Life on the receiving end

Life on the receiving end o la vida a la banda del rebre, és una petita gota a l'oceà de la Història i de la Memòria. Quelcom que reflexa el que la pols del temps difumina, el que per desconeixement o per oblit no se sap, el que per desgràcia no s'ensenya i els mitjans de comunicació no s'expliquen.

Parafrejant un amic meu, qui m'ho ha enviat, aquí ens queixem, ens lamentem i ens ho expliquem entre nosaltres, quan el que ens cal és internacionalitzar el nostre conflicte amb l’Estat. El més curiós del cas és que hagi de ser un anglès que faci el que haurien de fer els nostres polítics; i és que "Life on the receiving end" és una Conferència de Matthew Tree al London School of Economics, al novembre de 2008 (Traduït de l’anglès per L. Bosch i S. Xicola) que amb bones i cultes paraules fa un retrat perfecte d'una situació trista del nostre pais. Aquí en teniu alguns petits fragments com a petites pinzellades d'una realitat, d'una Història, que molts voldrien silenciar.

Les anècdotes es succeeixen, any democràtic rere any democràtic: de l’altra banda dels límits de Catalunya ens van arribant testimonis de catalans que fan un volt per l’Espanya monolingüe, i que tan bon punt són identificats pel seu origen se’ls mira malament, se’ls tracta malament, se’ls insulta al carrer, i són distingits amb tot un reguitzell d’atencions similars.

Però el 2006 –quan el Parlament de Catalunya estava confegint el tercer Estatut d’Autonomia- vaig conèixer dos incidents que em va semblar que anaven molt més enllà d’una mera antipatia interregional. En tots dos casos, jo era al programa matinal de la cadena de ràdio RAC1. El músic Miqui Puig i jo teníem el que ben segur deu haver estat la feina més fàcil i ben pagada del món occidental: durant mitja hora no ens calia fer gaire res més que anar-nos explicant les coses que ens havien agradat i desagradat de la setmana anterior. De tant en tant, quan això ens resultava massa exigent, el presentador obria els micròfons i deixava que els oients hi diguessin la seva.

Un divendres, ens va trucar un taxista barceloní: el cap de setmana anterior s’havia comprat un Mercedes, i havia decidit celebrar-ho fent un viatget fins a la capital de l’Aragó, Saragossa, per lluir la seva nova eina de treball –ja llampant, és clar, amb els colors groc i negre que fan que els taxis de Barcelona es vegin d’una hora lluny- davant dels seus amics aragonesos. Tan aviat com es va aturar al primer semàfor de Saragossa, els conductors dels cotxes a banda i banda van començar a baixar les finestretes per dedicar-li tot tipus d’insults, amanits amb serioses recomanacions de marxar de la ciutat, clarament provocats per la naturalesa catalana del seu cotxe. Va aconseguir arribar a casa dels seus amics, que li van pregar que no aparqués l’automòbil al carrer, perquè no podien garantir que es mantingués d’una peça gaire estona. O sigui que el va portar a un pàrquing, però va ser aturat a l’entrada per un grup de joves irats que van amenaçar de trencar-li els vidres, aparqués on aparqués. Després d’això, el nostre taxista es va rendir i va abandonar Saragossa a tota velocitat per buscar refugi rere la frontera catalana....

De fet, quan més endavant vaig fer una mica de recerca sobre els prejudicis anticatalans a Espanya, em vaig trobar amb aquesta observació de l’historiador espanyol José Antonio Maravall: “Parlar d’alguna cosa catalana, o parlar en català, en un cafè a Madrid o alguna altra gran ciutat espanyola, exposa automàticament el parlant a una reacció hostil.” No escrivia sobre l’Espanya de 2006, sinó la de 1931. I què passava el 1931? Els catalans negociaven el seu primer Estatut d’Autonomia amb el govern central. I què feien el 2006, quan el taxista i la mare de l’adolescent ens truquen per explicar aquestes històries d’anticatalanisme? Doncs com dèiem abans, negociaven el seu tercer Estatut d’Autonomia. O sigui que això, vaig pensar, és la clau de tot? Són justament els estatuts d’autonomia el que fomenta l’anticatalanisme a Espanya en moments concrets de la història? O ja existia abans? Es manifesta també quan no hi ha cap estatut d’autonomia a l’horitzó? .

Si el nostre català imaginari fos una mica més cultivat del que és habitual, arribats en aquest punt es deliria per citar la famosa anàlisi de l’historiador francès Pierre Vilar: "Potser, entre 1250 i 1350, el Principat de Catalunya és el país d’Europa que seria menys inexacte, menys arriscat, descriure de forma aparentment anacrònica com un Estat-nació." I si el nostre català fos un punt abrandat, també afegiria com qui no vol la cosa que en l’època a què es refereix l’afirmació de Pierre Vilar, la bandera que representava Catalunya és la mateixa que encara avui la representa. Mentre que la bandera espanyola, subratllaria satisfet, va ser inventada per decret el 25 de maig de 1785.

La darrera cosa de la qual volia parlar al London School of Economics és d’economia –un tema que entenc encara menys que, posem, la teoria de cordes bosònica- però per tal de poder entendre el crucial segon origen de l’antipatia envers Catalunya a Espanya, hem d’abordar el delicat tema dels diners. Al capdavall, el català estereotípic –a ulls dels espanyols monolingües, no tots és clar- no només borda com un gos, sinó que a més és garrepa, del puny estret, avar, lladregot i fins i tot –i aquesta acusació ve del 1907, d’un article de Pío Baroja al diari El Mundo- un jueu ("Tot a Catalunya," va escriure, "té un marcat caràcter semític."). L’estiu passat, cent i un anys més tard, un català amic meu resident a Londres va sentir en una xerrada a l’Instituto Cervantes que uns espanyols d’entre el públic descrivien els catalans com "una colla de jueus". La suposada gasiveria dels catalans ha estat reflectida en un seguit d’acudits populars, els més elaborats dels quals –com també passa amb l’humor jueu- són explicats pels mateixos al·ludits. Els de l’Espanya monolingüe tendeixen a ser més curts i alhora més obtusos. El més curt que conec, i que vaig sentir personalment, fa: [acudit sobre el català mort, explicat amb polze i dit índex].

I vet aquí precisament el fons del problema. Tan sols el fet de viure i formar part de l’univers català, ni que sigui de forma modesta, ja és vist per si sol com quelcom intranscendent, o indesitjable, o políticament incorrecte, o de molt mal gust, o fins i tot refotudament horrible, a l’Espanya monolingüe. I tanmateix, a Catalunya no deixen de bombardejar-nos amb el recordatori, sovint reforçat amb algun comentari foteta, que formem part d’Espanya i que per tant ens hauríem de comportar d’una forma més espanyola.

I jo us dic que és aquesta una situació insostenible, que tard o d’hora tindrà per conseqüència el tipus de notícia que dóna la volta al món –si més no per un dia- perquè implica fer un nou lloc a la taula de les Nacions Unides. El que estic segur que tothom desitja –i hi incloc la immensa majoria dels habitants de l’Espanya monolingüe- és que a les fotografies de portada no hi hagi escenes violentes, ni tancs retrunyint -ni cadàvers- pels carrers de Barcelona.

Aquestes són unes petites pinzellades del que és un resum de 18 pàgines d'una conferència sobre el nostre pais i la nostra llengua. Un document únic i crec que molt revelador. Si voleu llegir-lo tot cliqueu: "Life on the receiving end" el text està en traducció al català i en l'anglès (idioma de la conferència). Feu-ne la màxima difusió!!