dijous, 15 de juliol de 2010

Núvols i clars



Passats uns quants dies d'un dels clams del poble per la seva identitat més evidents des de feia molts de temps amb la manifestació del passat dissabte i havent finalitzat avui el "Debate sobre el estado de la Nación" on ha sortit a relluir el nostre estimat Estatut no puc deixar de plantejar-me certes qüestions que aquests darrers dies han anat apareixent.

Després que un milió i mig de persones sortís al carrer superant, fins i tot, les expectatives creades, reclamant la nostra pròpia identitat i que en sigui reconeguda, què en restarà apart dels somnis i esperances en el pensament i en els nostres cors?. És cert i evident que hi havia plasmat en aquella manifestació diverses prespectives i sensibilitats. No tothom pensa exactament igual ni es vol exactament el mateix ni per les mateixes vies, però tots tenien un punt en comú un fet, un sentiment que unia i que feia força per tirar endavant, en definitiva que un poble sigui un poble, malgrat que ens vulguin tallar les ales constitucionalment.

Reconec que em fa por que acabi tot com si fos foc d'encenalls, allò de temps al temps, de deixar temps perquè les coses tornin al seu lloc, perquè es calmin els ànims i poc a poc lentament es vagi apagant aquesta flama encesa. No pretenc dir que d'una flama n'hem de fer un incendi, podem compartir aquesta llum amb qui sigui necessari per poder donar passos endavant.

Tal com diu un text que avui m'ha passat un amic meu, "coratge gent, coratge, sense mala sang i sense foc d'encenalls"

ELS SEGADORS

Catalunya triomfant. Ves quina una quan som un ase amallonat a garrotades dels de fora i estripat per baralles a casa. Durant cinc segles fórem un país amb la veu enrogallada, però salvant la llengua, esdevinguda triomfant amb mossèn Cinto i la niuada de calàndries fins al Martí Pol. I un poble que canta sempre sobreviu. Cantàvem els Segadors d’aquell Corpus de Sang i falç, quan amb en Macià tinguérem prou alè per sentir-nos triomfants. Després, tururut viola.

Qui t’ha vist tan rica i plena. Són closes les colònies del Llobregat, les fàbriques de Terrassa i Sabadell, les del Ter. No cal dir res més. Cantant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, ens van penjar la llufa amb allò del”café para todos”. Ens havíem de calar el cafè dejuns, fins que el Constitucional àdhuc ens prohibeix que fem el cafè amb aiguardent. I hem fet la plena. Milió i mig als carrers de Ciutat que ja no demanàvem cap micarella d’estatut, cantàvem independència.
Endarrere aquesta gent .I no vaig pels de fora, vaig pels nostres polítics, em temo que, tingui raó el meu venerat Heribert Barrera dient que malament rai si el clam de la gentada cridant independència les acabés fet foc d’encenalls. Sense nervi, els nostres polítics van pels temuts encenalls. El President Montilla es troba entre l’espasa i la paret, d’una banda penja del PSOE i del “café para todos”, de l’altra l’eixorden els clams del poble. He de creure en la seva bona fe. No li podem demanar més, però podem exigir als polítics més de casa que tinguin coratge. Per no dir-ho més gruixut.

Tan ufana i tan superba. Tal com sembla que el Casillas, ultra petons a la nòvia, hagi guanyat sol la Copa del Món. Els polítics d’enllà, tot i que tinguin la por al cos, no han fet cabal dels nostres crits d’independència, tenen les penques de dir als seus diaris que només quatre gats esborifats s’esperdigolaren pel passeig de Gràcia. No tenen remei, han engegat a can taps les velles Espanyes, on potser hi cabíem tots, per una única Espanya, on tot bitxo ha de ser castellà.
Coratge, gent, coratge sense mala sang. Ep. I sense foc d’encenalls.