Un conte de pors i altres coses...


L’ARANYA JULIANA

Hi havia una vegada una nena molt alegre, que es deia Ariadna i feia poc que amb els seus pares se n’havia anat a viure al camp, a una granja. Anava a una escola petita, on va conèixer altres nens acostumats a viure al camp, i en sortir de classe podien córrer i jugar per tot arreu tranquil·lament, sense perills.
Un cop a casa, l’Ariadna encara s’entretenia una bona estona amb els ànecs, els conills, la vaca Pepa i la seva gossa Bruna. Però hi havia uns animals que no li feien cap
gràcia: les aranyes.

Un matí al despertar, va descobrir horroritzada que al sostre, damunt del seu cap, s’havia instal·lat una aranya prima, rossa i amb les cames llargues.
Va fer un crit i va aixecar-se d’una revolada. El pare va córrer a la seva habitació per veure que havia passat, i quan es va trobar amb l’aranya del sostre va somriure:
-”però si només és una aranya, ni tant sols es mou!”

El pare tenia raó, l’aranya estava tota tranquil·la prenent el sol des de la seva nova llar.
El dia anterior havia descobert la cambra de l’Ariadna, la més alegre de la casa, amb les parets pintades de blau cel, i una finestra ben gran que deixava entrar tota la llum del sol al matí. Com que l’Ariadna no parava mai per casa, i menys per l’habitació, li havia semblat una bona idea instal·lar-se en aquell sostre tant tranquil i acollidor.
Mentre estava teixint la seva llar, PATAPAM! Una escombra se li llença a sobre i se la va endu volant pels aires.
-“Ja està!”, va dir el pare. -“Estàs contenta?
Pobre aranya, les aranyes són inofensives,”
-“Ariadna!”, va dir la mare, -”ara vivim al camp, t’hi hauràs d’acostumar”.


L’endemà era diumenge i tota la família va anar d’excursió a la muntanya.
Mentre eren fora, l’aranya es va trobar tota sola a la cuina, i amb un mal de cap terrible. Se’n va tornar cap al seu sostre preferit, la habitació de l’Ariadna i es va posar a dormir. L’Ariadna va arribar molt cansada i es va quedar dormida de seguida.
Al matí, en obrir els ulls el primer que va veure va ser l’aranya damunt seu. Va saltar del llit, i com tenia que anar a l’escola va pensar que després a la tornada ja els hi diria als pares, perquè la traguessin del damunt del seu
llit.

A l’escola va ser el tema central de conversa. Un dels seus amics li va dir que si l’aranya havia tornat, devia ser perquè li agradava estar a la seva habitació i potser volia ser amiga seva.
Aquesta idea li va voltar tot el dia pel cap, i en tornar a casa va anar a l’habitació, per veure si hi era, i sí, allà s’estava. Havia teixit una nova teranyina a la cantonada del sostre de la seva habitació.
L’Ariadna s’hi va acostar i li va parlar: -“Hola, vols ser la meva amiga?” L’aranya se la va mirar i li va semblar que li somreia, s’ho estaria imaginant... –“Et diré Juliana” li va dir.
Va anar a jugar, i a la nit en ficar-se al llit li va dir: -“Bona nit” i li va semblar que l’aranya movia el cap i li feia l’ullet.

Cada dia en tornar de l’escola, l’Ariadna entrava d’una revolada a l’habitació i li explicava com li havia anat el dia, a l’escola, i a tot el que havia jugat. L’aranya se l’escoltava en silenci i l’Ariadna cada cop estava més convençuda de que s’havien fet molt bones amigues.
Un dia quan l’Ariadna va arribar de l’escola en entrar a la seva habitació, l’ aranya Juliana ja no hi era. La va buscar per tot arreu, però no la va trobar. On devia ser?

