dijous, 27 de novembre de 2008

Els cavalls de pedra

Encara que va ser Santa Cecília el 22 de novembre, per qüestions organitzatives al meu centre ho hem celebrat avui.
Ha estat una jornada molt musical, des del mati a la tarda ha estat protagonita la música: cantates, concerts amb intruments d'alumnes de l'escola, pares i una audició de violoncel i flauta travessera....
Però aquí no s'acaba tot!. Aquí teniu un conte "Els cavalls de pedra" escrit per una amiga i companya de la meva escola. Parla de la musica , en concret de Beethoven. Espero que us agradi!

Era la primera vegada que anava a un concert.
La mare va creure que el programa d'aquell diumenge era prou adient per a mi, que no m'avorriria, ja que la música de Beethoven és molt viva i atraient.
A mi de moment, el que m'agradava més d'aquell matí era tenir la mare per a mi tot sol. Havíem deixat les nenes a casa, amb el pare, que va dir que ja les portaria al zoo, que és el que elles volien.

La mare també estava molt il·lusionada. I perquè quedès constància, d'aquell dia, només seure a la butaca, va treure un bolígraf de la bossa i va escriure al programa: "Avui és el primer dia que en Joan ha anat a un concert al Palau de la Música Catalana".

I tot ensenyant-me'l va dir:

-Ens el guardarem sempre, aquest programa, oi Joan?
Jo vaig assentir amb el cap i el vaig agafar disposat a seguir l'ordre de les interpretacions, tal i com ella m'havia dit que fes.

Mentre esperàvem que comencés el concert, la mare, que és una enamorada del Palau de la Música Catalana, m'anava explicant què eren i què significaven les escultures que hi ha a banda i banda de l'escenari.
- Mira, Joan aquí a l'esquerra, hi ha el bust d'en Clavé, aquell gran músic català, fundador dels "Cors de Clavé", on havia cantat el meu avi. L'envolten unes escultures que representen una obra seva:"les flors de maig".

I molt baixet, molt baixet, però entonant com ella sap fer, es va posar a cantar:

Sota d'un salze, sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d'or.
-Fixa-t'hi, Joan; ho veus, com aquella noia s'està trenant els cabells?
I sense esperar resposta continuava explicant:

- A la columna de la dreta hi ha Beethoven, que representa la música universal. És el compositorde les obres que avui escoltarem.

-I aquests cavalls que hi ha a sobre, què signifiquen?

-Ah sí! Són les valquíries . Però ja t'ho explicaré, després perquè ara comença el concert.

Es va posar un dit damunt dels llavis i, mirant endavant, es va acomodar a la butaca. Jo vaig fer el mateix.
Uns aplaudiments breus van acompanyar l'entrada del director i el pianista a l'escenari: els músics ja feia estona que eren afinant els instruments.
Es va fer un gran silenci i la música va començar.
Des de la primera fila del segon pis on era tenia una prespectiva magnífica de tota l'orquestra. Els violinistes em tenien captivat, tot els arquets anaven i venien alhora, amunt i avall... amb uns moviments lents i suaus que recordaven el vaivé de les onades d'una mar simfònica que em bressolava els pensaments.


De cop, tots els músics van emmudir i va entrar en accióel pianista.Va començar amb una melodia petita, petita. Idic petita perquè les seves mans corrien lleugeres i ràpides per damunt del teclat talment que fossin uns ratolinets entremaliats. Tot ell estava encongit, replegat damunt del piano. Però després la música es va fer gran, gran, inmensa. Les mans s'enlairaven i es deixaven caure amb elegància. Em recordaven un cavall magnífic, esvelt i airós. I el pianistatambé anava creixenti creixent. Ara tenia una figura majestuosa , i ell tot sol omplia la sala d'innombrables notes que vessaven com una cascada generosa. Era fascinant. Que diferent eras veure la música i només sentir-la!
A la mitja part, la mare va continuar amb les seves explicacions. Em va fer adonar dels cavalls alats i de la claraboia central, esplèndida, feta de moltíssims vidres de color groc, taronja, vermell, que aquell matí de sol lluïen amb intensitat.

En començar la segona part vaig llegir al programa:
Ludwig van Beethoven
Sínfonia núm. 6 "Pastoral"

La mare que em mirava de reüll, amb el dit va assenyalar una mica més avallde la pàgina per indicar-me que continués llegint.

Em va anar molt bé, perquè així m'imaginava el que la música expressava.

Al programa hi posava:

Allegro ma non troppo (Deixondiment de sentiments plaents en arribar al camp)
Jo ja m'hi trobava. Era com si a poc a poc m'acostés a un prat verd i tranquil un dia de primavera.

Andante molto mosso (Escena vora el rierol)
Era tan fàcil sentir la remor de l'aigua lliscant i saltironant entre els còdols!

Allegro (Alegre aplec dels camperols)
En el meu escenari particular va aparèixer una munió de gent alegre, riallera i festiva, camperols desenfeinats que gaudien d'un dia d'esbarjo.

Allegro (Tempesta)
Quan va començar aquest temps em va agafar una por estranya.La música ressonava fora i dintre meu. Era com si els llaps descarreguessin allà mateix i com si els trons fessin tremolar tot el Palau.

Aleshores em vaig adonar que els cavalls muntats per les noies es començaven a moure. De seguida els van seguir els cavalls alats. Les crineres voleiaven, els vestits i les caballeres de les valquíries també, tot dansava al vent enmig d'una estranya agitació . Galopaven esverats, desbocats, tallant l'aire. Se sentien presoners. Es volien escapar i buscar espais oberts, infinits.

I de cop van fugir per la claraboia, trencant-la en mil bocins, fent un gran terrabastall.
Jo vaig ofegar un crit. Vaig mirar al meu voltant i la gent estava dreta aplaudint amb entusiasme.
- Fantàstic! t'ha agradat Joan? Oi que valia la pena venir?- em preguntava la mare, sense esperar resposta, cosa molt típica d'ella, mentre aplaudia amb apassionadament.
L'endemà al matí, el pare, em va comentar:
-Joan, mira què diu el diari. També és casualitat. Just ahir mateix que vosaltres hi vau anar.Caram! Si arriba a passar al matí, hi hauria hagut moltes desgràcies.
-Però de que parles? Què ha passat?- vaig preguntar, la mar d'intrigat .
-Doncs que la claraboia del Palau de la Música s'ha trencat, i ben esmicolada. Es veu que devia ser a la tarda. No ho explica gaire clar. No saben ben bé què va passar, ni com va ser.
Em vaig quedar glaçat. Si em punxen no em treuen sang.
-Oh quina llàstima! Tan bonica que era! Oi, Joan?- va dir la mare. Després d'empassar-me la saliva tres vegades, vaig poder parlar:
- Sí... sí...
I encara em vaig atrevir a preguntar:
- I dels cavalls, no en parla, el diari?
-Quins cavalls?
- No res, no res... Coses meves...
Alegria Julià
Per si voleu posa en pràctica els efectes d'aquesta música aquí teniu Beethoven: Simfonia No. 6 en F major ('Pastoral') Op. 68: I. Allegro ma non troppo

Beethoven: Symphony No. 6 in F major (Pastoral) Op. 68: I. Allegro ma non troppo - Beethoven