dimecres, 30 de setembre de 2009

Tolerància i solidaritat? (II)


A principis de setembre em feia ressò, arrel d'un altre blog, d'un tema tan relevant com el de la tolerància (Sobre la tolerància) . Avui em permetré la llicència de fer-ne una segona part, potser no tan espiritual, però si tan o més real. I és que hi ha moments a la vida que sembla ben bé un cúmul de moltes situacions i sensacions condensades. Ja en vaig fer referència a un altre escrit (Tot te una raó de ser...), i ara no és moment de parlar de les causalitats de la vida, almenys no avui.

Segons un petit conte "Àngels a la Terra" s'envia al nostre món àngels que "saben la seva missió, i les seves virtuts són la fe, l'esperança i la caritat, a més d'unes altres, totes governades per l'amor, ells han sabut perdonar i amb paciència passen la vida il·luminant a tot aquell que els ha volgut estimar. Segueixen baixant àngels a la Terra amb esperits superiors en cossos limitats i seguiran arribant mentre hi hagi humanitat en el planeta." Aquests àngels, no són més que nens/es que esdevenen amb els anys persones adultes però que per alguna raó han nascut amb alguna discapacitat, sigui del tipus que sigui. D'alguna manera, al néixer, vaig rebre una espurna d'àngel que em va fer esdevenir qui sóc i com sóc. Les meves limitacions? per a mi l'infinit , però si que n'hi ha alguna de física.

Parlant de moments, sembla ben bé que aquest moment sigui el punt de mira dels reptes. Ja fa uns quants dies, podríem dir que des de que es van iniciar les classes amb nens, s'ha anat repetint una circumstància curiosa. He canviat de centre però en el fons continuo treballant amb que he fet al llarg de ja fa uns quants anys, l'educació especial. Les circumstàncies fan que l'espai on desenvolupo la meva tasca docent sigui més aviat com una carrera d'obstacles al llarg del dia, punjant i baixant escales, anant d'un edifici a l'altre .

Sortint de l'escola agafo l'autobús; com que és principi de trajecte, sec. Potser per comoditat, facilitat o per la raó que sigui, normalment agafo un dels primers seients. Comença el recorregut, com que el trajecte és una mica llarg, l'autobús comença a omplir-se, si és en hora punta, encara més. Més tard o més d'hora, sovint, passa una situació curiosa. Algú vol seure en algun dels seients on estic situada, com exemple avui mateix. Jo i una companya de la feina, anàvem juntes a l'autobus xerrant, i de cop ens trobem que pugen entre altres, una noia embarassada i un home gran.

En aquell moment la meva companya s'aixeca i deixa espai perquè es pugui asseure un dels passatgers, dient-me que jo no m'aixequés perquè encara faltava trajecte per arribar a la nostra parada. I en aquell precís moment ha passat el que tant em temia i ella n'ha estat testimoni. Algú de la plataforma ha fet el seu comentari de rigor, amb cert aire crític i de menyspreu, de com tenia jo el valor de continuar asseguda i no aixecar-me (situació que es repeteix en certa periodicitat).

Jo em pregunto, algú pensa abans de parlar?, potser si algú està a la zona de seients reservats deu ser per alguna raó... o potser no... Potser en realitat, és que som tan insolidaris que no fem res més que mirar-nos el melic i qüestionem tota la resta. Algú s'ha preguntat algún cop si a mi m'és un perjudici, o si més no, dificultós, haver de creuar un pati per anar d'un edifici a l'altre de l'escola amb un desnivell salvat per una escalinata de maons, que el dia que plou es ben bé les cascades del Niàgara, o haver de pujar i baixar la fila de nens uns tres pisos, almenys un cop al dia al llarg de la setmana... perquè després, cansada de tota la jornada, hagis de sentir certs comentaris no gaire assertius? Em temo molt que no gaire.

I continuem el nostre trajecte i camí de vida, alguns cops tenint la sensació que el camí té una pendent de pujada pronunciada. Amb la sensació de tenir molts fronts oberts. Però continuem caminant no sigui que perdem la ruta i ens oblidem de la fita a seguir.

1 comentari:

Anònim ha dit...

S... Llegeix-ne mésí Aina, sembla una metàfora o un paral·lelisme, no ho sé: En un barri com el meu ple de costes, espera a ple hivern que es una pista de patinatge, i amb una escola incomodíssima amb el rotllo d'haver d'anar d'un edifici a un altre pujant tot tipus d'escales sense una barana decent... A més, l'escola com a col·lectiu que formem, no hi hem tingut cap facilitat. Que no s'ha demostrat gens d'empatia cap als que acabem d'arribar... Fixa't, és el mateix: "Puja'm la capsa de gomets" . "Fes files a segon". "Aixeca't per que s'assegui algú altre"...
Ara que ho veig em fa pensar que traspues fortalesa...
O tens més àngel que la resta de gent.
Demà n'hem de parlar en el cicle i segur que totes et recolzarem. Jo sí.
Una abraçada molt i molt forta.
Anna