Van passar el temps i l’Ariadna es va fer gran, es va casar i va tenir una filla, la Jana. Un dia mentre dormia va sentir el crit de la nena i quan va entrar a la seva habitació va veure que senyalava amb el dit cap al sostre. Allà tota quieta, hi havia una aranya prima, rossa i amb les cames llargues. –-“No t’espantis” li va dir a la Jana, -“només és un aranya”, i li va explicar a la nena que la mare,quan era petita, s'havia fet molt amiga d’una aranya, que es deia Juliana. Va ser molt feliç,explicant-li els seus secrets -“potser es la seva filla!”. La Jana va començar a no tenir por de les aranyes, i a fer-se molt amiga de la Júlia, que així es com va anomenar a la seva nova amiga i a explicar-li coses i secrets, cada cop que arribava de l’escola.

“Vet aquí un gat, vet aquí un gos ,
Aquest conte, ja s’ha fos!”

Lourdes Ponsetí

Aquest conte me l'ha passat la Lules preguntant-me la meva opinió. Mentre el llegia m'anava imaginant l'història com si d'una pel·licula es tractés, però paral·lelament anava relacionant-ho amb fets, emocions i vivències que anaven més enllà d'una simple i inofensiva aranya de camp.

De mica en mica m'anaven apareixent totes aquelles situacions que, arrel de que no controlem, ens fan por, ens fa pànic enfrontar-nos amb elles i molts cops són tan inofensives com una petita aranya. La solució no està en trepitjar-les sinó en mirar-les de fit a fit entenent que si se'ns presenten és per alguna raó. Algú un dia va dir "no existeixen els problemes tan sols són situacions que en aquest moment no sabem resoldre". Per tant és possible que un dia tinguem les eines i els recursos necessaris per poder solucionar. Mica en mica aprenent i observant anem creixent i madurant ajundant els altres a crèixer fent el camí, alguns cops amb alguna aranya de camp, altres amb una pedra enmig del nostre pas, amb boira... però sempre, sempre amb la certesa que trobarem la manera de tirar endavant, no quedant-nos arraulits a la vorera paralitzats per la por a la Por.

Comentaris

Joan ha dit…
En la tradició popular hi ha una frase que serveix per quan algú exclama: - Una aranya!
De manera espontània, es contesta: Fota-li castanya!
I és així com anem esclafant bestioles inofensives afegint a l'esglai de veure-les d'improvist, l'engunia de deixar a la paret el rastre del cos inerte de l'insecte enganxat amb els seus propis fluids interns i que fa més fàstic que la taranyina que delata que fa massa dies que no estranyinem casa nostra...
Quantes persones s'entretenen a descobrir que les aranyes tenen 8 ulls, que poden teixir teles en els llocs més inesperats, amb una harmonia i efectivitat quasi perfecta, llençant el primer fil al vent perquè el corrent d'aire l'acabi subjectant a un lloc prou resistent com per aguantar el pes de l'insecte? Quantes persones saben que la gran majoria d'aranyes són massa petites per poder ni tan sols atravessar la pell humana i que, fins i tot la vidua negra, la més perillosa de les aranyes, rares vegades ha provocat la mort d'un ésser humà, tot i que en aquest cas si que provoca de marejos, dificultats per respirar i altres símptomes?
Per a mi, les aranyes són animals meravellosos que ens poden ensenyar la importància de la paciència, de triar bé el lloc on ens posem, de preparar bé i a consciència les nostres teles (sigui un informe, un judici, una visita del metge, una classe...), d'estar atents al que passa al nostre voltant per poder respondre quan una lleu vibració detecta l'existència d'una presa que el destí ha fet que passés justament per la trajectòria on s'ha parat la trampa...
Hi ha aranyes que corren i salten damunt les preses, fent servir la tela com els alpinistes les cordes, per subjectar-se i no caure.
N'hi ha d'altres que paren unes trampes i fins i tot n'hi ha que fan una mena de xarxa que llencen damunt de la presa.
Sabieu que les aranyes tenen uns quelícers, que són com xeringues amb les que injecten verí que immovilitza les víctimes i els administra uns sucs que digereixen la víctima per dins i després les xuclen com si fos una mena de caipirinha o un refresc?
Gràcies, Aina, per aquest conte tan maco. A veure si aprenem a respectar totes les coses i a apreciar-ne les coses meravelloses que ens aporten.
Una abraçada

Entrades populars