diumenge, 8 de març de 2009

Un 8 de març...


La instauració d'aquesta data com a Dia Internacional de la Dona és fruit d'un llarg procés. Sovint s'atribueix la celebració de la data a l'incendi ocorregut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. En aquest haurien mort un centenar de treballadores que s'havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica. La realitat, però, és més complexa. Els fets de Nova York serien tres i no un únic incendi: la vaga de treballadores del tèxtil de 1857, l'incendi de la fàbrica Cotton i el de la Triangle Shirtwaist Company el dia 25 de març de 1911. En aquest últim van morir 142 obreres (la majoria immigrants joves) que l'any anterior havien protagonitzat una vaga per demanar millores laborals.

Les primeres celebracions del Dia de la Dona foren, per part de les socialistes nord-americanes el darrer diumenge de febrer de 1908. A Europa l'any 1910 en la II Conferència Internacional de Dones Socialistes Clara Zetkin proposà l'establiment del Dia Internacional de la Dona per tal de promoure el sufragi femení, a més de la pau i la llibertat. Així doncs el 19 de febrer de 1911 les europees celebraren la diada.

El Dia Internacional de la Dona queda fixat en la data del 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments) de
les dones russes el 8 de març de 1917.
El sentit de la diada respon a la lluita de les treballadores per tal d'obtenir millores laborals i socials. Al llarg del s.XX el Dia de la Dona s'utilitzà per reivindicar principalment el dret al vot femení.

La celebració de la data encara actualment respon al ressorgiment de les reivindicacions feministes dels anys seixanta i setanta, éssent implantada per les Nacions Unides el 1977. (vikipèdia)

Avui voldria no fer una reivindicació feminista en si, sinó recordar totes aquelles dones anònimes o no, reconegudes al llarg la Història o invisibles pel vel de l'oblit que van esforçar-se per tirar endavant la seva vida, la família, treballant, molts cops amb privacions i problemes. Les dones que van ser pioneres en un món d'homes, en el món de l'Educació, de la Ciència, del Dret.... Totes elles van fer possible nous camins, noves oportunitats per les noves generacions. Avui si podem parlar d'igualtat d'oportunitats és gràcies a l'esforç passat i a l'actual, de les dones d'avui.
Si avui en dia es parla de "paritat de sexes", alguna cosa no funciona del tot a la nostra societat, som més que una quota a assolir som una realitat diversa i complementaria que conforma una societat amb les mateixes oportunitats que qualsevol altre, no hauria de dependre del gènere. Hauria de ser simplement per les capacitats, preparació i oportunitats que es brindin a qualsevol persona, ésser humà.
Aquest post d'avui està dedicat a totes les dones del món, però molt especialment a una. Una dona que va ser i és una lluitadora nata, una de moltes pioneres. La primera dona d'Ingenieria Tècnica especialista en Química per l'Escola Industrial de Terrassa, Rosa Mir, la meva mare.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

AINA, ESPERO QUE LI AGRADI MOLT AQUEST POST A LA TEVA MARE, CREC QUE SEL MEREIX, I TU TAMBÉ"!!!!

MOLTS PETONETS!!!
Lules

Joan ha dit...

Per a mi, la conciliació de la vida personal, laboral i professional te un triple component:

1.- Un component cultural, que suposa trencar amb tota una inèrcia que ja ens ve donada i que s'ha fomentat per la societat i per les famílies d'una clara preeminència i dominació per part dels homes, deixant per a les dones la feixuga càrrega de portar la casa, atendre a tots els seus membres i, a més, fer bona cara. Per sort, de mica en mica va canviant aquesta cultura però, segons el meu parer, cal que també es faci el canvi amb responsabilitat i consciència doncs tothom ha contribuït a que les coses siguin així: uns dominant i altres deixant-se dominar (aquí, la por i l'egoïsme han conduït el procés). En aquest punt, com en la vida mateixa, el que és important és com es canvia la cultura o les inèrcies no amb grans discursos sinò amb l'exemple, visualitzant com allò que es diu es pot portar a la pràctica.

2.- Un component personal: Per a mi aquest és el gran repte. De res serveixen les polítiques de reducció de la jornada laboral i de promoure que la gent tingui més temps si els beneficiaris es dediquen a perdre'l miserablement i a abandonar les seves responsabilitats. M'agradaria saber quantes persones, homes en aquest cas, si tinguessin uns horaris més reduïts augmentarien les hores que passen al bar (és un espectacle passar pels bars dels barris al voltant de les 7 de la tarda i veure com estan a petar i si vas a les 10 de la nit encara hi trobes molts colegues que ja han aconseguit convèncer als contertulis de que el Barça va jugar bé al partit d'ahir (crec que així va ser, tot i que no vaig mirar el partit). Aquí, les dones ténen la clau per trencar aquestes inèrcies. En aquest punt us recomano un llibre "cómo lograr que el hombre apoye a la mujer"
http://www.martacabeza.com/libros.htm

3.- Un component econòmic: Al final, la pela és la pela, i tot apunta que les últimes tendències són "a treballar més hores per guanyar el mateix" amb congelacions salarials... En aquest punt, cal veure quin cost té la conciliació i qui ha de pagar les misses. Com sempre, caldrà ser equitatiu i buscar fòrmules de redistribució de les càrregues (més o menys com quan es reparcela un polígon i cal fer cessions i compensacións, de manera que tothom hi guanyi i tothom contribueixi). Aquí tot apunta que la Responsabilitat Social de les Empreses pot ser una bona solució. Les administracions ajuden a les empreses que ajuden a les persones responsables que es fan càrrec de les seves famílies i contribueixen a la prosperitat i benestar general (sona bé, no?).
Una abraçada

helena ha dit...

Em sumo amb afecte a l'homenatge a la teva mare, sens dubte una dona a imitar com a exemple de valentia i coratge per les generacions posteriors.

també m'agradaria recordar tantes dones en el món que actualment encara no gaudeixen dels seus drets com a dones i com a éssers humans.

Elena