diumenge, 13 de setembre de 2009

Tu tens el rellotge, jo tinc el temps


Entrevista realitzada per VÍCTOR-M. AMELA a: MOUSSA AG ASSARID .

No sé la meva edat: vaig néixer al desert del Sàhara, sense papers ... Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He estat pastor dels camells, cabres, xais i vaques del meu pare. Avui estudi Gestió a la Universitat Montpeller. Estic solter. Defenso als pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme

- Quin turbant tan bonic ...!
- És una fina tela de cotó: permet tapar la cara en el desert quan s'aixeca sorra, i alhora seguir veient i respirant al seu través.

- És d'un blau bellíssim ...
- Als tuareg ens deien els homes blaus per això: la tela destenyeix alguna cosa i la nostra pell pren tints blavosos ...

- Com s'elaboren aquest intens blau anyil?
- Amb una planta anomenada indi, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, per als tuareg, és el color del món.

- Per què?
- És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.

- Qui són els tuaregs?
- Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és l'amazigh (berber), i el nostre alfabet, el tifinagh.

- Quants són?
- Uns tres milions, i la majoria encara nòmades. Però la població decreix ... "Cal que un poble desaparegui perquè sapiguem que existia!", Denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.

- A què es dediquen?
- Pasturats ramats de camells, cabres, xais, vaques i ases en un regne d'infinit i de silenci ...

- De veritat tan silenciós és el desert?
- Si estàs a soles en aquell silenci, sents el batec del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se a un mateix.

-Quins records de la seva infantesa al desert conserva amb més nitidesa?
- Em desperto amb el sol. Aquí hi ha les cabres del meu pare. Elles ens donen llet i carn, nosaltres les portem a on hi ha aigua i herba ... Així va fer el meu besavi, i el meu avi, i el meu pare .... I jo. No hi havia una altra cosa en el món més que això, i jo era molt feliç en ell!

-
Sí? No sembla molt estimulant ...
- Molt .. Als set anys ja et deixen allunyar del campament, per al que t'ensenyen les coses importants: a ensumen l'aire, escoltar, afinar la vista, orientar pel sol i les estrelles ... I a deixar-te portar pel camell, si et perds: et portarà a on hi ha aigua.

- Saber això és valuós, sens dubte ...
- Allà tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cada una té enorme valor!

- Llavors aquest món i aquell són molt diferents, no?
- Allà, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada fricció és valuós. ¡Sentim una gran alegria pel simple fet de tocar-nos, d'estar junts! Allà ningú somia amb arribar a ser, ¡perquè cada un ja és!

- Què és el que més li va impactar en el seu primer viatge a Europa?
- Vaig anar a la gent per l'aeroport .. . En el desert només es corre si ve una tempesta de sorra! Em vaig espantar, és clar ... - Només anaven a buscar les maletes, ha, ha ... - Sí, era això. També vaig veure cartells de noies despullades: per què aquesta falta de respecte cap a la dona?, Em vaig preguntar ... Després, a l'hotel Ibis, vaig veure el primer aixeta de la meva vida: vaig veure córrer l'aigua ... i vaig sentir ganes de plorar.

- Quina abundància, quin malbaratament, no?
- Tots els dies de la meva vida havien consistit a buscar aigua! Quan veig les fonts d'adorn aquí i allà, encara segueixo sentint dins un dolor tan immens ...
- Tant com això?
- Sí A principis dels 90 va haver una gran sequera, van morir els animals, vam caure malalts ... Jo tindria uns dotze anys, i la meva mare va morir ... Ella ho era tot per a mi! Em contava històries i em va ensenyar a comptar-les bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.

- ¿Què va passar amb la seva família?
. - Convèncer al meu pare que em deixés anar a l'escola. Gairebé cada dia jo caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de menjar al passar davant de casa ... Vaig entendre: la meva mare estava ajudant-me ...

- D'on va sortir aquesta passió per l'escola?
De que un parell d'anys abans havia passat pel campament el rally París-Dakar, ia una periodista li va caure un llibre de la motxilla. Ho vaig recollir i l'hi vaig donar. Em va regalar i em va parlar d'aquell llibre: El Petit Príncep .. I jo em vaig prometre que un dia seria capaç de llegir-lo ...

- I ho va aconseguir.
- Sí I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França. - Un tuareg a la universitat...! Ah, el que més enyoro aquí és la llet de camella ... I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allà les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d'una altra, com és diferent cada cabra ... Aquí, a la nit, mireu la tele.
- Sí .. Què és el que pitjor li sembla d'aquí?
-
Teniu de tot, però no us n'hi ha prou. Us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un banc, i hi ha ànsia de posseir, frenesí, pressa ... Al desert no hi ha embussos, i sap per què? Perquè allà ningú vol avançar a ningú!

- Descriguim un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.
- És cada dia, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor, i el fred no ha arribat, i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd ...

- Fascinant, per descomptat ...
- És un moment màgic ... Entrem tots a la tenda i bullim te. Asseguts, en silenci, escoltem el bull ... - Qué paz... La calma ens envaeix a tots: els batecs del cor es compassen l'pot-pot del bull ... - Quina pau ... - Aquí teniu rellotge, allà tenim temps ...

Font: La Vanguardia