Severn Suzuki o la nena que va silenciar el Món.

Hola, sóc Severn Suzuki, representant de l'ECO [Environmental Children’s Organization] , l'Organització Ambiental de la Infantesa. Som un grup de nens de 12 i 13 anys mirant de fer les coses de manera diferent: Vanessa Suttie, Morgan Geisler, Michelle Quigg i jo.

Nosaltres mateixos vam recaptar tots els diners per viatjar fins aquí, a cinc mil milles, i dir-los a vostès, els adults, que han de canviar la seva manera de fer les coses.

Venint avui aquí, no tinc cap agenda oculta, estic lluitant pel meu futur. Perdre el meu futur no és com perdre unes eleccions o alguns punts al mercat de valors. Sóc aquí per parlar en nom de totes les generacions venidores. Sóc aquí per parlar en defensa dels nens afamats del món, els plors dels quals segueixen sense escoltar-se. Sóc aquí per parlar pels incomptables animals que moren en aquest planeta perquè no els queda cap altre lloc on anar.

Tinc por de prendre el Sol perquè hi ha un forat a la capa d'ozó. Tinc por de respirar l'aire perquè no sé quines substàncies químiques hi ha. Acostumava a anar a pescar a Vancouver, la meva llar, amb el meu pare, fins que fa uns anys vam trobar un peix ple de tumors [càncer].

I ara sentim com animals i plantes s'extingeixen cada dia, desapareixent per sempre.
Durant la meva vida, he somniat amb veure grans ramats d'animals salvatges, i les jungles i boscos plenes d'ocells i papallones, però ara em pregunto si existiran prou perquè els meus fills els puguin veure.
Es van haver d'amoïnar vostès per aquestes coses quan tenien la meva edat?...

Continuar el discurs...

Aquest és un fragment del discurs fet l'any 1992 davant la Conferència de Medi Ambient i Desenvolupament promoguda per l'ONU a Rio de Janeiro. Un discurs únic i excepcional, pel moment, el lloc i qui va pronunciar-lo.

Als anys noranta, potser la majoria de nosaltres, èrem espectadors de la vida que ens envoltava. Poc a poc, progressivament, alguns cops conscient d'altres inconscientment, anàvem introduint-nos dins el món dels adults. Eren èpoques de somnis, projectes i canvis... Volíem un món millor, ser-ne part . Segurament els nostres horitzons no anàvem més ennllà, però quelcom començava a remoure's i a crèixer en el nostre interior per poder arribar a esdevenir el que som avui i el que arribarem a ser en el futur.

Durant molt de temps, massa temps, hem projectat als altres: governs, homes de negocis, organitzadors, periodistes o polítics (Severn Suzuki), al poder en general, diria jo, la responsabilitat i l'acció del nostre món. Diariament com si fos un martelleig se senten veus de canvis, queixes, esperances o somnis truncats per salvar el nostre planeta.

Un amic meu, l'altre dia en el darrer post "Crisi al Món... per un nou Món? " feia la següent reflexió: considero que en els teus comentaris utilitzes massa el temps futur dels verbs i el condicional. Només ens cal preguntar-nos: On vivim nosaltres avui, en la clofolla que està a punt de caure o en el mòn real i pròsper que ja apunta el seu cap? i té tota la raó. Aquells adolescents o joves que començavem a fer els primers passos a principis dels noranta, som avui en dia plenament adults i responsables. Si ens creiem que vivim en el món real i pròsper que ja apunta el seu cap ja no val delegar els altres la culpa o la responsabilitat de les nostres accions. Som subjectes d'interacció en el nostre entorn, la societat, el medi.... en llenguatge matemàtic es podria resumir que tota acció obté com a resposta una reacció.

Som doncs, els protagonistes del nostre petit o gran món, i des de la nostra petita o més gran, gota d'aigua podem omplir una miqueta més l'òceà, potser aparentment no es nota però sense elles l'oceà les trobaria a faltar.

Aquí teniu, doncs, el discurs fet a l ONU l'any 1992 per una nena de tan sols 12 anys. Dotze anys amb que va ser capaç de desafiar un poder, un món per intentar salvar el Món. Aquest video hagués pogut ser gravat l'any passat o avui mateix, és de plena vigència.

"No et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país." John F. Kennedy

"Ets el que fas, no el que dius". David Suzuki

Moltíssimes gràcies Teresa per fer-me'l arribar! Gràcies també per obrir-me les portes aquest univers virtual i acompanyar-me en les primeres passes. Petons