dimecres, 28 d’octubre de 2009

Tolerància i solidaritat (V)


Conta una petita historia que un nen petit estava assegut als peus de la seva mare mentre ella brodava. Al cap d’una estona mira cap enlaire per veure que fa la seva mare. Observa que a la tela hi ha un grapat de fils de molts colors: blau, verd, taronja... però s’adona que estan desordenats, no entén aquell “aparent” embolic de fils, que esta fent la seva mare? No ho compren. Ella s’adona que l’esta mirant i li pregunta que vol. El nen li contesta amb tota la sinceritat que no entén res del que fa. Molt atenta i amorosa l’agafa i se’l seu a la falda perquè pugui veure el brodat des de dalt. I... oh! El nen quan de cop ho veu des d’aquesta perspectiva s’adona i tal com li explica la mare, que allò que des de sota no tenia ni cap ni peus des de sobre tot te un sentit i el dibuix previst es va perfilant.

De la mateixa manera a la nostra vida tot te un sentit encara que des de la nostra realitat concreta i perspectiva no ho entenguem. Un amic meu ja fa dies al parlar de quin sentit tenia tot plegat, quan sobretot ens trobem immersos en un període de canvis profunds, em va dir que de vegades hi ha preguntes que no tenen resposta (potser en algun moment en el futur entendrem fets o situacions que en el passat ens han estat incomprensibles). Enmig, doncs, d’aquest procés ens podem trobar, sense voler, en un entorn emboirat per la por, inseguretat, rancors , intransigències, que tot plegat porten a un alt grau d’intolerància i insolideritat; fraccionant dinàmiques en les relacions humanes arribant a comportar enrocaments de posicions contraposades, fent l’ambient quasibe irrespirable.

El tot contra tot no porta enlloc, ans al contrari, comporta la destrucció, per una part del teu oponent i la de tu mateix. Ser capaç de negar qualsevol possible canvi en algú i/o en un procés implica un alt grau d’intolerància i d’insolideritat , a part òbviament d’una manca de diàleg. La destrucció esta servida.

I enmig d’aquesta batalla de titans, apareix com una petita espurna de llum un bri d’esperança que es teixeix per aquells que intenten mantenir-se en el pont del diàleg i la comprensió. Un pont no gens fàcil de mantenir però no impossible. Potser lentament es podrà anar fent camí cap el diàleg i els ànims, ara prou crispats, donaran pas a un projecte comú en benefici dels qui mes ens necessiten, els infants.

I es que son en bona part aquesta part de la població qui rep, qui respira aquestes i altres (no referides en aquest post) insolideritats. Es viu enmig d’una inseguretat cap al futur extremadament palpable. Un exemple, sortint de la feina, una d’aquestes tardes, per agafar l’autobús, un noi que venia d’un altre centre pròxim, conjuntament amb un altre company portava a la ma com qui no vol la cosa una pistola. Just davant meu es posen a riure i comenten quelcom i m’apunta amb la suposada arma. Passen pel meu costat i al girar-me veig que m’estaven “disparant”, la punta de la pistola tenia una llumeta blava . Òbviament l’arma era falsa, però aquesta joguina era molt aconseguida . Per uns segons em va semblar tot molt real. Que fa que algú decideixi disparar contra un altre, rient? Era de joguina, un joc, però algun dia podria fer-ho amb una arma real?
... Tot plegat te algun sentit, però quin...?

Mentrestant "You Are My Life" de Michael Jackson, una petita llum enmig de la boira



2 comentaris:

Joan ha dit...

Et preguntes quin sentit pot tenir que uns marrecs vagin pel carrer jugant a disparar-se.

Considero que el problema només és que actualment ho fan amb uns joguets massa sofisticats, massa semblants a unes armes reals. Com també passa amb molts videojocs que permeten a uns nois o nens i joves poder distreure's massa estona, sense tenir l'edat que marquen els fabricants, circulant per ciutats imaginades matant persones, destruïnt edificis i fent, en el fons, malifetes.

La meva opinió és que el mateix post ja contesta la teva pregunta. Nosaltres estem veient una sèrie de fils esfilagarsats i sense ordre que penjen d'una tela que no comprenem. Però si la poguessim mirar des de dalt ens meravellariem de la bellesa que ja actualment existeix i que es manifesta em moltitud de moments que, per estar distrets o preocupats, ens passen inadvertits

Una abraçada

Aina ha dit...

Hola Joan!
Sempre tant atent...
La pregunta en realitat la feia més en general de tots els processos o fets que darrerament estant passant i que d'alguna manera he intentat reflectir en aquesta trilogia (que més aviat serà doble )