dissabte, 27 de juny de 2009

Pols d'estrella


Hi ha imatges inconfusibles, i imatges que estan vinculades a una epoca, a unes vivencies molt concretes. Segurament la majoria de la poblacio mundial reconeixeria a qualsevol lloc que i qui representa aquesta fotografia.

Jo, com la majoria, a la nostra adolescencia, vaig creixer envoltada de la seva musica i del seu ball. Reconec que durant anys vaig seguir la seva trajectoria, primer en grup i posteriorment cantant en solitari, tot i que sempre he tingut una sensacio ambivalent . Durant anys va ser, potser, unes de les estrelles mes brillants del firmament de la musica. A qualsevol raco del planeta sonaven les seves inconfusibles cançons. Un geni en el ball i la musica. Em refereixo sens dubte a Michael Jackson.

Es curios com el naixement d'una estrella surgeix quasibe del no-res. Comença a formar-se i creix, en la majoria dels casos, exponencialment captant masses al seu voltant cada cop mes necessitades i exigents de la seva esplendor. Durant un temps mes o menys llarg continua brillant tot i que lentament i inexorablement, pas a pas, es va consumint, pero aparentment molt possiblement no es detecta. Contra del que es podria esperar, torna a creixer aferrant-se a qualsevol cosa, com si del cant del cigne es tractes, intuint la seva fi, lluitant contra-corrent per no finir la seva llum. Pero la seva fi es inevitable, cap estrella ni les de l'Univers, es eterna. Es torna inestable i vulnerable fins que l'equilibri es absolutament impossible i explota, restant tan sols pols d'estrella.

Michael Jackson ha tingut un proces similar. De molt petit va estar situat dalt d'un escenari, portava la musica, el ritme, i el ball a la sang. Pero va ser conduit, manipulat i programat per ser el numero u a la palestra. En nom de l'espectacle, la fama i els diners, se li va robar una infantesa que mai va poder recuperar. Per molt que, maldestrament, ho va intentar al llarg dels anys no va aconseguir aturar el seu creixement i ser eternament un nen, un Peter Pan. L'altra cara de la moneda de la seva genialitat hi havia una cara oculta menys agradable, conflictiva i tortuosa fruit segurament de la manca d'una estabilitat emocional, portant-lo a ser una persona emocionalment inestable, vulnerable, amb una gran solitud, i amb una gran obsessio: buscar l'afecte al preu que fos i a on fos, fet que el va portar a creurar diverses vegades una linea molt delicada i perillosa. De cop la seva vida inestable es fa cada cop mes inviable, que podia ser, qui podia ser sense ser un Numero U? per tant fineix, com si d'una Nova es tractes i esdevingues una Nana molt brillant, quedant pols, l'escencia del que en si era del que mai desapareixera als llarg dels segles, com tants i tants genis ha passat.

On The Line, una de les seves peces, no de les mes conegudes, pero crec que prou adequada per aquest moment.

I per acabar una entrevista, crec que molt seriosa que es va fer al 3/24 a l'espai L'Entrevista amb Montse Jane i Lluis Hidalgo, comentarista musical.


dijous, 25 de juny de 2009

Dues "llunes" al cel

RECTIFICACIO DEL POST: PEL QUE SEMBLA AQUEST MISSATGE QUE ESTA PUBLICAT VIA MAIL O VIA BLOG NO ES REAL! I S'ESTA MAXIMIZANT CADA VEGADA MES. GRACIES EDUARD!
El 27 d'agost, a mitjanit i 30 minuts, mirar al cel.
El planeta Mart serà l'estrella més brillant al cel.

Serà tan gran com la lluna plena. Mart serà a 34,65 milions de milles (55,75 milions de quilòmetres) de la Terra. No us ho perdeu. Sembla que els ulls nus, sera com si la Terra tingués 2 Llunes! La propera vegada que aquest esdeveniment és produira esta previst per a l'any 2287. Compartir aquesta informació amb tots els amics. Ningú que viu avui ho podra veure una segona vegada


(m'ha arribat via mail!)

dimecres, 24 de juny de 2009

ELA, vencent-la...

Aquest dilluns es va realitzar la Segona Jornada d'actualització de l'ELA. L’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) és una malaltia neuromuscular i degenerativa de causa desconeguda en un 95% dels casos. Les cèl·lules encarregades del moviment de la musculatura voluntària deixen de funcionar gradualment i moren, provocant debilitació muscular i atròfia.

La malaltia pot amenaçar l’autonomia motora, la comunicació, la deglució i la respiració. Conforme evoluciona la malaltia, l’afectat, es va tornant més depenent, amb una esperança de vida de 2 a 5 anys, encara que en el 10% dels casos la supervivència és superior. Afecta, majoritàriament, a adults de 40 a 70 anys, tot i que cada vegada afecta a persones més joves, i amb una raó de sexes de 1,3 a favor dels homes.

A Catalunya hi ha al voltant de 400 persones afectades per aquesta malaltia, que no afecta a la capacitat cognoscitiva, per tant els malalts s’adonen de la seva pèrdua progressiva de funcions.

És una malaltia degenerativa que te la seva importància i ha sorgit en els mitjans de comunicació, però la raó principal de que avui en vulgui parlar, té una connotació una mica especial. Un petit i emotiu homenatge a una d'aquestes 400 persones que pateixen l'ELA. Una persona, un amic, que al llarg de la seva vida ha fet seu allò tan difícil de donar-se als altres i estar al costat dels que més ho necessiten, un franciscà que forma part del Camí de Perfecció en l'Amor!. Ara fa un parell d'anys se li va diagnosticar l'ELA, i en aquest procés d'aquests anys d'afectació neuromuscular ha estat i és, un model i exemple de serenitat i lluita constat, i com ell sempre diu: esperançat! (per cert surt a a l'exposició fotogràfica).

Pau i Bé!!!

Dedicat al Cinto amb tot l'Amor!


Perversa metàfora de la burka


La burka és una maldat intrínseca, pròpia d'una misogínia patològica que converteix la dona en una ombra, l'existència de la qual només se sosté pel fet de la procreació.

Ja ho va descobrir Yasmina Reza al seu observatori literari del futur president. Nicolas Sarkozy té molts defectes, però no en posseeix un de fonamental: la falta de personalitat. O, el que és el mateix en política, la falta d'autoritat. Molt al contrari, la presidència de Sarkozy s'ha anat significant per gaudir del poder democràtic, sense por d'exercir-lo.

A diferència d'alguns polítics timorats, que quan assumeixen el càrrec s'espanten del seu significat, el president francès no té aquest tipus de complexos. El qual comporta els seus riscs, però també alguns notables avantatges. Perquè si hi ha una cosa tan demolidora per a la democràcia com l'autoritarisme és la falta d'autoritat. Sarkozy, doncs, té ganyes per exercir el poder, i té ganyes per aguantar les seves conseqüències, i això el converteix en un polític en el centre de la diana.
És aviat per saber si fracassarà en els seus múltiples flancs, o serà un dels presidents més importants de la història de França, però alguna cosa és evident: lidera els debats centrals d'Europa. I, sens dubte, és un dels pocs polítics que exerceixen com a líder del continent. Probablement per això, perquè coneix el seu lideratge, Sarkozy ha tornat a atrevir-se amb un dels temes més sensibles del món actual: el lloc de la dona en l'islam. I a diferència dels gurus del multiculturalisme, que inunden els despatxos europeus -i molt especialment, els despatxos espanyols- d'iniciatives paternalistes amb l'islam, Sarkozy deixa clar el fonamental: una cosa és la protecció de la pluralitat de credos en una democràcia, i una altra molt diferent permetre la segregació de la dona, amb l'excusa religiosa.

La burka és una maldat intrínseca, pròpia d'una misogínia patològica que converteix la dona en una ombra, l'existència de la qual només se sosté pel fet de la procreació. Aquesta túnica que tapa completament la dona, i la sotmet a un apartheid físic, social i visual, és la metàfora més precisa de l'esclavitud. Què haurà de veure Déu amb aquest masclisme malalt i malvat? I, tanmateix, usen Déu per justificar aquesta maldat.L'ús de la burka en les societats democràtiques és una burla a la democràcia mateixa, i un repte als seus fonaments. Perquè darrere de la burka hi ha una ideologia totalitària que intenta imposar la seva raó, per sobre de la raó democràtica. Sens dubte, encara que ens venguin insistentment el producte, no té res a veure amb la llibertat individual. Al contrari, és la negació de tota llibertat. A França el saben, i decideixen actuar.

Aquí, en canvi, practiquem el bonisme paternalista, i fins i tot donem subvencions a imams integristes. Dones amb burka pel Raval? Res, pura diversitat solidària, happening multicultural. És el que té el pensament feble. Que és feble, i no és pensament.

Article molt interessant de la Vanguardia i obre debat (Pilar Rahola)

dimarts, 23 de juny de 2009

Un gran bodhisattva. Mantinguem viva la llum..

