dimarts, 17 de febrer de 2009

La màscara


Cada cop que em poso una màscara per a tapar la meva realitat, tot volent ser el que no sóc, ho faig per a crear una imatge falsa de mi mateix davant la gent. Després descobreixo que he atret d’altres emmascarats i que he allunyat moltes persones perquè la meva màscara no els dóna confiança.

Faig servir la màscara per a evitar que la gent vegi les meves debilitats. I després m’adono que el altres, en no veure la meva realitat, no m'estimen pel que sóc, sinó per la màscara.

Faig servir la màscara per a conservar les meves amistats. I després descobreixo que, si perdo un amic per haver estat autèntic, és perquè realment no era amic meu, sinó de la meva màscara.

Em poso una màscara per a evitar ofendre ningú i ser diplomàtic. I després descobreixo que, allò que més ofèn les persones amb les que vull parlar de tu a tu, és la màscara.

Em poso una màscara bo i convençut que és el millor que puc fer per a ser estimat. I després descobreixo la trista paradoxa: allò que més desitjo aconseguir amb la meva màscara, és precisament qui ho obstaculitza més.

Autor: Gilberto Brenson

1 comentari:

Joan ha dit...

Provablement tots/es portem una màscara (jo diria que en portem un bon gruix...).
El gran problema és que fa tant de temps que la portem i ens hi hem mirat tantes vegades al mirall que ens hi hem acostumat. Ens arribem a pensar que som, tan sols, això que veiem: la màscara.
Però la realitat és que el mirall de debó, el que ens permet mostrar-nos la veritable màscara que portem, segurament, són les persones que es creuen en la nostra vida. Tot allò que no ens agrada de les altres persones, potser, és un reflex de la nostra màscara.
Possiblement, alguna cosa similar volia dir allò de veure la palla en l'ull de l'altre i no veure la viga que portem.
Gràcies, Aina, per ajudar-nos a reflexionar sobre aquestes coses.ç
Una abraçada