dissabte, 12 d’abril de 2008

Carta del 2070 o la guerra de l'aigua






Estem a l'any 2070
Ja he fet els 50, però la meva aparença és la d'algú de 85. Tinc seriosos problemes renals perquè bec molt poca aigua. Crec que em queda poc temps. Avui sóc una de les persones més velles d’aquesta societat.
Recordo quan tenia cinc anys. Hi havia molts arbres als parcs, les cases tenien bonics jardins i jo podia gaudir d'un bany quedant-me sota de la dutxa durant una hora. Tot era molt diferent.
Ara usem tovalloles humitejades en oli mineral per netejar la pell. Abans totes la dones mostraven les seves boniques cabelleres. Abans el meu pare rentava el cotxe amb l'aigua que sortia d'una mànega. Avui els nens no creuen que l'aigua s'utilitzava d'aquesta manera. Ara ens hem de rapar el cap per mantenir-la neta sense usar aigua.Recordo que hi havia molts anuncis que deien "CUIDA L'AIGUA", només que ningú no li feia cas; pensaven que l'aigua mai no es podia acabar. Ara, tots els rius, preses, llacunes i mantells acuifers estan irreversiblement contaminats o esgotats.
Immensos deserts constitueixen el paisatge que ens envolta per tots costats. Les infeccions gastrointestinals, malalties de la pell i de les vies urinàries, són les principals causes de mort. La indústria està paralitzada i la desocupació és dramàtica. Les fàbriques desanilizadores són la principal font d'ús i et paguen amb aigua potable en lloc de salari. Els assalts per un bidó d'aigua són comuns als carrers deserts. El menjar és 80% sintètic. Abans la quantitat d'aigua indicada com a ideal per beure eren vuit vasos per dia per a una persona adulta. Avui només puc beure mig vas. La roba és descartable, la qual cosa augmenta la quantitat d’escombriaires; vam haver de tornar als pous cecs (cambra sèptica) com el segle passat perquè les xarxes de clavegueres no es poden usar per falta d'aigua.
L'aparença de la població és horrorosa, cossos defallits, arrugats per la deshidratació, plens de nafres a la pell pels raigs ultraviolats que no tenen la capa d'ozó que els filtraven en l'atmosfera.
Per la sequedat de la pell una jove de 20 anys està com si tingués 40. No es pot fabricar aigua, l'oxigen també està degradat per falta d'arbres el que va disminuir el coeficient intel·lectual de les noves generacions. Els científics investiguen, però no hi ha solució possible. Es va alterar la morfologia dels espermatozoides de molts individus. Com a conseqüència hi ha molts nois amb isuficiencies, mutacions i deformacions.
El govern fins i tot ens cobra per l'aire que respirem, 137 m3 per dia per habitant i adult. La gent que no pot pagar és retirada de les "zones ventilades", que estan dotades de gegantins pulmons mecànics que funcionen amb energia solar. No són de bona qualitat, però es pot respirar. L'edat mitjana és de 35 anys. En alguns països van quedar taques de vegetació com el seu respectiu riu que és fortament vigilat per l'exèrcit. L'aigua es va tornar un tresor molt cobejat, més que l'or o els diamants .Aquí en canvi, no hi ha arbres perquè gairebé mai plou, i quan arriba a registrar-se una precipitació, és de pluja àcida. Les estacions de l'any estan severament transformades per la proves atòmiques i de les indústries contaminants del segle XX. S'advertia que calia cuidar el medi ambient i ningú no va fer cas.
Quan la meva filla em demana que li parli de quan era jove, descric el bonic que eren els boscos. Li parlo de la pluja, de les flors, de l'agradable que era donar-se un bany i poder pescar als rius i a les preses, beure tota l'aigua que volgués. I el saludable que era la gent. Ella em pregunta: Llavors, sento un nus al coll.
- Papà! Perquè es va acabar l'aigua?
No puc deixar de sentir-me culpable, perquè pertanyo a la generació que va acabar destruint el medi ambient o simplement no tenim en compte tants avisos. Ara els nostres fills paguen un preu alt... Sincerament crec que la vida a la terra ja no serà possible dins de molt poc perquè la destrucció del medi ambient va arribar a un punt irreversible. Com m'agradaria tornar enrere i fer que tota la humanitat hagués comprès això...... quan encara podíem fer alguna cosa per salvar el nostre planeta Terra!
Document publicat a la revista “Crónica de los Tiempos” abril del 2002.


Aquesta carta comença a no ser una fantasia que un dia algú potser, amb una imaginació negativista, va escriure. Per desgracia podria arribar a ser una realitat prou real, valgui la redundància, si no fem entre tots quelcom per despertar la cosciència del Món.
La sequera que estem patint ja fa mesos que perdura i no sembla que ha curt termini es produeixin canvis significatius. Quan aixequem els ulls al cel veiem un cel blau quasibé sense nuvols, i si tenim la sort d'aixecar-nos un dia i veiem un cel tapat és molt possible que la pluja sigui minsa o que els fronts previstos passin de llarg. Els pantans cada cop estan més buits i la poca aigua que els hi resta quasibé no és útil ja que es fa malbé. Continua l'emisió de gasos, l'efecte hivernacle i la tala d'arbres tot perllongant sequeres. I enmig d'aquest context s'inicia la guerra de l'aigua: qui està disposat a compartir els recursos, qui vol quelcom a canvi per treure'n beneficis.... Encara que pot arribar a semblar aquest text no és cap relat d'Edgar Allan Poe, és un breu i simple reflex de la realitat.
Tot i així, cada cop més es va despertant una consciencia que poc a poc sembla que es va posant en marxa. Són uns petits pasos en un intent de modificar el futur de la Nostra Terra.
Obrim els ulls, mirem més enllà, dins el nostre cor i segur que trobarem la resposta. El passat no existeix, el futur no està escrit, l'únic real i important és l'Ara. Podem transformar un Món encara que sigui difícil però no impossible. Recorda que no hi ha res impossible! tot és dins teu!

1 comentari:

Teresa ha dit...

Aina,
Molt ben trobada la història i el comentari en aquests temps de sequera.