dijous, 26 de novembre de 2009

Com ballar sota la pluja

Era un matí agitat, eren les 8:30, quan un senyor major d'uns 80 anys, va arribar a l'hospital perquè el traguessin els punts del seu polze. El senyor va dir queel seu temps era escàs i que tenia una cita a les 9:00 am.
Vaig comprovar els seus senyals vitals i li vaig demanar que s'assegués, sabent que potser passaria més d'una hora abans que algú pogués atendre'l. El vaig veure mirant el seu rellotge i vaig decidir, que ja que no estava ocupat amb cap altre pacient, podria examinar la seva ferida. Durant l'examen, vaig comprovar que estava curat, llavors li vaig demanar un dels doctors, alguns elements per treure-li les sutures i curar la seva ferida.

Mentre li realitzava les curacions, li vaig preguntar si tenia una cita amb un altre metge aquell matí, ja que el veia tan intranquil.
El senyor em va dir que no, que necessitava anar al geriàtric per esmorzar amb la seva esposa. Li vaig preguntar sobre la salut d'ella.


El em va respondre que ella feia temps que estava allà ja que tenia d'Alzheimer.
Li vaig preguntar si ella s'enfadaria si arribava una mica tard.

Em va respondre que ja feia temps que ella no sabia qui era ell, que feia cinc anys que ella no podia reconèixer-ho ja. Em va sorprendre, i llavors li vaig preguntar, ' I vostè segueix anant cada matí, encara que vostè no sap qui és vostè? '

Ell va somriure i em va acariciar la mà 'Ella no sap qui sóc, però jo encara es qui és ella. '
Se'm va estarrufar la pell, i vaig haver de contenir les llàgrimes mentre ell se n'anava, i vaig pensar, 'Aquest és el tipus d'Amor que vull en la meva Vida. '


L'Amor Verdader no és físic, ni romàntic.
L'Amor Verdader és l'acceptació de tot el que és, ha estat, serà i no serà.
La gent més feliç no necessàriament té el millor de tot; ells només fan tot el millor que poden.

'La vida no es tracta de com sobreviure a una tempesta, sinó com ballar sota la pluja.

Alguns cops la Vida ens dona petites perles que en poden fer replantejar moltes coses..... encara que sigui dur viure d'aprop processos com aquest.

dimarts, 24 de novembre de 2009

¡Marineros a salvo, salvemos los mares!:Koldo Aldai


Salvados los marineros, salvemos los mares mares y su fauna irrepetible. Juzgar el mayor o menor acierto de la administración central en la resolución de la crisis del Alakrana no constituye el motivo de estas líneas. No nos duele la gestión más o menos afortunada del secuestro, nos duele la naturaleza expoliada, los mares esquilmados… Nos duele el sobrepeso de las redes de los grandes y sofisticados barcos pesqueros. Nos duelen las miles de toneladas de atún de más que estos grandes buques llevan en sus panzas.


En casa ya los marineros, es el momento no tanto de abroncar al gobierno, sino de cuestionar una actividad que hace peligrar el equilibrio ecológico de los mares. Los "arrantzales" disfrutan ya de su merecido descanso junto a los suyos. Plegada la pancarta de "Gure arrantzaleak askatu" ("Libertad para nuestros pescadores"), es hora de desplegar otra urgente que a menudo blande Greenpeace: "No fish, no future". Tras feliz final de una crisis que ha tenido en vilo durante 47 días a los ciudadanos de todo el Estado, es momento de abordar otra cuestión de no menos gravedad, cual es la sobreexplotación de los recursos pesqueros por parte de grandes buques de todo el mundo, abuso que se hace más patente en las aguas de difícil control.

El ser humano lleva todas las de ganar en su carrera de lucro a lo largo de los mares de todo el mundo, en tanto en cuanto la conciencia de protección de la vida en general y de los mares y su fauna en particular no se anteponga. Las poblaciones de peces no son infinitas. La localización de los bancos no es ningún problema para las nuevas tecnologías de exploración como los sónares. Se nos han dado los instrumentos para agotar la tierra y esquilmar los mares, pero aún no hemos alcanzado la conciencia para frenar el atropello y defender la vida.

Según señala la organización ecologista Fondo Mundial de la Naturaleza (WWF) las reservas de huevas del atún rojo del sur en el Océano Índico han caído el 90 por ciento. Los modernos atuneros pueden cargar más de 2.000 toneladas de pescado. En poco tiempo y con menos esfuerzo se puede pescar más, de forma que la explotación es ya absolutamente insostenible. Ello no indica que no sea legal. En este caso las leyes van a la zaga. Es preciso hablar de regulación de una actividad tan depredadora. El que los atuneros cumplan la legalidad no indica que esa legalidad no deba ser modificada.

