La Pau és la gran Victoria

Com es pot plasmar en poques línies les vivències i experiències d'aquests darrers mesos. Mesos de silenci aparent, però que a la realitat han estat dies, setmanes i mesos de canvis constants, de dubtes, reptes i fortaleses enllaçant-se sense parar.

Una Real Utopia semblava desaparèixer pels volts de desembre i gener, com aquell arbre que, quan arriba l'hivern, les seves fulles groguenques i sense vida cauen a terra deixant les branques nues i un tronc en aparença mort. Durant quasibé més de tres mesos, però, l'interior estava plenament viu aprenent tot el necessari per tornar a brotar i florir de bell nou amb sàvia renovada.

L'origen de tot plegat, per ser exactes, s'hauria de buscar una mica més enllà, a principis de curs, on en un intent de concreció parlava en aquella doble triologia de Tolerància i Solidaritat. Solidaritat envers els altres, amb els, aparentment, més dèbils, amb els companys... Tolerància amb el que és diferent de l'altre, fomentant el respecte i l'estima cap allò que ens uneix i no vers el que ens separa.

Aquest procés de construcció d'una nova realitat em va portar a aquests mesos, a mi i a altres, a creure i a defensar fins a les darreres conseqüències, que es podia crear un món diferent on les ambicions i l'embriaguesa del poder no hi interferissin. Un somni que es va voler plasmar en el nostre entorn més proper. Una utopia? qui sap, potser si, vist com ha finalitzat tot. Potser, però, com algú va dir un dia, els canvis reals no es realitzen des de fora sinó que neixen i creixen des de dins. I amb aquest esperit continuo treballant i vivint, obviant les amenaces que la por pugui fer aparèixer, construint somnis per fer-los realitat.

No podria finalitzar aquest post sense fer esment d'una petita real utopia que ahir al vespre vaig ser testimoni i vaig compartir amb unes persones molt especials en un entorn si més no, curiós. En aparença havia de ser la cosa més normal i corrent, un sopar amb els companys de l'escola on havíem compartit la nostra infantesa i l'inici de la nostra adolescencia. Però la trobada no va esdevenir per res corrent, va ser quelcom màgic, quelcom transformador, difícil de poder definir amb paraules. De les cendres del passat en vam fer fonaments d'una nova realitat, desapareixent els fantasmes i compartint el millor de nosaltres mateixos. Com molt bé em va dir un amic meu d'aquest sopar, la Pau és la gran Victòria.

Estic convençuda que les hores que vam compartir en una nit plujosa, ens van transformar a tots plegats. Cadescú de nosaltres de manera diferent i amb el tempo adequat per cadescú, tot té un moment i un temps per a realitzar-se. Però el que si que va quedar ben clar és que les nostres vides mai més seran igual i el passat que compartíem ara i avui té un altre valor. Quin Flash! podria ser l'expressió del que vam viure en tant sols unes quatre hores.

I si partim del principi que tot el que ens envolta i succeix no és per casualitat sinó per causalitat i tot té un perquè, el que vam viure i compartir fa tants anys havia de ser d'aquella manera perquè Ara poguem reneixer de nou.

Va ser una vetllada magnifique. Per repetir sense necessitat d'esperar 40 anys...

Dedicat al Joaquim, l'Aura, la Mònica, la Marta, el Jan, el Miquel, l'Oriol S. el Jordi i l'Oriol Ll.

La Festa de la Pau de Dàmaris Gelabert