Des del primer moment en que es va saber la noticia de la mort de Vicenç Ferrer hi ha hagut una movilització com feia molt que no es veia tan a nivell d'aquí com a nivell internacional. Tan gran ha estat, que s'ha creat un espai virtual adhesió a Vicenç Ferrer i ,fos un homenatge i una manera de manifestar que tots i totes continuem mantenint el compromís que ell va contreure per l'eradicació de la pobresa. Aquest espai s'anomena Mantinguem viva la llum (Mantengamos viva la luz) http://www.mantengamosvivalaluz.org/ , si voleu podeu entrar i encendre una petita llum.

També us proposo una presentació (pps), un homenatge emotiu: Homenatge a Vicenç Ferrer

Principis que regeixen l'univers present


1- Res no existeix sense significat.
2- Res no existeix sense raó de ser.
3- Res no existeix sense ser part del Tot.
4- Res no existeix sense un cos.
5- Res no existeix sense la seva pròpia llibertat.
6- Res no existeix sense VIDA.
7- Res no s'escapa de la Vida.

Vicenç Ferrer

diumenge, 21 de juny de 2009

No hi ha res per atzar

Ara ja fa un any, molt al principi de la creacio d'aquest blog, vaig escriure un post anomenat Àngels, on es feia un petit homenatge a totes aquelles persones que al llarg del camí ens hem anat trobant. Als amics, aquest àngels sense ales però que sense ells la vida hauria estat molt diferent.

En aquest escrit ja feia referencia a que en el llarg camí de la Vida, hi ha persones,"àngels", que apareixen. Algunes d'elles t'acompanyen i comparteixen el camí al llarg de tota la teva vida, altres, però, comparteixen amb tu un tram d'aquest camí i quan la seva missió ha finalitzat desapareixen sense fer soroll deixant al cor un imborrable record.

Avui voldria fer-ne un petit esment, un record, un homenatge tots els angels que m'he anat trobant pel cami, uns perdurables al llarg dels anys, altres desapareguts pero no per aixo menys valuosos.

Reconec que hi ha moments quan algu desapareix del teu entorn emocional, que et preguntes perque, quina ha estat la rao d'haver-se trencat una relacio. Si ho pensem en deteniment ens adonarem que simplement la seva misio havia arribat a la seva fi. No hi ha res per atzar, anem trobant a cada moment les persones mes adequades per seguir endavant.

A tots els angels del passat del present i del futur, sigueu on sigueu, compartiu el Cami per sempre o tan sols un tram, tan se val... gracies per formar part de la Vida!


divendres, 19 de juny de 2009

Res és impossible.... In memoriam Vicenç Ferrer


Aquest matí a primera hora m'he assabentat, com molts, de la mort de Vicenç Ferrer. El primer instint que he tingut és fer-me'n ressó aquí al blog. Per agilitat i també per manca de temps simplement he penjat la noticia. Ara m'agradaria fer una petita i senzilla aturada.

Al llarg de tot el dia, en comentaris de persones de l'entorn, els mitjans de comunicació i posts de diversos blogs, s'han anat expresant lloances a un home, que com ell molt be deia feia coses petites, però la veritat és que al llarg dels anys ha aconseguit fer coses molt grans. Realment crec que cap paraula pot arribar a expresar i definir el que Vicenç Ferrer era, el que va arribar a transmetre i a transformar, tan sols cal mirar els ulls dels nens, homes i dones intocables, d'un món de pobresa extrema i com "fent petites coses" ha estat el motor d'una nova vida d'esperança.

Per a mi és la personificació d'Una Real Utopia, l'escència de tot Ésser Humà, part activa del Regne de Déu a la Terra. En la seva senzillesa i humilitat una Llum inmensa d'amor fraternal a tota persona.

L’Home té una raó de ser i un objectiu personal per complir. En aquest món no hi ha cap persona, cosa o esdeveniment que sigui inútil. Tot el que existeix forma part de l’Univers perquè la seva presència és necessària i imprescindible. A l’home el mou una força interna que el condueix cap un camí que doni sentit a la seva existència. Una ordre que fa que el seu cor es mogui cap endavant amb l’objectiu natural de ser millor persona, des de l’egoisme més profund fins a donar la vida per l’altre. Tots som partíceps d’una TRANSFORMACIÓ que ens porta a la perfecció, a la bona acció.

Un altre dels dons divins que tenim és l’amor. Aquesta és una força que busca la unió. El sacrifici també és un poder d’unió tan gran com l’amor. El sacrifici ennobleix tot el que fem, li dóna valor, sentit i autenticitat. Tanmateix, la societat moderna té por als riscs que tots aquests sentiments i dons comporten. Perquè la Humanitat funcioni, cada membre ha d’acceptar la seva participació a la vida humana. Cal comprometre’s. La Humanitat crida a l’home a realitzar certes funcions sense les quals desapareixeria. Hem de lluitar en aquest clarobscur de la història per arribar a la unitat familiar i a la igualtat. La nostra intervenció, l’acció a favor d’aquells que sofreixen, per millorar la seva situació i les seves condicions, és la nostra obligació.

Els anys estan plens d’homes i dones que han respectat la bondat de Déu, la seva intel·ligència i la seva generositat, fins arribar al sacrifici de donar la seva vida per els altres. Ha estat i és un camí molt llarg, han passat milions d’anys i n’hauran de passar molts altres fins que l’home, lliure de totes les lluites entre l’amor i la indiferència, una vegada s’hagi aconseguit l’equilibri entre l’amor per un mateix i l’amor pels altres, pugui arribar a ser una veritable Humanitat, plenitud de misericòrdia i bondat. La utopia que tots somiem.

La Humanitat pateix dues malalties: la malaltia de la fam i la de l'egoisme

Si no ets germà encar no ets home

Els polítics haurien de plorar en veure tot el que està passant

Si vols ser ric, dona; si vols ser pobre, no donis res a ningú.

La clau de la felicitat rau en l'equilibri espiritual d'estimar-se a un mateix i estimar als altres.

Pensaments i frases: Vicenç Ferrer

Mor Vicenç Ferrer a Anantapur


Els més desafavorits de l'Índia perden un pare. El cooperant català Vicenç Ferrer ha mort a Anantapur, en aquest país asiàtic. L'exjesuïta no ha pogut superar els problemes respiratoris derivats de l'embòlia que va tenir fa mesos. Ferrer, creador amb la seva dona, Anne Perry, de la fundació que porta el seu nom, va ingressar el 19 de març a l'hospital d'Anantapur a causa d'un accident vascular cerebral. El 25 d'abril el van traslladar al seu domicili, on continuava la recuperació. Vicenç Ferrer feia més de 50 anys que era a l'Índia. La seva fundació hi ha fet escoles, hospitals, cases o pous per més de dos milions i mig de persones de les capes més desafavorides del país.

El cooperant català, de 89 anys, havia tingut una embòlia greu al mes de març, però havia aconseguit sortir-se'n. Tot i això, la fundació Vicenç Ferrer ja havia informat que la seva salut s'havia agreujat i que el seu estat era crític. Ferrer ha mort a casa seva, a Anantapur, acompanyat de la seva dona i els seus fills, i de membres de la seva fundació humanitària.Tal com destaca la seva família en un escrit a la seva pàgina web, fins a l'últim dia Vicenç Ferrer va treballar sense fi per aquells que més ho necessiten. De fet, l'acció va marcar tota la seva vida. Una acció que no l'abandona ni un cop mort, ja que la seva fundació ha posat en marxa un espai per recordar-lo i continuar ajudant els desafavorits de l'Índia.

A la regió d'Anantapur, a l'Índia, Vicenç Ferrer hi va arribar l'any 1969 amb un objectiu: eradicar la pobresa i aconseguir que la gent més desafavorida d'aquell país, els dàlits, anessin sortint de la marginació. De les seves accions, avui se'n beneficien més de dos milions i mig de persones, escampades per més de 1.500 pobles. S'hi han construït milers de cases, hospitals, centres de planificació familiar, escoles, pous i embassaments. Tot això, sota el paraigua d'un consorci de desenvolupament rural fundat per Ferrer i amb el finançament de la fundació que porta el seu nom, que obté els recursos a través de l'apadrinament.La lluita de Vicenç Ferrer va començar al nord de Bombai fa més de 50 anys. Hi va arribar com a jesuïta, i ràpidament es va llançar a l'acció, cosa que va despertar enormes simpaties entre els camperols i moltes suspicàcies entre els sectors dirigents, que van acabar expulsant-lo del país. Trenta mil camperols van fer una llarga marxa demanant el seu retorn, Indira Gandhi va permetre que Vicenç Ferrer tornés a l'Índia l'any 69, i des de llavors ja no se'n va moure. L'any 70 va abandonar la companyia de Jesús i al cap de poc es va casar amb Anne Perry, una periodista anglesa.

Vicenç Ferrer va rebre molts reconeixements al llarg de la seva vida, com el Premi Príncep d'Astúries, el Ciutat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi, entre d'altres. Assegurava que els acceptava només amb la finalitat d'aconseguir més notorietat, cosa que li permetria obtenir "més recursos per a la gent".A l'Índia, a Vicenç Ferrer el veneraven com un sant, i ell no es cansava de dir que a la santedat s'hi arriba per camins terrenals: actuant i treballant cada dia per millorar les condicions dels més pobres.

font:3cat24.cat

dijous, 18 de juny de 2009

Una imatge val més que mil paraules

Aquestes imatges parteixen d'un fet a Seattle Special Olimpics, on un dels participants a mitja cursa va ensopegar i va caure la resta es va aturar, va tornar enrera, el van ajudar i van entrar tots junts a la línea de meta.