Greenpeace hace tiempo que ha levantado la alarma al señalar que el tiempo y el atún se están acabando y que no puede permitirse que barcos de gran tamaño saqueen y vacíen las reservas de este pez. Cada vez hay más voces que reclaman, y no sin razón, que estos gigantes atuneros sean retirados y desmantelados. Igualmente apuntan a la necesidad de un mayor control sobre esta actividad en aguas internacionales.


"Las reservas marinas se necesitan con urgencia para proteger el futuro de la vida marina, incluyendo el atún. La población de atún está en peligro de extinción, si no se protege la cría y zonas de desove ahora, no habrá pescado para el futuro. Al proteger el atún, los pescadores están protegiendo su propio futuro", afirma el militante de la organización ecologista internacional Banu Dokmecibasi.

Greenpeace está realizando una campaña para una red mundial de reservas marinas de plena protección que abarque el 40 por ciento de nuestros océanos, como una manera fundamental de restablecer la salud de las poblaciones de peces, proteger los océanos y la vida.

La raya entre vida digna y sobrebeneficio es todavía nítida. No vale calzar el escudo de la crisis y el paro como argumentos mayores para poder seguir con la depredación de la vida marina, para pescar sin medida. No se puede seguir vaciando mares para disparar las cuentas corrientes de los empresarios de la mar.

Las Naciones Unidas a través de su Secretario General también ha alertado al respecto: "La actividad humana está causando grandes estragos a los océanos y mares del mundo. Los ecosistemas marinos sufren los daños ocasionados por la explotación excesiva, la pesca ilegal y sobre todo por prácticas pesqueras destructivas".

Los expertos han dado una fecha límite de 50 años para la mayoría de las especies que viven en los mares. El atún es de las más amenazadas. Quizás haya que sacarlo de las latas. El atún es algo más que una conserva rosada y aceitada utilizada para alegrar las ensaladas de última hora. Es también mucha vida que ayer coleaba y que hoy estamos enlatando en ingentes cantidades. Algo del futuro se nos queda también dentro de ese aluminio. Lo mismo que hipotecamos el mañana con exceso de química sobre nuestros campos, lo hacemos con exceso de redes sobre nuestros mares.

Todo está interrelacionado. Por supuesto los seres vivos lo estamos. Formamos una gran red, ya volemos, ya caminemos, ya nademos. Si nos falta una especie de ave, perdemos algo imprescindible en nuestros cielos, si nos falta una clase de pez nuestros océanos ya no serán los mismos. Formamos un "pack sagrado", ninguna especie que desaparezca no es ajena, son parte de nosotros mismos. En la tierra, en el aire o en el mar, todos formamos una, maravillosa y sagrada creación. ¡Salvemos nuestros océanos, nos estamos salvando también a nosotros mismos!

Koldo Aldai

diumenge, 22 de novembre de 2009

Tracte diferent?


Un educador, que treballava amb nois adolescents i joves que tenen problemàtiques diverses (familiars o socials), explicava que, amb pocs dies de diferència, va anar a acompanyar dos nois estrangers que havien de tramitar els papers que necessitaven, perquè havien vingut a residir aquí i no tenien cap documentació. Un dels nois era d'un país europeu, i d'aspecte "normal" per a nosaltres (ros, ulls blaus...) No va tenir cap problema en l'oficina, i el van tractar amb amabilitat i simpatia. L'altre era d'un país africà... i el tracte no va ser igual: dificultats, impediments, mala educació... I a tots dos joves els van atendre en la mateixa oficina i la mateixa persona. ¿Per què la diferència en el tracte? Només per ser d'un continent diferent, i per tenir les característiques d'una raça diferent a la nostra?
Tots estem segurament en contra d'aquesta discriminació. Però, atenció: no caiguem nosaltres en el mateix error. En la nostra convivència tampoc no hem d'excloure ningú, no hem de marginar ningú, només pel fet que sigui diferent... Que cadascú pensi si ho fa o no. No estaria bé queixar-nos de les persones que discriminen i marginen, i nosaltres fer-ho també amb els qui tenim al costat. I seria fenomenal que sabéssim acceptar els altres tal com són...

És ben curiós, ahir a la nit havia quedat per sopar... vam anar per la Vila de Gràcia a buscar algun lloc per poder menjar. Volíem quelcom diferent. Caminant pels carrers sense quasibé adonar-nos-en ens vam trobar amb un espai on amb pocs metres de distància estaven concentrats els més diversos restaurants de totes les parts del món, des de la vella Europa a l'Orient asiàtic passant per l'Orient mitjà, amb perfums de la Grècia Clàssica, Liban o Palestina.

