utopia sigui possible!

Per a pensar un minut (20)

Caminar cap a una major igualtat entre els pobles i les persones és el missatge de la conversió. És la utopia cristiana de la fraternitat universal! Som utòpics? Sí, ho som! Són les utopies les que ens permeten viure i poden transformar el desert en terra fèrtil.
Leonardo Boff

divendres, 4 de desembre de 2009

El camp de mines


Un ex combatent del Vietnam es va fer estimar entre els seus veïns, després de tornar de la guerra i assentar-se en ofici i família, per la seva consideració amb tots i la seva promptitud a ajudar en qualsevol moment. No semblava encaixar tanta delicadesa amb la imatge d'un soldat que venia de la guerra, i de tal guerra. Però ell tenia la seva explicació, que els seus amics íntims sabien.

La seva missió en la guerra havia estat netejar camps de mines. Tot aquell terreny de boscos i mala herba, d'escaramussa i emboscades, estava sembrat de mines traïdores que al menor contacte amb una branca, un filferro, una pedra en el camí podien explotar i dur-se la vida d'un home. I el major perill era per a qui s'avançaven a detectar, endevinar, desactivar la mort disfressada en el terreny.
Autor desconegut

De vegades la vida és un reflex quasibé perfecte d'un camp de mines. Els sentiments i les emocions ens poden jugar males passades, tant per nosaltres mateixos, com pels altres del nostre entorn amb qui interaccionem.

Ens sentim poderosos, amos i senyors de tot el que creiem que ens pertoca. Els nostre ego , alimentat per les nostres pròpies pors, inseguretats i altres fantasmes, fan molts cops que carreguem les nostres provisions amb pólvora i llancem contra "el nostre enemic" la més immensa bateria d'atacs mortífers per donar a la diana i així sortir-ne vençedors d'una guerra absurda.

El més irònic de tot és que molts cops no en som conscients; i el nostre dia a dia som testimonis, víctimes o agressors en un camp de mines.

Un camp que, encara que de tant en tant hi aparegui una llum, eliminant algun o altre detonador, és difícil poder eliminar-les totes. I us posaré un petit exemple, ahir vaig anar a un sopar forum on es va parlar de politíca internacional, en concret de la situació social que viu i ha viscut l'Àfrica Central com pot ser Ruanda o el Congo. En aquesta xerrada hi va participar com a ponent Jordi Palou (expert en Mediació i Resolució de conflictes, advocat...) gran defensor dels drets humans i de les persones i col.lectius en situació social desfaborable.

Sincerament va ser una situació una mica kafkiana, enmig d'un sopar amb comoditats, es relatava la realitat d'uns països, que desgranant-se cada cop més, les barbàries i crims que s'han comès al llarg dels anys i generacions, des de la seva independència com a colònia, sobreviuen amb esperança. Uns països prefabricats amb una línea de regle, separant famílies o enfrontant ètnies, simplement per un profit econòmic i de poder. Sang per la sang, matant víctimes i inocents i fins i tot alguns cops destruint la petita flama d'esperança materialitzada en persones de pau, mediadors internacionals, missioners.... Va ser impactant escoltar tot aquell dolor i sofriment, encara que fos en petita dosi.

Però no cal anar tant lluny per veure un camp de mines, cadescú a la seva manera pot esdevenir un camp de mines o pot pel contrari un "netejador de mines".

dijous, 3 de desembre de 2009

Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema: Carles Capdevila

Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per fer-ho per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento- parlar-ne bé.

Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d'educació (és el mínim que li escauria a un periodista aquesta setmana).
Però n'estic fart que la paraula més utilitzada al costat d'escola sigui "fracàs" i al davant d'educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte "problema", i que "mestre" acostumi a compartir titular amb "vaga". L'escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l'educació és bastant més que un problema. De fet és l'única solució, però això ens ho tenim molt calladet, no fos cas.

El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar-me el fet educatiu, la feina de criar-los, d'encarrilar-los, i, ves per on, ara m'estimo els mestres, els meus còmplices. Com no m'he d'estimar una gent que es dedica a educar els meus fills?

Per això em dol que es malparli per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ne, és clar, sinó els que en són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se'ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d'estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats.

Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir l'estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, i a vegades ni tan sols els dels pares que us transferim la canalla però no l'autoritat.

Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d'unes persones en qui no confia?

Les lleis passen, i les pissarres deixen d'embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i influència d'un bon mestre sempre marcarà la diferència. El que és capaç de penjar la motxilla d'un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó pel que aprendran d'ell.

Carles Capdevila