Que fossin tots o uns quants o un parell, a la vida real, crec que és el de menys. El realment impresionant és allò tant petit que no es veu però tan gran que és inmens, el que ens fa moure a les persones a ser Humanes i font d'Amor!!!

dimecres, 17 de juny de 2009

Life on the receiving end


Life on the receiving end o la vida a la banda del rebre, és una petita gota a l'oceà de la Història i de la Memòria. Quelcom que reflexa el que la pols del temps difumina, el que per desconeixement o per oblit no se sap, el que per desgràcia no s'ensenya i els mitjans de comunicació no s'expliquen.

Parafrejant un amic meu, qui m'ho ha enviat, aquí ens queixem, ens lamentem i ens ho expliquem entre nosaltres, quan el que ens cal és internacionalitzar el nostre conflicte amb l’Estat. El més curiós del cas és que hagi de ser un anglès que faci el que haurien de fer els nostres polítics; i és que "Life on the receiving end" és una Conferència de Matthew Tree al London School of Economics, al novembre de 2008 (Traduït de l’anglès per L. Bosch i S. Xicola) que amb bones i cultes paraules fa un retrat perfecte d'una situació trista del nostre pais. Aquí en teniu alguns petits fragments com a petites pinzellades d'una realitat, d'una Història, que molts voldrien silenciar.

Les anècdotes es succeeixen, any democràtic rere any democràtic: de l’altra banda dels límits de Catalunya ens van arribant testimonis de catalans que fan un volt per l’Espanya monolingüe, i que tan bon punt són identificats pel seu origen se’ls mira malament, se’ls tracta malament, se’ls insulta al carrer, i són distingits amb tot un reguitzell d’atencions similars.

Però el 2006 –quan el Parlament de Catalunya estava confegint el tercer Estatut d’Autonomia- vaig conèixer dos incidents que em va semblar que anaven molt més enllà d’una mera antipatia interregional. En tots dos casos, jo era al programa matinal de la cadena de ràdio RAC1. El músic Miqui Puig i jo teníem el que ben segur deu haver estat la feina més fàcil i ben pagada del món occidental: durant mitja hora no ens calia fer gaire res més que anar-nos explicant les coses que ens havien agradat i desagradat de la setmana anterior. De tant en tant, quan això ens resultava massa exigent, el presentador obria els micròfons i deixava que els oients hi diguessin la seva.

Un divendres, ens va trucar un taxista barceloní: el cap de setmana anterior s’havia comprat un Mercedes, i havia decidit celebrar-ho fent un viatget fins a la capital de l’Aragó, Saragossa, per lluir la seva nova eina de treball –ja llampant, és clar, amb els colors groc i negre que fan que els taxis de Barcelona es vegin d’una hora lluny- davant dels seus amics aragonesos. Tan aviat com es va aturar al primer semàfor de Saragossa, els conductors dels cotxes a banda i banda van començar a baixar les finestretes per dedicar-li tot tipus d’insults, amanits amb serioses recomanacions de marxar de la ciutat, clarament provocats per la naturalesa catalana del seu cotxe. Va aconseguir arribar a casa dels seus amics, que li van pregar que no aparqués l’automòbil al carrer, perquè no podien garantir que es mantingués d’una peça gaire estona. O sigui que el va portar a un pàrquing, però va ser aturat a l’entrada per un grup de joves irats que van amenaçar de trencar-li els vidres, aparqués on aparqués. Després d’això, el nostre taxista es va rendir i va abandonar Saragossa a tota velocitat per buscar refugi rere la frontera catalana....

De fet, quan més endavant vaig fer una mica de recerca sobre els prejudicis anticatalans a Espanya, em vaig trobar amb aquesta observació de l’historiador espanyol José Antonio Maravall: “Parlar d’alguna cosa catalana, o parlar en català, en un cafè a Madrid o alguna altra gran ciutat espanyola, exposa automàticament el parlant a una reacció hostil.” No escrivia sobre l’Espanya de 2006, sinó la de 1931. I què passava el 1931? Els catalans negociaven el seu primer Estatut d’Autonomia amb el govern central. I què feien el 2006, quan el taxista i la mare de l’adolescent ens truquen per explicar aquestes històries d’anticatalanisme? Doncs com dèiem abans, negociaven el seu tercer Estatut d’Autonomia. O sigui que això, vaig pensar, és la clau de tot? Són justament els estatuts d’autonomia el que fomenta l’anticatalanisme a Espanya en moments concrets de la història? O ja existia abans? Es manifesta també quan no hi ha cap estatut d’autonomia a l’horitzó? .

Si el nostre català imaginari fos una mica més cultivat del que és habitual, arribats en aquest punt es deliria per citar la famosa anàlisi de l’historiador francès Pierre Vilar: "Potser, entre 1250 i 1350, el Principat de Catalunya és el país d’Europa que seria menys inexacte, menys arriscat, descriure de forma aparentment anacrònica com un Estat-nació." I si el nostre català fos un punt abrandat, també afegiria com qui no vol la cosa que en l’època a què es refereix l’afirmació de Pierre Vilar, la bandera que representava Catalunya és la mateixa que encara avui la representa. Mentre que la bandera espanyola, subratllaria satisfet, va ser inventada per decret el 25 de maig de 1785.

La darrera cosa de la qual volia parlar al London School of Economics és d’economia –un tema que entenc encara menys que, posem, la teoria de cordes bosònica- però per tal de poder entendre el crucial segon origen de l’antipatia envers Catalunya a Espanya, hem d’abordar el delicat tema dels diners. Al capdavall, el català estereotípic –a ulls dels espanyols monolingües, no tots és clar- no només borda com un gos, sinó que a més és garrepa, del puny estret, avar, lladregot i fins i tot –i aquesta acusació ve del 1907, d’un article de Pío Baroja al diari El Mundo- un jueu ("Tot a Catalunya," va escriure, "té un marcat caràcter semític."). L’estiu passat, cent i un anys més tard, un català amic meu resident a Londres va sentir en una xerrada a l’Instituto Cervantes que uns espanyols d’entre el públic descrivien els catalans com "una colla de jueus". La suposada gasiveria dels catalans ha estat reflectida en un seguit d’acudits populars, els més elaborats dels quals –com també passa amb l’humor jueu- són explicats pels mateixos al·ludits. Els de l’Espanya monolingüe tendeixen a ser més curts i alhora més obtusos. El més curt que conec, i que vaig sentir personalment, fa: [acudit sobre el català mort, explicat amb polze i dit índex].

I vet aquí precisament el fons del problema. Tan sols el fet de viure i formar part de l’univers català, ni que sigui de forma modesta, ja és vist per si sol com quelcom intranscendent, o indesitjable, o políticament incorrecte, o de molt mal gust, o fins i tot refotudament horrible, a l’Espanya monolingüe. I tanmateix, a Catalunya no deixen de bombardejar-nos amb el recordatori, sovint reforçat amb algun comentari foteta, que formem part d’Espanya i que per tant ens hauríem de comportar d’una forma més espanyola.

I jo us dic que és aquesta una situació insostenible, que tard o d’hora tindrà per conseqüència el tipus de notícia que dóna la volta al món –si més no per un dia- perquè implica fer un nou lloc a la taula de les Nacions Unides. El que estic segur que tothom desitja –i hi incloc la immensa majoria dels habitants de l’Espanya monolingüe- és que a les fotografies de portada no hi hagi escenes violentes, ni tancs retrunyint -ni cadàvers- pels carrers de Barcelona.

Aquestes són unes petites pinzellades del que és un resum de 18 pàgines d'una conferència sobre el nostre pais i la nostra llengua. Un document únic i crec que molt revelador. Si voleu llegir-lo tot cliqueu: "Life on the receiving end" el text està en traducció al català i en l'anglès (idioma de la conferència). Feu-ne la màxima difusió!!

dimarts, 16 de juny de 2009

Galácticos: Koldo Aldai


Los cielos abiertos ya nos fascinan en las noches de un verano inaugurado antes de su hora. Pesan ya sobre nuestras cabezas las magnitudes inconmensurables, las galaxias infinitas que habremos de descubrir en la medida que Dios nos de más ojos y más vidas. La galaxia es un sistema masivo de estrellas. Se estima que existen más de cien mil millones de galaxias en el universo observable.

Interrogan en lo más profundo las galaxias de sistemas y planetas desconocidos. Pero la lente en el laboratorio nos interroga también sobre las galaxias diminutas, de minúscula proporción. “Como es arriba es abajo” y el axioma nos inicia en un recorrido a la inversa de también desatada fascinación. Grandes y pequeños universos nos revelan la broma del Creador y sus saltos de una a otra dimensión, imprimiendo siempre, en lo inmenso y en lo mínimo, asombro y maravilla. La galaxia de las flores que perfuman los campos de estos días cuando el viento las penetra, no es menos mágica que la galaxia celeste cuyo misterio y exhalación aún nos son vedados.

