Una Real Utopia

Un dimarts 7 d'octubre va aparèixer Harmonia d'Utopia amb un recull de músiques relaxants de diferents estils i compositors. Un dissabte 25 octubre apareixia un post "Les amistats estan fetes de trossets" on relatava i compartia una experiència molt bonica i entrenyable com és reunir en un sopar a les persones més importants de la meva vida (al llarg dels anys). Avui i aquí en aquest moment aquests dos fets, aparentment distants, els dos extrems s'uneixen, es fusionen en total harmonia. És un privilegi tenir persones tan meravelloses al teu costat, àngels a la terra en forma de bons i autèntics amics. Però encara és més privilegi quan un d'ells és, almenys per a mi, és un músic i compositor fantàstic. Molt poques vegades, que jo recordi tan sols ho he fet una sola vegada, he nombrat amics i amigues meves amb el seu nom complert, però ara penso que val la pena una altra vegada. Aquí teniu una nova Harmonia d'Utopia, que s'anirà alternant periòdic

Periòdicament, i com comença a ser costum, de tant en tant al correu d'Una real Utopia Koldo Aldai em fa arribar un dels seus articles d'opinió. En aquest cas "Burlando abismos". Sense més preàmbuls: Burlando abismos El Foro Espiritual de Estella ( www.foroespiritual.org ) se lanza a una nueva edición en el 2009 y los organizadores nos lanzamos también a la carretera para pregonar la buena nueva allí donde desean saber de ella. En este periplo de presentaciones hemos estado recientemente en la sierra de Madrid, en una asamblea de católicos comprometidos (XI Reflexión Eclesial Plural). Allí he tenido ocasión de reencontrarme y charlar con un hermano participante que profesionalmente es guardia civil. Ha estado hasta hace poco varios meses en el País Vasco, ejerciendo de escolta de diferentes políticos. Me compartía un testimonio no exento de dolor. En medio de la sincera charla, le reiteré mi invitación a que se acerque al Foro de Estella en el Junio próximo, a que

El proper dia 10 de desembre es compliran 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans amb el lema escollit per les Nacions Unides: Dignitat i justícia per a tots nosaltres. Ja sé que encara no és el dia exacte, però resulta que avui a l'Ajuntament de Barcelona es celebra un Ple on s'ha fet una declaració institucional respecte La Declaració Universal dels Drets Humans. Sincerament crec que com a ciutat, país, món i Humanitat, encara ens queda molt per apendre i per transmetre als altres per a fer una vida més digna, més justa i més Humana en aquest nostre planeta. Totes aquestes iniciatives siguin benvingudes per fer reals unes utopies, unes petites gotes a l'oceà. Us linco, doncs, aquest post d'un amic meu, en Raimond Blasi " 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans" a Llums i ombres , . Crec que val la pena, si més no és interessant!! Ara tan sols resta posar-ho en pràctica.

Encara que va ser Santa Cecília el 22 de novembre, per qüestions organitzatives al meu centre ho hem celebrat avui. Ha estat una jornada molt musical, des del mati a la tarda ha estat protagonita la música: cantates, concerts amb intruments d'alumnes de l'escola, pares i una audició de violoncel i flauta travessera.... Però aquí no s'acaba tot!. Aquí teniu un conte "Els cavalls de pedra" escrit per una amiga i companya de la meva escola. Parla de la musica , en concret de Beethoven. Espero que us agradi! Era la primera vegada que anava a un concert. La mare va creure que el programa d'aquell diumenge era prou adient per a mi, que no m'avorriria, ja que la música de Beethoven és molt viva i atraient. A mi de moment, el que m'agradava més d'aquell matí era tenir la mare per a mi tot sol. Havíem deixat les nenes a casa, amb el pare, que va dir que ja les portaria al zoo, que és el que elles volien. La mare també estava molt il·lusionada. I perquè qu

