Una terra inhòspita?

Islàndia…fa alguns dies alguns reportatges, lectures i records m'han fet pensar sobre la vida i la història d’aquest país on actualment hi viuen unes 300.000 persones. Fa uns anys vaig tenir la sort de viatjar-hi i em va sorprendre agradablement que la nostra guia, una estudiant d’uns vint anys, es mostrés extremadament respectuosa amb la natura. No es limitava a ser-ho ella; amb fermesa però sense perdre l’amabilitat i el somriure, impedia que cap dels turistes del grup, deixés caure cap burilla de cigarreta a terra, arrenqués herbes o trepitgés fora del camí marcat. En veure-la fer pensava amb tristesa en els nostres boscos i camps farcits de deixalles de tota mena i en el poc respecte que en general es tenia a casa nostra per la natura. En aquell temps-fa uns quinze anys- era impensable que un guia turístic a Catalunya exigís als visitants aquell respecte i aquella cura, entre altres raons perquè no els podia mostrat un paisatge tan immaculat i net. No cal dir que actualment la situació no ha millorat a casa nostra, ans al contrari, no ha fet més que degradar-se d’una manera vertiginosa.
Aquella noia em recordava al meu pare caminant pel bosc amb aquella mateixa cura i respecte. Ell, quan érem petits, ens duia al bosc de tant en tant. En aquells matins de tardor o primavera, el pare es transformava: ja no era el senyor enfeinat i encorbatat, el sentíem lliure, alerta, content, molt proper a nosaltres. Amb els ulls brillants, amb la il·lusió i el respecte d’aquell que entra en un temple, ens feia parlar en veu baixa per no destorbar els animals, ens inculcava respectar les plantes o els bolets no comestibles, deixar la molsa al seu lloc, conèixer les plantes remeieres, tenir tots els sentits alerta per reconèixer i interpretar el que el bosc ens deia, tot procurant que res no mostrés el nostre pas. Seguir-lo era com anar darrera un avantpassat nostre caçador-recolector, (ell, però, només caçava bolets) meravellant-se davant de cada planta, cada ocell, cada pedra, tot descobrint els senyals de la presència o absència del que buscàvem: humitat o sequera, flaire, ombra, fullaraca o soques podrides, orientació envers el sol, cicle lunar, temperatura, vent, la textura…tot aprenent a reconèixer aquells bolets que eren comestibles i aquells que, tot i ser tan bonics, podien ser mortals.
Eren els anys 60 i, a prop de Terrassa on vivíem, alguns boscos s’anaven esclarissant amb urbanitzacions. Arreu apareixien petits abocadors incontrolats davant l’impassibilitat de les autoritats, però encara es podien trobar fent una passejada a peu, boscos on hi haurien pogut viure follets, on encara hi regnava la màgia i el misteri. Els arbres estaven sans, el sotabosc era net i hi sovintejava la molsa, no hi havia pràcticament erosió i sobretot, no havíem patit tants incendis.
Aquell respecte que havíem viscut a casa, em va sorprendre de trobar-lo a Islàndia amb la força del consens de tota la població i les institucions. És cert que a Islàndia la pressió demogràfica és molt baixa -el clima i la natura inhòspita, així com les poques hores de llum diürna a l’hivern, no el fan un lloc gens envejable per a viure-hi- el que permet mantenir la natura immaculada però la qüestió que m’intrigava era perquè allí hi havia tan respecte i consciència ?
De fet la resposta l’he trobat en la història: La natura allí no és tan immaculada com sembla. En l’actitud dels islandesos hi influeix sens dubte el fet d’haver experimentat de forma greu la degradació de la seva illa. La natura a Islàndia és molt fràgil: en molts pocs anys els primers pobladors de l’edat mitjana, amb l‘intent d’introduir-hi la ramaderia i amb la tala d’arbres van destruir el mantell vegetal i els boscos- que ja no s’han recuperat mai més- i van patir fam i mortaldats per aquesta causa. Als islandesos la natura els va ensenyar a respectar-la i ells han après bé la lliçó: Ara respecten i fan respectar la seva fràgil natura.
Aquí els nostres avantpassats ens van llegar en bon estat una terra prodigiosa, tenim un clima molt més benigne i un mantell vegetal molt més resistent que a Islàndia, però en menys de 50 anys l'hem malmès d’una forma que pot arribar a ser irreversible. La sequera és un senyal, un crit d’alarma, com ho són els boscos de pins guarnits de nius de processionàries o els arbres ressecs envaïts de líquens. Serà el nostre llegat una terra inhòspita ?
Crec que els islandesos tenen moltes coses per ensenyar-nos. Per ells la prioritat absoluta és educar nens i nenes responsables, sans i feliços. L’estat garanteix als progenitors nou mesos de permís remunerat, a repartir entre pare i mare, quan neix un nadó. L’educació de primera categoria és gratuïta i igual per tothom, l’escola pública acull des dels fills dels milionaris als fills dels obrers. En altres àmbits també són modèlics: el sistema de calefacció de les cases a base de les aigües termals és un exemple d’aprofitament dels recursos intel·ligent i gratuït. Si gratem també trobarem coses que no ens agradin d'Islàndia, però en general és un país on es prioritza la salut de la societat a través de la qualitat de les decisions polítiques. Serà el nostre llegat una societat malalta?