Cada quien elige sus galaxias, las estrellas que desea hacer brillar en su propio firmamento. Los luceros que deseo palpiten en mi galaxia humana son aquellos que todo lo dan, sin esperar nada a cambio, soles vivientes que sólo piensan en iluminar, en calentar, en dar vida, sin necesitar jamás compensación alguna.

Deseo tachonen mis cielos quienes se despiertan cada mañana con la única preocupación de ser útiles al prójimo, quienes se olvidan de sí en un empeño de constante entrega a la comunidad. Las estrellas que brillan en mis cielos, son las de los/as servidores/as genuinos/as en cualquier ámbito y geografía, servidores humildes y silentes, siempre henchidos de gozo.

Pero hay otras galaxias, a ras de impoluto césped, que interrogan no la curiosidad, sino la moralidad. El guiño del presidente del Real Madrid a Cristiano Ronaldo ha desatado la alarma en todas las galaxias. Dicen que los galácticos del fútbol nos hacen soñar, pero tristes sueños los que se quedan a la altura del talón del futbolista portugués. Nuestras galaxias pueden despegar desde la hierba de un campo de fútbol. El problema no es el jugador de Madeira y su pie de oro, tampoco Don Florentino y su bolsillo agujereado, el problema es de cuantos sostienen esas obscenas galaxias, el problema son los universos limitados al diámetro de un balón mareado.

Dicen que los galácticos nos hacen soñar, pero a mí me quita el sueño sólo pensar los estómagos que se llenarían, las enfermedades que se exterminarían, las sonrisas que se encenderían… con sus sueldos inmorales. Los cálculos numéricos son tentadores. No aburriré al lector, sólo un dato: con lo que Ronaldo ganará en un minuto, uno de entre los 15 millones de niños que mueren cada año podría comer durante 10 días.

Más allá de la emoción de los goles, soñemos con valores y con quienes los/as encarnan. La destreza del pie por sí sola no alcanza. La habilidad con el juego no conquista firmamentos. Es el arrojo del alma lo que da brillo en la inmensa noche de nuestros días. Uno de galácticos que centellea en mi firmamento es el Padre Ángel Olarán (www.angelolaran.org). Hace ya muchos años que el misionero guipuzcoano unió su suerte a las de los últimos de la tierra, a los últimos de Etiopía. Este astro y su equipo nutren desde la misión de Saint Mary, la galaxia de Wukro. En esta ciudad del Norte de Etiopía, a lo largo de los últimos meses, los cielos regatearon agua y los estómagos se encogieron. La tierra seca no se ha prodigado en grano.

¿Qué no haría este padre blanco con los 93 millones de euros que ha costado traer al Bernabeu a Ronaldo? En un reciente e interpelante e-mail escribe el Ángel de Wukro: “…Necesitamos 10.000 quintales de trigo, de la especie ‘pavón’, que es más resistente a la sequía... Cada quintal de trigo, transporte incluido, cuesta unos 800 birs (84 euros). La situación es urgente. Las lluvias deben de comenzar hacia el 26 de Junio y la siembra no puede retrasarse debido a que en dos meses dejará de llover…”

La ciencia nos habla de galaxias unidas y solidarias unas con las otras, en el marco de un universo en constante crecimiento. Aquí en la tierra, galaxias más cercanas de polvo y hambre, de paja y barro reclaman nuestro socorro. Destreza de piernas o alarde de almas, cada quien elige sus estrellas y galaxias. Llovamos sobre los campos de Wukro, colmemos los estómagos vacíos. Apostemos por el misionero galáctico y su galaxia urgida. Nuestros euros de aquí son grano allí. *

*Donativos para el Padre Olarán: 2101 0041 08 0010282606 (Kutxa Gipuzkoa).
Koldo Aldai

dilluns, 15 de juny de 2009

Un àngel i un amic


Un àngel no ens tria, Déu ens l'assigna
Un amic ens agafa de la mà i ens apropa a Déu
Un àngel té l'obligació de tenir cura de nosaltres
Un amic té cura de nosaltres per amor
Un àngel t'ajuda tot evitant que tinguis problemes
Un amic t'ajuda a resoldre'ls
Un àngel et veu patir, sense poder-te abraçar
Un amic t'abraça, perquè no et vol veure patir
Un àngel et veu somriure i observa les teves alegries
Un amic et fa somriure i comparteix les teves alegries
Un àngel sap quan necessites que algú t'escolti
Un amic t'escolta, sense dir-te que el necessites
Un àngel ve a formar part dels teus somnis
Un amic, comparteix i lluita perquè els teus somnis siguin realitat
Un àngel sempre és amb tu, no pot trobar-te a faltar
Un amic, quan no és amb tu, no solament et troba a faltar, sinó que a més pensa amb tu
Un àngel vetlla el teu son,
Un amic somia amb tu
Un àngel aplaudeix els teus triomfs,
Un amic t'ajuda perquè triomfis
Un àngel es preocupa quan estàs malament
Un amic es desviu perquè estiguis bé
Un àngel rep una pregària teva
Un amic prega amb tu
Un àngel t'ajuda a sobreviure
Un amic es desviu per tu
Per a un àngel, ets una missió a complir
Per a un amic, ets un tresor a defensar
Un àngel és quelcom celestial
Un amic és l'oportunitat de conèixer allò que hi ha de més bonic a la vida: l'Amor i l'Amistat.

UN ÀNGEL VOLDRIA SER EL TEU AMIC UN AMIC, SENSE PROPOSAR-S’HO, ÉS TAMBÉ EL TEU ÀNGEL
Autor desconegut

Ho reconec sóc molt afotunada!!! Dedicat als meus amics-àngels :) Petonets....

diumenge, 14 de juny de 2009

El preu d'un home


Fa uns dies va sorgir la notícia del fitxatge que s'havia fet per un jugador de futbol, per, al voltant de la insignificant xifra de 94 milions d'euros. L'endemà va sorgir als mitjans de comunicació una comparativa del que suposaven aquests diners a la nostra societat, al món real, una petita referència: equival al sou mínim de 10.726 persones, a la construcció de 900 vivendes de protecció oficial, o l'aproximació del valor bursatil d'una companyia aèrea com Vueling, o el somni de qualsevol ONG.

Aquest fet passava l'endemà de presentar-se la Memòria del 2008 de Càritas (Notícies que no interessen...), on, sense fer-se'n gaire ressò, es deia quasibé en boca petita, que s'havia augmentat un 66% de les persones ateses, amb un increment de menors atesos (pobresa infantil), centrant-se l'atenció en:
  • Infants que passen moltes hores sense els pares perquè aquests treballen i els toca assumir responsabilitats que no els corresponen a la seva edat. Estan sols quan s’aixequen, esmorzen sols, van sols a escola i quan arriben a casa també han de fer els deures sols. Aquestes situacions es donen sobretot a les grans ciutats de l’entorn de Barcelona.
  • Persones immigrades que han anat treballant en els últims anys en feines eventuals, jornades reduïdes, o sense contracte i que ara no troben feina, ni en el servei domèstic i/o en l’atenció a les persones.
  • Les persones grans amb dependència social o persones sense llar.
  • Persones amb problemes de salut mental: depressió, angoixa, ansietat i altres problemes de salut derivats de la vida en precarietat.... (entre altres casos).

Aquests milions es donen a una persona per donar cops a una pilota en un camp de gespa. No sóc anti-futbol, però crec que és desproporcionat i diria que quasibé inmoral. Inmoral davant d'un periode de crisi planetaria, de moments on uns quants intenten treure de sota les pedres recursos i ajudes per uns molts anònims que viuen inmersos en un quart món invisible per alguns.

Imagineu que es podria arribar a realitzar amb aquests diners, a quantes persones es podrien donar esperances, a quantes ONG podrien estendre les mans,quantes utopies es podrien fer reals...

El preu d'un home... tot per una pilota....

dissabte, 13 de juny de 2009

Notícies que no interessen....


Cada dia els mitjans de comunicació ens invaeixen amb un allau de notícies algunes d'elles importants, d'altres interessants i alguns cops algunes irrelevants, per desgràcia molts cops sesgades, no diré manipulades, influenciades per algun control de poder ocult que d'aquesta manera transmet a la població una opinió publica, on si en la població l'individu no té criteri ni eines per crear-ne ni opinió pròpia esdevé part de la massa no pensant fàcilment manipulable.

Dins d'aquest àmbit doncs hi ha una informació que s'ha fet públic aquests darrers dies, però crec que amb poc ressò, per allò de que no interessa gaire que se sàpiga. Es tracta de la roda de premsa que ha realitzat Caritas presentant la Memòria del 2008 i les tendències del 2009. Aquí en teniu un breu resum si voleu tota la informació pertinent podeu anar a: Càritas i si voleu hi ha un power point.

CÀRITAS PRESENTA LA MEMÒRIA 2008 I TENDÈNCIES 2009

Increment del 66% en les persones ateses (2008)
El 70% de les persones ateses (gener- maig 2009) estan a l’atur
2008 serà recordat com l’any en què va esclatar la crisi. Una crisi llargament anunciada però que sembla haver agafat per sorpresa a tots aquells que l’haguessin hagut de preveure.

Barcelona, 10 de juny de 2009.- A la porta de Càritas, i també al nostre correu electrònic, truquen i escriuen diàriament persones que demanen informació, orientació i ajuda. Per a elles, la pèrdua del lloc de treball, la finalització del subsidi d’atur, o dels estalvis familiars, els terminis pendents de la hipoteca o els deutes de lloguer són, ara com ara, un problema irresoluble.

Són els rostres anònims i reals de la crisi. Davant d’aquesta situació dura i difícil que la llarga etapa de bonança econòmica no ha impedit, cal fer el màxim esforç de coordinació en la resposta i en l’ajuda per part de tots els agents socials: ciutadania, associacions i entitats públiques i privades, entre elles, Càritas. I al capdavant, els Governs que han de prendre totes les mesures legals, laborals i econòmiques necessàries per tal de contrarrestar els efectes negatius que l’actual situació d’atur té sobre les persones i les seves famílies.

Les Dades més destacades de la Memòria. Càritas 2008

Total Persones ateses: 45.058. Suposa un increment del 66% respecte del 2007 en el conjunt de les 3 diòcesis ( Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa)

L’increment dels menors atesos és del 124%. Aquesta és una dada preocupant perquè l’experiència de Càritas indica que si la pobresa infantil es cronifica pot arrossegar-se al llarg de tota la vida, ja que està directament relacionada amb el baix rendiment acadèmic, el fracàs escolar i amb posteriors dificultats d’accés al mercat laboral.
En conseqüència, a més dels 48 serveis i projectes d’atenció que Càritas té per a Infants i Famílies, el 12% del pressupost del Servei d’Ajudes Econòmiques de Càritas (SAE) s’ha destinat a temes relacionats amb la Infància. D’aquest percentatge, el 54% ha anat a pagament d’escoles bressol per manca d’oferta pública i/o per incapacitat econòmica de les famílies de fer front a la despesa. El 21% ha estat destinat a demandes relatives a compra de llibres de text i material escolar, i el 17% a pagament de menjador escolar. (
per continuar llegir tot el text)

dijous, 11 de juny de 2009

El conseller d’Educació valora positivament l’exclusió de tota referència al Nadal i a la Setmana Santa en dos centres públics


El conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya, Ernest Maragall, ha respost al requeriment fet pel president d'E-Cristians, valorant positivament l'exclusió de tota referència al Nadal i a la Setmana Santa en dos centres d'ensenyament de Barcelona. La dita entitat denuncia que amb aquests criteris l'autoritat educativa del país, d'una banda, promou l'existència d'illes culturals i excepcions culturals; de l'altra, als alumnes immigrants els nega uns coneixements bàsics per a la seva integració i als autòctons els discrimina.

E-cristians, 9 jun. 09
El passat 17 d'abril el president d'E-Cristians, Josep Miró i Ardèvol, es va adreçar a Ernest Maragall en la seva condició de conseller d'Educació en raó de que, d'acord amb la informació publicada, dos centres de Barcelona (CEIP Cervantes del districte de Ciutat Vella i CEIP l'Arenal de Llevant) havien suprimit del calendari escolar i de tota informació i formació als alumnes les referències a la Setmana Santa i al Nadal, prohibint la realització dels pessebres i altres activitats vinculades a la tradició i cultura d'aquestes festivitats. En aquell escrit li demanava al conseller Maragall la seva intervenció per restablir la normalitat.

Amb data 28 de maig Josep Miró ha rebut la seva resposta en la que clarament raona i manifesta amb termes positius la seva conformitat amb la iniciativa del centre. Concretament diu el següent:
“Aquest projecte educatiu, d'acord amb la Llei, ha de tenir en compte les característiques de l'entorn social i cultural del centre educatiu i ha de recollir la forma d'atenció a la diversitat de l'alumnat, el pla de convivència i respectar el principi de no discriminació i d'inclusió educativa (art. 121.2 LOE).

En aquest sentit, el CEIP Cervantes s'ha fet un clar ressò del seu entorn social i cultural d'acord amb el seu projecte educatiu, revisat i aprovat pel Consell Escolar del centre el 31 de maig de 2000, i del que se'n fa publicitat al seu web.

L'Administració educativa difícilment pot valorar de forma negativa el fet que un centre educatiu, d'acord amb la seva autonomia pedagògica i organitzativa, demostri ser coneixedor de la realitat social que l'envolta tot respectant els principis de no discriminació i d'inclusió educativa esmentats.”

Ens mou a gran preocupació aquesta resposta que supedita aspectes bàsics de la cultura del país a criteris tan perillosos com els que porten implícita la consideració d'”entorns socials i culturals”. S'està promovent d'aquesta manera, des de l'autoritat educativa del país, l'existència “d'illes culturals, d'excepcions culturals” que es desenvoluparien al marge de la realitat del que és el conjunt de Catalunya. Aquesta acció té tres dimensions negatives: sobre els immigrants perquè els hi nega uns coneixements bàsics per a la seva integració, pels alumnes autòctons perquè els discrimina en raó del lloc on viuen, i en relació a Catalunya perquè afebleix la cohesió dels futurs ciutadans en relació a una cultura compartida.

Tot això és difícilment presentable. Els immigrants venen a un país concret, al que han de conèixer i respectar, sense menystenir els seus drets personals. És una contradicció que per una banda per a concedir-los el certificat d'arrelament o inserció social hagin de saber català, referit a persones adultes, mentre que s'assumeixi com a positiu que als nens se'ls hi censurin tradicions culturals com les esmentades.

Tot això amb l'agreujant de que si bé els immigrants constitueixen un número molt nombrós en aquests centres, també en formen part alumnes de pares autòctons que reben així una educació absolutament inadequada.

Per aquestes raons el president d'E-Cristians ha demanat la intervenció del President de la Generalitat a fi d'aconseguir modificar aquesta situació. És una gran contradicció voler educar als immigrants adults oferint-los cursos per conèixer la llengua catalana i el país per poder certificar el seu arrelament i alhora es produeixi la censura sobre la realitat cultural del nostre país a determinades escales públiques.

dimecres, 10 de juny de 2009

“¡Salaam Alaykom...!” : Koldo Aldai


Insondable misterio el de las sílabas sagradas, el del poder de las vocales y consonantes unidas en el instante debido, con la intención precisa. Según la carga de amor en ellas depositada, según el arte de esa fusión, el tono y el énfasis..., pueden convertirse en mágica llave capaz de abrir almas y mundos ajenos. Según cómo y cuándo, esos sonidos pueden llegar a disolver abismos.

Barack Obama debía conocer ese poder misterioso. Buscó para accionar esa llave la ocasión y el lugar oportunos. Pronunció el saludo, el “mantram” sagrado en el momento exacto, con la humildad y a la vez la fuerza de convicción necesarias. No en vano cientos de millones de televidentes estuvieron pendientes de sus labios, atentos a su trascendental “mensaje al mundo musulmán”.

4 de Junio, aula magna de la Universidad de Al-Azhar de El Cairo, el presidente Obama se arranca con un “¡Salaam Alaykom!”. Hace suyo el saludo del otro, del tantas veces adversario. ¿Cuántas toneladas de odio acumulado no se esfumaron en el instante, cuántas barreras no cayeron en ese bendito momento? Dos mundos alejados, tantas veces antagónicos, de repente eran uno.

Tras ese nuevo gesto de gigante, vino el discurso vibrante, clarividente… Vino la didáctica de los valores universales, el ensalzamiento de la civilización musulmana, las varias citas del Corán, la parada en la Córdoba tolerante del Al Andalus… Obama logró poner en pie a los asistentes en una alocución que pretendía inaugurar una nueva relación entre los musulmanes del mundo y los Estados Unidos. Desmenuzó argumentos para el encuentro y la cooperación e invitó a los fieles del Islam a asumir su papel como parte de una civilización global que aboga por la tolerancia, la democracia y la paz.

No sólo fueron grandes palabras, no sólo fue una declaración de principios, sino que el presidente se implicó en los aspectos más difíciles y espinosos del diálogo entre los dos mundos: Irán, seguridad nuclear, conflicto palestino-israelí, igualdad de la mujer, extremismo religioso… Al tiempo que marcaba distancia con los violentos, apostaba por el Estado palestino. Al tiempo que clamaba por la paralización en la construcción de los asentimientos judíos, subrayaba la importancia de su alianza con Israel. Ese ejercicio de equilibrio, de cordura y osadía al mismo tiempo, esa invitación a poner fin a un “círculo de sospechas y discordias”; ese discurso impensable hasta nuestros días por parte del máximo mandatario estadounidense, es digno de ser leído en las aulas de los institutos, como auténtico manual de ciudadanía planetaria.

