dimarts, 20 de juliol de 2010

Dol al Parc

L'altre dia vaig anar a un parc d'atraccions amb la Pilar i El Jordi. Vam pujar a la nòria i allà se'm va caure la jaqueta, que va anar a parar sobre el genoll del venedor de tiquets. A la roba posava Maria però no vaig fer-hi cap cas. El venedor de tiquets es va posar a a cridar-me però no el podíem sentir. En baixar de la nòria ens va tornar la roba, que estava blanca.
També vam anar a la casa encantada, que ens va costar 234 €.
Quin dia més negre! ...

Aquest podria ser un conte d'un parc d'atraccions sense més interès que el de passar l'estona, però avui, apunt d'obrir de nou les portes del Parc del Tibidabo, un parc pren un altre caire.
Un dia normal d'estiu es comencen a sentir sorolls extranys, sorolls rítmics de cargols que grinyolaven, del Pèndol, una atracció, en principi havia passat totes les revisions pertinents. Els tècnics del parc ja havien rebut durant aquell dissabte almenys dos avisos perquè el Pèndol es movia més del compte, però continuava en funcionament.

De cop el Pèndol es desploma per la base i cau com si fos un gegant amb peus de fang deixant un rastre de dol per les víctimes que produeix, poques davant del que hagués pogut arribar a ocasionar. I enmig del desconcert dels dubtes plantejats, dels mea culpes i declaracions, es torna engegar la maquinaria d'il.lusions i emocions fortes.


Tot plegat encara és un enigme no resolt, però reiniciem l'engrenatge. Vés a saber perquè l'ésser humà necessita arribar a límits, pujar a atraccions cada cop més extremes, descarregar adrenalina per ser feliç.