Ave Maria Pardonne-moi! (III)
En quin món vivim, on tot és possible. On les persones creixen en entorns d'opressió, d'enganys d'hipocresies, de mentides, de burles. On per raons de sexe, raça o religió o característiques personals, es segrega, alguns cops, explicitament, altres molt més subtilment però sempre s'exclou. Tot això vestit amb la major pulcritud, som un món civilitzat! Però permetem que existeixi aquest tracte perquè sempre és el que s'ha fet, per comoditat, per por, per inseguretat, per inmaduresa.
Moltes persones viuen permanentment entre màscares entre murs que els protegeixen dels altres, dels diferents. I ataquen, i maten. Maten esperances, futurs i Vida, almenys aquesta és la seva pretensió, que puguin o no, això ja és una altra història.
La resta, els supervivents, els aparentment dèbils, els sense nom, els ningú, els diferents... que dia rere dia reneixen de les cendres, com si de l'au fènix es tractès, ells i únicament ells són lliures. Perquè no poden perdre res, ja que molts cops ja els hi han pres tot, fins hi tot quasibé la vida. Però darrera d'aquesta aparent debilitat al seu interior hi ha quelcom que per més que s'intenti no es podrà apagar mai, una petita llum, una petita flama d'esperança.
Quin Món tenim on es tanquen portes, on ens queixem del sistema però no es fa res per canviar-ho. On creem pobresa i després no volem saber-ne res de les conseqüències. On es tracta a les persones com xifres, percentatges o danys colaterals. On no som capaços de veure els rostres de les persones ultratjades perquè seria massa dur per la nostra vida.
Tenim organs mundials per cuidar el planeta i la Humanitat, però no se'n fa cas. Els governs no els interessa que passa a fora de les seves fronteres siguin aquestes més grans o més petites,i si s'interessen no és per ajudar. No pensen molts cops en un futur, simplement quin són els beneficis que en treuran.
Què esperem per poder canviar, per fer una nova Humanitat? Esperar fins a l'últim moment, amb l'excusa que sempre hi ha temps per rectificar? Diuen que està apareguent una nova Humanitat, més sensible, més perceptible, tant se val els qualificatius, en definitiva més Humana que es va extenent com una taca d'oli que lentament ho va inpregnant tot. Potser serà una real utopia?
Amb aquest post, "Ave Maria Pardonne-moi!" finalitza aquesta trilogia basada en Notre Dame de Paris, de pors humanes, de murs de protecció, d'esperança.... Potser un dels post més durs que he publicat mai, és cert. Quan s'ha estat una au fènix, s'és per tota la vida, i per molt que reneixis amb Llum i Pau i mostris Esperança, que és el que sóc, també s'agafa un compromís inviolable de defensar, costi el que costi i el preu que sigui, els més defavorits, els que no tenen veu, els infants, els invisibles, els ningú, els diferents siguin per la causa que siguin.
Per tots ells, per vosaltres, per nosaltres, per tothom, aquí teniu "Ave Maria Paien" interpretada per Hélène Ségara, un cant a l'esperança!
Comentaris