Islam y Occidente están más cerca tras el paso de Obama por la Universidad de Al-Azhar. La seguridad de los norteamericanos no se logra con incremento armamentístico, con restricción de libertades, menos aún con merma de derechos humanos, tal como había pretendido Bush en su reciente y oscura era. La seguridad son guiños, ensayos en el idioma del otro. La seguridad no son sofisticadas y caras medidas de control, ni guerras brutales, ni invasión de desiertos lejanos... Seguridad es superar estereotipos y poner a caminar la verdad por delante, es un abrazo efusivo, una mano en el corazón, es un mágico ordenamiento de vocales y consonantes capaces de conquistar el alma del otro... La seguridad no son escudos de misiles, sino miradas limpias y gestos abiertos.
Obama deshizo el milenario y fatal axioma y “Si vis pacem, para bellum”. Vino a decirnos: aprende el idioma, lee los libros sagrados del otro, conecta con su alma, con su mundo, llégate a él desnudo de prejuicios… y la paz será. Afortunadamente esa magistral lección en la Universidad de El Cairo fue traducida simultáneamente a 13 idiomas.

En una de sus proféticas sentencias, el jesuita francés Teilhard de Chardin nos habló, ya hace casi medio siglo, de los fragmentos del mundo que, impulsados por la fuerza del amor, buscan unirse para que el mundo pueda hacerse realidad. Obama, impulsado por un amor, discernimiento y entrega incuestionables, está empeñado en acercar a los dos más distantes fragmentos del mundo, Islam y Occidente. Saludó en árabe en El Cairo, se inclinó ante el monarca saudí en Londres, salió, al poco de llegar poder, al encuentro de los más obcecados adversarios musulmanes… Con magia de palabras, con valentía de gestos, con grandeza de corazón, el presidente norteamericano ya ha hecho historia de la grande.

Nadie vea en estas líneas, en otras anteriores que siguieron los pasos del primero candidato y después presidente de los EEUU, idolatría u Obamamanía. Ya llegaron recriminaciones de este orden. Obama sólo cumple. Se sabe elemento de una trama superior, pieza de algo que le trasciende en tiempo y geografía. ¿De dónde sino esos pasos tan precisos, esa fuerza incontenible, esa inspiración a raudales…? En las más altas instancia de liderazgo planetario, conoce su importante cometido, se aplica y entrega. El que Obama sea donde es y haciendo lo que está, confirma simplemente que hay norte, que hay plan, que la humanidad no avanza a la deriva, que la luz y la verdad progresan, que el abuso y la mentira retroceden.
Hablemos el idioma del otro, abrámonos a su universo, vibremos con sus vocales, visitemos su alma... Más pronto que tarde, nuestros fragmentos harán de nuevo realidad un mundo definitivamente unido. ¡Salaam Alaykom!

Koldo Aldai

Mensaje completo de Obama al mundo musulmán:
www.elpais.com/elpaismedia/ultimahora/media/200906/04/internacional/20090604elpepuint_2_Pes_PDF.pdf

dilluns, 8 de juny de 2009

... El dia després... Hevenu Shalom Aleinu/ Ma Ana Min Salam... o una cançó per la Pau

... El dia després... Hevenu Shalom Aleinu / Ma Ana Ajmal Min Salam... o una cançó per la Pau realment és un titol per un post una mica llarg, ho reconec però no sabia condensar més el missatge que volia transmetre a partir d'una melodia. Gràcies a un altre post del blog: Pau a la Terra on es feia referència a una iniciativa molt interessant. Una cançó de cant sobre la Pau i la Justícia feta per dos grups de persones aparentment, damunt del paper i per interessos d'altri, enfrontats.
Cantants jueus israelians i palestins s'ajunten per crear i cantar amb dos idiomes simultàneament, una cançó hebraica-àrab amb el titol: "Hevenu Shalom Aleinu" (Portàvem Pau A Nosaltres) - " Ma Ana Ajmal Min Salam " (No hi ha Res Més Bonic Que Pau). Renuncia a l'aversió i violència i idees de supremacia, i "sacseja el vaixell" fins que els israelians i Palestins entenguin que hi hagi només un camí a seguretat i pau, i allò sigui a través de compartir la terra com iguals i protegir els drets humans de tots els habitants de la Terra Sagrada. Aquesta cançó està dedicada als milers de persones al voltant del món, incloent-hi molts jueus, que estan ajudant a promoure drets humans, igualtat i justícia.(Shamai Leibowitz )

Per què el dia després? el dia després d'unes eleccions europees on, deixant de banda els colors dels partits i quin d'ells ha tret més vots, el més relevant de la jornada és el alt grau d'abstenció que s'ha registrat, un, amb perdó, passotisme imperant de la societat civil del seu entorn més proper i no tant.

Segurament us preguntareu quin lligam hi ha entre unes eleccions a Europa i els conflictes al Mitjà Orient, quan aquests ni tan sols formen part d'Europa. És molt senzill, molts cops ens omplim la boca de voler canviar les coses, ens queixem de que no ens agrada com van les nostres vides, de que vivim en una societat injusta, alguns cops fins i tot brandem banderes contra la intolerància quan en el nostre propi interior som intolerants, segregadors per cultura social, per costum, o simplement per allò tan sabut i conegut com és que agafem la postura defensiva quan ens sentim insegurs i tenim por; un simple instint de supervivència.

Però tinc entès que l'Ésser Humà és molt més que un ser que es mou i actua per instint, som éssers pensants, allò de Cogito ergo sum (penso, llavors existeixo: Descartes) i com a tals hem de ser responsables dels nostres actes. Conseqüentment hem d'actuar i implicar-nos amb totes aquelles actuacions o decisions que ens involucren i no deixar-ho pels altres, pels de mésc enllà.

Molts cops he sentit que el problema és dels polítics. Potser dins de l'escalafor social són els que tenen més responsabilitats, però no els únics. Tots plegats tenim la nostra responsabilitat i si volem construir un món millor per viure tothom hi ha de participar. No es canviarà el món si ens amaguem sota terra o preferim mirar cap a una altra direcció quan hi han coses que no ens agraden o són injustes.

Tan debó fossim capaços de construir ponts de Pau i Esperança per qualsevol persona vingui d'on vingui, sigui com sigui. Tan debó la població despertés d'aquest somni, d'aquest estat letàrgic.



"Som un pont i una escala per a tots aquells que somien, per a tots aquells que han somiat.""HEVENU SHALOM ALEINU" (Portem la pau en nosaltres)."La teva festa esdevé la meva; la teva fe i els teus somnis també. Llavors podem construir un nou món d'amor i de pau.""Quan la intenció és clara, tota la gent esdevé humana. Una família beu de la mateixa tassa, la tassa de la pau.""MA ANA AJMAL MIN SALAM" (No tenim res més bonic que la pau)."AHLA MIN SALAM" (Més dolç que la pau)."Junts unirem els nostres cors, junts obrirem les nostres ments."

Prova de competència poètica

Parlant de competències bàsiques.... de la nostra tasca docent... de què s'espera de nosaltres i del que s'ofereix.... i de si hi haurà algun dia que....

Aquesta és una presentació que m'ha enviat una amiga i companya de l'escola i manllevant les seves pròpies paraules: A veure si sou capaces i capaços de superar aquesta prova...

Cliqueu al dibuix de l'avaluació de primària i...

diumenge, 7 de juny de 2009

Una partícula de veritat- Dia d'eleccions


Avui crec que és adequat plantejar aquest conte per si més no intentar canviar la dinamica de la nostra societat:

Una vegada el príncep dels dimonis amb un dels seus deixebles, va decidir fer un llarg passeig per la Terra. Li havien arribat noticies de que la Terra s’havia convertir en camp de mentides, odi, perversitat de tota mena i que en la religió hi regnava la hipocresia. Un i altre s’ho volien passar bé.

Els dos anaven caminant quan el deixeble va alertar l’amo dimoni. Tingueu compte, Senyor! allí hi ha una partícula de veritat, de bondat i de veritable fe. “Destruim-les, no fos cas que es propaguessin”!
El diable molt tranquil digué: no et preocupis gens. Ja vindrà la Institució religiosa, la política i prompte l’ofegaran.

Les institucions solen basar-se en l’afany de poder i de domini i s’extravien en infecundes burocràcies, normes, lleis, tradicions, en coses superficiais i es giren d’esquena a l’essencial. Per obsessionar-se amb la forma no veuen el fons; per mirar només la lletra, no entenen l’esperit.

Institucions i organitzacions tenen una perversa habilitat per bloquejar-se en els seus prejudicis i donar l’esquena a la realitat. “Venen mitges veritats, que són les pitjors mentides, i tendeixen a una dura jerarquia que origina competències i enveges entre els que regeixen la Institució u Organització.
La realitat está més enllà dels fitxers, oficines, palaus, organitzacions i Institucions.

Autor: desconegut

dissabte, 6 de juny de 2009

Entrevista a Nieves Herrero: Koldo Aldai


“Los documentales no valen, hay que sentir los huesos del niño hambriento entre los brazos”
Entrevista a Nieves Crespo, hermana salesiana en Etiopía

Ella sabe que los logaritmos pueden esperar, que a la vuelta de África, siempre habrá una pizarra donde revelar complicada matemática a alumnos de estómago satisfecho. Mientras tanto, la suerte de Nieves Crespo (Madrid 1969) está echada al borde del desierto, junto a los últimos de la tierra. En el abrazo a los más desprotegidos, Jesús se le ha manifestado con una fuerza desconocida.