Entitats fan una crida davant l’exclusió de milers de persones que malviuen sense sostre i en infrahabitatges Càritas. 21 de novembre de 2008.- El diumenge, 23 de novembre, es commemora el Dia de les persones sense sostre. Per això Càritas, Feantsa (Federació Europea d'Associacions que treballen amb persones sense llar) i Faciam (Federació d'Associacions de Centres per a la Integració i Ajuda a persones en situació d’exclusió) recorden que “No tenir llar significa molt més que no tenir sostre”. La campanya és una alerta sobre el valor humanitzador de la llar com a espai de creixement i d'autonomia personal del qual n’estan excloses les persones que viuen al carrer. A l’Estat espanyol hi ha més de 30.000 persones sense llar i gairebé 1.500.000 famílies viuen en infrahabitatges. Cada vegada més joves Segons les dades recollides en els materials editats amb motiu del Dia de les persones sense sostre, el 82,7% són homes, d’una mitjana d’edat de 38 anys i els seus ingressos

Un misteriós assassinat El senyor Robert, un representant de comerç, aconsegueix convèncer la seva dona perquè l'acompanyi en el seu viatge a Segòvia. Durant l'estada en aquesta ciutat la senyora mor. El senyor Robert torna a casa seva desfet, però l'agent de viatges el denuncia de l'assassinat de la seva dona. Per què? SOLUCIÓ A L'ENIGMA ANTERIOR Les línees horitzontals són obliqües o paral.leles?: Paral.leles Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. 30-11-08)

L'ésser humà no és perfecte. És aquesta imperfecció el que ens fa ser humans. Els sentiments les emocions, les sensacions... ens invaeixen; i fins i tot en algun moment potser hem desitjat no sentir, perquè no ens faci mal. No és però, un desig real. Imaginem per un instant que deixéssim de sentir, tinc la sensació que seria com si fòssim màquines, seria la nostra "mort". Podem estar dolguts, enfadats o sentir-nos deprimits, però com molt bé diu Facundo Cabral no estàs deprimit sinó distret. Simplement cal tornar amb un somriure, cal respirar a fons deixar la ment en blanc i tornar a enpendre el viatge. A tots nosaltres, que en algun moment ens hem pogut sentit atrapats dins d'un pou, amb la sensació de no poder sortir, no és un pou en tot cas un túnel i al final del tunel hi ha la llum. Petons Isabel!

Fa dies (bé des de 13 de novembre) que donava voltes de com fer-vos conèixer La crònica del Forum humà (Foro Humano) que em va fer arribar via mail Koldo Aldai. Ho he pensat molt per una senzilla raó, el seu article és molt extens però com que no he trobat una millor alternativa aquí us deixo amb un article molt interessant i enriquidor; sense més preàmbuls: El Foro Humano Europeo refleja con éxito la gran transformación colectiva en marcha celebrado en Barcelona bajo el auspicio de la Alianza para una Nueva Humanidad. La misión de ANH es vincular a personas y colectivos imbuidos de un anhelo de transformación personal y social y que desean construir un mundo justo, pacífico y sustentable. La Alianza, que arranca con todo el impulso de Deepak Chopra, trata de encarnar el principio ghandiano de que nosotros mismos hemos de intentar ser el cambio que queremos ver en el mundo. El presupuesto que anima a la Alianza es a la vez sencillo y poderoso: “Si suficientes personas dirigen su con

L'última pregunta Un senyor viatja des d'un poble molt llunyà per a consultar a un rabí molt famós. Arriba a la casa i adverteix, sorprès, que els únics mobles de que disposa el savi són un matalàs tirat a terra, dos bancs, una cadira i una espelma. La resta de l'habitació és buida. L'home trasmet la seva consulta al rabí i aquest li respon amb vertadera saviesa. Intrigat, però, per l'escassetat del mobiliari, al final afegí: - Li puc fer una consulta més? - Si, per descomptat. - On estan els seus mobles? - On estan els seus? - Com que on estan els meus? Jo estic de pas - diu l'home sense acabar de comprendre.- Jo també - li contesta el savi.

A les portes d'una vaga preventiva per la LEC. En tantes converses, disputes, propostes i contrapostes a una nova llei educativa, Quantes persones abans de fer els seus plantejaments han posat en primer lloc a l'infant? Quantes reformes parteixen de les necessitats i realitat dels alumnes, siguin com siguin i vinguin d'on vinguin???

