dissabte, 1 de gener de 2011

Primer dia: Esperança (1)


Hi ha moments, enmig de la quotidianitat, que enmig dels milers de proposits que ens fem, poc a poc i lentament sense adonar-nos ens relaxem i anem entrant en certes rutines del dia a dia i quasibé molts cops ens anem tancant lligant-nos amb aquelles cadenes invisibles de la rutina i els problemes i anem perdent aquella llum que és l'Esperança. No ens en oblidem mai!

Una estrella verda
Existien milions d'estrelles en el cel, estrelles de tots els colors: blanques, platejades, verdes, daurades, roges, blaves. Un dia, inquietes, elles es van acostar a Déu i li van proposar:

- Senyor, ens agradaria viure a la Terra, conviure amb les persones.

- Així serà , va respondre el Senyor. Us conservaré a totes petitones, tal com us veuen de lluny, perquè pugueu baixar a la Terra.

S'explica que en aquella nit va haver-hi una fantàstica pluja d'estrelles. Algunes es van arrupir en les torres de les esglésies, altres van anar a jugar i a córrer amb les lluernes pels camps, altres es van barrejar amb les joguines dels nens/es. La Terra va quedar, llavors, meravellosament il·luminada. Però amb el pas del temps, les estrelles van decidir abandonar els homes i tornar al cel, deixant la terra fosca i trista.

- Per què torneu? - va preguntar Déu, a mesura que elles anaven arribant al cel.

- Senyor, ens ha estat impossible romandre a la Terra, existeix allí molta misèria, molta violència, hi ha massa injustícies.

El Senyor els va contestar: - Clar! Vosaltres sou d'aquí, del Cel. La terra és un lloc de pas, d'un que cau, d'aquell que s'equivoca, d'aquell que mor. Res és perfecte. El Cel és el lloc de l'immutable, de l'etern, de la perfecció.

Després que havien arribat les d'estrelles, Déu va verificar la quantitat i va parlar de nou:

- Ens està faltant una estrella, on és?

Un àngel que estava prop va replicar:

- Hi ha una estrella que ha decidit quedar-se entre els homes. Ella va descobrir que el seu lloc és exactament on hi ha la imperfecció, on hi ha límits, on les coses no van bé, on hi ha dolor.

- Quina estrella és aquesta? - va tornar a preguntar Déu.

- És l'Esperança, Senyor, l'estrella verda.

L'única estrella d'aquest color. I quan van mirar cap a la terra, l'estrella no estava sola: la Terra estava novament il·luminada perquè hi havia una estrella verda en el cor de cada persona. Perquè l'únic sentiment que l'home té i Déu no necessita retenir és l'Esperança. Déu ja coneix el futur i l'Esperança és pròpia de la persona humana, pròpia d'aquell que erra, d'aquell que no és perfecte, d'aquell que no sap com pot conèixer l'esdevenidor.

Autor/a: Desconegut/da