diumenge, 13 de juliol de 2008

Per a pensar un minut (7)


Imperi després d'imperi ens van conquerint.
Ens arrenquen de les entranyes de la Mare Terra.
Ens converteixen en esclaus, dependents, subdesenvolupats.
I, al final, resulta que som nosaltres els deutors!

D’un deute «extern», perquè no l’hem fet nosaltres.
D’un deute «etern», perquè no podrà pagar-se mai.
Que l’hem pagat, però amb excés de fam, de misèria i de mort prematura.
Que no volem pagar, perquè és pecat «mortal» cobrar-la i pagar-la.

Quan ens pagaran l’or, la selva, la sang, la pau i el futur que ens han arrabassat?
Pagar el deute extern és morir, i nosaltres volem viure!
«No mataràs», no cobraràs deutes mortals.
Pagarem, això sí, tots junts, l’únic deute: el de l’amor.
I serem una sola família, la filla humana de Déu.

Pere Casaldàliga

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

paraules d'un gran home

Aina ha dit...

Tens tota la raó!

Jaume Puig ha dit...

M'agrada perquè no es limita a parlar d'amor abstracte. Sinó concret: no es paga el deute extern. O encara millor: que no es cobri.

Felicitats pel blog.