Pols d'estels

És bo fer una ullada al nostre voltant de tant en tant per veure que hi apareix i com podem crèixer i enriquir-nos mútuament. Avui, aquesta tarda freda i plujosa de Sant Esteve us vull recomanar una petita troballa que he fet en la meva darrera passejada a l'Univers virtual més pròxim.

Us recomano un blog: "Lápices para la Paz"; ja fa temps que el tinc lincat, em sembla que des de molt al principi, però avui us vull parlar d'un post molt concret, escrit una matinada al punt de mitjanit entre Nadal i Sant Esteve, una nit on sembla que tot sigui somni, màgia, bons desitjos, somriures.... tot envolcallat en pols d'estels. D'aquesta manera hauria de ser aquesta nit per a tots els infants (petits i grans) del Món... però no sempre sembla que sigui així.

Amb el titol "Los nadie" reflexa l'impacte de les fotografies fetes al XII Premi Internacional de Fotografía Humanitaria Luis Valtueña, convocat per Médicos del Mundo. Les imatges de persones anònimes són el reflex molts cops del dolor, la desesperació i fins i tot la deshumanització de la Humanitat. Al mirar aquestes imatges Alicia Mora, autora de Lápices para la Paz, posa en paraules i poesia aquest retrat humanitari recordant un poema de Eduardo Galeano " Los Nadie". Tant de bo amb un xic de pols d'estels ...

Los Nadie.

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadie con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca.
Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadie la llamen, aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadie: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano.