Quiet
Era la tarda de Sant Jordi, vaig sortir de la feina amb l'idea d'anar a donar un volt pel barri a veure les paradetes de llibres i roses. Realment trobar un llibre que necessites o et ve de gust un dia tant assenyalat és tota una proesa. Gent que va a munt i avall mirant o almenys intentar mirar llibres, una multitud al mig del carrer, imagineu-vos al centre de la ciutat....
Vaig entrar dins d'una llibreria, estava totalment envoltada, no sabia ben bé el que volia. No havia sortit amb cap idea precisa del que trobaria. Però.... coses de la vida, les causalitats sempre oportunes, van fer que anessin a parar a les meves mans un darrera l'altre, i molt propers entre ells, quatre llibres molt interessants. Era quasibé com si m'esperessin, enmig d'aquell garbuix de mans, empentes, la sensació creixent d'ofec i la necessitat imperiosa de sortir el més ràpid possible d'aquell formiguer.
Avui, dels quatre llibres de Sant Jordi, en vull resaltar especialment un, curiosament el darrer que em va trobar, reconec que únicament hi he fet una lectura ràpida, per fer-ne un petit tast. El titol: Quiet, de Màrius Serra, escriptor i enigmista. Aquest llibre però, no és cap recopilació d'enigmes ni logogrif o anagrames, calembours o lipogrames, palíndroms, una paronomàsia ni un contrapet.
Va més enllà del joc de paraules, més enllà del tangible o efímer passa per les sensacions, les emocions més sinceres arribant fins el fons de l'ànima. D'una forma senzilla però amb aquell punt dolç, Quiet és el reflex de la vida de Llullu, en Lluís, fill de Màrius Serra, afectat per una greu encefalopatia. Amb pròpies paraules de l'autor "he buscat una forma narrativa d’explicar l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament. Un estat sovint exposat als fiblons del dolor, però en el que predomina la joia i un cert embadaliment.Sempre m'ha agradat imaginar-me el Lluís com un intrèpid navegant del dic sec. Aquest seria, doncs, el seu quadern de bitàcola".
No és una primera edició, Quiet va veure la llum el novembre del 2008 i ara ja va per la segona. Però suposo que era el moment de llegir-lo. No l'he pas acabat, com qui diu l'estic començant, tot i així us el recomano, digueu-ne deformació professional però el trobo un petit tresor de valor, estima, lluita i esperança.
Em permetré la llicència de escriure'n un petit fragment:
Qui no recorda, no oblida.
qui no oblida, recorda.
Qui recorda, oblida.
Qui oblida, no recorda.
Qui no recorda, no oblida.
Estimo, però no ho recordo.
M'estimen, i no ho oblido.
Mai no cauré en l'oblit.
Més informació:
Comentaris