dijous, 5 de febrer de 2009

Per a pensar un minut (14)


...Momo tenia un amic, Beppo Escombriaire, que vivia en una caseta que ell mateix s'havia construït amb rajoles, llaunes de deixalla, i cartrons. Quan a Beppo Escombriaire li preguntaven alguna cosa es limitava a somriure amablement, i no contestava. Simplement pensava. I, quan creia que una resposta era innecessària, callava. Però, quan la creia necessària, la pensava molt. De vegades trigava dues hores a contestar, però unes altres trigava tot un dia. Mentrestant, l'altre persona havia oblidat la seva pròpia pregunta, pel que la resposta de Beppo sorprenia gairebé sempre. Quan Beppo escombrava els carrers, ho feia lentament, però amb constància. Mentre anava escombrant, amb el carrer brut davant seu i net darrere seu, se li anaven ocorrent multitud de pensaments, que després els explicava a la seva amiga Momo:

- Veus, Momo, de vegades tens davant teu un carrer que et sembla terriblement llarg i que mai podràs acabar d'escombrar. Llavors et comences a donar pressa, cada vegada més pressa. Cada vegada que aixeques la vista, veus que el carrer segueix igual de llarg. I t'esforces més encara, comences a tenir por, al final t'has quedat sense alè. I el carrer brut segueix estant per davant. Així no es deu fer. Mai s'ha de pensar en tot el carrer d'una vegada, entens? Cal pensar en el pas següent, en la inspiració següent, en la següent escombrada. Llavors és divertit: això és important, perquè llavors es fa bé la tasca. I així ha de ser. De cop i volta t’adones que, pas a pas, s'ha escombrat tot el carrer. No et canses tant, ho fas i no et quedes sense alè....

És important. Per ventura no és EL MÀGNIFIC de la paciència el que pot concedir-nos temps per a conèixer-nos a nosaltres mateixos? Perquè, ens posem com ens posem, la paciència amb que no sapiguem mirar-nos a nosaltres mateixos serà la mateixa no-paciència que ens impedeixi mirar a la realitat com ella ha de ser mirada: amb-paciència, amb-passió, amb-com-passió, com-padint, com-padient-nos.

1 comentari:

brida ha dit...

M'agrada molt el tros que has agafat d'un , per a mi , gran llibre; la vida esta feta de petites passes, sense pensa massa en el futur , però si tenin clar on volem anar(escombra tot el carrer)que diferent seria si visquessim , miressim i gaudissim la vida d'aquesta manera no??