dissabte, 22 de maig de 2010

Per a pensar un minut (22)


A les portes d'una nova Pasqua un testimoni colpidor de quelcom ben real i callat a la nostra "desenvolupada, superior, culta, i democratica" societat. Aquests fets passaven un setze de febrer del 2010 a Tànger, però podria ser qualsevol dia a qualsevol lloc....

Imagina que vas donar a llum el diumenge passat en un hospital públic marroquí. Un nen preciós.
Imagina que et van donar l'alta l'endemà, dilluns.
Imagina que vas tornar a casa, cansada, sagnant del postpart, amb dolors encara a un úter que lluita per tornar al seu lloc.
Imagina que a casa t'està esperant la teva nena de dos anys i dos mesos i la teva parella.
Imagina que aquest matí mentre banyaves el bebè vas començar a veure que li costava respirar.
Imagina que vas córrer a l'hospital públic marroquí.
Imagina que et van dir que no podien atendre't.
Imagina que vas ser dues vegades.
Imagina que la tercera vegada el teu bebè va deixar de respirar gairebé a la porta de l'hospital.
Imagina que vas demanar auxili pel teu bebè mort.
Imagina que se'l van emportar a la morgue de l'hospital.
Imagina que a tu, a la teva nena de dos anys i dos mesos i a la teva parella us van portar a comissaria.

Ara imagina't retorçant-te de dolor a les entranyes, el dolor agre de la mort del teu fill, el dolor d'un úter que et recorda de nou parida, el dolor d'una llet que puja als teus pits durs com a pedres. Però imagina't NEGRA, imagina't AFRICANA, imagina't POBRE, imagina't SENSE PAPERS.

Estàs asseguda, encorbada sobre el teu ventre en aquell brut despatx de policies que van i vénen i et parlen a una llengua que no entens. Allà et miro i intento traduir-te les preguntes que em semblen estúpides, cruels i inhumanes.

Volen saber què feu en el seu regne, com heu entrat i quant temps porteu aquí. Volen saber com us dieu, com es diuen els vostres pares i perquè heu vingut.
La teva parella crida i demana pietat. Sap que totes les preguntes van dirigides a justificar una deportació al desert. La teva parella crida i et tranquil·litza dient-te "honey".
La teva nena somriu, juga amb la seva gorra i canta "haleluya".

La policia busca un intèrpret d'àrab a anglès per fer l'informe i emportar-vos Tribunal.
Em dius que si et deporten al desert i allà et violen no creus que aguantaràs el dolor, que encara estàs de nou parida.
Un policia se m'apropa i em pregunta: Per què feu això? Per plaer? Aquest amable policia crida "això" a acompanyar a uns pares sumits en el dolor, a comprar alguna cosa de menjar per a una nena que porta sense provar tot el dia bocada i a intentar portar una mica d'humanitat o almenys de bon tracte a aquesta punyetera comissaria.

Llavors li miro, m'horroritza la seva fredor, i li contesto, ho fem per amor. Veig en ell aquests éssers que mengen, caguen i fan de policia per poder continuar menjant i cagant. Sento llàstima.
Detenen la teva parella a comissaria i em diuen que com a cas humanitari et deixen dormir a casa. Demà has de passar el Tribunal al costat del teu marit.

T'enfonses. És la primera vegada que et veig redreçar aquest ventre que et fa mal. Crides i plores fins que un policia et mana callar.
No ho suporto, em pot l'escena i li demano si us plau que entengui que el teu fill ha mort avui, que estàs de nou parida, que et fan mal les entranyes.
Em respon amb menyspreu que en aquest regne hi ha unes lleis, que aquí es fa el que diu el procurador del rei i que tu ets una NEGRA CLANDESTINA.
Demà anirem al Tribunal, demà un home d'aquest regne decidirà si et tiren a tu i a la teva nena al desert de matinada. A partir d'allà la sort decidirà si seràs violada, si la teva filla serà raptada o per què no violada també.

Imagina't que tot això t'ha passat avui.
Imagina't que a totes ens dolen les seves entranyes.
Imagina't que a totes ens dolen les nostres entranyes».