dissabte, 26 de juliol de 2008

Bombolles de sabó


La nostra societat viu inmersa en un món de preses, de cultura de la inmediatesa, podríem dir en certa manera de superficialitat... D'alguna manera s'està potenciant i induint sense que, moltíssimes vegades, la persona en sigui conscient a un món de no pensar, on aquest ens cobreix les necessitats bàsiques, on tots els anhels es poden assolir de forma molt fàcil ja que al satisfer tots els possibles desitjos no és necessari pensar ni buscar.

Amb altres paraules, cobrint unes suposades necessitats i oferint a través del Mass media tots els teus màxims desitjos sense, això si, cap mena d'esforç, lentament però innexorablement es va creant una massa humana no pensant; manipulable i sense criteri. Aquest fenòmen, al Poder, i no em refereixo únicament i estrictament al poder polític visible, li és de gran importància. Fes de les persones, el poble, una massa anònima i la podràs dominar; no potenciis mai els individus perquè poden qüestionar.

A les antípodes d'aquest món en tenim un altre, unes bombolles de sabó, que va a contra corrent i a la vegada és molt vulnerable. L'escola, l'educació; creem un entorn on les regles, les normes establertes i els missatges són antagònics quan se surt a la Societat. En realitat, per molt que ens dolgui, vívim en una petita illa o un oasi enmig del desert, ja que bàsicament el nostre objectiu primordial en aquest projecte és totalment oposat al que el "món" vol: fomentem educar i formar persones amb autonomia i funcionals (crítics amb opinió pròpia) i em sembla que això en certs llocs no agrada gaire.

La qüestió que es planteja és simple, aquesta contradicció, aquest antegonisme, no pot perpetuar-se eternament; el procés natural dins de l'evolució és trobar un equilibri (procés del pèndol), doncs quin dels dos móns serà capaç de sobreviure? serà possible fer que un oasi pugui anar creixent fent que el seu entorn més proper vagi fent-se fèrtil i puguin crèixer plantes, arbres donant fruits per les generacions futures?...

Digueu-me utòpica, però jo crec que si. Penso que lentament però també amb fermesa no únicament en l'àmbit educatiu sinó irradiant-se dins de la societat estan apareixent persones que no volen entrar en aquest món del "fast-food" i que a través de la seva vida, actitud, opinió.... fan possible un Nou Món.

Per totes les bombolles de sabó, pels que no volen formar part de la massa, per cadescú de vosaltres (amb les vostres característiques, personalitat, opinió, esperances i anhels) us deixo uns petits fragments del "El Club dels poetes morts".

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.

No abandonis les ganes de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària.

No deixis de creure que les paraules i les poesies sí que poden canviar el món.La vida és desert i oasi.

Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua: tu pots aportar una estrofa.

Valora la bellesa de les coses simples.

Gaudeix del pànic que et provoca tenir la vida per endavant.

Aprèn dels qui et poden ensenyar. Les experiències dels qui ens han precedit, dels nostres «poetes morts», t’ajuden a caminar per la vida.

La societat d’avui som nosaltres: els «poetes vius».

No permetis que la vida et passi a tu sense que la visquis...