Vam decidir quedar-nos a terres de Palestina i enmig d'un ambient ple de mestissatge, olors, espècies, amb tabulés, makluba, musajan i algun postre típic àrab, es va anar desgranant una conversa enllaçant-se amb diferents temes perfumats de menta i canyella. I enmig de tot aquell ambient, observava les persones que entraven i sortien, com es reunien entorn una taula per compartir quelcom més que un simple menjar. Es compartien opinions, esperances, somnis i ves a saber que més... I és curiós perquè no vaig poder evitar pensar com n'era de fàcil en un espai reduït poder-se comunicar entre tots i en canvi que n'és de difícil arribar a acords en espais més grans. Per davant del diàleg passa l'enfrontament, la discriminació i el racisme i contruim murs per protegir-nos dels enemics. El problema rau en que en realitat l'enemic no està davant nostre és dins nostre, som nosaltres mateixos quan amb el silenci o el greuge tranquem els ponts de diàleg.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Reflexions de mestre....

Si un doctor, un advocat o un dentista tingués trenta persones o més a la seva oficina alhora, totes amb diferents necessitats i algunes que no volen ser allà i el doctor, advocat o dentista, sense ajuda, tingués que tractar-los a tots amb excel·lència professional durant deu mesos, aleshores podrien tenir una idea del que és la feina del docent a l'aula".
(Kathy A. Megyeri. "Xocolata Calenta per a l'Ànima dels Mestres")

Bruma en el acantilado: Koldo Aldai

Barro y más barro por los caminos que llevan desde Zumaia a su tesoro natural al borde del mar. Es la ruta del "flysch", senderos de vista aérea junto a espectaculares acantilados. Viajamos por el tiempo pasado junto a esas rocas de la costa occidental guipuzcoana que nos ilustran 60 millones de años de historia. A nuestros pies, inmensos abismos enseñoreados ante unas olas por fin amansadas tras días de mucho furor. Ahí abajo una larguísima historia geológica escrita en sucesivos estratos rocosos. Al oeste, el presente en todo su marino esplendor, un prolongado y verde litoral que se apercibe entre la bruma y que alcanza hasta Matxitxako.

Allí donde se juntan cielo, mar y tierra, se reúnen también todos los interrogantes. Ante esa caprichosa formación tan cargada de pasado, asalta inevitable la pregunta sobre el futuro. Dicen las profecías que para el 2012 las olas se volverán más bravas que nunca, que asaltarán las paredes orgullosas de los acantilados, que, como en tiempos de la Atlántida, se tragarán la tierra.


No sólo los mayas, sino que otras diferentes profecías aluden a las olas gigantes que crecerán y remontarán los abismos que ahora las frenan, que el agua anegará montes, valles y poblaciones. Por si fuera poca la amenaza de las profecías, ya tenemos películas que nos ilustran ese tan mentado fin del mundo. El filme catastrofista "2012", siembra ya por las salas de todo el globo la conciencia de la hecatombe inminente. Las películas de gran alcance enfocan el pensamiento colectivo. Aquello que pensamos grupalmente, en uno u otro sentido, invita a su materialización. ¿Cuántos pensamientos de catástrofe no concitará la película de Roland Emmerich recién estrenada?

No sé del tamaño de las olas de mañana. Desde esa atalaya maravillosa cercana a la ermita de San Telmo, sólo vi un sol abrillantando su espuma, sólo contemplé un blanco puro e inmenso cubriendo las piedras de la orilla. Después de todo, seguramente no sea tanto cuestión de un final del mundo, sino de un nuevo lienzo también en blanco. Seguramente se trate de un nuevo paisaje que podemos pintar de nuevo, con nuestros mejores colores, con nuestros más finos pinceles. El problema no serían tanto las olas, sino nuestras manos preparadas para construir lo nuevo. No serían de temer las enormes mareas, si hemos blindado al miedo y al egoísmo los litorales de adentro.

Probablemente no seamos tanto los espectadores de la catástrofe que anuncian por venir, sino los creadores de una nueva civilización a dar a luz. ¿No seremos nosotros mismos quienes graduamos el tamaño de las olas, el ímpetu de los desastres anunciados, nosotros también quienes creamos el paisaje antes y después del eventual azote?

¿Después de todo, de qué fin nos habla el 2012? Puede callar nuestro corazón, difícilmente la vida. Se renovaría una y otra vez bajo diferentes formas hasta la eternidad. Los tsunamis pueden anegar continentes, pueden poner fin a una civilización materialista, individualista y desnortada, pero la vida seguirá latiendo. No nos preocupa el horizonte arrugado, el cataclismo anunciado, sino todo nuestro potencial aún no desplegado. Todo el recorrido humano es nuestro. Nos pertenece desde el principio hasta el final. El regalo más grande que el Cielo nos ha dado es la libertad y con ella la posibilidad de crear y recrear hasta el último de nuestros días.

