dissabte, 19 d’abril de 2008

Bell arlequí


Bell arlequí
d’ulls celestes i càndics
que somrius des de la posta a l’alba,
perderes les ales al venir fins aquí
i d’angel fores bell arlequí.

La lluna et gronxa a la nit
el sol t’acompanya fins a la seva fi
i et dona vida i alegria
per seguir fins l’infinit.

dedicat a un nen amb la Sind. Angelman

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Han passat uns anys de l'elaboració d'aquest poema i continues sent el sol que il.lumina el cel de molts arlequins.Gràcies de part de tots ells i també de la societat.Això sí que es fer una mica més real la nostra utopia.

Aina ha dit...

Moltes Gràcies!!!!!!!!!!
Muac!!!