Nieves es feliz en Zway (http://zwayetiopia.wordpress.com), la misión que las salesianas tienen a dos horas al sur de Addis Abeba. Tras seis años de docencia en España, partió para allí. Cuando aterrizó en el 2002, más de 10.000 adultos y niños llamaban a las puertas de su hogar salesiano huyendo de una hambruna atroz. La falta de lluvias traía muerte. El milagro obró y la fe de Nieves pasó su prueba de fuego. Ya no quiere dejar aquel mundo, aquel milagro que se consuma cada día, de una vida siempre renacida, de una acción de gracias siempre inacabada.

Con brillante carrera en ciencias exactas tenía un prometedor futuro de docente, pero ella prefirió vivir al límite, pulsando a cada instante ese milagro sostenido, constatando permanentemente la presencia salvífica de Dios.

Rumbo a ese milagro se pondrá en camino el próximo octubre la caravana sintergética de sanación. Profesionales de la medicina acamparán en los pagos de la misión y se pondrán a las órdenes de las cinco hermanas que la regentan, para colaborar en el alivio de estómagos y consuelo de los cuerpos.

Nieves ha debido volver a Madrid por temas familiares. La buscamos en medio de su gran ciudad, familiar y extraña al mismo tiempo, en la que no se termina de ubicar. En el jardín del Plantío escruta los cielos, como si buscara un avión que la lleve de nuevo a las sabanas del compromiso. Mientras aguarda un vuelo que no termina de llegar, le acercamos grabadora. Fular al cuello, vaqueros y deportivas, su austeridad cuestiona lo superfluo. La vida se le ha escapado ya varias veces entre los brazos y por eso sabe bien que cuanto nos sobra, ha de ser invertido en garantizar otras vidas amenazadas.

Habla de África y vibra el gozo en sus palabras…

¿Por qué África?
Es una suerte poder trabajar allí con los más pobres, compartir la vida con gente que está al límite y de la que siempre estás aprendiendo. Pedí ir a África y me tocó Etiopía. No solicité ir a Etiopía, pero Etiopía me ha cambiado.

¿Qué aprendes de la gente que está al límite?
A relativizar prácticamente todo. He tenido niños moribundos en mis brazos cuyas vidas dependían de lo que en ese instante pudiera hacer.

Llegué en Junio del 2002. Ese año fue de sequía, como la del famoso 1984. Aún recuerdo una mujer, Fatuma, que alcanzó la misión con un niño moribundo entre sus brazos. Yo, ingenua, le pregunté que cómo había esperado tanto y ella me respondió que ya había enterrado a sus otros tres hijos. Ver tanta gente al borde de la muerte, cuya vida dependía de nuestra ayuda, me descolocó totalmente en mi escala de valores.

¿Qué te ha enseñado Etiopía?

Todos los días aprendo. Estamos mucho con los niños, las mujeres y las adolescentes que a los 14 años se convierten en la esposa del hombre que le asigna su familia. Hace falta tiempo y humildad para entrar en ese mundo tan diferente.

Del pueblo etíope lo que más he aprendido ha sido la sonrisa. He descubierto que la gente sin nada, vive constantemente una situación extrema y no por ello hace una tragedia. Desembarqué cuando la hambruna. Venía de Madrid donde llevaba seis años dando clase y el choque fue brutal. Fue llegar a una realidad que te vapulea. La amenaza de muerte se cernía a causa de una simple desnutrición.


¿Tiene esperanza Etiopía y África? ¿Hay amanecer?
Sí, sí la hay. Si no, no estaría allí. Hay pequeños amaneceres, pero no hay un interés serio “de los grandes” para que cambie la situación.

Por mi parte, vivo esa esperanza en niños, en poblados concretos… Vivo esa esperanza en las vidas que van cambiando, al margen de las grandes instituciones, en los chavales que se atreven a soñar con un futuro más prometedor
.

¿No te embarga una suerte de impotencia ante todo lo que resta por hacer…?
Hasta que llevaba más de un año allí, no me dio tiempo a observar esa impotencia. Al aterrizar en medio de aquella urgencia, no dio ocasión a plantearse qué hacer, porque supimos desde el primer momento que nuestro deber era abrir las puertas. Aquello supuso diez mil personas comiendo cada día. De los cien que alimentábamos en un comienzo pasamos a doscientos, después a quinientos…, hasta llegar a los diez mil.

La impotencia vino después con la reflexión de que, por poquito que se moviesen los que de verdad se debían mover, mucha realidad hubiera cambiado. Con la implicación verdadera de la gente que mueve hilos, se abriría otro futuro.

De profesora a enfermera…
En un momento de hambruna generalizada éramos el único punto de ayuda en doscientos kilómetros a la redonda. En aquellos días viví una crisis personal. Se me hacía muy duro tener que elegir quién comía. Nosotras salíamos fuera y veíamos a las madres y niños desnutridos y les preparábamos un carnet con una foto. De esa forma teníamos un control de quien comía. Era la única forma, pues si no aquello nos hubiera desbordado.

¿Qué se siente a la noche, agotada, tras dar de comer a 10.000 personas?

A la noche me venía a la memoria la salida del mediodía. Teníamos que ir fuera a elegir a los cien nuevos a los que se les hacía el carnet. Cuando elegía a esos, sabía que, muy probablemente, los que no elegía se iban a morir. Me asaltaban a la mente los rostros de niños y me preguntaba: “¿Este niño seguirá vivo?”, “¿Este niño que no hemos podido coger, qué habrá sido de él?”

¿Junto con ese dolor, la satisfacción de la gente salvada?
Sin duda. Además de dar de comer, iniciamos un hospital de campaña a partir de un pequeño curso que nos dio UNICEF. Nos dieron dos tiendas de lona y empezamos nosotras a poner las primeras sondas gástricas con una enfermera. Cuando ves a niños, que se han estado debatiendo entre la vida y la muerte en ese hospital de campaña y que finalmente salen adelante, sientes una satisfacción enorme. A niños de ese año de hambruna, les hemos ofrecido un futuro y ahora están en segundo de primaria. Hemos hecho simplemente lo que había que hacer en esa situación límite y eso nos llena de satisfacción.

¿Qué ves a través de la sonrisa de esos niños a los que les habéis devuelto la vida?
Tanto a través de la sonrisa, como del sufrimiento, veo a Dios. No puedes ver otra cosa. El pueblo etíope es super acogedor. Hay una gran sencillez y pureza. Ellos te dicen: “Egziabier Estelin”, que quiere decir : “Gracias y que Dios te bendiga”.

Todos los día, repartimos un pan (“fafa”, compuesto de harina vitaminizada) que hacemos en el horno para los niños de la escuela. Me impresiona cuando dicen “Galatoma, Amesegenalo, Egziabier Estelin”, Un día me vi a mí misma cayéndoseme las lágrimas. No estaba acostumbrada a que un niño me bendijera por un trozo de pan.

¿Vuestra misión debe estar sobrebendecida entonces…?
Sí, creo que sí… Cuando estamos con los más pobres, Dios nos bendice. Dios está con los últimos. Para que te hagas una idea… Cuando llegué en el 2002 con la hambruna, se hacía preciso realizar cambios en la organización, adquirir nuevos materiales, grandes cazuelas… para poder hacer frente a la situación. No teníamos un proyecto económico. Hicimos frente a la emergencia con el único dinero que nos enviaba la gente que nos conocía. No faltó ni un solo día para comer.

Después de todo aquello, la escuela ha crecido mucho. Ahora tenemos a 2.500 chavales.


¿La fuerza para mantenerse allí, viene también de Dios?
Evidentemente. Yo fui allí para encontrarme con Dios y con Jesús. En la situación que vivimos, eso no resulta difícil. Coger a los niños harapientos, a los últimos de la tierra y llevármelos a los brazos, no me representa ningún esfuerzo. Todo lo contrario. Para mí es un regalo poder encontrarme con Dios en esa situación límite a través de los niños. He visto a agnósticos que han cambiado después de estar allí…

Hemos visto verdaderos milagros de niños que, una vez curados, se les ve sonreír, milagros que no son posibles sólo desde la bondad del hombre.

¿Enseñar logaritmos o servir “fafa” a la masa hambrienta?
Abrazar a la masa. La gente que me conoce ya sabe bien por dónde respiro… Mejor no me den a elegir. Yo antes de salir para allí, daba clases de matemáticas y programación. No tiene nada que ver. Aquí también puedes encontrar a Dios. Como salesianas tenemos nuestra una educativa muy importante...

Es cierto lo que se dice de que hay otras pobrezas en la gente, pero la verdad es que yo aquello no lo cambio por nada. Abrazar a Jesús en el pobre es algo especial. Con muy poquito, estamos allí salvando y cambiando vidas concretas.

¿Algún caso en particular?