No sólo lo decían los mayas, además de estos cósmicos ingenieros hay otras profecías y visionarios que señalan en la misma dirección. Ahí están las profecías de los hoppi, aztecas, de Nostradamus, de Malaquías… para recordarnos no necesariamente el fin del mundo, sino de un ciclo cósmico. Mensajes como los de Kryon, Benjamín Solari Parravicini… apuntan igualmente a un acceso a superiores niveles de conciencia colectiva en fechas próximas. Hay una amplia colección de revelaciones sagradas, de mensajes internos, de profecías, de enseñanzas de maestros… que se refieren a un próximo despertar planetario acompañado de grandes transformaciones físicas y geológicas. Señalan una nueva etapa en nuestra afronta evolutiva, no exenta de un inevitable dolor de parto.

Quizás no falten muchos días para ese gran alumbramiento planetario. Poco importa la fecha, si estamos preparados por dentro. No nos asusta el 2012, bien es cierto que de consumarse, desearíamos un tránsito con la menor dosis de sufrimiento. Si en verdad nos aguarda una nueva Tierra más elevada en todos los sentidos, resta saber si estaremos a la altura, si seremos dignos de ella.

¿Finalmente, escalará el agua las paredes orgullosas, vencerán las olas a los acantilados? No sabemos si esas olas crecerán, menos aún cuándo, menos aún cuánto. Sólo tenemos noción de los tsunamis que azotan en estos tiempos tantas costas interiores, intentando mover las estructuras mentales caducas para una conciencia nueva.

Por lo demás, para poco sirven los refugios anticatástrofes, los diques antitsunamis… Sólo existe la tierra segura del corazón puro. El mundo no se acabaría, si es caso serían las civilizaciones las que se darían paso unas a otras en el intento de rayar más alto, de dar más grandioso testimonio. ¿Estaremos preparados para levantar una nueva civilización a la altura de la sublime Creación que nos rodea, seremos por fin capaces de construir a imagen y semejanza de tanto amor y belleza como el Creador ha colocado sobre la superficie de este planeta?

¿Cantarán mañana las olas de todos los litorales la gloria de una humanidad que comparte y se afana por el bien común, de un nuevo mundo por fin instaurado en paz, amor y fraternidad? El perfil del futuro todavía está envuelto en las mismas brumas que la costa del Cantábrico, pero un rayo de sol se lanza valiente sobre la punta de Matxitxako.

Koldo Aldai

divendres, 6 de novembre de 2009

SOS per l'Esglesia d'avui: Henri Boulad, S. J.


He rebut aquest escric i m'ha sorprés el contingut per ser directe, clar, concís amb un llenguatge senzill. Simplement que és molt entenedor. Ha trigat dos anys a fer-se conèixer però coneixerem quina va ser la resposta del sant pare???.
Carta personal al Papa Benet XVI d'Henri Boulad, S. J.
Sant Pare,
Goso adreçar-me directament a vós, ja que el meu cor sagna de veure l'abisme en què la nostra Església s'està enfonsant. Vulgueu excusar la meva franquesa ben filial, dictada alhora per «la llibertat dels fills de Déu» a la qual ens convida sant Pau, i pel meu amor apassionat per a l'Església. Vulgueu excusar també el to alarmista d'aquesta carta, ja que crec que «falten cinc minuts» i la situació no pot esperar més.

Permeteu-me primer de tot que em presenti. Jesuïta egipto-libanès de ritu melquita, faré aviat els meus 76 anys. Sóc des de fa tres anys rector del Col·legi dels jesuïtes al Caire, després d'haver assumit els càrrecs següents: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d'Egipte, professor de teologia al Caire, director de Caritas-Egipte i vicepresident de Caritas Internationalis per a l'Orient Mitjà i l'Àfrica del Nord. Conec molt bé la jerarquia catòlica d'Egipte per haver participat durant molts anys a les seves reunions, en tant que President dels Superiors religiosos d'Instituts a Egipte. Tinc relacions molt personals amb cadascun d'ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D'altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, que tenia el costum de visitar força sovint.

Pel que fa a la jerarquia catòlica d'Europa, he tingut l'ocasió de trobar diverses vegades personalment algun o altre dels seus membres, entre els quals el Cardenal Koenig, el Cardenal Schönborn, el Cardenal Martini, el Cardenal Daneels, l'Arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs, i també bisbes d'altres països europeus. Aquestes trobades tenen lloc a l'ocasió de les meves gires anuals de conferències a Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França, Bèlgica... En aquestes gires, m'adreço a auditoris molt diversos, i també als mitjans de comunicació (diaris, ràdios, televisions...). Faig el mateix a Egipte i al Pròxim-Orient.

