dijous, 24 de juliol de 2008

Una papallona


Ja fa uns quants mesos que rondava pel nostre pensament, com un tel gris que flota en l'ambient. Sense quasibé adonar-nos es va anar perpetuant de tal manera que quasibé ja ni t'anadonaves encara que n'eres molt conscient. Aquesta és la sensació que es té davant d'una llarga malaltia que per molt que ho desitgis i busquis no es troba mai un final, fins que... arriba amb el final definitiu i dolorós per la pèrdua i la separació.

Tinc una sensació extranya avui, tornant del tanatori. Se suposa que aquestes cerimònies han de reunir i potenciar el recolliment, el silenci l'Amor, tal com deia avui mateix Cada dia, pas a pas…fent camí però he tingut molt la sensació, és una opinió molt personal , de distanciament de rutina de poca empatia per part del celebrant, davant del dolor de familiars, amics... i penso que hauria de ser una cosa molt bàsica:acompanyar en aquest dolor.

Estant en aquell entorn he notat molt dins meu el dol, la buidor de les persones del meu voltant (suposo que també potenciat perquè algunes d'elles són amigues meves). Però tot hi així mancava un missatge d'esperança de llum, de bondat.

No puc deixar doncs, d'enviar aquest missatge d'esperança a l'aire: Un cop ha finalitzat el nostre viatge i aprenentatge aquí a la terra tornem a Casa, al Pare.

"Quan hem acabat amb el nostre treball a la terra podem deixar el nostre cos que enclou la nostra ànima com el capoll de seda a la papallona. I quan arribi el moment, deixarem el cos i ens alliberarem del dolor i de la por. Serem lliures com una papallona. I tornarem a Déu, a casa nostra, on mai no estem sols i on podrem créixer, cantar i ballar...on trobarem a tots els que estimem (als que van deixar el seu cos abans que nosaltres) i on estarem envoltats de tot l'Amor que podem arribar a imaginar. "

Aquest text és un petit fragment d'un escrit de Elisabeth Kübler-Ross anomenat Carta para un NIÑO con CANCER crec que preciós. (està lincat el blog on està penjada tota la carta tal hi com es va editar.) Sincerament val molt la pena.


ELIZABET KÜBLER-ROSS (1926-2004) va ser doctora en Medicina i Psiquiatria. Va néixer a Suïssa, on va estudiar Medicina, i va participar com a voluntària junt amb els equips americans en la recuperació del camp de concentració de Meidaneck (Polònia) després del seu alliberament.Aquest fet va definir el seu posterior interès pel comportament de les persones coneixedores de la imminència de la seva mort. Va treballar als Estats Units durant 25 anys ,en les seccions de malalts terminals de diferents hospitals.Els seus llibres traduïts a mes de 25 idiomes i amb milions d'exemplars venuts, l'han convertit en una de les autores mes llegida dels últims anys.

Dedicat a dues gotes d'aigua. Sou dues persones admirables!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Tot sortint del velatori, em va envoltar un sentiment de buidor. La gent, per fer menys tens el moment, explicava annècdotes de la difunta d'una manera desenfadada i em va semblar una mica groller. La família es mostrava resignada al dolor que hi era i havia d'esdevenir durant una llarga temporada. Tot i coneixent poc a les filles, els hi vaig transmetre el meu sentiment de pena i d'acompanyament en el dolor però mai ningú que no hagi tingut aquest sentiment de perdua d'una mare es pot posar en el lloc de les seves filles.
Només m'agradaria fer-vos arribar el missatge de que, gràcies a Dèu, poc a poc, la vida et va omplint aquesta sensació de buidor i les persones del voltant, els amics de debó, ajuden moltissim a completar aquest espai ara mermat pel dolor de la pèrdua però després ple de records bonics i intensos viscuts amb la persona estimada, els quals ajudaran a poder sobreviure i a intentar retrobar la il·lusió amb els éssers estimats que ens acompanyeren en aquest camí de la vida per retrobar-nos més endavant amb la VIDA verdadera i plena. Una forta abraçada a tots els que han sofert la perdua d'un ésser estimat.
Lourdes