Roger o la personificació d'una real utopia.



Durant l'oració del capvespre del dimarts 16 d'agost de 2005, al mig de la gentada que envoltava la comunitat a l'Església de la Reconciliació, una dona desequilibrada va acoltellar violentament el germà Roger, morint alguns minuts després.


...Tot va començar per una gran solitud quan, l'agost de 1940, a l'edat de vint-i-cinc anys, el germà Roger va deixar el seu país natal, Suïssa, per anar a viure França, el país de la seva mare. Des de feia diversos anys, portava amb si la crida a crear una comunitat on es concretés tots els dies una reconciliació entre cristians, «on la bondat del cor fos viscuda molt concretament, i on l'amor fos al cor de tot». Aquesta creació, el germà Roger desitjava inserir-la en el sofriment del moment, i va ser així com, en plena guerra mundial, es va instal·lar al petit llogarret de Taizé, a Borgonya, a uns quilòmetres de la línia de demarcació que dividia França en dos. Va amagar llavors a refugiats (particularment a jueus), els qui sabien que en escapar a la zona ocupada, podrien trobar refugi a casa seva.

A partir dels anys cinquanta, alguns germans van anar a viure en llocs desfavorits per ser al costat dels que sofreixen...


En molts dels missatges que es van rebre, després de la seva mort, es comparava la mort del germà Roger amb les de Martin Luther King, Monsenyor Romaní o Gandhi. Amb tot, no es pot negar que hi va haver una diferència. Aquests últims es trobaven involucrats en un combat d'origen polític, ideològic, i van ser assassinats pels seus adversaris, que no podien suportar les seves opinions ni la seva influència. Alguns diran que és inútil buscar una explicació a l'assassinat del germà Roger. El mal frustra sempre tota explicació.

Tanmateix, tractant el germà Roger, hi ha un aspecte de la seva personalitat que em va cridar sempre l'atenció, i em pregunto si això no explica per què va ser agredit. El germà Roger era un innocent. No perquè hi hagués faltes en ell. L'innocent és algú per a qui les coses són més evidents i immediates que per als altres. Per a l'innocent la veritat és evident. No depèn de raonaments. El germà Roger la «veia», per dir-ho així, i li costava adonar-se que d'altres tinguessin una manera més laboriosa de veure les coses. Per a ell, el que ell deia era simple i clar, i se sorprenia que d'altres no el percebessin així. Es comprèn fàcilment que, sovint, el germà Roger es trobés desarmat o se sentís vulnerable. No obstant això, la seva innocència, en general, no tenia res d'ingenu. Per a ell, el real no té la mateixa opacitat que per a la resta. Ell «veia través».

Si el germà Roger va insistir tant sobre la bondat profunda de cada ser humà, caldria veure-ho amb la mateixa òptica. No es feia il·lusions sobre el mal. Per naturalesa, era més aviat vulnerable. Però tenia la certesa que si Déu estima i perdona, significa que rebutja tornar sobre el mal. Tot perdó verdader desperta el fons del cor humà, aquest fons que està fet per a la bondat.

El més preciós de l'herència del germà Roger es troba, potser allà: aquest sentit de l'amor i del perdó, dues realitats que eren evidents per a ell i que captava amb una immediatesa que, sovint, se'ns escapava. En aquest camp era veritablement l'innocent, sempre senzill, desarmat, llegint al cor dels altres, capaç d'una extrema confiança. La seva bellíssima mirada el transparentava. Si ell se sentia tan de gust amb els nens, era perquè ells vivien les coses amb la mateixa immediatesa; ells no poden protegir-se ni poden creure en una cosa que és complicada; els seus cors van directes cap al que els commou.

El dubte no era mai absent en el germà Roger. Per això li agradava tant la frase: «No deixis que em parlin les meves tenebres!» Perquè les tenebres són les insinuacions del dubte. Però aquest dubte no tapava l'evidència amb què ell sentia l'amor de Déu. Potser el dubte, reclamava un llenguatge que no deixés conviure cap ambigüitat. L'evidència de la que parlo no se situa a nivell intel·lectual, sinó més profundament, a nivell del cor. I, com a tot el que no pot ser protegit per forts raonaments o certeses ben construïdes, aquesta evidència era necessàriament fràgil.

El germà Roger va fascinar certament per la seva innocència, per la seva percepció d'immediatesa, per la seva mirada. Crec que ell va veure als ulls d'alguns que la fascinació podia transformar-se en desconfiança o en agressivitat. Per a algú que porta sobre si mateix conflictes irresolubles, la seva innocència es podia tornar insuportable. No n'hi havia prou amb insultar aquest innocent.Feia falta eliminar-lo. El doctor Bernard de Senarclens va escriure: «Si la llum és massa viva, i penso que la que emanava el germà Roger podia enlluernar, no sempre és fàcil suportar-la. Llavors no queda cap altra solució que apagar aquesta font lluminosa suprimint-la.»
Vaig voler escriure aquesta reflexió perquè em permet treure a la llum un aspecte de la unitat de la vida del germà Roger. La seva mort ha segellat misteriosament el que ell sempre va ser. Perquè no el van matar per una causa que ell defensava. El van matar pel que era.
Fragments de la carta "La mort de frère Roger : pourquoi ?" de Frère François, de Taizé

Comentaris

Anònim ha dit…
Aina, jo no penso que una persona tan entranyable com Roger encarni la realutopia, perquè segueix amb l'error de tantes generacions passades de basar-se en creences i no en una atenció alerta al que tenim al voltant.. Jo no veig en absolut que de l'observació del món es pugui extreure que "hi ha una bondat profunda en cada ser humà", això és una creença molt bonica però que no es correspón amb Hitler, la fam al món o Hiroshima. Les creences i les ideologies, encara que siguin amb la millor intenció no ens ajuden a veure el que realment hi ha, ni a poder actuar amb intel·ligència.
Amb afecte
Teresa

Entrades populars