He visitat una cinquantena de països als quatre continents i he publicat una trentena d'obres en una quinzena de llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Entre els meus tretze llibres en aquesta llengua, heu llegit potser Gottessöhne, Gottestöchter, que li ha passat el seu amic, el P. Erich Fink de Baviera.

No dic tot això per vanagloriar-me, sinó per dir-vos simplement que les meves paraules es troben fonamentades en un coneixement real de l'Església universal i de la seva situació avui, el 2007.

Arribo a propòsit d'aquesta carta, on intentaré ser tan breu, clar i objectiu com sigui capaç. Per començar, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva, ni de bon tros):
La pràctica religiosa es troba en declivi constant. Les esglésies d'Europa i del Canadà, només les freqüenten un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que aviat hauran desaparegut. Aleshores l'única cosa que es podrà fer serà tancar aquestes esglésies, o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, cosa que ja es fa. El que em sorprèn, és que moltes d'aquestes esglésies estan completament renovades i modernitzades amb grans despeses per tal d'atreure els fidels. Però no és això el que frenarà l'èxode.

  • Els seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions es troben en caiguda lliure. El futur és més aviat fosc i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada hi ha més parròquies europees que són assumides actualment per sacerdots d'Àsia o de l'Àfrica.
  • Molts sacerdots deixen el sacerdoci i el petit nombre dels que encara l'exerceixen– l'edat dels qual ultrapassa sovint la jubilació– ha d'assegurar el servei de diverses parròquies, de manera expeditiva i administrativa. Molts entre aquests, tant a Europa com al tercer món, viuen en concubinatge i ho saben els seus fidels, que sovint els aproven, i també el seu bisbe, que no els pot aprovar, però... davant la penúria de sacerdots.
  • El llenguatge de l'Església és propi d'una altra època, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut de seguir el corrent i de fer demagògia, ja que el missatge de l'Evangeli ha de ser presentat en tota la seva cruesa i la seva exigència. El que caldria més aviat, és de procedir a aquesta «nova evangelització» a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, contràriament al que molts pensen, no consisteix de cap manera a repetir l'antiga, que ja no té mordent, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que repeteixi la fe de manera pertinent i significant per a l'home d'avui.
  • Això només es podrà fer mitjançant un renaixement en profunditat de la teologia i de la catequesi, que haurien de ser repensades i ser reformulades de cap a peus. Un sacerdot i religiós alemany que he trobat recentment em deia que la paraula «mística» no figurava ni una sola vegada en El nou catecisme. Vaig quedar estabornit. Hem de reconèixer també que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i parla molt poc al cor i al cos.
  • Com a conseqüència, un gran nombre de cristians es giren cap a les religions d'Àsia, les sectes, el New-Age, les esglésies evangèliques, l'ocultisme, etc. Com sorprendre-se'n? Van a buscar en un altre lloc l'aliment que no troben a casa nostra, ja que tenen la impressió que els donem pedres en lloc de pa. La fe cristiana que abans donava un sentit a la vida de la gent, avui és per a ells un enigma, la supervivència d'un passat superat.
  • En l'aspecte moral i ètic, les declaracions del Magisteri, repetides fins a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l'avortament, l'eutanàsia, l'homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats casar, etc. ja no impressionen ningú i només generen cansament i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions fulminants. Necessiten un enfocament pastoral, sociològic, psicològic, humà... en una línia més evangèlica.
  • L'Església catòlica, que durant segles ha estat la gran educadora d'Europa, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta es nega a ser tractada com a menor d'edat. L'estil paternalista d'una Església Mater et Magistra ha caducat definitivament i ja no enganxa més avui. Els nostres cristians han après a pensar per ells mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.
  • Les nacions més catòliques d'abans —França, «filla gran de l'Església», o el Canadà francès ultra-catòlic— han gir un gir de 180 graus i han entrat en l'ateisme, l'anticlericalisme, l'agnosticisme, la indiferència. Per a algunes altres nacions europees, el procés està en curs. Es constata que els pobles més «covats» i protegits per l'Església en el passat, són els que més fortament reaccionen contra ella.
  • El diàleg amb les altres Esglésies i les altres religions marca avui un retrocés inquietant. Els progressos destacables realitzats des de fa mig segle, semblen compromesos en aquests moments.

Davant aquesta constatació més aviat aclaparadora, la reacció de l'Església és doble:
Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar-se comprovant que hi ha un cert renaixement de la seva ala més tradicional, i també als països del tercer món.
Invoca la confiança en el Senyor, que l'ha sostinguda durant vint segles i serà prou capaç d'ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. No té les promeses de la vida eterna?...A això jo responc:

Els problemes d'avui i de demà no es resoldran repenjant-se sobre el passat, i arreplegant-ne els fragments.