¿ Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo ? Que uno sólo tiene que buscarlo y dárselo, Que nadie establece normas salvo la vida, Que la vida sin ciertas normas pierde forma, Que la forma no se pierde con abrirnos, Que abrirnos no es amar indiscriminadamente, Que no está prohibido amar, Que también se puede odiar, Que el odio y el amor son afectos Que la agresión porque sí hiere mucho, Que las heridas se cierran, Que las puertas no deben cerrarse, Que la mayor puerta es el afecto, Que los afectos nos definen, Que definirse no es remar contra la corriente, Que no cuanto más fuerte se hace el trazo más se dibuja, Que buscar un equilibrio no implica ser tibio, Que negar palabras implica abrir distancias, Que encontrarse es muy hermoso, Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida, Que la vida parte del sexo, Que el "por qué" de los niños tiene un porque, Que querer saber de alguien no es sólo curiosidad, Que querer saber todo de todos es curiosidad malsana, Que nunca e

Com poder sensibilitzar, endegar petits projectes amb una mirada d'esperança als infants del nostre petit món, a una problemàtica tan dura però tan real com és el refugi i l'asil de milers de persones, de pobles que han de fugir del seu país a causa de revoltes guerres... com poder apropar dos mons tan distants però a l'hora tant propers. Aquest és el petit gran repte que es proposa Acnur-Comitè Català i Mossa (Grup de recerca en etnografia dels processos educatius i d’antropologia aplicada a l’educació- UAB) i és el repte que tenim, si ens fem nostre el projecte al meu centre d'educació. El principal objectiu és introduir el fenomen de l'exili, el refugi i l'asil als centres educatius d'educació primària de la província de Barcelona, a partir de la revisió crítica d'uns materials educatius existents, s'elaborara una nova proposta educativa, actualitzada i de caràcter provisional. La proposta educativa dissenyada s'aplicarà de manera experiment

Caminem cada dia, pas a pas, vivint el nostre present, construïnt el nostre futur incert, molts cops ple de dubtes, amb encerts i errors, però sempre amb il.lusió. Cada dia, cada moment de la nostra vida molts cops sense adonar-nos creixem, madurem i evolucionem, alguns cops amb alguna llàgrima als ulls, altres amb un somriure als llavis. Un dia, enmig del sender, ens aturem un instant i mirem enrera tot el llarg recorregut que hem fet i com si fos per art de màgia ens adonem que tot allò que hem viscut, sigui més o menys important, ens ha conduït on som ara. És fascinant quan ens adonem que estem vius que, com diria Anthony de Mello, estem desperts, ser transformats des de l'interior amb la força de l'Amor. Aquest despertar a la Vida, estar autènticament vius, (cosa que tot s'ha de dir, no és fàcil) ens porta als Camins de Llum. Cadescú escull el seu Camí i com el vol viure, tots són diferents, però tenen una cosa en comú són camins plens d'amor, servei i ajuda als

Una goma d'esborrar per fer desaparèixer de la nostra història allò que ens fa mal. Un bon desmaquillador per treure les restes de la màscara que ens posem a diari. Unes tisores per tallar tot el que ens impedeix créixer en l'esperit. Un ocell que ens ensenyi a cantar i enlairar el vol cap a la llibertat de pensament. Una bóta de roure per envellir-hi l'amor i maurar-hi l'estimació. Un pot de vidre destapat per guardar-hi les rialles i sentir-ne l'alegre so . Unes ulleres correctores de la visió sobre la vida; que ens permetin mirar amb amb amor al proïsme i la natura. Un esquirol que ens instrueixi de com enfilar-nos per les branques de l'arbre de la saviesa. Unes agulles de fer mitja per teixir somnia i esperances. Un cofre per guardar-hi els bons records que donen la vida. Un rellotge que pugui donar totes tot el temps del món a l'art d'estimar. Unes sabates fetes d'ètica i moral per trepitjar ferms i segurs per on sigu

