Educació especial

Al post Reflexions vaig intentar fer una aproximació al tema de la Inclusió i a tot allò que comporta una atenció a la Diversitat el més adequada possible tenint molt present tots els aspectes bàsics que sense ells és inviable, resumint-ho, els recursos, personals, materials i econòmics. Sense aquests tres pilars la Inclusió és paper mullat.

Però i en el supòsit que fos possible tenir tots els recursos possibles? que passaria amb tot l'alumnat amb nee? tot alumne amb qualsevol patologia ha d'estar escolaritzat a l'escola ordinària?

Personalment sempre he defensat la Inclusió. Crec que si esta ben feta, aporta molt enriquiment a tot l'alumnat, sigui quina sigui la seva realitat com ja vaig parlar-ne abastament en l'anterior post: " Volem i acceptem un món divers i per tant entenem que tothom és diferent i autèntic, amb unes potencialitats i unes mancances que des de la primera infància s’han d’atendre correcta i adequadament per poder esdevenir en el futur persones actives dins de la Societat, sigui quina sigui la seva realitat". Però també és ben cert que hi ha certes necessitats i característiques d'alguns nens i nenes que es fa molt difícil o fins i tot inviable fer una escolarització ordinaria ni tan sols en el règim de compartida. Aquesta realitat, aquests dubtes van molt més enllà de qualsevol aplicació legislativa i de un debat de quina és la millor escolarització.

No tinc la resposta a aquesta realitat, potser si fossim capaços tal com diu Francesco Tonucci de veure el món amb ulls de nen seria diferent. Crec que la resposta no se centra en crear debat sinó en donar respostes a les necessitats de cadescú. No tenim una solució perfecte, però com diria algú la realitat és perfecte per poder avançar. No tanquem portes, obrim-les i mirem que hi ha més enllà.

Aquesta és una petita reflexió a una carta d'un lector al diari "La vanguardia", crec que prou interessant pel que planteja. En ella es defensa rotundament a favor de l'educació especial, per mi si, sempre i quan s'hagin esgotat tots els recursos posibles a la ordinària.

En relació amb la carta de Noemí Santiveri (28/ IV/ 2009), volia puntualitzar que no tots els pares que tenim un nen discapacitat volem que vagi a l´escola ordinària.
Malauradament hi ha nens que no en sortirien beneficiats i estic tipa que es parli de l´escola especial com d´una cosa dolenta i espantosa. Les coses són com són i a ningú ens ha agradat haver de decidir que el nostre fill ha d´anar a l´escola especial, però li ben asseguro que en alguns casos és el millor. Hi ha nens que conviuen millor en grups reduïtsi mestres molt especialitzades els treuen el màxim rendiment treballant pràcticament a nivell individual. Per la meva experiència, li ben asseguro que de determinats experiments d´inclusió, millor ni parlar-ne. No veuen que tot això és una estratègia per estalviar recursos? No saben que en alguns casos reals hi ha nens molt afectats que queden al marge de tot, perquè la pobra mestra de la uniat de suport a l´educació especial (USEE) no pot assumir tot el que li porten? I, per acabar, si tan oberts i democràtics són aquesta Plataforma per la Inclusió, almenys deixin triar i opinar i no donin per fet el que és bo o dolent per a tothom. En el meu cas, un sí rotund a l´escola especial.