L'aparent vitalitat de les Esglésies del Tercer Món és enganyosa. Segons tota versemblança, tard o d'hora aquestes noves Esglésies passaran per les mateixes crisis que ha conegut la vella cristiandat europea.

La Modernitat és un fet i per a haver-ho oblidat l'Església és troba en la crisi d'avui. El Vaticà II va intentar de recuperar quatre segles de retard, però avui es té la impressió que l'Església està tancant lentament les portes que es van obrir llavors, i intenta girar-se cap a Trento i el Vaticà I, més que no pas cap al Vaticà III. Recordem la declaració sovint repetida de Joan Pau II : «No hi ha cap alternativa al Vaticà II».

Fins quan continuarem fent la política de l'estruç i enterrant el cap a la sorra? Fins quan ens negarem a mirar les coses de cara? Fins quan intentarem salvar al preu que sigui les aparences –una façana que avui no il·lusiona a ningú? Fins quan continuarem entossudint-nos, crispant-nos contra tota crítica, en lloc de veure-hi una oportunitat per a un renaixement? Fins quan continuarem ajornant sense data una reforma que s'imposa imperiosament i que fa massa temps que es retarda?

Només mirant decididament endavant, i no pas enrere, l'Església complirà la seva missió de ser llum del món, sal de la terra, llevat a la pasta. Ara bé, el que desgraciadament comprovem avui, és que l'Església va a remolc des nostres temps, després d'haver estat durant segles la pionera del món.

Repeteixo el que deia al començament d'aquesta carta: «Falten cinc minuts! –Fünf vor zwölf! La Història no espera, i menys encara en la nostra època, en què el ritme s'embala i s'accelera.
Quan un empresa comercial comprova un dèficit o unes disfuncions, s'ho replanteja tot, reuneix experts, intenta refer-se, mobilitza totes les seves energies per superar la crisi.

Per què l'Església no fa el mateix? Per què no mobilitza totes les seves forces vives per a un radical aggiornamento? Per què?

Mandra, covardia, orgull, falta imaginació, de creativitat, quietisme culpable, amb l'esperança que el Senyor posarà remei i que l'Església n'ha ben conegut d'altres en el passat ?...

El Crist, en l'evangeli, ens posa a l'aguait: «Els fills de les tenebres són molt més hàbils en la gestió dels seus assumptes que els fills de llum... »LLAVORS, QUE FER ?... L'Església d'avui té una necessitat imperiosa i urgent d'una TRIPLE REFORMA :

  • Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i reformular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no signifiqui res, que no doni un sentit a l'existència, no és més que un pur adorn, una superestructura inútil que cau per ella mateixa. És el que està passant avui.
  • Una reforma pastoral per repensar de dalt a baix les estructures heretades del passat. (Vegeu a continuació els meus suggeriments en aquest àmbit.)
  • Una reforma espiritual per revivificar la mística i repensar els sagraments per tal de donar-los una dimensió existencial, d'articular-los a la vida. Hi hauria molt a dir sobre això.L'Església d'avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució ofega el carisma i que el que compta finalment és una estabilitat molt exterior, una respectabilitat de superfície, una certa façana. No estem corrent el risc veure'ns un dia tractats per Jesús de «sepulcres blanquejats...»?

Per acabar, suggereixo la convocatòria, a nivell de l'Església universal, d'un sínode general en el qual participarien tots els cristians –catòlics i altres– per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i tots els que serien proposats. Tal sínode, que duraria tres anys, seria coronat per una assemblea general –evitem el terme de «concili»– la qual resumiria els resultats d'aquesta reflexió i en trauria les conclusions.Acabo, Sant Pare, demanant-vos que perdoneu la meva franquesa i la meva audàcia i sol·licitant la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-vos que visc aquests dies amb la vostra companyia, gràcies al vostre llibre destacable, Jesús de Natzaret, que és objecte de la meva lectura espiritual i de la meva meditació quotidiana.

Sincerament vostre en el Senyor,
P. Henri Boulad, s.j.
henriboulad@yahoo.com
Collège de la Sainte-Famille
B.P. 73 – Faggala – el Caire – Egipte

Lecciones de Zway:Koldo Aldai


Caravana de la Sanación en África (Octubre 2009)
“Regresamos al África, y de nuevo el África nos regresa en vientos que elevan, en brisas que reconfortan para seguir las jornadas...” (Claudio Méndez, compañero en la Caravana). África nos regresa cargada de interrogantes que nos los coloca en los puntos más delicados, en los dominios erosionados tanto personales, como colectivos. África nos regresa y nos empuja al borde de nosotros mismos. El continente hermano nos regala la posibilidad de medir nuestra entrega, de testar nuestra capacidad de amar, de olvido de nosotros. África nos regresa y nos tumba sin protocolos en su diván, donde podemos escrutarnos y llegar a conocer nuestra geografía más profunda.