Recuerdo a un chaval, Birhano, cuyos dos hermanos se estaban muriendo. Estaban incluidos en el programa de nutrición. A su madre le dimos trabajo preparando la “fafa”. A él le instruimos durante tres años en informática. Hoy en día, está trabajando en Addis Abeda. Tiene una posición honrada y tanto él como su familia se permiten el soñar con un futuro diferente.

¿La adopción es ayuda?
Es ayuda cuando no queda otra. Si el niño no va a tener nunca la posibilidad de crecer en un entorno familiar, de desarrollarse con cariño, bendito sea Dios, que permite que ese niño crezca en otro hogar donde le quieran.

¿Hay renuncia en tu opción?
Si gozas con lo que haces no hay renuncia al dejar lo demás. No hay mucha gente dispuesta a vivir allí y sin embargo con muy poquito se puede hacer mucho bien.

¿Es imprescindible tener fe para permanecer en el corazón de la miseria?

Yo creo que sí. Llámale la fe que quieras, pero la fe en Dios has de tenerla, si no… Una persona sin fe allí, yo no sé a qué se agarraría. De hecho, no he conocido allí gente trabajando que no tuviese sus creencias y no digo necesariamente una creencia católica.

¿Flaquea en algún momento esa fe?
En algún momento puede flaquear, pero es mucho más importante la fuerza del seguir adelante, de seguir luchando y cambiar aquello. En verdad tropezamos con situaciones muy límites. Me acuerdo de un domingo que veníamos de celebrar la Pascua de Resurrección, cuando me acerqué a un niño moribundo en el hospital de campaña. Fue el primer niño que expiró en mis brazos por desnutrición. La desnutrición, al complicarse con una neumonía o una malaria, se convierte en enfermedad mortal...

La Resurrección se manifestaba extrañamente aquel domingo, misterio de una muerte evitable.

¿Pero no te puedes quedar con eso, no?

Efectivamente. Has de reparar en el 99 % que se han salvado y no en el uno que se ha ido. Hay hechos como éste que lo vives desde la fe o realmente te destrozan. Yo no sé si sería capaz de estar en Etiopía sin fe. De hecho la fe es la que me ha empujado hasta allí.

El ver cambios tan radicales allí, constatan la presencia de Dios. Con el tiempo observas la realidad cada vez más con los ojos de la fe. Comienzas a ver los hechos, no como casualidad, sino como parte de un plan de Dios.

¿Te sientes en las manos de Dios?

Es que no puedes estar en otra parte y eso te cambia la vida. Cuando nos alcanza una comprensión desde la fe, cuando ves los acontecimientos desde la perspectiva del plan de Dios, las cosas las enfocas de otra forma. Los problemas dejan de ser una carga.

¿Qué puede hacer el Norte por el Sur, España por Etiopía…, qué podemos hacer nosotros por Zway?
Ya se está haciendo, pero hay que reconocer la realidad para que la realidad te toque. No sirven los documentales. Hay que sentir los huesos del niño hambriento que coges entre tus brazos. Toda persona que toma contacto directo con aquella realidad se compromete después de una u otra forma. Una vez tocado ese mundo, ya no somos los mismos. Aquí estamos muy ocupados y estamos en otra honda. Yo creo en la generosidad de la gente, pero la gente anda despistada.

No es sólo cuestión de colaborar. Son muy importantes las donaciones, apadrinamientos…, pero hay que dejarse tocar por aquella situación extrema.

Koldo Aldai

dijous, 4 de juny de 2009

Comunicat de Justícia i Pau amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu


El proper 7 de juny, la ciutadania europea estar cridada a escollir els seus representants en el Parlament Europeu. Com ja és habitual en cada convocatòria electoral, Justícia i Pau vol fer públiques les seves reflexions al respecte.
Justícia i Pau, 2 jun. 09
1. D'entrada, fan una crida a participar de forma responsable en aquesta convocatòria, sigui quina sigui la valoració que es faci de la situació del procés de construcció europea. Una alta participació és sempre un factor d'enfortiment de la democràcia, atès que contribueix a vincular més intensament als responsables polítics de qualsevol àmbit amb els punts de vista i les necessitats dels ciutadans.
2. Com ja han afirmat en altres ocasions, consideren que el procés de construcció europea és beneficiós per a Europa i els seus ciutadans, com un espai que afavoreix la pau, la cohesió social, els drets humans, la democràcia i la col·laboració a tots nivells entre els països membres en benefici de tots ells i també de la comunitat internacional.
3. En aquest sentit, desitgen que l'inici d'aquest nou mandat parlamentari sigui una ocasió per reprendre amb més il·lusió i energia aquest projecte, per tal de portar-lo a l'alçada dels reptes de l'actual conjuntura històrica i corregir-ne alguns dels seus dèficits actuals.
4. Per això, l'entitat Justícia i Pau fa una crida als futurs membres del Parlament europeu per tal que treballin decididament en favor d'una Unió Europea que afronti almenys els següents grans objectius:
- Una Europa més democràtica. Cal avançar cap a institucions europees més pròximes als ciutadans, els quals han de poder determinar-ne la seva orientació política, i superar així l'excessiu control actual per part dels governs dels estats membres. Això exigeix, entre d'altres, simplificar i desburocratitzar l'estructura de la Unió i atorgar una major capacitat política i legislativa al Parlament. En aquest sentit, cal reformar el sistema d'elecció del Parlament, per tal d'ajustar les circumscripcions electorals a la realitat plurinacional dels estats membres, garantir una major proporcionalitat amb el seu pes demogràfic i alhora permetre la presentació de llistes obertes d'àmbit europeu.
- Una Europa que reconegui i permeti sumar les nacions i cultures que la integren, més enllà de l'actual unió d'estats dirigida pels seus governs. Això és un repte urgent, tant en el terreny simbòlic, cultural i lingüístic com de cara a les possibilitats de participació política a escala europea d'aquestes realitats nacionals.
- Una Europa compromesa amb la pau, que aposta decididament pel desarmament i la disminució progressiva de la despesa militar, pel control del comerç d'armes (amb aplicació estricte de la Posició Comuna europea aprovada en aquesta matèria), per la confiança mútua entre els països i la diplomàcia preventiva, pel multilateralisme i per la resolució pacífica dels conflictes, i que renuncia als seus vigents projectes de caràcter inequívocament armamentista i militarista que generen inseguretat.
- Una Europa més social, no obsessionada pel creixement econòmic o pel desenvolupament d'un mercat competitiu, i que aposta per l'adopció de veritables polítiques socials comunes (sobre condicions de treball, plena ocupació, lluita contra la pobresa, habitatge, seguretat social..., etc.), tot establint un marc reforçat de protecció dels drets econòmics i socials.
- Una Europa promotora de la justícia econòmica i social universal, que es compromet definitivament
a) amb l'ajut oficial en favor del desenvolupament i dels drets humans en els països empobrits, assolint urgentment almenys el 0,7 del PIB i promovent-hi la transferència de tecnologia,
b) amb la cancel·lació immediata i total del deute extern dels països més pobres,
c) amb l'aplicació de regles justes en el comerç internacional (eliminant les pràctiques europees deslleials, especialment les que genera la seva actual Política Agrícola Comuna),
d) amb l'adequada regulació del comportament de les companyies transnacionals, per tal d'evitar pràctiques socialment o ambientalment abusives.
e) amb l'eliminació dels paradisos fiscals i el secret bancari que faciliti l'evasió fiscal,
f) amb la integració social i la decidida protecció dels drets humans dels immigrants, incloent el dret a immigrar de forma ordenada (i, per tant, revisant a fons la recent Directiva sobre retorn),
g) amb una rigorosa protecció dels ecosistemes i del medi ambient a tot el món,
h) i, finalment, en favor d'una profunda reforma del sistema econòmico-financer global, per posar-lo veritablement al servei de la satisfacció de les necessitats de tots els homes i dones del món.

dilluns, 1 de juny de 2009

Primera peça del mapa de l'ànima


Aquest dimecres a la tarda, després de la feina havia quedat amb un amic meu per fer un petit "break" en el nostre atrafegat dia. Una estona abans de l'hora convinguda, però, vaig rebre un missatge de que potser arribaria una mica més tard. Ho vaig saber quan ja era de camí passant per davant d'una llibreria. De cop com si se m'hagués encès una llumeta vaig tenir la necessitat d'entrar-hi i buscar (amb el mínim temps possible) un llibre una mica especial i per a mí únic, la primera peça d'un gran engranatge, la primera peça del mapa de l'ànima; el primer volum d'una llarga col.lecció anomenada "Opera Omnia" de Raimon Panikkar, tot el seu legat reescrit i revisat, en setze volums, per ell mateix, tota una proesa. Aquest primer volum, acabat de sortir, s'anomena Mística, plenitud de Vida.

En pocs minuts ja el tenia a les meves mans. El vaig guardar i vaig sortir disparada pels carrers estrets d'una Barcelona gòtica, cap el lloc on haviem decidit trobar-nos. Però... que havia passat? que jo arribava deu minuts més tard i ja m'estaven esperant...

Una obra aparentment senzilla però molt profunda no havia aconseguit aturar les agulles del rellotge.

fotografia: fragmenta editorial

Sorry so sorry my friend... Thkns for all :)