Mirant aquest matí el correu d'Una real Utopia he trobat un mail de Koldo Aldai amb un article d'opino "Gozo contenido". Sense més preàmbuls: El “Yes, we can” había sobrepasado las fronteras de los EEUU y comenzaba a conjurar el miedo, la apatía y la desesperanza planetarias. Con Obama presidente ese conjuro adquiere un poder inusitado. “Yes, we can” no es sólo una consigna política. Es mucho más que un lema partidista, es una inyección de fe y confianza en nosotros mismos que recorre el mundo entero. “Yes, we can” hecho realidad, devuelve a todos los soñadores el derecho a nuestros sueños, a todos los hombres y mujeres de progreso el aliento para trabajar por un mundo definitivamente nuevo. Si ellos pueden, el mundo puede. Si ellos han conseguido inaugurar un horizonte de esperanza, el resto de las naciones también puede. Obama nos ha devuelto la fe en el trabajo colectivo, la confianza de que la política puede ser noble empeño, la seguridad de que desde su ámbito

Som a l'endemà d'una Gran Nit, Barack Obama ha esta elegit nou president dels Estats Units. Crec que és la primera vegada que a nivell internacional s'ha donat suport tant explícit a un candidat electe d'USA i s'hi han posat moltes esperances. Tal com deia avui un amic meu " espero que no sigui solament fum!". Obama , nou president, nova era. Quatre pinzellades d'Obama: Barack Hussein Obama Jr. ( Honolulu , 1961 ) és un polític dels Estats Units , senador per Illinois i president electe dels Estats Units des del 4 de novembre de 2008. Després de ser el candidat oficial del Partit Demòcrata a la presidència del país a les eleccions de 2008 , Obama es converteix en el primer president electe afroamericà de la història dels Estats Units. Assumirà el càrrec el 20 de gener, 2009. Nat el 4 d'agost , 1961 a Honolulu ( Hawaii ), Barack Obama és fill de pare kenyà i mare estatunidenca. És graduat en ciències polítiques per la Universitat de Colu

Sí nosaltres podem! Era un credo escrit als documents que funden que declaraven el destí d'una nació. Era xiuxiuejat per esclaus i abolicionistes mentre cremaven una pista cap a llibertat. Era cantat per immigrants mentre partien de costes distants i pioners que empenyien cap a l'oest contra un desert implacable.Era la crida de treballadors que s'organitzaven; dones que agafaven els vots; un President que escollia la lluna com la nostra nova frontera . Sí nosaltres podem cap a justícia i igualtat. Sí nosaltres poden cap a l' oportunitat i prosperitat. Sí podem curar aquesta nació. Sí podem reparar aquest món. Sabem que la batalla durarà molt de temps, però sempre cal recordar que res no pugui posar el que de la nostra manera, res pugui estar dret de la manera del poder de milions de veus que anomenen per a canvi. Se'ns ha dit que no podem fer això per un cor de cínics.... Se'ns ha demanat que parem per a una comprovació de realitat. Se'ns ha adver

Tinc el costum, desde que Una real utopia va veure la llum, de revisar abans d'anar a dormir els blogs que tinc lincats. No fa ni deu minuts m'he adonat que Oikía s'havia actualitzat amb un post " Mossèn Andreu Oliveras ". En ell, es parla de l'acusació injusta que es pretén portar a terme a Mn. Andreu Oliveras amb una pena de presó d'uns deu anys . Aquest escrit a Oikía, no és més que el ressó d'un altre blog: Els comentaris d'Eduard Ibàñez . S'ha de dir que Eduard Ibàñez, llicenciat en Dret i doctorat en Dret Penal, és el director de Justícia i Pau a Barcelona. Quan he llegit el seu post no he pogut sinó fer dues coses, una lincar el blog d'Eduard Ibañez i fer-me'n ressó del seu escrit. Aquí en teniu un petit fragment: ...Mn. Oliveres va exercir, a petició pròpia, la dura i gens agraïda tasca de capellà de presons durant disset anys, per pura vocació de servei als presos, majoritàriament socialment excloses, vulnerables, pobres