“¡Abrázale o no vuelvas a teclear la palabra ‘amor’!” Se dirá a sí mismo el viajero ante las manos de un niño implorando ser aupado. África nos regresa y además abona todas las eventuales facturas con terapeutas. A la vuelta de sus poblados con arquitectura de barro y mar de sonrisas, no merecerá la pena comprometerse en costosas terapias. Atendamos a la solicitud de abrazo del niño mugriento, oloroso, con todos los mocos fuera, con todo su amor y todas sus enfermedades encima. Ese niño es el que nos gradúa, el que nos dirá si nuestros chacras destellan, si nuestro aura pinta bello, si estamos preparados para la ascensión, no de algún planeta, sino de nosotros mismos.

A la hora de la verdad, probablemente marquemos profiláctica distancia. Sí, muchos caramelos, globos, narices de rojo..., pero no abrazo estrujante y convencido. Aún queda pendiente el desafío. El viajero solidario explora incluso en algún momento la posibilidad de quedarse, de mudar a cabaña, la hipótesis de unir su destino a los últimos de la tierra por un tiempo más prolongado. Pero en el fondo del bolsillo acaricia el boleto de vuelta de avión. África no deja escapatoria, no permite subterfugios, acorrala, desnuda y emplaza. África le dice: abraza o calla, príngate o huye...

Intenso gimnasio el del continente de color. África concentra lo más evolucionado del planeta y lo más principiante. Reúne a la maternidad silente y heroica de vacíos y acartonados pechos y la violencia tribal, primitiva, atávica. Reúne a los que todo lo dan y a los que siegan cabezas a machetazos sin inmutarse. Unos y otros conviven en ese mismo e inmenso recinto de barro, adobe y uralita.

No es preciso sentirse católico para reconocer grandes maestras en las valientes mujeres a las que les cuelga una cruz en el pecho. Se montan de buena mañana en potentes todoterrenos y van a sembrar esperanza por las eternas pistas de polvo. Ellas no cuentan los días para subir al avión. No sueñan con volver a la confortable Europa, sino con entregar allí hasta su último aliento. Se paran cada poco tiempo con unos y con otros lugareños. Callado el motor, hilan conversación en la misma lengua, oromo. No es posible descifrar las palabras de aliento o socorro, pero sí se evidencia que su entrega de muchos años suscita una enorme simpatía entre la población.

Con uno de esos potentes vehículos nos adentramos en un poblado de la sabana, cercano a Zway, Germana. Nuestra llegada trastorna la vida de la aldea. Muchas de las cabañas de barro, paja y ramas tienen al lado suyo otra pequeña cabaña del mismo estilo, color y material, pero de mucho menor tamaño. En ellas guardan el grano de teff con el que confeccionan la engera o ingera, el alimento nacional. En realidad la verdadera iniciación por aquellas tierras culmina con la ingestión de esa torta de sabor ácido, color gris verdoso y textura rugosa. Se cocina todavía en la mayoría de los lugares de forma artesanal y dentro de esas cabañas con fuego de leña. Ante la falta de otro combustible, el enorme consumo de leña de eucalipto, acacia… acarrea el serio problema de una galopante deforestación.

El teff es un cereal que además de contener mucho hierro y proteínas y no tener gluten, resiste bien la escasez de agua. Sin embargo este año el clima ha sido especialmente severo. Dicen que no se podrán colmar los pequeños y rústicos graneros y que se cierne de nuevo la plaga del hambre. Los fantasmas de las peores hambrunas del 1973 y 1984 aún no se han esfumado del inconsciente colectivo.

Hoy se difunde por todos los medios que San Sebastián va a acoger la primera universidad en “ciencias gastronómicas”. Deseo lo mejor para esta facultad pionera, pero también espero que alguno de sus doctores vuele a Zway y aprenda el supremo arte culinario de la supervivencia con cuatro plantas de teff y macedonia de insectos. Espero que la primera lección de alta cocina que se imparta en la facultad sea el principio superior de alimento para todos los estómagos. Espero que por pura dignidad humana este arte no vuele más allá de lo debido, que la sofisticación culinaria no sea asignatura en un mundo en el que tantos hermanos no tienen nada que llevarse a la boca.

