dijous, 20 de maig de 2010

La felicitat consisteix en poder unir el principi amb el fi


ELS GLOBUS DE COLOR

Les atraccions de la fira ja s'havien instal•lat en les afores de la ciutat, i feien les delícies de tots els que la visitaven. Tots hi passaven una divertida i agradable estona pujant a les atraccions i visitant les diferents barraques.

Un nen de color també hi va anar de visita, i quan ja se n'anava es va quedar mirant com un venedor de globus feia propaganda de la seva mercaderia. En un moment donat, el venedor de globus va deixar-ne anar un de color vermell, que va pujar cel amunt i que va ser el centre de les mirades de molts nois i noies. Després en va deixar anar un altre de color groc; uns segons més tard, un de color blau, i, finalment, un de color blanc. Tots s'enfilaven cap al cel, fins que desapareixien de la vista.

Però el noi negre no deixava de mirar un globus de color negre que el venedor tenia agafat i que no deixava anar en cap moment. Al final el noi es va decidir a preguntar-li:
-Senyor, si deixés anar el globus negre, pujaria tan amunt com els altres?


El venedor, que feia estona que també mirava el noi, li va somriure amb comprensió, i va deixar anar el cordill del globus negre. Mentre el globus s'elevava fins al cel, el venedor va dir al noi:

-Veus com puja? No és el color el que fa pujar els globus, fill meu, sinó el que porten a dins.

En les persones l'important tampoc no és la seva aparença externa, sinó el seu cor, el seu món interior (les idees, els sentiments, la forma de pensar...) Si l'interior de la persona té un bon fonament, les seves obres seran positives, i això és l'important. Si en nosaltres només treballem els aspectes externs, les aparences, aleshores la nostra persona no tindrà consistència. És com un globus molt bonic, amb molts colors per fora, però que no pot elevar-se perquè no té gas a dins.
Autor:desconegut


Avui fa just una setmana hi va haver quelcom que a la Vida d'un grup de persones va canviar en una nit plujosa. Una nit on tot semblava trasmutar-se d'invisible a visible en un instant. Però, almenys per una utòpica com jo, aquest procés tan sols feia els primers passos tintinejant en les boiroses albades i al cap d'un parell de dies el procés de retrobament es tornava a iniciar per una nova etapa. Nous moments , nous espais noves vivències de creixement que creiem en l'oblit del temps.

I enmig d'aquest espai sense temps on els records es retroben, on els somriures surgeixen entre el passat i el present que vivim, vàrem retrobar la memòria i l'amistat perduda que es tenia guardada al fons d'un bagul.

Al final de tantes hores a la vora de la mar, al port, enmig del sol i la pluja, amb converses algun cop superflues altres molt més profundes, vàrem reconstruir el nostre passat, adonant-nos que érem molt afortunats de compartir aquells instants.

Després, ja en la quietud de la nit, va fer-me'n conscient del molt afortunada que he estat al llarg de la meva vida. Perquè sense cap mena d'intenció de recerca la vida m'ha fet retrobar records preciosos i persones de gran valua que potser discretament, han anat fent els seus passos.

Quan aprens a estimar, et fas més fort, oblides... i la resta... no té importància.



Dedicat a la Gemma, la Helena, el Carles...

1 comentari:

Albert B. i R. ha dit...

Sembla que vivim en un món on el que es valora més és la façana, l'aparença, la superficialitat. Els propis mitjans exploten fins a l'extenuació aquest fet. Massa gent valora la gent pel que veu de fora i no pel que té a dins. I és una pena.