Volvemos a la aldea de Germana, para observar que en medio de la mayoría de cabañas tradicionales redondas, hay unas pocas que son cuadradas. Llegan a tener incluso dos habitaciones y techo de uralita, signo de una economía más próspera. Son las viviendas de los más “ricos”. Por la carretera principal a Addis Abeba desde Zway las cabañas van abandonando sus formas amables y redondas, van cuadrándose y cubriéndose también de esas planchas artificiales que tanto calor generan dentro.

Hay mucha emigración rural a las ciudades. El “caro lujo” de las viviendas de cuatro paredes amontonadas comporta el precio del alejamiento de la naturaleza salvaje, de la paz y el aire limpio de la sabana, aquello que en realidad aún dignificaba la vida de los campesinos. Cierto, en las noches del duro asfalto ya no habrá amenaza de las hienas. El felino de fuerte dentadura no lanzará su nocturno e inconfundible aullido. Ya no habrá ninguna cabra amenazada. Sin embargo, la vida sencilla y natural, aún en la extrema austeridad de la sabana, equivale a sórdida pobredumbre en mitad del asfalto.

Dicen que ya calientan los motores modernas vespinos con tele-engera de bacon y mozarella en el maletín. Será mejor retornar a Etiopía. No conviene dejar muchos pendientes tras nosotros. Será necesario volver sobre nuestros pasos y en alguna árida sábana, a las puertas de una humilde choza, en las calles de un barrio miserable, manchar nuestra impoluta camisa. Será preciso aupar al niño y apretarle en nuestros brazos y así en esa criatura abrazar a toda la humanidad sufriente y así vencer sobre nosotros mismos, sobre nuestros temores, sobre nuestra falta de fe. Será preciso tragar la genuina engera con picante verdura y además sonreír ante los humildes y sobreatentos anfitriones.

¡Por los graneros llenos en todas las latitudes, por la vida sin amenazas en medio de todas las sabanas, a las puertas de todas las chozas! ¡Por los viajeros que mancharán, en amoroso e inolvidable abrazo, todas sus camisas! Más información gráfica en:

dijous, 5 de novembre de 2009

Malalties que curen l'ànima


L'Organització Mundial de la Salut (OMS), en la Constitució del 1946, defineix la Salut com l'estat de complet benestar físic, mental i social. La salut implica que totes les necessitats fonamentals de les persones estiguin cobertes: afectives, sanitàries, nutricionals, socials i culturals. Una definició més dinàmica de salut és la d'aconseguir el màxim nivell de benestar físic, mental, social i de funcionament, que permetin les condicions de l'entorn i dels factors socials en els quals viu immers l'individu.

Des d'un punt de vista més holític , s'enten la salut com un procés dinàmic i holístic que inclou tant els processos de malaltia com en manca d'ella. Entenem que la salut i la malaltia formen un procés continu i cíclic, on la separació dels dos conceptes és difícil de distingir, i on ser, pensar, sentir i fer han d'anar coordinats equilibradament entre ells i amb la col·lectivitat.

Quan l'individu ànima-ment-cos no funciona degudament, ho expressa mitjançant símptomes, donant-nos a conèixer aquest problema. És en aquest moment que hem d'aturar-nos, prendre consciència del desordre i agrair que s'hagi manifestat per poder ser conscients que no estàvem bé. Aleshores ve el moment de curar la malaltia i, el que és més difícil, curar la causa real de la seva manifestació.

Segons certes corrents, el poder d'autocuració que duem a dins és enorme. Eneko Landaburu, en el llibre 'Cuídate Compa! Manual para la autogestión de la salud', diu: "La malaltia és un combat curatiu. No s'ha de tenir por als processos curatius del nostre cos. El cos sap curar-se. La febre desinfecta. En augmentar la temperatura del cos, elimina molts dels microorganismes patògens. La tos és molt útil. Una grip a l'any és bona per anar desenvolupant defenses...", etc. A vegades, els medicaments seran necessaris, però guardem-los per aquest moment. Si ens acostumem a medicar-nos, quan realment els necessitem no seran efectius. Prenguem-nos la salut com un procés actiu, per explorar, fer preguntes, estudiar, fer comprovacions... i després compartir l'experiència per ajudar-nos mútuament. Saber és poder, i en la ignorància som més fàcils d'espantar, enganyar i manipular.

I en aquest procés ara em trobo des de fa una setmana, si es tracta de curar l'ànima, quan aquesta està com trencada en mil bocins, no m'extranya que no em baixi la febre i m'hagi quedat sense veu, amb un brot de migranya que es difícil de superar, (us puc assegurar que ara sé distingir a la perfecció d'un simple mal de cap més o menys potent a una migranya autèntica i no us ho recomano). Espero si més no un cop hagi sortit d'aquest procés renèixer de les cendres i haver trobat allò que tan anel·lo, respostes a preguntes complexes.